Portada del llibre del 2005 de Doris Kearns Goodwin Team of Rivals: The Political Genius of Abraham Lincoln. Gravat d’AH Ritchie.
Text de Pep Martí Vallverdú
Un “equip de rivals” per als Estats Units… i per a tot arreu
Els Estats Units elegiran el proper 3 de novembre el seu president, així com un terç del Senat i la totalitat de la Cambra de Representants. Executiu i legislatiu seran renovats i el país viu ja la campanya electoral, enmig de l’excepcionalitat que suposa la pandèmia, que ha sacsejat especialment la societat nord-americana, desconcertada davant un enemic que aquest cop no sap com abatre. El Partit Demòcrata està teixint l’equip amb el qual intentarà desplaçar de la Casa Blanca Donald Trump, aquest personatge que ha trencat gairebé tots els cànons de la política clàssica. A hores d’ara -els propers mesos seran llargs-, tot indica que Joe Biden, polític veterà que ho ha estat quasi tot en la política dels Estats Units, serà el candidat oficial demòcrata a competir amb Trump. De moment, ha de respondre les acusacions -que ell nega de forma radical- d’una antiga assistent, Tara Reade, que assegura que va ser agredida per l’aleshores senador el 1993. Pocs creuen que l’acusació tingui base, però Biden ja ha hagut de defensar-se. De moment, els focus estan posats en quina persona designarà Biden per ser candidat a la vicepresidència i com serà la seva administració. Si guanya. Diversos periodistes i analistes li han aconsellat que s’envolti d’un equip consistent i han esmentat el “Team of rivals”, un llibre que ja és un clàssic per entendre la política nord-americana. L’equip de rivals és el títol d’un estudi de l’escriptora i historiadora Doris Kearns Goodwin sobre la presidència d’Abraham Lincoln. Goodwin va analitzar com Lincoln, un dels grans herois de la democràcia nord-americana, va formar el seu govern després de ser elegit el 1860. Sorprenent tothom, va integrar bona part dels seus rivals dins del Partit Republicà -ben poc a veure amb l’actual- per forjar una administració molt potent que va ser capaç d’afrontar una Guerra Civil.
Un llibre d’història amb grapa literària
El llibre de Goodwin arranca el maig del 1860, quan quatre homes que competeixen per la nominació republicana (Abraham Lincoln, Edward Bates, William Henry Seward i Salmon Chase) esperen l’encontre amb el seu destí mentre s’inicia la Convenció Republicana que es reuneix a Chicago. A partir d’aquí, l’autora rememora la trajectòria d’aquests personatges en els anys anteriors. Goodwin perfila el camí que va portar un jove legislador com Lincoln a Washington i com va prendre decisions agosarades. Explica com es va oposar a la guerra amb Mèxic (1846-48), que considerava inconstitucional, malgrat que era molt popular i la seva actitud va ser considerada políticament suïcida per alguns amics seus. Goodwin subratlla aquí el coratge i l’autoconfiança com a elements de lideratge. Team of Rivals, escrit amb grapa literària i aprofundiment en la psicologia dels protagonistes, s’endinsa en els anys cinquanta del segle XIX, quan els Estats Units es debaten entorn el tema de l’esclavitud, amb un Lincoln alineat amb els abolicionistes, però no pas amb el sector més radical d’aquests, sinó en els que volen mantenir com sigui la unió entre nord i sud. Després, el llibre retorna a la Convenció republicama, amb la sorprenent elecció de Lincoln com a candidat i el seu triomf posterior a les eleccions presidencials. La segona part de l’obra mostra el Lincoln estadista que condueix la federació en els anys tràgics de la Guerra Civil, i fins a la victòria sobre els confederats. I que sap ser també líder del partit, oferint als seus rivals interns càrrecs rellevants a l’administració, amb Seward, el gran derrotat, com a secretari d’Estat (com Obama amb Hillarry Clinton). El viatge de Goodwin -on sempre és present l’admiració pel biografiat- conclou a la Petersen House, l’edifici on Lincoln agonitza després de ser tirotejat en el Teatre Ford. La frase de Stanton, el secretari de la Guerra, ressona a la sala mortuòria: “Ara ell ja pertany als segles”. Goodwin aporta un sòlid aparell crític, ja que el seu treball és fruit de la consulta d’arxius personals (amb el fons de Lincoln en primer lloc) i de la premsa de l’època, i aporta més de 700 notes.
De Lincoln a Biden
Doris Kearns Goodwin va saber trobar la clau de l’èxit de Lincoln: un lideratge ambiciós, però alhora amb un fons honest, astut, però per aconseguir grans ideals (la pervivència de la Unió, l’abolició de l’esclavitud), calculador però mirant a llarg termini. Un lideratge fet de poc orgull i molta empatia amb els adversaris. Per això, quan Barack Obama va ser candidat a la Casa Blanca el 2008, va dir que havia estat un dels llibres de capçalera de la seva campanya. Alguns comentaristes van atribuir a aquesta lectura que el primer president negre dels EUA escollís a la seva gran rival, Hillary Clinton, com a secretària d’Estat. I al mateix Biden, un altre contrincant intern, com a vicepresident. Ara molts aconsellen a Biden formar un altre equip de rivals. Potser aquesta hauria de ser una lectura per a molts aspirants al lideratge, en èpoques com l’actual, en què es noten a faltar qualitats líders segurs d’ells mateixos i, per això mateix, menys mesquins que la mitjana, més capaços de sumar diferències en ideals d’alta volada, disposats a saber perdre algun cop sense que això sigui una afrenta i amb prou sagacitat per conviure amb altres talents. Si mirem a moltes entitats del nostre entorn, quantes executives, consells d’administració o juntes de govern funcionen realment com un equip de rivals en lloc de ser una claca de cortesans o un niu de víbores? L’escriptora Doris Kearns Goodwin sap del que parla. Va conèixer de prop el poder i la Casa Blanca treballant-hi a finals dels seixanta, quan allí hi vivia Lyndon Johnson. Un polític amb talent que va aconseguir grans coses, com avançar en els drets de la minoria negra, però que va quedar atrapat a la guerra del Vietnam. També ell va intentar formar el seu “equip de rivals”. Però no és fàcil i a vegades el millor talent topa amb massa entrebancs. Goodwin, però, ens proposa pensar-hi. El seu Team of Rivals” és una bona guia per dissenyar bons equips de lideratge.
