Categories
Llibres

Sempre han parlat per nosaltres

De Najat El Hachmi

Feminisme i identitat. Un manifest valent i necessari

Es la història i el rerefons profund de la religió, de l’origen i motius de portar el vel per part de les dones islàmiques, però sense oblidar que fa no tants anys a la nostra societat, a la nostra cultura, les dones havien de dur, obligatòriament, la mantellina en tots els actes religiosos.

En  tots els seus llibres explica històries de supervivència, l’adaptació al nou món, els desajustos constants que provoquen les contradiccions entre la fe i la llibertat. Són cent trenta pàgines que és devoren en un no res. No és una novel.la, és un cop de puny en tota la cara a l’actual societat patriarcal i masclista.

S’instrumentalitza en col.lectius feministes el “glamour” del vel, sent els únics beneficiaris els mascles.

S’han d’acabar en totes aquestes estupideses, que a més provoquen irritacions als ofesos radicals prohoms religiosos (de totes les religions), que reclamen i que a més fan bandera, de tenir una dona amb vel en un parlament, donen mostra de llibertat i democràcia, quan el que fan és  sotmetre a la dona en una grollera i falsa escenografia de submissió.

El relat de Najat, crec que ens mostra l’experiència viscuda en primera persona de la seva història, i que si més no ha de donar a les joves adolescents una nova visió a partir d’ara: “el que ningú, mai més, parli per elles”.

Ens parla de l’Islam, dins de les noves xarxes socials, del supremacisme radical islàmic, que es considera millor que altre. Ser musulmà és sempre ser millor en qualsevol lloc.

Del problema d’identitat dels immigrants musulmans, entre tradició i cultura o entre democràcia i igualtat, es tria tradició i cultura (la musulmana). Les dones estan doblament discriminades, xenofòbia musulmana, i pel fet de ser dona. No té llibertat, tampoc sexual, ni poder econòmic, ni social, ni de possessió, ni d’elecció de vestimenta.

El llibre és una reflexió de la idea social i un manifest personal. Enfoca molt bé el tema musulmà i la discriminació de la dona. Reduir la llibertat és un problema polític molt greu. El purisme i l’esnobisme d’esquerres, està del tot equivocat, el fet de voler portar a l’escola l’islam, també. L’escola pública ha de ser laica. El primer pas és que la religió s’ha de fer fora de l’escola, ha de desaparèixer de l’ensenyança obligatòria. No s’ha de permetre cap símbol religiós, dins de l’escola.

Enfrontar.se a la teva pròpia cultura, a la teva comunitat és molt difícil, en certa ocasió a Viladrau, en venir l’imam de Vic, varen obligar totes les dones marroquines a posar.se el vel, que és símbol de total submissió, i va dir: “ Mentre ells passegen el gos, nosaltres tenim fills. No hem de fer absolutament res. D’aquí a uns anys tindrem moltíssims més fills que ells, i la batalla la guanyarem nosaltres – l’Islam”. La força radicalitzada de l’Imam és brutal.

Les dretes i el masclisme està pujant de forma perillosa, i en part és gràcies a la immigració i la cultura musulmana i sud-americana.

L’autora manifesta: si em poso amb els homes he de semblar més racista que feminista, perquè he de mantenir la meva virginitat i formes, mentre que el meu germà no ha de fer.ho!. El feminisme és una lluita, és un problema de poder, una lluita d’igualtat. No hi ha discriminació més bèstia que la de gènere. Les normes no estan gens clares. Escoles que segreguen per sexe, la instauració i obligació del vel…etc.

La llibertat no es tria, el problema de gènere està molt arrelat dins de la societat occidental – la violència de gènera – No pot ser que les dones cobrin el 20% menys que els homes. Això passa per sobre de qualsevol construcció cultural. Qualsevol capitalisme té contradiccions fonamentals entre capital i treball. Opressió home/dona està entroncada en tota societat i continua sent una assignatura pendent. L’estat ha de ser molt clar en aquests temes, i s’ha de legislar des del principi, igual que les influències dels mitjans de comunicació, és l’abús de poder que va en totes direccions; les lleis han de ser molt clares, començant per les organitzacions sindicals.

Cultura, ideologia, identitat, perjudicis culturals, tradicions, concepció home-dona, masclisme original estructural…. És un efecte sols cultural?, o també econòmic?…. No forma part del mitjà de producció del sistema.

