Etiqueta: Història

Cliqueu aqui per anar a REVOLUCIONS OBLIDADES (1 de 3)

Cliqueu aquí per anar a REVOLUCIONS OBLIDADES (2 de 3)

Les revolucions de la primera postguerra: Alemanya i Hongria

En acabar la Gran Guerra es produeixen moviments revolucionaris per tota Europa i en alguns casos acaben en guerres civils. Les revolucions d‘Alemanya i Hongria, produïdes en aquest context, són fortament influïdes per la revolució bolxevic.

Alemanya

A Alemanya, la situació a l’estiu de 1918 és desesperada econòmica i militarment. La manca de provisions i vitualles i la situació bèl·lica amb els fracassos i el desgast de les ofensives d’estiu i l’entrada en guerra dels EUA són un punt d’inflexió definitiu. El directori militar, poder de facto (Hindenburg i Ludendorff), és conscient de la derrota, però no aborda directament les conseqüències. Dimiteixen i deixen la “patata calenta” al parlament absent durant la guerra, esperant que el nou govern fos qui negociés l’armistici. El liberal baró Max de Baden forma govern i els socialdemòcrates (SPD), el partit majoritari, tocaran “poder” per primera vegada. El kàiser dubta i cal sacrificar-lo per evitar la revolució  (el mirall bolxevic és molt present); el govern indueix l’abdicació del kàiser que fuig del país.

_{El general Erich Ludendorff (1865 – 1937) autèntic dirigent del Directori Militar durant la guerra (hmong.es) El mariscal Paul von Hindenburg (1847 – 1934) el vencedor de la batalla de Tnnenberg i teòric superior de Ludendorff (wikipedia.org) Maximilien de Baden (1867 – 1929) primer canceller després de la plantada dels militars (wikipedia.org) En la foto Hindenburg, Guillem II i Ludendorff durant la guerra (nuevatribuna.es) La premsa internacional del 10 de novembre de 1918 anuncia l’abdicació del kàiser (alamy.es)}

Els socialdemòcrates es troben dividits des del primer moment de la guerra en un sector majoritari, el SPD, partidari de la guerra (n’havia votat el crèdits necessaris) i una escissió minoritària (USPD) que no n’era partidària. Fins i tot, un sector, l’anomenada Lliga Espartaquista,  s’havia posicionat clarament en contra des de l’inici; els seus dirigents Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht eren a la presó i van sortir en llibertat després de l’armistici. Luxemburg, una gran teòrica, molt crítica amb els bolxevics per la seva manca de llibertat, creu, amb raó, que a Alemanya no hi ha les condicions per a una revolució a l’estil bolxevic. En el majoritari SPD destaca la figura  de Friedrich Ebert, contrari a la revolució com la gran majoria de dirigents del seu partit. Però els fets avancen a gran velocitat i quan el dia 9 de novembre Guillem II se’n va del país, hi ha un gran buit de poder i una revolució que sembla que avança a gran velocitat en diferents escenaris. L’SPD nota el vertigen i un dels seus dirigents Philip Scheidemann proclama la República des del Reichstag a Berlín. Ebert no té clara la idea de República, però ha de guanyar temps i serà nomenat canceller del govern provisional el mateix dia.

_{Friedrich Ebert (1871 – 1925) primer canceller de la proclamada República alemanya i després primer president de la constitucional República de Weimar fins la seva mort l’any 1925 (wikipedia.org) Philipp Scheidemann (1865 – 1939) en un discurs des del balcó del Reichstag el 9 de novembre. dia que va proclamar la República (wikipedia.org) Els dirigents espartaquistes i després comunistes Rosa Luxemburg ( 1871 – 1919) i Karl Liebknecht (1871 – 1919)}

Dies abans que passés tot això a Berlin, a finals d’octubre esclata l’espurna que encén la revolució: A Kiel i Wilhelmshaven s’amotinen els mariners i formen Consells de Soldats. Els obrers de les drassanes secunden els mariners i constitueixen Consells d’Obrers. El moviment i les vagues s’estenen per tot el territori i el dia 9 de novembre és una jornada de vaga revolucionària. Aquí enllacem amb els fets narrats en l’anterior paràgraf. Liebknecht, alliberat pocs dies abans, proclama la República soviètica des de l’ajuntament de Berlín, però té un molt escàs seguiment: els obrers no estan per experiències bolxevics. Dos dies després, el dia 11 de novembre el govern provisional signarà l’armistici i quedarà ja formada per a la història la “punyalada per l’esquena”: segons això, les tropes alemanyes eren invictes i havien estat els polítics d’esquerres, banquers i jueus els que havien traït el país provocant la derrota. Els intents de Liebknecht de reproduir el model soviètic seran derrotats al Reichstag on el delegats obrers, majoritàriament socialdemòcrates, desestimen les propostes de Liebknecht.

_{Mariners revolucionaris desfilant a Wilhelmshaven els inicis de novembre de 1918 (wikipedia.org) La fotografia inferior mostra una manifestació d’obrers a Kiel el novembre de 1918 (wikipedia.org) Barricades a Berlín el desembre de 1918 (wikipedia.org)}

Per Nadal de 1918 una greu crisi sacseja el país: es produeixen enfrontaments armats entre els mariners revolucionaris i tropes governamentals; la resposta de les tropes és poc eficaç i Ebert fa un gir en la seva estratègia: per derrotar els revolucionaris i seguir amb la seva proposta institucional necessita tropes fiables que trobarà en els Freikorps, tropes irregulars ultranacionalistes, lligades a l’extrema dreta que pul·lulen pel país després de l’armistici. Els xocs de Nadal han provocat víctimes i els ànims continuen encesos. Les manifestacions són massives i ja en el mes de gener de 1919, enmig de les marxes, els Espartaquistes que, a finals d’any havien fundat el partit comunista (KPD), decideixen passar a la revolta. Ebert aprofitarà el moment per utilitzar els Freikorps que entren a la ciutat i reprimeixen les protestes de manera brutal (entre 1000 i 2000 morts) i amb Liebknecht i Luxemburg, que no havia participat en la insurrecció, brutalment assassinats. A Berlin havia acabat l’assaig revolucionari, però l’estratègia d’Ebert havia introduït la brutalització de la política, havia creat l’enemistat perpètua entre socialistes i comunistes i havia donat el bateig de foc a molts dels futurs nazis formats en les files del Freikorps.

_{Membres contrarrevolucionaris dels Freikorps de la Brigada Ehrhardt a Berlín (wikipedia.org) La repressió de la insurrecció revolucionària de gener, assassinats als carrers de Berlín (historiesdeuropa.cat) La Dolchstosslegende, la “punyalada per l’esquena” que va començar a circular poc després de l’armistici (wikipedia.org)}

Si voleu llegir una història semblant però amb matisos diferents seguiu aquest enllaç dins del mateix blog.

Hongria

El cas d’Hongria és diferent en quant a producte de la revolució (en aquest cas serà una efímera revolució bolxevic) i del resultat final que desembocarà en una dictadura militar. Hongria formava part de la doble corona de l’Imperi Austrohongarès. Carles (I d’Àustria i IV d’Hongria) havia abdicat després de la derrota contra els italians a la batalla de Vittorio Veneto (2 de novembre de 1918). Es formen Consells de Soldats a Budapest (com els soviets a Rússia)  i juntament amb polítics opositors formen un Consell Nacional; aquest moviment de novembre de 1918 és conegut com a Revolució dels Crisantems i es proclamarà la República Popular d’Hongria amb Mihály Károly un aristòcrata i terratinent que havia evolucionat a postures democràtiques. Les mancances, l’atur, la inflació són brutals, ningú reconeix el nou règim i els països veïns (txecs, búlgars i romanesos), aprofiten el descontrol del final de la guerra per envair Hongria. Aguantarà uns pocs mesos i el març de 1919 renunciarà a la presidència.

_{Mihály Károly (1875 – 1955) dirigent de l’efímera República Popular d’Hongria (wikipedia.org) Dues instantànies de la Revolució del Crisantem a Budapest (wikipedia.org)}

El buit de poder l’ocupen socialistes i comunistes, totalment minoritaris en un país totalment agrari amb un proletariat incipient, que proclamen la República Soviètica d’Hongria (21 de març de 1919), amb el socialista Sándor Garbai com a teòric líder de la república, però amb el comunista Béla Kun com a líder real i efectiu de la República. Kun es posa en marxa i comença una ràpida activitat legislativa: s’aboleixen els títols nobiliaris, es decreta la igualtat entre homes i dones, augmenta els salaris, decreta la jornada de vuit hores, introdueix la democràcia del consells obrers, però no reparteix la terra, en un país totalment agrícola. Els pagesos no accepten  les cooperatives agràries estatals que el govern promou i s’hi posicionen en contra del govern.