Lincoln vist per Steven Spielberg
Lincoln és una pel·lícula estatunidenca de l’any 2012 dirigida per Steven Spielberg i interpretada per Daniel Day-Lewis i Sally Field. El Guió de Tony Kushner està basat en el llibre de Doris Kearns Goodwin. Team of Rivals: The Political Genius of Abraham Lincoln. La pel·lícula narra els últims anys de la vida del President dels Estats Units, Abraham Lincoln, i els seus esforços per a ratificar la tretzena esmena de la Constitució dels Estats Units, que abolia l’esclavitud. En 1865, mentre la Guerra Civil Americana s’apropa a la seva fi, el president Abraham Lincoln proposa una esmena que prohibeixi l’esclavitud als Estats Units. No obstant, això planteja un gran dilema: si la pau arriba abans que s’aprovi l’esmena, el Sud tindrà poder per rebutjar-la i mantenir l’esclavatge; si la pau arriba després, desenes de milers de persones seguiran morint al front. En una carrera contra rellotge per aconseguir els vots necessaris, Lincoln s’enfronta a la major crisi de consciència de la seva vida.
La repressió després d’octubre de 1934: El Govern de la Generalitat empresonat (Font: elnacional.cat). Largo Caballero a la presó (Font: memoriahistorica.org). Dues imatges de la repressió a Astúries (Font:memoriahistorica.org).
El relat continua amb la CEDA al poder (1934 – 1935) titulat LA VIA LEGAL CAP A L’ESTAT CORPORATIU. L’amplitud de la repressió de l’octubre revolucionari representava per a Gil Robles l’èxit de la seva tàctica legalista. Ara, amb l’oposició empresonada i parcialment desarticulada, confiava que una propaganda hàbil li proporcionaria l’èxit electoral i el poder. Els apologistes de Gil Robles defensen les seves conviccions democràtiques en el fet que no va aprofitar la repressió per a fer-se amb el poder. La realitat és que la situació no era tan clara. Només a Astúries, els miners havien aconseguit lluitar i derrotar per dues vegades columnes de l’exèrcit dotades amb artilleria pesada i suport aeri. Per tant no era gens clara la possibilitat de fer-se amb tot el país. El que si que tenia clar la CEDA és que la política de repressió havia de ser molt severa. Inclús militars de dretes com Fanjul, Franco i Goded públicament demanaven càstigs severs; Gil Robles els notificà que ell no s’hi oposaria a un cop, però les condicions objectives en aquell moment no ho permetien.
Joaquín Fanjul, un dels responsables de la facciosa i conspiradora UME, posteriorment responsable del cop d’estat del 1936 a Madrid, detingut després del fracàs, jutjat, condemnat a a mort i afusellat (Font: alamy.es) Manuel Goded, militar reaccionari i conspirador conspicu. El juliol de 1936 volà des de Mallorca per a fer-se càrrec de la insurrecció a Barcelona. Fou detingut, jutjat, condemnat a mort i executat (Font: wikipedia.org)
El tan lloat legalisme de Gil Robles era el resultat de la impossibilitat d’una acció alternativa. Per tant la CEDA va tornar al possibilisme i al gradualisme. Això si, una feina principal en el Ministeri, de la Guerra del que Gil Robles n’era el responsable, va ser depurar-lo d’elements «indesitjables»: els militars republicans (Hernández Saravia, Riquelme, Hidalgo de Cisneros i altres) van ser apartats i substituïts per generals conspiradors com Fanjul o Franco, responsable de l’Acadèmia Militar, bressol de militars reaccionaris. En secret es va establir un pla de rearmament de l’Exèrcit per tal de tenir-lo preparat quan calgués el cop militar i la futura repressió interna. El nou govern comptava amb cinc ministres de la CEDA amb un poder ascendent i un Partit Radical que es desintegrava gradualment. La JAP i molts polítics cedistes ja no demanaven reformar la constitució, sinó fer-ne una de nova per un «Nou Estat» on els poders del Parlament fossin dràsticament retallats, un executiu lliure de controls i un consell econòmic que dirigís una economia corporativa.
Implantació (el joc era il·legal aleshores) de la ruleta anomenada “Straperlo” (acrònim dels seus creadors Strauss, Perle i Lowann). La seva entrada als casinos es va fer a canvi de sucoses comissions a polítics com Lerroux i altres radicals. La paraula estraperlo a la postguerra s’associaria a l’amplíssim mercat negre(Font: lavanguardia.org i descubrirlahistoria.com)
La tàctica de Gil Robles era provocar la corrosió lenta del sistema; en aquesta tàctica el Partit Radical era el vehicle utilitzat per aproximar-se lentament al poder, però l’eficàcia d’aquest procediment va saltar pels aires en revelar-se públicament la corrupció dels radicals. El mes d’octubre de 1935 va esclatar l’escàndol de l’estraperlo que va esquitxar de ple Lerroux i el seu partit. La crisi que es va produir amb la dimissió de Lerroux feia perillar la maniobra de Gil Robles per arribar al poder, ja que l’alternativa d’Alcalá – Zamora era o oferir la presidència del govern a Gil Robles o convocar eleccions. El president era molt reticent a la primera opció en considerar, amb raó, que Gil Robles no oferia garanties democràtiques. Gil Robles, en aquest moment tenia dues alternatives: recolzar i ajudar a un cop d’estat que estava en preparació i del qual n’estava ben informat o buscar una via que li permetés seguir al govern. Va intentar les dues coses alhora: va buscar el suport de Cambó i la Lliga a un govern presidit per ell amb les restes dels partit radical i això no va reeixir. Per altra banda va establir contactes amb el general Fanjul que tenia el suport dels militars reaccionaris i colpistes de la UME per a fer un cop d’estat. Gil Robles li va dir que si l’exèrcit creia oportú fer un cop de força ell no s’hi oposaria: Aquesta via tampoc va tirar endavant ja que alguns militars clau com Franco, Varela o Goded no ho tenien clar. La conclusió era que la via catastrofista encara no estava prou preparada. El president Alcalá – Zamora va nomenar el 13 de desembre de 1935 a Portela Valladares com a nou president del govern amb l’esperança que formés una coalició àmplia. El nou govern no va funcionar i es van convocar eleccions.
