Etiqueta: Literatura catalana

Categories
Cinema i sèries Internet i blogs amics

Història i literatura catalanes al cinema

Per Ana Fernández Álvarez i Joan Solé Camardons

Sovint, en veure una bona adaptació cinematogràfica de la BBC, de la RAI o de Merchant Ivory Productions d’un fet històric o d’una novel·la ens plantejàvem com a espectadors, quin ha estat el tractament de la història i la literatura catalanes al cinema? Quina Història i quines històries s’han transmès del nostre país? És cinematogràficament acceptable? Quines obres literàries s’han adaptat al cinema? Quins personatges són els més (mal)tractats?

Per respondre aquestes i altres preguntes, d’entrada vam confeccionar una primera llista de pel·lícules de temàtica històrica sobre Catalunya. Després, la vam ampliar a tot l’àmbit lingüístic i, a més, aviat vam veure que una bona part de les pel·lícules eren adaptacions al cinema d’obres literàries. També, hi vam afegir tots els documentals i les sèries antigues o actuals. Amb tot això vam preparar una Base de Dades d’Història i Literatura Catalanes al Cinema, de caràcter instrumental i d’ús intern que posteriorment hem fet pública, en una versió abreujada, al web Internet Movie Database (IMDb), amb el títol: Treatment of Catalan History and Literature in Cinema i que podeu consultar-la i jugar-hi en aquesta adreça: http://www.imdb.com/list/ls020564110/.
Aquesta llista pública IMDb consta actualment de 255 títols, tot i que hem localitzat 16 títols més, la majoria registrats a CatalansFilms & TV ja estrenats i 8 títols més sense estrenar, que fan un total de 279 títols. Naturalment, és una llista selectiva, no exhaustiva, que pot ampliar-se periòdicament.

Què hi trobareu a Història i Literatura Catalanes al Cinema IMDb?

La llista de films, documentals i sèries sobre Història i Literatura Catalanes al Cinema, inclou:
a) Films amb un marcat gènere històric. “Victòria ! La gran aventura d’un poble” (1983)
b) Biografies de personatges catalans. “El coronel Macià” (2006)
c) Adaptacions d’obres literàries catalanes. “La plaça del diamant” (1982), “El senyor Esteve” (1948)
d) Reportatges i documentals amb una mirada històrica, especialment sobre Catalunya. “Informe general sobre unas cuestiones de interés para una proyección pública (1977).
e) Sèries sobre història de Catalunya i d’arreu dels Països Catalans. “La saga dels Rius” (1976–1977), “Temps de silenci” (2001–2002), “Arnau” (1994)

Per a cada títol, a més de les dades pròpies d’IMBd, hi trobareu informació sobre els apartats següents: gènere(s), tractament cinematogràfic, època històrica, títol original, guionista, una breu sinopsi i, en alguns casos, especialment en films de l’Edat Mitjana, una ressenya cinematogràfica. A més, d’aquesta informació en català, també trobareu, a la fitxa IMDb altres informacions en anglès (direcció, intèrprets, durada, gènere, nota, votacions populars, etc.)

Gènere principal i subgèneres

Hem fet una categorització ad hoc amb 14 gèneres: drama, documental, històric, biografia, comèdia, reportatge, aventures, entre altres. Un film pot classificar-se en més d’un gènere, per això hem fet una segona categoria de gènere o subgènere que inclou, també, si es tracta d’una adaptació cinematogràfica d’una obra literària (novel·la o teatre).
Els dos gèneres més freqüents són el documental (72) i el drama (66). Per tant, les dades ens indiquen que una bona part de la Història i la Literatura Catalanes al Cinema, tenen o bé un format de documental, o bé es tracta d’una pel·lícula del gènere drama.

En tercer i quart lloc trobem la biografia (41) i el gènere històric pròpiament dit (38). És a dir, que gairebé la tercera part dels títols són pròpiament històrics o biogràfics.

Altres gèneres més minoritaris són les 10 comèdies i els 6 films d’aventures.

Un mostra de reportatges que sovint costen de diferenciar del documentals:

Adaptacions literàries

A més del gènere principal, la majoria de films poden classificar-se en altres gèneres o subgèneres i, també, poden ser adaptacions d’obres literàries. En total, com a gènere secundari, hi ha 62 títols basats o directament adaptats d’obres literàries, per tant, gairebé la quarta part dels títols són adaptacions cinematogràfiques. Aquest sembla ser un tret característic del cinema sobre Història i Literatura Catalanes, especialment, a partir de la transició dita democràtica.
Terra baixa té quatre adaptacions (1907, 1951, 1954 i 2011); Joan Serrallonga ha estat adaptat en tres ocasions (1910, 1949 i 2008); El senyor Esteve en tres (1929 i 1950 i 1984); El Cafè de la Marina en dues (1933 i 2014); La ferida lluminosa també en dues (1956 i 1997) i Laia, també, dues vegades (1972 i 2016).

Tractament cinematogràfic

El tractament cinematogràfic és la informació clau per entendre la mirada de qui dirigeix l’obra. Com (mal)tracta el tema en el marc històric. Els possibles tractaments que hem establert són:
a. Dramatització: La Història s’empra com a paisatge per a un argument que, en realitat, podria desenvolupar-se en qualsevol altre període històric.
b. Documentalisme: Es descriuen fets històrics, després d’un treball de recerca i d’anàlisi.
c. Hagiografia: El protagonisme del fet biogràfic supera el temps històric amb el què es relaciona el film.
d. Recreació dramatitzada: Quan resulta molt evident la intenció de plasmar un temps o uns fets històrics reals, cercant, no solament la versemblança, sinó també l’objectivitat històrica, mitjançant la inclusió d’opinions de persones expertes en el tema tractat.
e. Costumisme: Similar a la dramatització, però, amb la diferència de presentar una exageració evident a l’hora de recrear l’època escollida, mitjançant els elements perifèrics de la narració, és a dir, decorats, vestuari, attrezzo, entre altres.
f. Descriptiu informatiu: Reportatge o noticiari i altres produccions informatives que il·lustren, sense una anàlisi prèvia, els fets històrics.
g. Metahistòric: Els fets històrics són utilitzats com a escenaris reflexius i es transcendeixen. No s’ha de confondre amb el documental, atès que, mentre aquest descriu fets, el metahistòric els reflexiona.

