Categoria: Llibres

Categories
Llibres

Salvadors de la cultura que la fan perviure

Per Joan Alcaraz

Oriol Pi de Cabanyes: La cultura que ens salva i altres escrits. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2021.

“Novel·lista, contista, assagista, historiador, memorialista, cronista de viatges, crític d’art i literatura, i articulista, Pi de Cabanyes és autor d’una obra general de gran diversitat, fecunditat i qualitat”. Així ho glossa un dels referents estatunidencs més vinculats, des de fa dècades, a la cultura catalana, Sam Abrams, i crec que és el mínim que es pot dir d’un autor pertanyent a l’anomenada Generació dels 70 que, al llarg dels anys, no ha parat de sorprendre’ns i que ha contribuït, com pocs, a salvar la cultura entesa fonamentalment -diu ell mateix- “com a atenció, reflexió i creació de consciència”.

En aquesta obra, La cultura que ens salva i altres escrits, per si calgués, ens ho demostra novament. La composen diverses notes d’actualitat combinades amb referents culturals i històrics, fetes a la manera d’altres volums de l’escriptor vilanoví com Glossari d’escriptors catalans del segle XX (2003), A punta d’espasa (2005), Pedra sobre pedra (2007), Sobre Maragall, d’Ors, Espriu, Porcel i altres (2013), Columnes i davantals (2015) o Senyes i aproximacions (2018).

Oriol Pi de Cabanyes

Submergir-se en aquest conjunt de textos breus és tenir accés a valuoses i ben documentades referències de cultura catalana i cultura universal, doble eix de la Cultura en majúscules que, amb salvadors com Oriol Pi de Cabanyes, sempre tindrà arguments per perviure. Trobar, en un mateix volum, traces de l’Antígona de Salvador Espriu, el cabdill remença Verntallat, els sefardites catalans, el pare Claret, l’orientalista Sinibald de Mas, l’arquitecte Domenico Bagutti, l’abat Escarré, Josep Pijoan, Miguel de Unamuno, la Mahalta de Màrius Torres, l’assassí de Trostki, Frederic Pau-Verrié, la significació històrica de Vichy, la pensadora xilena d’origen austríac Marta Harnecker, Bob Dylan, la llengua occitana, el Miró de Mont-roig, Walt Whitman, els Fenosa, Josep Maria Capdevila, Joan Fuster (l’Erasme de Sueca), Manuel de Seabra, Evtuixenko, Màrius Sampere, Fages de Climent, Miquel Arimany, Joaquim Mir, George Steiner, Antoni Tàpies, Giuseppe Tavani, Albert Camus, Umberto Eco, Maria-Aurèlia Capmany… suposa salvar-se amb escreix.

Respireu… perquè me’n deixo moltes, de referències, com és lògic si tenim en compte el total de 130 textos que composen el llibre. Un volum que només es pot fer si al darrera hi ha molt de coneixement assimilat, moltes pàgines llegides, moltes experiències viscudes. De manera que, insistim-hi, la cultura ens salva perquè per sort hi ha molts salvadors que la fan perviure. Molts creadors, crítics, cronistes, publicistes, historiadors, productors, empresaris, periodistes. I moltes cada cop més, no cal dir…

Joaquim Mir, Paisatge de Mallorca, 1904.

I, òbviament, a l’altra banda del mirall hi som les lectores i els lectors, receptors, admiradors, subscriptors, becaris… Hi som, en definitiva, les persones sensibles. Però ens va molt bé que hi hagi qui explora, qui interpreta, qui reconeix, qui descobreix… Qui salva, en definitiva, i ens salva, un llegat il·limitat i immens que contribueix a explicar-nos, des de fa molts segles, el sentit, la marxa i la deriva del món.

Templet dins la natura, d’Alexandre de Cabanyes, Munic, 1908.

No em vull estar, finalment, de rescatar el magnífic quadre que apareix a la portada del volum, de manera potser una mica massa comprimida per efectes del disseny. El va composar un dels il·lustres avantpassats de l’Oriol, el pintor Alexandre de Cabanyes. Ens remet, amb precioses coloracions verdes i sobretot ataronjades, a la imatge del temple entès com a recinte dipositari del saber, la civilització, la ciència, la cultura. Una mica com els maçons -agents ben destacats, històricament, de tots aquests actius- consideraven el temple de Salomó, també fent referència a Hiram Abif, el seu mític arquitecte.

Amb llibres com aquest i tants d’altres, intenteu salvar-vos, doncs, mitjançant la cultura. Segur que el viatge, que no s’acaba mai, haurà valgut la pena…

Categories
Llibres

Catalunya en la crisi europea (1931-1939)

Per Josep Sauret


Títol: Cataluña en la crisis europea (1931-1939). ¿Irlanda española, peón francés o URSS mediterránea?

Autor: Arnau Gonzàlez i Vilalta
Ed. Milenio Publicaciones S.L. 2021

Un enfocament nou i extensament documentat

Estem davant un llibre d’història extens i molt documentat. Són 650 pàgines d’un prolífic historiador que fa, en aquesta obra, un enfocament de l’època republicana espanyola força diferent del que estem acostumats. D’entrada, no separa la guerra civil de la resta del període com ens hi tenien habituats els historiadors fins ara. En efecte, Gonzàlez Vilalta observa la República com un tot, independentment de si hi havia guerra o no. L’altre aspecte molt interesant és que ho observa amb ulls exteriors, des de corresponsals de diaris, fins a la visió que en tenien ambaixadors i cònsols (amb molt bona relació amb el Govern de la Generalitat, almenys fins l’inici de la guerra i la prominència anarquista que els hi feia veure amb terror el que s’estava produint)
L’autor parteix de dos fonts primàries fonamentalment. D’una banda, ha rastrejat les notícies i els articles que sobre Catalunya i Espanya es publicaven en els diaris principals dels diferents països, de l’altra, ha consultat els informes que els representants diplomàtics dels diferents estats a Madrid i a Barcelona, enviaven als seus respectius governs. D’aquesta manera aconsegueix una visió que podríem dir neutra respecte l’habitual en què els narradors eren persones amb una ideologia decantada cap un costat o l’altre. Amb tot, la neutralitat no s’aconsegueix plenament, ja que com es veu el règim polític que hi havia a cada país feia que les cròniques i els informes reflectissin en molts casos els interessos del país en qüestió o del que volien que succeís.
Gonzàlez Vilalta comença situant Catalunya i Espanya dins el context europeu de l’època, amb el terrabastall que havia representat la revolució soviètica (1917), l’ascens dels feixismes (Itàlia 1922, Alemanya 1933), la gran crisis dels Estats Units de 1929, l’àmplia autonomia irlandesa (Estatut de Westminster de desembre del 1931), victòria del front popular a França (abril i maig del 1936)…
El llibre ens dona una visió pobre de Companys, dominat totalment pels esdeveniments, els anarquistes, els separatistes del seu propi partit, el govern de Madrid i els comunistes, entre altres circumstàncies. La visió d’un home que no va lluitar per mantenir el poder dins de Catalunya, o potser no tenia la força militar i política necessària per fer-ho, i només va buscar acords amb els revolucionaris per intentar rebaixar-los la força que havien agafat al carrer.
El mateix Gonzàlez Vilalta ja havia tractat anteriorment la figura del president màrtir a: Lluís Companys. Un home de Govern, i també a La creació del mite Lluís Companys. El 6 d’octubre de 1934 i la defensa de Companys per Ossorio y Gallardo.

Dos llibres d’Arnau Gonzàlez Vilalta sobre la figura de Lluís Companys

Interessos nacionals i geopolítica

Més endavant ens explica els interessos de cada país per defensar o incrementar la seva posició tant a Catalunya i Espanya, com a Europa. Hi trobarem el que avui en diem la geopolítica del moment.

A Alemanya i Itàlia els hi interessava amb el triomf de Franco, rodejar França. En sentit contrari França no ho podia permetre. Per Anglaterra la costa catalana també era interessant tant per mantenir un contacte més ràpid amb les colònies, com per la por a Stalin, que era més gran que l’aliança Hitler-Mussolini. Ningú volia una Catalunya revolucionària i comunista que desestabilitzés la mediterrània, tot i que no queda clar en el llibre si la U.R.S.S ho pretenia, encara que semblaria obvi que sí.

També, hi trobem la visió de molts països de l’entorn sobre la possible independència de Catalunya i com havien d’actuar davant d’aquesta eventualitat que sembla va estar present fins molt avançada la guerra.

Emissió de paper moneda i segells de correus

A Barcelona, l’autor parla (p. 547-548) de les proves fetes per la Generalitat per a l’emissió de paper moneda i de segells de correus. Atès l’atresorament produït degut a la manca de confiança produïda per la guerra, la Generalitat va emetre paper moneda segons Decret del 21/09/1936. Més endavant, i seguint les ordres del Govern central, n’ordenà la retirada per Decret del 23/02/1938. Amb aquest antecedent, es feren proves amb bitllets d’1, 50, 100, 500 i 1000 ptes. Les mides eren més quadrades que els que realment circularen que tenien el format americà rectangular llarg.

Bitllet que va circular amb validesa fins el 31/12/1938 en que s’acabà el termini de reemborsament. Mides 70 x 168 mm. Col·lecció Josep Sauret
Prova d’un bitllet de 50 ptes. Mai és varen emetre. Existeixen en diferents colors. La presència de les quatre barres és una constant en tots. Mides 95 x 160 mm. Imatge provinent del llibre El Paper Moneda Català, Antoni Turrò. L’Avenç 1982
Dos dels dissenys de segells que va fer el pintor i dibuixant Josep Obiols i Palau. S’imprimiren proves en diferents colors i es quedaran en projectes. En ells hi trobem també part dels símbols de la historiografia romàntica, les quatre barres, la mediterrània.Imatges provinents de l’article Un projecte de futur que no es realitzà, Antoni Turrò. L’Informatiu, revista del Cercle Filatèlic de Barcelona nº 7, 1994.

Segons l’autor, sembla que, en general, l’objectiu últim era una confederació amb una àmplia autonomia molt propera a una independència, però, mai una independència total.

