Categoria: Llibres

Categories
Llibres

L’adulteri femeni, el literari

Tres exemples diferenciats: Bovary, Karènina i Ozores

Madame Bovary, V. Minnelli, 1949 – Anna Karenina, C. Brow, 1935 – La Regenta, Oviedo

_________________________________________________

Potser alguna vegada ens haurem preguntat cóm és que a finals del segle XIX, en diferents àmbits polítics i geogràfics apareix com a protagonista de la novel·la, la gran novel·la realista, la dona que practica l’adulteri.

Dones promíscues ja existien a la literatura, però mai com en aquell moment són tractades amb l’atenció, l’envergadura social i el més important, la justificació dels fets. Mai novel·listes, homes, havien dedicat la seva pluma a descriure les interioritats femenines, els seus anhels i les seves frustracions perllongades en els segles. Aprofiten uns personatges femenins, treballats amb molt detall, per explicar el mòn que les envolta. No són heroïnes, ni princeses… són dones contemporànies, que l’autor vol esbrinar per què arriben aquí. Per què ho fan Flaubert, Tolstoi o Clarín, entre altres? d’on prové aquesta atenció?.

El Romanticisme havia estat un moviment que traspassava les arts, la literatura, la filosofia, el Romanticisme era una actitud. A tot aquest garbuix que se’ns explica hi hem d’afegir, i molt important, l’evolució de l’imprempta a la segona meitat del XIX. Aquest invent, que ens havia fet “moderns” segles enrera, havia experimentat una mecanització, un progrès que permetia imprimir més, millor i més barat. La proliferació de diaris i la impressió de novel·les és un fet que la societat burgesa viu directament com una forma d’estar informada i també de practicar l’oci. La major alfabetització ho facilita. Els polítics viuen pendents dels articulistes. Els nombrosos diaris veuen que una manera de vendre també és publicar per entregues les novel·les romàntiques i les contemporànies.

Aquestes tres protagonistes literàries en són lectores, algunes, aferrissades. La novel·la romàntica les posa davant d’un dilema que els pot canviar la vida: tinc sentiments que ni tan sols m’he permés descobrir. Estan davant d’un possible creixement personal. La raó, la religió, entre altres, havien encotillat, mai millor dit, l’expressivitat, les emocions, l’espontaneïtat, les dones ho portaven com un estigma, que als homes els havia estat permés evitar, quan ho volien. La promiscuitat masculina és un fet destacable, fins i tot admirat, i des de sempre.

Davant de tant desgavell romàntic, amb una industrialització salvatge, amb una ciència que explica certs mites, amb monarquies i constitucions parlamentàries, amb medis de locomoció com el tren, etc. la novel·la s’endinsa en la realitat, que serà diversa segons l’entorn que les produeix, (en aquest cas i cronològicament França, Rússia i Espanya) fins arribar a un naturalisme, on les dones protagonistes ja surten de la classe burgesa, per aterrar a les més miserables situacions, també les més castigades i abusades.

Un altre motiu, i no menys important, que promou aquest tipus de narració serà el naixement de corrents filosòfiques i socials com a resposta als abusos que la industrialització comporta. El marxisme, però més concretament el socialisme utòpic, que a diferència del primer no creu en la lluita de classes, per tant és rebut lluny de les classes obreres. Un corrent hereu de la Il·lustració amb la prèdica d’un cert “bonisme”, però que denuncia que tot el progrès que ha comportat la industrialització no ha servit per avançar socialment, al contrari, l’explotació és un fet, sobretot en dones i nens, treballar a la metallurgia, al tèxtil… no ha donat una millor vida a la gent. La persona no és més feliç gràcies als avenços científics. I una de les consignes que sorgiran als seus escrits i proclames és la defensa del matrimoni per amor.

I aquí tenim el nucli central de la qüestió. Les tres protagonistes tenen el cap ple de literatura on el sentiments els hi són permesos, i ara saben que el seu matrimoni, per interessos econòmics, nobiliaris, socials, etc… podria haver estat d’una altra manera. Només amb ulls d’ara no els podem donar la importància que van tenir aquestes grans novel·les, que n’hi haurà arreu d’Europa i Amèrica. Es una irrupció, que ni el victorianisme va poder evitar. Dones que no estimen, ni les estimen decideixen intentar ser elles, com poden, com saben, s’aventuren a equivocar-se. Encara queden anys pels primers moviments feministes, per les sufragistes, per l’exigència del dret al vot.

Emma Bovary:

Hi ha una consciència molt explícita de la situació de la dona en la societat burgesa del seu temps: de la seva subordinació i de la seva falta de llibertat. De fet, la tragèdia d’Emma Bovary només pren sentit si la relacionem amb les condicions reals en què vivien les dones a la seva època, que Flaubert va descriure amb objectivitat i precisió. Hi ha el fet, incontestable, que Emma Bovary no es resigna al rol social que li correspon com a dona. De tota manera, el fracàs de la provinciana Emma Bovary no s’explica únicament per la situació de la dona en la societat burgesa de la seva època. Flaubert denuncia també, amb una ironia càustica, el seu autoengany, el convencionalisme i la superficialitat de les seves idees, la seva autocomplaença. I, sobretot, el fet que Emma utilitza com a matèria dels seus somnis les formes més desacreditades del romanticisme. Emma, com don Quixot, perd el sentit de la realitat i acaba estavellant-s’hi. Flaubert, aquest home-ploma, era més a prop de la realitat que no Emma.

El Bovarisme és un trastorn descrit com una alteració del sentit de la realitat. La seva frase Bovary c’est moi, va permetre tota classe d’elucubracions misògines, des de Baudelaire a Vargas Llosa.