Propaganda de la CEDA als carrers de Madrid (Font: gaceta.es); propaganda tremendista antimarxista (Font: lapaseata.net); demanant el vot per a les candidatures monàrquiques (Font: timetoart.com)
L’estratègia electoral cedista era formar un front antirevolucionari el més ample possible, comptant amb el suport actiu de l’Església. El front havia d’atraure des dels radicals fins els monàrquics més extremistes i hauria d’incloure les classes patronals, mercantils i industrials. Les negociacions no van oferir excessives dificultats excepte amb els nacionalistes bascos que anaren a les eleccions en solitari. A Catalunya sorgí una coalició estrambòtica amb la CEDA, els radicals, els carlistes i la Lliga units en un front de llei i ordre, En moltes províncies s’aconseguí la coalició amb els radicals de Portela i en altres no. La despesa electoral en propaganda va ser molt abundant i grans fortunes com Juan March abocaren diners sense aturador. La propaganda era apocalíptica, entre el bé i el mal, entre la supervivència o la destrucció amb un contingut virulent i fals.
Propaganda del Front d’Ordre Català Font: elnacional.cat
Les eleccions es celebraren el 16 de febrer de 1936 i donaren la victòria al Front Popular malgrat que la dreta guanya 750.000 respecte les darreres eleccions, degut al transvasament de vots dels radicals que pràcticament van desaparèixer. L’esquerra, en aquest cas unida, augmentà però en un milió els seus votants. A la vista dels resultats, la dreta va canviar sense cap problema a tàctiques més violentes. Des de molts sectors de la dreta cedista es convenceren ràpidament de la necessitat d’assegurar per mitjans violents el que era inabastable a través de la persuasió. La via legalista va acabar amb les eleccions de febrer.
Tot el procés posterior a la insurrecció d’octubre, amb la repressió, radicalització i la formació del Front Popular, s’explica en el capítol EL SOCIALISME EN TENSIÓ. Els socialistes més destacats estaven o empresonats o a l’exili els darrers mesos de 1934. Prieto aconseguí escapar del país. La majoria del comitè revolucionari i l’executiva de la UGT era a la presó. Prieto, des de l’exili sol·licita al partit l’assumpció de responsabilitats. Largo, des de la presó, s’hi oposà i negà (també ho va fer en el posterior judici) la seva participació en els fets. En bona part això era penosament cert: els caballeristes no havien pres cap mesura que contribuís a l’èxit del moviment revolucionari i a més s’havien retirat deixant orfes de direcció les bases que creien realment en la revolució. Els fets d’octubre s’havien de convertir en un mite de la història socialista i aquest mite, pel desistiment caballerista, quedava en mans dels prietistes. Culminava així la divisió del partit entre prietistes i caballeristes que s’aniria accentuant en els següents mesos. Durant aquest temps Prieto es decantà una altra vegada i de forma definitiva pel reformisme i amb el suport dels miners asturians i els metal·lúrgics bascos i amb una majoria de l’executiva esperava reconstruir la República seguint els paràmetres del primer bienni. Largo Caballero, malgrat les seves vacil·lacions de l’octubre es va decantar de manera progressiva cap a postures revolucionàries, com a mínim a nivell retòric i amb el suport dels comunistes que s’havien apropiat, en exclusiva i sense raó, de l’empremta revolucionària de l’octubre asturià.
El VII Congrés de la Internacional Comunista va significar un canvi brusc en l’estratègia comunista. Podeu escoltar un discurs de representants caballeristes del PSOE
L’anàlisi de la realitat política de Prieto era perfecta i això descol·locà les derives revolucionàries i bolxevitzants de Largo Caballero. Però en aquest punt, els comunistes sortiren en la seva ajuda. El 2 de juny de 1935, el VII Congrés de la Komintern havia canviat la línia estratègica dels comunistes i propugnava la creació d’un front popular ampli de totes les forces antifeixistes. Els comunistes demanaren obertament la unió amb el PSOE. Els joves bolxevitzants estaven encantats, però Largo Caballero no: el moviment obrer l’havia de controlar ell i els passos dels comunistes semblaven anar en la via d’apropiar-se’n; per altra banda tampoc era partidari de col·ligar-se amb els republicans d’esquerres. El 14 de novembre, Azaña va fer al PSOE la proposta formal d’aliança electoral. Es van reunir les executives de les tres organitzacions, la JS, la UGT i el partit. El propi Largo, decidit a no tornar a cometre l’error de 1933, va acceptar la coalició.
Desfilada a Ponferrada de les Joventuts Socialistes Unificades (Font: astorgaredaccion.com). Al llarg de la primavera de 1936 culminà la unificació de les joventuts socialista i comunista, de fet una radicalització i una absorció a les tesis comunistes (Foto: twitter.com)
Els radicals de la JS ho acceptaren en la línia que marcava al Komintern, però un sector de la joventut, també caballerista, s’hi oposà i això va ser un anticip de les futures divisions dins d’aquest sector a la Guerra Civil. Largo va insistir que la coalició s’havia d’estendre a altres organitzacions obreres, inclòs el PCE: estava disposat a que no quedés enfortit el sector prietista del partit. Prieto va respondre de manera dura assenyalant l’excessiu pes que els comunistes podien tenir en el pacte i que l’autonomia que tenia la JS era contraria a la tradició del moviment socialista. La Komintern va haver d’enviar un representant a la Model de Madrid per convèncer Largo Caballero de les bondats del Front Popular.