D’una altra banda, aquesta possibilitat de la independència, ningú la considerava a Madrid ni en els primers temps de la República, en què es debatia la futura Constitució republicana, ni en els temps de domini comunista. Evidentment, un cop començada la guerra, tampoc en volia sentir parlar el nou govern facciós de Burgos.

Similituds amb el procés?

En molts moments la lectura ens fa pensar amb similituds respecte a la situació viscuda més recentment a Catalunya, a partir de l’aprovació de l’Estatut de 2006 i el procés iniciat el 2012. Com exemples de similituds hi hauria les modificacions a la baixa de l’autonomia en ambdós estatuts i la proclamació de l’estat català per Companys i de la efímera República catalana per Puigdemont. Evidentment, les divergències també són moltes, citem només l’obrerisme revolucionari de l’època republicana i la poca participació obrera en els fets recents.

Un altre aspecte no superat actualment i que segons diu l’autor (p. 486-488) ha trobat en un informe alemany, sense data ni signatura, diu que s’ha d’actuar amb prudència i generositat respecte al catalanisme. Entre altres frases hi destaquem:

“Seria fundamentalmente erróneo ignorar o suprimir la lengua catalana. Por el contrario, debe reconocerse expresamente como un idioma de instrucción y lengua oficial igual y además del español”.

“Necesaria obligatoriedad del conocimiento del catalán por parte de los funcionarios del Estado destinados a Cataluña”.

“Seria aconsejable que el nuevo régimen mantenga la autoprotección centenaria de la burguesía catalana, los somatenes armados…para convertirlos en escuadrones operativos similares a la SA”.

“El nuevo Estado español no debería hacer borrón y cuenta nueva…Seria desafortunado, en interés del nuevo liderazgo del Estado eliminar el autogobierno de Cataluña”.

Llegint el llibre tens la sensació que els països europeus, principalment, es varen creure molt més la possibilitat de la independència que en els temps presents. En tot cas, és una anàlisi pendent de fer, a partir de la bona base que és aquest llibre.

Són interesants també els rumors que circulaven entre el personal diplomàtic de com podia acabar el conflicte i les gestions fetes per diferents persones, amb més o menys representativitat, per acabar la guerra i resoldre els greuges catalans, que sembla que tots els països acceptaven com a justos mentre que cap entenia com s’explicava la relació dels anarquistes revolucionaris amb Esquerra Republicana i altres partits catalanistes, considerats burgesos  a l’època.

També explica molt bé el successiu tancament de consolats i ambaixades a la zona republicana, a mida que els països varen començar a reconèixer el nou regim de Franco contravenint els estats americans, en el tractat de Washington de 1923, en què es comprometien a  no reconèixer cap govern sorgit d’un cop d’estat.

Queda també clar que la contenció de l’empenta revolucionària (conflictes al camp, condicions laborals a les fàbriques, lloguers a les ciutats,…) que havia aconseguit Esquerra Republicana durant tota la República, fins a la guerra civil, amb la il·lusió catalanista i reformista es va trencar amb el cop d’estat, i les autoritats catalanes no varen poder controlar el carrer.

Un altre aspecte interessant són els intents de negociar per aturar la Guerra, tant per part del Govern de  Catalunya per separat, com del Govern de la República. Sembla que mai varen trobar interlocutors vàlids, i evidentment a les forces del cop d’estat no els interessava, atès que el temps jugava a favor seu. En aquest apartat, com es lògic, hi ha molts rumors i poca documentació.

La frase final del llibre resumeix molt bé allò que s’ha exposat al llarg del llibre:

“El nacionalismo catalán no había satisfecho las expectativas diplomático-periodísticas, los revolucionarios anarquistas sí pero solo momentáneamente y con derrota final”

Per acabar voldríem dir, que en un llibre molt documentat en molts aspectes i països, hi trobem una manca de documentació original d’estats tan importants, sobre tot en el desenllaç de la guerra, com Alemanya i la U.R.S.S. Tampoc dels Estats Units hi ha moltes referències, però, entenem que per a ells, en plena crisi econòmica, Catalunya i Espanya quedaven molt lluny dels seus interessos.

Arnau Gonzàlez i Vilalta

Professor del Departament d´Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre del Grup de Recerca PICEC. Autor d’una vintena de monografies, s’ha especialitzat en el període la II República Espanyola i la Guerra Civil en el context de l’Europa d’entreguerres, a l’estudi del nacionalisme català als segles XX-XXI, la diplomàcia i, des del 2018, a la història de la fotografia a través de l’obra d’Antoni Campañà. En aquests moments, la seva investigació se centra en l’estudi de la diplomàcia europea i llatinoamericana, així com en la mirada francesa a la Catalunya franquista. Actualment, treballa en una obra sobre el món dels anys trenta a través de la diplomàcia argentina i en diversos projectes d’història de la fotografia.

Arnau Gonzàlez Vilalta presenta l’assaig “Cataluña en la crisis europea (1931-1939)”
Categories
Llibres Música

Ocells del més enllà

Per Joan Alcaraz, periodista i escriptor

Atles dels ocells nidificants de Catalunya

Què té a veure aquest títol –Ocells del més enllà– d’un dels millors treballs de Jordi Sabatés, gran pianista de jazz i música progressiva que ens ha deixat recentment, amb l’Atles dels ocells nidificants de Catalunya? Hi té a veure d’una manera tangencial. I tanmateix, sempre que parlem d’ocells ho associem amb una imatge alada, una presència ingràvida, l’aire de la música dels sentits.

Atles dels ocells nidificants de Catalunya & Ocells del més enllà

El més enllà… i el més ençà. I és que, si toquem de peus a terra, ens adonarem que l’obra que és objecte d’aquest comentari té 639 pàgines de gran format i pesa, exactament, 2 kilos i 800 grams, la qual cosa no és ingràvida, precisament…

Astor (Accipiter gentilis)

L’Atles, editat per Cossetània en català amb traducció simultània a l’anglès, té com a subtítol Distribució i abundància 2015-2018 i canvi des de 1980. Impulsat per l’organisme de referència en el sector, l’Institut Català d’Ornitologia (ICO), un total de 1.275 persones han participat, en major o menor mesura, en la recol·lecció de dades per a l’obra, des d’aportar una única dada fins a fer-se responsables dels mostrejos necessaris per a dur a terme el projecte. D’aquestes persones, 530 col·laboradors han participat en el projecte d’una manera més activa.

Pardal comú (Passer domesticus)

Aquest és el tercer Atles dels ocells nidificants al nostre país. Identifica 233 espècies que hi crien, 17 més que fa 40 anys. Aquestes espècies -9 de les quals són exòtiques, que guanyen terreny entre nosaltres- sumen entre 8 i 12 milions de parelles d’aus. L’ocell més abundant a Catalunya és el pardal comú, amb 900.000 parelles reproductores.

En el volum, cada fitxa d’espècie inclou, a més de mapes (1.500) i gràfics (500), la il·lustració de l’au corresponent, a càrrec de l’ornitòleg Martí Franch i del dibuixant i naturalista Toni Llobet.

Els atles d’ocells catalans, a l’avantguarda científica

Els atles d’ocells s’han convertit en una eina essencial per a l’estudi i la conservació de la biodiversitat, i cal dir, en aquest sentit, que els atles catalans sempre han estat a l’avantguarda científica d’aquesta mena d’obres, la qual cosa és essencialment mèrit de l’ICO en 40 anys de trajectòria. Quatre dècades de treball en equip a favor de l’ornitologia, una de les ciències de la natura més arrelades al país i de més llarga tradició. Ja el 1907, Jacint Verdaguer publicava Què diuen los aucells? I és que el poeta s’avançava al temps tot creant consciència ambiental, gairebé sense saber-ho.

Camallarga (Himantopus himantopus)

Continuem escoltant Ocells del més enllà i extasiem-nos com toca amb aquest clàssic intemporal, que ho és des del 1975…    

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                          

Categories
Llibres

Un nou gust per la novel·la victoriana?

Fa temps que hi penso per les nombroses noves traduccions de clàssics que van sortint al mercat, és una afirmació força coral. També el món de les sèries no hi és gens alié, al contrari, i no és recent, ja fa molt de temps, de fet la BBC ha tingut en aquest tipus de bibliografia un pou sense fons per a les seves memorables produccions. Així doncs fem un molt breu repàs de la seva importància literària i social.

La novel·la va dominar la literatura anglesa, i europea, durant l’època victoriana. És una obvietat que qualsevol estudi que faci referència a la literatura victoriana ha de lloar els èxits dels novel·listes i la seva influència en la societat de l’època. Les seves novel·les es consideren obres mestres de la literatura, que van delectar els seus contemporanis i que segueixen arribant a la societat d’avui dia, com ho demostra el fet que hem ressaltat.

Els novel·listes, com els seus predecessors Fielding, Richarson i Jane Austen, compartien una preocupació que es reflectia perfectament en les seves obres: la relacions personals i les socials, passant per l’educació estricte de l’època, la moral o els diners.

És una època en la qual tant personatges de novel·les com ciutadans reals es barallen per trobar-se a si mateixos en relació amb altres persones: relacions familiars, amoroses, laborals, socials… Per això, els autors de l’època escrivien sobre les preocupacions i l’estil de vida dels seus contemporanis, doncs aquests, els seus lectors, esperaven que els novel·listes reflectissin en les seves obres una representació del seu món i de la societat que qualsevol d’ells pogués reconèixer i identificar. De fet, el tret predominant de la novel·la victoriana era la seva versemblança, és a dir, la seva representació propera a la vida social real de l’època. Aquesta vida social estava formada llargament pel desenvolupament de l’emergent classe mitjana i les maneres i expectatives d’aquesta, en oposició a les classes aristocràtiques que dominaven èpoques anteriors. Era la societat sorgida de les revolucions industrials i de l’extensió de l’Imperi.

Fet fonamental a destacar va ser que per primera vegada a la història de la societat anglesa la dona assumeix un paper central, com va quedar reflectit a les novel·les de Jane Austen, Charlotte Brontë, Elizabeth Gaskell i George Eliot, també com autora.

