Escrita per Padura el 2009 (i el títol de la qual prové d'un conte homònim sobre un assassí professional que tenia predilecció pels gossos), és una novel·la històrica i biogràfica amb tints de novel·la negra, excel·lentment escrita i documentada durant 5 anys. Ell mateix explica, als agraiments finals, que es va començar a gestar el 1989, quan cau el mur de Berlín i tot es precipita.
És històrica perquè traça un panorama complet del S. XX, des de la Revolució Bolxevic i la 2a Guerra Mundial, passant per la Guerra Civil espanyola fins a la Cuba revolucionària del “Període Especial” i reflecteix fidelment les condicions socials i ideològiques d'una època tan convulsa com ho van ser els anys 30 i 40 del segle passat. A través de la trama fa una encertada anàlisi de les causes de la degeneració i destrucció de la Revolució russa, així com de l'essència de la Revolució cubana.
Trotski i Frida Kahlo
És biogràfica perquè la novel·la gira al voltant de tres personatges (i no un) que estimaven els gossos i les destinacions dels quals, inevitablement, acaben convergint:
Iván Cárdenas, el narrador de la història, aspirant a escriptor que sobreviu a la Cuba del “Període Especial” treballant en una clínica veterinària, sumit en la mediocritat i frustració fins que una trobada casual a la platja el converteix en receptor de les confidències del home que dóna títol a la novel·la, un peculiar personatge que passeja dos bells llebrers russos.
Liev Davidovich Bronstein, “Trotski”, líder de la Revolució bolxevic i fundador de l'Estat Soviètic, condemnat a un exili itinerant (Turquia, França, Noruega, Mèxic) per la persecució malaltissa de Stalin. Un home íntegre, dedicat a la causa del socialisme internacionalista i condemnat a la solitud, parcialment pal·liada per la companyia de la seva dona, Natalia Sedova i la seva gossa, Maya.
Ramón Mercader del Río, el comunista espanyol assassí de Trotski del qual es reflecteix al llibre el llarg procés que pateix fins a convertir-se en un despietat sicari de la GPU estalinista, l'anònim soldat 13, tractant d'entendre els motius que el van portar a assassinar el líder bolxevic. Persona amb pensament i criteris propis és un estalinista convençut que es veu atrapat per les circumstàncies i manipulat per la seva mare, Caritat.
Trotski i Ramón Mercader
És novel·la negra perquè narra detalladament l'assassinat de Trotski amb tots els amaniments propis d'aquest gènere literari: intriga, acció, traïcions, lleialtats, espionatge, etc. i posa el lector en la tessitura de fer de detectiu. Genera una gran compassió i empatia, aconsegueix posar-se al lloc de tots i cadascun dels personatges intentant explicar, després d'una profunda investigació històrica, les circumstàncies vitals dels tres personatges sobre els quals pivota el relat, incloent un important elenc de “secundaris ” com George Orwell, Frida Kahlo o Diego Rivera, i els gossos que estimaven aquests homes: Truco, Churro, Maya, Ix i Dax.
Tres històries paral·leles que són gairebé tres novel·les, narrades amb una tècnica complexa però no feixuga, amb una prosa compacta però estimulant i fàcil de llegir.
I el final… Sorprenent. Fins aquí puc llegir.
Acabat de sortir, m’ha “engolit” en dues tardes, i no és d’estranyar pels que tenim una edat.
Memorialisme històric de primer nivell a través de les figures d’un parell de personatges destacats de la història recent d’Europa, del seu art més transversal, de la política, dels anhels i dels molts fracassos del vell continent, del bell continent. Dos homes que l’exili uneix, i la vida els ensenya, compromet, trasbalsa i decep.
El llibre és un passeig de dues vides polièdriques que comparteixen la Guerra Civil Espanyola, i els cabarets de l’Ocupació, la Plaça Roja i la Casa Blanca, els maquis i la Resistència a Hollywood, Buchenwald i Madrid. El llibre ens llença als remolins de la història, en companyia de Simone Signoret i Hemingway, Edith Piaf i J.F. Kennedy, Arthur Miller i Marilyn Monroe, Khrusxov i Costa Gavras, entre d’altres. Dos itineraris que travessen el segle XX.
