Etiqueta: Biografia

Categories
Llibres

Somiant el retorn

L’anhel d’un retorn fallit

Per Joan Alcaraz

  • Títol: Somiant el retorn
  • Autor: Vicenç Relats i Casas
  • Pròleg. Vicenç Villatoro
  • Any: 2020
  • Pàgines: 181
  • Editorial: Gent i Terra (Santa Eulàlia de Ronçana, Vallès Oriental)

L’autor

Vicenc Relats i Casas (Lliçà d’Amunt, Vallès Oriental, 1964) és periodista i editor. Dirigeix, des del 2011, la revista-libre semestral Vallesos, immersa en la memòria i el patrimoni cultural vallesà i progressivament consolidada com a referent periodístic. També és director de l’editorial i productora audiovisual Gent i Terra, centrada en el coneixement a partir dels recursos del territori.

Ha treballat i col·laborat en premsa, ràdio i televisió, tant a nivell nacional com comarcal, i ha estat productor executiu del film documental El Xoc (2018), d’Enric Vilageliu, sobre la revolta que va portar al referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre del 2017.

Ha publicat, amb el que comentem, una vuitena de llibres, especialment d’assaig i memòria històrica. Destaquem-ne L’Estatut, entre el desig i la realitat, amb Felip Solé i Sabarís i Albert Viladot (1989); El nou senyor Esteve. La revolta tranquil·la del comerç ciutadà (2006); El Port de la Selva sota les bombes (2013), i El Port de la Selva després de les bombes (2016).

Vinculat als anys 80 a la Crida a la Solidaritat, ha estat membre del Secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana i és vocal de la junta de l’APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català).

Comentari

Somiant el retorn és el relat biogràfic de Jaume Massot i Galceran -l’últim alcalde republicà del poble empordanès del Port de la Selva- i de la seva família, dins la qual Miquel Martí, farmacèutic i resident al Pertús, ha col·laborat amb Vicenç Relats a rastrejar les vivències del seu avi.

Massot, un pescador i alhora pagès de vinya i olivar conegut pel sobrenom d’en Cai, es va involucrar en política de ben jove des d’una clara identificació esquerrana. El seu caràcter independent no el duria a tenir carnet de partit, però sí a vincular-se, d’una manera informal, primer a ERC i després al PSUC.

Jaume Massot “Cai” amb la seva dona Joana, a Banyuls: Font: Gent i Terra

Aquest home d’extracció humil i tarannà idealista esdevindria alcalde de la vila situada dins la península del cap de Creus des del febrer del 1934 fins a la fi de la Guerra Civil, quan ell i la seva família emprendrien el dur exili republicà que els duria a la Catalunya del Nord i també a Occitània. Establert després, durant més de vint anys, a Banyuls de la Marenda, al Rosselló, en Cai moriria a l’exili tot i somiar intensament el retorn al Principat des del seu Empordà. La dignitat -i segurament el poc pragmatisme- va impedir-li d’acceptar, el 1960, l’indult que li concedia Franco. Mala sort, però per poc: el nostre home acabaria els seus dies el 12 de març del 1974, a l’edat de 81 anys, i el sinistre dictador, el 20 de novembre del 1975, als 83.

Fotografia de portada del llibre “EL PORT DE LA SELVA, IMATGES I HISTÒRIES DE L’AHIR” de Viceç Relats, Fotògraf: Isaac Cervera

El llibre, interessant i significatiu, de Vicenç Relats, ens permet conèixer de prop uns noms i unes traces humanes i apropar-nos amb ells de nou a la nostra història recent. Així, revivim els estralls de la Guerra i la tragèdia dels bombardeigs que, sobretot a la fi de la Guerra, van colpejar el Port de la Selva, el Cap de Creus i l’Alt Empordà; sentim tota la duresa del pas per la frontera francesa dels components i més persones vinculades a un exèrcit i un país derrotats; comprovem com la seva instal·lació en poc o molt improvisats camps no fou, precisament, plàcida, i ens adonem que, malgrat tot, l’exili els va permetre -no sempre, és clar- anar refent les seves vides tot somiant el retorn al país natal, fita no sempre assolida. Alguns -com en el cas d’en Jaume Massot-, per mort abans d’hora, i d’altres, perquè ells, elles o els seus descendents s’arrelarien a diferents països sense renunciar, tanmateix, a la condició de catalans ni a la seva memòria històrica.

