UNA HISTÒRIA CULTURAL DEL LLIURE PENSAMENT CATALÀ (1868-1923)
335 pàg. – Editorial Afers – 2018
El lliure pensament català és un dels moviments socials més desconeguts de la nostra història contemporània, malgrat que va ser un dels més rellevants i influents durant el Sexenni Democràtic (1868-1874) i la Restauració borbònica (1874-1923). Aquest llibre l’analitza des d’una perspectiva d’història cultural i presta atenció a les seves estructures organitzatives, al seu permanent activisme anticlerical i a les confluències que generà amb diferents espiritualitats alternatives i moviments socials i polítics. Maçons, republicans, anarquistes, espiritistes i, fins i tot, alguns protestants, teòsofs o socialistes participaren d’alguna manera en tot el magma de tendències que s’integraren al moviment lliurepensador. En el marc d’una societat majoritàriament catòlica, l’activisme lliurepensador contribuí decisivament a construir noves identitats anticlericals que es mobilitzaren amb múltiples objectius: combatre la influència de l’Església en el món educatiu i en les consciències femenines, construir cosmovisions alternatives al creacionisme o secularitzar els ritus. Òbviament, no foren tasques fàcils i generaren una autèntica «guerra cultural» contra un catolicisme que pretenia mantenir la seva posició dominant.
El lliure pensament va ser un moviment repulsiu per a les forces conservadores i catòliques, però també mal vist per alguns sectors pregressistes i esquerrans, perquè trencava les solidaritats de classe, desviava els obrers de la lluita contra el capital,
Tanmateix, moviments que no eren contraris al sufragi femení, es van mostrar contraris a retardar-lo fins que la voluntat de la dona deixés d’estar sotmesa a l’Esglèsia.
Amb la caiguda de la Primera República i l’inici de la Restauració, l’Esglèsia va recuperar la seva influència política i l’Estat va legislar favorablement als seus interessos i va afermar la seva posició com a potència simbólica en la societat, tornant a tenir el monopoli de la gestió de naixements, matrimonis i enterraments
Los europeos. Tres vidas y el nacimiento de la cultura cosmopolita.
Autor: Orlando Figes
Publicat en anglès el 2019 i traduït al castellà el 2020
Ed. Taurus història-Penguin Random House
Orlando Figes (Londres 1959 – ) nacionalitzat alemany des de 2017. Professor d’història de la Universitat de Cambridge i de Londres. Les seves investigacions es refereixen principalment a diferents aspectes de la història de Rússia, de la Unió Soviètica i dels països de l’est d’Europa.
Llibre d’història molt ben documentat amb quasi 70 pàgines de notes i 50 d’índex alfabètic.
A l’obra, l’autor considera que els inicis de la cultura europea comuna es produeixen a partir de la segona meitat del segle XIX. Ens ho fa veure des d’un punt de vista molt particular. En efecte, a través d’un triangle d’artistes de diferents nacionalitats, una cantant d’òpera espanyola educada a França i que posteriorment es dedicà a ensenyar i a compondre, un escriptor rus que va viure molts anys de renda i un empresari director de teatre i marxant d’art francès. Amb ells veurem com les revolucions, els canvis de règim, les guerres, entre altres aspectes, afectaren aquesta nova cultura europea global.
Pauline Viardot-García (1821-1910), Louis Viardot (1800-1883) i Iván Turguéniev (1818-1883)
El llibre ens explicarà com entre els anys 1840–1890 comença “una cultura de masses relativament integrada arreu del continent” com a conseqüència de la millora de les comunicacions, gràcies en gran part al desenvolupament del ferrocarril (ens diu que a Alemanya entre 1850 i 1869 es va passar de 5.856 a 17.612 km. i a França de 2.915 a 16.465 km.) i també de l’expansió del vaixell de vapor.
Considera el tren una força democratitzadora ja que va permetre enviar llibres ràpidament a baix cost arreu i també aconseguir que les companyies i els músics es desplacessin i fossin itinerants. Ens presenta l’ideal il·lustrat de Kant de comunitat política internacional enfront dels nacionalismes que començaven en aquesta l’època i que acabarien triomfant.
Ens parla de tres branques de la cultura: la música, la literatura i la pintura que són arts que encara avui no podem considerar excessivament populars. Des d’un inici es basaven en la protecció de les monarquies, més endavant dels nobles i en aquests anys en què apareix la burgesia aquesta també s’hi interessa, això sí, des de l’òptica del sistema capitalista que farà funcionar les arts com un negoci.
Hi trobem també el començament de les Exposicions universals, a partir de les exposicions nacionals anteriors, amb la Great Exhibition de Londres de 1851 com a símbol d’una economia que començava a globalitzar-se lentament, partint de demostrar al món el potencial industrial i comercial del país.
