Barcelona és la primera ciutat on es pot veure aquesta exposició, comissariada per Beniamino Levi, amb direcció artística de Roberto Panté i direcció científica de Raffaele Lovine. Art, història, arqueologia i les darreres tecnologies s’entrellacen i permeten fer aquest viatge en el temps, fins a l’any 79 de la nostra era. L’exposició presenta quatre grans àmbits, Gladiadors, Temps lliure, Teatre i Termes.
Si, com és el meu cas, us apassiona el món de l’antiga Roma, gaudireu d’allò més amb aquesta mostra, immersiva en una part important. Una exposició en primícia mundial a Barcelona, que acull 150 peces originals procedents del Museu Arqueològic de Nàpols i també un laboratori multimèdia d’experimentació i una sala de cinema.
Es tracta de l’experiència de realitat virtual europea més gran feta fins ara, amb 400 metres quadrats i 60 persones immerses alhora. Un autèntic viatge en el temps, que ens recrea dos dels dels grans mites de la Roma clàssica: el món d’aquells personatges que van ser els gladiadors i l’univers de la ciutat de Pompeia abans que el Vesubi la submergís en cendres.
Unes ulleres en 3D us permetran visitar la mítica població de la Campània amb ulls de gladiador, fins al punt que quedareu tan al·lucinades i al·lucinats com hi vam quedar jo i la meva parella…
Un espectacle virtual col·lectiu
L’experiència, en definitiva, us permetrà participar en un espectacle virtual col·lectiu sens dubte excitant, perquè el món dels gladiadors ho era. Tal com era fascinant -i si ja l’heu visitat m’ho sabreu dir- l’entorn pompeià, que tant bé ha pogut arribar fins als nostres dies. Una experiència que conté la memòria d’una de les civilitzacions fonamentals per al desenvolupament de la Humanitat i el seu progrés.
A l’inici de l’exposició, un gladiador en holograma acull els visitants i els inicia en els continguts que són a punt de descobrir. La visita comprèn, entre molts altres aspectes, la reconstrucció escènica de la via de l’Abundància, el carrer principal de l’antiga Pompeia. La necròpolis i la caserna dels gladiadors constitueixen dos altres espais de recreació de la memòria històrica d’un temps remot i alhora tant viu.
En fi, des dels vostres ulls de gladiador viatjareu 2.000 anys enrere de la mà de les tecnologies immersives més actuals.
Com ja heu vist a l’anterior ressenya, he visitat l’exposició antològica de Vermeer, i voldria fer-ne un resum molt breu, sense entrar en el que ja molts hauran explicat i explicaran sobre el fet. Un catàleg recull l’esdeveniment, amb articles dels experts, i nombroses columnes de premsa s’han fet ressó d’una de les exposicions més importants dels darrers anys.
Quan jo estudiava, Vermeer no sortia als llibres de text, i molts d’altres neerlandesos tampoc. Però un primer viatge als Paisos Baixos a finals dels anys 70 em va posar sobre avís, molt alerta, i des d’aleshores la meva inclinació cap a la pintura flamenca ha anat en augment fins a gaudir-la d’una forma molt personal.
La intimitat, sí, és el que més destacaria d’ell, com tants ho fan, sense fer esment a cap quadre en concret i a tots en general. I és precisament aquesta sensació de privacitat, de calma, de domesticitat, el que atrau l’espectador perquè sent que forma part de l’escena, que li donen permís per mirar. Hi ha representades totes les classes socials, des dels camperols, l’ambient de tavernes, fins a l’aristocràcia i la burgesia culta i refinada. En aquest aspecte cal destacar les seves arrels calvinistes, una religió que s’inspira en la idea que tothom és obra de Déu i que, per tant, tot mereix ser representat. Convertit al catolicisme per matrimoni, no ho dissimula en certes actituts del subjectes pintats, animats o no. També és molt interessant constatar com a les obres dels artistes holandesos d’aquella època, i molt especialment en Vermeer, apareixen persones, especialment dones, llegint, escrivint o estudiant, un aspecte que denota que la societat, a més de ser pròspera econòmicament, sobresortia per l’alt índex d’alfabetització.