Tal com diu al pròleg Vicenç Villatoro, Somiant el retorn “és una construcció valuosa a una tasca necessària: humanitzar l’estadística, posar cara a les víctimes de l’exili”.

En aquesta línia, i també des de la mateixa condició d’edils, se m’acuden ara volums com Hilari Salvadó, alcalde de Barcelona quan plovien bombes (2017), de l’historiador barceloní Pau Vinyes, o Samuel Morera, alcalde republicà de Terrassa (2019), de l’historiador egarenc Josep Puy, entre d’altres de similars que pogueu anar cercant, coneixent, llegint. Tot i més per tal que la cada cop més valorada memòria històrica sigui, no tan sols un actiu essencial dels llocs, territoris i països, sinó també un impuls vital i continuat per al seu -i nostre- futur.

Portades de “El Port de la Selva després de les bombes” i “El Port de la Selva sota les Bombes” de Vicenç Relats.

Categories
Llibres

Dora Bruder

DORA BRUDER, és un relat biogràfic de Patrick Modiano publicat el 2 d’abril de 1997. És una biografia escrita per un novel·lista, s’ha definit com auto ficció combinant elements biogràfics amb paràmetres novel·lescos. El període d’Ocupació i la situació dels jueus a París, és un tema molt recorrent a l’obra de Modiano.

El desencadenant de la novel·la va ser quan Patrick Modiano al 1988 revisant unes pàgines del diari París-Soir del 31 de desembre de 1941, en plena ocupació nazi es publica un anunci: “Es busca una noia, Dora Bruder, 15 anys, 1,55 m, cara ovalada, ulls gris marro (…) Enviar qualsevol informació al Sr. I la Sra. Bruder, boulevard Ornano, 41, París”. És aquí on comença la investigació fascinat per l’anunci de la desaparició d’aquesta noia, ocorreguda en un barri que coneixia perfectament, eren els carrers de la seva infància i això fa que s’interessi pel destí de Dora Bruder. Durant la reconstrucció dels diferents elements de la vida d’aquesta noia, Modiano  identifica cada cop  més  la seva intimitat, amb la seva pròpia vida familiar, plena d’incògnites doloroses.

La narrativa de Patrick Modiano – Premi Nobel 2014 – fa que aquesta història relatada amb extraordinària habilitat estigui plena de esperança i vida. A través de la seva investigació pels diferents carrers i edificis de París, ens descriu els fanals, els aparadors, els cafès que s’il·luminen, la gent que s’afanya als carrers i estableix un lligam entre el París d’aleshores i el d’avui.

És una biografia, autobiografia i història col·lectiva que il·lumina l’ànima d’una època sòrdida a Europa.

Categories
Llibres

Montaigne

De Stefan Zweig

Segons Montaigne: L’objecte buscat és el coneixement d’un mateix, l’avaluació del seu propi judici, així com els seus costums i manies més secretes. Il.luminar el seu propi retrat. El coneixement d’un mateix i explorar els enigmes de la nostra pròpia condició, de les nostres misèries, vanitats, però sempre des de la dignitat.  

Davant les preocupacions domèstiques, les propietats, fortuna, i control de l’administració del patrimoni heretat, es vol desempallegar, per a separar-se d’aquesta llosa que el lliga i l’obsessiona, per preservar la seva llibertat individual i de pensament.

Zweig amenaçat pels esdeveniments d’Europa, el drama del nazisme i de la guerra, busca refugi i explicacions per mantenir-se fora de la brutal situació dels que, incondicionalment segueixen enlluernats dins d’una nebulosa, les doctrines i les idees dels que arrasant per aconseguir el poder, sense sospesar el perill que representa perdre la teva pròpia independència.

