UNA HISTÒRIA CULTURAL DEL LLIURE PENSAMENT CATALÀ (1868-1923)
335 pàg. – Editorial Afers – 2018
El lliure pensament català és un dels moviments socials més desconeguts de la nostra història contemporània, malgrat que va ser un dels més rellevants i influents durant el Sexenni Democràtic (1868-1874) i la Restauració borbònica (1874-1923). Aquest llibre l’analitza des d’una perspectiva d’història cultural i presta atenció a les seves estructures organitzatives, al seu permanent activisme anticlerical i a les confluències que generà amb diferents espiritualitats alternatives i moviments socials i polítics. Maçons, republicans, anarquistes, espiritistes i, fins i tot, alguns protestants, teòsofs o socialistes participaren d’alguna manera en tot el magma de tendències que s’integraren al moviment lliurepensador. En el marc d’una societat majoritàriament catòlica, l’activisme lliurepensador contribuí decisivament a construir noves identitats anticlericals que es mobilitzaren amb múltiples objectius: combatre la influència de l’Església en el món educatiu i en les consciències femenines, construir cosmovisions alternatives al creacionisme o secularitzar els ritus. Òbviament, no foren tasques fàcils i generaren una autèntica «guerra cultural» contra un catolicisme que pretenia mantenir la seva posició dominant.
El lliure pensament va ser un moviment repulsiu per a les forces conservadores i catòliques, però també mal vist per alguns sectors pregressistes i esquerrans, perquè trencava les solidaritats de classe, desviava els obrers de la lluita contra el capital,
Tanmateix, moviments que no eren contraris al sufragi femení, es van mostrar contraris a retardar-lo fins que la voluntat de la dona deixés d’estar sotmesa a l’Esglèsia.
Amb la caiguda de la Primera República i l’inici de la Restauració, l’Esglèsia va recuperar la seva influència política i l’Estat va legislar favorablement als seus interessos i va afermar la seva posició com a potència simbólica en la societat, tornant a tenir el monopoli de la gestió de naixements, matrimonis i enterraments
Els llibres que el món anomena immorals són els llibres que mostren al món les seves pròpies vergonyes
El passat 16 d’octubre va fer anys del naixement d’Oscar Wilde, (Dublin 1854-Paris 1900) i el 30 de novembre, tal dia com avui fa anys de la seva mort. Com que pel 150è aniversari aquest bloc no existia, faré un molt breu repàs per la seva figura, a la qual estimo sense condicions. Per aquella data del 2004 les cases de subhastes varen aprofitar per treure a la venda les poques cartes inèdites i desconegudes de l’autor que encara existien, alguna primera edició dedicada de les seves obres, així com algun llibre de la seva biblioteca, que l’autor sovint dedicava i regalava als seus múltiples amics. El catàleg de vendes, molt eloqüent, va incloure també un full en el qual l’autor va escriure sis epigrames, unes notes manuscrites d’una conferència que va donar a Philadelphia en 1882, així com diversos manuscrits d’obres relatives a Lord Alfred Douglas. Els pocs objectes eren un resum de la vida i la tràgica mort de Wilde, i remeten directament al seu gran talent així com a les seves grans debilitats. Entre els llibres en venda estava la seva còpia de l’obra d’Aristófanes, Clouds (1865), un text de quan Wilde estudiava a Oxford, ple d’anotacions i comentaris. Anglo-irlandès d’origen, alumne destacat de la gran universitat de Dublín, Trinity College, Wilde havia heretat el que el crític Vivien Mercier va definir com la tradició còmica irlandesa, The Irish Comic Tradition, que es remunta a la literatura celta, a Swift, a Maria Egdeworth i a tants autors i autores anteriors i posteriors a ell com Shaw, Synge, Joyce o Beckett. Més que heretar, Wilde, el més ocurrent i enginyós dels seus contemporanis, la va reprendre per transformar-la una vegada més i portar-la fins a uns límits sense precedents. Prova d’això són els seus famosos i constants epigrames que se segueixen repetint incansablement generació rere generació, així com sobretot les seves comèdies, El ventall de la Senyora. Windemere, La importància de d’anomenar-se Ernest, Una dona sense importància, i Un marit ideal, obres d’un humor total, sovint absurd, escenificades entre 1892 i 1895. La seva perdició va ser precisament, en gran part, l’excés d’enginy que el va portar a ser un gran conversador de tots assetjat en les llargues nits de gresca literària londinenca. L’excel·lent formació clàssica que rep a Irlanda, es consolida a Oxford a on arriba becat als vint anys, i estudia a les aules del gran mestre esteticista John Ruskin, crític del materialisme i defensor del socialisme utòpic que va interessar també intensament a Wilde, a jutjar pels seus relats i pels seus escrits crítics. El seu altre gran mestre és Walter Pater, que exalta la bellesa a ultrança i l’individualisme, i influeix també poderosament en Wilde. Aquestes influències van portar a escriure assajos com ara “L’ànima de l’home sota el socialisme” (1891) i l’enginyós “La decadència en l’art de la mentida” (1889), si bé el seu tarannà va ser sempre apolític, així com clarament amoral, lluny sempre de