Secrets a veus, la llum, des d’on ve i com es col.loca dins les habitacions. Pinta molt sovint des del mateix angle, la visió des de l’angle esquerre, que inclou també la paret, on apareix una finestra que és la principal, o l’única, entrada de llum. A les obres de Vermeer, les habitacions són com unes caixes en les quals se situen sàviament figures, elements arquitectònics, mobles i accessoris establint una xarxa de verticals i horitzontals per on discorre la mirada de l’espectador, guiada en ocasions per la perspectiva traçada, per exemple, per les rajoles de dos colors, demostratiu de fins a quin punt meditava les seves composicions. A Vermeer no li interessa narrar històries, no hi ha acció, només contemplació o reflexió, són històries sense principi ni final, algunes vegades un breu gest d’una mà, un cap que es gira, però el més habitual és que els personatges que apareixen estiguin embrancats en allò que estan fent, sobretot en les cartes o en la música, les dues activitats més representades a les seves pintures. Tampoc gaire personatges, com a màxim dos, que amb el pas del temps, es convertirà en una sola figura.
En resum, Vermeer utilitza magistralment el color, amb predomini dels grocs i els blaus, i del sfumato dels seus contorns, aconseguint uns jocs lumínics que han cridat l’atenció dels estudiosos i ha fet pensar que hagués utilitzat la càmera fosca, per la coexistència de zones nítides i desenfocades, en un eficaç il·lusionisme que accentua la sensació de misteri i poesia.
Visita comentada a càrrec de l’artista David Rosell, a la sala Muxart – Espai d’Art i Creació Contemporanis – Plaça de les Hores s/n, Martorell.
En David en la seva visita guiada ens comenta com podem observar els límits entre l’artificial i el natural a través de minerals extrets de la natura.
Aquests minerals, una vegada intervinguts o recreats mitjançant eines de tall, dolls d’aigua o sorra i procés de trencat, l’artista ens pretén mostrar què contenen en el seu interior, tant abans com després de passar pel forn.
És un recull de pedres ceràmiques i les exposa a manera de col·leccions mineralògiques i presentades de forma científica.
L’artista destaca que: “Són elaboracions de zero, a partir de les matèries primeres, algunes comprades als proveïdors, altres de trobades a la natura -com ara argiles, pissarres i lutites- o restes del taller. Tot això s’ajunta i surten pedres noves, i que transformen amb processos ceràmics de temperatura amb el forn, i afegint color”.
La col·lecció, es va exposar primer a Vulpellac, després a Barcelona i ara arriba a Martorell “unes 150 peces, estructurades en quatre categories segons la seva mida”.
Una característica important de la mostra és que cada peça és única i no es podrà tornar a repetir: “Jo ja no tinc aquesta preocupació de reproduir aquesta creació una segona vegada perquè ho plantejo com una cosa que m’he trobat. Ja en tinc una i no passa res si no la puc repetir”.
Rosell, afirma que el fet d’utilitzar aquesta forma d’expressió artística no és casualitat: “Jo em dedico a fer vaixelles habitualment. Tenim el taller amb la meva companya l’Anna Ballesté, l’Estudi Ceràmic ba_Ro (de Ballesté i Rosell), i en el nostre dia a dia treballem amb les mateixes matèries primeres que componen els minerals: el silici, el sodi, el potassi, l’alúmina…”.
“Totes les peces tenen una referència. Els dos últims números són el 01, el 02, o el 03. Les que posa 02 són les que he fet jo des de 0; les que s’identifiquen amb 01 són pedres que he agafat de la natura i he posat aquí directament sense cap intervenció, i per últim, els 03 són peces que he fragmentat, polit o posat al forn, per deixar que sigui la temperatura qui les transformi”.
David Rosell és un ceramista barceloní format a l’Escola d’Art i Superior de Disseny Llotja de Barcelona i que té el seu taller a Vulpellac (el Baix Empordà), on combina la recerca, que manté viva la seva curiositat, amb la creació de noves peces artístiques, on aconsegueix que aquestes peces de ceràmica s’expressin mitjançant la temperatura a la qual les exposa. A més conviu amb l’elaboració de vaixelles per a xefs de renom. Aquest coneixement que té de les tècniques pròpies de l’ofici de ceramista, esdevé de la important recerca i estudi de les seves estades a centres ceràmics com Sargadelos, el Taller-Escola Ramon Fort, i de l’Escola de Ceràmica de la Bisbal d’Empordà, entre altres. A més és membre de l’Associació de Ceramistes de Catalunya i de l’Associació de Ceramistes de La Bisbal.