Com ens manifesta el crític en la contraportada, el text de Zweig sobre Montaigne “no és un estudi fred destinat a especialistes, sinó una obra emocionada i vibrant dirigida al públic habitual de l’autor”

L’esperança de Montaigne, també es va fer patent en Zweig, en voler concebre una nova aurora per a Europa.

On es qüestiona les seves pròpies paraules, estats d’ànim i opinions, envoltades per les angoixants brutalitats i successos que arrasen el món en aquell moment.

Zweig amb el seu pensament subtilesa i art literari, s’identifica amb Montaigne i ens projecta la seva pròpia autobiografia, convidant-nos a seguir lluitant en el pensament, la investigació i el diàleg.

La religió no va ser gaire important en la seva educació. En una entrevista va dir:

“Ma mare i mon pare eren jueus només per un accident de naixement.”

Tal com diu altre crític:

“És un relat de la seva pròpia obsessió” –  “Un assaig recomanable, un aperitiu subtil, per un gran banquet intel.lectual”

Ens deixa aquest llibre/obra inacabada, desencantat, avorrit i deprimit sobre el seu futur i el del seu país, el 22 de febrer de 1942, desesperat pels esdeveniments que envolten el futur d’Europa i de la seva cultura, ell i la seva esposa se suïciden, en creure que el nazisme acabaria per estendre’s per tot el planeta.

Deixa una nota escrita:

“Crec que és millor finalitzar en un bon moment i de peu una vida en la qual la tasca intel.lectual va significar el goig més pur i la llibertat personal el bé més preuat sobre la Terra.”

“Allò que ha estat pensat en llibertat mai no pot limitar la llibertat d’altri.”   –   S. Zweig.

Categories
Llibres

El fill del xofer

Jordi Amat

Edicions 62 – 2020 – 161 pàg.

Si no fos perquè el que explica és cert, aquest llibre es podria llegir com una bona obra de ficció. Es tracta d’una mena de biografia sobre el periodista Alfons Quintà. 

El seu pare va ser una persona propera a Josep Pla pel fet de tenir vehicle propi i estar disposat a acompanyar-lo on calgués, d’aquí el títol del llibre. Al voltant de Pla es movien intel.lectuals i polítics, entre els que destaquen Jaume Vicens Vives i Josep Tarradellas.

És impressionant la carta que Alfons Quintà, amb 16 anys, li escriu a Josep Pla intentant fer-li xantatge. Aquí, ja s’intueix la deriva del personatge.

Jordi Amat en fa un esbós psicològic, mostrant-lo com a obsessiu, rancuniós, assetjador i capaç de qualsevol cosa per aconseguir els seus objectius. En definitiva, una persona tòxica per a tot el seu entorn personal i professional.

Com una crònica, va resseguint la trajectòria de Quintà en paral.lel a l’actualitat política del moment, especialment el cas Banca Catalana i el llançament de TV3.

Va saber treure profit dels seus contactes, adquirits en la joventut al voltant de Pla, i de les informacions de les que disposava com a periodista incisiu i infatigable.

Va exercir de delegat d’El País a Catalunya, va ser el primer director de TV3, va ser el director del diari El Observador (un dia us explicaré una anècdota personal amb Quintà en la presentació d’aquest diari que es va fer a l’Ateneu Barcelonès) i finalment va acabar escrivint articles al Diari de Girona.

El final, penso que ja el coneixeu, un daltabaix que va segar d’un tret la vida de la dona de qui s’estava separant i va acabar amb el suïcidi del protagonista.