Una de les primeres conclusions que podem extreure, és que gairebé a una tercera part de les obres analitzades, el tractament principal és la dramatització (79), és a dir, que utilitzen la Història com a mer paisatge o escenari, però, que podria tenir lloc en un altre moment o en l’actualitat. També, és molt destacable el tractament documentalista (54). La hagiografia és el tercer tractament més freqüent, amb 50 títols. Mentre que el quart tipus és la recreació dramatitzada (43). El costumisme (14), el tractament purament descriptiu (9) o la reflexió metahistòrica (6) són molt menys presents.
En resum, podem dir que en la Història i Literatura Catalanes en el Cinema hi ha dos tipus d’obres: les que podem anomenar globalment com a Dramaficció (dramatització, hagiografia i costumisme) i les obres de Docureflexió (documental, recreació dramatitzada, reportatge i metahistòric). D’una manera similar a la literatura, podem parlar per tant, de cinema ficció, sovint presentat com a realista o històric que és majoritari (143 obres de 255) i un segon tipus d’obres de cinema de no ficció, d’una llarga tradició i cada vegada més freqüent, amb una presència notable (112 títols). Dins de cada bloc, el drama, la biografia i el documental són els gèneres més habituals. Per tant, la Història de temàtica catalana és presenta principalment, tot i que no exclusivament com un cinema ficció i per tant d’entreteniment, però també, cada vegada amb altres formats de no ficció.

Personatges i biografies

Ja hem vist que la biografia com a gènere principal té una presència notable (41) i que el tractament hagiogràfic és encara més notable (50 títols). En total hem comptabilitzat 61 títols de temàtica biogràfica global o parcial. Encara que no totes les biografies són hagiogràfiques, ni tots els tractaments hagiogràfics corresponen a una biografia global. No sempre són biografies completes, sinó que poden ser, només, d’una època del personatge.

Encapçalen la llista de personatges biografiats, amb 4 títols: Gaudí (1960, 1974, 1984 i 1989) i el President Companys (1979, 2011, 2015 i 2015).
Amb 3 títols trobem: Jaume I (1986, 1994 i 2009), Pau Casals (1964, 2012 i 2017), Colom (1916, 2003 i 2011), Prim (1931 i 2014 i 2014) i el Timbaler del Bruc (1948, 1981 i 2010). I amb 2 títols Macià (2006 i 2011), Verdaguer (2002 i 2019), Dalí i Gala (1991, 2003), els Borja (2006 i 2011), Quico Sabaté (1964 i 1975). Altres personatges amb un títol: Ramon Llull, Monturiol, Comte Arnau, Ermessenda, Durruti, Carles Príncep de Viana, Tirant lo Blanc, Martí Pol, Puig Antich, Vicent Ferrer i Mercè Rodoreda.
El segle XIX amb 15 títols que biografien a 7 personatges diferents i l’Edat Mitjana amb 10 títols que biografien a 6 personatges, els Borja i els comtes fundadors de la dinastia catalana, són les dues èpoques a les quals el gènere biogràfic i el tractament hagiogràfic és més intensiu, com hem destacat al nostre article “L’edat mitjana catalana al cinema” , publicat dins de Revista de Catalunya, núm. 309 (2020), pàgines 161-178.

Època històrica

Hem establert 9 èpoques: Edat Romana, Edat Mitjana, Edat Moderna, Segle XIX, 1900–1930, II República i Guerra Civil, Franquisme, Transició i Democràcia i Segle XXI. A més del Recorregut històric que pot abastar més d’una època històrica.
Fins al segle XIX hem determinat plantejar la periodicitat per períodes històrics, ja que, normalment, l’imaginari cinematogràfic s’ha servit del telescopi per a mirar el passat a l’hora d’elaborar els guions; per contra, a l’hora de representar els segles XX i XXI, per proximitat temporal, s’ha emprat la detallada mirada de la lupa, creant un ric mosaic de temàtiques.

El període més tractat cinematogràficament és La II República i la Guerra Civil. Només sobre Catalunya hem localitzat, almenys, 47 títols. A banda d’aquest tractament de l’àmbit català, també, hem preparat una altra base de dades específica The Spanish Civil War and the post-war period , amb més de 383 títols que es poden consultar a la llista IMDb http://www.imdb.com/list/ls049060090/
El segon període més tractat és la Transició i Democràcia, amb 41 títols i a continuació la Dictadura Franquista (38 films). El període 1900-1930 amb 35 títols, El Segle XIX amb 33 i l’Edat Mitjana amb 26. Tanquen la llista L’Edat Moderna amb 11, El Segle XXI (9) i l’Època Romana, amb un sol títol. El Recorregut històric té 14 films que abracen diverses èpoques.

Pel·lícules més votades segons IMDb

Una de les funcionalitats de l’aplicació IMDb és que permet als usuaris registrats, fer i alimentar una llista de pel·lícules que l’usuari ha vist o vol veure. I, també, pot fer una valoració entre 1 i 10 punts per a cada film. Amb aquesta informació hem confeccionat una llista dels títols seleccionats més vistos (més votats) i també una nota valorativa. D’entrada, dir-vos que aquest rànquing té per a nosaltres un valor purament instrumental per analitzar les dades. Una altra consideració és que IMDb, com a tota la xarxa Internet, hi ha milers d’usuaris d’arreu del món, per tant, no s’està votant una llista tancada, sinó els milers d’obres de tots tipus, gèneres i llengües.
Dit això, no hauria de sorprendre que la primera i segona obra més votades (The Borgias i Knightfall), siguin dues sèries de cinema històric d’aventures, que només tangencialment tracten el tema que ens ocupa. La valencianitat dels Borja, per dissort, és una anècdota a peu de pàgina. El mateix passa amb Knihtfall, títol que hem recollit en aquesta llista, perquè al primer episodi es fa referència a que la filla del rei de França vol casar-se amb el rei de Catalunya, una dada que despertà una desfermada controvèrsia entre historiadors, alguns dels quals empraren despectivament el terme independentista per a qualificar la sèrie.
La tercera pel·lícula més vista pels usuaris d’IMDb (El Cid) és una superproducció d’Anthony Mann, que, a manera de western, explica les aventures de Rodrigo Díaz de Vivar. Malgrat que va comptar amb l’assessoria històrica de Ramón Menéndez Pidal, l’alteritat dels fets històrics resultà curiosament rellevant, quant a la relació d’aquest aventurer amb els territoris catalans, que fou premeditadament omesa, atès que no es fa cap menció a l’etapa d’El Cid a Saragossa, a les ordres d’Al-Muqtadir, i a les diferències mantingudes amb el comte Berenguer Ramon II. És per això que, més enllà de considerar-lo un simple film d’entreteniment, atenent l’any de realització, l’elecció d’Espanya com a lloc de rodatge i el suport prestat pel dictador Franco, “El Cid” s’ha de visionar en clau política, un heroi que després de lluitar per la seva independència, se sotmet a la voluntat del rei Alfons.
La quarta posició és per Terra i Llibertat (1995), un film britànic dirigit per Ken Loach, amb més de 10.000 vots populars i una valoració mitjana de 7,6. La pel·lícula narra la història de David Carr, un treballador a l’atur i membre del Partit Comunista de la Gran Bretanya que decideix anar a lluitar a la Guerra Civil espanyola en el bàndol republicà. Un film que, donat el seu èxit, ajudà a incrementar noves produccions sobre el tema.
La cinquena pel·lícula més votada pels usuaris d’IMDb és Pa negre (2010), escrita i dirigida pel mallorquí Agustí Villaronga i basada en la novel·la homònima d’Emili Teixidor. De fet, la pel·lícula és una adaptació no d’una, sinó, de diverses novel·les de l’escriptor: Pa negre, Retrat d’un assassí d’ocells i Sic transit Gloria Swanson.