ESPÈCIES MINERALS
Durant milers de milions danys, els processos geològics han donat lloc a les roques i minerals de la Terra. A aquests processos deu la ceràmica la seva existència: l’erosió de les pedres ha creat la matèria primera que fem servir els ceramistes. La recent obra de David Rosell reflexiona sobre aquesta connexió. La seva recerca artística es concreta en una extensa sèrie de pedres ceràmiques que donen forma a la seva obra recent «Espècies minerals». Les peces exposades estan situades al límit entre l’artificial i el natural. Aquí, l’obra pot ser una recreació, una intervenció sobre el material donat per la natura, fins i tot també una pedra en el seu estat natural. Amb una presentació inusual i encertada, David Rosell mostra les seves peces muntades sobre unes caixes d’arxivadors de cartó numerades, com si fossin una col·lecció mineralògica sistemàtica i científica. Buscant un format que facilités aquest discurs, decideix ordenar-les principalment segons la mida. Convida d’aquesta manera l’espectador a seguir-li el joc i esbrinar el procés de la seva creació, sigui natural o artística.
Com l’artista admet, el seu mètode investigador és molt intuïtiu i espontani, un sistema força anàrquic, però un sistema, al cap i a la fi, que es basa en proves i assajos preliminars i que finalment es deixa guiar per la seva intuïció a l’hora de barrejar materials i tècniques per a les peces pensades com a definitives. Abans i després de sortir del forn, l’artista intervé en la peça amb eines de tall, dolls d’aigua o sorra o simplement trencant-les per buscar què amaguen a l’interior. Així el procés es manté viu i roman la seva fascinació i curiositat a través dels anys.
Henri Christian Verreet
L’univers a les pedres; una recerca infinita
Espècies Minerals és una col·lecció en creixement. Després d’haver estat exposada a Espai Tònic l’octubre del 2020 i a l’Associació de Ceramistes de Catalunya el gener de 2021 arriba ara a la Fundació Muxart ampliada amb el fruit de les últimes recerques.
Les darreres incorporacions d’aquest “work in progres” inclouen tres grups d’espècies minerals.
Les pissarres paleozoiques, roques metamòrfiques provinents del massís de les Gavarres i de la zona del Congost de Martorell que han sofert una segona metamorfosi en condicions controlades d’atmosfera i temperatura. Les roques plutòniques, roques ígnies intrusives procedents de la solidificació de material rocós fos a l’interior d’altres materials que l’encaixen. La fusió controlada dels materials seleccionats té lloc a l’interior d’un gresol. Els vòrtexs, fluxos giratoris de fluids magmàtics en forma d’espiral que mantenen les seves característiques formes de rotació en refredar-se en contacte amb l’aire.
David Rosell
Visita guiada, textos, comentaris i explicacions…. “By David Rosell”
Cases modernistes de la plaça de la Vila – Ajuntament.
Gràcies a la situació de la sala Muxart, vàrem aprofitar el dia per poder visitar els edificis modernistes situats en la plaça de les Hores, la plaça de la Vila i el carrer Francesc Santacana, en ple cas antic de Martorell, molts dels quals inclosos en l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, com els edificis de la plaça de la Vila núm. 13 i la del núm. 35 de finals del S. XIX.
Casa Francisca Martorell — Casa Mestres — Casa esgrafiada
Casa Llopart
També vàrem tenir oportunitat, de visitar l’antic refugi antiaeri de la guerra civil. L’1 d’agost de 1938, s’iniciaren les obres.
L’arribada de Franco, el 23 de gener del 1939, va venir precedit pel bombardeig d’una esquadrilla de la “Legion Condor” alemanya. Deixant una càrrega mortífera de 18 persones mortes i la destrucció de més de 30 cases.
Aquest mateix dia 23 de gener, l’exèrcit, república, abans d’arribar les topes franquistes, van volar els ponts del carrilet dels FGC, el del MZA (Madrid- Saragossa- Alacant), el pont de ferro sobre el riu Noya, el pont de la carretera de Terrassa i el Pont del Diable, en retirada, per dificultar l’avanç de les tropes rebels.
L’any 1990, a conseqüència de les obres de pavimentació de la plaça de la Vila, es va localitzar el refugi, rehabilitant.lo per poder ser visitat. En record i homenatge als morts dels bombardeigs d’aquell fatídic dia, i altres víctimes d’aquella guerra.
De 37 metres de llargada i més de 6 metres de profunditat, amb 27 graons per accedir.hi, i amb coberta de volta de canó.
Sols teníem coneixement del Pont del Diable, l’element més emblemàtic de la ciutat. La vila estava encerclada per muralles, el testimoni més antic és la del carrer Revall núm. 65 amb un tram de muralla del S XI, que si entrava pel Portal de les Hores, on ara es troba la Sala Muxart. També es conserven restes d’unes termes i d’una petita vila romana.