Categories
Cinema i sèries

De Gaulle

Aquesta pel·lícula és el primer llargmetratge sobre el general Charles De Gaulle. Es va estrenar a la primavera a França i a les nostres pantalles havia d’arribar a finals de l’estiu. Tal com va tot, al final hem hagut d’esperar fins el novembre ben entrat. El període de la cinta comprèn els mesos de maig i juny de 1940 quan es produeix el col·lapse francès davant l’atac alemany. S’hi intercalen escenes del drama de la família del general i de l’actuació política de De Gaulle durant aquests mesos en què el protagonista passarà, de la seva presència discordant dins d’un consell de ministres presidit per Paul Reynaud, a la seva sortida quan el reaccionari Pétain es fa amb la presidència i provoca l’armistici. En la pel·lícula es relaten també les peripècies de la seva família de camí cap a l’exili. El film està ben dirigit per Gabriel Le Bomin, un director que al llarg de la seva trajectòria ha tractat diverses vegades el tema històric. La interpretació del general (Lambert Wilson) és molt creïble i transporta molt bé al personatge. En cap moment es perd el ritme, les ambientacions són bones i manté constantment l’interès. El personatge històric orgullós, patriota, conscient sempre del seu paper històric pot arribar a carregar en algun moment, però la pel·lícula deixa veure la solitud del personatge en aquests primers compassos de la guerra. El que no es tracta (segurament és encara un tabú històric pels francesos) és l’acceptació majoritària de l’armistici vergonyós de la que esdevindria “França lliure” de Pétain. Però això no és, a ulls del director, el tema principal del film.

Avui, després de totes aquestes setmanes de tancament he tornat al cinema i he vist una pel·lícula que és recomanable i que us farà passar una molt bona estona. Aneu-hi i aprofiteu que la cultura és segura i ves a saber què passarà la setmana vinent.

Categories
Cinema i sèries

Regreso a Hope Gap

bcnfilmfest.com

Ahir dijous 29 d’octubre va ser un dia trist pels aficionats al cinema. Ha començat un nou tancament de sales motivat pel control de la pandèmia que segurament ens deixarà sense accés a les projeccions durant un temps indeterminat. Vàrem aprofitar per anar al cinema per darrera vegada, no sé fins quan. La pel·lícula no ens va decebre; al contrari vàrem passar una molt bona estona de cinema.

El director William Nicholson és també autor del guió que te molts components autobiogràfics ja que explica la seva història personal com a fill d’uns pares a l’inici de la vellesa que decideixen acabar la seva relació. La direcció és plana sense estridències, però molt ben resolta. La història explica la relació d’una parella sexagenària que viu a Seaford, un poblet al sud d’Anglaterra situat al peu del monumental penya-segat de Hope Gap. Edward (Bill Nighy) després de prop de 30 anys de matrimoni decideix deixar la seva dona Grace (Annette Benning). El fill en comú (Josh O’Connor) rep la notícia a través de son pare en una visita de cap de setmana; afrontarà i intentarà mediar en la pèrdua de referents que per ell representa la separació dels pares.

bcnfilmfest.com

Bill Nighy i Annette Benning mostren molt ofici en aquesta història lenta i pausada que té com a referent continu els paisatges blancs i majestuosos dels penya-segats de Hope Gap. Quan els cines reobrin, aquesta és una de les diverses pel·lícules de la cartellera que cal veure.

Categories
Llibres

El tiempo de los héroes

Javier Reverte

Editorial Plaza & Janés

És la biografia novel·lada de Juan Guilloto León, conegut com a Juan Modesto durant la Guerra Civil. Era un obrer membre del Partit Comunista nascut al Puerto de Santamaría (Cadis) que va rebre instrucció militar a Moscou i va arribar al grau de general al final de la Guerra.

La narració comença el mes de març del 39 a Elda, poble al costat d’Alacant, on es troba el President Negrín amb bona part del govern de la República i a punt de marxar cap a l’exili degut a la pràctica derrota de l’exèrcit republicà. L’autor va entrellaçant el present del personatge amb el passat, i d’aquesta forma ens va explicant tots els esdeveniments en què va intervenir “Modesto”; comença per l’assalt al Cuartel de la Montaña de Madrid, el “No pasarán” de la defensa de Madrid, las batalles del Jarama, Belchite, Brunete, la conquesta de Teruel, la decisiva Batalla de l’Ebre i la caiguda de Catalunya.