La resta de pel·lícules que tenen més de 1.000 vots a IMDb són: Salvador (Puig Antich), sobre la vida i l’execució de l’anarquista i antifeixista Puig Antich; La catedral del mar, adaptació de la novel·la històrica d’Ildefonso Falcones sobre la vida a Barcelona durant el segle XIV;  Behold a Pale Horse (Y llegó el día de la venganza), basada en la novel·la d’Emeric Pressburger inspirada en Quico Sabaté, l’anarquista i maqui català; Soldados de Salamina, pel·lícula realitzada pel director i guionista David Trueba, basada en la novel·la homònima de l’escriptor Javier Cercas, ambientada en la Guerra Civil espanyola; Los Borgia una pel·lícula dirigida el 2006 pel director espanyol Antonio Hernández que va ser pensada com a llargmetratge de cinema i també, en una versió més llarga, com a sèrie per a la televisió i interpretada per Lluís Homar; i finalment El Mar, una pel·lícula dirigida per Agustí Villaronga, basada en la novel·la homònima de l’escriptor mallorquí Blai Bonet.

Per raons d’espai, deixem per a un segon lliurament l’anàlisi dels documentals.


Categories
Llibres

Mar d’estius, de salabrors, de marinades, de postes de sol, de somnis…

Per Joan Alcaraz

Aquell dilluns de juny no m’era possible d’anar, a la meva ciutat de Terrassa, a la signatura d’exemplars de Mar d’estiu, que l’autor de l’obra, el reconegut periodista i ara celebrat escriptor Rafel Nadal oficiava en una cèntrica llibreria. Però la Cuca va procurar que el gironí me’n dediqués un exemplar, que més tard ella, amb la seva habitual delicadesa, em faria a mans.

Li haig d’estar ben agraït, a l’amiga. Perquè, si bé Mar d’estiu ha esdevingut, per ara, un dels llibres amb més projecció i vendes d’aquest estrany 2020, no estic segur que a mi se m’hagués acudit comprar-lo i, en definitiva, llegir-lo. I el cas és que és una obra excel·lent, molt intensa i, sobretot, immersiva en aquest Mare Nostrum que ara sovint també veiem com a vasta àrea d’horrors, però que en la nostra memòria és, sobretot, espai de placidesa, domini de la llum i àmbit de plaers diversos, fins i tot dels més sensuals i, en definitiva, romàntics…

No estem parlant d’ordenades propostes d’itineraris, ni d’una usual guia de viatges, sinó de tota una aproximació sentimental a la memòria del Mediterrani, o la Mediterrània, si voleu. D’un retaule i calidoscopi fet d’immersions successives, a manera de flaixos de costes, illes i països. O sigui, la descoberta del mar gràcies a les platges, els banys i la pesca de diversos estius a tocar de Palamós; els esclats espectaculars del mític volcà Stromboli; una visita plaent al port de l’illa grega d’Hidra; el contrast de la partició, ben lamentable, de Xipre; el sopar dels pescadors i el rastre de Dalí -i de Gala-, a Portlligat; l’illa dels miralls, a més mite del sobiranisme català, que és Icària… Amb l’afegit d’unes quantes plaents postals, de proa a popa.

El llibre està dedicat a l’Anna, parella del Rafel i presència còmplice i continuada en unes pàgines que esdevenen un nou i valuós exemple de literatura personal, íntima i poètica. D’una mena d’escriptura que, si habitualment ens commou, és sobretot quan està, com en aquest cas, molt ben escrita. Un art que és capaç d’activar-nos els sentits i d’arribar-nos al cor. Fer-nos abraçar, en definitiva, la joia de viure.

Categories
Llibres

Permagel

Trama: Permagel és aquella part de la terra que no es desglaça mai i és la membrana que revesteix l’heroïna d’aquest llibre.

Una lesbiana suïcida aficionada al sexe i a la vida improductiva, que se salva quan ha d’ocupar-se d’una nena. Ens narra els seus amors i les seves frustracions. On el món exterior amenaça, i cal protegir-se, cal atrevir-se a sortir de l’entorn familiar. On es posa a caminar sense agafadors, i es llança a l’abisme.

Primera part d’una trilogia, sobre la vida d’una dona contemporània. Més enllà d’una relació entre dones d’una mateixa família, que s’entrega amb  tota la seva intensitat al sexe amb altres dones. És un pols entre els plaers carnals, i l’impuls suïcida.

La gran protagonista d’aquesta novel·la és la vida com a força  que rebenta per la llibertat femenina, el lesbianisme, el sexe i a la no maternitat femenina. On es vol alliberar del control, fort i maniàtic de la seva mare.

La crítica: Es un relat en primera persona, on comparteix les vivències més íntimas del personatge. Es la frustració que tots acumulem i de com gaudim de la nostra sexualitat….

Poques escriptores han sabut parlar com aquesta de què significa viure en un cos dotat d’un cony. Amb un llenguatge, explícit, cru, directe, tal com raja, fàcil, sense embuts, ni remordiments, sense dramatisme, amb frescor, sense drames, senzill de forma natural, dins d’una subtil relació entre dones i amb un llenguatge no gens convencional: “s’ha empalmat”  – “s’ha corregut” – “s’ha posat calenta” – “folla”… No fer res més que follar, menjar i llegir.