L’edició original francesa va ser àmpliament aplaudida per lectors i crítica. L’autor, també director de documentals molt celebrats, els coneixia prou bé, així com els devenirs de la societat de l’època.
La lectura, si ho voleu, la podeu acompanyar amb la música que aquí es recomanava
Aquest proper 8 de març seguim celebrant el dia de la dona, i ens seguim repetint consignes, i seguim reivindicant drets i reconeixements que haurien de ser obvis, però es veu que no, que cal insistir, i sobretot que cal educar, i molt.
He preparat una petita llista de dones, podria ser molt més extensa, que les persones no enteses en certes matèries crec que no coneixem, o molt de passada. Dones de tots els àmbits i condicions que es van esforçar en allò que creien i les empenyia a viure. Evidentment la llista és breu, i afortunadament, ja no contempla algunes de les que els darrers anys hem anat descobrint, també perquè han estat motiu de biografies, estudis, novel·lles, pel·lícules…, noms com: Hipàcia d’Alexandria, Dhuoda de Septimània, Sofonisba Anguissola, Artemisia Gentileschi, Cosima Liszt, Clara (Schumann) Wieck, Berthe Morrisot, Camille Claudel, Lou Andreas-Salomé, i tantes i tantes altres dones artistes, escriptores, científiques, activistes, … Com dic, la tria d’avui encara podria ser més llarga, llarguíssima, l’anonimat de moltes d’elles és una vergonya, entre altres coses, dels diferents i delirants sistemes educatius. Preneu-la només com un testimoni, i disculpeu les absències que hi desitjarieu haver trobat.
Us proposo que entreu a cada un dels noms de les imatges, el qual està una mica més ampliat amb un breu resum i enllaçat amb una pàgina que m’ha semblat que en parla amb prou claredat. Està organitzat cronològicament i cada encapçalament indica la professió o activitat i l’època de la biografiada. Hi ha també un parell d’enllaços a la bibliografia i filmografia, si existeix, encara que sigui un documental, o un curt sobre el personatge.
Finalment adjunto un document fet per l’Institut Català de les Dones: Elles, 65 dones oblidades de la història publicat el 2017. I la pàgina del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, de l’exposició que es pot visitar fins desembre de 2022(In)visibles i (O)cultes
Henrietta Swan Leavitt va ser una astrònoma estatunidenca. En l’observatori del Harvard College, va estudiar les estrelles variables cefeides, la lluentor de les quals varia en períodes regulars.Va descobrir el 1912 que les cefeides de major lluminositat intrínseca tenien llargs períodes, i determinà que hom pot predir la relació entre la duració d’aquest període i la magnitud absoluta de l’estel. Els seus descobriments van pernetre grans avenços posteriors.
4 de juliol de 1868, Lancaster, Massachusetts, Estats Units
12 de desembre de 1921, Cambridge, Massachusetts, Estats Units
Fou una científica britànica que va tenir un paper destacat en la major fita del desenvolupament de la biologia molecular, el descobriment de l’estructura de l’ADN. Rosalind Franklin es va doctorar en química física el 1945 per la Universitat de Cambridge. Una dona de forta personalitat, va mantenir aquí una relació complexa amb Maurice Wilkins, que va mostrar sense el seu consentiment les seves imatges de difracció de raigs X de l’ADN a James Watson i a Francis Crick. S’admet que cap altra inspiració fou tan forta com aquesta per la seva publicació, el 1953, de l’estructura de l’ADN.
25 de juliol de 1920, Notting Hill, Londres, Regne Unit
La gran dama del suspens també va escriure sobre ella, va explicar la seva vida amb la mateixa agilitat, intriga i tensió que ho faria en les seves millors novel·les.
Al llarg de les tres dècades des de la seva mort el 1976, molts lectors i crítics d’Agatha Christie han sostingut que el llibre més convincent és el menys conegut: la seva Autobiografia. Tot i els seus èxits, sempre va ser una persona molt gelosa de la seva intimitat, arribant a extrems extravagants per eludir les aparicions en públic. Va rodejar la seva vida amb un mantell de misteri gairebé tan impenetrable com el de les seves novel·les.