Vàrem estar de sort, també, de poder visitar la farmàcia Bujons, a la mateixa plaça de la Vila núm.41 de l’any 1842, on es conserven amb les parets plenes de pots de vidre i de ceràmica amb els mons dels productes minerals o vegetals, escrits a mà. Taulell d’estil modernista, i estanteries de fusta. A rere botiga podem veure els estris típics del laboratori farmacèutic per fer les fórmules magistrals – morters, balances, receptaris i altres estris- així com una petita biblioteca, amb més de 2000 llibres de farmàcia i medicina. Va estar en actiu fins a l’any 1957. L’any 1989 es va restaurar com a element cultural per poder.la visità. El dia d’avui, torna a estar en restauració; així i tot, vàrem tenir la gran oportunitat de visitar.la.
No vàrem tenir la sort de poder visitar el museu de L’Enrajolada, estava tancat. En el carrer Francesc de Santacana, núm.15. Casa antiga senyorial del 1876, actualment museu amb una àmplia col.lecció de rajoles i ceràmiques.
En els S. XIV i XV, Martorell s’engrandeix, seguin el camí fins a trobar el Pont del Diable.
Bibliobus que portava llibres al front durant la Guerra Civil
El PEN Club Internacional (acrònim de Poets, Essayists and Novelists) és una associació d’escriptors que té com a objectius promoure la literatura, defensar la llibertat d’expressió, crear una comunitat internacional d’escriptors i protegir els escriptors perseguits. El PEN Club fou fundat el 5 d’octubre del 1921 per l’escriptora anglesa Catherine Amy Dawson Scott. El novel·lista i dramaturg John Galsworthy en va ser el primer president. (Wikipedia)
Arribats avui s’han complert 100 anys i el Palau Robert ofereix una exposició que transita per:
1. Introducció 2. Manifestos del PEN 3. Cronologia del PEN Català (1922-2022) 4. Recorregut del bibliobús de la Generalitat de Catalunya que va portar alguns escriptors catalans i membres del PEN a l’exili 5. Documents i publicacions del PEN Català 6. Col·laboració i solidaritat dels artistes amb el PEN Català 7. La llibertat d’expressió i la lluita per l’alliberament dels escriptors perseguits i empresonats en una selecció de 40 casos que han format part de la història del PEN Internacional i del PEN Català 8. Barcelona ciutat refugi. La xarxa de ciutats refugi ICORN 9. Les juntes del PEN Català (1922-2022) 10. Vídeo: PEN Català. 100 anys protegint la llengua i la llibertat d’expressió. Amb el testimoni de deu membres del PEN Català.
Es una institució que, com d’altres, són el resultat de la voluntat, de la tenacitat, d’objectius clars, de tots aquells valors que es necessiten per tirar endavant la cultura d’un país. Una institució centenària per on han passat els grans noms de la intel.lectualitat, i a la que avui ningú li pot discutir el prestigi que te dins el món literari i cultural de Catalunya.
Aquí trobareu el dossier de premsa on s’explica l’exposició
Imatge principal: Barricada. Carrer Hospital, Barcelona, 25 de juliol de 1936- Arxiu Campañà
L’exposició que es pot veure al MNAC La guerra infinita descobreix les diferents facetes de l’obra del fotògraf Antoni Campañà (Arbúcies, 1906-Sant Cugat del Vallès, 1989), tot posant el focus en les fotografies que va realitzar durant la Guerra Civil espanyola, que la família va trobar per atzar l’any 2018. Aquest conjunt d’imatges, de gran qualitat artística i rellevància històrica, varen ser amagades en una capsa vermella pel propi artista on van romandre durant més de setanta anys des del final de la Guerra Civil fins el 2018.
Autoretrat d’Antoni Campañà 1936. Poc temps abans de la guerra. Arxiu Campañà
La mostra presenta un total de més de 300 fotografies i desvetlla un gran nombre d’imatges inèdites, mai positivades ni pel propi fotògraf. La majoria de les peces de l’exposició procedeixen del fons de la família de l’artista, que ha decidit fer al MNAC un important dipòsit de 63 fotografies de l’etapa pictorialista anterior a la guerra. Una part d’aquests materials es mostren també ara per primera vegada a l’exposició. El pictorialisme suposava, entre altres aspectes, que no s’enfocava de manera deliberada per a provocar un efecte semblant a la pintura impressionista (és per això que el pictorialisme és també conegut com a fotografia impressionista).
Campañà es pot definir com un fotògraf de contrastos. Es va iniciar molt aviat en la fotografia i es va convertir en un dels fotògrafs pictorialistes més premiats arreu del món. De fet, la seva obra ja formava part de la col·lecció del MNAC com a representant del pictorialisme català, amb una obra emblemàtica com ara Tracció de sang. Campañà integra ben aviat els corrents estètics de l’avantguarda europea i utilitza les tècniques pigmentàries del pictorialisme però amb una mirada que beu de la Nova Visió(Neues Sehen o Neue Optik). Les diagonals, els picats i uns enquadraments agosarats passen a ser la seva manera de plasmar la realitat.
