Categories
Llibres

Tothom hauria de ser feminista

  • Títol: Tothom hauria de ser feminista
  • Autora: Chimamanda Ngozi Adichie 
  • Editorial: Fanbooks
  • Col·lecció: Biblioteca Chimamanda
  • Traductor: Scheherezade Surià López
  • Nombre de pàgines: 64
  • Sinopsi: Un llibre que recull el transcendental discurs que va oferir l’autora a TEDxTalk (sèrie anual de conferències centrades en l’Africa), sobre el significat de ser feminista en ple segle XXI. Un breu assaig que té el poder que les seves paraules ressonin dins el cap de qui les llegeix. Aquest és el poder que tenen els grans assajos per canviar la societat.

L’autora

Chimamanda Ngozi Adichie (Abba, Estat d’Enugu, 15 de setembre de 1977) és una novel·lista nigeriana. Adichie és el seu cognom, mentres que Chimamanda Ngozi són els seus dos noms, que volen dir “el meu déu no caurà” i “benedicció”, respectivament, en igbo. Ha estat considerada la veu més destacada d’un seguit de nous autors anglòfons que estan aconseguint atreure una generació de lectores i lectors cap a la literatura africana.

Comentari

En ocasió del 8M de 2021 he tornat a llegir aquest llibre de Chimamanda Ngozi Adichie, Tothom hauria de ser feminista, que em va regalar la meva filla Xènia. No pretenc resumir-lo, s’ha de llegir tot sencer. En destaco alguns paràgrafs:

Per dissimular els aspectes “negatius” que li retreien alguns amics sobre el mot femenista, diu amb ironia: En un moment determinat vaig a arribar a ser “feminista feliç africana que no odia els homes i a qui li agradava pintar-se els llavis i dur sabates de taló alt perquè vol i no pas per agradar els homes”

“De manera que en un sentit literal, els homes governen el món. Això tenia sentit fa mil anys […] Avui dia vivim en un món radicalment diferent. La persona més qualificada per ser líder ja no és la persona amb més força física. És la persona més intel·ligent, la que té més coneixements, la més creativa o més innovadora. I per aquests atributs no hi ha hormones. Una dona pot ser igual d’intel·ligent, innovadora i creativa que un home. Nosaltres hem evolucionat, però les idees que tenim sobre el gènere no ho han fet gaire”.

“Passem massa temps ensenyant les noies a preocupar-se pel que en pensaran els nois. I en canvi, al revés no ho fem. No ensenyem els nois a preocupar-se per caure bé. Passem massa temps dient a les dones que no s’enfadin, que no siguin agressives ni dures, la qual cosa ja és prou dolenta, però, a sobre, després ens girem i ens dediquem a elogiar o justificar els homes pels mateixos motius”.

“El problema del gènere és que prescriu com hauríem de ser en comptes de reconèixer com som. Imaginem que feliços que seríem, si fósssim nosaltres de debò i no haguéssim de respondre a les expectatives de gènere.”

He decidit no continuar disculpant-me per la meva feminitat. I vull que em respectin sent tan femenina com sóc. Perquè m’ho mereixo. M’agrada la política i la història, i m’encanta tenir una bona discussió intel·lectual. Sóc femenina. Sóc feliçment femenina. M’agrada dur talons alts i pintar-me els llavis. M’agrada rebre compliments d’homes i dones (tot i que he de ser sincera i dir que m’estimo més els compliments de les dones elegants), però sovint duc roba que no agrada als homes o que no “entenen”. La duc perquè m’agrada i perquè m’hi sento bé. La “mirada masculina” com a definidora de les opcions que prenc a la vida és, en gran part, secundària.”

Quin és el sentit de la cultura? En última instància, la cultura té com a finalitat garantir la conservació i la continuïtat d’un poble […] La cultura no fa la gent. La gent fa la cultura. Si és cert que no forma part de la nostra cultura el fet que les dones siguin éssers humans de ple dret, aleshores podem i hem de canviar la nostra cultura”.