A través del protagonista coneixem tant personatges reals, el poeta Alberti, els polítics Santiago Carrillo o Dolores Ibarruri o el periodistes Ernest Hemingway i Robert Capa entre d’altres, com de ficticis que ens fan viure i sentir moltes de les vivències passades pels combatents. D’alguna forma també es va veient perquè van perdre la guerra els republicans.

Per mi un novel·la fàcil de llegir, bastant ben documentada i interesant.

Categories
Llibres

M (I)

El hijo del siglo

Antonio Scurati aborda en aquesta obra la tasca d’explicar de manera exhaustiva com es va produir el sorgiment del feixisme després de la Primera Guerra Mundial. No es tracta d’un assaig històric clàssic, sinó d’un llibre en forma de novel·la que des d’una estructura literària d’aparent ficció relata els fets històrics amb un rigor exquisit. No hi ha cites a l’us, tal com esperem trobar en un assaig, però darrera de cada paràgraf del text que anem llegint es pot albirar una feina de documentació històrica excel·lent: tot el que es llegeix és rigorosament històric i es va endinsant en un llarg i cru procés de naixement i posterior creixement d’un engendre monstruós que de manera imparable va assimilant i transformant la realitat del llavors Regne d’Itàlia.

El període que descriu comença el 23 de març de 1919 a la piazza San Sepolcro de Milà amb l’acte fundacional dels Fasci Italiani de Combattimento amb un grup reduït d’antics veterans de la passada guerra (els Arditi o Osados, en la traducció castellana), alguns futuristes, elements ultranacionalistes o procedents de l’esquerra intervencionista favorable a la intervenció d’Itàlia a la passada guerra, com era el cas del propi Benito Mussolini, protagonista central d’aquesta història: tot plegat poc més d’un centenar de persones. D’allà sortirà la presentació del Manifesto dei Fasci italiani di combattimento, una barreja de reformes polítiques i socials, així com reclamacions nacionalistes i progressistes que en pocs mesos evolucionarà a posicions d’ultradreta i reaccionàries. El llibre acaba el 3 de gener de 1925 amb el discurs del Duce davant del Parlament italià on assumeix personalment l’assassinat del líder socialista Giacomo Matteotti i s’inicia formalment la dictadura feixista.

Mussolini envoltat de camises negres durant la “Marcia su Roma” (octubre de 1922)

L’estructura de l’obra és senzilla: cada part del llibre és un any cronològic (de 1919 a 1924) i la seqüència dels fets presentats també és puntualment cronològica dins de cada any. Els capítols són àgils, de dues o tres pàgines només, amb un estil literari molt directe. Cada capítol és conduït per diferents personatges, el més important dels quals és sense dubte Mussolini, però hi ha un seguit de corifeus que marquen el sentit repulsiu i tràgic del feixisme i que encapçalen alguns capítols. Alguns són esquadristes, és a dir, dirigents dels seguidors del feixisme organitzats de manera paramilitar per a la persecució i eliminació violenta dels adversaris polítics com ara Italo Balbo, Leandro Arpinati, Amerigo Dumini, Nicola Bombacci o Cesare Rossi, entre d’altres. Un personatge important en els dos primers anys de la història és Gabriele D’annunzio, poeta i militar ultranacionalista que tindrà un paper important en la definició del primer feixisme. Algunes de les moltes dones amants de Mussolini també són reflectides en diferents moments de la història, especialment Margherita Sarfatti, l’aristòcrata jueva que va tenir un paper important en els anys previs a la guerra i en els immediatament posteriors on succeeix aquesta història. Al final de cada capítol, es presenten documents històrics, notes, informes policials, cartes, diaris íntims; molt sovint hi ha algunes entrades de la premsa italiana del moment, de Il Popolo d’Italia el diari feixista del qual era director el futur Duce, Avanti, diari socialista o d’altra premsa catòlica o de la burgesia liberal. Aquestes breus entrades ajuden a contextualitzar i a emfatitzar el que estem llegint. Al final del llibre hi ha un petit glossari que descriu els principals personatges de la història: feixistes, simpatitzants i afins, socialistes, comunistes, liberals, catòlics així com els parents, amics i amants que van apareixent i conduint el relat

El llibre és el primer d’una futura trilogia que s’endinsa en la història d’un home i, a través d’ell en tota una època. Aquest individu, excessiu, violent, narcisista, mancat totalment d’escrúpols, encapçala l’inici d’una època en la que va arrossegar a una societat sencera. És un llibre llarg (827 pàgines), de lectura apassionant i obligada per entendre (i no oblidar) l’horror que va suposar el feixisme.