qualsevol creença radical. Del seu interès pel esteticisme dóna també bon compte el seu relat El retrat de Dorian Grey (1891), així com els contes que va escriure en part per llegir als seus propis fills: El fantasma de Canterville, El gegant egoista, El príncep feliç, El millor amic, Un coet molt especial, El rossinyol i la rosa, El jove rei, tots ells inclosos en el volum publicat el 1888, El fantasma de Canterville i altres contes. També el 1891 va publicar dos volums més de relats i contes: El Crim de Lord Arthur Savile, i Una casa de magranes. Submergit molt aviat en la vida intel·lectual de Londres, l’èxit social de l’autor és espectacular, el qual es converteix en el més famós dels dandys. A partir de 1886, encara que casat i amb dos fills, l’autor comença a visitar a joves estudiants d’Oxford. Aviat comença una intensa relació amb Robert Ross, l’únic amic que li va ser fidel fins més enllà de la seva mort. En 1891, Wilde va conèixer a Lord Alfred Douglas, un jove capritxós i indulgent amb qui va portar una vida cada vegada més dissipada i allunyada de la seva família, i la influència del qual va ser obertament destructiva per a l’autor. A partir de 1889, tot i això, Wilde viu uns anys d’intensa creativitat que culmina amb el clamorós èxit de les seves comèdies. Convertit en el dramaturg més aplaudit d’Anglaterra, Wilde aconsegueix un èxit personal i professional intens i fulminant. Sense cap control, malbarata els diners amb la mateixa facilitat amb que els guanya, però la disbauxa de la seva vida esclata en el famós escàndol a qual, per raó de la seva avidesa econòmica, l’obliga Douglas a sotmetre’s, per tal d’oposar-se i desprestigiar el seu pare, el marquès de Queensberry. Com és ben sabut, Queensberry acusa Wilde de practicar l’homosexualitat, legalment prohibida llavors, i Wilde, que podia haver evitat el judici i fugit d’Anglaterra, instigat per Douglas, s’enfronta a Queensberry i perd un dels plets més tristament famosos de la història. La seva estada de dos anys a la presó de Reading destrueix definitivament a Wilde, però li inspira també pàgines memorables. Mentre està a la presó redacta De Profundis (1905-1906), un text que dirigeix a Douglas en el qual li recrimina la seva nefasta influència sobre ell. Després del seu alliberament, Wilde escriu un poema commovedor, La balada de la presó de Reading (1898) en el qual exposa la seva tragèdia amb intensitat i rigor. Wilde va passar els seus últims anys a l’exili parisenc, vivint en condicions molt precàries de la caritat de la seva dona i dels seus llavors ja poquíssims amics. Segons els seus biògrafs, encara que Douglas va estar amb ell un temps després que sortís de la presó, va ser Ross, el seu únic veritable amic a l’hora del fracàs i la malaltia, que, d’acord amb els desitjos de l’autor, va cridar a un capellà catòlic que li va administrar un bateig provisional i l’extremunció al setembre de 1900 quan l’autor, pocs mesos després de sortir de la presó, s’estava morint a causa d’una infecció d’oïda relacionada amb una neuro-sífilis. Vuit anys més tard, Ross havia saldat també les moltes deutes de Wilde gràcies a l’edició de les seves obres, i comptava amb el suficient marge com per comprar una tomba al cementiri Pierre Lachaise de París en el qual dipositar les seves cendres.
Aquí una llista d’obres preparada per la Xarxa de Biblioteques Municipals
Hi ha un parell de biopics que expliquen prou bé la persona.
L’hem llegida, l’hem vista en pel·lícules, també en múltiples sèries anteriors. Aquesta britànica, que ja fa temps ofereix Filmin, per mi té diversos alicients: Paul Dano, una molt cuidada posada en escena, fins als mínims detalls, que servidora tan agraeix, i sobretot la confirmació del què va representar el Romanticisme europeu, sovint massa oblidat. Moltes sèries i llargmetratges, adaptats de llibres o no, ho han reflectit, per dir-ne una ara mateix, la també britànica Oneguin del 1998, i és que el nostre individualisme, ara tan exagerat, ve exactament d’allà, poca broma.
Els autors romàntics ténen la peculiaritat de fer cercar la felicitat individual, personal, a aquells que se suposava que des de sempre ja la gaudien de forma habitual. Individus, homes i dones, embolcallats pel comfort i la cultura, que es questionen la seva posició al món, i cóm el senten, el viuen, el pateixen. I per què? Potser perquè la racionalitat il·lustrada i la norma aristocràtica havien arribat a extrems que no li conferien un espai real a la llibertat, que una burgesia liberal, cada cop més urbana, anava guanyant en diferents parcel·les. El cas és que des d’Alemanya i Anglaterra s’exten com la pòlvora revolucionària i els sentiments adquireixen un protagonisme més que notable. Ja tenim doncs el dilema: el que sento és meu, però la societat no m’ho permet. Als homes, als mascles, també. Si a tot això li afegim Napoleó, l’invasió de Russia, l’honor de la pàtria, una aristocràcia tancada i egòlatra, i el xoc de tradició/sentiments tenim una novel·la romàntica, com tants milers se’n van escriure. L’amor romàntic, ara tan denostat i que ha fet tant mal, era revolucionari, perquè es permetia aparéixer i defensar-se.