A l’Islam o a l’Àfrica negra, l’explotació d’esclaves sexuals és en l’àmbit particular, en l’àmbit familiar, no en l’àmbit públic – harems.

A Europa hi ha molta hipocresia,…. com que som més rics, som més demòcrates. A l’Islam el vel és explotació….. però i aquí ??… les sabates de taló què?.., i els llavis pintats?.

Existeixen infinitat de contradiccions culturals i de diferències de classe, els temes del socialisme, del feminisme, l’ecologia, etc… La protecció de les dones musulmanes…. Estan protegides de veritat ?, o estan protegides perquè són propietat ?.

No pot ser que qualsevol dret estigui controlat per un estat. Fins on s’han de respectar els costums culturals, religioses ancestrals ?… no poden existir indecisions polítiques.

Va existir l’islamisme progressista, però el finançament del terrorisme islàmic ha estat la causa de la reculada, juntament amb la hipocresia occidental, que ha fet possible aquest islamisme occidental. Molts musulmans al seu país, no anaven a la mesquita, i ara aquí són autèntics fidels islamistes.

Un molt valent manifest feminista.

Categories
Llibres

Dolor de l’escriptura, plaer de la lectura

Per Joan Alcaraz

• Títol: T’has endut l’olor dels til·lers
• Autor: Jaume Puig Ustrell
• Any: 2020
• Pàgines: 200
• Editorial: El Cep i la Nansa, edicions (Vilanova i la Geltrú)
http://www.elcepilanansa.com

L’autor

Jaume Puig Ustrell (Terrassa, 1945) ha estat enginyer industrial i és un ciutadà sensible a la cultura, singularment a la música.
L’any 1973 es casaria amb la reconeguda -i ara enyorada- actriu egarenca de teatre i de populars sèries televisives en català Àngels Poch, morta d’un càncer el mes de març del 2015.
Escriptor esporàdic de pensaments fins ara inèdits, T’has endut l’olor dels til·lers és el seu primer llibre publicat. Una irrupció en el panorama literari per treure-s’hi el barret i que, per tant, és desitjable que tingui continuïtat.
Del seu pas per la prestigiosa Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, Jaume Puig n’ha obtingut les eines necessàries per tal de donar reeixida forma artística al que prèviament havia estat un dietari personal, ben segur que molt dolorós d’escriure.

Jaume Puig Ustrell

Comentari

Diferent, singular, colpidor, valent, extraordinari i d’altres adjectius se li podrien acudir a una lectora o un lector sota l’impacte immediat d’haver acabat un llibre com T’has endut l’olor dels til·lers. Però, més enllà del que aquesta adjectivació pugui expressar, cal dir que el text de Jaume Puig Ustrell ha de ser, tant com es pugui, rescatat del gavadal de tanta novetat literària. Amb l’objectiu de preservar les traces de la gran actriu que el va inspirar i de destacar la bona ploma que ens posa de nou, tan sensiblement, la seva memòria a l’abast.
I és que Jaume Puig fa una formidable contribució al gènere, tan preuat, que n’hem convingut a dir literatura del jo. En aquest cas, es tracta d’un jo sofrent, d’algú que s’adona que la parella que de jove escollí com a companya de vida -i amb la qual ha tingut un fill i una filla- se’n va d’aquest món d’una manera inexorable, a uns encara joves 66 anys. Ens deixa el seu cos, clar, perquè és ben cert que cap persona no mor del tot mentre tingui qui la recorda, oimés quan, com en el cas d’Àngels Poch, qui se’n va ha gaudit, molt merescudament, de l’admiració col·lectiva.
¿Quins són aquests til·lers d’aroma tan fragant, dibuixats també a la bella portada que ens fan a mans les vilanovines edicions d’El Cep i la Nansa, un dels segells editorials ben consolidats més enllà de Barcelona? Són els arbres que la parella protagonista podia veure a la plaça que donava a la seva finestra familiar. I que conserven un perfum que, per intens, fresc i poètic -com el títol del volum- que sigui, ja no té el concurs de l’Àngels…