Míting d’Azaña a Bilbao (Font: elpais.es) Míting d’Azaña a València (Font: publico.es)
Azaña, tot i no tenir cap participació en els fets d’octubre, havia estat detingut a Barcelona i ingressat en un vaixell presó. Finalment quedà en llibertat sense càrrecs i convertit en una figura emblemàtica d’una part de l’esquerra. Un cop en llibertat començà un llarg procés de reconstrucció dels dividits grups republicans que confluïren el mes d’abril de 1935 en una sèrie de condicions per reeditar la coalició amb els socialistes del primer bienni. Prieto, per la seva banda, demanava una àmplia coalició per la defensa de la República, del moviment socialista i per l’alliberament dels presos polítics. Els caballeristes, en especial la JS cada cop més radicalitzada, atacaven les postures reformistes de Prieto i defensaven de forma cada cop més oberta la via revolucionària. A principis de maig, Fernando de los Ríos horroritzat per les profundes divisions en el moviment havia proposat una reunió del comitè nacional del PSOE per a solucionar les diferències. El comitè, el mes de maig, abordà sense cap compromís final la submissió de la JS a la disciplina del partit i les negociacions per a formar una futura coalició amb els republicans a la qual els caballeristes n’eren reticents. No és clar de quina manera les divisions es reflectien a la base, però el record de l’octubre asturià, l’existència de milers de presoners polítics i la conducta revengista de la dreta, asseguraven una resposta massiva a favor de la unitat i la defensa de la República progressista.
Les tensions entre prietistes i caballeristes continuaren durant els mesos següents en que es va elaborar el programa electoral del Front Popular. És impossible saber com es repartien els suports a Prieto o Largo Caballero entre les bases del moviment socialista; el que està clar és que els bolxevitzants feien molt soroll. La confecció de les llistes electorals suggereix que els caballeristes tenien menys suports del que semblava.
L’anomenat bienni negre i la polarització creixent es desenvolupen en el capítol LA POLÍTICA DE REPRESÀLIES. Entre 1931 i 1933, la coalició republicana – socialista havia intentat crear una República socialment progressista; en el context de forta depressió econòmica internacional era impensable que es poguessin resoldre els greus problemes econòmics i socials heretats. En el context de l’oposició de 1934, una part creixent de la UGT i de la Joventut Socialista, amb el suport força temerari de Largo Caballero estaven perdent les esperances que la democràcia burgesa permetés establir una justícia social mínima. La desil·lusió socialista era proporcional al creixement de la CEDA. A les eleccions de novembre de 1933, la victòria del centredreta va ser clara, ja que dels 8.535.200 vots emesos, 3.365.700 van ser per a partits de dretes, 2.051.500 per a partits de centre i 3.118.000 per als partits d’esquerra, però el repartiment d’escons segons la llei electoral afavorí els partits de centre i dreta. Així la CEDA obtingué 115 escons i el Partit Radical de Lerroux 104. Els antics partits de la majoria governamental, ara separats, sumaren uns escassos 99 escons. La resta d’escons es repartien entre diferents partits de dreta no legalista (90 escons), ERC (24 escons), la Lliga Catalana (24 escons), el PNB amb 11, els galleguistes amb 9 escons i el PCE amb un solitari escó conformaven el Parlament.
Alcalá – Zamora presideix el primer govern d’Alejandro Lerroux (Font: academiacolecciones.com
El president Alcalá – Zamora no volgué fer l’encàrrec de govern a la CEDA, partit que qüestionava la legalitat republicana i fou Lerroux l’encarregat de formar govern. Els socialistes no van acceptar els resultats, tot presentant dubtes i proves (autèntiques) de manipulació i frau en molts districtes del sud. Malgrat els resultats, Gil Robles era lluny de poder constituir el seu anhelat i publicitat «Nou Estat» i el sistema corporatiu de caire feixistitzant que tanta por feia a l’esquerra: Contemporitzant, es decidí per donar suport al govern de Lerroux. Les exigències de Gil Robles eren: a) Amnistia pels condemnats de la Sanjurjada, 2) Revisió de la legislació religiosa i 3) Revisió i modificació de tots els decrets de caire social aprovats a l’anterior bienni. Els radicals es van girar cap a la dreta amb una mancança de postures polítiques clares i coherents que van fer mal a la República. Era un partit ple de corruptes que veien el poder com un fi en si mateix, com una manera d’accedir a prebendes.
Entre la Joventut Socialista hi havia la convicció que l’única resposta al feixisme era la revolució social. L’executiva de la UGT, encara en mans de Besteiro, era hostil a qualsevol aventurisme revolucionari. Largo, i en aquest cas coincidia amb Prieto, no aprovava l’immobilisme del sector besteirista. De tota manera l’oratòria revolucionària dels socialistes era limitada i quan la CNT va promoure una de les seves insurreccions armades el moviment socialista no va participar-hi, tot i que cada vegada entre més militants sindicals joves creixia l’entusiasme irresponsable cap a la via revolucionària. Durant aquest període es produí un augment de la brutalitat de la Guàrdia Civil com a conseqüència del nomenament de governadors civils conservadors, així com un seguit de decrets que limiten o anul·len l’obra social del primer bienni progressista.
En aquests primers mesos de 1934 es produeixen canvis en les executives del partit i del sindicat que passen a estar controlats per Largo, així com la JS en mans del seguidors més radicals. Immediatament es disposen a preparar un moviment revolucionari en forma de moltes instruccions a les organitzacions provincials. El fervor revolucionari no s’estén per les províncies i , per tant, la resposta de moltes agrupacions del partit o seccions del sindicat són febles. Cal dir també que les activitats del propi comitè revolucionari mai no van anar més enllà de la pura retòrica. Durant la primera part de l’any la UGT es va llençar a una sèrie de vagues sectorials que van cremar les energies del sindicat sense focalitzar el que pretesament era principal objectiu estratègic.