Anna Karènina:

Russa, aristòcrata, sense revolució feta. Estem davant d’un altre paradigma. Una societat tancada en si mateixa, que viu en un clima extrem i amb extensions de terrenys descomunals. Tot això també influeix i la fa diferent, tot i que el problema sigui el mateix. Ella estima una idea i estima les seves pròpies sensacions. Estima fins el punt de suportar el dolor físic i el seu propi desequilibri. Però pateix, i molt. Mare, esposa i admirada per una societat decadent, mancada de valors, que tot ho fingeix. Estima i és corresposta. Aqui s’introdueix la gelosia com a trastorn. La Karenina és un personatge enèrgic i honest, que trenca les seves pròpies costures, molt interessant pel que te de real, d’humà amb totes les contradiccions possibles esplèndidament descrites. Tolstoi és portentòs, un torrent d’eloqüencia, de loquacitat és un prodigi de la paraula, de la descripció, també és rus.

La Regenta o Ana Ozores:

Vagi per davant que la que escriu és una ferma defensora del magisteri d’aquesta meravellosa novel·la. I suposo que es notarà la falta d’imparcialitat.

Estem a l’Espanya de la Restauració, molt important. Estem a Vetusta o sigui Oviedo, us animo a mirar al diccionari el significat de l’adjectiu vetusta.

La heroica ciudad dormía la siesta. El viento sur, caliente y perezoso empujaba las nubes blanquecinas que se rasgaban al correr hacia el norte. En las calles no había más ruido que el rumor estridente de los remolinos de polvo, trapos, pajas y papeles, que iban de arroyo en arroyo, de acera en acera, de esquina en esquina, revolando y persiguiéndose, como mariposas que se buscan y huyen y que el aire envuelve en sus pliegues invisibles…()… Vetusta, la muy noble y leal ciudad, corte en lejano siglo, hacía la digestión del cocido y de la olla podrida, y descansaba oyendo entre sueños el monótono y familiar zumbido de la campana del coro, que retumbaba en lo alto de la esbelta torre en la Santa basílica.

Aquí ja tenim una novetat, la ciutat és un personatge més, i no qualsevol, una ciutat on Clarín dissecciona més de 150 personatges. Atrevida com poques en aquesta dissecció, tota l’essència de l`Espanya del moment està aquí descrita. Ana Ozores és una dona casada amb un home gran que no té cap interès en ella, ni com a companya de vida, ni com a companya sexual. Es un home d’una burgesia provinciana que la tracta com una filla, una neboda… el casament és un contracte. La Regenta és intel·ligent, curiosa, formada en un estricte catolicisme, que té un aliat en els seus anhels, el seu confessor, un personatge més que interessant, que Clarín utilitza per mostrar-nos la humanitat de les contradiccions en front dels dogmes. Un home que es rendeix a la captivació que li produeix una dona que la veu i la sap desorientada, que també ha llegit moltes novel·les, una dona, de les tres potser la més real, desaprofitada en tots els seus atributs morals i fisics. Una dona que pateix quan se sap estimada per un capellà, que pateix pel tancament que viu a casa seva i a la ciutat, i que es lliurarà als amors amb una mena de “Don Joan” provincià que Clarín destrossa sense compassió. Avui en direm un maltractador, sense pal·liatius.

Clarín, que mai cau en el retrat de personatges femenins volàtils, aqui s’enfronta amb decisió a l’adulteri, a la postura femenina, a l’educació, a la religió, a la política i a la família. Conegut i temut crític literari publica als 33 anys aquesta joia a Barcelona, el 1884. La resta ja és història, de la censura també.

La Regenta ha estat portada a la televisió en una magnífica sèrie que va dirigir Fernando Méndez-Leite per a TVE el 1995 i varen protagonitzar, entre altres, Aitana Sanchez Gijón i Carmelo Gómez.

Categories
Llibres

El món de 1914

Edicions: Ela geminada

Comentari:

Són alguns dels més importants articles i textos recuperats, que es van publicar setmanes posteriors a la declaració de la I G.M., on la reinterpretació del seu caràcter pacifista no resulta tan eloqüent i senzilla.

Deixa entreveure certa consciència d’orgull germànic…

Descriu sensacions i sentiments (sobretot en “Viatge de retorn a Àustria”)  indubtablement germànics, carregats d’un espantós fervor prussià-patriòtic, on ens parla de la raça, de la importància de la llengua alemanya, de l’obedient i esforçat soldat imperial-prussià i de la unitat suprema de la nació alemanya. Tot això motivat, probablement, per l’excitació i el nerviosisme dels esdeveniments del moment. Aquí no hi ha res de la imatge pacifista i antibel.licista que coneixem a la seva extensa i posterior obra.

Comentaris d’Antoni Martí Monterde en el pròleg:

 Zwei… Zweig – Memòries i oblits d’un europeu, on fa referència a notes i articles publicats del propi Zweig en el moment en què va esclatar la IGM:

“Les victòries alemanyes són magnífiques”- “S’anuncia una batalla gegantina al llarg de tota la frontera galitsiana” – “Com envejo l’exaltació de Berlín”.  

També fa menció, d’una carta al seu amic Anton Kippenberg, datada el 18 d’octubre de 1914: “…el meu plaer més gran seria ser oficial d’aquest exèrcit i poder vèncer a França…”.

D’aquestes notes i escrits, sobretot en “Unes paraules sobre Alemanya”, s’assemblen moltíssim a allò que critica tant en les seves memòries com a febre bel.licista.

La gran ambigüitat que apareix en “El món insomne” o en “Als amics de l’estranger”, i en els escrits de dies i d’horitzons incendiaris en “La curació de Galítsia” i en “Dels dies de l’ofensiva alemanya a Galítsia”.

Per acabar conclou, que per entendre a S.Z., s’ha de llegir doblement a Zweig, tot Zweig, …. amb totes les seves contradiccions, les seves paradoxes i ambigüitats, perquè són les nostres, les de tots els europeus. Els seus llibres no remeten simplement a una Europa desapareguda, sinó a una Europa en autodestrucció constant….