_{Proclamació de la República soviètica d’Hongria a les escales del Parlament. En el centre Béla Kun (wikipedia.org) Tropes revolucionàries partidàries de la República Soviètica desfilant a Budapest (wikipedia.org) Béla Kun (1886 – 1938) va fer una revolució proletària en un país amb poca classe obrera (wikipedia.org) Cavalleria romanesa entra a Budapest i posa fi a l’experiment soviètic i inicia uns mesos de l’anomenat terror blanc (wikipedia.org) Myklós Horthy (1868 – 1957) almirall i regent d’un país sense rei ni mar (wikipedia.org)}

Mentrestant el país està assetjat per tropes estrangeres i tot i que a l’estiu la contraofensiva hongaresa té un cert èxit contra els ocupants txecs, les tropes romaneses, amb el suport de França, entren a Budapest (3 d’agost de 1919) i acaben amb el govern revolucionari. L’exèrcit romanès es retirarà, quedant-se, això si, la Transilvània i instaurant a Budapest un dictador l’almirall Myklós Horthy, cap de l’exèrcit contrarevolucionari que instaurarà un govern autoritari amb el suport  de l’església i de les classes agràries. El règim d’Horthy durarà el període d’entreguerres i gairebé tota la segona guerra mundial, fins a l’any 1944, però la història d’Horthy no és el  que abordem aquí. Béla Kun, per la seva part, tindrà una vida dedicada a la revolució per diversos llocs d’Europa i finalment l’any 1938 serà afussellat en les brutals purgues de Stalin.

  L’any dels miracles: les revolucions europees de 1848

Per entendre les revolucions de  1848, cal girar la vista enrere per tal de situar-nos en el món que aquests processos revolucionaris van qüestionar i enfonsar: l’Europa post napoleònica i el congrés de Viena (1815) defineixen el context de quasi retorn al món de l’Antic Règim. Rússia, Anglaterra i Àustria marquen una sèrie de principis clau per a la nova Europa: la recuperació legítima de les corones, sobretot pels Borbons a França, l’equilibri continental, la repressió de qualsevol contestació al nou ordre, l’abolició de les conquestes revolucionàries i la tornada al tradicionalisme.  Aviat es van adonar que la reacció total era impossible i que s’havien de fer algunes concessions. Les fronteres d’Europa es van moure de manera molt significativa.  A França tornà al tron Lluis XVIII el qual atorga una constitució i s’envoltà d‘un govern ultra-reaccionari. Àustria, malgrat la seva pobre aportació militar en les guerres napoleòniques, va ser amb el primer ministre Metternich el principal guanyador (concedit pels interessos de la resta de potències); Metternich es va convertir en una mena de far de les essències del Congrés de Viena. Alemanya havia passat d’una estructura microestatal de 360 estats a una Confederació Germànica amb un regne en ascens, Prússia. Rússia, amb un tsar místic semblava quedar ancorada en temps passats. Itàlia era, en expressió de Metternich, “una expressió geogràfica” amb un control directe o indirecte d’Àustria. Els vencedors continentals de Napoleó, Àustria, Prússia i Rússia, constituïren la Santa Aliança, una nova forma d’introduir la diplomàcia en els conflictes europeus i amb capacitat de resposta militar als intents de contravenir l’estatus quo. Gran Bretanya, tot i donar suport, va voler quedar al marge.et

_{El Congrés de Viena en caricatura de l’època: els diferents monarques vencedors es reparteixen el mapa d’Europa que aguanta estirat a terra el ministre Talleyrand, mentre Napoleó intenta separar França (okdiario.com) Lluis XVIII (1755 – 1824) primer monarca de la restauració borbònica (wikipedia.org). (buscabiografias.com) Klemens von Metternich (1773 – 1859) (wikipedia.org) Mapa de la Confederació Germànica amb els límits marcats per la línia vermella. Incorporava els diferents estats alemanys i una part de l’Imperi Austríac; Prússia, en blau, estava separada geogràficament en dues meitats que minimitzaven el seu poder emergent (gifex.com)}

Malgrat els intents de les elits de Viena, la burgesia i les masses protagonitzaren al llarg de les dècades següents una mena de revolució endèmica per tot el continent: antics militars, intel·lectuals o burgesos amb una visió trans-europea: El liberalisme polític va ser el primer en qüestionar la Restauració, amb diferents estils de revolució (moderada, democràtica – radical o fent èmfasi en la qüestió social); en un primer moment van sorgir les societats secretes, els Carbonaris. El primer referent liberal europeu és el “pronunciament” de Riego a España (1820) que reinstaura la Constitució de 1812, la “Pepa”, moviment  avortat tres anys després per la Santa Aliança; el moviment espanyol tindrà repercussions en altres intents, també fallits, al Regne de les Dues Sicílies (1820), el Piemont (1821), a Rússia, amb els Decambristes (1825) o a Grècia on la revolució es transformà en guerra contra els otomans i en independència l’any 1821.

Una segona tongada de revolucions liberals es produïren els anys 1830 – 31.  A França amb l’arribada al tron de Carles X, rei ultra – reaccionari, es convoquen eleccions, tancades, censatàries, que són anul·lades pel triomf no desitjat dels liberals.  La insurrecció posterior (juliol de 1830) farà que els burgesos agafin el control amb un nou rei, Lluís Felip d’Orleans amb principis constitucionals. Durant aquest bienni també hi haurà moviments fracassats a Polònia, Itàlia central i Bèlgica que aconseguirà la independència d’Holanda en el que serà el primer trencament del mapa europeu de Viena. Durant els anys posteriors (1831 – 1847), el liberalisme  guanyarà terreny per diferents llocs d’Europa: a la Gran Bretanya amb successives reformes en sentit liberal i amb l’aparició del moviment Cartista que acabarà fracassant. A Suïssa  una guerra civil (1847) arracona els catòlics reaccionaris i acosta el país cap al liberalisme. A Espanya, de manera similar la Guerra Carlina (1833 – 1840) arraconarà els absolutistes. Durant aquests anys es produeixen escissions dins del liberalisme (moderat, radicals, democràtics), naixeran de manera incipient els primers moviments socialistes i s’anirà consolidant el nacionalisme.

_{Lluís Felip d’Orleans (1773 – 1850) rei de França entre 1830 i 1848 (wikipedia.com) Mapa del Regne Unit dels Països Baixos tal com es va configurar al Congrés de Viena. La línia blava marca la separació de Bèlgica després de la revolució de 1830 (wikipedia.org) El general carlí Tomás de Zumalacárregui (1788-1835): la seva mort va suposar un important cop pels carlins (wikipedia.org)}

L’any 1848 serà el moment culminant de les revolucions liberals a Europa. La crisi econòmica dels anys anteriors, la tradició revolucionària, les reivindicacions múltiples, la participació de les masses populars i el nacionalisme creixent expliquen aquests moviments. A la França de Lluís Felip d’Orleans es produeix una insurrecció popular el 22 de febrer de 1848 que derrotarà les tropes reials i proclamarà la II República que tindrà diverses alternatives al llarg de l’any, amb predomini inicial dels moderats i radicals, unes eleccions generals on el conservadorisme del camp imposa un govern reaccionari. Això provocarà noves insurreccions urbanes, durament reprimides a l’estiu. Quan al desembre es convoquin eleccions presidencials el personatge millor situat serà Lluís Napoleó Bonaparte que guanyarà gràcies al vot rural. La posterior evolució de Lluís Napoleó serà cap a l’autoritarisme per un cop d’Estat (1851).

_{François Guizot (1787 – 1874) polític i historiador, lider dels doctrinaris i primer ministre del govern reialista de Lluís Felip, prohibiria els banquets opositors el 22 de febrer de 1848, fet que a París desencadenaria una sèrie d’avalots el dia 23 (sapiens.cat) Quadre que mostra una concentració popular davant l’ajuntament de París el 25 de febrer. Apareix una bandera roja que els revolucionaris liberals rebutjaven (wikipedia.org) Incidents del dia 23 de febrer que finalitzarien amb l’exèrcit disparant contra els components d’una manifestació (sapiens.cat) Lluís Napoleó Bonaparte, seria finalment elegit president de la nova República a finals de 1848 (biografiasyvidas.com)}

Als estats alemanys s’ha establert l’any 1834 el Zollverein (unió duanera) entre 38 estats alemanys guiats per Prússia; al llarg d’aquests anys guanyen difusió les idees nacionalistes, lligades al liberalisme que seran durament reprimides sobretot a Àustria. La caiguda de Lluís Felip a França tensiona tota Europa; a Prússia i altres estats alemanys es produeixen revoltes al camp i es produeixen violentes lluites als carrers de moltes ciutats que obligaren a concedir una constitució a Prússia el mes de març. Es convoquen eleccions (18 de maig de 1848) i es constituirà una Assemblea a Frankfurt dominada per burgesos i intel·lectuals, molt dividida entre liberals moderats, democràtics i reaccionaris; s’elaborarà una constitució i s’oferirà la corona al rei de Prússia. A finals d’any el context internacional ha canviat a favor dels reaccionaris i el rei es nega a acceptar la corona que li ofereix l’assemblea. Prussians i austríacs es retiren de l’assemblea i les forces democràtiques seran aixafades pels prussianes: acaba el moviment revolucionari.