Tracció de sang, 1933 Antoni Campaña. Dipòsit de la Generalitat de Catalunya. Col·lecció Nacional de Fotografia. MNAC
El fotògraf mantindrà aquesta mirada moderna durant la Guerra Civil, malgrat que la cruesa de la realitat que l’envolta farà que la seva fotografia sigui més directa i ràpida. Campañà realitza més de 5.000 fotografies durant els anys de la guerra, fotografiant tot el que veu en un intent de superar el trauma del conflicte a través del visor de la càmera. Fotografia la complexitat del seu temps sense autocensura ni concessions a cap causa determinada.
Holel Colón de la Plaça de Catalunya amb imatges de Lenin i Stalin 1937. Arxiu Campañà
Les milicianes, els refugiats que arriben de Màlaga a Barcelona el gener del 1937, les runes desprès dels bombardeigs, els menjadors populars, l’enterrament de Durruti o l’exhibició de les mòmies de les monges de les Saleses al passeig de Sant Joan van estar sota el seu objectiu. Campañà recull escenes de la vida diària, entre allò quotidià i la violència de la guerra, i finalment, al 1939, la retirada de l’exèrcit republicà i les desfilades franquistes. És en aquest moment quan el fotògraf opta per tancar la guerra en una capsa per intentar començar de nou, malgrat el context històric.
[Refugiats de Màlaga a l’estadi de Montjuïc] febrer de 1937. Arxiu Campañà
La postguerra suposarà per a Antoni Campañà una adaptació traumàtica i la recuperació i intensificació de temes com ara l’esport, els paisatges o escenes de la modernitat, quan aquesta va començar a arribar al país. Vista en la seva globalitat, l’obra de Campañà ressegueix el segle XX en la seva complexitat i les seves contradiccions. L’exposició descobreix un artista incansable que intentà arribar a totes les arestes del món de la fotografia.
Saqueig de les oficines de la Italia-Cosulich-Lloyd Triestino, el juliol de 1936, a la Rambla de Santa Mònica de Barcelona. / Arxiu Campañà
Abans de 1936, Campañà fou un dels fotògrafs artístics de l’Estat espanyol més difós internacionalment. Més tard, durant la guerra, les seves imatges arribaren al Pavelló de la República espanyola de París de 1937 o als fotomuntatges del mític John Heartfield. Després de 1939, optà per una escapada comercial i estètica i una capsa vermella que ho definiria tot. Tot allò que l’oblit volgut pot definir. Es tracta, doncs, d’una mirada mai vista abans en tota la seva extensió i que es pot resumir en un fet essencial: Campañà era allà amb la seva càmera revelant-nos el segle xx. És, en definitiva, el descobriment d’una trajectòria amb expansions i tancaments. Una història de bellesa, domini tècnic i patiment humà, única i singular dins el patrimoni fotogràfic europeu.
L’exposició consta de tres àmbits. En el primer s’inclouen diversos subàmbits: “Cercant la bellesa, Pictorialisme avantguardista, Un món que es trenca, i Creació i tensions”. En el segon àmbit podem veure una selecció de les més de 5000 fotografies sobre la Guerra civil: “La capsa vermella, Cop d’estat i revolució, Matar Déu, Manipulació republicana, autoengany i manipulació franquista, i Vencedors i vençuts”. Finalment en el tercer àmbit podem veure “Contradiccions d’un segle, Variacions sobre una imatge i (Dis)continuïtats” com per exemple: “Què ens diu un vaixell soviètic al port de Barcelona l’estiu de 1936 durant la Guerra Civil? I un porta-avions nord-americà al mateix port a la Guerra Freda el 1952? Què ens diuen les dues fotografies una al costat de l’altra?”
(Text adaptat del dossier de premsa de l’exposició La guerra infinita. Antoni Campañà)
[Retorn de Lluís Companys] 1 de març 1936. Arxiu Campañà
La mostra del Palau Robert “Aixafem el feixisme. El Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, 1936-1939” explica els mitjans i les estratègies persuasives que va fer servir el Comissariat per defensar les polítiques de progrés social i les llibertats democràtiques i nacionals. L’exposició que es pot visitar del 3 de novembre al 5 d’abril de 2021 a les Sales 1 i 2, l’organitza la Direcció General de Difusió del Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda, i n’és la comissària la periodista Ester Boquera.