També explica detalladament, la creació dels drets d’autor i el sistema de royalties que començaran a aparèixer el 1850 i els anys que va costar que tots els països fessin lleis al respecte sobre el que avui coneixem com a propietat intel·lectual (Conveni de Berna per a la Protecció d’Obres Literàries i Artístiques de 1886) i que eren molt importants també per les traduccions que començaven a fer-se i que també contribuïen a la globalització de la cultura.
Els protagonistes que coneixen diverses llengües, viuen fonamentalment a l’Europa central, París, Baden-Baden la ciutat balneari situada a l’entrada de la Selva Negra (formava part del gran ducat de Baden que s’annexionarà a Prússia amb la unificació alemanya) i també a Londres. A més, viatgen molt, hi fan estades llargues a altres llocs. Es relacionen amb els compositors, cantants, pintors i escriptors contemporanis de manera que a l’obra se’ns presenten tots aquests altres personatges: Delacroix, Chopin, Flaubert, Dickens, Dostoievski, Beethoven, Chaikovski i molts d’altres.
En resum, una obra cabdal pel coneixement d’una part molt important de la cultura europea com a síntesi d’estils artístics basats en valors i en idees comunes. Una cultura europea que comença a desenvolupar-se en aquests anys gràcies als avenços tecnològics que varen permetre la internacionalització i que malgrat les contínues guerres ha aconseguit anar-se consolidant.
Els llibres que el món anomena immorals són els llibres que mostren al món les seves pròpies vergonyes
El passat 16 d’octubre va fer anys del naixement d’Oscar Wilde, (Dublin 1854-Paris 1900) i el 30 de novembre, tal dia com avui fa anys de la seva mort. Com que pel 150è aniversari aquest bloc no existia, faré un molt breu repàs per la seva figura, a la qual estimo sense condicions. Per aquella data del 2004 les cases de subhastes varen aprofitar per treure a la venda les poques cartes inèdites i desconegudes de l’autor que encara existien, alguna primera edició dedicada de les seves obres, així com algun llibre de la seva biblioteca, que l’autor sovint dedicava i regalava als seus múltiples amics. El catàleg de vendes, molt eloqüent, va incloure també un full en el qual l’autor va escriure sis epigrames, unes notes manuscrites d’una conferència que va donar a Philadelphia en 1882, així com diversos manuscrits d’obres relatives a Lord Alfred Douglas. Els pocs objectes eren un resum de la vida i la tràgica mort de Wilde, i remeten directament al seu gran talent així com a les seves grans debilitats. Entre els llibres en venda estava la seva còpia de l’obra d’Aristófanes, Clouds (1865), un text de quan Wilde estudiava a Oxford, ple d’anotacions i comentaris. Anglo-irlandès d’origen, alumne destacat de la gran universitat de Dublín, Trinity College, Wilde havia heretat el que el crític Vivien Mercier va definir com la tradició còmica irlandesa, The Irish Comic Tradition, que es remunta a la literatura celta, a Swift, a Maria Egdeworth i a tants autors i autores anteriors i posteriors a ell com Shaw, Synge, Joyce o Beckett. Més que heretar, Wilde, el més ocurrent i enginyós dels seus contemporanis, la va reprendre per transformar-la una vegada més i portar-la fins a uns límits sense precedents. Prova d’això són els seus famosos i constants epigrames que se segueixen repetint incansablement generació rere generació, així com sobretot les seves comèdies, El ventall de la Senyora. Windemere, La importància de d’anomenar-se Ernest, Una dona sense importància, i Un marit ideal, obres d’un humor total, sovint absurd, escenificades entre 1892 i 1895. La seva perdició va ser precisament, en gran part, l’excés d’enginy que el va portar a ser un gran conversador de tots assetjat en les llargues nits de gresca literària londinenca. L’excel·lent formació clàssica que rep a Irlanda, es consolida a Oxford a on arriba becat als vint anys, i estudia a les aules del gran mestre esteticista John Ruskin, crític del materialisme i defensor del socialisme utòpic que va interessar també intensament a Wilde, a jutjar pels seus relats i pels seus escrits crítics. El seu altre gran mestre és Walter Pater, que exalta la bellesa a ultrança i l’individualisme, i influeix també poderosament en Wilde. Aquestes influències van portar a escriure assajos com ara “L’ànima de l’home sota el socialisme” (1891) i l’enginyós “La decadència en l’art de la mentida” (1889), si bé el seu tarannà va ser sempre apolític, així com clarament amoral, lluny sempre de qualsevol creença radical. Del seu interès pel esteticisme dóna també bon compte el seu relat El retrat de Dorian Grey (1891), així com els contes que va escriure en part per llegir als seus propis fills: El fantasma