Tolstoi era un personatge romàntic? doncs sí, i a més era rus i molt peculiar, la seva biografia n’és una mostra, The last station del 2009 ens ho explica, i coneixia molt bé la literatura europea i els anar i venir de tants diletants.
Una sèrie que s’esmerça a conferir-li el mateix tó de la novel·la amb maneres i ritmes actuals, ah! no apta per aquells que volen acció, que ténen pressa, i que els detalls i els diàlegs no són el seu fort.
Com es pot endevinar la meva objectivitat ha quedat per terra des del moment que parlo de la mateixa persona dos dies seguits. Però m’ha semblat que el comentari de la pel·lícula Mud es mereixia insistir més abastament en la figura que l’ha inspirat.
Per a molts, entre els quals hi ha escriptors com Faulkner, Eugene O’Neill i Hemingway, en Mark Twain es troba l’orígen de la novel·la americana contemporànea. Per aquest, i encara més, pels motius que em mouen a fer aquesta ressenya, crec que tots els menuts, ja amb edat lectora, haurien de gaudir d’unes pàgines, que els faran protagonistes d’aventures de tota mena, com ho va ser la seva vida, i que sobretot els formaran en valors, i molt possiblement com a bons lectors posteriors.
A l’anterior ressenya el qualificava amb adjectius propers i divertits, perquè una de les coses que més valoro d’ell és el seu enginy. Samuel Langhorne Clemens va estar treballant com a pilot fluvial en els típics “riverboats” que navegaven pel Mississipí, i el pseudònim va ser adoptat de l’expressió mark twain, típica dels cants de treball dels negres en aquests vaixells del riu Mississipí, que significa «marca dos», en referència a dues braces (3,6 m), el calat mínim necessari per a una navegació segura.
Era ateu, molt crític amb el poder, tot i que el va conéixer d’aprop perquè va ser molt popular; feia servir una sàtira finíssima, que t’obliga a aguditzar els sentits, però que traspassa el qualificatiu d’humorista, no en va la Universitat d’Oxford el va fer Doctor Honoris Causa; coneixedor del Sud profund i de l’esclavisme; viatger incansable per Estats Units, per Europa, el Mediterrani i l’Orient Mitjà sempre amb els ulls ben oberts per acabar escribint literatura de viatges; articulista sagaç i subtil per trobar la notícia o explicar contes, com ara Vells temps al Mississipí o Vida al Mississipí. Les seves dues grans novel·les el Tom Sawyer, molt autobiogràfica, i el Huckleberry Finn, sobretot aquesta, el varen consolidar com escriptor d’anomenada, no sense passar per les crítiques dels benpensants, fins a ser prohibida per “l’absoluta immoralitat del seu tó”, la seva incomprensió de l’esclavisme el van portar efectivament a alçar el tó, fins al punt de questionar la societat blanca enfront a la dels “nigger”, la negra, amb un llenguatge tan col·loquial que podia semblar ofensiu, sempre depenent de qui ho llegís, es clar. Així les traduccions van resultar, i encara ho són, complicades per la necessitat d’utilitzar paraules “correctes”. La més clara és nigger, que actualment està descartada de la llengua i de l’ús social. Va fer evident el racisme i la vida de les comunitats d’esclaus amb una eina poderosa: la paraula escrita, que queda fixada, i només la censura la pot obviar.
Té molta més obra posterior, menys coneguda, però no menys important, sobretot pel que fa a la crítica literària que exercia amb mà de ferro a diferents diaris i revistes, o a la seva pròpia editorial.
Home polièdric per excel·lència, d’una vida intensa i apassionada va explicar el seu temps i el seu territori, que estimava i coneixia, sense embuts, amb una actitud cívica i compromesa, altra cosa és com l’han entès o assimilat.
Portada del llibre del 2005 de Doris Kearns Goodwin Team of Rivals: The Political Genius of Abraham Lincoln. Gravat d’AH Ritchie.