Jane Austen és una de les escriptores angleses més importants, i potser amb més traduccions, que millor ha plasmat a les seves obres l’època en què va viure. Es va decantar per escriure basant-se en la seva pròpia experiència i examinant els valors morals d’homes i dones en el seu dia a dia. Moltes de les seves obres tracten sobre el fet de casar-se. Aquesta era la preocupació més gran de les senyoretes de l’època, que no tenien expectatives acadèmiques o laborals més enllà de les seves tasques domèstiques. Austen, però, va triar aquest tema perquè li permetia examinar la integritat moral dels seus personatges i de l’època. Advoca a les seves novel·les per una educació liberal per a la dona, allunyada de tots aquests “talents”, ja que considera que la manca de seny comporta un gran risc per a la vida social, per a l’elecció d’un futur favorable i per a la convivència conjugal .

Amb Austen va sorgir un nou estil de novel·la, que diferia dels anteriors en els temes que tractava. Ella no exposa davant d’un lector una successió d’escenes pròpies d’un món imaginari, sinó aspectes quotidians i, per tant, afins a la vida real. La varietat, l’entreteniment i el camí incert del protagonista són temes que l’autora aborda a la quasi totalitat de les seves obres. No és de menor importància la prioritat que presta al detall, i a la descripció realista i il·lustrada de personatges i llocs.

Hi ha molts passatges a l’obra de Jane Austen dedicats als “talents femenins”, referint-nos a les diferents habilitats que una dona que busca marit ha de cultivar per atraure’n l’atenció. Però si hi ha alguna cosa que totes les obres tenen en comú és que cap de les seves heroïnes no està molt interessada per ells. L’interès que l’obra de Jane Austen continua despertant avui dia mostra la vigència del seu pensament i la influència que ha tingut a la literatura posterior.

Jane Austen va viure, però, a l’època de la regència, que constitueix un pont entre el període georgià i el victorià i la seva obra literària es caracteritza per descriure amb precisió la societat rural georgiana i per mostrar, de manera menys precisa, els canvis que aquesta societat estava patint amb l’arribada de la modernitat, reflectida a la revolució agrària, que constitueix el començament de la revolució industrial, i de les seves importants repercussions socials, el colonialisme i l’extensió de l’Imperi Britànic.

Amb la revolució industrial, l’antic ordre jeràrquic que situava al cim la noblesa i els seus béns heretats va patir un procés de canvi, en aparèixer noves maneres d’adquirir riqueses.

L’era georgiana també es va caracteritzar pels canvis socials en l’aspecte polític. Va ser l’època de les campanyes per a l’abolició de l’esclavatge, de la reforma de les presons o de les crítiques a la minada justícia social. Va ser també l’època en què els intel·lectuals van començar a plantejar-se polítiques de benestar social, i es van construir orfenats, hospitals i escoles dominicals.

Durant l’època de Jane Austen no existia un sistema educatiu pròpiament dit, i l’educació dels nens es duia a terme a les escoles dominicals, o, a les famílies acabalades i més educades, a través d’institutriu i de tutors. D’altra banda existien algunes “escoles per a dames”, que gaudien de mala reputació, ja que l’educació “real” que s’hi rebia era molt deficient. També era comú enviar als fills homes a viure a casa d’un tutor, com ho era el pare de Jane Austen. Creixent en aquesta casa, podem pensar que l’autora va ser una dona molt instruïda pel seu temps. I és cert, moltes de les dones benestants, educades a casa sota els coneixements d’una institutriu, tenien formació en arts, música, llengües, filosofia i religió, fins i tot mitologia, però aquests coneixements s’havien de quedar a casa, mai podien ser per exercir-ne una professió; eren les dones més humils les que treballaven, a les fàbriques.

Jane Austen busca trencar barreres socials, mostrant-se reticent a la incapacitat de mobilitat social típica de l’època, i conclou amb el matrimoni dels protagonistes, el contracte civil, i la fusió de classes. Jane Austen demostra tenir un bon gust pel decòrum i per la utilitat, totes dues influïdes per la seva religió cristiana i el tenor moral de la seva composició. Austen es mostra predisposada a ensenyar als seus lectors, no mitjançant discursos ètics en sentit estricte, sinó mitjançant esdeveniments que no són aliens a la vida de qualsevol de les persones que s’endinsen en la història. La novel·la d’Austen constitueix una unitat racional d’històries i esdeveniments entrellaçats per crear un argument comú i lògic.

Charlotte Brontë també va reflectir a les seves novel·les les seves experiències personals i la societat de l’època, sobretot les seves experiències després d’una estada a Brussel·les. La seva principal novel·la, Jane Eyre, descriu la vida d’una noia poc agraciada i sense diners que és educada pel seu oncle de manera cruel i que després és enviada a una escola. Els seus problemes i desgràcies no acaben aquí, igual que el cas real de moltes noies de l’època. A l’obra s’hi endevinen profundes qüestions morals i socials i els personatges superen les seves desgràcies després d’haver patit molt, com a la vida real.

Elizabeth Gaskell pensava que els principis cristians eren la millor manera de lluitar contra l’antagonisme social de l’època i així ho va reflectir a les seves obres. La seva preocupació principal eren els problemes socials de l’època. Una època en què els treballadors eren explotats a les fàbriques i on la diferència entre rics i pobres era abismal. Això és el que farà a la memorable North&South. Encara que les seves obres s’ajusten a les convencions victorianes (incloent la de signar el seu nom com a “Mrs. Gaskell”), generalment emmarca les seves històries com a crítiques d’actituds contemporànies, en particular aquelles que concernien les dones, amb narratives complexes i personatges femenins dinàmics.

Mary Ann Evans (George Eliot) sota aquest nom escrivia novel·les, entre altres gèneres, que recollien les vides de provincies, feia de periodista i traductora. Una de les plomes més refinades, més realistes i més crítiques amb la religió.

L’època victoriana es va caracteritzar per profunds canvis socials que va portar els ciutadans a interessar-s’hi i intentar entendre’ls. Per això, la importància de les novel·les victorianes, que tant els reflectien, entre un públic àvid d’autoconeixement. El fet que els i, com hem detallat, les novel·listes de l’època reflectissin la societat real va fer que el nombre de lectors i aficionats a la novel·la s’incrementés de manera notable, sobretot les dones, que per primera vegada a la història es van veure reflectides a les novel·les, obtenint un paper central. Aquest és un fet europeu, no només britànic, el que és diferent és des d’on s’aborden les temàtiques, des de quina tradició. L’increment de la prensa escrita, que aviat hi va veure un negoci en la publicació de novel·les per entregues, i els avenços de l’imprempta, van ser un factor capdal. I és un fet substancial que el personatge femení, a la novel·la de la segona meitat del XIX, es converteix en protagonista. Esdeveniments posteriors propiciaran que surti del paper per anar al carrer a exigir uns drets que mai s’havien contemplat.

Molts són altres autors i autores de l’època, com molts són els subgèneres que és van cultivar: la novel·la realista o naturalista, la històrica, de fantasia, de misteri, humorística, militar, de terror, detectivesca, sensacionalista, gòtica, d’institutriu, etc… s’obrien les portes a molts models de creació que han arribat als nostres dies.

Recomano aquest article d’Espido Freire sobre algunes de les lectures victorianes que es poden recomanar i com les vincula amb la figura de la pròpia Reina. No sense abans trencar una llança pel Retrat de Dorian Gray, d’Oscar Wilde, l’autor que potser més va patir l’hipocresia d’una societat que va tenir que afrontar la modernitat i els avenços socials, amb una contundència i energia a les que no estava gens avesada i, sovint, molt a desgrat.

Categories
Llibres

L’art de conversar : assignatura pendent

Un descobriment descomunal. Benedetta Craveri, (*) descomunal perquè la seva especialització en la societat aristocràtica del Grand Siècle francès fa que els seus llibres siguin també una lliçó d’història formidable. Força traduïda al castellà, Siruela ens apropa la seva obra amb la convicció que demostren les bones editorials en allò que aposten.

En dic assignatura pendent en general, ara que tothom creu que sap de tot, els tertulians d’ofici parlen del que no saben, les xarxes socials només “bavardejen” i a molts els costa expressar amb certa claredat una idea; en qualsevol cas, per a qui segur està encara pendent només d’aprovar és per certes elits polítiques, econòmiques, sindicals, el periodisme amb presses i un llarg etc….

Les dames franceses del Barroc i la Il·lustració. Sense por podem dir que van ser elles les que ens van civilitzar. Estaven tancades als seus gineceus, però van transformar la seva debilitat en una força insuperable. Gràcies a la importància que la paraula va tenir als salons de Madame de Rambouillet, la marquesa de Sablé o moltes altres, la debilitat femenina va acabar triomfant sobre el vell recurs de la potència masculina: les armes.

Durant els dos segles previs a la Revolució Francesa, als sumptuosos salons de Versalles i París, l’elit nobiliària va cultivar un nou ideal de sociabilitat, regit per les bones maneres i la perfecció estètica. El ritu central d´aquesta societat mundana va ser l´art de la conversa. En principi, la xerrada no era sinó un joc destinat al plaer i la distracció. Però es va començar a sotmetre a lleis rigoroses basades en la claredat, l’elegància i el respecte a les opinions dels altres. De seguida, els escriptors hi van tenir un paper rellevant. La seva habilitat, gràcia o enginy, aviat va ser tan important com l’origen nobiliari. La conversa igualava.

Aquelles dones van ser protagonistes d’una revolució. Van rebutjar les ingerències del poder a la vida privada i van establir les noves regles del joc. No tenien drets civils, però van crear un espai de llibertat que els negava l’exterior. L’enginy i la gràcia expressives encarnaven un nou ideal de sociabilitat fonamentat en el poder, no de la força, sinó de la paraula.

El llibre és més que un llibre d’història. És un assaig sobre els canvis culturals que arriben de la mà de la paraula. Però alhora és un relat literari apassionant, trufat de veus i anècdotes, de retrats i descripcions d’ambients. Mitjançant històries, anècdotes i cites, Craveri aconsegueix transmetre la intensitat i vivacitat de l’art d’estar junts, de la vida social entesa com a fonament del plaer, d’una cultura basada en la seducció i del poder de la paraula que acaba constituint-se en l’embrió de la societat civil i en el germen de l’opinió pública. Escriu amb una deliciosa amenitat, compatible amb el màxim rigor acadèmic. La seva narració de fets i circumstàncies és alhora sòlida i plena de lleugeresa. Sense necessitat de recórrer a la perspectiva de gènere, descobreix i explica una aportació essencial de les dones a la civilització. Gràcies als seus llibres, les dones prenen l’alçada històrica que els correspon i que havia quedat eclipsada.

