Va per la vuitena edició, ha guanyat dos premis prestigiosos, les crítiques dels entesos s’hi han rendit, i per què? Perquè no és un llibre, no és un assaig, és un tresor. Llibres com aquest et reconcilien amb tu mateix per tenir la sort de fer-te’l teu, tant teu que no voldries que s’acabés mai. La meravellosa prescripció lectora que fan els llibreters professionals té això, que te l’encerten molt sovint, i t’asseguren un plaer igual d’extraordinari. Això Amazon no ho pot fer.
Un cop més l’Editorial Siruela s’apunta un altre èxit de catàleg amb un llibre que explica la seva pròpia història. Sí, la història del llibre, com tantes n’hi ha, com tantes en vindran. Aquí és com entrar en una novel·la d’aventures, les que ha passat un suport que ha arribat fins avui, malgrat totes les inclemències que l’han acompanyat.
Però el primer que caldria dir és que està molt ben escrit, molt. Com diu Rafael Argullol «Una admirable indagación sobre los orígenes del mayor instrumento de libertad que se ha dado el ser humano: el libro». I aquesta admiració que té l’autora pel fet de la lectura i el que representa el contagia al lector, sense més, perquè ha decidit explicar-ho com si ho fes en una petita i amena reunió d’amics, sense disgressions ampuloses o historicistes, senzillament, com qui baixa un riu sense posar resistència.
Descripció: Una de les moltes biografies de Coco Chanel, però aquesta està feta per l’escriptora Louise de Vilmorin que va conèixer Coco l’any 1947 i immediatament va saber que n’escriuria una biografia, la qual cosa va succeir el 1957. Aquesta té l’avantatge que la Coco hi té molt a dir.
Comentaris: Aparentment parlar de dissenyadors de moda pot semblar superficial, però quan es parla d’ella, de la Coco, s’ha de fer una pausa, o dues, i abordar-la des d’altres punts de vista que no siguin els merament comercials, publicitaris, etc. Fem-ho des de la innovació, l’estètica i la ruptura?
La Chanel va obrir els armaris dels homes i de les dones i els va barrejar: les dones podiem anar amb sabata plana, amb dos peces, pantalons, jerseis i bruses còmodes; va escurçar les faldilles i va experimentar amb diferents classes de teixit. Això va ser un alliberament immens per un cos que feia anys que estava “encotillat” de veritat i també per a aquelles dones que ja començaven a treballar. Es va carregar la tirania del cabell llarg i les noies van començar a portar el pentinat a la “garçon”. La clàssica bossa amb cadena, no era res més que per poder-la penjar i tenir les mans lliures. Va popularitzar la bijuteria, deixant les joies per a aquelles que necessitaven que els hi comprés el marit, perquè elles no tenien independència econòmica. Va procurar que les dones fessin vida a l’aire lliure de manera que esdevinguessin bronzejades, un sinònim de vida saludable. Va aconseguir que el negre no fos un símbol de dol i viudedat, sinó un exponent d’elegancia, que facilitava la combinació amb altres colors.
Va ser una de les primeres empresàries de la història, el 1910 va obrir el seu propi taller i el 1918 ja hi treballaven 300 empleats. I com sempre, va tenir detractors i entusiastes, les dones les primeres.
Són celèbres moltes frases que han quedat per a la història, que demostren que mai es va sentir en inferioritat de condicions per expresar-se.
L’acte més valent és pensar per una mateixa, i en veu alta.
Voldria recordar una dona que en vida va ser famosa per moltes i diverses raons, però la que ens hauria de convocar a tots aquests dies seria la seva escriptura i les conseqüències que va tenir. Perquè a partir de l’obra podem entrar en una biografia convulsa, dificil, valenta, llampant. Aquesta trajectòria vital la podem llegir en articles com aquest de La Vanguardia o aquest altre de El Periódico, o a la Wiki.
Però l’escriptora, la professional, la que va vendre i va escandalitzar. Per què va entrar a l’Academia Goncourt i la va poder presidir? Per què França la va acomiadar amb funerals d’Estat, desprès que l’Esglèsia li negués les exèquies, si tant va incomodar tothom?
El Paris 1900 estava decidit a deixar-se emportar per uns nous aires, que venien també de tot Europa en un moment de progrès generalitzat, necessitava i volia una “rebolcada”. La ciutat s’havia transformat gràcies a Haussmann i a nombrosos avenços científics i industrials i crida molta població d’arreu; els moviments artístics es despleguen amb certa llibertat; el concepte de l’oci es generalitza, la modernitat irromp amb força.