Text de Pep Martí Vallverdú
Un “equip de rivals” per als Estats Units… i per a tot arreu
Els Estats Units elegiran el proper 3 de novembre el seu president, així com un terç del Senat i la totalitat de la Cambra de Representants. Executiu i legislatiu seran renovats i el país viu ja la campanya electoral, enmig de l’excepcionalitat que suposa la pandèmia, que ha sacsejat especialment la societat nord-americana, desconcertada davant un enemic que aquest cop no sap com abatre. El Partit Demòcrata està teixint l’equip amb el qual intentarà desplaçar de la Casa Blanca Donald Trump, aquest personatge que ha trencat gairebé tots els cànons de la política clàssica. A hores d’ara -els propers mesos seran llargs-, tot indica que Joe Biden, polític veterà que ho ha estat quasi tot en la política dels Estats Units, serà el candidat oficial demòcrata a competir amb Trump. De moment, ha de respondre les acusacions -que ell nega de forma radical- d’una antiga assistent, Tara Reade, que assegura que va ser agredida per l’aleshores senador el 1993. Pocs creuen que l’acusació tingui base, però Biden ja ha hagut de defensar-se. De moment, els focus estan posats en quina persona designarà Biden per ser candidat a la vicepresidència i com serà la seva administració. Si guanya. Diversos periodistes i analistes li han aconsellat que s’envolti d’un equip consistent i han esmentat el “Team of rivals”, un llibre que ja és un clàssic per entendre la política nord-americana. L’equip de rivals és el títol d’un estudi de l’escriptora i historiadora Doris Kearns Goodwin sobre la presidència d’Abraham Lincoln. Goodwin va analitzar com Lincoln, un dels grans herois de la democràcia nord-americana, va formar el seu govern després de ser elegit el 1860. Sorprenent tothom, va integrar bona part dels seus rivals dins del Partit Republicà -ben poc a veure amb l’actual- per forjar una administració molt potent que va ser capaç d’afrontar una Guerra Civil.
Un llibre d’història amb grapa literària
El llibre de Goodwin arranca el maig del 1860, quan quatre homes que competeixen per la nominació republicana (Abraham Lincoln, Edward Bates, William Henry Seward i Salmon Chase) esperen l’encontre amb el seu destí mentre s’inicia la Convenció Republicana que es reuneix a Chicago. A partir d’aquí, l’autora rememora la trajectòria d’aquests personatges en els anys anteriors. Goodwin perfila el camí que va portar un jove legislador com Lincoln a Washington i com va prendre decisions agosarades. Explica com es va oposar a la guerra amb Mèxic (1846-48), que considerava inconstitucional, malgrat que era molt popular i la seva actitud va ser considerada políticament suïcida per alguns amics seus. Goodwin subratlla aquí el coratge i l’autoconfiança com a elements de lideratge. Team of Rivals, escrit amb grapa literària i aprofundiment en la psicologia dels protagonistes, s’endinsa en els anys cinquanta del segle XIX, quan els Estats Units es debaten entorn el tema de l’esclavitud, amb un Lincoln alineat amb els abolicionistes, però no pas amb el sector més radical d’aquests, sinó en els que volen mantenir com sigui la unió entre nord i sud. Després, el llibre retorna a la Convenció republicama, amb la sorprenent elecció de Lincoln com a candidat i el seu triomf posterior a les eleccions presidencials. La segona part de l’obra mostra el Lincoln estadista que condueix la federació en els anys tràgics de la Guerra Civil, i fins a la victòria sobre els confederats. I que sap ser també líder del partit, oferint als seus rivals interns càrrecs rellevants a l’administració, amb Seward, el gran derrotat, com a secretari d’Estat (com Obama amb Hillarry Clinton). El viatge de Goodwin -on sempre és present l’admiració pel biografiat- conclou a la Petersen House, l’edifici on Lincoln agonitza després de ser tirotejat en el Teatre Ford. La frase de Stanton, el secretari de la Guerra, ressona a la sala mortuòria: “Ara ell ja pertany als segles”. Goodwin aporta un sòlid aparell crític, ja que el seu treball és fruit de la consulta d’arxius personals (amb el fons de Lincoln en primer lloc) i de la premsa de l’època, i aporta més de 700 notes.
De Lincoln a Biden
Doris Kearns Goodwin va saber trobar la clau de l’èxit de Lincoln: un lideratge ambiciós, però alhora amb un fons honest, astut, però per aconseguir grans ideals (la pervivència de la Unió, l’abolició de l’esclavitud), calculador però mirant a llarg termini. Un lideratge fet de poc orgull i molta empatia amb els adversaris. Per això, quan Barack Obama va ser candidat a la Casa Blanca el 2008, va dir que havia estat un dels llibres de capçalera de la seva campanya. Alguns comentaristes van atribuir a aquesta lectura que el primer president negre dels EUA escollís a la seva gran rival, Hillary Clinton, com a secretària d’Estat. I al mateix Biden, un altre contrincant intern, com a vicepresident. Ara molts aconsellen a Biden formar un altre equip de rivals. Potser aquesta hauria de ser una lectura per a molts aspirants al lideratge, en èpoques com l’actual, en què es noten a faltar qualitats líders segurs d’ells mateixos i, per això mateix, menys mesquins que la mitjana, més capaços de sumar diferències en ideals d’alta volada, disposats a saber perdre algun cop sense que això sigui una afrenta i amb prou sagacitat per conviure amb altres talents. Si mirem a moltes entitats del nostre entorn, quantes executives, consells d’administració o juntes de govern funcionen realment com un equip de rivals en lloc de ser una claca de cortesans o un niu de víbores? L’escriptora Doris Kearns Goodwin sap del que parla. Va conèixer de prop el poder i la Casa Blanca treballant-hi a finals dels seixanta, quan allí hi vivia Lyndon Johnson. Un polític amb talent que va aconseguir grans coses, com avançar en els drets de la minoria negra, però que va quedar atrapat a la guerra del Vietnam. També ell va intentar formar el seu “equip de rivals”. Però no és fàcil i a vegades el millor talent topa amb massa entrebancs. Goodwin, però, ens proposa pensar-hi. El seu Team of Rivals” és una bona guia per dissenyar bons equips de lideratge.