Crítica del Confidencial:

“La mentira, retrato de una omisión histórica – El europeo universal y pacifista sufrió de un hoy nunca citado ardor que trató de esconder el resto de su vida. ¿Vergüenza u omisión de un esteta?”

Categories
Llibres

Tothom hauria de ser feminista

  • Títol: Tothom hauria de ser feminista
  • Autora: Chimamanda Ngozi Adichie 
  • Editorial: Fanbooks
  • Col·lecció: Biblioteca Chimamanda
  • Traductor: Scheherezade Surià López
  • Nombre de pàgines: 64
  • Sinopsi: Un llibre que recull el transcendental discurs que va oferir l’autora a TEDxTalk (sèrie anual de conferències centrades en l’Africa), sobre el significat de ser feminista en ple segle XXI. Un breu assaig que té el poder que les seves paraules ressonin dins el cap de qui les llegeix. Aquest és el poder que tenen els grans assajos per canviar la societat.

L’autora

Chimamanda Ngozi Adichie (Abba, Estat d’Enugu, 15 de setembre de 1977) és una novel·lista nigeriana. Adichie és el seu cognom, mentres que Chimamanda Ngozi són els seus dos noms, que volen dir “el meu déu no caurà” i “benedicció”, respectivament, en igbo. Ha estat considerada la veu més destacada d’un seguit de nous autors anglòfons que estan aconseguint atreure una generació de lectores i lectors cap a la literatura africana.

Comentari

En ocasió del 8M de 2021 he tornat a llegir aquest llibre de Chimamanda Ngozi Adichie, Tothom hauria de ser feminista, que em va regalar la meva filla Xènia. No pretenc resumir-lo, s’ha de llegir tot sencer. En destaco alguns paràgrafs:

Per dissimular els aspectes “negatius” que li retreien alguns amics sobre el mot femenista, diu amb ironia: En un moment determinat vaig a arribar a ser “feminista feliç africana que no odia els homes i a qui li agradava pintar-se els llavis i dur sabates de taló alt perquè vol i no pas per agradar els homes”

“De manera que en un sentit literal, els homes governen el món. Això tenia sentit fa mil anys […] Avui dia vivim en un món radicalment diferent. La persona més qualificada per ser líder ja no és la persona amb més força física. És la persona més intel·ligent, la que té més coneixements, la més creativa o més innovadora. I per aquests atributs no hi ha hormones. Una dona pot ser igual d’intel·ligent, innovadora i creativa que un home. Nosaltres hem evolucionat, però les idees que tenim sobre el gènere no ho han fet gaire”.

“Passem massa temps ensenyant les noies a preocupar-se pel que en pensaran els nois. I en canvi, al revés no ho fem. No ensenyem els nois a preocupar-se per caure bé. Passem massa temps dient a les dones que no s’enfadin, que no siguin agressives ni dures, la qual cosa ja és prou dolenta, però, a sobre, després ens girem i ens dediquem a elogiar o justificar els homes pels mateixos motius”.

“El problema del gènere és que prescriu com hauríem de ser en comptes de reconèixer com som. Imaginem que feliços que seríem, si fósssim nosaltres de debò i no haguéssim de respondre a les expectatives de gènere.”

He decidit no continuar disculpant-me per la meva feminitat. I vull que em respectin sent tan femenina com sóc. Perquè m’ho mereixo. M’agrada la política i la història, i m’encanta tenir una bona discussió intel·lectual. Sóc femenina. Sóc feliçment femenina. M’agrada dur talons alts i pintar-me els llavis. M’agrada rebre compliments d’homes i dones (tot i que he de ser sincera i dir que m’estimo més els compliments de les dones elegants), però sovint duc roba que no agrada als homes o que no “entenen”. La duc perquè m’agrada i perquè m’hi sento bé. La “mirada masculina” com a definidora de les opcions que prenc a la vida és, en gran part, secundària.”

“Quin és el sentit de la cultura? En última instància, la cultura té com a finalitat garantir la conservació i la continuïtat d’un poble […] La cultura no fa la gent. La gent fa la cultura. Si és cert que no forma part de la nostra cultura el fet que les dones siguin éssers humans de ple dret, aleshores podem i hem de canviar la nostra cultura”.

“La meva definició de feminista és un home o una dona que diu: sí, actualment hi ha un problema amb el gènere tal com l’entenem i l’hem d’arreglar, ho hem de fer millor. Tots nosaltres, dones i homes, ho hem de fer millor”

Llibres de Chimamanda Ngozi Adichie en català

Vegeu la llista de llibres en català: https://www.grup62.cat/autor/chimamanda-ngozi-adichie/000045755

  • Sobre el dol. Apunts, pensaments i reflexions al voltant de la pèrdua – 07/04/2021 – Fanbooks
  • Tothom hauria de ser feminista, Estimada Ijeawele i Sobre el perill dels tòpics – 04/03/2020 – Fanbooks
  • Tothom hauria de ser feminista – 21/03/2018 – Fanbooks
  • Estimada Ijeawele: Manifest feminista en quinze consells – 21/03/2018 – Fanbooks
  • Sobre el perill dels tòpics – 21/03/2018 – Fanbooks

Categories
Llibres

Dietari ebrenc d’un bipolar

Títol: Dietari ebrenc d’un bipolar

Autor: Albert Fabà Prats

Editorial: Quorum Llibres. Col·lecció No ficció 10

Data: març de 2021

Pàgines: 135

L’autor

Albert Fabà Prats (Tortosa, 1956) és ebrenc, però ha treballat durant molts anys a Santa Coloma de Gramenet, encara que a hores d’ara viu al barri barceloní de Sant Andreu. Llicenciat en Història Contemporània, mestre de català i sociolingüista. Actualment treballa als Serveis Centrals del Consorci per a la Normalització Lingüística com a Responsable d’Anàlisi i Avaluació.
Ha publicat diversos articles en revistes especialitzades («Revista de Llengua i Dret», «Llengua i Ús», «Treballs de Sociolingüística Catalana», «Idees», «L’Avenç»,), com ara «Un balanç del procés» (setembre de 2019) o «Llengua, identitat i opcions polítiques» (maig de 2020), tots dos a la revista «L’Avenç» (el darrer conjuntament amb el sociolingüista Joaquim Torres).
Ha publicat els llibres «A l’altra banda del Besòs. Cròniques colomenques» (1998-2003) i «Les llengües a Catalunya», editat per la Fundació Jaume Bofill.