Es en aquest context que ella hi va arribar amb un francès provincià i un marit 14 anys més gran que ella, Willy, que la feia servir de negre per a escriure el que li publicaven, com a crític musical i redactor de ressenyes tafaneres, diferents diaris de la ciutat. Ella l’acompanyava als salons literaris, on va coneixer Proust, exercia d’esposa, i, el més important, anava prenent mides a la societat que l’envoltava. Se n’adona de les seves pròpies habilitats i comença a escriure la sèrie de Claudine, uns records de la infantesa protagonitzats per una nena rebel, que finalment aconsegueix signar ella amb el nom triat: Colette. Té un èxit aclaparador, cosa que comporta beneficis econòmics, per la qual cosa comença a escriure sense parar, amb la pressió del marit i de les pobres finances que aquest havia malgastat. El 1907 la venda de més de 500.000 exemplars corrabora que Colette havia descrit l’adolescent moderna. Una barreja d’inocència i perversitat. És un explosiu que agrada i escandalitza alhora.
A partir d’aquest moment comença un cami de rebelia i sobretot de provocació. Desprès del divorci lluita pels drets d’autor de les obres que havia escrit pel marit. Era individualista i vivia per ella, pel plaer i la felicitat, mai es va afirmar com obertament feminista, però va fer una cosa que no havia fet mai una dona encara: posar la seva vida com a model, sense embuts. La seva extensa obra recorre aquests camins, amb més o menys intensitat. Le blé en herbe, Les vrilles de la vigne, Le képi, La chatte, Duo, Julie de Carneilhan són potser les obres més destacades sorgides del moment posterior al divorci del segon marit, on es concentra durant 9 anys a escriure intensament, sempre reafirmant-se com escriptora i com a dona que volia fer de la vida, la seva vida.
L’any 2018 se li va dedicar una pel·lícula, una biografia o biopic, que malgrat recórrer bé la seva vida i donar-ne una idea general, va tenir un mal encert en la tria de la protagonista, és el meu parer, aquí us ho explica FilmAffinity.
Tot i així no hem d’oblidar les adaptacions de Gigi: primer a Broadway, el 1951 interpretada per Audrey Hepburn, que va poder conèixer en vida a Colette; i la Gigi de Vincente Minelli (1958) una pel·lícula molt manierista, gràcies a l’estètica de Cecil Beaton, però que ha esdevingut un clàssic dels teatres de tot el món.
Tots coneixem i gaudim dels molts serveis que ofereixen les Biblioteques de Barcelona, i uns d’aquests són els Clubs de lectura, que s’organitzen segon siguin oberts, temàtics o virtuals. Cal conèixer els que han organitzat els Museus de Barcelona amb la col.laboració de les biblioteques. També llibreries, i altres entitats públiques i privades, han optat per aquest sistema corporatiu de foment de la lectura, no els podrem enumerar tots, però segur que a prop de casa en trobarem. Des de Barcelona Ciutat de la Literatura UNESCO també ens en proposen.
A la pàgina de la Biblioteca de la Diputació de Barcelona he fet la cerca per la ciutat de Barcelona i per adults i dona aquests resultats. Podeu fer cerques per població i per diferents tipus de lectors.
Els clubs de lectura no són més que eines per socialitzar la lectura, molts ja els situen al segle XVI quan desprès d’una obra de teatre, el “critics” es quedaven per comentar-la.
Aquí us deixo un parell d’articles del Diari Ara i de La Vanguardia, tots dos escrits per periodistes especialitzats, que donen una visió actual del que es pot considerar un fenòmen cultural de primer ordre, que s’hauria de cuidar i fomentar sense excuses ni entrebancs.
Voldria afegir una molt bona entrevista al llibreter de les NoLlegiu de Barcelona, Xavier Vidal, feta per Bernat Dedéu al ElNacional.cat el diumenge 1 de març de 2020. Parlen sobre el fet de la lectura avui. Per sucar-hi pà.
En el moment del confinament ciutadà pel Covid-19, Betevé proposa un recull de llibreries, autors etc. en línia
L’escriptora Irene Vallejo respon a una pregunta de Qué Leer sobre el foment de la lectura. Desde las instituciones, fomentar la creatividad de los jóvenes y favorecer los encuentros entre escritores y alumnos de colegios e institutos. A título individual, dejar el móvil a un lado y leer, para que nuestros hijos nos vean y sientan curiosidad por esa pasión sigilosa. Visitar bibliotecas y librerías donde sepan aconsejarnos. Regalar los libros que más amamos, por si el deslumbramiento se repite.
Bar Quimet d’Horta (1927) Barcelona Il·lustració Ruta dels emblemàtics
La Ruta dels emblemàtics és una pàgina web i una guia impresa sobre els comerços “amb solera” de Barcelona, Figueres, Girona, Mataró i Olot. Tot i el perill que atravessen actuament, o potser per això, és molt interessant fer un recorregut per la memòria arquitectònica, lúdica i social de les diferents ciutats amb l’ajuda de mapes, guies de districtes i un magazine on line. Les imatges són del Fons d’Imatges del Comerç de Catalunya (FICC). L’associació que vetlla per la defensa d’aquests comerços va començar a treballar el 2011.