Comentari personal: Reivindica la llibertat personal, dins d’una societat del tot accelerada, hiperconnectada, consumista que ens allunya de la nostra soledat, dels nostres pensaments, de la nostra intimitat i de l’estar per nosaltres mateixos…

Molt recomanable, encara que m’ha agradat més Boulder… la trobo molt més apassionant i m’ha “flipat” més.  Potser perquè va ser la primera  novel·la que vaig llegir d’Eva Baltasar, o potser que de Permagel, me n’hagin parlat massa bé, (quan es va publicar – 2018 – va arrasar – llibre revelació de l’any – més de 25.000, exemplars venuts en català, i traduïda a sis idiomes). Tot i que al principi m’ha costat entrar-hi, ambdues quedes astorat i captivat per la lectura i les devores sense parar, fins a acabar-les.

Un història íntima que s’entrega amb molta intensitat al sexe amb altres dones, que es protegeix, però fuig de l’entorn que la rodeja…

En diverses ocasions, la seva germana li pregunta:  Com és fer-s’ho amb un altre dona? Ha sigut en aquestes relacions lèsbicas, quan s’ha sentit més plena, més viva.

No té res de tòpicament feminista. El qui busqui una novel·la lèsbica i eròtica/sexual, s’equivoca… 

Els plaers de la carn, la nota suïcida, l’humor negre, la llibertat femenina. El plaer en la solitud, que intenta explorar noves etapes dins dels pensaments sexuals femenins. El no a la maternitat de les dones.

Ara sols em falta Mamut, última de la trilogia, crec que també pinta bé… però que està, de moment, en “stand by”.

Categories
Llibres

Boulder

Sinopsi:

La protagonista de Boulder és una dona atreta per la solitud com per un imant. Es guanya la vida fent de cuinera en un buc, la situació perfecta: una cabina, l’oceà, moltes hores per encarar el buit i algun port on conèixer dones. Fins que una la reté, se l’emporta entre les quatre parets d’una casa i l’embarca en una gestació assistida d’una criatura. Què en farà, la maternitat, de l’amant coneguda en un bar? Què farà ella a la gàbia?

Dos anys després de Permagel i d’un viatge a través de mitja dotzena de llengües, l’obra d’Eva Baltasar torna a atracar entre nosaltres amb una heroïna com només sap crear-les ella: camuflada amb un nom geològic, el de les roques solitàries, i perfectament intractable, si no fos que caus als seus peus.

“Si pots conservar la capacitat de riure mentre contemples l’abisme, aquesta rialla serà una de les millors experiències de la teva vida.” Imma Monsó. (Club Editor)

Comentari personal:

Encara no he llegit Permagel, tot i que són molts els que me l’han recomanat; no trigaré a llegir-la, ja la tinc reservada a la llibreria. He començat aquesta trilogia pel segon llibre. He quedat impressionada pel personalíssim estil de l’autora. He llegit Boulder en només un día, m’he sentit atrapada per la narració ràpida i enèrgica dels pensaments d’aquesta dona solitària que es veu abocada a una maternitat no desitjada i que ens descriu, fil per randa, el seu desenamorament, la pèrdua de la passió i l’enfrontament al canvi de vida que repressenta un infant en les vides d’aquells que el porten al món. La novel·la està farcida d’imatges metafòriques molt potents i d’un vocabulari riquíssim que demostra les grans qualitats tècniques de l’autora. Pura poesia. La protagonista se sent aliena al vincle que estableixen mare i filla, ja des del primer moment de la gestació, i que acaba per ocupar-ho tot, deixant-la a ella exclosa i perduda.

Llenguatge poètic, frases curtes, vocabulari directe, alguns moments amb gran sentit de l’humor i un cert regust trist que et queda enganxat al cor al llegir les últimes frases del llibre: “…tinc un dolor que és com un gos. Jau en un racó i em llepa la ferida. La manté tendra i oberta, va fent. Navego i estic molt sola.”

Molt recomanable.

Categories
Llibres

Ca la Wenling

Sinopsi:

Que algú de l’altra punta de la terra faci el cop de cap de venir a viure al teu país. Que et triï a tu per veí. Que faci créixer els seus fills en la teva llengua perquè estimin el que tu estimes. I que aquest algú que treballa en una perruqueria dotze hores al dia, sis dies a la setmana, amorrada als teus peus, a les teves mans i als teus cabells, tingui la generositat d’explicar-te el seu món.

Hi ha un bon pessic de la Xina de la Wenling, aquí dins. Un bon pessic de la província de Zhejiang, d’on va venir un dia de fa deu anys. Però hi ha més perfums d’arreu, en aquesta casa de manicures, esquilades i permanents. Hi ha jubilades de Gràcia, joves tossudes, una embarassada enamorada, llàgrimes de la guerra del Vietnam, productes de cosmètica francesos, injustícies forjades a Amèrica i racisme ben empeltat.

Per això n’hi diuen ca la Wenling: perquè la modèstia de fora amaga una autèntica reserva d’humanitat, un catalitzador que arrenca confidències, desenterra tragèdies i fa esclatar riallades. Un centre d’intercanvi d’afectes que fa tant servei al barri com l’ambulatori, l’escola o el mercat.

I tibant tot el llibre de dalt a baix, el regal d’una amistat. Perquè aquesta novel·la també celebra el trencar el gel, el mirar als ulls, el començar una conversa. Perquè és possible transformar el lost in translation en unes ganes boges de fer-se entendre. (Grup62)

Comentari personal:

L’autora d’aquest llibre, de ben segur, que per a tots vosaltres és un rostre familiar. Gemma Ruiz Palà fa molts anys que és el rostre estilós i el verb fàcil que ens fa arribar, des de TV3, les cròniques de les estrenes i de la vida cultural catalana. La qualitat de la seva feina va ser la que em va fer comprar el llibre. Tenia curiositat per veure com escrivia aquella persona que era capaç de encabir una bona crítica en molt poques frases i amb un llenguatge molt acurat i entenedor. Ha sigut una grata sorpresa. El llenguatge en què està escrita aquesta novel·la m’ha sorprès molt gratament. No és gens fàcil escriure tan bé un llibre util·litzant a vegades frases tan gramaticalment incorrectes i, alhora, tan carregades de significat. L’autora ens reprodueix literalment les converses de perruqueria amb la Wenling i amb això aconsegueix una forma directa de comunicació. Tots hem sentit parlar el castellà tal i com el parla la Wenling, tots podem identificar fàcilment els marcats trets durs i autoritàris de la fonologia xinesa en les seves converses. A tall d’exemple:

“I què estàs llegint, Wenling? ¡Yo no puede! Des que viu aqui no ha obert un sol llibre, cap ni un, em confessa. Les raons es donen la mà l’una amb l’altra fins que l’encerclen i l’acorralen. Una feina de nou a nou de dilluns a dissabte, dos fills petits, un marit, una casa, cap trista estona per ella sola, pocs llibres en mandarí a l’abast… No cal dir res més. I encongeix les espatlles: Tú suerte, con libros cabeza siempre piensa cosa nueva, siempre aprende, yo solo trabajo. I em torna el llibre.”