“La meva definició de feminista és un home o una dona que diu: sí, actualment hi ha un problema amb el gènere tal com l’entenem i l’hem d’arreglar, ho hem de fer millor. Tots nosaltres, dones i homes, ho hem de fer millor”

Llibres de Chimamanda Ngozi Adichie en català

Vegeu la llista de llibres en català: https://www.grup62.cat/autor/chimamanda-ngozi-adichie/000045755

  • Sobre el dol. Apunts, pensaments i reflexions al voltant de la pèrdua – 07/04/2021 – Fanbooks
  • Tothom hauria de ser feminista, Estimada Ijeawele i Sobre el perill dels tòpics – 04/03/2020 – Fanbooks
  • Tothom hauria de ser feminista – 21/03/2018 – Fanbooks
  • Estimada Ijeawele: Manifest feminista en quinze consells – 21/03/2018 – Fanbooks
  • Sobre el perill dels tòpics – 21/03/2018 – Fanbooks

Categories
Llibres

Dietari ebrenc d’un bipolar

Títol: Dietari ebrenc d’un bipolar

Autor: Albert Fabà Prats

Editorial: Quorum Llibres. Col·lecció No ficció 10

Data: març de 2021

Pàgines: 135

L’autor

Albert Fabà Prats (Tortosa, 1956) és ebrenc, però ha treballat durant molts anys a Santa Coloma de Gramenet, encara que a hores d’ara viu al barri barceloní de Sant Andreu. Llicenciat en Història Contemporània, mestre de català i sociolingüista. Actualment treballa als Serveis Centrals del Consorci per a la Normalització Lingüística com a Responsable d’Anàlisi i Avaluació.
Ha publicat diversos articles en revistes especialitzades («Revista de Llengua i Dret», «Llengua i Ús», «Treballs de Sociolingüística Catalana», «Idees», «L’Avenç»,), com ara «Un balanç del procés» (setembre de 2019) o «Llengua, identitat i opcions polítiques» (maig de 2020), tots dos a la revista «L’Avenç» (el darrer conjuntament amb el sociolingüista Joaquim Torres).
Ha publicat els llibres «A l’altra banda del Besòs. Cròniques colomenques» (1998-2003) i «Les llengües a Catalunya», editat per la Fundació Jaume Bofill.

Albert Fabà Prats

Comentari

He llegit d’una tirada el llibre de l’amic Albert Fabà, Dietari ebrenc d’un bipolar. És un llibre especial per a mi, pel gènere i per l’autor. Conec l’Albert Fabà des de la universitat, a la Facultat de Geografia i Història, després, hem compartit lluites sindicals amb el professorat dels cursos de català per a adults  i hem treballat, conjuntament, en un munt de projectes de política lingüística, a Santa Coloma de Gramenet i per tot Catalunya. Tenim una complicitat política bàsica i una bona amistat. No tenia coneixement de la seva malaltia fins que em va convidar a participar en el micromecenatge del seu llibre. La veritat és que el títol em va sorprendre i  l’Albert em va explicar l’estat actual, sense entrar en gaire detalls. En llegir el llibre, també, he comprés moltes altres coses.

No és un llibre sobre aquesta malaltia, tot i que en parla. És un dietari que espigola i alhora aprofundeix en un munt de temes. D’entrada, detalla gran part de la geografia ebrenca. Com diu la contraportada: “Les planes inacabables, els horitzons llunyans, els pobles allargassats, els paisatges deltaics. Els tarongerars i les hortes que voregen el riu. Les barrancades pregones de les aspres contrades del Port. L’estesa d’oliveres a les planes situades entre la vall de l’Ebre i els primers contraforts calcaris. O la serenor paisatgística de les terres altes”.