_{Mapa del Zollverein o unió duanera promoguda per Prússia (aulafacil.com) Sessió de l’Assemblea de Frankfurt en la que el líder demòcrata Robert Blum es dirigeix als diputats el juny de 1848 (wikipedia.org) Caricatura de Frederic Guillem IV de Prússia jugant indecís amb la corona imperial que li havia ofert l’Assemblea de Frankfurt (wikipedia.org)}

De manera simultània, a Viena i altres ciutats esclata la revolució, de fet  per tot l’imperi es produeixen insurreccions: a Praga, però també a Hongria i a Itàlia. Metternich cau i l’emperador Ferran I és obligat a acceptar una Constitució amb sufragi universal. Tot l’imperi es descontrola i sembla a punt d’ensorrar-se, l’emperador abandona Viena. Els nacionalistes de Lajos Kossuth s’alcen a Budapest, també hi ha insurreccions a Croàcia.  Tots els moviments liberals fracassaran; en el cas de Viena, la derrota al novembre de 1848 portarà la coronació d’un nou emperador Francesc Josep I que aplicarà una constitució conservadora. A Hongria, Kossuth proclamarà la independència i serà la intervenció des de Rússia de la Santa Aliança (agost 1849) qui acabarà amb la resistència hongaresa.

En el nord d’Itàlia, el sentiment nacionalista en pro de la unitat s’anava estenent des de la segona dècada del vuit-cents. Aquest Risorgimento lligat als ideals del Romanticisme és clau per entendre tot el procés de les revolucions de 1848; una figura important és Giuseppe Mazzini creador de la “Jove Itàlia” (1831) que una vegada i una altra al llarg dels anys 30 i 40 aposta per la via insurreccional; de fet els anys anteriors a 1848, el clima a gran part de la península és d’una agitació permanent. El primer aixecament  és a Sicília (gener de 1848) que obliga el rei a concedir una constitució. També hi ha insurreccions a Roma, Florència o Torí. 

_{Giuseppe Mazzini (1805 – 1872): les seves idees i la seva acció política van contribuir d’una manera decisiva al naixement de l’estat unitari italià (wikipedia.org) Quadre de Baldassare Verazzi que mostra l’èpica de l’aixev¡cament dels cinc dies de Milà (historia.nationalgeographic.com) Giuseppe Garibaldi, patriota italià, (1807-1882) penetra a Roma el desembre de 1848 on serà proclamada de manera efímera la República Romana (alamy.es)}

En el regne de Llombardo – Vènet es produeixen els ”Cinc dies de Milà” (18 – 22 de març de 1848), un aixecament que derrota momentàniament els austríacs. La guerra oberta declarada pel rei de Sardenya i seguida per venecians i milanesos acabarà finalment amb victòria de les tropes austríaques. A finals de 1848, la reacció triomfa pels diversos estats italians. Els intents de diversos grups democràtics a Roma o la Toscana seran sufocats per tropes franceses durant els primers mesos de 1849.

Els “oficials lliures” i la revolució d’Egipte de 1952

L’Egipte del darrer terç del segle XIX és un país lliurat a les potències occidentals amb uns mandataris locals que actuen tutelats pels britànics. La ruptura definitiva de l’Imperi Otomà en acabar la Gran Guerra, converteix Egipte en un protectorat. L’ocupació britànica revitalitza el sentiment nacional molt influenciat per la Nahda o renaixement àrab cultural, social i polític que ja des de mitjans del segle XIX s’estén pel país. El Wafd, un partit nacionalista, va ser influent en aquests anys i el 1922 força el reconeixement d’Egipte com a “estat sobirà independent”, malgrat que l’ocupació militar continua. L’any 1923 s’aprova una constitució amb el suport de les classes urbanes i les classes mitges camperoles. L’impuls nacionalista i cultural té dos eixos bàsics, sovint en disputa: el paper de l’Islam i la confrontació amb els models culturals exteriors. El primer eix confluirà en el naixement dels “Germans musulmans” (1928), grup reformista lluny del rigor del Wahhabisme saudita i preocupats per la creixent urbanització i els xocs culturals amb el tradicionalisme rural. La nova constitució intentarà consolidar un règim liberal amb el líder del Wafd Saad Zaghoul,  però el pretès ascensor social liberal no funciona i això crea descontentament. El malestar de la societat egípcia es farà palès en la Gran Revolta Àrab de 1936 on el tema de la colonització sionista és ja un element preocupant per a la societat egípcia. L’exèrcit britànic es retirarà deixant únicament una guarnició al canal de Suez durant  un període de vint anys.

_{Imatge a El Cairo durant la revolució de 1919 contra l’ocupació britànica (wikipedia.org) El líder egipci Saad Zaghoul que juntament amb altres membres del Wafd van tenir un paper actiu en la insurrecció de 1919 i que acabarien exiliats (wikipedia.org) Imatge de la revolta àrab a Palestina de 1936 – 1939 (wikipedia.org) L’Alt Comitè Àrab va ser un òrgan polític autoproclamat com l’únic comandament polític dels àrabs a Palestina, creat l’any 1936 i poc després prohibit pels britànics (wikipedia.org) Imatge de Sayed Darwish (1892 – 1923) cantant egipci; la música tradicional fou durant les primeres dècades del segle XX un motiu d’exaltació nacional a Egipte (wikipedia.org)}

L’any 1937 mor el rei Faud que és substituït per Faruk. Amb el nou rei augmenten les tensions nacionalistes amb el Wafd. La campanya africana Italo – alemanya i la proximitat de les forces de l’Eix a Egipte aproximaran posicions entre britànics i el govern de la monarquia. L’any 1944 Faruk es desfà del Wafd. El món de la postguerra porta una crisi econòmica i social intensa amb protestes i vagues i una oposició que va des dels Germans Musulmans al Wafd o als comunistes. L’any 1948 portarà el problema de Palestina amb tota la seva cruesa i el Pla de Partició de l’ONU i la proclamació de l’estat d’Israel serà el detonant dels nous països àrabs (Síria, Transjordània i Egipte) que declararan  la guerra a Israel  (maig 1948). L’exèrcit egipci, mal instruït i pèssimament equipat serà fàcilment derrotat, malgrat una victòria inicial a Gaza (batalla d’al – Faluja) on destacarà un jove comandant, Gamal Abdel Nasser. La derrota farà més viu el sentiment nacionalista i les vagues i protestes s’hi estendran pel país on el règim de Faruk que torna a cridar al poder al Wafd (1950) és totalment impopular. Dins l’exèrcit es crea el Moviment d’Oficials Lliures, joves oficials de l’exèrcit  que tenien com a objectiu salvar l’honra de l’exèrcit, derrocar el rei Faruk, abolir la monarquia, i substituir el govern depenent del Regne Unit. La desena d’homes que dirigien el moviment fou qui va controlar els governs egipcis que van seguir al cop d’estat del 23 de juliol de 1952. Acompleixen els objectius i el 18 de juny de 1953 es proclama la República. El febrer de 1954, Gamal Abdel Nasser es fa amb el poder total i els militars controlen totalment el govern  (en crear després el Consell Revolucionari d’Autoritats).

_{El rei Faruk I (1920 – 1965) rei corrupte i aviat impopular entre els egipcis (wikipedia.org) Mapa del Pla de Partició de l’ONU de 1947 i el resultat de l’armistici posterior a la guerra àrab-israeliana de 1948 (wsimage.com) El Moviment d’Oficials Lliures  fou l’organització clandestina militar fundada per Nasser  junt amb Anwar Sadat  i altres oficials, després de la derrota  a la guerra (wikipedia.org) Voluntaris àrabs durant la guerra de 1948 (wikipedia.org) Gamal Abdel Nasser (1918 – 1970) principal organitzador del cop d’estat que el 22 de juliol de 1952 derrocà el rei Faruk de manera incruenta (biografiasyvida.com)}

El nou estat portà al màxim el panarabisme de Nasser. El somni de Nasser era construir una gran resclosa riu Nil avall que permetés distribuir l’aigua necessària per a una gran reforma agrària. Un primer objectiu era la retirada de les tropes britàniques  i la nacionalització del Canal de Suez. Aquests moviment de Nasser van provocar una intervenció colonial de França i Regne Unit amb el suport d’Israel (1956) per a defensar la lliure circulació pel canal de Suez. La guerra va ser una nova derrota militar però les noves potències emergents de la segona guerra mundial (EUA i URSS), obligaren a la coalició a abandonar el canal, per la qual cosa la derrota militar esdevingué una victòria política dels egipcis. El   projecte de la nova resclosa d’Assuan no troba finançament extern ja que els nord-americans declinen llur inicial oferiment. Nasser virarà cap a la URSS ja de ple a la Guerra Freda i procedirà a una campanya de nacionalització de bens estrangers (finances, bancs, indústries, etc).

_{Guerra del Canal (1956): vaixells enfonsats bloquegen el pas de mercaderies durant molt anys després de la guerra (bbc.com) Nasser i el Canal de Suez: malgrat la derrota militar, el trimof polític de Nasser, derivat de la manca de suport nord-ameicana a la intervenció colonial franco-britànica, fou notable (enlacejudio.com) La resclosa d’Assuan en vista des de satèl·lit (tiempo.com) La guerra dels Sis Dies: es pot veure el mapa de la regió abans i després de la derrota àrab (bbc.com)}

El nou sistema polític era un molt retòric socialisme àrab  molt centralitzat amb una utòpica proposta d’unificació del món àrab en una gran República panàrab que no tirarà endavant.  El panarabisme definia un gran enemic comú exterior, l’estat d’Israel amb el qual s’enfrontarà novament a la guerra dels sis dies (juny de 1967) amb una nova derrota militar que no serà el final de Nasser que encara tindrà temps d’inaugurar la immensa  obra d’Assuan l’any 1970, poc abans de la seva sobtada mort  el 29 de setembre de 1970.   