Albert Fabà Prats

Comentari

He llegit d’una tirada el llibre de l’amic Albert Fabà, Dietari ebrenc d’un bipolar. És un llibre especial per a mi, pel gènere i per l’autor. Conec l’Albert Fabà des de la universitat, a la Facultat de Geografia i Història, després, hem compartit lluites sindicals amb el professorat dels cursos de català per a adults  i hem treballat, conjuntament, en un munt de projectes de política lingüística, a Santa Coloma de Gramenet i per tot Catalunya. Tenim una complicitat política bàsica i una bona amistat. No tenia coneixement de la seva malaltia fins que em va convidar a participar en el micromecenatge del seu llibre. La veritat és que el títol em va sorprendre i  l’Albert em va explicar l’estat actual, sense entrar en gaire detalls. En llegir el llibre, també, he comprés moltes altres coses.

No és un llibre sobre aquesta malaltia, tot i que en parla. És un dietari que espigola i alhora aprofundeix en un munt de temes. D’entrada, detalla gran part de la geografia ebrenca. Com diu la contraportada: “Les planes inacabables, els horitzons llunyans, els pobles allargassats, els paisatges deltaics. Els tarongerars i les hortes que voregen el riu. Les barrancades pregones de les aspres contrades del Port. L’estesa d’oliveres a les planes situades entre la vall de l’Ebre i els primers contraforts calcaris. O la serenor paisatgística de les terres altes”.

També hi trobareu, a més, alguns dels seus records infantils i juvenils. La seva militància política, sindical i ecologista, i també els records de la guerra civil i de la postguerra del seu pare, Albert Fabà Llatse, pintor de parets, pagès de corbata i artista pintor pertanyent al grup MACLA-65, que fou un moviment cultural i un col·lectiu artístic multidisciplinar, sorgit a Tortosa, durant el franquisme. El dietari ens mostra els preparatius de l’exposició homenatge a aquest pintor tortosí de 92 anys.  Vegeu la pàgina web amb part de la seva obra: https://albertfaba.wixsite.com/pintor

“Lo castell” obra d’Albert Fabà Llatse. De la col·lecció homenatge a Ferran Arasa

L’Albert Fabà confessa que és un lector de llibres d’assaig (sociologia, política, filosofia, ciència, etc. ), tot i així al llarg del llibre fa un recorregut literari per clàssics universals com «Guerra i pau», set de les tragèdies Shakespeare, «Camí de sirga», o «El quadern gris», que són lectures que s’esdevenen en ple confinament.  És, també, un bon recitador de poemes de Vicent Andrés Estellés i s’atreveix a cantar Raimon, de qui és un gran coneixedor. A la tardor, ens té preparada una sorpresa musical. Podeu veure un bon exemple en l’espectable poètico musical Coral Romput,  una creació d’Albert Fabà i el music Josep Pascual. Es tracta d’una selecció del llarg poema de Vicent Andrés Estellés Coral romput:  https://youtu.be/89JFfOEXtqo

“Coral Romput”, una creació d’Albert Fabà i el music Josep Pascual.

Al dietari, no hi podia faltar la narració dels esdeveniments dels mal anomenats dies històrics que ens ha ofert el Procés, entre el 10 de maig de 2018 i l’1 de juliol de 2020, ja en plena pandèmia. Sempre, hi fa una descripció personal i familiar del dia i una anàlisi ponderada i molt encertada, a parer meu, sobre què ha significat. També, ens descriu amb claredat les darreres enquestes sociològiques i sociolingüístiques del Centre d’Estudis d’Opinió  (CEO).

En resum, l’Albert és un home amb múltiples facetes que pot i sap parlar de ciència, en general, o de física quàntica, en particular. Però, també, és un gran lector, activista, ecologista, sociolingüista i analista polític. Tot això el seu dietari ho transpira.

Per acabar voldria destacar que aquest dietari és un text molt llegidor, clar, amè, ric en expressions i mots populars ebrencs. Per cert, també, comenta el llibre de la Teresa Tort, 100 paraules ebrenques agafades al vol. Una altra petita joia lingüística. Vegeu-ne aquest petit tast: https://www.cossetania.com/tasts/100paraulesebrenquesTAST.pdf

Com diu la contraportada: I és que el dietari es pot interpretar també com un recull dels sentiments que es produeixen en plena reclusió, ja que acaba, precisament, en el moment que l’autor torna cap a Tortosa per cuidar la seva mare, després de quatre mesos sense poder-ho fer.

Categories
Llibres

Somiant el retorn

L’anhel d’un retorn fallit

Per Joan Alcaraz

  • Títol: Somiant el retorn
  • Autor: Vicenç Relats i Casas
  • Pròleg. Vicenç Villatoro
  • Any: 2020
  • Pàgines: 181
  • Editorial: Gent i Terra (Santa Eulàlia de Ronçana, Vallès Oriental)

L’autor

Vicenc Relats i Casas (Lliçà d’Amunt, Vallès Oriental, 1964) és periodista i editor. Dirigeix, des del 2011, la revista-libre semestral Vallesos, immersa en la memòria i el patrimoni cultural vallesà i progressivament consolidada com a referent periodístic. També és director de l’editorial i productora audiovisual Gent i Terra, centrada en el coneixement a partir dels recursos del territori.

Ha treballat i col·laborat en premsa, ràdio i televisió, tant a nivell nacional com comarcal, i ha estat productor executiu del film documental El Xoc (2018), d’Enric Vilageliu, sobre la revolta que va portar al referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre del 2017.