Així són tots els diàlegs de la novel·la, així és com ens anem endinsant en la vida de la Wenling, la vida d’algú que no va tenir altre remei que deixar enrera el seu món per intentar reconstruir-se en el nostre. Gemma Ruiz aprofita també per intercalar diferents històries que ens remeten al rebuig i menyspreu que han rebut arreu del món algunes de les onades migratòries més conegudes: col.laboradors sudvietnamites dels Estats Units en l’evacuació quan es va donar per perduda la Guerra del Vietnam, els milers de treballadors xinesos que van construir la primera línea de ferrocarril que creuava el país de punta a punta, que no van rebre l’agraïment del que eren mereixedors i dels seus problemes per poder sobreviure en un país que els hi negava la feina i l’estada. I també les històries de les àvies , les “àvies-ciment“, encarregades de pujar i cuidar les criatures que sovint han de ser deixades enrera; i les petites històries de les dones que frequenten la perruqueria i han de fer front a la lluita diària de les dones per sobreviure i ser elles mateixes, en un món que no les valora ni les reconeix com a éssers lliures, tot això explicat en clau feminista i reivindicativa.

Una novel·la deliciosa que ens fa repensar les nostres relacions de poder amb aquells que ja formen part de les nostres vides i als que , massa sovint, ignorem.

Categories
Llibres

Recomanacions per Sant Jordi

Il·lustració de l’Assemblea de Sants-Montjuic

Aquesta podria ser la nostra participació en un dels Sant Jordi més incerts dels que hem viscut mai, sobretot els darrers anys, perquè s’havia convertit quasi en una festa nacional. Per recordar un cop més que la cultura no és que sigui necessària, sinó que és del tot imprescindible, us proposarem uns quants llibres, alguns dels quals haurem llegit, i d’altres que formen part del desig. Recordeu que hi ha llibreries que poden vendre en línia, moltes, inclòs el projecte col·laboratiu Llibreries Obertes, i que així les ajudareu a passar aquests mesos de precarietat, i que sinó, podeu guardar les vostres tries per quan ens sigui permés passejar, sembla que el 23 de juliol. Però no abandoneu la lectura, possiblement un dels fets íntims que ens permetrà estar sempre acompanyats. I féu de l’abril el més del llibre i la rosa, li pesi a qui li pesi.

Recordeu també que a aquest mateix bloc, a l’apartat llibres del menú, ja hi ha algunes ressenyes, sobre llibres que ens han agradat.

===============================================

A mí em fa molta il·lusió llegir el llibre Els Fundadors (Ara Llibres, 2020) de Raül Garrigassait, president de la Casa dels Clàssics, (que ja té a les mans el Premi Llibreter i el Premi Omnium Cultural del 2017 per Els estranys), perquè espero que m’expliqui els “intringolis” que va comportar la creació de la magnífica col·lecció Bernat Metge, un puntal per a la cultura catalana, nascuda durant els anys de la Mancomunitat. Aquí us deixo una crítica de Núvol. També incloc un vídeo d’Omnium de la sèrie a YouTube Literatura a domicili, una fantàstica iniciativa, on l’autor comenta el llibre amb el llibreter de Documenta Èric del Arco. Realment quan s’entra a dins de les coses és quan millor s’entenen. Recomanació de Mercè Bausili

_______________________________

D’entrada no és un llibre d’història de Catalunya convencional, sinó una selecció de 124 dates o episodis d’esdeveniments rellevants i significatius des de la Prehistòria fins als nostres dies. La data seleccionada podria ser l’expressió local catalana d’un fet, o d’un moviment o un fenòmen que va adquirir una certa rellevància i una projecció mundial en el passat. Cada episodi consta d’un títol, que és la data o el període; un subtítol, que descriu el tema principal; un paràgraf a mode de resum; el desenvolupament de l’episodi, que ocupa entre dues i set pàgines i unes referències bibliogràfiques molt clares i actualitzades. Cada episodi està redactat per un especialista.
Consta de 9 capítols o períodes: la Prehistòria, els Temps antics, Alta Edat Mitjana, Baixa Edat Mitjana, l’Edat Moderna, el Segle XVIII, el Vuit-cents, el Nou-cents i els temps contemporanis. Cada període històric té una introducció d’unes 3 pàgines que emmarca els aspectes més rellevants del període.
El llibre incorpora una breu biografia del director de l’obra, els assessors i el 98 autors dels episodis i acaba amb un índex general, molt útil amb la data, títol de l’episodi i autor.
És recomanable per a persones amb curiositat històrica, cultural i social, per al públic general i també per a especialistes. Evidentment es pot llegir, tot seguit o bé per capítols o bé per dates o episodis. Recomanació de Joan Solé Camardons

Borja de Riquer (director)

Història Mundial de Catalunya

Edicions 62, 2018
Col·lecció: Llibres a l’Abast, 992 pàgines
Podeu llegir-ne un fragment aquí

_______________________________

En els dos primers terços d’aquest llibre trobem idees que ja havien estat exposades en el seu anterior llibre, “Sapiens”. Yuval Noah Harari escriu amb un to amè que resulta molt entenedor i didàctic; escriu bé i s’agraeix que ens ajudi a reprendre el fil.

Ens va recordant, efectivament, les etapes per les quals ha anat passant l’evolució fins a arribar a l’homo sàpiens. El paper cabdal de la capacitat de la nostra espècie per associar-se per obtenir millors resultats i de com les creences col·lectives són les que possibiliten aquesta associació. Aquestes creences fictícies, aquestes xarxes intercol·lectives són laclau: religions animistes, politeistes, monoteistes, creences humanistes s’han anat succeint i encapçalant el repte de donar sentit a l’evolució.

Quan el centre de tot deixa de ser Déu i cedeix el lloc a l’home sembla que culmina el procés. Però quan la ciència, particularment la biologia, va demostrant que, per exemple, la llibertat d’elecció (de vot, de parella, de marca de cotxe) d’un individu depèn d’una sèrie de factors bioquímics i que les seves decisions obeeixen a impulsos deterministes o aleatoris, però no “lliures”. I quan la ciència comença a poder condicionar o manipular aquests factors, l’home comença a perdre el control absolut i cedeix poder a grans algoritmes que ell ha creat i que, progressivament, van ocupant l’espai que deixa vacant.