També hi trobareu, a més, alguns dels seus records infantils i juvenils. La seva militància política, sindical i ecologista, i també els records de la guerra civil i de la postguerra del seu pare, Albert Fabà Llatse, pintor de parets, pagès de corbata i artista pintor pertanyent al grup MACLA-65, que fou un moviment cultural i un col·lectiu artístic multidisciplinar, sorgit a Tortosa, durant el franquisme. El dietari ens mostra els preparatius de l’exposició homenatge a aquest pintor tortosí de 92 anys.  Vegeu la pàgina web amb part de la seva obra: https://albertfaba.wixsite.com/pintor

“Lo castell” obra d’Albert Fabà Llatse. De la col·lecció homenatge a Ferran Arasa

L’Albert Fabà confessa que és un lector de llibres d’assaig (sociologia, política, filosofia, ciència, etc. ), tot i així al llarg del llibre fa un recorregut literari per clàssics universals com «Guerra i pau», set de les tragèdies Shakespeare, «Camí de sirga», o «El quadern gris», que són lectures que s’esdevenen en ple confinament.  És, també, un bon recitador de poemes de Vicent Andrés Estellés i s’atreveix a cantar Raimon, de qui és un gran coneixedor. A la tardor, ens té preparada una sorpresa musical. Podeu veure un bon exemple en l’espectable poètico musical Coral Romput,  una creació d’Albert Fabà i el music Josep Pascual. Es tracta d’una selecció del llarg poema de Vicent Andrés Estellés Coral romput:  https://youtu.be/89JFfOEXtqo

“Coral Romput”, una creació d’Albert Fabà i el music Josep Pascual.

Al dietari, no hi podia faltar la narració dels esdeveniments dels mal anomenats dies històrics que ens ha ofert el Procés, entre el 10 de maig de 2018 i l’1 de juliol de 2020, ja en plena pandèmia. Sempre, hi fa una descripció personal i familiar del dia i una anàlisi ponderada i molt encertada, a parer meu, sobre què ha significat. També, ens descriu amb claredat les darreres enquestes sociològiques i sociolingüístiques del Centre d’Estudis d’Opinió  (CEO).

En resum, l’Albert és un home amb múltiples facetes que pot i sap parlar de ciència, en general, o de física quàntica, en particular. Però, també, és un gran lector, activista, ecologista, sociolingüista i analista polític. Tot això el seu dietari ho transpira.

Per acabar voldria destacar que aquest dietari és un text molt llegidor, clar, amè, ric en expressions i mots populars ebrencs. Per cert, també, comenta el llibre de la Teresa Tort, 100 paraules ebrenques agafades al vol. Una altra petita joia lingüística. Vegeu-ne aquest petit tast: https://www.cossetania.com/tasts/100paraulesebrenquesTAST.pdf

Com diu la contraportada: I és que el dietari es pot interpretar també com un recull dels sentiments que es produeixen en plena reclusió, ja que acaba, precisament, en el moment que l’autor torna cap a Tortosa per cuidar la seva mare, després de quatre mesos sense poder-ho fer.

Categories
Teatre

Testimoni de guerra

Per Josep Sauret

Fitxa artística
Autoria: Pau Carrió
Direcció: Pau Carrió
Amb: Laura Aubert i Pol López

Peça teatral dramàtica sorgida d’unes entrevistes fetes a dones que varen patir la guerra de Bòsnia. Ben interpretada, potser molt soroll en algun moment. Pensem que és un homenatge a dos reporters de guerra de reconeguda vàlua i que varen tenir un tràgic final.

Ens parla molt de les conseqüències de la guerra sobre les dones, el patiment, les violacions com arma de guerra, els canvis en les parelles quan el marit torna del front i quan no torna, de com les famílies accepten els nadons d’aquestes violacions…De com la població i les dones en especial reaccionen enfront el dolor, el perill, en casos extrems com una guerra.

Obra molt oportuna  dins del  debat actual sobre la poca visualització de la dona en molts àmbits. Aquí hi tenim el de la guerra.

L’altre tema important que hi tracta és com Europa en general i Espanya en particular no varen ser capaços primer, que no comencés i després de frenar-la. Finalment fou la intervenció dels Estats Units a través de la OTAN que mitjançant accions militars (més patiment per les dones i la resta de població civil) va aconseguir una pau en una zona europea que tenim molt a prop.