En aquesta obra ens explica els anys feliços de la infància a l’estranger, les errades amoroses de la joventut, els seus dos matrimonis, els seus viatges a Egipte i Orient Mitjà seguint les passes del marit arqueòleg, Max Mallowan; també els contratemps en començar la carrera d’escriptora i la consecució gradual del seu èxit. És l’autobiografia d’algú que va saber gaudir de la vida i, al mateix temps, l’estudi d’una professional conscient, d’una escriptora que sabia perfectament quina era la seva feina i que ens explica com ho va fer.
Aquest llibre pertany a aquelles lectures que et situen en un temps i una societat, de la mà de les vivències de qui l’escriu. I si el personatge és viatjat i gens simple, com és el cas, estem davant d’una obra que ens explica moltes més coses que les peripècies personals.
Seguidament incorporo algunes fotografies de la casa on va viure: Greenway House al comtat de Devon a Cornuailles, i on es conserva intacta la decoració i alguns documents i obres originals. Declarat patrimoni de la Humanitat el març del 2004 ara pertany al National Trust.
La darrera fotografia és un manuscrit on hi escriu ingredients d’algun verí.
El nostre, com tants altres països, és ple de personatges apassionants, incloses, no cal dir, les dones, fins fa ben poc tan injustament silenciades. Un d’aquests referents, durant els anys del franquisme i els primers del règim del 78, és Joan Baptista Cendrós i Carbonell, industrial perfumista, mecenes, editor, activista i directiu cultural. Un altre, i prou destacat, dels artífexs que van contribuir a què la nostra -aparentment derrotada- nació pogués salvar els mots.
El conegut periodista i escriptor manresà Genís Sinca, especialitzat en biografies i memòries, ha gosat fer-ho, i d’una manera prou reeixida. Així, i en el seu El cavaller Floïd, nom de la històrica loció -però encara podeu adquirir-la- per a després de l’afaitat, ens posa a mans les traces d’una personalitat que, si no hagués existit, el catalanisme de la resistència cultural hagués hagut d’inventar-la…
Floïd, massatge per a després de l’afaitat
Ho precisaven el paper decisiu d’Òmnium Cultural -Cendrós en seria un dels cinc empresaris fundadors-, el finançament directe d’institucions clau com l’Institut d’Estudis Catalans, la recuperació d’Edicions Proa o d’Aymà Editora, la implicació en la Nova Cançó, la creació de la Gran Enciclopèdia Catalana, la trajectòria de Banca Catalana… Quin intens, i ben notori, full de serveis!
Rere l’aroma, tan singular i vigorós, de Floïd, hi bategava amb força un catalanista apassionat, protagonista d’episodis antològics com els enfrontaments cara a cara amb Fraga Iribarne o, entre nosaltres el president Tarradellas, que des de Saint-Martin-le-Beau anava, crec, massa per lliure, com Josep Benet asseverà, el 1996, en el seu volum, més que interessant, El president Tarradellas en els seus textos (1954-1988).
Genís Sinca
Sinca, de totes aquestes referències i informacions, se’n surt prou bé, tot i que al llibre, al meu entendre, li sobren pàgines. En tot cas, l’autor aconsegueix traçar un perfil ben definit i vigorós -com el seu Floïd- d’un personatge, en alguns aspectes, força irrepetible… Vegeu algunes biografies que ha publicat Genís Sinca:
Biografies de: Paco Candel, Joan Uriach, Quinze gegants de la medicina catalana, Eduard Punset, Ramon Fuster i Rabés,
L’avi Florenci
I, ja que parlem de biografies, s’escau fer notar que està per escriure -per publicar, si més no- la d’un personatge de l’interès i la significació del pare de Jordi Pujol. Sí, el mític avi Florenci, el de la famosa deixa, de la qual, segurament, no se n’ha fet el millor ús…
Florenci Pujol
Jo m’he permès de proposar la realització d’aquesta obra a un conegut i prestigiós filòleg i historiador. A veure si ell -o algú altre del ram de lletres, com el mateix Genís Sinca- es posa d’una vegada a explicar qui era el també conegut com el Pujolet de la Borsa, per la seva intuïció pels negocis i la capacitat extraordinària per retenir xifres.
Els qui ens agrada la Història i estem convençuts que, en una part important, aquesta disciplina s’elabora des de diversos i múltiples referents individuals, bé que ens ho mereixem, com també ho precisa el millor coneixement de l’evolució recent de Catalunya.