Ha publicat, amb el que comentem, una vuitena de llibres, especialment d’assaig i memòria històrica. Destaquem-ne L’Estatut, entre el desig i la realitat, amb Felip Solé i Sabarís i Albert Viladot (1989); El nou senyor Esteve. La revolta tranquil·la del comerç ciutadà (2006); El Port de la Selva sota les bombes (2013), i El Port de la Selva després de les bombes (2016).

Vinculat als anys 80 a la Crida a la Solidaritat, ha estat membre del Secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana i és vocal de la junta de l’APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català).

Comentari

Somiant el retorn és el relat biogràfic de Jaume Massot i Galceran -l’últim alcalde republicà del poble empordanès del Port de la Selva- i de la seva família, dins la qual Miquel Martí, farmacèutic i resident al Pertús, ha col·laborat amb Vicenç Relats a rastrejar les vivències del seu avi.

Massot, un pescador i alhora pagès de vinya i olivar conegut pel sobrenom d’en Cai, es va involucrar en política de ben jove des d’una clara identificació esquerrana. El seu caràcter independent no el duria a tenir carnet de partit, però sí a vincular-se, d’una manera informal, primer a ERC i després al PSUC.

Jaume Massot “Cai” amb la seva dona Joana, a Banyuls: Font: Gent i Terra

Aquest home d’extracció humil i tarannà idealista esdevindria alcalde de la vila situada dins la península del cap de Creus des del febrer del 1934 fins a la fi de la Guerra Civil, quan ell i la seva família emprendrien el dur exili republicà que els duria a la Catalunya del Nord i també a Occitània. Establert després, durant més de vint anys, a Banyuls de la Marenda, al Rosselló, en Cai moriria a l’exili tot i somiar intensament el retorn al Principat des del seu Empordà. La dignitat -i segurament el poc pragmatisme- va impedir-li d’acceptar, el 1960, l’indult que li concedia Franco. Mala sort, però per poc: el nostre home acabaria els seus dies el 12 de març del 1974, a l’edat de 81 anys, i el sinistre dictador, el 20 de novembre del 1975, als 83.

Fotografia de portada del llibre “EL PORT DE LA SELVA, IMATGES I HISTÒRIES DE L’AHIR” de Viceç Relats, Fotògraf: Isaac Cervera

El llibre, interessant i significatiu, de Vicenç Relats, ens permet conèixer de prop uns noms i unes traces humanes i apropar-nos amb ells de nou a la nostra història recent. Així, revivim els estralls de la Guerra i la tragèdia dels bombardeigs que, sobretot a la fi de la Guerra, van colpejar el Port de la Selva, el Cap de Creus i l’Alt Empordà; sentim tota la duresa del pas per la frontera francesa dels components i més persones vinculades a un exèrcit i un país derrotats; comprovem com la seva instal·lació en poc o molt improvisats camps no fou, precisament, plàcida, i ens adonem que, malgrat tot, l’exili els va permetre -no sempre, és clar- anar refent les seves vides tot somiant el retorn al país natal, fita no sempre assolida. Alguns -com en el cas d’en Jaume Massot-, per mort abans d’hora, i d’altres, perquè ells, elles o els seus descendents s’arrelarien a diferents països sense renunciar, tanmateix, a la condició de catalans ni a la seva memòria històrica.

Tal com diu al pròleg Vicenç Villatoro, Somiant el retorn “és una construcció valuosa a una tasca necessària: humanitzar l’estadística, posar cara a les víctimes de l’exili”.

En aquesta línia, i també des de la mateixa condició d’edils, se m’acuden ara volums com Hilari Salvadó, alcalde de Barcelona quan plovien bombes (2017), de l’historiador barceloní Pau Vinyes, o Samuel Morera, alcalde republicà de Terrassa (2019), de l’historiador egarenc Josep Puy, entre d’altres de similars que pogueu anar cercant, coneixent, llegint. Tot i més per tal que la cada cop més valorada memòria històrica sigui, no tan sols un actiu essencial dels llocs, territoris i països, sinó també un impuls vital i continuat per al seu -i nostre- futur.

Portades de “El Port de la Selva després de les bombes” i “El Port de la Selva sota les Bombes” de Vicenç Relats.

Categories
Llibres

Sempre han parlat per nosaltres

De Najat El Hachmi

Feminisme i identitat. Un manifest valent i necessari

Es la història i el rerefons profund de la religió, de l’origen i motius de portar el vel per part de les dones islàmiques, però sense oblidar que fa no tants anys a la nostra societat, a la nostra cultura, les dones havien de dur, obligatòriament, la mantellina en tots els actes religiosos.

En  tots els seus llibres explica històries de supervivència, l’adaptació al nou món, els desajustos constants que provoquen les contradiccions entre la fe i la llibertat. Són cent trenta pàgines que és devoren en un no res. No és una novel.la, és un cop de puny en tota la cara a l’actual societat patriarcal i masclista.

S’instrumentalitza en col.lectius feministes el “glamour” del vel, sent els únics beneficiaris els mascles.

S’han d’acabar en totes aquestes estupideses, que a més provoquen irritacions als ofesos radicals prohoms religiosos (de totes les religions), que reclamen i que a més fan bandera, de tenir una dona amb vel en un parlament, donen mostra de llibertat i democràcia, quan el que fan és  sotmetre a la dona en una grollera i falsa escenografia de submissió.

El relat de Najat, crec que ens mostra l’experiència viscuda en primera persona de la seva història, i que si més no ha de donar a les joves adolescents una nova visió a partir d’ara: “el que ningú, mai més, parli per elles”.

Ens parla de l’Islam, dins de les noves xarxes socials, del supremacisme radical islàmic, que es considera millor que altre. Ser musulmà és sempre ser millor en qualsevol lloc.