Ricardo Samper, president del govern successor de Lerroux el 1934 (Font: buscabiografias.com)Rafael Salazar Alonso ministre de la Governació dels governs de Lerroux i Samper (Font: artehistoria.com)
Mentrestant, Gil Robles s’anava atansant lentament al seu objectiu d’arribar al poder legalment amb discursos que mostraven la seva aversió per la República i l’admiració pel corporativisme feixista en mítings multitudinaris on les agressives joventuts el rebien amb crits de Jefe! Jefe!. Es va anar revocant la legislació religiosa de 1931 – 1933, es va redactar una llei d’amnistia dels delictes de la dictadura i el cop de Sanjurjo. Això va provocar una crisi de govern amb la dimissió de Lerroux i la substitució per un altre radical ineficaç, Ricardo Samper. Una ofensiva parlamentària dels agraris i la CEDA va acabar amb la derogació de la llei de termes municipals i el desistiment total dels jornalers del camp. La resposta de la FNTT va ser tèbia degut al caràcter reformista dels seus dirigents, però les bases arrossegaren el sindicat a la vaga amb un seguit de peticions en absolut revolucionàries. El moviment vaguista es feu el juny de 1934, de forma pacífica, però amb forts preparatius repressius per part del violent i reaccionari ministre de la Governació Salazar Alonso. Les seves mesures van ser ràpides i sense pietat contra l’esquerra en general. La situació de repressió del moviment obrer va ser tan intens que es va tornar a la situació miserable dels anys 20.
Els socialistes, en la figura de Largo Caballero, promogueren les Aliances Obreres com a resposta a les mesures contrarevolucionàries del govern que buscaven la unió operativa dels diversos components del moviment obrer cosa que no aconseguiren en una gran d’Espanya per la negativa de la CNT a participar-hi i per la dubtosa qualitat revolucionària dels dirigents socialistes que entenien l’Aliança més com un sistema de controlar el moviment obrer allà on no eren majoritaris que com un mecanisme revolucionari real. Aquest va ser el cas de Catalunya on la CNT desconfiava de la via revolucionària del PSOE. Únicament a Astúries es constituí una Aliança Obrera amb un cert grau d’unitat.
A Catalunya durant aquests mesos de govern del centredreta, l’existència de la Generalitat era un petit blindatge contra les mesures reaccionàries de Madrid, però l’estiu de 1934, el govern d’Esquerra havia aprovat la llei de contractes de conreu, una llei progressista que possibilitava la compra de terreny als arrendataris que haguessin treballat les terres un mínim de 18 anys. La Lliga, en nom dels grans terratinents, ho impugnà i el Tribunal de Garanties Constitucionals, en mans de la dreta desautoritza el govern d’esquerra, cosa que des de l’esquerra, es va viure com un ultratge.
El capítol AMENACES RETÒRIQUES, RESPOSTA REAL, explica els fets de la insurrecció d’octubre de 1934. La principal paradoxa de tot és el paper d’Indalecio Prieto que pren una posició revolucionària més aviat per una desesperació essencial i en contra de les seves conviccions democràtiques. Prieto va col·laborar amb el moviment, però el comitè coordinador del partit, sindicat i joventuts era un caos, tot es va fer de mala manera, a la llum pública, donant publicitat al que es feia i, per tant, permetent que la policia s’anticipés. Només a Astúries la classe obrera local va disposar d’armes i explosius. Hi ha nombroses evidències de la manca de serietat i de convicció revolucionària per part dels caballeristes, tot i que la retòrica bolxivitzant, sobretot a la JS, era molt sorollosa. El moment triat per iniciar la insurrecció havia de coincidir amb l’entrada de la CEDA al govern. En aquells moments, finals de setembre de 1934, Largo controlava les principals seccions del moviment, però hi ha poques coses que suggereixin que els seus moviments buscaven realment una revolució autèntica. En els moments previs a l’entrada de la CEDA al govern, les amenaces revolucionàries de Largo Caballero eren una mena de farol, tot pensant que el president Alcalá – Zamora no ho autoritzaria, dissoldria el Parlament i convocaria eleccions. Aquest joc perillós va acabar en forma de nyap i finalment es va anar a una insurrecció ni preparada ni realment desitjada.
Dos escrits a El Socialista el setembre de 1933 on es pot veure la retòrica molt esquerranosa i radical de Largo Caballero
L’actuació del govern durant l’estiu fou de reprimir intensament els preparatius, cosa no difícil tenint en compte l’excessiva visualització que els socialistes feien de tot plegat. Prieto va proposar en una reunió del comitè nacional del partit que la radicalitzada executiva es manifestés públicament a favor dels compromisos revolucionaris. Va guanyar la votació, però Largo que no va assistir a la reunió per estar malalt, va rebutjar la votació i va presentar la dimissió com a president del partit (no li fou acceptada). Això pot demostrar lo lluny que Largo Caballero estava realment dels bolxevitzants del partit.
El 26 de setembre Gil Robles va obrir la crisi retirant la confiança al govern, cosa que va provocar la dimissió de Samper l’1 d’octubre. Després dels tràmits oportuns Alcalà – Zamora encarregà Lerroux de formar un nou govern amb la inclusió de tres ministres de la CEDA. L’elecció d’aquests ministres va ser una provocació en tota regla i els socialistes estaven convençuts que el nou gabinet consolidaria la tendència cap a un govern autoritari i reaccionari. De los Ríos va fer un darrer intent davant Alcalá per tal que inclogués els socialistes al govern i convoqués eleccions. La negativa de la Presidència va provocar la crida a la vaga general revolucionària per part del moviment socialista. Les conseqüències reals d’això van ser: l’existència durant dotze hores d’una república catalana independent, una vaga general poc exitosa a Madrid, la presa d’alguns ajuntaments al sud del país i l’establiment d’una comuna de treballadors a Astúries que es mantingué dues setmanes. Durant els fets, els líders socialistes frenaren l’ímpetu revolucionari dels seus seguidors. A Madrid no havien acceptat els ajuts donats per trotskistes i anarquistes i les poques armes que tenien no es van distribuir. Tot va propiciar la ràpida repressió de l’exèrcit. El ministre de la Guerra, Diego Hidalgo, havia nomenat el general Franco com a assessor tècnic, en previsió dels fets les setmanes anteriors a la insurrecció i això facilità l’arribada a Astúries de les tropes africanes sota el comandament directe del sanguinari tinent coronel Yagüe que iniciaren atacs d’artilleria pesada i bombardejos aeris les conques mineres. Les tropes africanes desencadenaren una repressió ferotge; quan les tropes van entrar a Gijón i Oviedo feren moltes execucions sumàries.