Més informació
Podeu llegir aquí la “Perla 32. Cendrós. Un singular activista de la cultura catalana durant el franquisme” redactat per Josep Sanmartí i editat al Blog Perles Negres, Perles Blanques, 2 de juny de 2018.
Quan qui era aleshores la meva parella va obsequiar-me amb aquesta novel·la de tipus biopic, vaig fer aquella cara en la qual es podia llegir allò de “vols dir?”. Però, només començar a fullejar el volum, vaig veure ben clar que no solament m’ho podia passar bé, llegint-lo, sinó que Yo, el rey constitueix una molt hàbil i fluïda -pel seu estil- desconstrucció de la figura de l’Emèrit i de la Monarquia que, des de la mort de Franco, Juan Carlos de Borbón havia encarnat fins fa pocs anys.
I qui millor per dur-ho a terme que la periodista i escriptora catalana Pilar Eyre, que ho sap pràcticament tot del que es cou al palau de la Zarzuela i en dependències, despatxos -i alcoves, no cal dir- annexos i poc o molt confluents. Més de mig miler de pàgines ens posen al corrent d’intrigues, negocis, amants, adulteris i altres amenitats sobre la tan campechana i reial figura. De la qual, com es diu a la contraportada del llibre, “en su carrera hacia el abismo fue dejando atrás família, amigos, prestigio, honorabilidad… ¿Fue por una mujer? ¿Por amor al dinero? ¿Por inconsciencia o por arrogancia?”
Joguina en mans del seu pare i del Generalísimo, assassí fortuït -o no- del seu germà, noiet enamoradís, galant frívol i marit equivocat, Juan Carlos I ho té tot per passar a la Història com un mal referent, ni que prengués el camí correcte després del cop d’estat del 23 F… una vegada va assegurar-se que l’aixecament militar afavorit -en una part important- per un dels generals de la seva confiança havia fracassat…
Si ja sou republicanes i republicans segur que aquesta novel·la no us farà destorb, a menys que la cobdícia o l’ús immoderat del plaer -l’exercici del poder, en definitiva- entressin en el vostres plans. Si, dissortadament, fos així, les pàgines de Eyre esdevenen un bon manual de conducta, però també permeten una cosa molt més sana i profitosa per a la comunitat: refermar-vos en els valors republicans. Ni Manolo Prado y Colón de Carvajal, Pepe Fanjul, Álvaro de Orleans-Borbón o José Cusí pels diners i favors al servei de la corona; ni la mallorquina Marta Gayá, la murciana Bárbara Rey o la danesa -nacionalitzada alemanya- Corinna zu Sayn-Wittgenstein -de soltera, Corinna Larsen- pel que fa als bons serveis emocionals i sexuals -deixant de banda la més aviat poc digna reina Sofía, l’espavilat gendre Urdangarin o el banal fill Felipe VI el Preparao-, tots ells i elles figurants a l’entorn de l’emèrit referent, podrien fer-vos millor servei.
Il·lustració principal:Retrat de Napoleó com a rei d’Itàlia. Artista: Andrea Appiani (1754-1817), 1805, Col·lecció Kunsthistorisches Museum. Font: Fotògraf The Yorck Project (2002) 10.000 Meisterwerke der Malerei (DVD-ROM), distribuït per DIRECTMEDIA Publishing GmbH; Wikimedia Commons
Llibres recents sobre Napoleó Bonaparte
En ocasió dels 200 anys de la mort Napoleó Bonaparte (1769-1821) s’han editat diversos llibres sobre l’emperador francès. A més de Barcelona sota la bota de Napoleóde Jesús Conte Barrera, Tibidabo ed, 2021, en destaco dos més:
Napoleón Bonaparte, Albert Z. Manfred; pròleg de V.M. Daline, traducció del francès de Vicente Bordoy, Ed. Akal, Biografías, 2021, primera edició Akal Universitaria 1988, 622 pàgines.
Ambdós llibres tenen en comú la il·lustració de la coberta del llibre amb la figura de Napoleó travessant els Alps, semblants, però no idèntiques. Fora d’aquesta coincidència són dos llibres molt diferents com explico a continuació.