Àngels Poch

El llibre del Jaume Puig constitueix un repte per l’equilibri entre un dolor gairebé irracional i la raó conceptual que s’esforça en vèncer-lo. I ho aconsegueix plenament en la mesura que l’autor -darrera del qual hi ha, no cal dir, una persona- pateix, però qui el llegeix en pot gaudir. No hi ha cap contradicció, en això, perquè la malaltia i la mort de tants éssers propers i el dol posterior que comporten constitueixen experiències poc -o gens- agradables però que enriqueixen, ni que sigui des de l’extrema fragilitat, el coneixement de la condició humana.
Per fer una mica més suportable el dolor i vívida l’enyorança que sent per la seva estimada, l’autor introdueix al text la descripció d’alguns objectes d’ús molt personal vinculats a l’Àngels que, d’una manera alhora punyent i delicada, ens la tornen a atansar. D’aquesta manera, la trenca, l’abric negre, el vestit blau o el penjoll de plata constitueixen peces emblemàtiques d’un itinerari vital que la mort, en bifurcar-lo, ha gairebé destruït… però no del tot. I és que -insistim-hi- aquest llibre i la semblança compartida que conté tornen a fer nostra una ànima, una sensibilitat i un talent que perduraran, tot vencent l’oblit.
Us convido, doncs, a sentir negre sobre blanc -i també des del lila del preciós envoltori que llueix el volum- l’olor d’aquest til·lers. Si heu estat recentment de dol, podreu percebre-la d’una manera intensa. I si hi esteu encara, us obrirà la finestra cap a la plaça de la vida i la contemplació d’uns arbres que us faran retrobar, novament, la llum del sol.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

La poesia feta volum. Jaume Plensa

‘La pell és la frontera final entre el nostre cos i el buit, és la petita i fina línia que separa el ple del buit. M’interessa el cos com a lloc. Fins i tot quan no treballo la fina figura, el cos està present per la seva absència. Busco, com buscava José Ángel Valente, l’ànima, el concepte d’ànima que també intentava capturar Shakespeare’. Jaume Plensa. Montserrat, 2019

Desprès de la magnífica exposició del MACBA, la Galeria Senda inaugura una nova exposició de Jaume Plensa, La llarga nit, la qual cosa és molt d’agrair, si es té en compte que és un dels artistes vius més universals, tot i que sembla que aquí a alguns els costi valorar la seva obra, si ens comparem amb la difusió i estima que té arreu. El món acadèmic va intentar superar aquesta situació amb l’Honoris Causa que li va concedir la UAB el 2018. Plensa té obra repartida per tot el món, una obra que el defineix i li dona un segell únic i inconfusible. Barcelona té finalment quatre obres de l’artista, i alguna que s’ha quedat pel camí.

El títol d’aquesta ressenya és una apreciació molt personal de cóm m’arriba la seva obra. Monumental i íntima, conceptes sovint difícils d’acoblar. Darrerament la subtilesa és la seva carta de presentació més decidida. Ens convida al silenci i a la contemplació, aspectes paradigmàtics de la condició humana, que semblaria que hem abandonat.

Can Framis, Hospital Clínic, Palau de la Música, Plaça Angel Pestaña

Categories
Llibres

La nació de les plantes

L’autor, Stefano Mancuso, és un especialista en neurobiologia vegetal. En aquest curt llibre de 117 pàgines fa una defensa aferrissada de les plantes com a éssers vius. Planteja una hipotètica constitució de 8 punts fonamentals sobre els drets d’arbres, herbes, flors, mates…

Defensa el paper dels vegetals en el planeta terra com a garants de la supervivència de tota la resta d’espècies. El seu paper ha estat fonamental en la història de l’evolució de la vida al planeta Terra. Els humans, que en som deutors, actualment les menystenim, maltractem i exterminem. Us adjunto algunes cites :

“només els arbres són més de 3.000 milions.”

 “el seu gran cervell no era un avantatge sino un desavantatge evolutiu.” (sobre el control del planeta per part dels humans)

“ens hauria de fer enfadar un model de desenvolupament, que per premiar poquíssims, destrueix la nostra casa comuna.”

“la tala de boscos no és  compatible amb la nostra supervivència com a espècie. / La desforestació s’hauria de tractar  com un crim contra la humanitat.”