Lincoln vist per Steven Spielberg
Lincoln és una pel·lícula estatunidenca de l’any 2012 dirigida per Steven Spielberg i interpretada per Daniel Day-Lewis i Sally Field. El Guió de Tony Kushner està basat en el llibre de Doris Kearns Goodwin. Team of Rivals: The Political Genius of Abraham Lincoln. La pel·lícula narra els últims anys de la vida del President dels Estats Units, Abraham Lincoln, i els seus esforços per a ratificar la tretzena esmena de la Constitució dels Estats Units, que abolia l’esclavitud. En 1865, mentre la Guerra Civil Americana s’apropa a la seva fi, el president Abraham Lincoln proposa una esmena que prohibeixi l’esclavitud als Estats Units. No obstant, això planteja un gran dilema: si la pau arriba abans que s’aprovi l’esmena, el Sud tindrà poder per rebutjar-la i mantenir l’esclavatge; si la pau arriba després, desenes de milers de persones seguiran morint al front. En una carrera contra rellotge per aconseguir els vots necessaris, Lincoln s’enfronta a la major crisi de consciència de la seva vida.
Imatge principal. “Portrait du vieux Cerdà (Ildefons Cerdà), auteur de l’Eixample” Artista: Ramón Martí Alsina (1826–1894); Col·lecció Ateneu Barcelonès, 1878, Tècnica: oli sobre tela; dimensions 142 × 114 cm. Exposat a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès.
Barcelona i les seves històries
No hi ha cap dubte que la ciutat de Barcelona és un punt de referència nacional, hispànic i europeu en molts àmbits històrics, culturals, literaris o artístics. Podem dir que Barcelona “està de moda” i d’alguna manera “marca la moda”.
Barcelona ha estat i és escenari i marc d’innombrables fets històrics transcendents i de fets quotidians; ciutat de personatges cèlebres i de persones anònimes; d’un ric patrimoni urbanístic i artístic; de burgesos i de menestrals; d’industrials i d’obrers; i de burgeses i de treballadores. Tots i cadascun d’aquests àmbits tenen les seves històries de Barcelona, són la història a Barcelona.
L’Ateneu Barcelonès al bell mig de la ciutat, ha estat en alguns casos testimoni i observador d’algunes d’aquestes històries.
La Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès va programar i dur a terme el primer semestre de 2018 el Cicle Històries de Barcelona, amb sis conferenciants amb perfils ben diferenciats, que ens endinsen amb les seves narratives i anàlisis en diverses històries en el marc de la ciutat de Barcelona.
El temes tractats són ben diversos: Barcelona i el tràfic d’esclaus; Cerdà i l’Eixample; El doctor Robert i el Tancament de caixes; El Barri gòtic; Dones barcelonines; Els nazis a Barcelona. Ara podeu tornar a veure per You Tube, cinc d’aquestes sis conferències. Malauradament la darrera no es va poder enregistrar per raons tècniques. També podeu accedir a un text resum de la conferència al Blog de la secció d’Història.
Presenta les conferències Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història (2015-2020).
Barcelona i el tràfic atlàntic d’esclaus, amb Martín Rodrigo Alharilla, historiador i professor titular d’Història Contemporània del Departament d’Humanitats de la UPF i coordinador editor de Les bases colonials de Barcelona 1765-1968. 28 de maig 2018. Més informació aquí.
Ildefons Cerdà i l’Eixample de Barcelona, Lluís Permanyer, periodista, cronista de Barcelona i autor de l’obra L’Eixample. 150 anys d’Història. 14 de maig 2018. Més informació aquí
El doctor Robert i el Tancament de Caixes amb Enric Calpena, periodista, historiador, dirigeix i presenta el programa de divulgació històrica En guàrdia, a Catalunya Ràdio i autor de Barcelona, una biografia,16 d’abril 2018. Més informació aquí
El Barri Gòtic de Barcelona invent o reconstrucció? amb Dani Cortijo, historiador, guia de la ciutat de Barcelona, autor de l’obra Històries de la Història de Barcelona i creador del blog Altres Barcelones ,19 de març 2018. Més informació aquí
Dones de Barcelona. Històries barcelonines, amb Elisenda Albertí, escriptora, editora i autora de Dones de Barcelona, històries i llegendes barcelonines des del segle IV fins al segle XIX; Decidides, 7 dones contracorrent; i Compromeses, 8 dones excepcionals. 26 de febrer 2018. Més informació aquí
Nazis a Barcelona. La 2ª guerra mundial i la ciutat. Francesc Vilanova,historiador, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i coautor de Nazis a Barcelona. 5 de març. Més informació aquí. No es disposa del vídeo perquè no es va poder enregistrar per raons tècniques.