12
Coberta 1. Napoleó travessant els Alps de Charles Normand, burí, 1805. A partir de la pintura homònima de Jacques-Louis David. Col·lecció Gelonch Viladegut Museu de Lleida.
Coberta 2. Napoleó travessant els Alps, de Jacques-Louis David, 1800, Castell de Malmaison.
Sinopsi: El 2021 se celebra el bicentenari de la mort de Napoleó. Aquest llibre explora per què no van arribar prou aquí les idees de la Revolució Francesa i per què es va produir un tancament de files. I explica per què la mala gestió dels fets de començaments del segle XIX va comportar misèria, guerra i absolutisme tot al llarg d’aquell segle. El llibre també parla de relacions entre veïns, dels plans de Robespierre i de Napoleó per a Catalunya, de l’organització administrativa napoleònica a casa nostra, d’animadversions, de revoltes, de Baiona, de Cadis, de pors, de lligams, de rebomboris, de guerres…, de la condició humana!
Comentaris personals: El llibre d’Antoni Gelonch, Napoleó, la Revolució i els Catalans amb gairebé 400 pàgines, no és una biografia de Napoleó, sinó un assaig i un compendi molt exhaustiu, sobre les relacions entre Catalunya i la seva gent amb França i els francesos, des de Carlemany fins a Napoleó. Consta de quinze capítols, cadascun desenvolupa una fase històrica o bé uns determinats protagonistes d’aquestes relacions amb la Corona de França, després amb la República Francesa i posteriorment amb el Primer Imperi Napoleònic. Hi ha moltes referències al Principat de Catalunya i als Comtats (el Rosselló, el Capcir, el Conflent, el Vallespir i l’Alta Cerdanya ) després coneguts com a Catalunya del Nord.
El llibre es pregunta, entre altres les qüestions següents: Quina va ser la participació dels catalans en la Revolució Francesa? (Al nord i al sud dels Pirineus). Què pretenia Robespierre en voler instaurar una República germana a Catalunya? Perquè no va reeixir la Revolució Francesa al Principat de Catalunya? Es pot dir que la Revolució Francesa va desvetllar i gairebé crear el nacionalisme espanyol?
I finalment, com es pregunta Joan Josep Queralt al pròleg del llibre: “Catalunya va veure passar la Il·lustració i la Revolució Francesa, sintèticament encarnades en Napoleó, va veure passar el tren de la història i no en va treure partit […] Catalunya no el va aprofitar? No el va voler aprofitar? No el va saber aprofitar? O no va veure el moment?”
Antoni Gelonch va respondre algunes d’aquestes qüestions a la conferència que va fer a l’Ateneu Barcelonès, el dia 9 de juny d’enguany “La Reforma i la Revolució. Els debats que no hem fet” i també hi podeu veure el vídeo de la seva intervenció aquí.
Sinopsi: Napoleó és sobretot el fill d’una època de transició, la que va del vell món feudal a una nova societat burgesa. Encarna totes les contradiccions d’aquesta època, el seu nom està associat a una ambició desmesurada i un poder despòtic, a guerres cruels i sagnants, evoca els horrors de Saragossa, el saqueig de l’Alemanya sotmesa, la invasió de Rússia. Però també ens recorda el coratge i l’audàcia manifestats en les campanyes italianes, el talent que va saber atrevir-se, l’home d’Estat que va clavar cops mortals a una Europa feudal ja decrèpita.
L’historiador soviètic Albert Manfred, mestre en l’art de narrar la història, comença traçant un excel·lent retrat del jove Bonaparte, deixeble de Rousseau i de Raynald, jacobí i robespierrista, defensor dels ideals republicans de la Revolució per anar desgranant la seva evolució gradual i la seva transformació en autòcrata, subjugador d’Europa i constructor d’un Imperi a cop de baioneta. Considera que Bonaparte va trair el gran secret de les seves rutilants triomfs militars: l’entusiasme revolucionari del poble que empenyia als seus soldats, el que el va portar al seu fracàs final. Manfred aconsegueix plasmar en aquestes pàgines tots els matisos d’un home extraordinari, així com els excel·lents retrats psicològics de nombroses personalitats històriques que van acompanyar, presentant un retrat verídic i fidel de Bonaparte i de l’època que va il·luminar.