Cliqueu aquí per anar a REVOLUCIONS OBLIDADES (1 de 3)

Cliqueu aquí per anar a REVOLUCIONS OBLIDADES (3 de 3)

La primera revolució proletària? La Comuna de París

Aquest breu període revolucionari ha passat a la història com la primera revolució proletària. A París es mobilitzen treballadors urbans i industrials els communards amb un programa netament socialitzant i una composició molt heterogènia: trobem proudhonistes, blanquistes, socialistes, anarquistes, en un moviment molt espontani i gens preparat. Aquesta insurrecció revolucionària es produeix durant dos mesos (de març  a maig de 1871) i durant aquest temps els revolucionaris des de l’Ajuntament (La Commune) emetrà una contínua legislació i normativa en sentit d’implantar un model (estat, societat) socialista autogestionària.

_{Napoleó III (1808 – 1873), la seva política exterior expansiva va topar amb una otència emergent com Prússia (biografiasyvidas.com) Otto von Bismarck (1815 – 1898) el canceller prussià autor màxim de la unificació alemanya (elpais.com) La successió al tron espanyol després de la revolució gloriosa de 1868 va ser el desencadenant de la guerra franco-prussiana. A la imatge  Leopold Hohenzollern, el candidat prussià (alamy.es)}

Al llarg del segle XX es va configurant i enfortint el moviment obrer. Una dat important és la creació de l’AIT, l’anomenada I Internacional l’any 1866 que acabarà  fracassant per les divisions internes entre marxistes i anarquistes; aquest divisió serà un factor important en la derrota del moviment l’any 1871. A França el punt de partida d’aquesta història se situa en el moviment revolucionari, burgés en aquest cas, de 1848, que donarà pas  a una reinstauració monàrquica i al posterior cop d’estat oportunista de Lluís Napoleó (1851) que proclamarà el segon Imperi amb una política paternalista i autoritària en l’interior i amb un desig de trencar l’aïllament internacional de França derivat de la Pau de París (1815) i afirmar el predomini europeu. En aquet context, toparà amb una potència emergent, la Prússia de Bismarck que arrossegarà França a una guerra per a la qual no estava preparada. La resposta bèl·lica prussiana serà immediata i calamitosa pels francesos que patiran derrotes contundents  a  Metz i sobretot a Sedan, durant l’estiu de 1870, on l’emperador acabarà presoner.

_{En el quadre de Wilhelm Camphausen (1878) es pot veure Bismark i Lluís Napoleó, presoner després de la batalla de Sedan (ocesaronada.net) Membres de la Guàrdia Nacional a París, la primavera de 1871 (semanariovoz.com) Cerimònia de proclamació del Nou Imperi Alemany al saló dels miralls del Palau de Versalles (wikipedia.org)}

El buit de poder a París, amenaçat pels prussians, provoca disturbis a la ciutat i la proclamació de la III República; el nou govern de Gambetta intenta continuar la lluita, però és impossible, el setge de París es completarà i durarà varis mesos, fins a finals de gener de 1871.  El 18 de gener, amb el setge asfixiant la ciutat, es proclama a Versalles el II Reich alemany, o sigui el naixement de la nova Alemanya sota el control de Prússia; això representa la màxima humiliació francesa. Els alemanys esperen a que el nou govern republicà francès prengui al poder per a procedir a negociar amb ell un duríssim armistici signat a Versalles el 26 de febrer de 1871 entre el canceller Bismarck i el nou president de la república Adolphe Thiers  que inclou la cessió d’Alsàcia i Lorena, fortíssimes indemnitzacions econòmiques i l’ocupació militar del territori com a garantia del pagament.

_{Adolphe Thiers (1797 – 1877) va ser president provisional de la III República francesa i qui va ordenar la repressió de la Comuna de París (wikipedia.org) Un dels moltíssims decrets que la Comuna publicava i penjava pels carrers de París (laicismo.org) Barricades pels carrers de París (prensaobrera.com)}

El poble de París no accepta els acords  i es produeix una insurrecció el 18 de març que proclama la Comuna; el govern de Thiers abandona la capital i continuarà la guerra contra els revolucionaris des de Versalles. El 26 de març es celebren eleccions a París i s’elegeixen els membres de l’Ajuntament (La Comuna) per dirigir els canvis revolucionaris en un context de guerra civil. Durant poc més de dos mesos, l’activitat  normativa de la Comuna serà intensa, es legislarà la separació entre l’Església i l’Estat, la condonació del deute dels lloguers del període del setge que el govern republicà obligava pagar, la prohibició del treball infantil, les pensions de les viudes i els orfes de la Guàrdia Nacional i altres mesures d’emergència. Es regularà també el control autogestionari per part dels treballadors de les fàbriques i tallers abandonants pels propietaris, així com la construcció d’escoles i l’obligatorietat de l’ensenyament. Això serà efímer i finalment les tropes republicanes entraran a París amb una intensa repressió que originarà més de 20.000 morts. La brutalitat serà tal que un reaccionari com Émile Zola que entrava a París amb les tropes, quedarà impressionat i profundament fastiguejat per la indiscriminació violenta de la repressió.

_{Un carrer a París al maig de 1871, quadre de Maximilien Luce (meisterdrucke.es) Gustave Courbet (1819 – 1877) pintor i activista socialista revolucionari, va tenir, com molts intel·lectuals, un paper important en la Comuna ( biografiasyvidas.com) El Sacré Coeur de Montmartre en construcció. Es va edificar justament a Montmartre, bressol del moviment revolucionari i com a temple expiatori dels “pecats” de la revolució (discoverwalks.com)}

El record de l’experiència  internacionalista de Paris serà tot un llegat per les futures generacions  de revolucionaris amb interpretacions diverses en funció de les característiques ideològiques dels sectors implicats en les futures revolucions obreres.

La revolució desconeguda d’Etiòpia

Per atansar-nos a aquest procés, ens situem a l’any 2019 quan el primer ministre etíop Abiy Ahmed Ali   rep el Premi Nobel de la Pau “per la seva decidida iniciativa per a resoldre el conflicte fronterer amb Eritrea”. Abiy havia format l’any anterior el Partit de la Prosperitat, hereu del desaparegut Front Democràtic Revolucionari del Poble Etíop (PDRPE) i que aglutina en un conjunt pan-etíop els partits representants de les principals ètnies que configuren el país. La realitat de l’anomenada Banya d’Àfrica és molt complexa  i els diversos països que la configuren: Etiòpia, Eritrea, Djibouti i Somàlia constitueixen una zona explosiva amb passats colonials molt diversos (França, Gran Bretanya i Itàlia) de curta durada i amb   rivalitats antagòniques i organitzacions socials i religioses molt diferents. Etiòpia és un país molt muntanyós de 115 milions d’habitants amb el sector primari com a bàsic i un sud molt problemàtic amb segueres i situacions de fam habituals. El país mai no va ser colonitzat exceptuant  la curta etapa d’ocupació pel règim feixista italià (1936 – 1941); l’extrema complexitat social amb 80 ètnies, 80 llengües i 114 subètnies es dona en un país on l’estat – nació no ha funcionat.

_{La Banya dÀfrica i els països que integren la zona. Al nord d’Etiòpia la regió del Tigré i Eritrea zona de continus conflictes (lrp.cat) Mapa de les principals ètnies d’Etiòpia. El desaparegut Front Democràtic Revolucionari del Poble Etíop es basava en la federació de diferents partits de les ètnies: El Front d’Alliberament de Tigray (6% població); el Partit Democràtic Amhara (26% població); el partit democràtic Oromo (35% població) i el Moviment democràtic dels pobles Etíops del Sud. Els tigrins han ostentat sempre el poder (ca.maps-ethiopia.com)}

Després d’aquesta breu introducció contextualitzadora, tirem enrere per situar la nostra història i anem al sistema imperial etíop amb el darrer emperador Haile Selassie I que va regnar entre 1930 i 1974. Selassie descendent mític del rei Salomó i la reina de Saba representava la divinitat, la inviolabilitat, la tradició; exiliat durant la breu ocupació italiana, en tornar va atorgar una nova constitució que abolia l’esclavitud i establia promeses socials i un sufragi molt ampli. Selassie tindrà un paper important en la fundació l’any 1963 de l’Organització  Àfrica Unida. Malgrat tot el simbolisme que representava el Negus, les fortes contradiccions socials i les tensions polítiques, van provocar el seu derrocament l’any 1974 després d’un seguit d’amotinaments en l’exèrcit.

_{Dues fotografies de Haile Selassie I (el Negus) després del cop d’estat que va originar la caiguda de l’emperador, aquest va ser fet presoner i va morir en circumstàncies no aclarides (wikipedia.org)}

Una junta militar, el DERG formada per un seguit d’oficials i suboficials joves encapçalats per l’home fort, Mengistu Haile Mariam, es va fer amb el poder. Aviat afloraren les lluites internes dins de la revolució etíop. El sector afí a Mengistu, amb el suport de la URSS, s’imposà als sectors més reformistes que comptaven amb el suport dels EUA i el moviment insurgent d’Eritrea. La llei de reforma agrària (1975) amb  el lema “Méret iarshu”, (La terra per qui la treballa), serà l’element aglutinador i legitimador del DERG, juntament amb la unitat del país. L’aplicació de les novetats revolucionàries serà un conflicte continu entre els diversos sectors agrupats en el moviment de les forces armades.