No cal veure-ho necessàriament com un perill, com una amenaça tipus film de Hollywood: els fàrmacs, la tecnologia aplicada a la sanitat, els metros sense conductor, la Roomba, el telèfon mòbil, Google, i un llarguíssim etcètera són exemples d’invents pensats per fer la vida més agradable a l’homo sàpiens que ocupa el centre i dóna sentit a tot. Però el futur podria anar donant tota la informació i tota la capacitat de decisió a aquests algoritmes fins a poder prescindir de l’home. La propera religió podria ser el dadisme (de dades).Harari no fa profecies. Esbossa hipòtesis i planteja contínuament interrogants.

(Ressenya de Lluís-Emili a nosaltresllegim.cat) Recomanació de Pilar Ordoñez

Yuval Noah Harari

Homo Deus. Una breu historia del demà
Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast: 576 pàgines
Traductor: Esther Roig Giménez

__________________________________

El relat íntim –a voltes molt despullat– del nen que va ser Rafel Nadal, adquireix de seguida la volada d’un retrat familiar i d’un retrat social de la Girona de postguerra sota el franquisme viscut en el si de la petita burgesia de províncies que la família de l’autor representa a la ciutat de l’Onyar (un ambient, val a dir, fàcilment extrapolable a altres ciutats de províncies com, per exemple, Tarragona o Vic, també episcopals i reuniversitàries).

El volum evoca els ascendents paterns i materns (els Nadal de Cassà i els Farreras de Girona), el drama de la guerra esguerradora de somnis i, sobretot, les peripècies de la família Nadal Farreras formada pels pares, la baba Teresa i la llarga corrua dels 12 germans (Quim, Pep, Nando, Jordi, Manel, Rafel, Maite, Jaume, Toni, Anna, Mercè i Elena) a través d’un anecdotari faceciós sobre la convivència familiar i les inevitables divergències entre pares i fills derivades de l’autoritarisme dels uns i de la rebel·lia dels altres.

Quan érem feliços constitueix un exercici de gran sinceritat i confessió que comprèn referències tant a l’autodidactisme pràctic del pare, la formació intel·lectual de la mare o la companyia entranyable de la baba Teresa com a les estretors econòmiques o al conservadorisme moral i religiós dels pares, membres de l’Opus Dei. El llibre apunta experiències dures no exemptes de sofriment i llàgrimes: l’enyorament que passa el protagonista a l’internat del Collell durant cinc anys, la severitat paterna o la mort accidental del germà petit la revetlla de Sant Pere de 1991.

El balanç sentimental final, però, malgrat l’austeritat econòmica i la rigidesa de la moral familiar imperant a l’època, és la sensació d’haver estat feliç durant la infantesa buida de responsabilitats, de manera que l’obra recrea, a la rodorediana manera, el paradís de la infantesa, metaforitzat amb el somni que tenia de petit: que es quedava tancat de nit a la pastisseria Puig, de Girona. El final, amb el recordatori del 63è aniversari del casament dels pares, rebla l’agraïment i per tant l’homenatge als seus progenitors.

(Ressenya d’Antoni Pladevall a nosaltresllegim.cat) Recomanació de Pilar Ordóñez

Rafel Nadal

Quan érem feliços
Edicions Destino, 2012
Col·lecció: L’àncora 416 pàgines

___________________________________

Caterina Albert, la nostra Víctor Català, va construir un personatge propi per poder-ne construir de ficticis. Aquí presento una biografia-assaig de la professora Margarida Casacuberta que de ben segur ens explicarà cóm va haver de treballar perquè les crítiques i l’acceptació dels lectors li fossin favorables, per poder continuar creant els mons que ens ha regalat, tan allunyats de la mal entesa literatura escrita per dones. Darrera d’un pseudònim va poder explicar la vida com era i com la vivia la persona, una dona amb unes dots literàries immenses, molt superiors a alguns dels seus contemporanis. Aquí us deixo un recull de crítiques aparegudes, que m’han fet encarregar el llibre immediatament. De totes maneres, aprofitant l’avinentesa voldria recordar que Club Editor ha publicat tots els seus Contes en tres volums, on hi trobareu en diversos episodis la mateixa potència que a Solitud i us deixaran la mateixa esgarrifança al clatell. Recomanació de Mercè Bausili

________________________________

Sinopsi:

Una impressionant narració  feta a través del retrobament de l’autora amb diferents supervivents  vint anys després del final de l’horror de les deportacions de la Segona Guerra Mundial.  L’autora i les diferents protagonistes del relat, totes elles dones i totes marcades pel fet d’haver estat deportades com a preses polítiques al camp d’Auschwitz, es van retrobant al llarg del relat. És una obra feta de fragments. Un seguit de monòlegs dramàtics de cada protagonista rodejats de poemes. Cada monòleg  expressa un Jo diferent amb una veu particular. Cada personatge recull els dilemes, les paradoxes i les problemàtiques del que vol dir sobreviure a Auschwitz. Cadascuna reviu el passat de manera diferent: amb la consciència  tràgica de la impossibilitat de ser entesa, fins a la fugida endavant a través del matrimoni, la família, els fills. Amb la culpabilitat que comporta el fet d’haver sobreviscut (cal tenir en compte que sobreviure a Auschwitz no estava previst), fins al sentiment de responsabilitat moral d’haver d’escriure i testimoniar en nom de les que no van tornar (que són la immensa majoria).  En tots els casos,  és el  retorn a una llibertat idealitzada des del captiveri que no es correspon amb el sofriment inhumà patit ni amb la realitat posterior a la guerra.

Comentari:

Charlotte Delbo (1913 – 1985) és una escriptora francesa, nascuda a França  filla d’emigrants italians. Destacà aviat pel seu activisme polític que la portà ben aviat a militar al Partit Comunista Francès. Durant l’ocupació nazi de França, ella i el seu marit formaren part de la Resistència. Desarticulat el grup i detinguts per la Gestapo el 1942, el seu home va morir afusellat i ella, amb un contingent de dones va ser deportada a Auschwitz després de passar per diversos camps de trànsit en l’anomenat Convoy du 24 janvier (el dia de l’any 1943 en què van ingressar al camp), amb un grup de 229 dones no jueves sinó presoneres polítiques. D’aquest grup en van sobreviure 49. Quan les SS van clausurar el complex d’Auschwitz – Birkenau  el gener de 1945, les dones supervivents van ser traslladades al camp de Ravënsbruck, on van ser alliberades el maig de 1945.