“La idea que les relacions naturals es puguin atribuir a aquelles representacions infantils en què el peix gros es menja el més petit no sols és equivodada, sinó que també és ingènua. De fet les relacions entre els vius són increïblement més complexes i estan governades per forces molt diferents de la simple competició que van imaginar els darwinistes socials. Entre aquestes, la de Pëtr Alekseevic Kropotkin, filòsof, científic, teòric de l’anarquia i gran opositor de les simples tesis de Huxley (Darwinista social), va anomenar suport mutu. El 1902, Kropotkin feia publicar El suport mutu com a factor de l’evolució, un famós tractat en el qual sostenia, sobre exemples extrets de la història natural, que era la cooperació, el suport mutu, justament, i no pas la competició el factor que determinava l’èxit de les espècies.

Categories
Llibres

Un escriptor d’ofici

Pierre Lemaitre: la trilogia d’entreguerres

Que no és el mateix que l’ofici d’escriptor. Aquí va de tenir ofici. De saber explicar les coses de determinada manera, amb una intenció i tècnica elaborades, molt premeditades que assegurin l’efecte desitjat. I és possible que això es pugui aconseguir a partir de conrear diferents gèneres, i d’un talent innegable. Crec que aquest és el cas.

Pierre Lemaitre va tardar a escriure, ho va començar a fer ja de gran. Això pot no voler dir res, o pot indicar una necessitat de rigor i d’experiència. Ambdues qualitats s’uneixen per escriure tant novel·la negra com novel·la “històrica”, perquè el que ha fet amb la trilogia (Els fills del desastre) és explicar la història de la reiteració humana. I ho fa amb tècniques similars, la qual cosa el permet allunyar-se dels estereotips del gènere que conreï. Ras i curt, escriu sobre els errors i les mancances de la societat desenvolupada, sobre el fracàs del sistema. Sense estalviar-nos una mirada punyent, sense concessions.

Els tres llibres, sobre els quals no vull desvelar la línia argumental, tot i que s’han explicat arreu, formen una novel·la èpica sobre les grandeses i les misèries d’una societat aixafada pels esdeveniments d’una Història, els ressons de la qual encara avui ens interpel·len.

Com a escriptor de la sèrie protagonitzada per l’inspector Camille Verhoeven, molts dels entesos en diuen, com a resum, que ha estat una alternativa o la més important competidora a les sèries nòrdiques. El que està clar és que es tracta d’un enfocament més des del quotidià, la qual cosa ens posa en alerta permanent.

Un d’aquells casos que no fa falta el bombardeig editorial i mediàtic. El boca orella fa la seva feina, i alguns crítics, dels que saben gaudir, també. No en va el mateix Lemaitre diu que la La literatura no fa més que posar un mirall davant la nostra pobra humanitat.

Documents addicionals

Incorporo entrevistes, de La Vanguardia i de El Cultural i del programa de RTVE “Página dos” amb motiu de l´obtenció del Premi Goncourt.

Sèrie de Netflix Recursos inhumanos de la novel·la del mateix nom

Pel·lícula Nos vemos allá arriba de la primera novela de la trilogia del mateix títol, a Filmin

Categories
Llibres

El tiempo de los héroes

Javier Reverte

Editorial Plaza & Janés

És la biografia novel·lada de Juan Guilloto León, conegut com a Juan Modesto durant la Guerra Civil. Era un obrer membre del Partit Comunista nascut al Puerto de Santamaría (Cadis) que va rebre instrucció militar a Moscou i va arribar al grau de general al final de la Guerra.

La narració comença el mes de març del 39 a Elda, poble al costat d’Alacant, on es troba el President Negrín amb bona part del govern de la República i a punt de marxar cap a l’exili degut a la pràctica derrota de l’exèrcit republicà. L’autor va entrellaçant el present del personatge amb el passat, i d’aquesta forma ens va explicant tots els esdeveniments en què va intervenir “Modesto”; comença per l’assalt al Cuartel de la Montaña de Madrid, el “No pasarán” de la defensa de Madrid, las batalles del Jarama, Belchite, Brunete, la conquesta de Teruel, la decisiva Batalla de l’Ebre i la caiguda de Catalunya.

A través del protagonista coneixem tant personatges reals, el poeta Alberti, els polítics Santiago Carrillo o Dolores Ibarruri o el periodistes Ernest Hemingway i Robert Capa entre d’altres, com de ficticis que ens fan viure i sentir moltes de les vivències passades pels combatents. D’alguna forma també es va veient perquè van perdre la guerra els republicans.