A Catalunya l’oposició de la CNT a l’Aliança Obrera, deixà la iniciativa en mans d’ERC en forma d’una declaració d’Estat Català dins la República Federal Espanyola pel president Companys que donava resposta a les demandes populars d’acció contra el govern central i que alhora impediria la revolució. L’acció va ser reprimida d’una forma força continguda pel general Batet. El posicionament moderat de Batet no va ser oblidat pels militars colpistes del 36 que no dubtaren a afusellar-lo per tebi i no implicat.
Declaració de l’Estat Català el 6 d’octubre de 1934
Tot el govern català va ser empresonat. Les presons es van omplir de militants obrers fins i tot en llocs on no hi va haver moviment revolucionari, les Cases del Poble foren tancades, la premsa socialista prohibida i 116 ajuntaments socialistes foren clausurats. La CEDA sol·licità i aconseguí reimplantar la pena de mort. Les detencions es van fer a escala massiva.
Podeu continuar llegint la següent entrada d’aquest article.
El següent capítol, BARRICADES CONTRA LA REFORMA, analitza la constitució de l’anomenada dreta legalista entre 1931 i 1933. La constitució de la nova República agafà les classes dirigents del país desorganitzades, però de cap manera inermes. La dreta aviat donaria resposta al nou règim de dues maneres diferents: per una banda els monàrquics alfonsins i els carlistes pretenien de bon inici enderrocar la República amb mitjans de violència insurreccional, utilitzant com a vector i ariet l’exèrcit, era l’anomenada estratègia «catastrofista». A l’altre costat se situaven els més pragmàtics que, a curt termini, acceptaven el nou marc democràtic; tot i així van provocar reaccions desmesurades de molts sectors agraris que lentament hi confluïren, intentant fer-se amb la República per, a continuació, buidar-la de tot contingut reformista. Aquesta línia estratègica és anomenada «legalista accidentalista» i era seguida per sectors catòlics amb una bona xarxa de propaganda caracteritzada per una bona barreja de religió i reacció. Ja en els primers mesos del nou règim, sectors catòlics s’agruparen per constituir un nou grup, Acción Nacional (AN), amb un jove advocat emergent, José María Gil Robles; les connexions entre aquests grups i els monàrquics són fortes i evidents des d’un bon inici.
El catolicisme en política: L’Asociación Católica Nacional de Propagandistas (ACNP) fundada el 1909 (Font: Iberlibro.com). Fundadors de l’ACNP en una foto de 1909 (Font: ACdP). Primera pàgina d’un exemplar del diari El Debate de la ACNP i expressió de propaganda de la dreta catòlica (Font: Fundación Univ. San Pablo CEU). Angel Herrera Oria, fundador de l’ACNP i un dels ideòlegs de l’accidentalisme dretà (Font: laicismo.org)
Les reformes iniciades per la nova coalició republicana – socialista, en el camp militar (la coneguda com llei Azaña) acceleren els moviments d’insurrecció a les casernes. Les tímides reformes agràries van produir reaccions desmesurades en molts grups agraris, sobretot terratinents, que lentament confluïren en l’AN. La bel·licosa propaganda dirigida a un públic rural semi-analfabet i políticament immadur, era deliberadament provocadora. El missatge unia el conservadorisme social amb la religió i un ordre social basat en la Monarquia i l’Església. Malgrat tot, les eleccions constituents de juny de 1931 són un fracàs per a la dreta accidentalista. Els projectes constitucionals són presentats per la premsa catòlica com un revolucionarisme violent i el laïcisme com un satànic assalt a la religió. En un ambient de propaganda cada cop més demagògic, el moviment canvià el seu nom l’abril de 1932 per Acción Popular (AP). La tàctica parlamentària d’AP al Parlament, amb el suport dels anomenats «agraris», era d’obstruccionisme permanent als debats de la reforma agrària i de l’Estatut català.
Logo d’Acción Popular (Font: Viquipedia). José Maria Gil Robles (Font: Real Academia de la Historia). Pasquí electoral d’AP (Font: bivaldi.gva.es)
Per la seva banda, els «catastrofistes» avançaven en els preparatius d’un cop militar el mes d’agost, mal organitzat i ben resolt i desarticulat per part del govern. La «Sanjurjada», moviment insurreccional que implicà sectors de l’exercit i de la dreta més irredempta, era perfectament conegut per Gil Robles i altres dirigents d’Acció Popular que malgrat tot, no van donar suport al cop d’estat per motius purament estratègics i no de defensa de la República, per la qual sentien gairebé tots una repugnància absoluta. La potent premsa lligada a AP, lloava cada cop més les fites del feixisme italià. A finals de febrer de 1933 se celebrà a Madrid un congrés per intentar unificar els diferents sectors de dreta regionals en un únic partit de masses: va néixer la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) que aglutinava catòlics, agraris, monàrquics tàcticament legalistes i altres elements més o menys reaccionaris, amb un ideari «en defensa dels principis de la civilització cristiana i per una reforma de la constitució, sobretot en els camps de la religió, l’educació i la propietat».