_{Mengistu Haile Mariam (1937 – ) dictador i màxim dirigent del DERG (dictators-wiki.fandom.com) El general Aman Mikael Andom (1924 – 1974)  va ocupar le Prefectura de l’estat després del derrocament de la monarquia el 12 de setembre de 1974 fins la seva mort en un tiroteig contra els seus antics partidaris del DERG (wikipedia.org) Mohamed Siad Barre (1919-1995) en el poder a Somàlia, va mantenir una llarga guerra contra l’Etiòpia del DERG per la regió d’Ogaden amb el suport dels EUA (africafundacion.org)}

Els conflictes a la regió eren, en alguns casos, anteriors a la pròpia revolució, com les revoltes d’Eritrea o la zona del Tigré, al nord del país i en la pròpia frontera amb Eritrea.  En el context propi de la Guerra Freda, l’any 1977, tropes somalis, amb el suport dels EUA envaeixen Etiòpia en disputa per la immensa zona fronterera d’Ogaden. Les tropes de Mengistu amb el suport soviètic i de tropes cubanes (17.000 soldats) vingudes des d’Angola, derrotaran les forces somalis. De manera contínua, l’any 1978 es torna a plantejar el problema eritreu on el DERG havia perdut el control de la província; les contínues campanyes militars etíops fracassaran i l’any 1987 les forces eritrees  unides als rebels del Tigré controlaven gairebé tot el territori. Es calcula que aquest conflicte 1982 i 1992 hauria causat uns 2.000.000 de morts (entre la pròpia guerra i la fam).

_{La caiguda d’Addis Abeba el 1991 amb els tancs a la capital i el derrocament del règim de Mengistu (topfoto) Abey Ahmed, actual primer ministre d’Etiòpia i controvertit premi Nobel de la Pau l’any 2019 (infobae.com)}

Cap a mitjans dels vuitanta, és evident que la reforma agrària no funciona, fracassa la proposta de granges estatals, la fam (900.000 morts l’any 1984) i la crisi ecològica i climàtica depaupera el país i es depèn de l’ajuda internacional per a la subsistència. Les contradiccions i dificultats del règim s’accentuen amb el canvi de la conjuntura internacional de finals dels noranta amb la retirada dels soviètics del país i de totes les ajudes del bloc soviètic que està desapareixent. L’oposició interna s’aglutina en el PDRPE que contribueix al derrocament del règim marxista de Mengistu (1991). El nou govern  del PDRPE serà supervisat pels EUA i aprovarà el dreta a la independència d’Eritrea i la integració dels tigray en el govern del país. Així mateix es reconeixeran tots els pobles i ètnies d’Etiòpia i s’intentarà (amb poc èxit) la integració dels Oromo, el grup ètnic principal del país que ha mostrat al llarg dels anys voluntat segregadora.  Els problemes d’una societat complexa han portat  l’any passat a un nou estat de guerra contra els separatistes del Tigré i el Premi Nobel Abey Ahmed està en primera línia amb les seves tropes.

La revolució d’Iran i el triomf de Khomeini

L’aproximació a l’Iran contemporani comença en la dinastia Qajar una família d’origen turc que governà el país entre 1785 i 1921. Amb una estructura social quasi feudal, els Qajar crearen un estat dèbil per  una societat eminentment agrària, estancada econòmicament, amb un paper fort de notables i religiosos. La penetració estrangera es va produint al llarg del segle XIX en el marc del gran joc a Àsia, entre Rússia al nord i la Gran Bretanya al sud des de la Índia. Aquí quedarà palesa la feblesa de l’estat incapaç de modernitzar mínimament les estructures ni de frenar la penetració colonial. Una gran crisi econòmica portarà a una fallida tècnica de l’Estat (1904 – 1905) que es saldarà amb més penetració estrangera i una nova constitució (1906) seguint el model belga que seguirà formalment en vigor fins l’any 1979. 

_{Mozaffareddín Xah Qajar (1853 – 1907) va ser el penúltim membre de la dinastia; en el seu mandat es va aprovar la Constitució de 1906 (wikipedia.org) Reza I Xah Pahlaví (1878 – 1944) monarca autoritari, germanòfil durant la segona guerra mundial (buscabiografias.com) Mohammad Reza Xah Pahlaví (1919 – 1980) la seva petició d’extradició no atesa per les autoritats nord-americanes va ser un dels desencadenants de la crisi de l’ambaixada (wipipedia.org) Mohammed Mossadeq (1882 – 1967) derrocat en un cop d’estat organitzat per la CIA (biografiasyvidas.com)}

La primera guerra mundial portarà a l’ocupació del país per Rússia i la Gran Bretanya, una situació financera insuportable i una mortaldat immensa (més de 2.000.000 de morts) com a conseqüència de l’epidèmia de grip de 1919 – 20. L’any 1921, un cop d’estat acaba amb la dinastia amb un nou emperador (Xah) en aquest cas Reza Xah, de la família Pahlavi que inicia una nova etapa dictatorial que intenta modernitzar el país (de fet és qui introdueix el nou nom d’Iran) en competència amb els religiosos xiïtes. L’any 1941, en plena segona guerra mundial, el país és novament envaït per anglesos i soviètics pel control del petroli. Aquest any el xah abdica en el seu fill Mohammad.  L’oposició d’esquerres entorn el partit de masses Tudeh (tendència comunista)  qüestiona la legitimitat del Xah i la concessió anglesa del petroli iranià. Un potent moviment nacionalista de les elits liberals amb el lideratge de Mohammed Mossadeq qüestiona el poder del xah i arriba al poder en unes eleccions tot plantejant el control democràtic de les concessions del petroli al país. Mossadeq és vist com una amenaça per britànics i estatunidencs que propicien un cop d’estat (1953) amb el suport del xah i enderroca el govern de Mossadeq.

_{Ruhol·lah Khomeini (1900 – 1989) clergue xiïta i líder espiritual de la revolució islàmica a l’Iran (biografiasyvidas.com) L’aiatol·là Khomeini arriba de l’exili l’1 de febrer de 1979 (lavanguardia.com) Les manifestacions i concentracions van ser massives i contínues els mesos de 1979 (wipipedia.org)}

L’acord del xah i els angloamericans és clar: l’Iran tindrà més percentatge dels guanys del petroli, però res de control que quedarà en mans de les multinacionals. La dictadura que s’hi instaura propiciarà una expansió de l’estat basada en  la producció petroliera i amb tres pilars bàsics: un fort creixement econòmic, un control militar i una policia política (Savak) fortament repressiva. El règim s’anirà tensionant ja que les classes urbanes cada cop més nombroses i mancades de poder polític constituiran una forta oposició juntament amb l’oposició religiosa. La crisi econòmica de 1973 significarà un cop molt important al règim del xah amb un lideratge religiós de Ruhol·lah Khomeini a l’exili des de 1963. La diversa oposició (constitucionalistes liberals, fedaïns  d’esquerra i islamistes i el propi clergat xiïta) organitza les protestes al llarg de la dècada dels setanta: la resposta extremadament repressiva propicia l’èxit de la revolució i el desembre de 1978 el xah abandona el país, Khomeini torna al país i l’abril del 1979 es forma un govern provisional amb un liberal (Mehdi Bazargan) al cap de l’executiu que aviat entrarà en conflicte amb els clergues encapçalats per Khomeini. El mateix any s’aprova una constitució  que converteix l’Iran en una República Islàmica, molt centralitzada, una barreja d’elements teocràtics i democràtics però supeditats en darrer terme al control del líder suprem (Khomeini) i i al Consell de Guardians de la revolució.

_{Manifestació davant l’ambaixada dels EUA a Teheran que donaria lloc a un conflicte diplomàtic molt gran (atalayar.com) Ostatges nordamericans amb els ulls embenats el primer dia de segrest, el 4 de novembre de 1979 (elmundo.es) Organigrama de l’estructura constitucional de la república islàmica. Els Consell de Guardians de la Revolució són una mena de tribunal constitucional, tot i que el paral·lelisme no és correcte (wikipedia.org) Mapa de la guerra Iran – Iraq (1980 – 1988) amb els guanys i pèrdues territorials (abc.com.py)}

La crisi de l’ambaixada dels EUA (novembre 1979 – gener 1981) amb un grup de 66 ostatges del personal de l’ambaixada acompanyarà el procés revolucionari, les demandes d’extradició contra el xah exiliat als EUA i els intents dels americans de trencar el setge de l’ambaixada durant el llarg segrest. Els anys següents constituiran la consolidació definitiva del procés revolucionari al qual contribuirà la llarga i sagnat guerra contra Iraq (1980 – 1989) que serà el lloc on es formarà la nova burocràcia estatal. La repressió i el control intern així com una intensa mobilització cultural amb l’islam com  a base, contribuiran també a l’èxit de la revolució que en el moment de la mort de Khomeini (1989) havia consolidat plenament el règim.