Aquest llibre és el tercer volum de la trilogia Auschwitz et après i és va publicar traduït al català per Valèria Gaillard l’any 2019. Els dos primers títols: Cap de nosaltres tornarà i Un coneixement inútil s’han publicat enguany, en un únic volum  coincidint amb el 75è aniversari de l’alliberament del camp d’Auschwitz. Us asseguro que la lectura d’aquest llibre us aportarà  emocions intenses i us farà reflexionar sobre la nostra condició humana. Recomanació de Miquel Nistal

__________________________________

Autobiografia que ens explica el procés de l’aparició fulgurant del moviment nazi. L’autor ens presenta el descontentament social i humà, la repressió, els seus sentiments i emocions con alemany

Obra escrita el 1939, però que es va trobar i  publicar després de la seva mort. La lluita entre l’Estat, el poderós, el Reich envers l’individu anònim, el pària, el feble, l’amenaçat, el jo. Les expectatives i perspectives que tenen els ciutadans alemanys en el Tercer Reich. La situació molt desesperada de l’individu de triar entre la dualitat de l’heroi membre del bloc nacionalsocialista, o el màrtit que pateix i que vol explicar al món el que està passant dins d’una Alemanya desconeguda. L’abans i el després entre el 1917 i 1933. Ell es considera una víctima ària del nazisme. Recomanació de Ferran Ballesté.

___________________________________

Con va dir, el Princep Lvov, cap del primer gabinet Provisional, juny de 1917: “Si Rússia hagués estat beneïda amb una veritable aristocràcia terratinent, com Anglaterra, que va tenir la decència humana de tractar als pagesos com a persones en comptes de com a gossos ….. llavors potser les coses podien haver estat diferents.

Tot va canviar de cop a l’enderrocar el vast i anquilosat imperi rus, Un imperi autocràtic que durant més de tres segles els Romànov van ostentar per sotmetre a la seva població. Amb els bolxevics al poder, el canvi va ser brutal. En un país tan extens les diverses revolucions, guerres internes, sublevacions, hambrunes, persecucions en mig de la Gran Guerra, varen propiciar una profunda transformació amb un curt període de temps i una reacció en cadena arreu del món.

Aquí us deixo un document de l’Editorial Crítica on podreu veure l’index al complet. Recomanació de Ferran Ballesté.

_________________________________

Humor i etnografia, que semblaven actituds davant la realitat i el “altre” impossibles de connectar, ja que afecten a la qüestió del racisme i l’eurocentrisme, troben una solució exemplar: es burla dels negres (no sols dels aculturats dels quals el ridícul és patent, sinó dels nadius “FETEN”, comparant-los, no poques vegades amb elements o situacions absurdes per al nostre context europeu, però la comparació no resulta ofensiva ni degradant: se situa una mena d’entre-deux que té una clara funció de respecte dins la ironia.

La principal forma d’ironia, amb tot, cau sempre sobre l’autor mateix, en forma d’interrogant, que serveix per desvetllar realitats. I, en aquest sentit, el principal objecte és Barley mateix, i son mostres de la seva ridiculització alguns passatges supercòmics de tot el llibre: com l’aventura de la seva extracció dental, els seus primers passos amb la grossa prostituta, o les seves dificultats lingüístiques amb les tonalitats “ dowayo” origen de situacions socials veritablement compromeses.

Aquesta ironia desvetlladora, carregada de saviesa humana i radicalment antropològica, encara que tampoc l’hagin practicat fins ara els mateixos antropòlegs, converteix Barley en un veritable exemple per a la professió, i com hàbil penetrador de la capacitat d’altres cultures (i d’altres ments en general), de l’única manera que això pot fer-se: amb  humor, amb cautela i confiant pacientment en la sort.

Part del text extret del pròleg de “El Antropólogo Inocente”

De tot això sorgeix aquest llibre, que tinc moltes ganes de llegir, i que m’han recomanat diferents guies de l’Àfrica,  perquè poques vegades s’hauran vist reunits, en un llibre d’antropologia, un cúmul tal de situacions divertides, referides amb inimitable humor i gràcia, com les que Nigel Barley ofereix de la seva feina de camp entre els dowayos, realitzada el 1978. Recomanació de Montse Fernández

_____________________________________

No me’n puc estar de recomanar-vos  un llibre que vaig llegir fa temps.  És una novel·la  de l’escriptora Maria Barbal, editada per primera vegada fa un munt d’anys, el 2005 per Columna editorial i que probablement molts de vosaltres ja coneixeu. El títol és «País Íntim» (Premi Prudenci Bertrana 2005).  País Íntim ha estat la millor de les lectures que he fet d’aquesta autora, Carrer Bolívia,  Mel i metzina,  Pedra de tartera i Càmfora.

 Una gran novel·la,  d’una immensa profunditat  tant pel que fa als personatges i la seva evolució personal com a la seva relació amb les circumstancies que els envolta (fets històrics, evolució politicosocial, formes de vida, entorns geogràfics i socials i relacions humanes).  Em va impressionar la introspecció del personatge (Rita) i com aconsegueix desgranar els seus sentiments i els de la seva mare (Teresa). La novel·la adquireix una gran  intensitat gràcies el diàleg constant que manté la protagonista amb la seva mare, un diàleg només d’una part, un diàleg sense resposta. Al costat, una serie de personatges que serveixen de contrapunt: el pare, l’avia, el germà i la Veva, a Barcelona, que representa tot el que la protagonista no troba en la seva mare i que serà la seva gran referència. Aquí us deixo l’enllaç a una crítica de bibarnabloc.cat

També cal destacar al vocabulari, sobre tot els qualificatius que la mare dedica a la seva filla segons les circumstancies: TREZAPETS ( qui té resposta per tot), MOQUELI (mocosa, que posa cullerada en la conversa dels grans), FARMACA ( dona deixada i bruta, li diu a la seva filla quan la troba llegint o jugant en lloc d’ajudar), ORCA (esquerpa, aquí  assigna tots els defectes en una paraula, persona rebutjable) i altres. Alguns d’aquests qualificatius els he trobat a AÏNA Vocabulari temàtic del Pallarès. I a qui interessi o tingui curiositat en la parla del Pallarès pot cerca en aquest enllaç. Recomanació de Salvador Duran.