Durant la resta de l’any 1933, la CEDA va propagar el descontentament vers la República en els cercles agraris de petits i (sobretot) grans terratinents. La potent xarxa de premsa i els nombrosos mítings explicaven de forma repetitiva que la solució del problema agrari era augmentar les forces de l’ordre i adoptar els mètodes utilitzats a Itàlia pels feixistes contra l’anarquia. L’ambigüitat de Gil Robles en la defensa de la democràcia republicana era molt evident, sobretot a ulls dels dirigents i militants del moviment obrer que identificaven Gil Robles amb el moviment catòlic austríac de Dollfuss amb el qual coincidien en l’autoritarisme, el corporativisme protofeixista i l’antimarxisme. L’ascens de Hitler al poder (gener de 1933), era un lloc d’emmirallament per la premsa propera a la CEDA i motius d’horror absolut entre els partits de l’esquerra obrera. El final abrupte de la coalició republicana – socialista el darrer trimestre de l’any 1933 portà a unes eleccions el mes de novembre a les quals la dreta es presentà unida en coalicions entre els legalistes de la CEDA i sectors monàrquics i altres fervorosament antirepublicans amb un programa mínim molt extrem: 1) revisió de la legislació laica i socialitzant de la República, 2) Defensa dels interessos del camp i 3) Una amnistia pels condemnats pel cop d’estat de Sanjurjo.
En el capítol DEMOCRÀCIA SOCIAL I CONFLICTE SOCIAL es fa una revisió del primer bienni republicà amb el PSOE al poder (1931 – 1933). Tot i les diferències d’anàlisi entre els dirigents sobre el paper de la República, tres ministres socialistes (Prieto, De los Ríos i Largo) formaren part del primer govern de l’anomenada conjunció republicana – socialista. Creien que seguiria un període de democràcia formal burgesa, els dirigents socialistes pensaven que el nou règim permetria una millora de les condicions socials dins de l’ordre econòmic existent.
Primer govern republicà-socialista (1931-1933)
Aquesta visió idíl·lica del paper de la República quedaria bloquejada entre les demandes populars de canvis socials ràpids i la fortíssima resistència al canvi de les classes que ho posseïen tot. De moment el PSOE es comprometé amb la defensa de la República. La feina legislativa d’aquest primer període incloïa decrets que afectaven el miserable món rural, com el d’arrendaments rurals, el de condicions laborals dels jornalers del camp o el decret de termes municipals. Es van introduir també els jurats mixtes, per arbitrar els conflictes laborals al camp i també (en teoria) la jornada de vuit hores. Aquestes reformes, en absolut revolucionàries, fetes des del ministeri de Treball en mans de Largo, van causar pànic entre els terratinents i van motivar una autèntica croada dels poderosos mitjans propagandístics de la dreta que aconseguiren, de manera insidiosa i exagerant la realitat, que una majoria de petits propietaris rurals del camp castellà fessin seu el discurs distorsionador de la realitat dels grans terratinents que no els afavoria pas, ja que aquells també eren sovint víctimes de les pressions i males pràctiques dels grans propietaris.
Malgrat la feina parlamentària reformista, els mecanismes reals de fer complir la legislació eren gairebé inexistents, amb la qual cosa el boicot dels grans terratinents i cacics era fàcil de fer i això exasperava i radicalitzava les masses de camperols famèlics. Si en els primers mesos del nou règim l’afiliació a la FNTT, la branca sindical del camp de la UGT, va anar pujant de manera imparable, el rol reformista dels seus dirigents i la radicalitat de les masses motivà per una banda, un cert desplaçament cap a la CNT i, sobretot, una resposta moltes vegades no controlada de les bases socialistes. Els incidents i vagues al camp van ser reprimits per una Guàrdia Civil que continuava el seu paper històric de defensa del caciquisme i que reprimia de manera violenta tots els intents de protesta al camp. A finals de l’any 1931, les tensions dins del govern republicà, els pobres resultats immediats de les reformes, els disturbis i revoltes al carrer i al camp, revivaren les lluites dins del moviment socialista i es qüestionà la continuïtat en el govern. S’imposaren momentàniament, per diferents motius, les tesis reformistes i continuà la coalició.
La vida rural als anys 30: Pobresa i marginació (Font: centrodeestudiosandaluces.com)Treballadors del camp als anys 30 (Font: centrodeestudiosandaluces.com)
Les tensions dins del partit i el sindicat continuaren i l’entusiasme desinteressat per la República començà a cedir en mantenir-se en un govern que aparentment gastava més energia en la repressió que no pas en l’efectivitat de les reformes socials. L’insurreccionisme de la CNT en aquests anys no ajudava gens i les bases socialistes no sempre tenien en compte les perspectives a llarg termini. Malgrat tot, la FNTT i el conjunt de la UGT continuaven apostant per la moderació. Davant de l’aixecament del general Sanjurjo el 10 d’agost la UGT, amb moderació, va instar els seus militants a no deixar el lloc de treball. El fracàs de la revolta va donar l’empenta definitiva per a l’aprovació de la Llei de Reforma Agrària que, tot i ser limitada, va significar la declaració de guerra total dels terratinents a la República. De fet, l’oposició de les dretes a la llei i el creixement del feixisme a l’estranger va influir en el suport de Largo Caballero a la col·laboració amb els republicans. És aquí quan començà el procés de radicalització de Largo, com una resposta a l’estat d’ànim de la base socialista i no com un convenciment real del fet revolucionari.
La Guàrdia Civil a Casas Viejas (Font: Eldiario.es)Cadàvers apilats després de la repressió (Font:Viquipedia)
Els fets de Casas Viejas (Cadis) el 8 de gener de 1933, on s’havia produït una vaga anarquista que va ser reprimida de forma horrible per la Guàrdia Civil i els guàrdies d’assalt amb el resultat de més de vint morts, alguns d’ells cremats vius, van mostrar de manera brutal als socialistes el preu de la col·laboració en el poder, mentre dins la coalició de govern, els radicals de Lerroux s’atansaven cada cop més als grups de la dreta republicana i els radicals socialistes s’escindien en dos grups. Dins del moviment socialista el debat deixava aflorar novament les discrepàncies internes. Segons Besteiro, encara al cim del poder de la UGT, si els socialistes no haguessin tractat de defensar la classe treballadora amb el suport de l’Estat, no haguessin provocat la burgesia perquè tombés cap al feixisme i deia que calia abandonar el govern. L’opinió de Largo Caballero era diferent: la República era amenaçada pel feixisme i no creia en el desistiment sinó que calia prendre la iniciativa, tot recuperant el contacte amb la base que havia perdut des que era al ministeri; comença doncs un període de recuperació en públic d’un radicalisme de fonaments purament retòrics per part de Largo. En el debat també intervingué Prieto que amb un discurs més moderat on assenyalava els errors de comparar l’Espanya de 1933 amb la situació de la Rússia de 1917 i, tot i acceptar les postures teòriques del radicalisme, rebutjava la noció que s’hagués de produir un canvi dràstic a la política del partit. Al llarg dels mesos d’estiu de 1933, el radicalisme verbal de Largo va anar augmentant i finalment el va portar a participar, de forma poc entusiasta en la insurrecció de 1934. La coalició de govern es va trencar el setembre de 1933 i el país va anar a unes eleccions el mes de novembre on els socialistes es presentaren en solitari; en un sistema electoral majoritari a dues voltes, pensat per afavorir les coalicions electorals, la decisió socialista va ser nefasta i els resultats portaren els partits de govern del primer bienni a l’oposició.