Franquisme i amistats nazis (1939-1945)
Autor del text: Francesc Vilanova
Entre 1939 i 1945, entre la fi de la Guerra Civil espanyola i l’acabament de la Segona Guerra Mundial, la presència de representants de l’Alemanya Nazi i de la Itàlia feixista a Catalunya de la postguerra va ser reiterada. El règim franquista, malgrat la seva neutalitat oficial en la guerra europea, va tenir un gran interès a mostrar la seva coincidència ideològica i política amb les dictadures de Hitler i Mussolini en l’intent de construir una “Nova Europa” totalitària.
Les visites del cap de les SS, Heinrich Himmler, i del gendre de Mussolini, el comte Ciano, van ser el moments més destacats d’aquesta presència dels “amics” nazi-feixistes.
Imatge: Visita del comte Ciano a Barcelona al seu pas per la Rambla / Brangulí / ANC
Al costat d’aquests dos episodis, però trobem un entramat de visites diplomàtiques, militars i acadèmiques i tot un seguit d’esdeveniments socials i culturals, centrats sobretot a la ciutat de Barcelona, que van comptar amb els suport de les autoritats franquistes locals i la complicitatde la premsa barcelonina de l’època.
Tot plegat va deixar un testimoni gràfic molt impactant que el llibre Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945) recupera per primer cop de forma sistemàtica, amb materials procedents de diversos arxius històrics. Una esplendor feixista, propiciada per les noves autoritats, que només va desaparèixer quan la guerra europea es va anar decantant a favor de les democràcies.
Imatge: Vista del Paranimf de la Universitat de Barcelona, seu de l’Exposició del Llibre Alemany / Col·lecció Merletti / IEFC
Imatge: La celebració del desè aniversari de l’arribada dels nazis al poder al 31 de gener del 1943 al Teatre Tívoli de Barcelona / Col·lecció Merletti / IEFC
El títol complet del llibre és Un poble traït: Corrupció, incompetència política i divisió social. (en l’anglès original A People Betrayed: Corruption, Political Incompetence and Social Division. Spain 1874–2014). El període històric estudiat comença amb la Restauració Borbònica de 1874 i comprèn tot el segle XX i els primers anys del segle XXI, acabant amb l’abdicació de Joan Carles I. Un petit detall en el subtítol de l’obra que en les edicions anglesa i castellana s’inicia l’any 1874 i en canvi la traducció catalana comença el 1876, moment inicial de la Constitució que formalitza la restauració.
Paul Preston – autores trabalibros.com
Paul Preston, autor de moltes obres sobre la història contemporània d’Espanya, aborda en aquest llibre la rica i tràgica història des de la perspectiva de les deficiències de la classe política espanyola. Comença amb la Restauració d’Alfons XII el 1874 i acaba amb l’inici del regnat del seu rebesnét Felip VI. L’eix del llibre fa èmfasi en com el progrés del país s’ha vist obstaculitzat per la corrupció i la incompetència de la classe política i com això ha provocat un trencament de la cohesió social que sovint ha rebut una resposta violenta i repressiva. Aquests tres eixos són ben palesos en les tensions que marquen les relacions entre l’Estat i Catalunya. Cadascun dels nou capítols del llibre, indicats a l’inici dels paràgrafs en negreta, són ressenyats de manera molt telegràfica.
La pèrdua de l’imperi (1898) inicia una crisi nacional, enmig de tensions socials creixents a Barcelona i el desenvolupament de moviments nacionalistes a Catalunya i el País Basc. A la resta d’Espanya el sistema corrupte va sobreviure amb la figura del cacic. En les dècades prèvies a la primera guerra mundial la lluita obrera anarcosindicalista és el principal desafiament del sistema: nombroses vagues paralitzen les zones industrials catalanes i l’anarquisme violent comet atemptats contra les elits del sistema. L’exèrcit, amargat i decebut després de les derrotes colonials, es va obsessionar amb la defensa de la unitat nacional i l’ordre social i veien el creixent moviment nacionalista català com una amenaça semblant a l’independentisme cubà. En aquest context cal situar els fets del Cu-cut a finals del 1905. Amb els problemes socials cada cop més aguditzats, el poder polític en mans de les elits que ostentaven durant dècades el poder econòmic, Espanya contempla l’inici de la Gran Guerra amb el país pràcticament arruïnat. La guerra serà una oportunitat de major enriquiment corrupte de les classes dirigents. Aquí treu el cap un personatge transversal que des del contraban de tabac estarà implicat en moltes de les xarxes de corrupció política fins al franquisme: el mallorquí Juan March. L’any 1917, per un breu (i il·lusori) moment històric, els obrers, els capitalistes i els militars semblava que convergien per netejar la realitat espanyola de corrupció i caciquisme, però aquesta anomenada triple crisi, va acabar amb una repressió desenfrenada dels obrers, amb una imposició definitiva dels militars en la vida política i un tancament reaccionari del sistema a qualsevol reforma territorial.