Per mi un novel·la fàcil de llegir, bastant ben documentada i interesant.

Categories
Llibres

La sega

El nen Goriet (Gregori) és qui guia el relat. Estem en un poblet indeterminat del Maestrat, a les muntanyes a finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta del segle passat. La població rural, molt disseminada per molts massos més o menys aïllats, viu la lluita irregular entre el maquis i la Guàrdia Civil. Els pares del nen són masovers. De la muntanya baixen els guerrillers que sovint passen pel mas on busquen aixopluc. Els civils també utilitzen el mas com a punt de partida de la seva cruel repressió contra els guerrillers i de manera indiscriminada contra la pobre i atemorida població rural.

Els guerrillers del maquis compten amb la complicitat material i sentimental de la filla del mas, la Teresa, i les reticències de la mare, que ha vist com el seu marit era una víctima més de la violència de la Guàrdia Civil. La novel·la segueix l’evolució del nen protagonista, en primera persona, i de la seva família, dividida i sacsejada per les lluites entre guerrillers i guàrdies.

Martí Domínguez és doctor en Biologia, entomòleg i especialista en lepidòpters. Actualment és professor de periodisme a la Universitat i dirigeix Mètode, una excel·lent revista de difusió de la investigació de la Universitat de València. L’any passat va publicar l’esperit del temps. (llegiu la ressenya que el nostre amic Pep va fer el passat més de febrer) que ha rebut el Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any 2019.

La novel·la que ens ocupa és una lectura apassionant i utilíssima per entendre una part de la nostra història recent menystinguda i oblidada. La trobareu en edició de butxaca d’editorial Proa (328 pàgines) per poc menys de nou euros i us asseguro que us endinsareu en un relat intens que no podreu deixar fins al final.

Categories
Llibres

El do de la senzillesa

Entre ells dos

El gran Richard Ford ens té acostumats a una narrativa amb un pes específic reconegut, ben diversa, intel·ligent, vivencial… no en va el 1996 va guanyar dos premis de prestigi alhora: el Pulitzer i el Faulkner per El dia de la independència. Aquí deixo la seva bibliografia.

El llibre que recomano ara és un llibre petit, senzill, aparentment fàcil, sense problemes ni estridències de cap mena. I és així. Cóm ho diuen allò? Al pot petit la bona confitura? Doncs és exactament això. D’una simplicitat narrativa evident, té la grapa d’arribar a partir de l’emoció, de la narració del record, del quotidià, de la simple vida dels seus pares. I com que d’escriure en sap un munt, aquestes biografies omplen unes planes delicioses de les vivències d’unes persones que es treballen la vida, i mai millor dit. Un llibre per alegrar-te una tarda, faci calor, fred, vent o pluja. Tu estàs allà i ja t’està bé.

Adjunto l’entrevista que l’Anna Guitart li va fer l’any passat (2019) a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona. Va ser un luxe.

Categories
Llibres

Mar d’estius, de salabrors, de marinades, de postes de sol, de somnis…

Per Joan Alcaraz

Aquell dilluns de juny no m’era possible d’anar, a la meva ciutat de Terrassa, a la signatura d’exemplars de Mar d’estiu, que l’autor de l’obra, el reconegut periodista i ara celebrat escriptor Rafel Nadal oficiava en una cèntrica llibreria. Però la Cuca va procurar que el gironí me’n dediqués un exemplar, que més tard ella, amb la seva habitual delicadesa, em faria a mans.

Li haig d’estar ben agraït, a l’amiga. Perquè, si bé Mar d’estiu ha esdevingut, per ara, un dels llibres amb més projecció i vendes d’aquest estrany 2020, no estic segur que a mi se m’hagués acudit comprar-lo i, en definitiva, llegir-lo. I el cas és que és una obra excel·lent, molt intensa i, sobretot, immersiva en aquest Mare Nostrum que ara sovint també veiem com a vasta àrea d’horrors, però que en la nostra memòria és, sobretot, espai de placidesa, domini de la llum i àmbit de plaers diversos, fins i tot dels més sensuals i, en definitiva, romàntics…

No estem parlant d’ordenades propostes d’itineraris, ni d’una usual guia de viatges, sinó de tota una aproximació sentimental a la memòria del Mediterrani, o la Mediterrània, si voleu. D’un retaule i calidoscopi fet d’immersions successives, a manera de flaixos de costes, illes i països. O sigui, la descoberta del mar gràcies a les platges, els banys i la pesca de diversos estius a tocar de Palamós; els esclats espectaculars del mític volcà Stromboli; una visita plaent al port de l’illa grega d’Hidra; el contrast de la partició, ben lamentable, de Xipre; el sopar dels pescadors i el rastre de Dalí -i de Gala-, a Portlligat; l’illa dels miralls, a més mite del sobiranisme català, que és Icària… Amb l’afegit d’unes quantes plaents postals, de proa a popa.