de Canterville, El gegant egoista, El príncep feliç, El millor amic, Un coet molt especial, El rossinyol i la rosa, El jove rei, tots ells inclosos en el volum publicat el 1888, El fantasma de Canterville i altres contes. També el 1891 va publicar dos volums més de relats i contes: El Crim de Lord Arthur Savile, i Una casa de magranes. Submergit molt aviat en la vida intel·lectual de Londres, l’èxit social de l’autor és espectacular, el qual es converteix en el més famós dels dandys. A partir de 1886, encara que casat i amb dos fills, l’autor comença a visitar a joves estudiants d’Oxford. Aviat comença una intensa relació amb Robert Ross, l’únic amic que li va ser fidel fins més enllà de la seva mort. En 1891, Wilde va conèixer a Lord Alfred Douglas, un jove capritxós i indulgent amb qui va portar una vida cada vegada més dissipada i allunyada de la seva família, i la influència del qual va ser obertament destructiva per a l’autor. A partir de 1889, tot i això, Wilde viu uns anys d’intensa creativitat que culmina amb el clamorós èxit de les seves comèdies. Convertit en el dramaturg més aplaudit d’Anglaterra, Wilde aconsegueix un èxit personal i professional intens i fulminant. Sense cap control, malbarata els diners amb la mateixa facilitat amb que els guanya, però la disbauxa de la seva vida esclata en el famós escàndol a qual, per raó de la seva avidesa econòmica, l’obliga Douglas a sotmetre’s, per tal d’oposar-se i desprestigiar el seu pare, el marquès de Queensberry. Com és ben sabut, Queensberry acusa Wilde de practicar l’homosexualitat, legalment prohibida llavors, i Wilde, que podia haver evitat el judici i fugit d’Anglaterra, instigat per Douglas, s’enfronta a Queensberry i perd un dels plets més tristament famosos de la història. La seva estada de dos anys a la presó de Reading destrueix definitivament a Wilde, però li inspira també pàgines memorables. Mentre està a la presó redacta De Profundis (1905-1906), un text que dirigeix a Douglas en el qual li recrimina la seva nefasta influència sobre ell. Després del seu alliberament, Wilde escriu un poema commovedor, La balada de la presó de Reading (1898) en el qual exposa la seva tragèdia amb intensitat i rigor. Wilde va passar els seus últims anys a l’exili parisenc, vivint en condicions molt precàries de la caritat de la seva dona i dels seus llavors ja poquíssims amics. Segons els seus biògrafs, encara que Douglas va estar amb ell un temps després que sortís de la presó, va ser Ross, el seu únic veritable amic a l’hora del fracàs i la malaltia, que, d’acord amb els desitjos de l’autor, va cridar a un capellà catòlic que li va administrar un bateig provisional i l’extremunció al setembre de 1900 quan l’autor, pocs mesos després de sortir de la presó, s’estava morint a causa d’una infecció d’oïda relacionada amb una neuro-sífilis. Vuit anys més tard, Ross havia saldat també les moltes deutes de Wilde gràcies a l’edició de les seves obres, i comptava amb el suficient marge com per comprar una tomba al cementiri Pierre Lachaise de París en el qual dipositar les seves cendres.
Aquí una llista d’obres preparada per la Xarxa de Biblioteques Municipals
Hi ha un parell de biopics que expliquen prou bé la persona.
Un Haihu és allò que passa ara i aquí. Aquesta és la definició que en va fer Bashoo, el poeta de la segona mitat del S-XVIII, considerat el clàssic més destacat del gènere.
El moviment Haikus contracorrent va néixer com a reacció a l’escola tradicional que segueix les regles 5, 7, 5 síl.labes i la regla del kigo, la paraula d’estació dins el haiku. Joves poetes van voler fer haikus amb noves concepcions com haikus en seqüència, haikus sense kigo o haikus contra la guerra. Aquest moviment va durar uns 10 anys, entre 1930 i 1940.
El llibre té un haiku per pàgina escrit en japonès i en castellà. A sota, uns exemples: si se cubre / la máquina de escribir / habitación muerta. todos en la tierra / se abrazaron las rodillas / prisioneros de guerra. del ojo sin visión / el cristal de las gafas / también limpio. cuando escribo / un poema de selva / me vuelvo tigre. hormiga / aunque subes a una rosa / el sol está lejos.
Posats a llegir haikus, us recomano un altre llibre amb un recull de mestres del haiku comBasho, Buson, Issa i Shiki, amb una interessant introducció sobre aquest gènere de poesia japonesa. Exemples d’aquest segon:
totes les coses que recullo / es belluguen / marea baixa. només el Fuji / han deixat de cobrir / les fulles tendres. quan van treient / la xarxa del mar / gotes de lluna. dreta una aixada / sense ningú al voltant / quina calor! ruixat d´estiu / gravades a la sorra / fulles de pi. pelo una pera / gotes dolces que llisquen / pel ganivet.