La Galeria Joan Prats ofereix una gran exposició de fotografia. Gran per l’enorme fotògraf que és Chema Madoz. Amant del blanc i negre i perseverant en tècniques clàssiques o no tant, fa que la poesia de la seva fotografia sigui una barreja infalible de senzillesa minimalista i imaginació, i ambdues poden recordar a surrealistes com René Magritte, que a les seves pintures ens obligava a jugar.
Chema Madoz, aqui teniu la seva bibliografia, també fa alguna cosa similar. El joc de saber relacionar conceptes i objectes. El tractament de la llum, o la disposició d’un objecte damunt del buit, per exemple, ja formen part d’una intenció concreta que arriba a l’espectador obligant-lo a la sorpresa. Els seus seguidors sempre ens preguntem quina doble intenció trobarem de nou. Aquí la localització de la galeria.
El programa Caçadors de bolets va posar de manifest l’afició que hi ha a Catalunya pel bolet, per buscar-lo i per menjar-lo. Sabem que no és fàcil, que has de saber identificar-los, si no vols un ensurt, i has de saber-los localitzar, cosa que pot arribar a ser un secret d’estat.
Als que no es vulguin complicar tant la vida, però encara els agradi cuinar-los personalment, al Mercat de la Boqueria de Barcelona hi ha una parada que us els pot oferir de moltes maneres: frescos, secs i congelats. Serveixen a particulars i a restaurants, obviament, i troben el que sigui. Bolets Petràs porta més de 50 anys en una especialització que ha permés desestacionalitzar un producte que depen molt del clima i de la nostra perícia. Parada 867 al cantó de la Plaça de la Gardunya.
A molts dels que ens agrada el cafè, el tè, les infusions fa molt temps que visitem les botigues del carrer Argenteria de la ja centenària Cafés El Magnífico, un dels millors llocs de Barcelona per comprar i degustar-los.
Des de fa uns anys han obert una cafeteria ben a prop de la botiga, es diu Mag by el Magnífico i, a part de ser una aposta pel bon gust i per dignificar una part de la ciutat que ho intenta, malgrat les allaus que la visiten, és un lloc on degustar aquests magnífics cafès, esmortzar en un ambient calmat, descansar i experimentar, com diuen ells, si la vida comença desprès d’un bon cafè; i personalment afegiria la torrada de ceba caramelitzada amb formatge. Aquí teniu la localització.
Sala La Rotonda, Ramon Casas. Cercle del Liceu Fotografia Cercle del Liceu
La Societat del Gran Teatre del Liceu està posant a l’abast públic un gran corpus documental que ressegueix la vida del Teatre, des dels seus inicis fins avui. Aquesta documentació tan extensa està formada per: partitures, programes de mà, llibrets, escenografies, cartells, documentació tècnica i administrativa, fotografies, etc…
Les noves tècniques d’identificació digital i les bases de dades, de les quals es serveixen les biblioteques i els arxius, estan permetent el tractament i difussió de l’abundant i divers material que generen els teatres d’òpera de tot el món. Des del 2011, un conveni amb la Universitat Autònoma de Barcelona i amb la Biblioteca d’Humanitats permet anar posant en obert tota aquesta documentació. Encara no s’ha acabat d’incorporar-ho tot, però es va pel bon camí.
Descripció: Es tracta d’un llibre de l’hel·lenista Pedro Olalla, una de les persones que millor pot explicar Grècia, des de totes les vessants, tant als neòfits o com als que en volem saber més, en fí, a tots els que comparteixin la mateixa passió que ell per la immensa història de tots.
Fotografia Acantilado
Comentari: Olalla té moltes més publicacions, que Acantilado no deixa de reeditar. També fa cursos, conferències, pel·lícules, estades, visites. Així doncs, us convido a visitar la seva pàgina web des d’on podreu accedir a la seva obra, a entrevistes, articles, etc.
Persona afable, discreta i propera, l’he pogut conéixer durant tot un dia gràcies a una de les trobades que organitza la llibreria NoLlegiu, i hem passejat per aquesta història de Grècia, plena de pinzellades i de càpsules que expliquen un passat encara no prou conegut, i sobretot poc assimilat.
Treballant directament amb el llibre hem gaudit, entre altres, de la immersió en el món pre-homèric, hem insistit en les diferents vies que ens han fet arribar el llegat grec, fins arribar a l’expoli actual. També hem pogut comprovar que les noves tecnològies i els avenços científics estan capgirant antigues afirmacions. Es preveuen moltes sorpreses. Sempre benvingudes.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.