El període entre l’acabament de la Gran Guerra i la dictadura (1918-1923), es caracteritza per una forta inestabilitat política. En aquests anys se succeeixen deu governs i les esquerdes del sistema es van fer més grans per les contínues maquinacions del rei i per les derivacions negatives de la guerra colonial del Marroc. El 1918 el catalanisme conservador de la Lliga intenta l’aprovació d’un estatut d’autonomia per a Catalunya que serà menystingut i eliminat de manera ràpida. Espanya continuava dividida socialment entre terratinents i industrials per una banda i obrers i camperols sense terra per una altra. Les tensions donaven lloc a onades de vagues al camp andalús, entre 1918 i 1920. La resposta intransigent dels propietaris, sempre amb el suport repressiu de la Guàrdia Civil va intensificar l’odi social. A Catalunya l’any 1919 té lloc la vaga de la Canadenca que marcarà l’inici d’una repressió contra el moviment obrer barceloní per part de la patronal que finançava forces parapolicials i amb fons i ajuts de l’exèrcit i la policia. Aquí s’inicien els foscos anys dels pistolerisme. La crisi colonial amb el desastre d’Annual (juliol de 1921) i la intervenció del rei Alfons XIII en els fets són els detonants de la intervenció militar que, amb el suport del monarca, iniciaria la dictadura de Primo de Rivera el 13 de setembre de 1923.
La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) comença amb una amnistia que anul·la la condemna dels militars responsables d’Annual i que així eximeix el rei. Tot un seguit de decrets anticatalanistes es publiquen pocs dies després del pronunciament. Tot i el publicitat interès de la dictadura de fer front a la corrupció, aviat i els múltiples negocis de Juan March van rebre sucosos beneficis del règim a canvi de les subvencions fetes a periòdics favorables a l’exèrcit, a la compra de terrenys a Tànger per a la l’estat i a construir una església en aquesta ciutat. La neutralització del moviment obrer es va fer per repressió dura (CNT) o per col·laboració (UGT). La proposta regeneradora de lluita contra el caciquisme finalment va ajudar a consolidar el sistema i va permetre la supervivència de la corrupció. La creació de monopolis estatals van servir per situar amics i coneguts: CAMPSA popularment era el Consorcio de Amigos de Martínez-Anido y Primo SA. La política d’inversió en grans infraestructures va deixar un deute públic immens que va ser una rèmora insalvable per a la futura República.
La Segona República (1931-1939) va fer esforços per adequar la política espanyola a la realitat social del país. Intents de redistribuir la riquesa, sobretot la terra, van despertar l’afany reaccionari de les elits protegides per l’Església i un exèrcit desbocat i implicat majoritàriament en la defensa dels privilegiats. La dreta, descol·locada inicialment, va seguir dues estratègies al llarg del període: els accidentalistes acceptaven de mal grat intervenir políticament en les institucions per protegir privilegis o bloquejar qualsevol intent de modificar l’ordre social; lentament aquest grup confluiria a la CEDA. La segona estratègia era la catastrofista que no acceptava de cap manera el nou règim i va començar a conspirar de bon inici per a derrocar-lo violentament. Lentament els cedistes confluïren amb la dreta catastrofista en l’atac violent al règim republicà. L’estatut d’autonomia de Catalunya va horroritzar i donar arguments a la dreta espanyola. La divisió del moviment obrer va afeblir la resposta dels sectors republicans progressistes davant l’allau reaccionària. Aquest període és un breu parèntesi en la història de la corrupció, però no es pot menystenir la importància del Partit Radical de Lerroux que era un niu de corruptes amb el seu líder al capdavant. Només cal pensar en el tristament famós afer de l’estraperlo.
L’Espanya en guerra (1936-1945) comença amb el cop d’estat planificat com una campanya de terror i extermini. Allà on van triomfar els sublevats, va començar una sagnant repressió contra els republicans, des de l’esquerra revolucionària, els socialistes moderats i els republicans de centre-esquerra. Calia eliminar tot el que pogués representar un desafiament social, econòmic i polític i tornar a la situació anterior a 1931. En les zones del país que van resistir la sublevació, el trencament de les estructures de l’estat va donar lloc a un moviment revolucionari i una violència incontrolada contra elements considerats reaccionaris que només va disminuir quan el govern republicà va recuperar les regnes de l’estat. L’ajut de Hitler i Mussolini va ser decisiu pel decurs de la guerra. Així mateix, les contribucions monetàries de la dreta econòmica (el paper de March o de Cambó en són bons exemples) decantaren la balança cap els militars facciosos després de tres anys de guerra cruel. El període d’autarquia econòmica iniciat en acabar la guerra civil donà inici a una corrupció generalitzada, consentida i fonamentada des de dalt. Franco no només estava al corrent de la corrupció, sinó que la utilitzava per controlar els membres de la seva coalició. S’estimava més la informació que li arribava com a palanca amb els involucrats, d’aquesta manera no prenia mesures contra els culpables, sinó que els controlava fent-los saber qui els havia delatat.