Aurea Dicta, de Miquel Barceló, escollit el llibre més ben editat de 2018
La Casa dels Clàssics és un espai de creació i pensament, d’irradiació social i cultural, que reivindica la vigència dels clàssics de tots els temps i els divulga en tots els llenguatges i formats possibles, entre un públic ampli, divers i transversal. Arribant a les escoles, als mitjans de comunicació, a la política i al carrer, busquem ser font d’inspiració a l’hora de construir el país, l’Europa i el món que volem. Jo hi afegiria que es tracta d’un projecte engrescador i agosarat, que omple potser un buit, però també una idea, o una necessitat, fins i tot.
El fet de denominar-ne la casa convida a un cert escalf, als usos domèstics. I és des d’aquesta idea innovadora, intensa, perspicaç que es treballa per apropar els clàssics, tots ells, a un públic ampli, de forma rigorosa, plaent i àgil. No n’hi ha cap altra. I per fer-ho s’han de tenir bons aliats, i s’han de convèncer i presentar-los idees suggerents que els atrapin.
La pàgina web que us adjunto s’explica molt millor del que ho faria jo. I ara coincideix amb el Festival Clàssics, una festassa imaginativa, des de tots els punts de vista, que em demana un reconeixement també per la feina ben feta, i per una iniciativa audaç.
Molts professors, autors i crítics diuen des de sempre, i ho repeteixen, que als clàssics no se’ls ha de tenir por. Haurien imaginat mai una manera més decidida que aquesta d’aconseguir-ho?
L’autor, Stefano Mancuso, és un especialista en neurobiologia vegetal. En aquest curt llibre de 117 pàgines fa una defensa aferrissada de les plantes com a éssers vius. Planteja una hipotètica constitució de 8 punts fonamentals sobre els drets d’arbres, herbes, flors, mates…
Defensa el paper dels vegetals en el planeta terra com a garants de la supervivència de tota la resta d’espècies. El seu paper ha estat fonamental en la història de l’evolució de la vida al planeta Terra. Els humans, que en som deutors, actualment les menystenim, maltractem i exterminem. Us adjunto algunes cites :
“només els arbres són més de 3.000 milions.”
“el seu gran cervell no era un avantatge sino un desavantatge evolutiu.” (sobre el control del planeta per part dels humans)
“ens hauria de fer enfadar un model de desenvolupament, que per premiar poquíssims, destrueix la nostra casa comuna.”
“la tala de boscos no és compatible amb la nostra supervivència com a espècie. / La desforestació s’hauria de tractar com un crim contra la humanitat.”
“La idea que les relacions naturals es puguin atribuir a aquelles representacions infantils en què el peix gros es menja el més petit no sols és equivodada, sinó que també és ingènua. De fet les relacions entre els vius són increïblement més complexes i estan governades per forces molt diferents de la simple competició que van imaginar els darwinistes socials. Entre aquestes, la de Pëtr Alekseevic Kropotkin, filòsof, científic, teòric de l’anarquia i gran opositor de les simples tesis de Huxley (Darwinista social), va anomenar suport mutu. El 1902, Kropotkin feia publicar El suport mutu com a factor de l’evolució, un famós tractat en el qual sostenia, sobre exemples extrets de la història natural, que era la cooperació, el suport mutu, justament, i no pas la competició el factor que determinava l’èxit de les espècies.
El curt període històric que analitza el llibre és d’una intensitat brutal. Estem a poques setmanes del final de la Primera Guerra Mundial i Alemanya està a punt de perdre-la. La data que l’autor (Sebastian Haffner) considera com a inici del procés, no de la revolució pròpiament dita, és el 29 de setembre de 1918. Però abans d’anar als fets revolucionaris cal situar el context històric.
L’Alemanya imperial, el Reich de Bismarck, s’havia construït sobre la base d’una unificació des de dalt: L’aristocràcia i l’alta burgesia havien edificat un immens edifici industrial fort i temut a l’exterior, però amb greus mancances estructurals internes. L’omnipotència del kàiser i la indefinició dels límits del poder executiu de la Cancelleria contrasten amb un legislatiu (el Reichstag) buit de contingut. Durant les primeres dècades del govern de Bismarck, l’obrerisme alemany encarnat més tard pel Partit Socialdemòcrata (SPD) havia estat perseguit. A partir de 1890, l’SPD, a l’igual que altres partits burgesos com el Zentrum catòlic o el liberal Partit Popular Progressista (FVP), s’integren en el sistema. El partit (amb August Bebel i Wilhelm Liebknecht, el pare de Karl, el futur espartaquista) ha anat evolucionant cap a posicions reformistes, malgrat que la militància segueix confiant en una futura revolució social. Durant l’anomenat període Guillemí (1890 – 1914), el partit esdevé el més votat i al 1912 és el més fort del sistema, malgrat que la seva participació en el poder sigui pràcticament nul·la. L’internacionalisme formal de l’SPD es posa en crisi quan s’inicia la Gran Guerra. En aquests moments és un partit del sistema i vota favorablement els pressupostos de guerra; només una minoria s’hi oposa i vota en contra (96 diputats socialdemòcrates voten a favor i només 14 ho fan de manera negativa). Al llarg de la guerra, això provocarà una escissió amb la formació d’un minoritari partit “independent” (l’USPD).