Maria Barbal

País íntim

Barcelona. Editorial Columna, 2005 1a edició

______________________________________

Les nostres recomanacions no són necessàriament novetats. Us convidem, com sempre a fer-nos comentaris, i a proposar també els vostres llibres, així el ventall serà més ampli. Moltes gràcies

Seguirà en una nova pàgina el 21 d’abril ……..

Categories
Llibres

Canto jo i la muntanya balla

Premi Llibres Anagrama de Novel·la

Autora:  Irene Solà

L’acció de la narració transcorre entre Camprodon i Prats de Molló una zona d’alta muntanya  i fronterera, on les llegendes, la lluita per la supervivència, el fanatisme i les guerres a través del temps, formen part de la història.

És una novel·la on tothom pren la paraula dones, homes, núvols, llamps, gossos, cabirols, bolets, els fantasmes… són els que habiten en aquells indrets, tots són protagonistes entrellaçats per una història en comú. En cada capítol els diferents personatges ens parlen en primera persona. És una narració poètica en estat pur, on les paraules juguen en una línia on conviuen la realitat i la ficció, amb una sensibilitat i una bellesa dels fets que et fan percebre els sentiments, les olors fins i tot els sorolls.

Irene Solà, poetessa i narradora llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona amb diversos premis de poesia, narració i d’altres disciplines, en aquesta novel·la ens ha explicat històries que ens han permès fomentar la imaginació i les ganes de parlar. Com va dir Ponç Puigdevall, El País “El que triomfa arreu del relat és l’alegria de narrar”.

Una sensació molt personal, en alguns moments potser pels personatges, per la màgia, m’ha recordat els Contes de Pere Calders.

Un llibre amb tota l’amplitud de la paraula: molt bonic

Categories
Teatre

Instruccions per enterrar un pare

Autoria:  Carmen Marfà i Yago Alonso
Direcció:  Carmen Marfà i Yago Alonso
Intèrprets:  Eduard Buch, Sara Diego i Teresa Vallicrosa
Escenografia:  Elisenda Pérez
Teatre: Sala Flyhard

Ha mort l’avi. El seu únic fill no té diners per a les despeses de l’enterrament i ha d’idear algun pla per enterrar el seu pare, sense haver de pagar el preu desorbitat de la funerària.

Comentari
Aquesta comèdia planteja una situació que molta gent s’haurà trobat alguna vegada. En el moment d’enterrar una persona de la família, a part del dolor per la pèrdua, cal afrontar unes despeses funeràries que, si més no, no estaven previstes. Això és el que li passa al protagonista. Els autors porten la situació a l’extrem i denuncien les convencions socials que cal assumir, en aquests moments tan tristos, si vols seguir els costums establerts.

Encara que no està al nivell de la seva primera obra Ovelles (magnífica!), Carmen Marfà i Yago Alonso han escrit una comèdia amb uns diàlegs ocurrents que us farà passar una bona estona. A més, la intimitat de la sala Flyhard, amb només 40 butaques situades a banda i banda de l’espai escènic, fa que no ens perdem cap detall de tot el que passa.

Per reflexionar sobre les despeses que apareixen després de la mort.

Més informació


Categories
Teatre

Justícia

Autoria: Guillem Clua. Direcció: Josep Maria Mestres. Escenografia: Paco Azorín. Repartiment: Manel Barceló, Alejandro Bordanove, Marc Bosch, Roger Coma, Vicky Peña, Pere Ponce, Josep Maria Pou, Anna Sahun, Katrin Vankova, Anna Ycobalzeta. Teatre: Nacional

Un jutge i diputat del Parlament de Catalunya es jubila. La seva família organitza una missa i un sopar per celebrar aquesta data tant important. Durant aquesta nit, li passaran pel cap tot una sèrie de records de la seva vida que no ha estat tant pulcra i honrada com aparenta.

Estem davant d’una obra molt gran. La durada, el repartiment, l’escenografia, la història. Tot és molt gran. Fins hi tot, diria que és desmesurat. El jutge Samuel Gallart és un home de prestigi. Els records d’aquest homenot fan passar, sobre l’immens escenari , bona part dels darrers 80 anys de la nostra història.

Les reflexions històriques són molt encertades. Veiem com determinades famílies importants del país es van haver d’adaptar a la nova realitat del franquisme, per prosperar i així anar recuperant el control econòmic i social que, en part, havien perdut. Aquest control passarà de pares a fills i arribarà fins als nostres dies. Pel camí els protagonistes es troben amb moltes situacions del seu temps. Em pregunto, calia que sortissin tants temes diferents en una mateixa obra? Matrimonis de conveniència, homosexualitat, corrupció, problemes matrimonials, repressió sexual i, fins i tot, creences en ovnis… Tot aquest excés fa que no ens trobem, al meu entendre, davant d’una gran obra.

I és una llàstima perquè la direcció és molt bona, amb una escenografia espectacular, que potser abusa d’alguns efectes exagerats, com en el final del primer acte. Les actrius i actors també estan molt bé, fins i tot en Josep Maria Pou que a mi, personalment, m’havia decebut en la seva interpretació del capità Ahab de Moby Dick. Aquí està excel·lent i força temps callat. Des d’aquests silencis, s’incorpora molt bé, modulant d’una manera justa els matisos del seu personatge.

Malgrat els excessos abans esmentats, la denuncia social i política, amb nom i cognoms en algun cas, és molt interessant i molt actual. La recomano amb un entusiasme moderat.

No vull acabar aquest comentari sense destacar una cita que el director fa i que em va sembla molt ocurrent. Us deixo amb la imatge i espero que la identifiqueu durant la representació.

Davallament de la Creu de Caravaggio (1604)

Més informació

Categories
Internet i blogs amics Llibres

Espais escrits. Xarxa del patrimoni literari català

Via Appia. Roma
Fotografia Mercè Bausili

Descripció: Des de l’any 2005 Espais escrits vetlla per la conservació, la recerca i la difussió del patrimoni literari del país. Aquí us deixo els seus objectius, que són prou ambiciosos.

Comentaris: Es una associació privada sense ànim de lucre que es finança amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes, la Diputació i de totes les entitats i particulars que s’hi vulguin adherir. La feina que han fet és més que lloable i remarcable, fruit de la qual podem gaudir d’eines com el mapa literari català, un directori de rutes literàries pel territori, clubs de lectura, exposicions itinerants… Una pàgina més que interessant, molt rigorosa. Un luxe.

Fotografia Improbables Librairies, Improbables Bibliothèques