Ens surten els coronavirus per les orelles, probablement per això resulta tan fácil contagiar-se. No hi ha mitjà de comunicació ni xarxa social que no en parli abastament. I nosaltres no podem ser una excepció.
Donat aquest moment de pandèmia en el que ens trobem immersos, volia recomanar-vos una lectura força interessant, encara que ben pensat ara no resultarà fácil de trobar amb les llibreries tancades. Sembla mentida que, en canvi, sí que estiguin oberts els estancs com a mesura per atendre una crisi sanitària que bàsicament afecta els pulmons.
Bé, sembla que estic fugint del tema. El llibre al que vull fer referència és: Peste &Cólera de Patrick Deville, 234 pàgines. Anagrama, 2014. Es tracta d’una novel·la històrica sobre la vida d’Alexander Yersine, metge d’origen suís, nacionalitzat francès, que va formar part de l’equip de Pasteur i va trobar el bacteri responsable de la pesta i la vacuna per combatre’l. D’aquí que aquest bacteri s’anomeni Yersinia Pestis. Després de la malària, la pesta és la infecció que més morts ha causat en la historia de la humanitat.
Yersin admirava Livingstone des de l’infantesa i un cop llicenciat en medicina va voler veure món i va viatjar per Madagascar i l’Extrem Orient, fins arribar a Hong Kong durant la gran epidèmia de 1894, on va fer les seves descobertes.
Un bon llibre de viatges, amanit de malalties infeccioses, que narra una aventura científica i personal d’un personatge singular que va acabar criant vaques al Vietnam.
Descripció: Sèrie ambientada a l’Oest Americà a l’any 1884. Una banda de malfactors, encapçalada per un terrible assassí busquen a un antic protegit, que els ha abandonat i robat el botí; aquest es recupera de les ferides a La Belle, un poble en el que només queden dones perquè tots els homes van morir en un ensorrament de la mina.
Comentari: La sèrie va jugant amb el present i amb flashbacks que expliquen la relació dels dos personatges enfrontats. Un western amb molts dels tòpics d’aquests films, però ben realitzat. La fotografia és excel·lent amb paisatges incomparables, interiors molt ben il·luminats i ambientats. Les interpretacions de tot el repartiment estan a un gran nivell. Una sèrie recomanable.
La secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès va organitzar durant el 2016 un cicle de sis sessions sobre la història de la cultura, la vida quotidiana i la mentalitat dels principals grups i classes socials a Catalunya des de la seva formació fins a fins a mitjans del segle XX.
Les sis conferències tenen una mirada historiogràfica amb la descripció de les característiques, l’evolució dels grups socials i alguns exemples de personatges que representen aquests grups i classes socials.
Ara podeu tornar a veure les conferències pel Canal You Tube Ateneu Secció d’Història i també consultar el blog d’Història. Presenta les conferències Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020)
Cicle “Grups i classes socials a Catalunya”
La pagesia: De classe majoritària a sector productiu minoritari, amb Llorenç Ferrer Alòs, historiador i catedràtic d’Història Contemporània (UB)
“La pagesia: De classe majoritària a sector productiu minoritari”, amb Llorenç Ferrer Alòs
Dels menestrals a la petita burgesia. Una aproximació des de la manufactura amb Josep Maria Benaul, historiador i professor de Ciències Econòmiques i Empresarials .
“Dels menestrals a la petita burgesia” amb Josep Maria Benaul
La burgesia empresarial catalana (segles XIX i XX), amb Àngels Solà Parera, doctora en Història Contemporània, professora titular al Departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.
“La burgesia empresarial catalana (segles XIX i XX)” amb Àngels Solà Parera
La classe obrera a Catalunya. Treballadors de brusa i de coll blanc, amb Teresa Abelló doctora en geografia i història i professora titular de la Universitat de Barcelona.
“La classe obrera a Catalunya. Treballadors de brusa i de coll blanc” amb Teresa Abelló
Gent de mar: navegants i mariners a la flota velera catalana del vuit-cents amb Francesc Lleal, capità de la marina mercat i historiador
“Gent de mar: navegants i mariners a la flota velera catalana del vuit-cents” amb Francesc Lleal
El llarg camí d’emancipació de la dona a Catalunya. Treballadores, burgeses i intel·lectuals, amb Susanna Tavera, catedràtica d’Història Contemporània (UB).
El llarg camí d’emancipació de la dona a Catalunya. Treballadores, burgeses i intel·lectuals amb Susanna Tavera
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.