Si l’objectiu del partit era augmentar la influència a través del Parlament i així arribar al poder, la guerra era una oportunitat: per primera vegada eren necessaris. Durant els anys de guerra, l’Alt Comandament Alemany era qui manava de facto, absolutament i dictatorial al país: Von Hindenburg i, sobretot Ludendorff amb ma de ferro, dirigien el país. El malestar social per la guerra havia donat lloc a importants protestes i vagues l’any 1917 i el gener de 1918: La repressió del moviment obrer va ser brutal; malgrat tot l’organització dels treballadors en forma de consells seria de molta utilitat posteriorment. Els treballadors eren massivament socialdemòcrates i el paper dels dirigents del SPD era indiscutible en aquests moments.
Erich Ludendorff (1865-1937). Principal responsable de la dictadura militar i de la “cessió” de poders al Parlament (Font: Viquipèdia).
El dia 29 de setembre de 1918 és, a ulls de l’autor, una data clau en la història d’Alemanya. Ludendorff era l’autèntic poder de la dictadura militar. Personificava la nova classe burgesa que durant la guerra i de mica en mica, havia anat arraconant l’alta aristocràcia. El dia 29 va exigir que es sol·licités una demanda d’armistici urgent, en 24 hores. El seu únic objectiu va ser “administrar la derrota” per salvar l’exèrcit i el seu honor. Per tal que l’oferta de pau fos acceptada per part dels aliats, aquesta havia de provenir de qui sempre havia defensat els acords de pau, o sigui, la majoria parlamentària. Per tal que la majoria ho acceptés, l’esquer va ser la promesa de reforma de la constitució per donar lloca a un règim parlamentari. Els famosos 14 punts de Wilson serien, en aquell moment, l’inici de les negociacions de pau: el poder enverinat pels partits de la majoria parlamentària (el SPD n’era el més important) i l’exèrcit que sortia de tot plegat indemne, com si la cosa de la derrota no anés amb ells. En els dies següents es produeix la dimissió del canceller imperial i arriben diversos comunicats de Wilson on s’endureixen de manera progressiva les condicions de l’armistici. Després del tercer comunicat de Wilson era evident la necessitat d’abdicació del kàiser. Calia anticipar-se, així ho pensaven el nou canceller, el príncep Max de Baden i l’home fort del SPD, Friedrich Ebert. El mes d’octubre fou un període d’ambigüitat: entre la guerra i la pau, entre la dictadura militar i la democràcia parlamentària, entre l’Imperi del kàiser i la revolució. El dia 5 d’octubre s’informa a la població de la imminent derrota i el 25 d’octubre es produeix el sobtat canvi constitucional en què el nou govern (amb l’SPD formant-ne part) depèn directament del Parlament.
Friedrich Ebert (1871 – 1925), dirigent socialdemòcrata i un dels principals protagonistes d’aquesta història (Font: Viquipèdia) Maximilian de Baden (1867-1929), va se l’últim cancellera imperial d’Alemanya (Font: Viquipèdia)
Al final, la revolució no va venir per la “qüestió del kàiser” sinó per un acte desesperat del comandament de la Marina. Un grup d’oficials pretén, en un acte d’honor esbojarrat fer la flota de guerra a la mar per una darrera batalla contra els britànics. La tropa s’amotina i es nega a embarcar-s’hi. És el dia 30 d’octubre i aquest és el primer acte de la revolució, feta no contra el govern, sinó a favor del nou govern amb presència socialdemòcrata. En els dies següents el motí s’escampa i el dia 4 de novembre es formen els primers comitès de mariners. El govern envia el diputat de l’SPD Gustav Noske a parlar amb els mariners sollevats. Els mariners entusiasmats, anomenen governador Noske en el benentès que la direcció socialdemòcrata és al darrera de la revolució tan esperada durant dècades. Noske, Ebert i la direcció del partit estan en contra del moviment revolucionari, però fan un doble joc. La rebel·lió i la formació de consells i soldats s’estén com una taca d’oli arreu. Aquest moviment era socialdemòcrata, no era ni bolxevic, ni espartaquista. Els líders de la molt minoritària “Unió espartaquista” dins encara de l’USPD i precursora del futur partit comunista (KPD), eren a la presó o acabaven de sortir-ne (és el cas de Rosa Luxemburg o de Karl Liebknecht) i es posa al davant com a canceller a Friedrich Ebert que seria qui en els propers mesos ofegaria la revolució que ara li donava el poder. Per altra banda, el procés avança i el moviment revolucionari aconsegueix el dia 9 de novembre l’abdicació de Guillem II, es proclama la República. Els delegats revolucionaris triats pels consells d’obrers i soldats creen, per la seva banda, un “consell de comissaris del poble”, un govern revolucionari amb Ebert al capdavant. Ebert i els dirigents socialdemòcrates juguen a revolucionaris, però no volen la revolució. Es crea doncs, un consell de comissaris paritari amb tres membres del SPD i tres del USPD. Els treballadors continuen confiant en el partit per a tirar endavant la revolució.