Comentaris: Albert Z. Manfred (1906-1976) fou un dels més destacats historiadors soviètics de la postguerra. Nascut a Sant Petersburg, doctor honorari per la Universitat de Clermont-Ferran (França, 1967), fou cap de la secció d’història moderna dels països occidentals en l’Institut d’Història de l’Acadèmia de Ciències de la URSS i posteriorment cap de la secció de França d’aquesta acadèmia soviètica. Les seves obres principals tracten sobre la història francesa contemporània (Revolució de 1789, la França napoleònica, la Comuna de París de 1871, etc.).
La col·lecció de biografies d’Akal edicions pretén apropar als lectors, un nou relat biogràfic que ens informi sobre aspectes més íntims, la seva vida quotidiana, les relacions amb els seus contemporanis, sense desatendre l’obra del biografiat. L’obra editada en la primera versió en castellà el 1988 per Akal Universitària, s’ha reeditat el 2021 en ocasió de 200 aniversari de la mort de Napoleó Bonaparte. Estem davant d’una obra clàssic de més de 600 pàgines, un pròleg de V. M. Daline, un altre pròleg del mateix autor, un desenvolupament en 18 capítols, un epíleg i un índex de noms de personatges d’onze pàgines.
L’obra malgrat la seva extensió, és molt llegidora, atrapa el lector, no és només un retrat psicològic del personatge, que també, sinó que retrata la societat en què viu, hi descriu les principals persones amb qui s’ha relacionat, els llibres que ha llegit, els textos que ha escrit, les batalles i guerres que ha guanyat i les que ha perdut i com ho visquia, les dones que ha estimat i les que ha rebutjat, l’important paper de la família i molts altres detalls convenientment contextualitzats. Parla, relativament poc de les seves relacions amb el Regne d’Espanya i no hi ha cap referència a Catalunya o a la Guerra del Francès.
Un clàssic que no ha perdut actualitat i frescor, malgrat els anys transcorreguts des la primera edició original de 1971.
Antoni Gelonch – Editorial Viena – 2018 – 340 pàgines
Més que d’una biografia, és tracta d’una reflexió sobre el paper que va jugar el pensament de Luter en els origens de la societat moderna.
Resulta molt adient ara que es va fer 500 anys de la Reforma protestant, per adonar-se de la influència del personnage en diferents esferes de la societat i de la cultura.
Comença amb una introducció general sobre l’Europa del 1500 i repassa els intents anteriors de reforma de l’església católica com els de Pierre Valdo, John Wycliffe o Jan Huss, que no van acabar reeixint.
Mostra l’estreta relación que Luter va tenir amb el poder, defensant en tot moment els nobles i les poderosos, en contra del poble.
Va saber difondre els seus arguments contra el Papa, contra Roma i contra els seus enemics fent un ús de la impremta realment innovador per l’època. Luter va ser responsable del 20% de totes les obres publicades en les impremtes alemanyes entre 1500 i 1530
D’un carácter irascible, va fílies i fòbies, amb amics, enemics i odiats, que força vegades eren els mateixos. Entre les seves fixacions hi trobem un antisemitisme permanent.
Contrariament a la influència que el protestantisme va tenir en la revolució francesa, els diferents corrents de la Reforma no van arribar mai a tenir cap presència al nostre país. Aquest és un debat que tenim pendent.
Algunes cites:
“… els protestatnts han excel.lit en valors com l’amor al treball, l’honradesa i l’estalvi, tot considerant l’ociositat com un vici particularment reprovable.
“Mentre que la fè catòlica es perd en la mística, la fè protestant es constitueix a l voltant de la pràctica.”
“ …més de 100.000 camperols van ser esclafats pels senyors i pel severíssim judici de Luter.”
“El luteranisme és un dels progenitors de la cultura moderna, perquè lluitant contra la cultura eclesiàstica va obrir portes a l’autonomia personal.”
“La reforma protestant va ser un preludi imprescindible de la modernitat com pas del món medieval a l’època moderna.”
Al final del libre hi ha una breu explicació sobre cadascuna de les diferentes branques de les esgésies reformades. A mi, francament, m’ha costat trobar les diferències entre unes i altres.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.