Cliqueu aquí per anar a REVOLUCIONS OBLIDADES (2 de 3)

Cliqueu aquí per anar a REVOLUCIONS OBLIDADES (3 de 3)

Aquest curs, organitzat pel Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona, ofereix una aproximació a deu revolucions dels segles XIX i XX que, tot i ser menys conegudes que altres grans revolucions i, fins i tot, haver estat sovint oblidades de la memòria col·lectiva van resultar decisives per forjar la contemporaneïtat.

Cliqueu

Insurreccions com, per exemple, les de 1848 o les de la primera postguerra a Alemanya i Hongria, així com la Revolució Meiji al Japó o les revolucions de Mèxic i Egipte, van modificar de forma determinant el panorama geopolític d’aquell moment: van trencar equilibris i van obrir el camí a profundes transformacions polítiques, socials i econòmiques. La intenció del curs és, doncs, rescatar aquestes revolucions de l’oblit i destacar-ne la importància per entendre la nostra història recent. El programa del curs (segon trimestre del curs 2021-22) és el següent:

1. La revolució de Kemal Atatürk i el naixement de Turquia (Prof: Daniel Roig)

2. El naixement d’un nou país: la revolució americana (Prof: Alberto Pellegrini)

3. La revolució Meiji i la construcció del Japó modern  (Prof: Paola Lo Cascio)

4. “¡Tierra y libertad!” La revolució mexicana (Prof: Perla Dayana Massó)

5. La primera revolució proletària? La Comuna de París (Prof: José Manuel Rúa)

6. La revolució desconeguda d’Etiòpia (Prof: Perla Dayana Massó)

7. La revolució d’Iran i el triomf de Khomeini (Prof: Òscar Monterde)

8. Les revolucions de la primera postguerra: Alemanya i Hongria (Prof: José Manuel Rúa)

9. L’any dels miracles: les revolucions europees de 1848 (Prof: Alberto Pellegrini)

10. Els “oficials lliures” i la revolució d’Egipte de 1952 (Prof: Òscar Monterde)

A continuació faré una ressenya, sessió a sessió, de cadascun dels processos històrics  descrits, tot fent èmfasi de manera resumida en els principals fets, esdeveniments o interpretacions que permeten una ràpida aproximació als temes tractats. Si us pot servir de ganxo per incorporar-vos a posteriors edicions del curs o simplement com un petit viatge intel·lectual per ajudar-vos a entendre millor el complex món on vivim, hauré vist acomplert l’objectiu d’aquestes entrades del blog. Penseu que cada història és un tot per si mateix i que es poden llegir per separat.

La revolució de Kemal Atatürk i el naixement de la República de Turquia

Tot i que la revolució kemalista i el naixement de la nova República turca s’emmarca històricament entre l’any 1922-23 i l’any de la mort de Mustafà Kemal el 1938, el procés històric cal ampliar-lo als darrers anys de l’imperi Otomà i acompanyar-lo de l’evolució personal d’aquest personatge considerat el pare de la nova Turquia.

_{Mustafà Kemal amb grau de capità (viquipedia.com) Els vilayet de l’Imperi Otomà: en vermell Salònica (viquipedia.com) El CUP (Joves Turcs) tenia com a primer objectiu retaurar la constitució de 1878 (viquipedia.com)}

Mustafà  Kemal neix l’any 1881 a la regió de Salònica, en aquells moments una de les províncies de l’Imperi Otomà. L’anomenat al llarg del segle XIX «malalt d’Europa», és una monarquia absoluta, hereditària, multiètnica i multiconfessional, amb el soldà Abdul Hamid II (1876 – 1909) exercint el poder religiós i temporal del decadent imperi. L’any 1876 es dota d’una constitució i els anys següents  es veuran un seguit d’intents de reforma per modernitzar el país que no reeixiran. En aquest context i en el sí d’una família musulmana d’avantpassats eslaus, neix  Mustafà  Kemal a Salònica. Aviat entrarà a l’Escola Militar i els darrers anys del segle XIX i primeries del segle XX, seguirà una brillant carrera militar  per diferents vilayets (províncies otomanes) des de Monestir, Constantinoble, Damasc o Macedònia. Aviat consolidarà les seves posicions polítiques progressistes i revolucionàries i formarà part d’una de les principals organitzacions clandestines, el Comitè de la Unió i el Progrés (CUP); aquesta gent coneguda a l’Imperi com els «unionistes», a Europa se’ls coneixerà com els «Joves Turcs».

_{Mustafà Kemal a Tripoli durant la Guerra de Líbia l’any 1912 (viquipedia.com) Mapa de les guerres balcàniques (1912- 13): es pot apreciar la pèrdua territorial, les franges en el mapa indiquen el repartiment territorial en contra dels otomans (buxaweb.cat)}

La coneguda com a revolució dels Joves Turcs comença amb un cop d’estat a les guarnicions de Macedònia a l’estiu de 1908 que s’anirà estenen per l’Imperi i que compta, a més del CUP, amb els liberals, republicans, socialistes i altres minories. El programa preveu la restauració de la Constitució, la modernització i les reformes en sentit secularitzador, la reversió de les constants humiliacions internacionals i una nova orientació en la política interna. Aquesta clau interna poc definida serà motiu de desavinences i, en part, del fracàs del moviment. En clau internacional tot anirà pitjor als Balcans: declaració d’independència de Bulgària (5 d’octubre de 1908), annexió de Bòsnia i Hercegovina per part de l’Imperi Austrohongarès (6 d’octubre de 1908), mobilització de tropes per part del serbis,  inici de les revoltes nacionalistes a Albània i augment del malestar italià per les seves ambicions territorials al nord d’Àfrica. Tot desembocarà en els anys següents en la guerra contra Itàlia (1912) i en les dues guerres dels Balcans (1912 – 13) que seran un desastre pels otomans amb el naixement d’Albània com a estat independent, l’expansió de Grècia al N i al NE amb l’ocupació de Salònica, l’annexió de Kosovo i part de Macedònia per Sèrbia i una nova frontera entre Bulgària i l’Imperi Otomà.

_{La guerra greco – turca (1919 -1922): el mapa mostra les principals batalles i moviments de tropes a la península d’Anatòlia (wikipedia.org) Kemal durant la guerra l’any 1921 (lasegundaguerra.org) Tropes gregues en el front (lasegundaguerra.org) Bombardeig i evaquació grega del port d’Esmirna l’any 1922 (bbc.com)}

Mustafà Kemal viurà aquests anys movent-se pels diferents teatres de guerra, guanyant prestigi  militar, allunyant-se cada cop més de la línia governamental i evolucionant políticament cap a un nacionalisme laic i occidentalitzant. Entremig de les dues guerres balcàniques tindrà  lloc un nou cop d’estat autoritari, ultranacionalista i pangermànic per part del CUP que expulsa els liberals del govern. Aquest nou govern serà qui introduirà l’Imperi a la Gran Guerra al costat dels Imperis Centrals (11 de novembre de 1914). Els resultats de la guerra seran nefastos pels otomans i el genocidi armeni va ser un element d’extrema terbolesa per al futur. L’armistici de Mudros (Octubre de 1918) posa fi a la guerra i deixa l’imperi en mans de les tropes francobritàniques vencedores. La derrota portarà a un canvi en la política exterior que serà pro-britànica amb un govern (Ferit Paixà) enfrontat amb els nacionalistes turcs. Grècia, atiada pel posicionament de Lloyd George a favor de l’expansió hel·lènica a Anatòlia, atacarà Turquia (estiu de 1920) i progressarà militarment dins la península d’Anatòlia. Aquí entra en escena Mustafà Kemal que reunirà tropes i farà la guerra al mateix temps al govern de Ferit (guerra civil) i als grecs (guerra grec-turca). Després d’una cruenta guerra de més de dos anys les tropes kemalistes expulsaran els grecs d’Anatòlia i en el tractat de Lausana (juliol de 1923) fixaran les fronteres entre Grècia i Turquia i procediran a immensos desplaçaments de població  d’origen grec i turc a ambdós costats del mar Egeu, una penosa neteja ètnica avalada per la comunitat internacional.

_{Kemal, ja convertit en president de la República de Turquia (viquipedia.com) Fotografia de les primeres 18 dones elegides com a parlamentàries a les eleccions de 1935 (viquipedia.com) Composició al·legòrica de la revolució turca amb Atatürk vetllant i conduint el procés (viquipedia.com)}

A partir de 1923, els canvis introduïts per Kemal modificaran de manera transcendental la vida turca: s’abolirà el califat, es prohibiran els partits polítics, tot iniciant un culte a la personalitat de Kemal, anomenat ara Atatürk (el pare dels turcs), es reformarà per llei la vestimenta civil, s’adoptaran el calendari gregorià i l’alfabet llatí, un nou codi civil proclamarà la  igualtat entre homes i dones i s’encararà una llarga llista de reformes que intentaran modernitzar la nova República de Turquia en sentit laic i occidentalitzant.

El naixement d’un nou país: La revolució americana

Els antecedents d’aquest complex procés històric els trobem en l’establiment a partir del segle XVII d’un seguit de colònies britàniques al llarg de la costa est de Nord-Amèrica: els 25.000 habitants de 1640 aniran augmentant progressivament i durant el segle XVIII tot ocupant progressivament nous territoris en direcció sud, territoris més fèrtils i de millor qualitat en general del que ocupaven altres potències colonials.