Del problema d’identitat dels immigrants musulmans, entre tradició i cultura o entre democràcia i igualtat, es tria tradició i cultura (la musulmana). Les dones estan doblament discriminades, xenofòbia musulmana, i pel fet de ser dona. No té llibertat, tampoc sexual, ni poder econòmic, ni social, ni de possessió, ni d’elecció de vestimenta.

El llibre és una reflexió de la idea social i un manifest personal. Enfoca molt bé el tema musulmà i la discriminació de la dona. Reduir la llibertat és un problema polític molt greu. El purisme i l’esnobisme d’esquerres, està del tot equivocat, el fet de voler portar a l’escola l’islam, també. L’escola pública ha de ser laica. El primer pas és que la religió s’ha de fer fora de l’escola, ha de desaparèixer de l’ensenyança obligatòria. No s’ha de permetre cap símbol religiós, dins de l’escola.

Enfrontar.se a la teva pròpia cultura, a la teva comunitat és molt difícil, en certa ocasió a Viladrau, en venir l’imam de Vic, varen obligar totes les dones marroquines a posar.se el vel, que és símbol de total submissió, i va dir: “ Mentre ells passegen el gos, nosaltres tenim fills. No hem de fer absolutament res. D’aquí a uns anys tindrem moltíssims més fills que ells, i la batalla la guanyarem nosaltres – l’Islam”. La força radicalitzada de l’Imam és brutal.

Les dretes i el masclisme està pujant de forma perillosa, i en part és gràcies a la immigració i la cultura musulmana i sud-americana.

L’autora manifesta: si em poso amb els homes he de semblar més racista que feminista, perquè he de mantenir la meva virginitat i formes, mentre que el meu germà no ha de fer.ho!. El feminisme és una lluita, és un problema de poder, una lluita d’igualtat. No hi ha discriminació més bèstia que la de gènere. Les normes no estan gens clares. Escoles que segreguen per sexe, la instauració i obligació del vel…etc.

La llibertat no es tria, el problema de gènere està molt arrelat dins de la societat occidental – la violència de gènera – No pot ser que les dones cobrin el 20% menys que els homes. Això passa per sobre de qualsevol construcció cultural. Qualsevol capitalisme té contradiccions fonamentals entre capital i treball. Opressió home/dona està entroncada en tota societat i continua sent una assignatura pendent. L’estat ha de ser molt clar en aquests temes, i s’ha de legislar des del principi, igual que les influències dels mitjans de comunicació, és l’abús de poder que va en totes direccions; les lleis han de ser molt clares, començant per les organitzacions sindicals.

Cultura, ideologia, identitat, perjudicis culturals, tradicions, concepció home-dona, masclisme original estructural…. És un efecte sols cultural?, o també econòmic?…. No forma part del mitjà de producció del sistema.

A l’Islam o a l’Àfrica negra, l’explotació d’esclaves sexuals és en l’àmbit particular, en l’àmbit familiar, no en l’àmbit públic – harems.

A Europa hi ha molta hipocresia,…. com que som més rics, som més demòcrates. A l’Islam el vel és explotació….. però i aquí ??… les sabates de taló què?.., i els llavis pintats?.

Existeixen infinitat de contradiccions culturals i de diferències de classe, els temes del socialisme, del feminisme, l’ecologia, etc… La protecció de les dones musulmanes…. Estan protegides de veritat ?, o estan protegides perquè són propietat ?.

No pot ser que qualsevol dret estigui controlat per un estat. Fins on s’han de respectar els costums culturals, religioses ancestrals ?… no poden existir indecisions polítiques.

Va existir l’islamisme progressista, però el finançament del terrorisme islàmic ha estat la causa de la reculada, juntament amb la hipocresia occidental, que ha fet possible aquest islamisme occidental. Molts musulmans al seu país, no anaven a la mesquita, i ara aquí són autèntics fidels islamistes.

Un molt valent manifest feminista.

Categories
Llibres

Petita crònica

L’any 1929, en ple ascens del nazisme es van publicar quatre narracions (- La col.lecció invisible, de 1925.  – Un episodi del llac de Ginebra, de 1919. – Leporella, de 1929. – El llibreter Mendel, de 1929.), breus que varen gaudir d’un èxit extraordinari. Amb evidents traces autobiogràfiques,que retraten el gran declivi d’un món caduc, que la Gran Guerra va fer desaparèixer. Són una autèntica crònica literària d’una Europa entre guerres.

És una Petita crònica d’una Alemanya derrotada, que amb el Tractat de Versalles, va donar peu a la finalització del Segon Reich, i donar el tret de sortida al catastròfic i terrorífic Tercer Reich, a causa de les importants concessions territorials i als pagaments de les fortes indemnitzacions econòmiques que el poble alemany va haver de suportar com a penyora i despesa de la Gran Guerra. Tractat que va ser totalment vilipendiat, als anys trenta per ja saben qui….

En “Un episodi del llac de Ginebra”, Zweig escriu: “¿Per què no m’han de deixar anar amb la meva dona, si els ho demano per l’amor de Crist?…. ¿Per què en van treure de casa, doncs? Deien que havia de defensar Rússia i el tsar. Però Rússia queda molt lluny i el tsar….”.

El crític i escriptor Xavier Serrahima ens diu: “Stefan Zweig ens reflecteix amb gran força tant l’absurditat de la guerra com el caràcter d’aquells que, per defensar el seu país, són enviats a l’altra banda del planeta, i abandonats a la seva sort, com una desferra inútil, quan ja no són necessaris”

Com ens diu l’escriptor, Antoni Martí Monterde, gran coneixedor i estudiós de Zweig, que “En el període d’entre guerres, és un declarat neutral i pacifista, que per encàrrec del ministre d’Afers Exteriors d’Àustria, dóna un seguit de conferències a Zuric, Berna, Basilea i Lucerna, per a mostrar al país neutral per antonomàsia que Àustria no participava de l’esperit  bel.licós d’Alemanya. És en aquest moment, a les acaballes de la Gran Guerra, quan Zweig comença a escriure les novel.les que anirà arredonint amb aquesta imatge de gran escriptor pacifista. Obres com Jeremies, El món de 1914, i Petita crònica”.