Mariners amotinats a Kiel (octubre – novembre de 1918 (Font: Viquipèdia). Soldats revolucionaris onejant la bandera roja a la porta de Brandenburg a Berlín el 9 de novembre de 1918 (Font: Viquipèdia).
El que havia passat a Alemanya entre el 4 i el 9 de novembre, en contra de la voluntat de la direcció del SPD, és que s’havien creat dos fronts polítics clars. El pla teixit per Ludendorff havia donat el poder als socialdemòcrates i els seus aliats burgesos, només per carregar les seves responsabilitats de la derrota militar, mentre el poder real quedava en mans dels militars. Tots aquests plans van ser escombrats per l’acció espontània dels obrers i soldats. La direcció de l’SPD feia un doble joc que va quedar al descobert en les properes setmanes.
A l’Alemanya de novembre de 1918 no hi havia cap amenaça bolxevic. No existia el partit capaç de crear-la. Liebknecht i Luxemburg no van tenir un partit organitzat i molt dèbil fins el 30 de desembre de 1918 quan els espartaquistes formaren el KPD (Partit comunista), molt minoritari i amb pocs suports dins el moviment revolucionari. Les bases obreres buscaven la unitat d’acció entre SPD i els independents de l’USPD, però responien molt dèbilment a les crides insurreccionals dels espartaquistes: la revolució alemanya era socialdemòcrata.
Mentrestant Ebert, sempre en contacte amb l’Alt Comandament Militar, es prepara per aixafar la revolució; compten amb tropes regulars als afores de Berlín i amb aquestes tropes intenten ocupar la ciutat. Els soldats fidels a la revolució i els obrers guanyen aquesta primera batalla. Ebert i el govern abandonen la ciutat. La traïció està consumada. Cal una força bruta que sigui capaç d’aixafar la revolució: aquí el paper de Noske, sense escrúpols, és important: es posa d’acord amb el comandament militar i es recluten i entrenen seccions de tropa i oficials vinguts del front occidental, els Freikorps, tropes fortament decantades cap a l’extrema dreta, però la formació d’aquests mercenaris requereix temps. Ebert i els militars organitzen l’atac amb les poques tropes fiables no revolucionàries que hom disposa a Berlín. El dia 9 de gener de 1919 aquesta tropa heterogènia entra a l’assalt a la ciutat utilitzant foc de metralladores i artilleria. El comitè, dominat pels delegats revolucionaris i no pels membres del recentment format KPD, no té cap estratègia per a fer front a l’entrada de les tropes. Els delegats prenen una sèrie de decisions polítiques revolucionàries (en absolut bolxevics): volen la unitat dels partits socialistes i l’abolició de l’antic estat feudal-burgès. La batalla sagnant suposa la derrota de la revolució, no preparada, sense lideratges. El 12 de gener es completa l’ocupació de tots els centres de poder.
Karl Liebknecht (1871-1919) i Rosa Luxemburg (1870-1919), membres de la Lliga espartaquista i fundadors del Partit Comunista Alemany (KPD). Font: wftucentral.org Agrupacions dels Cossos Francs (Freikorps), avantguarda del terro a partir de 1919 (Font: nationalww2museum.org)
El dia 14 de gener les formacions militars del Freikorps (més de 20.000 homes) entren per l’est de Berlín i ocupem els barris obrers amb Gustav Noske al capdavant. Aquí comença una repressió i un pillatge brutals que tindran la culminació l’endemà amb la detenció, tortura i assassinat dels líders espartaquistes Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht. El dia 19 de gener es celebren eleccions a l’Assemblea Nacional i el resultat restableix la majoria del govern provisional (SPD 38 %, el Zentrum 19 % i el Partit Demòcrata Alemany (provenia del FVP anomenat anteriorment, 18 %). Ebert es va sentir segur, per a ell aquests resultats esborraven tot el que havia passat entre el 9 de novembre i el 19 de gener, com si no hagués succeït res.