No sé si la societat del soroll està convertint en inútil el valor de la paraula enginyosa i expressiva que aquelles dones van embellir. Ara sembla que només el crit testicular i l’extravagància expressiva es fan sentir.

(*) Recomano la lectura dels dos articles disponibles a l’enllaç sobre l’autora

A aquest enllaç podeu accedir a l’audio d’una xerrada de Meri Torras al CCCB dins el cicle El Segle de les Llums Les grans civilitzacions d’Europa, 5, organitzat per l’Institut d’Humanitats el 2016

Categories
Llibres

“Pandèmia i postveritat”, de Jordi Pigem.

Per Ana Fernández Álvarez, historiadora de l’art

Pandèmia i postveritat. La vida, la consciència i la Quarta Revolució Industrial de Jordi Pigem, Fragmenta Editorial, Barcelona, 2021, 144 pàgines.

Pandèmia i postveritat, de Jordi Pigem, ens ofereix un plantejament concret, ambiciós i àgil que ens invita a embarcar-nos en l’aventura del pensar.

Aquesta obra ens ofereix un rescat apassionant de tots aquells “presagistes” que, des dels auguris de les seves distopies, ens anunciaven un eclipsi del que denominem humà en el que malauradament ja estem plenament immiscits. Un eclipsi on l’alta tecnologia, miratge d’un fals empoderament, està assegurant la nostra pròpia autoalienació, enmig d’una mena de Grande Bouffe de la confusió.

Emprant un doble assaig sociològic i literari, l’autor, a través de vint-i-quatre enunciats, construeix un suggeridor entramat capaç de polaritzar Martorell i Maquiavel -el poder des del carisma o el poder des del temor-, o Orwell i Huxley -el poder des del punitiu o el poder des de l’alienació-, per a després revelar-nos magistralment com la fusió d’aquestes aparents antítesis conviu en el nostre present i, allò que resulta més greu, està fent possible la materialització d’un metavers que se’ns està venen com a la panacea del progrés.

Jordi Pigem ,filòsof de la ciència i assagista

Mitjançant una subtil mixtura, la lectura d’aquest llibre explicita la coherent relació existent entre els autors anteriorment citats, però també entre Nietzsche, Shakesperare, Dostoievski, Kafka, Joyce, Skiner, Zamiatin, Marcuse, Ellul, Schwab, Chomsky, Herman, Yurchak, Spitzer, Kitto, Jullien, Foster Wallace, Zuboff, Wiener, Agamben, entre d’altres. Noms dels quals l’autor ens facilita les seves pertinents referències al final del llibre.

A través de tots ells se’ns explicita que la suma de nihilisme i infinitud provoca desassossec, aquell que ens ha abocat a la recerca fútil, no del plaer, sinó del simple entreteniment, així com també se’ns revela que la barreja de frustració i de por ha estat sempre la millor fórmula de control en mans de qualsevol tipus de totalitarisme.

Més enllà d’estar d’acord o no amb les tesis defensades per Pigem, la narrativa del seu llibre, farcida de referències culturals, artístiques, filosòfiques i científiques, és capaç d’ordenar moltes de les idees que, en realitat, constitueixen “llocs comuns” per a tots els seus llegidors, aquells que, repeteixo, d’acord o no amb els plantejaments de Pigem, estan invitats a reflexionar sobre afirmacions tant interessants com les d’un Huxley:

(…) “ el desenvolupament d’una enorme indústria de comunicació de masses, que principalment no s’ocupa del vertader ni del fals, sinó de l’irreal, allò més o menys totalment irrellevant “.

Un irreal i un irrellevant que ara són valors en alça, que han esdevingut els puntals bàsics del nostre món. Un món dissenyat a imatge i semblança dels videojocs, on les emocions són substituïdes per les sensacions, la realitat per l’aparença, el rostre per la màscara, les ideologies per les ocurrències i on el sensitiu esdevé mera sensibleria, obsessionats per la vana recerca, no de la felicitat, sinó de la comoditat.

Pigem descriu una circumstància que ha estat capaç de crear l’homo absortus, per al qual la recerca de likes s’imposa sobre l’exploració del coneixement, la no atenció sobre la qualitativa concentració i l’instant de la preferència sobre l’estima. Una circumstància que, des de l’anàlisi cartesiana de la certesa, ha substituït l’experiència per les dades i les estadístiques, tot reduint la realitat a dígits.

L’autor també ens planteja una interessant argumentació semàntica sobre l’alteritat del llenguatge com forma de control sobre el pensament individual i com “Eradicació del Jo”. Tergiversar els mots, empobrir el vocabulari o anorrear la sintaxi aboquen a un món sense pensament complex, per tant, a un món sense judici crític, sense opinió pròpia. Un món fàcilment governable, domesticat, on solament té cabuda la xerrameca, l’espectacle i la propaganda.

El llibre ens condueix a través de conceptes com el tecnocapitalisme, el capitalisme de la vigilància, la quarta revolució industrial o el Gran Reser promogut pel Fòrum Econòmic Mundial, fins arribar a un “món feliç” on els carismàtics principis revolucionaris de Llibertat, Igualtat i Fraternitat, han quedat substituïts pels d’Identitat, Comunitat i Estabilitat.

Pigem, sense citar-lo, ens fa recordar els versos de Percy Bysshe Shelley:

No desperteu la serp – deixeu-la
ignorar el camí a seguir,
…

Els podem reconèixer quan cita Erich Fromm: (…) anem cap a una societat tan curulla de prodigis tecnològics com mancada de saviesa per a emprar-los.

Ana Fernández Álvarez

Categories
Llibres

La maçoneria, entre la curiositat, la morbositat i l’interès

Per Joan Alcaraz, periodista i escriptor

Títol: La masonería

Autor: José Antonio Ferrer Benimeli

Editor: Alianza editorial

Lloc i any d’edició: Madrid, 2019

Pàgines: 386

El meu comentari

Aquest llibre, es diu a la contraportada, constitueix una “excel·lent introducció a la maçoneria”. Efectivament, amb prop de 400 pàgines, es guanya la complicitat de lectores i lectors pel que fa a una institució de caràcter iniciàtic i simbòlic, la trajectòria de la qual abasta uns quants segles i dues etapes ben clares d’aportacions, tan importants com significatives, a l’evolució de la Humanitat.

El jesuïta José Antonio Ferrer Benimeli, reconegut expert en la institució maçònica.    (forodiletantesbilbao.blogspot.com)

No és estrany, perquè l’autor de l’obra, el jesuïta José Antonio Ferrer Benimeli (Osca, 1934), és considerat un dels grans experts en la història de la maçoneria, també com a director del Centro de Estudios Históricos de la Masonería Española (CEHME), vinculat a la Universitat de Saragossa.

La maçoneria -dita també francmaçoneria-, a dia d’avui, continua suscitant, a més d’interès, curiositat i fins i tot morbositat, basada sovint en prejudicis i força desconeixement del que ha representat i representa. Institució de caràcter universal integrada per diverses obediències, tant regulars -seguint la tradició anglosaxona- com no tant -a partir de la, per a mi més interessant, influència francesa-, s’ha vist obligada a ser secreta quan la repressió exercida per més d’un poder -el franquisme, l’Església catòlica o el comunisme, posem per cas- no li ha deixat altre remei, i ha esdevingut discreta quan ha sabut trobar, en marcs més democràtics, el paper que li pertoca.

Als treballs de la lògia hi és característic el llenguatge simbòlic. (Adrià Costa, Nació Digital)

Que no és altre, poc o molt, que la promoció dels valors humans des de tendències progressistes de signe divers, a partir del simbolisme i de la construcció de la persona en el marc d’un temple o lògia inspirats en els símbols constructius. Primer de les grans catedrals gòtiques (maçoneria operativa) i, a partir dels inicis del segle XVIII, de la societat en el seu conjunt (maçoneria especulativa).

Al llibre de Ferrer Benimeli, com dic, no li sobra ni li manca res. Però no solament s’aprenen coses als volums, sinó també mitjançant la pròpia experiència. I la meva, com a persona pròxima a la maçoneria, constata que hi ha actualment, a més de curiositat, un interès ben viu sobre el tema. I no perquè, entre nosaltres, la maçoneria tingui avui una gran presència -la repressió franquista, en aquest sentit, ha fet molt mal-, però sí perquè ens remet a un passat republicà força recent, i també del segle XIX, molts dels valors dels quals s’inscriuen prou bé en les nostres aspiracions de present i els subsegüents models de futur.

La tradició liberal de la francmaçoneria -que admet maçones- és el millor model. (borregosdespertad.blogspot.com)

Us parlava abans de les tradicions regular i irregular -dita també liberal– de la maçoneria. La primera, d’inspiració anglosaxona, no admet en principi dones, la qual cosa, endinsats en la tercera dècada segle XXI, em sembla un evident anacronisme que és, d’altra banda, ben contrari als principis maçònics. La segona, que prové de França, té molt més en compte que, quan vas pel carrer, hi trobes habitualment persones d’ambdós o fins i tot més sexes. L’ideal, doncs, són les lògies mixtes, tot i que també hi hagi, a més de les masculines, lògies exclusivament femenines que, a partir de la discriminació que històricament han patit les dones, poden tenir, segons com, cert sentit…

Pin amb simbologia maçònica de Quim Vendrell Moreno, de la Gran Lògia de Catalunya. (pinterest.com)

Pròxima exposició a Barcelona

De tot plegat, a Catalunya se’n parlarà més a partir de la presència d’una exposició sobre la maçoneria que tindrà lloc la pròxima primavera en el marc d’un cèntric i molt conegut equipament cultural barceloní. I es debatrà, doncs, el paper de les diverses personalitats que, al nostre país i en el món, han estat vinculades a la discreta i iniciàtica institució: des de polítics i intel·lectuals que ens són pròxims fins a presidents i astronautes nord-americans, passant per grans referents del saber europeu, o llibertadors de països llatinoamericans. I es parlarà, per exemple, de la iniciació francesa d’un polític tan singular com va ser Ernest Lluch, o de si és maçó l’expresident espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, qui, deixant-se estimar, “ni confirma ni desmiente”…

En tot cas, la realitat actual de la maçoneria, a nivells català i espanyol, no es correspon, ni de lluny, a la d’un “Estado dentro del Estado”, com és el títol d’algun llibre massa cridaner sobre el tema. En canvi, hi ha d’altres volums, com La maçoneria, dels orígens al futur (Rafael Dalmau Editor, 2009) que analitzen el paper històric de la maçoneria entre nosaltres i la seva vinculació, per exemple, al món del cooperativisme com a model social de progrés.