L’obra està estructurada en dues històries paral·leles que coincideixen en el temps, que ens porten a plantejar-nos molts interrogants i a crear-nos consciència almenys de les paradoxes de la situació. Per un costat la guerra i la seva violència i per un altre els Jocs Olímpics de Barcelona del 92 amb tot el seu component lúdic, de diversió i de mirar cap a un altre costat en referencia al que estava passant a tan sols 2000 Kms. de distancia.

Aquest paral·lelisme ens fa palès els interrogants i les paradoxes que suscita inevitablement el retrat de la violència llunyana a través de l’exhibició als mitjans de comunicació. Tot un contrast que ens fa meditar.

En resum, una obra que a través de recordar uns periodistes (un va ser premi Pulitzer) no ens pot deixar indiferents ja que ens aporta molts elements per debatre, per meditar i per fer-nos veure que molts cops preferim mirar cap a un altre costat abans d’enfrontar-nos a una realitat que no volem veure.

Categories
Llibres

Sempre han parlat per nosaltres

De Najat El Hachmi

Feminisme i identitat. Un manifest valent i necessari

Es la història i el rerefons profund de la religió, de l’origen i motius de portar el vel per part de les dones islàmiques, però sense oblidar que fa no tants anys a la nostra societat, a la nostra cultura, les dones havien de dur, obligatòriament, la mantellina en tots els actes religiosos.

En  tots els seus llibres explica històries de supervivència, l’adaptació al nou món, els desajustos constants que provoquen les contradiccions entre la fe i la llibertat. Són cent trenta pàgines que és devoren en un no res. No és una novel.la, és un cop de puny en tota la cara a l’actual societat patriarcal i masclista.

S’instrumentalitza en col.lectius feministes el “glamour” del vel, sent els únics beneficiaris els mascles.

S’han d’acabar en totes aquestes estupideses, que a més provoquen irritacions als ofesos radicals prohoms religiosos (de totes les religions), que reclamen i que a més fan bandera, de tenir una dona amb vel en un parlament, donen mostra de llibertat i democràcia, quan el que fan és  sotmetre a la dona en una grollera i falsa escenografia de submissió.

El relat de Najat, crec que ens mostra l’experiència viscuda en primera persona de la seva història, i que si més no ha de donar a les joves adolescents una nova visió a partir d’ara: “el que ningú, mai més, parli per elles”.

Ens parla de l’Islam, dins de les noves xarxes socials, del supremacisme radical islàmic, que es considera millor que altre. Ser musulmà és sempre ser millor en qualsevol lloc.

Del problema d’identitat dels immigrants musulmans, entre tradició i cultura o entre democràcia i igualtat, es tria tradició i cultura (la musulmana). Les dones estan doblament discriminades, xenofòbia musulmana, i pel fet de ser dona. No té llibertat, tampoc sexual, ni poder econòmic, ni social, ni de possessió, ni d’elecció de vestimenta.

El llibre és una reflexió de la idea social i un manifest personal. Enfoca molt bé el tema musulmà i la discriminació de la dona. Reduir la llibertat és un problema polític molt greu. El purisme i l’esnobisme d’esquerres, està del tot equivocat, el fet de voler portar a l’escola l’islam, també. L’escola pública ha de ser laica. El primer pas és que la religió s’ha de fer fora de l’escola, ha de desaparèixer de l’ensenyança obligatòria. No s’ha de permetre cap símbol religiós, dins de l’escola.

Enfrontar.se a la teva pròpia cultura, a la teva comunitat és molt difícil, en certa ocasió a Viladrau, en venir l’imam de Vic, varen obligar totes les dones marroquines a posar.se el vel, que és símbol de total submissió, i va dir: “ Mentre ells passegen el gos, nosaltres tenim fills. No hem de fer absolutament res. D’aquí a uns anys tindrem moltíssims més fills que ells, i la batalla la guanyarem nosaltres – l’Islam”. La força radicalitzada de l’Imam és brutal.