Esquerra: Cartell “Aixefem el feixisme” de Pere Català Pic (museunacional.cat). Dreta: Jaume Miravitlles presenta al president Companys “El més petit de tots”, l’estatueta que va crear el Comissariat de Propaganda i que es va considerar “la mascota de la Revolució” (comissariatdepropaganda.cat).
El Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya
Aquest organisme es creà el 3 d’octubre de 1936 mitjançant un decret de Presidència signat pel conseller primer i conseller de finances, Josep Tarradellas. Fou el primer òrgan de propaganda creat per un govern democràtic. Començà a funcionar de manera poc organitzada, sense estructura jurídica, pla d’acció ni projectes concrets. El seu organigrama no es definí plenament fins el febrer de 1937. La seva seu era situada al nº 442 bis de l’Avinguda Diagonal de Barcelona (en aquella època anomenada Avinguda 14 d’abril). Al capdavant hi havia el comissari Jaume Miravitlles que ostentà el càrrec des del 4 d’octubre de 1936 fins al febrer de 1939. Miravitlles establí el Comissariat com un òrgan independent del govern, per mantenir-se al marge de les crisis polítiques. La dependència era directa del president Companys. No es feia una propaganda partidista. Als seus col·laboradors, en lloc de la filiació política se’ls exigia experiència professional. Els objectius de la propaganda eren: a) contribuir a aixecar l’ànim i mantenir la moral dels combatents i de la rereguarda i b) explicar al món que Catalunya i l’Espanya republicana lluitaven en defensa de la pau i la llibertat.
Carles Fontseré, potser el cartellista més famós de l’època i un dels seus cartells més famosos que publicita el Comissariat(museunacional.cat)
Tots els partits i sindicats (ERC, PSUC, UGT, CNT) tenien representació i dret de fiscalització al Comissariat. Els anys de major esplendor de la institució foren 1937 i 1938. En aquests moments arribà a comptar amb 300 funcionaris i amb moltes figures de l’art i la literatura que hi col·laboraren, com Carles Fontseré. Una de les accions del Comissariat fou crear delegacions exteriors a París, Estocolm i Brussel·les, a les que més tard s’unirien les dels EUA i Hispanoamèrica.
Els departaments del Comissariat
a) Premsa i Ràdio: S’organitzà per elaborar butlletins sobre afers de guerra i notícies de Catalunya…). També notes per radiar. Diàriament es feia un butlletí en estenotípia (mètode d’escriptura ràpida) en català, anglès, francès, alemany, esperanto i suec, que acabà prenent el nom de Comunicat de Premsa. També es publicava un Butlletí especial per als catalans absents de la Pàtria(62 números)destinat als catalans d’Amèrica que s’enviava en avió i el butlletí fotogràfic Visions del que s’editaren mig centenar de números i era de periodicitat quinzenal.
Fotografia de Jaume Miravitlles (mubi.com) El més petit de tots (serveiseducatius.xtec.cat) Cartell de propaganda del Comissariat (blog del MNAC)
b) Exposicions i Manifestacions Exteriors: Va organitzar exposicions d’art romànic (París, Mèxic o Anglaterra), manifestacions, com la convocada en “memòria dels herois caiguts en la defensa de Catalunya” (octubre de1936) i festivals benèfics i d’afirmació antifeixista.
c) Edicions: edità opuscles, plecs de poesia, auques i premsa periòdica, mitjançant l’Editorial Forja es publicaren més de quaranta llibres de tot tipus (organització militar, assistència social, infantils). També s’edità el diari Amic, destinat a l’esplai dels combatents (25.000 exemplars) i la revista Nova Ibèria, d’aparició trimestral (6 números) i en versions en anglès, francès, castellà i català.
Diverses publicacions i opuscles del Comissariat (comissariatde propaganda.cat). Anagrama de Laya Films (comissariatdepropaganda.cat) Un dels exemplars de la revista Nova Iberia (arca.bcn.cat)
d) Cinema: Aquí hi destacà la creació de Laya Films que a partir del gener de 1937 va començar a produir els noticiaris setmanals que durarien fins el final de la guerra. Se’n van fer més de 200 i cada mes se’n feia un resum que s’enviava a Europa i Amèrica en anglès i francès. No us perdeu el film (francès subtitulat al català) sobre els bombardejos i les atrocitats dels militars facciosos i els seus aliats al final de l’exposició. Aquest departament també s’encarregava de la distribució de films soviètics.
e) Administració i Habilitació: s’encarregava de la gestió interna i econòmica del Comissariat; d’aquest departament depenia el departament artístic que s’encarregava dels cartellistes i dibuixants i també dels projectes dirigits als infants. Els cartells de propaganda editats pel Comissariat van ser molt importants per la seva qualitat i difusió i alguns van ser publicats a la premsa estrangera.