On continua dient: “El recull d’aquests quatre relats, són una mena d’autobiografia  profunda, en què s’estableix una relació negativa respecte al positiu que representen les seves grans memòries: El món d’ahir – Memòries d’un europeu, redactades als anys quaranta i publicades pòstumament.”

“No va poder defugir de la Primera Guerra Mundial, al final tampoc no va poder eludir la Segona, ni els efectes del nazisme sobre la seva condició jueva, ja que el seu aristocratisme intel.lectual alemany no li estalviaria de veure cremar els seus llibres ni d’haver.se d’exiliar a Brasil, on es va acabar suïcidant”.

Aquests breus escrits ens confirmen la fama de pacifista i europeista de Zweig, que va representar, com pocs, la idea d’una Europa culturalment unida, així com va ser un fort activista social sent un dels primers escriptors que protestaren contra la intervenció d’Alemanya en la Primera Guerra Mundial, escrivint sobre la crua realitat europea de tots aquells anys, fins a definir-se posteriorment com “no ari”.

L’antic món deixa pas a una nova realitat en la qual el llibreter de llibres vells és considerat com un “paràsit incòmode i inútil”.

“¿Per què vivim, si el vent esborra fins a l’última petjada que van deixant els nostres peus?” Pàg.111.

“..si els homes escriuen llibres, només és per poder unir-se als altres éssers humans més enllà del propi alè i, d’aquesta manera, defensar-se davant l’impecable antagonista de la vida: la caducitat i l’oblit” Pàg. 130.

Ens narra una sèrie de fets comuns, normals, corrents, però uns fets del tot importants, de i per a persones normals, discretes, de personatges inadvertits, perdedors….

Descriu uns relats que s’han de preservar i transmetre d’una generació a l’altre, que no han de caure en l’oblit.  Avui ho anomenen  “el rescat de la memòria històrica”. Preservar, protegir els esdeveniments pòstums. La història dels nostres predecessors, dels nostres orígens més pròxims i obtenir la immortalitat d’uns fets que nosaltres no hem viscut, però que si hem de transmetre…. amb totes les seves conseqüències.

Tal com va deixar escrit Josep Pla, referent al rescat de la memòria històrica, en el llibre “Fer.la petar”, en el capítol “per què sóc conservador”:

“L’element vital de la cultura és la memòria, sobretot la memòria històrica. L’home en estat natural no té memòria: és una criatura que viu davant de la naturalesa en una posició passiva.

La memòria és dolorosa, trista, amarga. El passat, els morts, els nostres morts, l’experiència transmesa, el testimoniatge d’altres vides, la palpitació d’altres vides, els seus afanys, glòries i misèries…. Mantenir el testimoni d’aquestes coses és cultura.

Per això es treballa tan frenèticament, per fer a cada moment taula rasa del passat.”

El seu suïcidi va representar la perduda d’un intel.lectual, extraordinàriament popular, que tenia clar que va deixar d’existir, en el moment en què va experimentar que el món, que l’envoltava estava perdut, i que no hi havia retorn possible al món anterior.

La seva vida va ser, en si mateixa, la pròpia història d’Europa.

Categories
Llibres

Dora Bruder

DORA BRUDER, és un relat biogràfic de Patrick Modiano publicat el 2 d’abril de 1997. És una biografia escrita per un novel·lista, s’ha definit com auto ficció combinant elements biogràfics amb paràmetres novel·lescos. El període d’Ocupació i la situació dels jueus a París, és un tema molt recorrent a l’obra de Modiano.

El desencadenant de la novel·la va ser quan Patrick Modiano al 1988 revisant unes pàgines del diari París-Soir del 31 de desembre de 1941, en plena ocupació nazi es publica un anunci: “Es busca una noia, Dora Bruder, 15 anys, 1,55 m, cara ovalada, ulls gris marro (…) Enviar qualsevol informació al Sr. I la Sra. Bruder, boulevard Ornano, 41, París”. És aquí on comença la investigació fascinat per l’anunci de la desaparició d’aquesta noia, ocorreguda en un barri que coneixia perfectament, eren els carrers de la seva infància i això fa que s’interessi pel destí de Dora Bruder. Durant la reconstrucció dels diferents elements de la vida d’aquesta noia, Modiano  identifica cada cop  més  la seva intimitat, amb la seva pròpia vida familiar, plena d’incògnites doloroses.

La narrativa de Patrick Modiano – Premi Nobel 2014 – fa que aquesta història relatada amb extraordinària habilitat estigui plena de esperança i vida. A través de la seva investigació pels diferents carrers i edificis de París, ens descriu els fanals, els aparadors, els cafès que s’il·luminen, la gent que s’afanya als carrers i estableix un lligam entre el París d’aleshores i el d’avui.

És una biografia, autobiografia i història col·lectiva que il·lumina l’ànima d’una època sòrdida a Europa.

Categories
Llibres

Libres i pandèmia, sembla que s’entenen

Doncs sembla que sí. És evident que no només és l’efecte de la pandèmia, que ha posat de manifest l’important que és saber gestionar els nostres sentiments i inquietuds, i s’ha descobert que els llibres ajuden, la cultura en general pel que té de desafiament, o de consol, a vegades.

Hi ha unes ganes, que ja venen de lluny, de personalitzar les botigues, en general, en front d’una altra que busca tot el contrari. I moltes llibreries estan apostant per aquesta primera actitud. L’acte de triar un llibre, quan no se sap quin es vol, i es vol remenar, pot esdevenir apassionant o tota una frustració. Aquí és on entra la figura de la llibreria eficient, i del llibreter eficaç. D’aquí que moltes busquin una certa especialització en temes o suports, que organitzin tota classe d’actes per atraure lectors, veïns i passavolants. Es allò del món líquid que necessita agafar una certa consistència, múscul, i això és el que s’esta fent, moltes que ja hi són des de fa anys i totes les noves que entren al camp de batalla davant Jeff Bezos.