Les dretes i el masclisme està pujant de forma perillosa, i en part és gràcies a la immigració i la cultura musulmana i sud-americana.

L’autora manifesta: si em poso amb els homes he de semblar més racista que feminista, perquè he de mantenir la meva virginitat i formes, mentre que el meu germà no ha de fer.ho!. El feminisme és una lluita, és un problema de poder, una lluita d’igualtat. No hi ha discriminació més bèstia que la de gènere. Les normes no estan gens clares. Escoles que segreguen per sexe, la instauració i obligació del vel…etc.

La llibertat no es tria, el problema de gènere està molt arrelat dins de la societat occidental – la violència de gènera – No pot ser que les dones cobrin el 20% menys que els homes. Això passa per sobre de qualsevol construcció cultural. Qualsevol capitalisme té contradiccions fonamentals entre capital i treball. Opressió home/dona està entroncada en tota societat i continua sent una assignatura pendent. L’estat ha de ser molt clar en aquests temes, i s’ha de legislar des del principi, igual que les influències dels mitjans de comunicació, és l’abús de poder que va en totes direccions; les lleis han de ser molt clares, començant per les organitzacions sindicals.

Cultura, ideologia, identitat, perjudicis culturals, tradicions, concepció home-dona, masclisme original estructural…. És un efecte sols cultural?, o també econòmic?…. No forma part del mitjà de producció del sistema.

A l’Islam o a l’Àfrica negra, l’explotació d’esclaves sexuals és en l’àmbit particular, en l’àmbit familiar, no en l’àmbit públic – harems.

A Europa hi ha molta hipocresia,…. com que som més rics, som més demòcrates. A l’Islam el vel és explotació….. però i aquí ??… les sabates de taló què?.., i els llavis pintats?.

Existeixen infinitat de contradiccions culturals i de diferències de classe, els temes del socialisme, del feminisme, l’ecologia, etc… La protecció de les dones musulmanes…. Estan protegides de veritat ?, o estan protegides perquè són propietat ?.

No pot ser que qualsevol dret estigui controlat per un estat. Fins on s’han de respectar els costums culturals, religioses ancestrals ?… no poden existir indecisions polítiques.

Va existir l’islamisme progressista, però el finançament del terrorisme islàmic ha estat la causa de la reculada, juntament amb la hipocresia occidental, que ha fet possible aquest islamisme occidental. Molts musulmans al seu país, no anaven a la mesquita, i ara aquí són autèntics fidels islamistes.

Un molt valent manifest feminista.

Categories
Llibres

Dolor de l’escriptura, plaer de la lectura

Per Joan Alcaraz

• Títol: T’has endut l’olor dels til·lers
• Autor: Jaume Puig Ustrell
• Any: 2020
• Pàgines: 200
• Editorial: El Cep i la Nansa, edicions (Vilanova i la Geltrú)
http://www.elcepilanansa.com

L’autor

Jaume Puig Ustrell (Terrassa, 1945) ha estat enginyer industrial i és un ciutadà sensible a la cultura, singularment a la música.
L’any 1973 es casaria amb la reconeguda -i ara enyorada- actriu egarenca de teatre i de populars sèries televisives en català Àngels Poch, morta d’un càncer el mes de març del 2015.
Escriptor esporàdic de pensaments fins ara inèdits, T’has endut l’olor dels til·lers és el seu primer llibre publicat. Una irrupció en el panorama literari per treure-s’hi el barret i que, per tant, és desitjable que tingui continuïtat.
Del seu pas per la prestigiosa Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, Jaume Puig n’ha obtingut les eines necessàries per tal de donar reeixida forma artística al que prèviament havia estat un dietari personal, ben segur que molt dolorós d’escriure.