La fi del Comissariat
El Comissariat va funcionar fins al final de la guerra i va ser evacuat amb el govern a Figueres el mes de gener de 1939, en plena retirada republicana, es reorganitzà en aquesta localitat empordanesa. L’equip era reduït, Miravitlles i mitja dotzena de col·laboradors; una setmana després d’instal·lar-se van haver d’emprendre el camí de l’exili cap a França. Quan les tropes nacionals ocupen Barcelona, els Servicios de Propaganda franquistes dirigits per Dionisio Ridruejo s’instal·len a l’edifici de la Diagonal que havia estat la seu del Comissariat.
Unir paraules que mai abans havien estat juntes. Aquesta era la gesta literària que segons Valle Inclán donava notorietat a la literatura.
De la mateixa manera la creativitat pot ajuntar conceptes o imatges de realitats que difícilment trobariem una al costat de l’altra.
Justament això és el que fa el dissenyador gràfic i fotògraf turc Ugur Gallen. A través de la tècnica de collage, palesa les profundes contradiccions de la societat en la que vivim.
El seu treball posa el focus en la guerra, la injustícia social, el dolor… i els contraposa amb la nostra vida occidental, despreocupada del que passa en punts de conflicte com Síria, Palestina o l’Àfrica en general.
Gallen, molt actiu a les xarxes socials, que de fet és on s’ha donat a conèixer, sacseja l’espectador amb contrastos sorprenents alhora que corprenents. Crea composicions fotogràfiques que ell mateix defineix com a Universos Paral.lels. Imatges que, en un sol enquadrament, delaten comparacions escandaloses.
Us recomano visionar les seves composicions a Instagram o senzillament cercant a imatges de Google. Aquí unes mostres:
A través de l’animació, el dibuix, el cinema, la música o el teatre, l’artista sud-africà William Kentridge ha construït una obra tentacular, que barreja tècniques i disciplines. La mostra és una oportunitat única per veure algunes de les obres més emblemàtiques de Kentridge: tapissos de gran format, la impactant instal·lació audiovisual More Sweetly Play the Dance i la sèrie completa dels onze curtmetratges d’animació Drawings for Projection. El CCCB és el primer lloc a Europa on s’estrena la darrera pel·lícula de Kentridge, City Deep (text CCCB).
“William Kentridge. El que no està dibuixat” CCCB
El CCCB organitza l’exposició de William Kentridge “El que no està dibuixat”. L’exposició presenta per primera vegada la sèrie completa d’onze pel·lícules d’animació Drawings for Projection, una sèrie que l’artista va iniciar l’any 1989 i que el va donar a conèixer internacionalment en el món de l’art. Kentridge va acabar City Deep, l’onzè film del projecte, durant el confinament i es pot veure per primer cop a Europa dins la mostra del CCCB. Els onze curtmetratges de la sèrie constitueixen una crònica crítica de la història sud-africana des de l’apartheid fins al present. Drawings for Projection són peces fetes amb una artesanal i laboriosa tècnica d’animació. Kentridge crea dibuixos amb carbonet i pastel que modifica esborrant, afegint i tornant a treballar els elements. Filma cada estadi del procés i el modifica contínuament, a vegades deixant al full «restes fantasmals» de les marques prèvies. Kentridge visualitza, d’aquesta manera, el pas del temps i l’estratificació de la memòria, un dels temes principals de la seva obra. Una altra de les obres més representatives de l’art i el procés creatiu de William Kentridge que es pot veure a l’exposició és More Sweetly Play the Dance, un espectacular fris en moviment de gairebé quaranta metres de llargada i vuit pantalles (text CCCB).
Fragment del fris More Sweetly Play the dance (CCCB)
Amb aquesta informació extreta de la pàgina web del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, podeu fer-vos una bona aproximació del que us podeu trobar en aquesta excel·lent exposició que no us deixarà indiferents de cap manera. Teniu de termini fins el 21 de febrer.
Fins al 7 de juny podem visitar al CaixaForum l’exposició del Vitra Design Museum: Objectes de Desig: Surrealisme i disseny 1924-2020
Tal i com ens indica la presentació hi podem trobar objectes que ens mostren cóm va ser de fructífera la relació entre el surrealisme, com a moviment artístic innovador i el sector del disseny. La mostra inclou pintures, fotografies, publicacions, escultures, curts, mobiliari, vestits i objectes diversos.