Aquest volum del 2009 “La maçoneria, dels orígens al futur” constitueix, entre d’altres qüestions, una interessant introducció a la maçoneria en el nostre país.

En aquesta obra -que complementa molt bé, a nivell català, el volum més genèric de Rodríguez Benimeli- es defineix la maçoneria com “una espiritualitat laica”, i també s’hi analitza el paper de la maçoneria cristiana. Algú encara poc informat dirà: però la francmaçoneria, no és una institució més aviat anticristiana, fins i tot antireligiosa? Doncs no: les maçones i els maçons admeten del tot les diverses religions, però defugen el fet que cap d’elles sigui preeminent i, és clar, “con la Iglesia -catòlica- “hemos topado”…

Siguis més o menys religiós, creguis poc o molt en Déu, a mi m’està molt bé la figura del Gran Arquitecte de l’Univers com a metàfora d’un alt i ben noble ideal constructiu. De la mateixa manera que m’agraden, posem per cas, les referències a Grans Orients… Tot el que aspiri al progrés de la persona i a l’evolució de la societat em semblarà bé. I, si és des de conceptes i figuracions de caràcter simbòlic, ho trobaré encara més atractiu!

Símbol del Gran Orient de Catalunya, obediència maçònica de la família catalana de la francmaçoneria universal.(xarxanet.org)
Categories
Llibres

Arquitectes del terror

L’últim llibre de Paul Preston torna a incidir a la Guerra Civil Espanyola. La seva obra de referència sobre la repressió i el terror a Espanya, El holocausto español veu en aquest nou llibre un proces d’immersió o, millor dit, de focalització en uns quants personatges que des de situacions diferents van jugar un paper destacat en el règim de terror que va significar el franquisme. En el primer capítol Preston parteix d’una premisa inicial, i és que algunes mentides fomentades i repetides durant els anys anteriors a la rebel·lió militar del 1936 (el que es podria dir les fake news d’aleshores) van jugar un important paper en la mobilització i seguiment dels rebels. En aquest sentit, un mantra que acompanyarà el franquisme fins pràcticament la mort del dictador, el famós “contuberni judeo-maçònic i bolxevic”, serà al mateix temps causa, motiu, justificant, desencadenant de tot el moviment reaccionari per a salvar la pàtria en perill d’aquesta suposada serp maligna. El sentiment anticomunista es va estendre per cercles reaccionaris espanyols durant la dictadura de Primo de Rivera de mans d’una revista, el Bulletin de l’Entente Internationale contre la Troisième Internationale estesa entre molts ambients quarteraris: Franco i Mola, entre d’altres n’eren subscriptors. També a partir de 1932 es publiquen diverses edicions del libel Los protocolos de los sabios de Sión que encén i estén l’antisemitisme en els ambients més reaccionaris i extremistes de la societat civil i militar espanyola.

Cadascun dels següents capítols estan destinats a una acurada selecció de personatges que, des de les seves aportacions com a escriptors, publicistes, encarregats de premsa i propaganda o militars, varen contribuir a generalitzar la violència extrema contra qui no compartia les seves idees. Preston acompanya en el títol de cada capítol el nom del personatge y un qualificatiu que d’alguna sintetitza la persona. Nom i qualificatiu els veureu en negreta en aquesta ressenya. El primer és Mauricio Carlavilla (1896 – 1982) un policia corrupte i sense escrúpols lligat a la policia política de la Dictadura de Primo de Rivera i que des del pseudònim de Mauricio Karl va escriure molts best-sellers sensacionalistes entre 1932 i 1936, en els quals descrivia, entre mentides, els enemics d’Espanya, els jueus, els comunistes, els homosexuals o els francmaçons. Teòric de la Sanjurjada, va participar en la conspiració militar del 36 i continuà després de la guerra amb més publicacions imfumables sovint plagiades o piratejades i carregades d’odi. En cap moment es va penedir del seu passat tèrbol i trampós i en els darrers anys de la seva vida va ser el gurú de grups com Fuerza Nueva o CEDADE.

Mauricio Carlavilla (en una foto dels anys 40 (filosofia.org). Portada del llibre “Asesinos de España”, escrit el 1935 amb el pseudònim de Mauricio Karl (editorial.circulorojo.com). El llibre “Sodomitas” és de contingut profundament homòfob i antisemita. Text extret del llibre “Satanismo” on es poden llegir les tòxiques idees d’aquest home (circuloramirez.blogspot.com)

El capellà Joan Tusquets (1901 – 1998) és un personatge que fa un recorregut aparentment circular en la seva biografia. Nascut en una família del catalanisme conservador, virarà a posicions integristes, reaccionàries, furiosament antisemites (serà el màxim difusor del Protocols dels savis de Sió a Espanya) i publicarà diverses obres, plenes de falsedats contra tot el que representi progrés. Els anys anteriors a la guerra va elaborar amplis llistats de persones acusades de maçons, bolxevics o esquerranosos en general. Aquestes llistes públiques seran una bona base per a la repressió franquista durant la guerra i en els anys posteriors; Tusquets col·laborarà amb els serveis de propaganda franquista amb l’exèrcit del Nord comandat per Mola. Als anys finals de la seva vida tancarà el recorregut circular modificant la seva biografia, negant moltes de les coses que havia fet, escrit o pensat i tornant, com si res no hagués passat, a les posicions catalanistes de tota la vida.

Joan Tusquets en una imatge dels anys 30 (frankensaurus.com). Portada de l’opuscle “La francmasonería, crimen de lesa patria”, edició de 1936 (libros.antiguos.alcana.com). “Las sectas” va ser una col·lecció de 12 volums i hi incloïa noms i llistes de pressumptes maçons, jueus, bolxevics, etc (filosofia.org). El llibre “Orígenes de la revolución española” es va vendre massivament i va provocar una escandalosa polèmica a nivell estatal que va servir per donar més ressó a les seves idees (wiki.vilaweb.cat)

El poeta José Maria Peman (1897-1981) va ser durant més de vint-i-cinc anys una de les figures més tòxicament decisives de l’extrema dreta. Monàrquic lligat a la Union Patriótica de Primo de Rivera, durant els primers anys de la República formava part de grups de la dreta monàrquica que conspirava. Per combatre la legislació laica del primer govern republicà, va escriure “El divino impaciente” amb centenars de representacions teatrals i un èxit que va contribuir al triomf de la dreta a les eleccions del novembre de 1933. Lligat als interessos dels terratinents andalusos, Pemán prologava discursos de Calvo Sotelo i era un propagandista important en la premsa de dretes, difamant les figures polítiques republicanes. Va participar activament en la conspiració militar i aviat va justificar públicament el terror subsegüent. Vestit amb la camisa blava, amb el seu amic Ramón de Carranza, recorrien les terres andaluses en un Rolls Royce desencadenant la repressió contra el que anomenava “hordas de barbarie invasora”. Com a president de la “Comisión de Cultura y Enseñanza” va ser responsable de les depuracions de docents i intel·lectuals als anys de la guerra. Durant la postguerra es va allunyar del règim, tot maquillant la seva biografia i donant-se a si mateix una imatge d’ancià venerable els darrers anys de la seva vida.

Fotografia de José María Pemán als anys quaranta (elconfidencial.com). Concentració de Falange el 18 de juliol de 1938 a la Plaza España de Sevilla: Pemán fa un discurs davant la llotja d’autoritats (lavozdelsur.es) A la dreta el “Poema de la bestia y del ángel”, poema èpic sobre la guerra civil escrit el desembre de 1936, un dels textos antisemites més importants produïts a Espanya (maalla.es). Dos mesos abans de morir, el maig de 1981 en una cerimònia on va ser guardonat pel rei, mostra la seva imatge benevolent amb el rei ajupit parlant amb ell (elconfidencial.com)

Preston anomena Gonzalo de Aguilera (1886-1965) el missatger degut sobretot al seu paper d’acompanyant dels corresponsals de guerra en el bàndol rebel durant la guerra. Capità de cavalleria, aristòcrata, terratinent, violent, ell mateix explicava amb orgull que havia fet formar els jornalers de la seva devesa salmantina el 18 de juliol de 1936 i n’havia afusellat sis a l’atzar per alliçonar la resta. No hi ha evidències que aquest fet que ell reivindicava fos real, però diu molt del caràcter d’aquest individu. Fill de mare anglesa i educat al Regne Unit parlava amb total correcció l’anglès i l’alemany. Això va motivar el seu encàrrec de “missatger” dels rebels. Unes declaracions a la periodista nord-americana Frances Davis tot parlant de la regeneració d’Espanya defineixen el personatge: “… el nostre programa preveu exterminar un terç de la població masculina. Això purgarà el país […] Les masses no estan en condicions de raonar! Drets! És que els porcs tenen drets? Hem de matar, matar […] Entesos?”. La historia personal en base a la correspondència postal conservada i un final de vida atzarós i terrible completen la història d’aquest personatge, segurament el més desconegut dels descrits a l’obra.