Jaume Puig Ustrell

Comentari

Diferent, singular, colpidor, valent, extraordinari i d’altres adjectius se li podrien acudir a una lectora o un lector sota l’impacte immediat d’haver acabat un llibre com T’has endut l’olor dels til·lers. Però, més enllà del que aquesta adjectivació pugui expressar, cal dir que el text de Jaume Puig Ustrell ha de ser, tant com es pugui, rescatat del gavadal de tanta novetat literària. Amb l’objectiu de preservar les traces de la gran actriu que el va inspirar i de destacar la bona ploma que ens posa de nou, tan sensiblement, la seva memòria a l’abast.
I és que Jaume Puig fa una formidable contribució al gènere, tan preuat, que n’hem convingut a dir literatura del jo. En aquest cas, es tracta d’un jo sofrent, d’algú que s’adona que la parella que de jove escollí com a companya de vida -i amb la qual ha tingut un fill i una filla- se’n va d’aquest món d’una manera inexorable, a uns encara joves 66 anys. Ens deixa el seu cos, clar, perquè és ben cert que cap persona no mor del tot mentre tingui qui la recorda, oimés quan, com en el cas d’Àngels Poch, qui se’n va ha gaudit, molt merescudament, de l’admiració col·lectiva.
¿Quins són aquests til·lers d’aroma tan fragant, dibuixats també a la bella portada que ens fan a mans les vilanovines edicions d’El Cep i la Nansa, un dels segells editorials ben consolidats més enllà de Barcelona? Són els arbres que la parella protagonista podia veure a la plaça que donava a la seva finestra familiar. I que conserven un perfum que, per intens, fresc i poètic -com el títol del volum- que sigui, ja no té el concurs de l’Àngels…

Àngels Poch

El llibre del Jaume Puig constitueix un repte per l’equilibri entre un dolor gairebé irracional i la raó conceptual que s’esforça en vèncer-lo. I ho aconsegueix plenament en la mesura que l’autor -darrera del qual hi ha, no cal dir, una persona- pateix, però qui el llegeix en pot gaudir. No hi ha cap contradicció, en això, perquè la malaltia i la mort de tants éssers propers i el dol posterior que comporten constitueixen experiències poc -o gens- agradables però que enriqueixen, ni que sigui des de l’extrema fragilitat, el coneixement de la condició humana.
Per fer una mica més suportable el dolor i vívida l’enyorança que sent per la seva estimada, l’autor introdueix al text la descripció d’alguns objectes d’ús molt personal vinculats a l’Àngels que, d’una manera alhora punyent i delicada, ens la tornen a atansar. D’aquesta manera, la trenca, l’abric negre, el vestit blau o el penjoll de plata constitueixen peces emblemàtiques d’un itinerari vital que la mort, en bifurcar-lo, ha gairebé destruït… però no del tot. I és que -insistim-hi- aquest llibre i la semblança compartida que conté tornen a fer nostra una ànima, una sensibilitat i un talent que perduraran, tot vencent l’oblit.
Us convido, doncs, a sentir negre sobre blanc -i també des del lila del preciós envoltori que llueix el volum- l’olor d’aquest til·lers. Si heu estat recentment de dol, podreu percebre-la d’una manera intensa. I si hi esteu encara, us obrirà la finestra cap a la plaça de la vida i la contemplació d’uns arbres que us faran retrobar, novament, la llum del sol.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

La poesia feta volum. Jaume Plensa

‘La pell és la frontera final entre el nostre cos i el buit, és la petita i fina línia que separa el ple del buit. M’interessa el cos com a lloc. Fins i tot quan no treballo la fina figura, el cos està present per la seva absència. Busco, com buscava José Ángel Valente, l’ànima, el concepte d’ànima que també intentava capturar Shakespeare’. Jaume Plensa. Montserrat, 2019

Desprès de la magnífica exposició del MACBA, la Galeria Senda inaugura una nova exposició de Jaume Plensa, La llarga nit, la qual cosa és molt d’agrair, si es té en compte que és un dels artistes vius més universals, tot i que sembla que aquí a alguns els costi valorar la seva obra, si ens comparem amb la difusió i estima que té arreu. El món acadèmic va intentar superar aquesta situació amb l’Honoris Causa que li va concedir la UAB el 2018. Plensa té obra repartida per tot el món, una obra que el defineix i li dona un segell únic i inconfusible. Barcelona té finalment quatre obres de l’artista, i alguna que s’ha quedat pel camí.