Els fets de gener representen l’inici formal de la guerra civil. Ebert i Noske, amb els Freikorps ben formats (entre 200.000 i 400.000 homes en total) organitzen una sagnant guerra que provocarà milers de víctimes i que eliminarà de manera sistemàtica les resistències revolucionàries per tot el país. L’estranya coalició de socialdemòcrates i futurs nazis (havien reclutat els precursors de les futures SS i SA). La “pacificació” del territori (de Bremen, a la conca del Ruhr, després Turíngia i així successivament). El lloc on la revolució va tenir més durada i arrelament va ser Baviera; aquí els consells revolucionaris comptaven amb un lideratge clar: Kurt Eisner un intel·lectual i un socialdemòcrata a qui la guerra va decantar cap a l’USDP. El febrer de 1918 havia organitzat vagues i el 1919 va fer la revolució a Munic. El procés va durar i amb un cert èxit fins i tot després de les eleccions del 19 de gener que van donar el triomf als populars bavaresos (l’actual CSU) amb 66 escons (sobre 180), el SPD amb 61 i el partit d’Eisner a qui no preocupaven en absolut els comicis amb 3 escons. Semblava que s’establia un conflicte entre el parlament regional (Landtag) i el seu govern de coalició (SPD – BVP) amb el consell revolucionari, però de manera abrupta tot es va precipitar: el matí del dia 21 Eisner va ser assassinat. El Landtag es va dissoldre pel pànic. L’única autoritat que quedava més o menys intacta eren els consells. Van seguir setmanes d’inestabilitat i tensió amb una República de consells que no acabava d’instaurar-se. Es van produir situacions complexes amb enfrontaments pel poder i tot va acabar amb la intervenció dels Freikorps prussians enviats per Noske que van ofegar en sang l’experiència bavaresa el mes de maig de 1919.
Kurt Eisner (1867-1919) el líder indiscutible de la Revolució bavaresa (Font: Viquipèdia). Eugene Leviné (1883 – 1919) líder comunista que després de la mort d’Eisner es va fer temporalment amb el control de la República Soviètica de Baviera al front d’un grup bolxevic. Al mes de maig, els Freikorps entraren a Munic a sang i fetge i assassinaren més de 700 persones. Leviné fou detingut, condemnat en consell de guerra i afusellat (Font: Viquipèdia).
L’Assemblea Nacional, per evitar el caos de Berlín es va reunir a Weimar el dia 5 de febrer per elaborar una nova constitució republicana. El SPD va continuar governant amb la “coalició de Weimar”, la mateixa coalició que l’octubre passat havia recolzat el govern del príncep Max de Baden. Però ara la realitat era molt diferent: les classes burgeses i feudals havien recuperat la seva seguretat, després d’utilitzar l’SPD per carregar-li la capitulació i sufocar la revolució. Des de mitjans de 1919, amb l’arribada del tractat de París, l’onada de les dretes va ser imparable. Els socialdemòcrates esdevingueren “els criminals de novembre”, els “polítics renegats” que havien “apunyalat l’exèrcit alemany per l’esquena”. Aquesta dreta crescuda intentarà un cop d’Estat el març de 1920 (putsch de Kapp, von Lüttwitz i Ludendorff!!) que fracassarà per la resposta contundent dels propis treballadors revolucionaris que, reprimits i traïts anteriorment pels seus dirigents de l’SPD, van permetre amb la seva acció la continuïtat del règim de Weimar. Les noves eleccions del juny de 1920 van passar factura al SPD: dels dotze milions i mig de vots va passar a sis milions i la pèrdua de la majoria absoluta de la coalició de Weimar per sempre més. El moment estel·lar de l’SPD, esperat durant mig segle havia arribat i s’havia esfumat. I fins ara. L’USPD acabaria desapareixent i els seus integrants acabarien o bé en l’SPD o en el KPD. Durant els anys de la República de Weimar, les relacions entre socialdemòcrates i comunistes van ser hostils i impossibles, cosa que va facilitar l’ascens dels nazis al poder. Però aquesta és una altra història.
COMENTARI FINAL
Sebastian Haffner (1907 – 1999) és un dels autors alemanys més importants per entendre aspectes clau de la història alemanya de la primera meitat del segle XX. Casat amb una dona d’origen jueu, abandona el país l’any 1938, després de la Kristallnacht i s’instal·la a Londres. L’any 1954 retorna al seu país. Aquest llibre és publicat l’any 1968 i reeditat el 1979; aquesta segona edició és la que ha estat traduïda al català per Montserrat Franquesa i publicada per Edicions de 1984. És un llibre curt (190 pàgines) però molt intens i detallat en els fets que narra. En la seva lectura, trobareu respostes a la interpretació d’una època de la història alemanya i europea no massa ben coneguda i que condicionarà el futur d’Alemanya, d’Europa i de l’esquerra política europea fins al final de la guerra freda.