Dues imatges del capità Gonzalo de Aguilera en el front del nord (wikipedia.org). A la dreta notícia de premsa del 29 d’agost de 1964, on podeu llegir el terrible desenllaç vital d’aquest home (abc.es) El capità Aguilera amb un grup de corresponsals en el front (desdemicampanario.es)

El general Emilio Mola (1887-1937) és presentat en el llibre com l’assassí del nord, un qualificatiu que s’hi escau, tenint en compte la seva responsabilitat en la matança que va desencadenar el cop d’estat i la posterior guerra civil. Format en un ambient de rígida disciplina, va fer part de la seva carrera militar a l’Àfrica i, com la majoria dels personatges presentats a l’obra també “africanistes”, es va embrutir en una experiència militar violenta i descarnada contra la població marroquina, el patró de la qual van aplicar fil per randa durant la guerra civil contra la població espanyola. Un historiador defineix Mola com “un home marcat per la rancúnia, ambiciós, amb grans dosis d’hipocresia, cruel amb afició al macabre i desmesuradament egòlatra”. Director General de Seguretat en el govern de Dámaso Berenguer (1930), partidari d’una república autoritària i dictatorial, va ser el “Director” de la conspiració militar que acabaria en el fracassat cop d’estat de juliol de 1936. És el responsable de molts dels assassinats de més de quaranta mil civils a les províncies del nord d’Espanya que controlava des dels primers mesos de l’alçament. Li va disputar a Franco la primacia en la direcció de la guerra i de l’estat, però els fracassos de l’exèrcit del Nord en la marxa sobre Madrid, el fet que Franco controlés les relacions econòmiques i militars amb els aliats alemanys i italians i l’eficàcia sanguinària de l’exèrcit d’Àfrica sota el seu control, decantaren la balança cap a Franco. Un accident d’aviació el 3 de juny de 1937 va acabar amb la vida de Mola i va eliminar una pedra en el camí de la supremacia absoluta de Franco. Malgrat tot, no hi ha cap evidència que l’accident fos provocat.

Fotografia del general Emilio Mola Vidal (todocoleccion.net) Es pot veure a Mola a la dreta de la fotografia i al costat de Franco en la primera visita d’aquest a Burgos el 16 d’agost de 1936 (abc.es) Portada del llibre de Memorias de Mola, publicat de manera pòstuma l’any 1940 (iberlibro.com) Monument a Mola en el lloc on es va estimbar l’avió a la província de Burgos; la foto correspon al segon aniversari de l’accident (efs.efeservicio.com)

El darrer personatge tractat és el general Gonzalo Queipo de Llano (1875 – 1951) definit com el psicòpata del sud. Una bona descripció de l’individu seria que tota la seva vida va ser un insatisfet crònic, erràtic, poc confiable, inestable i voluble, irascible i sempre disposat a recórrer a la violència. Crescut militarment a l’Àfrica, amb el que representa d’embrutiment personal. Es va fer republicà per ressentiment personal amb Alfons XIII i va participar activament en la fracassada conspiració republicana de 1930. Enamorat únicament del seu ego, va presidir l’Asociación Militar Republicana i ell mateix es definia com francmaçó i republicà i demòcrata. Amic i aviat consogre de Niceto Alcalá Zamora, la seva volubilitat i egocentrisme el van portar a l’animadversió absoluta amb Azaña i tot el que representava la República en quant a progrés; implicat en la conspiració militar, malgrat la seva mala relació amb el “director” Mola, s’encarregaria de la repressió a Sevilla i per l’Andalucia occidental. Ha passat a la història pels seus discursos violents i terribles des d’Unión Radio de Sevilla durant els dos primers anys de guerra. Una pàgina especialment cruel de la seva història és la duríssima repressió després de l’ocupació de Málaga a començament de 1937. La seva gelosia de Franco i, posteriorment, els seus enfrontaments amb Serrano Suñer, el van fer caure en desgràcia i va ser apartat de tot càrrec influent.

Queipo de Llano davant del micròfon de Radio Union de Sevilla en un dels seus discursos (elconfidencial.com) D’esquerra a dreta Cabanellas, Franco i Queipo durant la guerra civil (larazon.es) Franco i Queipo de Llano al balcó de l’ajuntament de Sevilla (laotraandalucia.com) Queipo saluda a Hitler a Berlín (puntocritico.com)

El darrer capítol torna sobre la interminable guerra contra el “contubernio”. Aquesta conspiració fictícia va ser el full de ruta de tots els protagonistes d’aquesta història i alhora va generar entusiasme a favor de l’esforç de guerra dels rebels. Caldria pensar que aquesta toxicitat de pensament acabaria amb la fi de la guerra, però no va ser així de cap manera: l’antisemitisme va continuar al llarg dels anys, tot i que en alguns aspectes es va atenuar conforme el rumb de la segona guerra mundial girava contra el feixisme. Preston fa un recorregut pels anys de la postguerra civil per veure l’evolució del famós contuberni i estudia altres personatges que mantingueren encesa la flama de l’odi al judaïsme, la maçoneria i el comunisme. Es descriu el paper del franquisme en relació a l’holocaust i es desmunta el mite de l’ajuda institucional als jueus; de la mateixa manera que el règim va abandonar com a apàtrides als republicans exiliats que acabarien sent carn de canó de camps nazis com Mathausen o Gussen, en el cas dels jueus d’origen sefardita tampoc no hi va haver cap reconeixement de l’origen espanyol, malgrat que durant els darrers anys de la guerra a Europa en algunes ambaixades i consolats d’Espanya es van donar casos de defensa humanitària de jueus salvats de la deportació. També podem llegir el comportament ideològic en el sentit de l’antisemitisme de figures del franquisme com Ernesto Gimenez Caballero o l’almirall Luís Carrero Blanco.

El llibre està publicat per Editorial Base l’octubre de 2021 amb una traducció molt acurada de Montserrat Pérez. Preston dedica el llibre al seu col·laborador i amic recentment traspassat Hilari Raguer. Consta d’una introducció i vuit capítols que són els que he descrit en els paràgrafs anteriors. Una extensa bibliografia i un índex onomàstic completen l’obra amb un total de 489 pàgines. Cal esmentar, com en totes les obres de Preston, les nombrosíssimes cites a peu de pàgina, un total de 1224 citacions. La lectura és fàcil, ja que la prosa i l’argumentació historiogràfica de l’autor són excel·lents. En les descripcions de cada capítol he esmentat només alguns trets generals que us poden aproximar als personatges i als contextos en què es desenvolupen les històries; si us endinseu en la lectura podreu descobrir quantitat d’informació i us ajudarà a conèixer nous detalls i aportacions historiogràfiques a una part terrible de la nostra història que va conduir el passat i que, en alguns aspectes, continua condicionant el futur.

Us adjunto un link d’una entrevista a Paul Preston sobre aquest llibre:

https://ctxt.es/es/20211201/Politica/38092/paul-preston-arquitectos-del-terror-guerra-civil-mola-queipo-de-llano.htm

Categories
Arts plàstiques Cinema i sèries Galeries i museus Llibres Música Restaurants i gastronomia Teatre Viatges i itineraris

Per Nadal, regala coses útils

Es una opció, segurament millorable, regalar coses que ens facin servei, ni roba, ni tovalloles i mitjons, ni petits electrodomètics, etc. coses que ens facin sentir bé durant una bona estona, el record de les quals ens engreixi l’experiència i les neurones. Així, sense ordre… aquí van uns suggeriments, segons les imatges que les il·lustren:

___________________________________

Música del Renaixament, deliciosa i que ja se’ns emporta de la música medieval. John Dowland i les seves Lachrimae or Seven Tears, dansa, malenconia i molta pau, d’una ‘star’ del segle XVI, i ara de la mà de Jordi Savall.

Una llibreria a Berlín, un llibre recuperat per casualitat, que el premi Nobel (2014) Patrick Modiano ha prologat. La història d’una passió, pels llibres, malgrat el moment i el lloc. Un testimoni que convé recordar.

El llarg dinar de Nadal de Thornton Wilder que la companyia lalperla29 representa a la Biblioteca de Catalunya, per uns pocs dies d’aquestes festes. El ritual de cada any al servei de la veritat.

El centenari Fellini, al Born Centre de Cultura i Memòria. Una exposició que repassa tot el món fellinià, que tant ens va ensenyar a veure el nostre món amb uns altres ulls, els seus: els d’un nen molt entremaliat, que de gran va saber arriscar.

Ara que les sèries sembla que s’ho han de menjar tot, i que surten de sota les pedres, amb quantitat de misèries i mediocritats, aquí n’hi ha una, antiga, del 1982, italiana, una biografia La vida de Verdi, una lliçó d’història, i sobretot de la música. Un personatge immens, compromés, genial i geniut. Té moments memorables. Està a YouTube sencera i la venen a portals com Todocoleccion.

El Gran Teatre del Liceu oferirà properament La dama de piques de Piotr Ilitx Txaikovski, en una bonica producció que ja va venir fa uns anys. Música romàntica a dojo, amb una posada en escena preciosa i complicada. Si teniu sort, la Radvanofsky us pot fer saltar les llàgrimes.

Al mes de març l’Auditori s’omplirà de Serguei Rakhmàninov, l’últim dels simfonistes de la gran tradició russa, a càrrec de l’OBC. Una música postromàntica, imaginativa i densa, que se t’emporta i que també demana molta virtuositat.

I al Palau de la Música Catalana es podrà gaudir de la música de tres dels més grans compositors de bandes sonores, una música que ha definit infinitat de pel·lícules i la nostra relació amb el cinema Zimmer, Williams i Morricone.

I fora, o no, dels àpats de Nadal es pot fer una visita a la Fonda Espanya, de la mà de Martín Berasategui i en un entorn històric i Modernista de primer nivell, com la seva cuina. Ens hem de felicitar, i molt, que hagi arribat als nostres dies.

Ara que els mappings s’han posat de moda, hi ha una oferta una mica diferent, i pels que ens agraden les “llumetes” resulta molt agradable. Es tracta de Natura encesa que es fa al Jardins del Palau de Pedralbes, quan es fa fosc. Un passeig imaginatiu i relaxant per a petits i grans.

La vigilia de Reis, un cop, o abans de complir amb les obligacions del dia, podeu passar per la Jazz Cava de Terrassa, i escoltar el que jo en dic una guerra de pianos i ells el XVIII BLUES & BOOGIE REUNION 2022, és igual, una trempera apassionant de piano, jazz i boogie boogie.