El títol d’aquesta ressenya és una apreciació molt personal de cóm m’arriba la seva obra. Monumental i íntima, conceptes sovint difícils d’acoblar. Darrerament la subtilesa és la seva carta de presentació més decidida. Ens convida al silenci i a la contemplació, aspectes paradigmàtics de la condició humana, que semblaria que hem abandonat.

Can Framis, Hospital Clínic, Palau de la Música, Plaça Angel Pestaña

Categories
Llibres

La nació de les plantes

L’autor, Stefano Mancuso, és un especialista en neurobiologia vegetal. En aquest curt llibre de 117 pàgines fa una defensa aferrissada de les plantes com a éssers vius. Planteja una hipotètica constitució de 8 punts fonamentals sobre els drets d’arbres, herbes, flors, mates…

Defensa el paper dels vegetals en el planeta terra com a garants de la supervivència de tota la resta d’espècies. El seu paper ha estat fonamental en la història de l’evolució de la vida al planeta Terra. Els humans, que en som deutors, actualment les menystenim, maltractem i exterminem. Us adjunto algunes cites :

“només els arbres són més de 3.000 milions.”

 “el seu gran cervell no era un avantatge sino un desavantatge evolutiu.” (sobre el control del planeta per part dels humans)

“ens hauria de fer enfadar un model de desenvolupament, que per premiar poquíssims, destrueix la nostra casa comuna.”

“la tala de boscos no és  compatible amb la nostra supervivència com a espècie. / La desforestació s’hauria de tractar  com un crim contra la humanitat.”


“La idea que les relacions naturals es puguin atribuir a aquelles representacions infantils en què el peix gros es menja el més petit no sols és equivodada, sinó que també és ingènua. De fet les relacions entre els vius són increïblement més complexes i estan governades per forces molt diferents de la simple competició que van imaginar els darwinistes socials. Entre aquestes, la de Pëtr Alekseevic Kropotkin, filòsof, científic, teòric de l’anarquia i gran opositor de les simples tesis de Huxley (Darwinista social), va anomenar suport mutu. El 1902, Kropotkin feia publicar El suport mutu com a factor de l’evolució, un famós tractat en el qual sostenia, sobre exemples extrets de la història natural, que era la cooperació, el suport mutu, justament, i no pas la competició el factor que determinava l’èxit de les espècies.

Categories
Llibres

Un escriptor d’ofici

Pierre Lemaitre: la trilogia d’entreguerres

Que no és el mateix que l’ofici d’escriptor. Aquí va de tenir ofici. De saber explicar les coses de determinada manera, amb una intenció i tècnica elaborades, molt premeditades que assegurin l’efecte desitjat. I és possible que això es pugui aconseguir a partir de conrear diferents gèneres, i d’un talent innegable. Crec que aquest és el cas.

Pierre Lemaitre va tardar a escriure, ho va començar a fer ja de gran. Això pot no voler dir res, o pot indicar una necessitat de rigor i d’experiència. Ambdues qualitats s’uneixen per escriure tant novel·la negra com novel·la “històrica”, perquè el que ha fet amb la trilogia (Els fills del desastre) és explicar la història de la reiteració humana. I ho fa amb tècniques similars, la qual cosa el permet allunyar-se dels estereotips del gènere que conreï. Ras i curt, escriu sobre els errors i les mancances de la societat desenvolupada, sobre el fracàs del sistema. Sense estalviar-nos una mirada punyent, sense concessions.

Els tres llibres, sobre els quals no vull desvelar la línia argumental, tot i que s’han explicat arreu, formen una novel·la èpica sobre les grandeses i les misèries d’una societat aixafada pels esdeveniments d’una Història, els ressons de la qual encara avui ens interpel·len.