El llibre està dedicat a l’Anna, parella del Rafel i presència còmplice i continuada en unes pàgines que esdevenen un nou i valuós exemple de literatura personal, íntima i poètica. D’una mena d’escriptura que, si habitualment ens commou, és sobretot quan està, com en aquest cas, molt ben escrita. Un art que és capaç d’activar-nos els sentits i d’arribar-nos al cor. Fer-nos abraçar, en definitiva, la joia de viure.

Categories
Llibres

Permagel

Trama: Permagel és aquella part de la terra que no es desglaça mai i és la membrana que revesteix l’heroïna d’aquest llibre.

Una lesbiana suïcida aficionada al sexe i a la vida improductiva, que se salva quan ha d’ocupar-se d’una nena. Ens narra els seus amors i les seves frustracions. On el món exterior amenaça, i cal protegir-se, cal atrevir-se a sortir de l’entorn familiar. On es posa a caminar sense agafadors, i es llança a l’abisme.

Primera part d’una trilogia, sobre la vida d’una dona contemporània. Més enllà d’una relació entre dones d’una mateixa família, que s’entrega amb  tota la seva intensitat al sexe amb altres dones. És un pols entre els plaers carnals, i l’impuls suïcida.

La gran protagonista d’aquesta novel·la és la vida com a força  que rebenta per la llibertat femenina, el lesbianisme, el sexe i a la no maternitat femenina. On es vol alliberar del control, fort i maniàtic de la seva mare.

La crítica: Es un relat en primera persona, on comparteix les vivències més íntimas del personatge. Es la frustració que tots acumulem i de com gaudim de la nostra sexualitat….

Poques escriptores han sabut parlar com aquesta de què significa viure en un cos dotat d’un cony. Amb un llenguatge, explícit, cru, directe, tal com raja, fàcil, sense embuts, ni remordiments, sense dramatisme, amb frescor, sense drames, senzill de forma natural, dins d’una subtil relació entre dones i amb un llenguatge no gens convencional: “s’ha empalmat”  – “s’ha corregut” – “s’ha posat calenta” – “folla”… No fer res més que follar, menjar i llegir.

Comentari personal: Reivindica la llibertat personal, dins d’una societat del tot accelerada, hiperconnectada, consumista que ens allunya de la nostra soledat, dels nostres pensaments, de la nostra intimitat i de l’estar per nosaltres mateixos…

Molt recomanable, encara que m’ha agradat més Boulder… la trobo molt més apassionant i m’ha “flipat” més.  Potser perquè va ser la primera  novel·la que vaig llegir d’Eva Baltasar, o potser que de Permagel, me n’hagin parlat massa bé, (quan es va publicar – 2018 – va arrasar – llibre revelació de l’any – més de 25.000, exemplars venuts en català, i traduïda a sis idiomes). Tot i que al principi m’ha costat entrar-hi, ambdues quedes astorat i captivat per la lectura i les devores sense parar, fins a acabar-les.

Un història íntima que s’entrega amb molta intensitat al sexe amb altres dones, que es protegeix, però fuig de l’entorn que la rodeja…

En diverses ocasions, la seva germana li pregunta:  Com és fer-s’ho amb un altre dona? Ha sigut en aquestes relacions lèsbicas, quan s’ha sentit més plena, més viva.

No té res de tòpicament feminista. El qui busqui una novel·la lèsbica i eròtica/sexual, s’equivoca… 

Els plaers de la carn, la nota suïcida, l’humor negre, la llibertat femenina. El plaer en la solitud, que intenta explorar noves etapes dins dels pensaments sexuals femenins. El no a la maternitat de les dones.

Ara sols em falta Mamut, última de la trilogia, crec que també pinta bé… però que està, de moment, en “stand by”.