El sorgiment encadenat de llibreries és, doncs, cíclic. Entre el 2013 i el 2014 van néixer, amb pocs mesos de diferència, la No Llegiu, la Memòria, l’Ona de Gràcia, La Impossible i La Calders. I, des d’aleshores, cada poc temps la xarxa de llibreries ha sumat nous projectes com La Temerària, l’Obaga, La Carbonera, El Gat Pelut, La Inexplicable, La Tribu i la Sendak, entre moltíssimes altres. Al llarg d’aquest temps també n’hi ha que han tancat –des de les històriques Catalonia i Canuda fins a la Negra i Criminal, El 2019, 12 llibreries es van donar d’alta al gremi i sis van donar-se de baixa, mentre que el 2018 se’n van sumar nou i en van marxar set.

Hi ha hagut certament un canvi generacional, i a més a més des de fa uns anys la Universitat de Barcelona ofereix un Postgrau en Llibreria que prepara per saber portar un negoci. Desprès el temps i la clientela diran si s’ha encertat.

Ara, quedem a l’espera de la inauguració de la Finestres, un projecte que Barcelona es mereix.

Transfereixo del bloc Llibreries de Barcelona les darreres entrades.

Categories
Llibres

Dolor de l’escriptura, plaer de la lectura

Per Joan Alcaraz

• Títol: T’has endut l’olor dels til·lers
• Autor: Jaume Puig Ustrell
• Any: 2020
• Pàgines: 200
• Editorial: El Cep i la Nansa, edicions (Vilanova i la Geltrú)
http://www.elcepilanansa.com

L’autor

Jaume Puig Ustrell (Terrassa, 1945) ha estat enginyer industrial i és un ciutadà sensible a la cultura, singularment a la música.
L’any 1973 es casaria amb la reconeguda -i ara enyorada- actriu egarenca de teatre i de populars sèries televisives en català Àngels Poch, morta d’un càncer el mes de març del 2015.
Escriptor esporàdic de pensaments fins ara inèdits, T’has endut l’olor dels til·lers és el seu primer llibre publicat. Una irrupció en el panorama literari per treure-s’hi el barret i que, per tant, és desitjable que tingui continuïtat.
Del seu pas per la prestigiosa Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, Jaume Puig n’ha obtingut les eines necessàries per tal de donar reeixida forma artística al que prèviament havia estat un dietari personal, ben segur que molt dolorós d’escriure.

Jaume Puig Ustrell

Comentari

Diferent, singular, colpidor, valent, extraordinari i d’altres adjectius se li podrien acudir a una lectora o un lector sota l’impacte immediat d’haver acabat un llibre com T’has endut l’olor dels til·lers. Però, més enllà del que aquesta adjectivació pugui expressar, cal dir que el text de Jaume Puig Ustrell ha de ser, tant com es pugui, rescatat del gavadal de tanta novetat literària. Amb l’objectiu de preservar les traces de la gran actriu que el va inspirar i de destacar la bona ploma que ens posa de nou, tan sensiblement, la seva memòria a l’abast.
I és que Jaume Puig fa una formidable contribució al gènere, tan preuat, que n’hem convingut a dir literatura del jo. En aquest cas, es tracta d’un jo sofrent, d’algú que s’adona que la parella que de jove escollí com a companya de vida -i amb la qual ha tingut un fill i una filla- se’n va d’aquest món d’una manera inexorable, a uns encara joves 66 anys. Ens deixa el seu cos, clar, perquè és ben cert que cap persona no mor del tot mentre tingui qui la recorda, oimés quan, com en el cas d’Àngels Poch, qui se’n va ha gaudit, molt merescudament, de l’admiració col·lectiva.
¿Quins són aquests til·lers d’aroma tan fragant, dibuixats també a la bella portada que ens fan a mans les vilanovines edicions d’El Cep i la Nansa, un dels segells editorials ben consolidats més enllà de Barcelona? Són els arbres que la parella protagonista podia veure a la plaça que donava a la seva finestra familiar. I que conserven un perfum que, per intens, fresc i poètic -com el títol del volum- que sigui, ja no té el concurs de l’Àngels…

Àngels Poch

El llibre del Jaume Puig constitueix un repte per l’equilibri entre un dolor gairebé irracional i la raó conceptual que s’esforça en vèncer-lo. I ho aconsegueix plenament en la mesura que l’autor -darrera del qual hi ha, no cal dir, una persona- pateix, però qui el llegeix en pot gaudir. No hi ha cap contradicció, en això, perquè la malaltia i la mort de tants éssers propers i el dol posterior que comporten constitueixen experiències poc -o gens- agradables però que enriqueixen, ni que sigui des de l’extrema fragilitat, el coneixement de la condició humana.
Per fer una mica més suportable el dolor i vívida l’enyorança que sent per la seva estimada, l’autor introdueix al text la descripció d’alguns objectes d’ús molt personal vinculats a l’Àngels que, d’una manera alhora punyent i delicada, ens la tornen a atansar. D’aquesta manera, la trenca, l’abric negre, el vestit blau o el penjoll de plata constitueixen peces emblemàtiques d’un itinerari vital que la mort, en bifurcar-lo, ha gairebé destruït… però no del tot. I és que -insistim-hi- aquest llibre i la semblança compartida que conté tornen a fer nostra una ànima, una sensibilitat i un talent que perduraran, tot vencent l’oblit.
Us convido, doncs, a sentir negre sobre blanc -i també des del lila del preciós envoltori que llueix el volum- l’olor d’aquest til·lers. Si heu estat recentment de dol, podreu percebre-la d’una manera intensa. I si hi esteu encara, us obrirà la finestra cap a la plaça de la vida i la contemplació d’uns arbres que us faran retrobar, novament, la llum del sol.