Com a escriptor de la sèrie protagonitzada per l’inspector Camille Verhoeven, molts dels entesos en diuen, com a resum, que ha estat una alternativa o la més important competidora a les sèries nòrdiques. El que està clar és que es tracta d’un enfocament més des del quotidià, la qual cosa ens posa en alerta permanent.

Un d’aquells casos que no fa falta el bombardeig editorial i mediàtic. El boca orella fa la seva feina, i alguns crítics, dels que saben gaudir, també. No en va el mateix Lemaitre diu que la La literatura no fa més que posar un mirall davant la nostra pobra humanitat.

Documents addicionals

Incorporo entrevistes, de La Vanguardia i de El Cultural i del programa de RTVE “Página dos” amb motiu de l´obtenció del Premi Goncourt.

Sèrie de Netflix Recursos inhumanos de la novel·la del mateix nom

Pel·lícula Nos vemos allá arriba de la primera novela de la trilogia del mateix títol, a Filmin

Categories
Llibres

El tiempo de los héroes

Javier Reverte

Editorial Plaza & Janés

És la biografia novel·lada de Juan Guilloto León, conegut com a Juan Modesto durant la Guerra Civil. Era un obrer membre del Partit Comunista nascut al Puerto de Santamaría (Cadis) que va rebre instrucció militar a Moscou i va arribar al grau de general al final de la Guerra.

La narració comença el mes de març del 39 a Elda, poble al costat d’Alacant, on es troba el President Negrín amb bona part del govern de la República i a punt de marxar cap a l’exili degut a la pràctica derrota de l’exèrcit republicà. L’autor va entrellaçant el present del personatge amb el passat, i d’aquesta forma ens va explicant tots els esdeveniments en què va intervenir “Modesto”; comença per l’assalt al Cuartel de la Montaña de Madrid, el “No pasarán” de la defensa de Madrid, las batalles del Jarama, Belchite, Brunete, la conquesta de Teruel, la decisiva Batalla de l’Ebre i la caiguda de Catalunya.

A través del protagonista coneixem tant personatges reals, el poeta Alberti, els polítics Santiago Carrillo o Dolores Ibarruri o el periodistes Ernest Hemingway i Robert Capa entre d’altres, com de ficticis que ens fan viure i sentir moltes de les vivències passades pels combatents. D’alguna forma també es va veient perquè van perdre la guerra els republicans.

Per mi un novel·la fàcil de llegir, bastant ben documentada i interesant.

Categories
Llibres

La sega

El nen Goriet (Gregori) és qui guia el relat. Estem en un poblet indeterminat del Maestrat, a les muntanyes a finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta del segle passat. La població rural, molt disseminada per molts massos més o menys aïllats, viu la lluita irregular entre el maquis i la Guàrdia Civil. Els pares del nen són masovers. De la muntanya baixen els guerrillers que sovint passen pel mas on busquen aixopluc. Els civils també utilitzen el mas com a punt de partida de la seva cruel repressió contra els guerrillers i de manera indiscriminada contra la pobre i atemorida població rural.

Els guerrillers del maquis compten amb la complicitat material i sentimental de la filla del mas, la Teresa, i les reticències de la mare, que ha vist com el seu marit era una víctima més de la violència de la Guàrdia Civil. La novel·la segueix l’evolució del nen protagonista, en primera persona, i de la seva família, dividida i sacsejada per les lluites entre guerrillers i guàrdies.

Martí Domínguez és doctor en Biologia, entomòleg i especialista en lepidòpters. Actualment és professor de periodisme a la Universitat i dirigeix Mètode, una excel·lent revista de difusió de la investigació de la Universitat de València. L’any passat va publicar l’esperit del temps. (llegiu la ressenya que el nostre amic Pep va fer el passat més de febrer) que ha rebut el Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any 2019.

La novel·la que ens ocupa és una lectura apassionant i utilíssima per entendre una part de la nostra història recent menystinguda i oblidada. La trobareu en edició de butxaca d’editorial Proa (328 pàgines) per poc menys de nou euros i us asseguro que us endinsareu en un relat intens que no podreu deixar fins al final.