Que no és el mateix que l’ofici d’escriptor. Aquí va de tenir ofici. De saber explicar les coses de determinada manera, amb una intenció i tècnica elaborades, molt premeditades que assegurin l’efecte desitjat. I és possible que això es pugui aconseguir a partir de conrear diferents gèneres, i d’un talent innegable. Crec que aquest és el cas.
Pierre Lemaitre va tardar a escriure, ho va començar a fer ja de gran. Això pot no voler dir res, o pot indicar una necessitat de rigor i d’experiència. Ambdues qualitats s’uneixen per escriure tant novel·la negra com novel·la “històrica”, perquè el que ha fet amb la trilogia (Els fills del desastre) és explicar la història de la reiteració humana. I ho fa amb tècniques similars, la qual cosa el permet allunyar-se dels estereotips del gènere que conreï. Ras i curt, escriu sobre els errors i les mancances de la societat desenvolupada, sobre el fracàs del sistema. Sense estalviar-nos una mirada punyent, sense concessions.
Els tres llibres, sobre els quals no vull desvelar la línia argumental, tot i que s’han explicat arreu, formen una novel·la èpica sobre les grandeses i les misèries d’una societat aixafada pels esdeveniments d’una Història, els ressons de la qual encara avui ens interpel·len.
Com a escriptor de la sèrie protagonitzada per l’inspector Camille Verhoeven, molts dels entesos en diuen, com a resum, que ha estat una alternativa o la més important competidora a les sèries nòrdiques. El que està clar és que es tracta d’un enfocament més des del quotidià, la qual cosa ens posa en alerta permanent.
Un d’aquells casos que no fa falta el bombardeig editorial i mediàtic. El boca orella fa la seva feina, i alguns crítics, dels que saben gaudir, també. No en va el mateix Lemaitre diu que la La literatura no fa més que posar un mirall davant la nostra pobra humanitat.
És la biografia novel·lada de Juan Guilloto León, conegut com a Juan Modesto durant la Guerra Civil. Era un obrer membre del Partit Comunista nascut al Puerto de Santamaría (Cadis) que va rebre instrucció militar a Moscou i va arribar al grau de general al final de la Guerra.
La narració comença el mes de març del 39 a Elda, poble al costat d’Alacant, on es troba el President Negrín amb bona part del govern de la República i a punt de marxar cap a l’exili degut a la pràctica derrota de l’exèrcit republicà. L’autor va entrellaçant el present del personatge amb el passat, i d’aquesta forma ens va explicant tots els esdeveniments en què va intervenir “Modesto”; comença per l’assalt al Cuartel de la Montaña de Madrid, el “No pasarán” de la defensa de Madrid, las batalles del Jarama, Belchite, Brunete, la conquesta de Teruel, la decisiva Batalla de l’Ebre i la caiguda de Catalunya.
A través del protagonista coneixem tant personatges reals, el poeta Alberti, els polítics Santiago Carrillo o Dolores Ibarruri o el periodistes Ernest Hemingway i Robert Capa entre d’altres, com de ficticis que ens fan viure i sentir moltes de les vivències passades pels combatents. D’alguna forma també es va veient perquè van perdre la guerra els republicans.
Per mi un novel·la fàcil de llegir, bastant ben documentada i interesant.
El nen Goriet (Gregori) és qui guia el relat. Estem en un poblet indeterminat del Maestrat, a les muntanyes a finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta del segle passat. La població rural, molt disseminada per molts massos més o menys aïllats, viu la lluita irregular entre el maquis i la Guàrdia Civil. Els pares del nen són masovers. De la muntanya baixen els guerrillers que sovint passen pel mas on busquen aixopluc. Els civils també utilitzen el mas com a punt de partida de la seva cruel repressió contra els guerrillers i de manera indiscriminada contra la pobre i atemorida població rural.
Els guerrillers del maquis compten amb la complicitat material i sentimental de la filla del mas, la Teresa, i les reticències de la mare, que ha vist com el seu marit era una víctima més de la violència de la Guàrdia Civil. La novel·la segueix l’evolució del nen protagonista, en primera persona, i de la seva família, dividida i sacsejada per les lluites entre guerrillers i guàrdies.
Martí Domínguez és doctor en Biologia, entomòleg i especialista en lepidòpters. Actualment és professor de periodisme a la Universitat i dirigeix Mètode, una excel·lent revista de difusió de la investigació de la Universitat de València. L’any passat va publicar l’esperit del temps. (llegiu la ressenya que el nostre amic Pep va fer el passat més de febrer) que ha rebut el Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any 2019.
La novel·la que ens ocupa és una lectura apassionant i utilíssima per entendre una part de la nostra història recent menystinguda i oblidada. La trobareu en edició de butxaca d’editorial Proa (328 pàgines) per poc menys de nou euros i us asseguro que us endinsareu en un relat intens que no podreu deixar fins al final.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.