Cécile McLorin Salvant és una cantant de jazz que ja ha vingut un parell de vegades, el mes passat la darrera, i ha deixat una emprempta que farà que vingui de tant en tant. Una veu amb matisos i colors. Us aconsello qualsevol dels seus discs, però a Window està “tremenda”.

Segur que quan passegem per Barcelona i contemplem entrades de cases de l’Eixample, que s’han conservat amb dignitat, ens venen ganes d’entrar i mirar. Doncs amb Cases singulars ho podem fer de la mà d’un guia que ens n’explicarà la història.

Un matí que faci sol podeu anar amb el Funicular fins a Montjuic i visitar al Jardí Botànic la mostra permanent de Bonsai que tenen. A partir d’una donació molt extensa s’ha creat un espai on hi trobareu autèntiques meravelles. Podeu preguntar als responsables que estan allà treballant, són uns professionals de debó, i us atendran encantats.

I passar uns quants dies a la Garrotxa, entre volcans que ara per ara estan quiets?, us proposo el Mas Garganta, una masia del segle XIV, al bell mig de la Vall d’en Bas, cuidada fins l’últim detall i amb gastronomia de la terra. Olot està a tocar

També us pot donar per les labors, el punt de creu, el patchwork, mitja, ganxet …. doncs a Dona Punt de Creu us en facilitaran, així com classes per a qui comenci. Són uns experimentats en la matèria des de fa molts anys, amb productes de molta qualitat.

L’àlbum il·lustrat és, a vegades, un llibre d’artista tant per a nens com per a adults, i és magnífic per fer-lo entrar pels ulls, per iniciar en la lectura, en la parla, i en la fantasia. Aquí us en presento un bon recull.

El Ballet del Théâtre du Capitole, de Toulouse presenta també al Liceu El Trencanous també de Piotr Íllitx Txaikovski, una magnífica ocasió per fer conèixer el ballet als més petits o ajudar a alliberar a aquells grans que estan renyits amb el moviment.

La cocteleria barcelonina Paradiso ha estat escollit el tercer millor bar del món en la llista “The World’s 50 Best Bars”, doncs bé es mereix una visita, situada al Born ofereix un clima agradable, i molta imaginació.

Una altra visita per a petits i grans és recuperar l’esperit d’un clàssic, El Petit Príncep, que ha proporcionat frases fetes per donar i per vendre, però que laperla29 representa a la sala Barts des de fa molt temps, i repeteix. Està molt ben feta.

Un local per gaudir del jazz i de bons coctels és el Milano, ambient tranquil i intèrprets de casa nostra, amb certa regularitat. Els dissabtes fan vermut amb jazz, una cosa que lliga d’allò més, sempre.

I si voleu anar a fer això que ara en diuen un brunch, doncs ho podeu fer amb cuina italiana d’alta qualitat i a bon preu. Cecconi’s ofereix en principi cuina del Nord, però hi ha representació de tota la bota, Sicília també. És magnífic i organitzen menus tancats els dissabtes i diumenges. Ocupa la plata baixa de l’hotel Soho House Barcelona.

I cursos al centres cívics de Barcelona, n’hi ha per a tots els gustos, capacitats i aficions. Aquí teniu una pàgina general amb un cercador que us portarà per tota la ciutat. Però també dins d’altres àmbits n’hi trobareu, a la Laie, a La Central, al CCCB, a l’ONA, a l’Istituto Italiano, a la Casa Russia, a la Xarxa de Biblioteques, a la Finestres, als Museus, només cal explorar.

O fer un vermut al Bar Calders i de pas visitar a la mateixa placeta, al costat la llibreria Calders, aquesta que diu que està especialitzada en llibres, ho diuen ells, eh! segur que en caurà algun.

I les obres completes, o una part, de dones com Agota Kristof i Amélie Nothom, escriptores sense etiquetes, no els calen. La simplicitat en el llenguatge per guanyar força expressiva i que s’emporta el lector per on elles volen. Gens fàcil d’aconseguir, però ho fan.

__________________________

Moltes coses s’han quedat al tinter, moltíssimes i tant o més interessants, però ha estat només una excusa per felicitar-vos les Festes a tots els que ens seguiu, i trencar una llança pel consum responsable i de proximitat, i sobretot el cultural, que és el que més ens convé a tots.

Categories
Llibres

La bullanga de Barcelona. 25 de juliol de 1835

Títol: La Bullanga de Barcelona: La ciutat en flames. 25 de juliol de 1835
Autors: Jordi Roca Vernet i Núria Miquel Magrinyà
Pròleg: Agustí Alcoberro
Editorial: Rosa del Vents
Col·lecció: Dies que han fet Catalunya
Any: 2021,
Pàgines: 221

Sinopsi: Barcelona: la ciutat en flames


El 25 de juliol de 1835 va tenir lloc a Barcelona una revolta popular en què es van cremar diversos convents. Va començar a la plaça de braus d’El Torín de la Barceloneta, des d’on es va estendre ràpidament per tota la ciutat. Els dies següents, els aldarulls van culminar amb l’assalt i destrucció de la primera fàbrica que funcionava amb l’energia del vapor i l’assassinat del governador militar. Abans ja s’havien produït revoltes, però aquesta bullanga -en un context de guerra contra el carlisme i de profunda transformació econòmica- convertirà Barcelona en la ciutat capdavantera del procés revolucionari liberal a la monarquia espanyola en els següents vuit anys. Altres ciutats encendran la teia de la revolució, però cap altra com Barcelona serà capaç de fer caure governs i fer trontollar la monarquia.

Barcelona en flames la nit del 25 de juliol de 1835, amb quatre convents cremant. AHCB Gravat

Resum i ressenya personal


El llibre de Jordi Roca Vernet i Núria Miquel Magrinyà, consta del pròleg d’Agustí Alcoberro, una introducció, deu capítols, un epíleg i una bibliografia molt acurada per a diversos tipus de lectors. El capítol 4 “El 25 de juliol de 1835”, descriu efectivament els fets ocorreguts en aquesta data a Barcelona i que forma part del títol i subtítol del llibre tal com apareix a la coberta i també a la portada. Però el contingut del llibre va molt més enllà d’aquesta data i de la descripció dels fets.

Context històric i creixement de Barcelona


Els tres primers capítols “Els darrers temps de Ferran VII”, “La regència de Maria Cristina” i “Barcelona, 1835; el creixement econòmic” expliquen el context històric, dinàstic, demogràfic i social de l’època. Des de la Guerra dels Malcontents fins a la invasió d’Els Cent Mil Fills de Sant Lluís, que derrotaren les tropes liberals i restabliren la monarquia absoluta de Ferran VII que derogà la Constitució de 1812.

Exèrcit dels 100.000 fills de Sant Lluís que derrotaren les tropes liberals el 1823 i restabliren Ferran VII que derogà la Constitució de 1812


També explica la successió dinàstica i l’amnistia de 1832 que permeté que milers de liberals retornaren al seu país, entre ells, els liberals catalans, alguns dels quals tingueren un paper rellevant durant els fets de l’estiu de 1835 a Barcelona. També tracta sobre l’impacte de la primera guerra carlina a Catalunya (1833-1840), que s’inicià arran del conflicte dinàstic entre isabelins i carlins, però que es convertí en una guerra civil llarguíssima, d’efectes nefastos sobre la població. A tot Espanya morí entre 210.000 i 770.000 persones.

Ferran VII, Maria Cristina regent, Carlos Maria Isidro de Borbón, germà de Ferran VII i pretendent carlí a la corona d’Espanya


El darrer d’aquests primers tres capítols descriu la Barcelona demogràfica, sanitària i urbanística de la Barcelona de 1835-1849, una ciutat superpoblada amb 859 habitants per hectàrea, mentre que París en tenia 356 i Londres 86. Barcelona tenia 42 barris, 384 illes, 6.867 cases particulars, 40 convents religiosos, 27 esglésies, 27 edificis públics, 11 hospitals i cases de beneficència, 7 casernes per a la tropa i guarnició i 96 fàbriques d’indianes. I al 1843 ja hi havia 50 fàbriques que funcionaven amb vapor. Madoz recull que l’any 1841 a la ciutat de Barcelona hi havia un total de 274 fàbriques de filats de cotó, 460 de teixits i 16 foneries.

Barcelona (1850) Tenia uns 150.000 habitants. Esperança de vida mitjana 39 anys entre les elits, 25 anys els menestrals i 20 anys entre els jornalers, (Estadística BCN 1849)

El 25 de juliol de 1835


El capítol 4 “El 25 de juliol de 1835” narra els antecedents d’altres revoltes, bullangues i pronunciaments fora de Barcelona (Saragossa, Reus i Madrid) i els aldarulls més coneguts a la plaça de braus “El Toril” ubicada fora muralles entre la Ciutadella i la Barceloneta. Seguits al vespre de l’assalt als convents. Almenys foren assaltats fins a 7 convents alguns d’ells totalment incendiats i 16 frares foren assassinats d’un total de 800 que vivien a la ciutat. Aquí els autors descriuen i expliquen les raons d’aquest anticlericalisme i la indiferència de la majoria dels barcelonins envers les vicissituds dels convents i dels frares. Textualment diuen: “Amb tot això, sembla que ni les autoritats ni els ciutadans no s’esforçaren gaire a protegir els convents”.

L’arena d’El Torín ocupada per la multitud durant la bullanga del 25 de juliol de 1835. AHCB Gravat 1835


El 5 d’agost de 1835

Els capítols 5 i 6 “L’endemà de la bullanga” i “El 5 d’agost”, narren els fets dels dies posteriors a la bullanga del 25 de juliol, amb l’abandonament de la ciutat el dia 28 de Manuel de Llauder, capità general de Catalunya. La seva retirada fou interpretada pels seus detractors com una victòria. Pere Maria de Pastors i Sala el 29 de juliol esdevé governador militar amb un programa més conciliador i amb la participació de propietaris i altres que tinguessin una certa influència sobre el poble i l’Ajuntament.
El cinc d’agost retorna a la ciutat el general Bassa, segona autoritat militar del país. El dia 5 d’agost més de 8.000 persones cridaren contra Llauder (absent) i Bassa i la tirania, i a favor de la llibertat. Un grup armat (amb sabres, garrots, trabucs i pistoles) s’introduí per accés principal del Palau Reial, al pla de Palau. Bassa rebé un tret i pràcticament no poder dir res. I posteriorment els assaltants prengueren el cos del general mort i el llançaren pel balcó.