_{La primera expedició britànica va ser la la de Walter Raleigh (1585-90), a l’illa de Roanoke (wikipedia.org) Gravat del Harvard College fundat el 1636: des d’un començament la societat colonial va ser molt instruïda (hupd.harvard.edu) Imatge del “Gran despestar“, època d’extraordinària difusió de les idees il·lustrades i liberals (biteproject.com)}

L’estructura política de cadascuna de les 13 colònies ja incloïa a mitjans del segle XVIII una assemblea colonial, una mena de Cambra baixa que proposava lleis i que era elegida per sufragi universal masculí (sense dubte en aquest moment era la societat més democràtica del món). Es  tractava d’una societat individualista i pragmàtica molt instruïda, amb els índexs d’alfabetització més alts del món, la qual cosa facilitarà l’entrada i difusió de les idees il·lustrades i liberals. L’estructura social i econòmica era ja diversificada: les colònies del nord eren de petits propietaris agrícoles i altres dedicats al comerç, molt puritans. En el centre hi havia els grans ports (Nova York i Filadèlfia), gent dedicada al comerç i l’artesania i amb gran tolerància religiosa.  Al sud predominaven les grans i mitjanes hisendes agrícoles (arròs, tabac, sucre, cotó), amb una estructura social semblant a l’aristocràcia agrària britànica; serà sobretot en aquestes zones on durant la segona meitat del segle XVIII, l’arribada d’esclaus negres serà molt important. Els indis autòctons formaven un grup molt heterogeni que van suposar un fre a l’expansió dels colons cap a l’oest. La devastació  entre els indis durant els segles XVII i XVIII va ser molt important.

Un punt d’inflexió important és la Guerra dels Nou Anys (1756 – 1763), un conflicte mundial que  afectarà les colònies americanes i que guanyarà Gran Bretanya en la seva lluita contra França i els seus aliats. La victòria tindrà repercussions en les colònies americanes: per una banda expulsarà França de Nord-Amèrica i per altra la Corona britànica establirà la Proclamation line, els Apalatxes com a límit expansiu a l’est dels colons i també tot un seguit de taxes (impostos) consecutius a les colònies (calia pagar les despeses de la guerra). La resposta de les colònies és institucional: es neguen a pagar si no tenen representació política: «No taxation without representation». Les postures es van radicalitzant i la violència esclata. La resposta britànica són més impostos i els colons organitzen l’anomenat Boston Tea Party. La reacció britànica és histèrica:  tanquen el port de Boston i atorguen als colons francesos (Quebec Act) l’enorme territori del Quebec, cosa que indigna els colons britànics que convoquen el Primer Congrés Continental a Filadèlfia (setembre de 1774) que nega la competència del Parlament britànic, declara el boicot del productes britànics i encarrega als parlaments de cada colònia l’assumpció de govern i la formació de milícies armades.

_{“Sons of Liberty“, grup dirigit per Samuel Adams va protagonitzar diverses revoltes antibritàniques com l’assalt de la residència del governador de Massachusetts (1765) (history.com) El “Boston Tea Party” (1773), colons disfressats d’indis ven llençar tot el carregament de tea d’un vaixell a les aigües del port de Boston (timetoast.com) Quadre sobre el I Congrés Continental (lhistoria.com) A la dreta: La Carpenter’s Hall, Philadelphia, seu del I Congrés Continental (wikiwand.com)}

A partir d’aquí es desencadena la guerra amb les primeres batalles (Lexington i Concorde, abril de 1775). Un Segon  Congrés Continental a Filadèlfia (juny de 1776), proclama la independència dels estats, comença a elaborar un projecte de confederació i crea un exèrcit amb George Washington com a cap suprem; malgrat tot faran una darrera proposta al Regne Unit, l’anomenada «petició de la branca d’olivera». La resposta britànica és negativa i duríssima. El 4 de juliol de 1776, es fa pública la Declaració d’independència de la Confederació (text de Thomas Jefferson), un text fonamental de la història, tot reconeixent la igualtat, el dret a la vida, a la llibertat, a la recerca de felicitat, tot assumint els principis liberals.

_{Thomas Paine publica el 1776 “Common Sense”, un breu pamflet republicà i antimonàrquic on defensa la independència, l’aixecament armat i la igualtat amb un enorme èxit, 100.000 còpies en 3 mesos (wikipedia.org) George Washington serà elegit comandant del nou exèrcit creat en el I Congrés (wikipedia.org) Thomas Jefferson, autor del text de la Declaració d’Independència (wikipedia.org) Declaració d’Independencia dels Estats Units d’Amèrica​, títol oficial és “The unanimous declaration of the thirteen United States of America” (wikipedia.org)}

França i Espanya  reconeixeran la independència i declararan la guerra a la Gran Bretanya. La seva aportació serà decisiva en el futur triomf dels americans. La guerra tindrà diverses fases i s’estendrà fins a la decisiva batalla de Yorktown (1781). En la pau de Paris (1783), Gran Bretanya reconeixerà  la independència de la Confederació i es produirà al nou repartiment colonial de Nord-amèrica amb l’entrada novament de França i Espanya. A parir d’aquest moments es redactaran les Constitucions del diferents estats, en clau liberal i s’assistirà a una primera fase (1783 – 1789), el «període crític» on es podrà constatar que la Confederació no acaba de funcionar, ja que el govern no té assignades ni clares les competències. Els federalistes aniran guanyant influència i a la Convenció de Filadèlfia (1787), elaboraran un projecte de Constitució  que assegura un govern  federal fort moderat per un president  (George Washington, per unanimitat que només farà dos mandants de vuit anys en total), amb un Parlament bicameral. La declaració de Drets (Bill of Rights) de 1791 assegurarà les llibertats individuals contra el poder del govern central. Després del període presidencial de Washington, el següent president  fou John Adams (1797 – 1801) el mandat del qual es caracteritzà per un cert retrocés en les llibertats revolucionàries. La presidència de Jefferson (1801 – 1809), significà un nou aprofundiment en la democratització de la vida publica dels Estats Units. Dos temes important quedaven pel futur: la colonització i expansió cap a l’oest i l’abordatge del problema de l’esclavitud, però això és una altra història.

La revolució Meiji i la construcció del Japó modern

El procés històric que porta el Japó a la modernitat parteix d’un cop d’estat l’any 1868 rep el nom de revolució / restauració Meiji i és un llarg procés que acaba amb el Shogunat Tokugawa, tot reafirmant la primacia de l’emperador Mitsuhito que es dirà Meiji Tennō que significa “culte a la regla”. No es tracta de fet d’una revolució en sentit estricte, ja que no hi ha cap canvi dinàstic, però si que durant els anys Meiji fins el 1912 es produeix un canvi polític que desplaça el poder cap a una oligarquia modernitzador que en molts aspectes reprodueix els canvis liberals occidentals. Es pot dir que es restaura el poder de l’emperador i al mateix temps es produeix un canvi revolucionari que afecta el poder de nous grups dirigents i de manera profunda els hàbits econòmics i socials de l’imperi.

_{Tokugawa Ieyasu va ser el fundador nidel clan i del shogunat que porta el seu cognom a inicis del segle XVII (viquipedia.org) Estructura piramidal de les classes socials de l’època Tokugawa. Les contradiccions i desequilibris del sistema s’accelerarien al llarg del segle XIX (comunidadumbria.com) Mapa feudal del Japó amb els diferents Shogun i Daimyô (pinterest.es)}

Per entendre bé el procés cal tirar enrere en el temps i situar-nos en l’Imperi Tokugawa que des de l’any 1600 s’imposa militarment en lluites entre diferents senyors feudals i implanta un nou domini de tipus també feudal que s’establirà al Japó al llarg de 250 anys. L’estructura social estamental de l’època Tokugawa era molt complexa com es pot veure en la figura superior.

L’emperador com a figura merament representativa ocupava el cim; el territori era dividit en Shogun o territoris feudals, a la cort de cada Shogunat hi havia classes guerreres: els Daimyô, els Samurai i els soldats, després els camperols i, en la base, els artesans i comerciants, poc considerats socialment. La rígida societat anirà experimentant canvis amb el temps. Els samurai, que no podien posseir terres, deixaran la seva funció militar i s’aniran  desplaçant cap a les ciutats on acabaran assumint funcions administratives o burocràtiques amb una pèrdua de poder adquisitiu que els farà dependents dels comerciants, situats molt per sota de la piràmide estamental. Aquest grup serà el fonamental en la revolució Meiji.