Categories
Llibres

El do de la senzillesa

Entre ells dos

El gran Richard Ford ens té acostumats a una narrativa amb un pes específic reconegut, ben diversa, intel·ligent, vivencial… no en va el 1996 va guanyar dos premis de prestigi alhora: el Pulitzer i el Faulkner per El dia de la independència. Aquí deixo la seva bibliografia.

El llibre que recomano ara és un llibre petit, senzill, aparentment fàcil, sense problemes ni estridències de cap mena. I és així. Cóm ho diuen allò? Al pot petit la bona confitura? Doncs és exactament això. D’una simplicitat narrativa evident, té la grapa d’arribar a partir de l’emoció, de la narració del record, del quotidià, de la simple vida dels seus pares. I com que d’escriure en sap un munt, aquestes biografies omplen unes planes delicioses de les vivències d’unes persones que es treballen la vida, i mai millor dit. Un llibre per alegrar-te una tarda, faci calor, fred, vent o pluja. Tu estàs allà i ja t’està bé.

Adjunto l’entrevista que l’Anna Guitart li va fer l’any passat (2019) a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona. Va ser un luxe.

Categories
Internet i blogs amics

Francesc Ferrer i Guàrdia: Pagar els plats trencats de la in-Justícia històrica

Per Joan Alcaraz, periodista i escriptor

Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog, editor i activista (Alella, 1859 – Barcelona, 1909), va ser, com sabreu, fundador de l’Escola Moderna i impulsor del racionalisme pedagògic. El seu prestigi internacional contribuí a l’expansió, sobretot a Europa i a Amèrica del Nord i del Sud, d’institucions educatives inspirades en una cultura radicalment laïcista i tendencialment llibertària, per la qual cosa Ferrer va ser molt combatut pels sectors conservadors i benestants.

Jutjat com a principal responsable dels mítics esdeveniments de la Revolució de 1909, coneguda com a Setmana Tràgica, en els quals no havia tingut una participació directa, fou sentenciat a mort i executat el 13 d’octubre d’aquell any. Però la influència d’aquest destacat republicà, anarquista i membre de la francmaçoneria ha perdurat en el temps i s’ha convertit en símbol -un entre tants- de les arbitrarietats de la in-Justícia en la Història…

Us enllaço la sèrie de quatre articles que he publicat recentment sobre Ferrer i Guàrdia al digital www.elrepublica.cat, el darrer dels quals escrit a partir de l’accés a la Causa seguida contra aquest referent de la pedagogia, el progrés i la llibertat.

Francesc Ferrer i Guàrdia: Pedagog, activista, lliurepensador i màrtir (1) Cliqueu aquí

Francesc Ferrer i Guàrdia: Pedagog, activista, lliurepensador i màrtir (2)

Francesc Ferrer i Guàrdia: Pedagog, activista, lliurepensador i màrtir (3)

Francesc Ferrer i Guàrdia: Pedagog, activista, lliurepensador i màrtir (4)

Vista de Barcelona durant la Setmana Tràgica, amb esglésies i altres edificis cremant.

Cal dir que, com assenyala Josep Termes al volum VI de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, “a l’Escuela Moderna tot l’ensenyament es feia en castellà, perquè [Ferrer] com a bon maçó filoanarquista creia que el català era casolà i no feia cosmopolita”. Però tan cert és això com que, a començaments del segle XX, la llengua vehicular de l’ensenyament i la societat a Catalunya no era encara el català. I és que l’Institut d’Estudis Catalans s’havia fundat el 1907, tot just dos anys abans que el nostre home fos afusellat; les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra són del 1913, i la Mancomunitat de Catalunya no veuria la llum fins l’any següent.