L’exposició parteix d’un distribuïdor on es projecta un vídeo que va situant al llarg dels anys l’expansió del moviment surrealista. Explica cóm la intervenció dels grans mecenes i col·leccionistes, l’exili d’alguns artistes fugint del feixisme i la bonança econòmica a EEUU van propiciar el consum de les classes mitjanes i la gran producció d’objectes de disseny.
Tot seguit se’ns convida a penetrar en quatre àmbits numerats i identificats amb una il·luminació ben suggestiva:
1 Somnis de modernitat ens acosta al pensament dels primers artistes. Cita la revolució que va suposar el Dadaïsme i el pensament d’André Breton. Hi trobem obres de Dalí, Magritte, de Chirico, Man Ray i Buñuel, entre d’altres.
Màscara i cullera-sabata. Man Ray 1934
2 Imatge i arquetip ens planteja el dilema d’alguns dissenyadors: és més important la funcionalitat dels objectes que el missatge que ens pot transmetre la seva forma? La resposta és evident veient els objectes que han creat…
MAgriTTA. Roberto Matta 1970
3 Surrealisme i erotisme fa referència a la forta sensualitat d’algunes obres surrealistes i posa l’accent en la producció de moltes dones pioneres en l’art i el disseny, que criticaven amb les seves imatges i objectes els estereotips sexuals. Entre d’altres hi trobem obres de Meret Oppenheim, Dorotea Tanning o Leonor Fini.
Raspall. Meret Oppenheim
Marilyn/Boca. Studio 65 1970 Dos més. Nanda Vigo 1971 Miss Blanche. S. Kuramata 1999
4 El pensament salvatge mostra com l’actitud transgressora i especulativa que va moure els primers surrealistes és encara vigent en l’obra de creadors del segle XXI, que tenen a mà nous materials i eines de producció, com és el cas de la cadira-esbós que es va materialitzant amb el gest del dissenyador que interacciona amb l’impressora 3D.
Cadira esbós. Front 2005
Un lloc incòmode. Alberto de Braud 1992
Porca Misèria! Ingo Mauer 1994
Conjunt nº7 col·lecció Syntopia 2018
Per què us recomanaria l’exposició? Perquè darrere la contradicció que suposa la creació d’objectes poc funcionals, s’amaga la voluntat de despertar en nosaltres una altra visió del que ens envolta, més poètica, farcida d’humor, de desconcert i de la seducció hipnòtica que ens pot provocar el que la nostra raó no pot pair.
Amb motiu del 25 aniversari de la mort de Jaume Perich El Born CCM ha organitzat aquesta exposició amb una part del llegat que la seva família va cedir a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona l’any 1998, format per un fons documental de 7.774 dibuixos originals i documentació personal. Els documents exposats es presenten classificats per anys i també, alguns, per temes.
Així comença l’exposició del Born sobre Jaume Perich en el 25è aniversari de la seva mort
Veiem l’evolució d’aquest magnífic ninotaire, pel que fa al seu estil i també pel que fa als temes que va tractant. Al mig dels seus acudits, ens mostren reproduccions de pàgines de diaris de l’època. D’aquesta manera podem comparar la realitat política de cada moment amb l’evocació que en fa l’artista, sempre amb aquell humor tant genial i sense concessions, eludint moltes vegades, de manera intel·ligent, la censura imperant.
Foto: Toni Vall al Nació Digital
El 1960, a Perich li publiquen per primera vegada un dibuix al número 7 de la revista Pepe Cola. A continuació va publicant, esporàdicament, a revistes tant diverses com La Codorniz, Mata Ratos o Cavall Fort. El 1966 aconsegueix que el diari falangista Solidaridad Nacional publiqui una pàgina del seu humor. Ell mateix explica, en un dels fragments televisius que es poden veure a l’exposició, com s’ho va fer per convèncer el director! El 1967 El Correo Catalán el contracta i allà en Jaume Perich es podrà desenvolupar professionalment.
Més tard passarà per La Vanguardia, Telexpres, Diari de Barcelona i El Periódico de Catalunya, entre d’altres. També va intervenir d’una manera molt destacada a revistes com Hermano Lobo (cofundador) i Por favor (codirector amb Vàzquez Montalbán) i va col·laborar a Fotogramas, Interviú i El Jueves. I no oblidem el gran èxit que va tenir el seu llibre Autopista de l’any 1970, en plena dictadura!
Veient l’exposició, tot i que ell va morir l’any 1995, ens adonem que molts dels seus acudits encara són molt vigents. I és que, malauradament, no hi ha tantes coses superades del nostre passat recent.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.