El cadàver del general Bassa es llançat des dels balcó del Palau Reial (al pla de Palau) el 5 d’agost de 1835. Arrossegament del cadàver del cap militar de Catalunya el 1835, Pere Nolasc de Bassa

Aquella mateixa nit un grup força nombrós es concentraren al final del carrer dels Tallers, amb la intenció, una vegada més, de cremar la fàbrica El Vapor o Bonaplata, Vilaregut, Rull i Cia, la primera d’Espanya a incorporar la màquina de vapor. I aquest cop ho aconseguiren.

Incendi de la fàbrica Bonaplata la nit del 5 d’agost de 1835


Deixo per al lectors del llibre que aprofundeixin en les causes i els protagonistes d’aquest fet, i cito textualment els autors: “Per tot plegat, l’expressió d’aquell descontentament seria un element puntual en el qual el llenguatge universalista i igualitari del liberalisme coincidiria amb l’empobriment de determinats grups de treballadors, que associarien amb la mecanització de la producció a través de la introducció d’una nova tecnologia com era la màquina de vapor. Per tant, la crema de la fàbrica El Vapor fou els primer acte luddista contra la mecanització vinculada a l’ús de la energia del vapor.

Nous i vells protagonistes

Els capítols 7, 8 i 9 “A la conquesta de la tranquil·litat”, “Al capdavant de la revolució” i “Les noves autoritats”, descriuen les diferents organitzacions que s’adoptaren i que suplirien a l’antiga Junta d’Autoritats que havia estat incapaç d’evitar els incidents del dia 5 i 6 d’agost. Es constituí del 8 al 14 d’agost la Junta Auxiliar Consultiva, presidida per Antoni Gironella un dels comerciants més rics de la ciutat i d’altres 11 membres, la majoria comerciants o fabricants. Entre ells, dos dels futurs alcaldes de la ciutat: Josep Parladé i Llucià, i Guillem Oliver, autor d’un manifest enviat a la Regent Maria Cristina que evocava el setge de 1714 i identificava l’absolutisme i el carlisme amb la ruïna econòmica i política de tots els sectors socials, i el liberalisme amb el progrés, que passava per la defensa de la llibertat, la igualtat i la propietat, i proposava la convocatòria de Corts Constituents. Naturalment, la demandes de la Junta foren rebutjades.
A llarg d’aquests capítols i d’altres s’explica la funció i la forta activitat de la Milícia Urbana, l’hereva de la Milícia Nacional del Trienni Liberal. Als anys trenta, els convents es convertiren de nou en els quarters de la milícia i foren centres de reunió principal dels sectors radicals i revolucionaris. Amb els episodis revolucionaris de l’estiu de 1835, les autoritats van ampliar la base social de la milícia, mitjançant la creació de nous batallons, un dels més populars dels quals fou conegut [Batalló] de la Brusa, perquè la indumentària que duien els seus membres era la pròpia dels treballadors fabrils i artesans.

Milícia Urbana, hereva de la Milícia Nacional del Trienni Liberal, integrada per propietaris entre 20 i 45 anys, es reunien en els convents reconvertits en quarters de la Milícia. Integrada per 12.000 homes a les ordres de la Junta Auxiliar Consultiva


La creació de la Junta Auxiliar Consultiva de Barcelona, esperonà la creació de juntes similars a Saragossa, València, Valladolid, Salamanca, i les principals ciutats andaluses (Màlaga, Cadis, Jerez, Sevilla, Granada, Almeria, Jaén i Còrdova) i a finals d’agost La Corunya, Ferrol, Lugo, Ourense, Pontevedra i Mallorca. I al setembre es crearen les d’Alacant, Múrcia, Badajoz i la majoria de províncies espanyoles que s’havien creat recentment (el novembre de 1833).També es va projectar una Junta Central de la Corona d’Aragó, però va fracassar.
També es reivindicava el retorn de la Universitat de Barcelona i no fou fins al curs 1838-1839 que s’iniciaren les activitats a l’antic convent dels carmelites al carrer del Carme. La Universitat de Barcelona retornà definitivament el 1842 i va ser l’única institució abolida per Felip V que es va restaurar amb motiu de la revolució liberal, després de 125 anys a Cervera.

Universitat de Cervera 1714-1836. Barcelona passà 125 anys sense universitat!


Amb l’arribada al govern de Juan Álvarez de Mendizábal, liberal progressista, amb un programa reformista que volia posar fi a la guerra (carlista) i dissoldre els ordes religiosos, va suposar la dissolució o reconversió de la majoria de juntes locals o provincials. Mentre que la Junta de Barcelona tendí a radicalitzar-se. Tot i que al final, la disparitat d’opinions, la rivalitat entre sí, la falta de decisió de la majoria per sumar-se a un govern revolucionari, la por davant d’un desbordament popular i el nomenament de Francisco Espoz y Mina com a capità general de Catalunya, que declarà l’estat de setge, afavoriren la dissolució de l’ara anomenada Junta Superior Governativa. El govern Mendizábal, el mateix dia del seu nomenament, aprovà l’amnistia pels fets revolucionaris de l’estiu del 1835 i l’11 d’octubre i ordenà el tancament de tots els convents. I decretà el canvi de nom de la milícia, que passà a denominar-se Guàrdia Nacional, com la seva homònima francesa.

Juan Álvarez Mendizábal, ministre d’Hisenda i president del Consell de Ministres (1835-1836). Francisco Espoz y Mina nomenat el setembre de 1935 nou capità general de Catalunya. Càrrec que ja havia ocupat el 1822-1823 durant el Trienni Liberal


La fi de la revolució?

En el capítol 10 “La fi de la revolució” s’explica els nous usos dels convents destruïts. Deixo per al lector del llibre la intensa i extensa reconstrucció urbanística arran d’aquesta bullanga. També s’explica textualment que […] l’esclat de violència popular contra convents i frares va ser la resposta enfront dels col·lectius que havien atemptat contra els principis que ordenaven la vida política, econòmica i moral del poble. […] Cap liberal no reivindicà la ferotgia del comportament popular, però alhora, cap d’ells no estigué disposat a frenar els processos que havien accelerat la presència de la multitud en política, com eren la desamortització, la reducció del nombre de parròquies, l’exclaustració del clergat regular o la destrucció dels convents per afavorir les noves necessitats urbanístiques, econòmiques i socials de la ciutat industrial i obrera.
En definitiva, segons els autors: La bullanga del 1835 no fou una explosió de violència popular en un moment puntual, sinó l’inici d’un procés revolucionari que comportà la fi del règim liberal fonamentat en l’Estatut Reial i el ressorgiment d’un model polític que preveia més participació de la ciutadania. […]. Mai fins llavors una revolta fora de Madrid no havia propiciat una situació revolucionària que obligués a replantejar els fonaments del règim polític.

Alguns protagonistes

Al llarg del llibre, els protagonistes directes o indirectes, elits o populars tenen sovint una breu biografia que contextualitza la seva participació o inhibició en els fets anteriors, durant l’estiu de 1835 i posteriorment. En destaco alguns dels més citats: Ferran VII; Maria Cristina de Borbón; Carlos Maria Isidro de Borbón; Ramon de Meer y Kindelán, baró de Meer; Charles d’Espagnac, comte d’Espanya; Manuel de Llauder i de Camín; Pere Nolasc de Bassa; Narcís i Josep Bonaplata i Corriol; Joan Rull i Camarasa; Joan Vilaregut; Juan Álvarez Mendizábal; Bonaventura Carles Aribau; Pere Mata i Fontanet; Ramon Xaudaró; Serafí Chavier; Juan Antonio Llinàs; Teresa Rovira; Francisco Espoz y Mina; Josep Massanet i Graner; Cebrià Munné; Rafael Degollada; Tomàs Bruguera; Antoni Ribot; Emile du Guermeur; Josefa Pouplana Gorgoll; Marià Vidal i Esteve; Antoni Gironella i Aiguals; Josep Parladé i Llucià; Guillem Oliver Salvà; Pere Blai Cornet; Miquel Arqués, l’estudiant Murri; Pere Maria Pastors; Josep Melcior Prat; Joaquín de Ayerbe; Ramon Pallejà; Josep de Castellar; Fèlix Ribas i Solà; Pascual Madoz; Antoni Ribot i Fontserè; La Milícia Urbana.


Manuel de Llauder, capità general de Catalunya. Pere Maria de Pastors, el 29 de juliol de 1935 es nomenat nou governador militar. Pere Mata, el 5 d’agost de 1835 sortí del cafè de la Sínia a la Plaça del Teatre i enfilat en una taula, inicià una proclama sobre la necessitat de formar una junta revolucionària que proclamés la Constitució de 1812.Rafael Degollada, liberal progressista, dirigí la societat secreta Defensors de Drets de l’Home i després la dels Venjadors d’Alibaud (agost 1836)

Cloenda compartida

Molts tenim al cap algunes dates assenyalades en la història de Catalunya o Universal (1640, 1714, 1789, 1871, 1936. etc), crec que 1835 podria ser també una data per recordar, a parer meu va ser un punt d’inflexió, i com diuen els autors, en què Les classes populars van determinar el rumb de la revolució liberal en la mesura que enfortiren els postulats del liberalisme progressista més radical i, alhora van despertar les pors dels liberals d’ordre, que van sentir amenaçats l’statu quo que definia el seu món.
M’he deixat al tinter de l’ordinador, molts d’altres temes tractats: el paper de les dones i la repressió que sofriren en aquesta època, els diaris i la premsa, els gravats i les pintures que il·lustren el llibre, el recorregut del mot “bullanga”, l’excel·lent bibliografia classificada per èpoques, per temes i per tractament. De cap manera voldria que aquest resum, fos un argument per no llegir el llibre que us recomano d’una manera especial, als qui no en sabíeu gran cosa i també als qui ja coneixíeu el tema i l’època.

“La Patuleia” obra d’Antoni Ferran, presenta unes classes popular depauperades i violentes