_{Retrat de Mutsuhito conegut pel seu nom pòstum com Meiji Tennō, va regnar des de 1867 fins la seva mort l’any 1912 (viquipedia.org) La Missió Iwakura fou una missió diplomàtica japonesa enviada a Gran Bretanya pels oligarques Meiji a partir de 1871. Va ser important en el procés de modernització del Japó. El cap de l’ambaixada és vestit a la japonesa (wikipedia.org) Fotografia d’una altra de les missions japoneses per Europa al darrer quart del segle XIX (wikipedia.org) Quadre que mostra l’arribada dels “vaixells negres” del comodor Perry al port de Nagasaki l’any 1853 (shutterstock.com)}

A partir de 1830 les contradiccions del sistema afloren i el fan entrar en crisi. N’hi haurà motius interns (desastres naturals, fragmentació de poder, revoltes camperoles, problemes financers dels Shogun, etc) i externs (pressió de les potències colonials europees per l’obertura dels ports japonesos al comerç, feblesa diplomàtica i militar, etc). L’entrada en escena dels Estats Units (1853) farà els Shogun encara més conscients de la inferioritat japonesa i crearan divisions entre les classes militars (els daimiô) sobre la conveniència o no de modernitzar el país.  Les lluites internes entre els daimiô, els afebliran i tot plegat conduirà a un cop d’estat (1868) que derrotarà i apartarà als Shogun i imposarà una aliança entre els samurai i una part dels terratinents rics. Aquests imposaran el nou sistema (Meiji): centralitzat, amb la figura preeminent de l’emperador Mitsuhito, amb la derrota definitiva del Shogunat, amb tot un seguit de reformes socials, com ara la instrucció obligatòria o un nou model de gènere, amb la dona subordinada però incorporada a la producció a temps parcial i econòmiques com una reforma fiscal, la unificació monetària o la reforma agrària basada en l’impuls de la petita agrària la introducció d’alguns models occidentals, sobretot pel que fa al nou exèrcit nacional renovat, potent i fet a “la francesa”. Es faran fortes inversions industrials amb el capital obtingut amb les expropiacions fetes als Shogun i també en infraestructures com el ferrocarril.

_{Visió supremacista de Rússia mostrant la seva suposada superioritat sobre els japonesos en l’inici de la guerra (amazon.com) Gravat de la guerra: la superioritat japonesa va ser total (alamy.es) El tractat de Portsmouth va ser un acord de pau signat el 5 de setembre de 1905 a la drassana naval de Portsmouth, a Kittery, Maine, Estats Units, que va posar fi oficialment a la guerra russo-japonesa. El president Theodore Roosevelt va rebre el premi Nobel de la pau Premi pels seus esforços en la intermediació del pacte (greelane.com).}

La modernització es farà sense democratitzar cap estructura. La construcció de l’estat – nació japonès es farà sobre la base de la preeminència de l’estat per sobre de tot. D’aquí emergirà amb el tombant del segle XX una nova nació guerrera que demostrarà la seva potència en la guerra russo-japonesa (1904-1905) amb una victòria nipona abassegadora. El paper neocolonialista del nou Japó del segle XX començava com a culminació de la restauració Meiji.

¡Tierra y Libertad! La revolució mexicana 

La revolució mexicana va ser la primera revolució del segle XX. Per a entendre-la cal revisar el passat colonial: quan els espanyols hi arriben, la població és de 25.000.000 milions d’habitants; poc més d’un segle més tard la població s’ha reduït fins a un milió. Al llarg del segle XVIII i XIX es produeix un important creixement demogràfic. Tres-cents anys de política colonial han donat lloc a un país fortament desigual amb un problema social bàsic que és la propietat i els usos de la terra. Els antecedents immediats de la revolució els hem de buscar en l’anomenat «Porfiriat». El general Porfirio Díaz arriba al poder com  a conseqüència de la revolta de Tuxtepec (1876) i es mantindrà com a president en eleccions mitjançant eleccions tèrboles fins l’any 1911. Durant els dos primers mandats (1876 – 1884) es modernitza la indústria, es fomenten les inversions internacionals (EUA), es creen noves hisendes, però augmenten la injustícia i les desigualtats amb  masses de desposseïts de terres. El ferrocarril que es construeix en aquests anys serveix com a suport per a la política extractiva de la inversió estatunidenca en mines i terres. Durant les darreres dècades del segle XIX, el règim tecnòcrata de Díaz envelleix, la concentració de la riquesa és tal que una part de la burgesia es veu fora de l’accés al poder i les condicions de la pagesia i del proletariat de les fàbriques són  inhumanes.

_{Porfirio Díaz (1830 – 1915) va ser un personatge molt controvertit en la història de Mèxic (infobae.com) Els germans Flores Magón, opositors anarquistes al Porfiriat van utilitzar per primera Vegada l’expressió ¡Tierra y libertad! (wikipedia.org) Francisco I. Madero (biografiasyvidas.com) El pla de San Luís, era una crida a l’aixecament del poble en contra la reelecció de Porfirio Díaz (sufragioefectivonoreeleccion.weebly.com)}

En aquest context sorgeixen grups d’oberta oposició a Díaz: durant els primers anys del nou segle hi ha oposició liberal, obrerista lligada l’anarquisme (d’aquí sortirà per primera vegada el lema  ¡Tierra y libertad!») o fins i tot un Partit Nacional Antireeleccionista (1909) que afirmava l’oposició a què Porfirio es presentés a la reelecció, tot i que el propi Díaz havia manifestat  en unes deliberacions al Pearson’s Magazine (1908) la seva voluntat de no optar a la reelecció presidencial. El seu oponent serà Francisco I. Madero que serà detingut i empresonat per la policia del règim. Díaz tornarà a guanyar fraudulentament les eleccions i Madero fugirà de la presó i des de l’exili als EUA promourà el pla de San Luís de Potosí, una crida a la insurrecció armada que motivarà un aixecament en el nord del país d’un grup de fins a 40.000 homes comandats entre d’altres per Pascual Orozco  i Doroteo Arango (Francisco “Pancho” Villa”) i en el sud d’un  altre grup comandat per Emiliano Zapata.

_{Pascual Orozco (1882 – 1913) (biografiasyvida.com) Emiliano Zapata (1879 – 1919)(biografiasyvida.com) Doroteo Arango, Pancho Villa (1878 – 1923) (biografiasyvida.com) Villa i Zapata en el palau presidencial a Ciutat de Mèxic el desembre de 1914 (infob ae.com)}

El 25 de maig de 1911, Porfirio Díaz, renunciarà i marxarà a l’exili a París. El seu successor interí serà Francisco León de la Barra, mentre que Madero, des dels Estats Units, es reivindica com a president i les contradiccions entre els revoltats del nord i del sud es fan paleses, ja que Zapata no veu en el pla de Potosí la solució al problema de la terra. Malgrat tot, Madero negocia amb Villa i Zapata el final del conflicte a canvi de la seva presidència. Madero hi accedirà el novembre de 1911, amb un desconeixement profund de la realitat del país: intentarà mantenir l’estructura social, política i econòmica demanant el retorn a casa dels milicians i topant amb Zapata sobre la redistribució de les terres que, segons Madero, ha de portar al Congrés per a la discussió i aprovació. La discrepància entre Madero i Zapata serà molt forta i aquest darrer farà públic el “Plan de Ayala“, molt radical, que exigeix la devolució de les terres robades per les hisendes i la renúncia de Madero. Al mateix temps, Pascual Orozco, en el nord, fa públic el “Plan de Chihuahua” que tampoc reconeixerà Madero i exigirà reformes socials; Orozco havia vençut i apartat Villa de la direcció de la insurgència en el nord. Orozco serà  derrotat per l’exèrcit maderista comandat per Victoriano Huerta. Aquest es farà amb el poder total després de trair i assassinar Madero en uns fets que passaren a la història com la desena tràgica (9-18 de febrer de 1913). Huerta representa un cop contrarevolucionari.

_{Victoriano Huerta (1854 – 1916) general contrarevolucionari i traidor tindrà un paper important en la desena tràgica (wikipedia.org) Les dues instantànies següents mostren moments de les lluites i repressió de “La desena tràgica” (wikipedia.org)}

A l’estat de Coahuila, s’alçarà contra Huerta el governador Venustiano Carranza que tindrà el suport dels EUA i unirà tots els grups guerrillers (del nord i del sud) contra Huerta amb l’anomenat “Plan de Guadalupe“; Zapata no reconeixerà aquest pla i continuarà la lluita amb objectius propis. Huerta desapareixerà de l’escenari i les forces opositores reconeixeran Carranza; es farà una convenció a Aguas Calientes on  es reconeixerà el Plan de Ayala i les forces de Villa i Zapata entraran a Ciutat de Mèxic. per intentar imposar el Plan de Ayala. Carranza no ho acceptarà i fugirà a Veracruz on instaurarà un govern alternatiu amb suport dels EUA. En aquest ambient de dos governs, les forces de Carranza derrotaran Villa i recuperen terreny. El govern de Carranza aprovarà una constitució (1917) progressista, laica, avançada, que serà un model per a altres constitucions en tot el món. El govern de Carranza pacificarà el país i eliminarà Villa i Zapata (1919). El procés violent no acaba però, i l’any 1920, el ministre de la guerra Álvaro Obregón, es solleva  i assassina Huertas.

_{La Constitució mexicana de 1917 va ser un referent progressista i avançat per a molts països durant les dècades següents (caracteristicas.co) Venustiano Carranza (1859 – 1920) va derrocar el govern dictatorial de Huerta i va protagonitzar la segona etapa de la revolució mexicana (wikipedia.org) Álvaro Obregón (1880 – 1928) va acabar amb deu anys de violència revolucionaria durant la seva presidència; malgrat això, ell mateix acabaria assassinat (biografiasyvida.com)}

La repercussió del moviment revolucionari mexicà s’estendrà en els anys següents per Llatinoamèrica i el paper dels EUA i la geopolítica dels seus interessos comercials seran un futur on la capacitat sobirana de molts estats quedarà subordinada a aquests interessos neocolonials.