Les eleccions de novembre de 1933 van ser les primeres amb vot femení (Font:ccma.cat)Aquestes eleccions donaren lloc a l’anomenat “Bienni negre” (Font: sapients.cat)
La primera edició d’aquest llibre és de l’any 1978; aviat és convertí en un referent obligat per a l’estudi d’aquest període històric. La darrera edició de l’any 2018 està actualitzada amb incorporació de noves dades historiogràfiques. És aquesta edició la que jo vaig llegir fa uns quants mesos i ara, amb la càlida monotonia del confinament obligat, he decidit resumir i compartir la síntesi que he fet. Resumir un text de gairebé 400 pàgines (més de 500 si comptem les atapeïdes i valuoses notes de cada capítol, la bibliografia i l’índex alfabètic final) és complicat, ja que implica prioritzar aspectes que es consideren més rellevants i, necessàriament, deixar de banda moltes coses que donen consistència al relat. He fet una síntesi de cadascun dels vuit capítols que formen el llibre i de l’epíleg final. Com que el text és llarg, ho penjaré en el blog com si fos una història per fascicles. Espero que us agradi i us sigui d’utilitat.
En aquest llibre, Paul Preston aborda una part de la història política de la Segona República (1931 – 1936); dic una part, perquè el sistema polític que el llibre estudia és el de dos dels seus protagonistes principals: una part important de la dreta espanyola autoritària que lentament s’aglutinarà al voltant de la CEDA i el moviment socialista espanyol que, des dels seus inicis marxistes les darreres dècades del segle XIX, s’articularà en el PSOE. Aquests, doncs, són els actors principals del relat que fa Preston; hi ha molts altres grups i moviments polítics que formen part del relat, però l’autor no focalitza en ells. La CEDA i el PSOE constitueixen els dos principals moviments polítics de masses del període republicà i la seva evolució al llarg d’aquests anys posa de manifest de manera clara com els interessos econòmics i socials contraposats no es van poder solucionar en el terreny parlamentari i van originar tensions i conflictes en les zones urbanes industrials i en les depauperades zones agràries que van servir d’excusa per a justificar el cop d’estat del 18 de juliol de 1936.
Logotip del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) Font: ViquipediaLogotip de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) Font: Viquipedia
Aquest conflicte i la manera com la dreta el va interpretar i tergiversar, són la llavor de la destrucció de l’efímera democràcia espanyola. Tot i que la guerra civil són, de fet, vàries guerres, l’autor intenta demostrar que el conflicte social i, sobretot, l’agrari s’han de veure com els més decisius, la qual cosa, evidentment, no implica menystenir els altres conflictes: entre catòlics i anticlericals o entre regionalistes i centralistes (sobretot militars) o entre obrers i patrons industrials. Ambdós partits eren ben representats en el camp espanyol: els socialistes entre els treballadors sense terres del sud, a Extremadura i Andalusia i la CEDA entre els petits terratinents de Castella la Vella.
Preston comença buscantELS ORÍGENS DEL CISMA SOCIALISTAa partir de la crisi de 1917, la participació del sindicat socialista en la vaga general del mes d’agost i la resposta repressiva del règim monàrquic que va tenir un doble efecte, per una banda va traumatitzar la direcció del sindicat i, per altra banda va contribuir a radicalitzar de forma més revolucionària sectors del partit. En els anys de la dictadura de Primo de Rivera, el conservadorisme ideològic dels socialistes es va accentuar. Aviat es va produir una col·laboració creixent amb el nou règim que afavoria la implantació de la UGT a expenses de la repressió creixent del moviment anarcosindicalista. El col·laboracionisme socialista tenia matisos: alguns sectors, lligats a Prieto o De los Ríos, eren de bon inici no partidaris de l’entesa amb el dictador. Altres lligats a la UGT com Largo Caballero o Besteiro, acceptaven la col·laboració pel creixement del sindicat. Conforme la popularitat del regim anava decaient, els socialistes van anar marcant distàncies de manera progressiva, però entre una part dels seus dirigents, com Largo, va quedar una forta càrrega moral de culpa, que podria explicar, en part, el futur extremisme retòric mostrat durant el període republicà per alguns líders socialistes, desitjosos d’esborrar el reformisme egoista del període de la dictadura.
A dalt i d’esquerra a dreta: Julian Besteiro, Indalecio Prieto i Fernando de los Ríos. A baix Francisco Largo Caballero (Font Viquipedia)
Les negociacions que conduïren al Pacte de Sant Sebastià, l’adveniment de la República i la possible coalició amb les forces republicanes, motivaren friccions i lluites dins del moviment. El futur de la República era vist per Besteiro, marxista de biblioteca, com una cosa aliena al moviment socialista; la burgesia havia de fer la seva pròpia revolució i els socialistes havien de quedar al marge. Prieto opinava que els socialistes hi havien de col·laborar, ja que els drets democràtics eren valuosos en si mateix i es considerava que la burgesia espanyola era massa feble per tirar endavant tota sola els canvis requerits. Largo Caballero era partidari de col·laborar només pels beneficis immediats a curt termini que podia treure el moviment de cara a la futura implantació del socialisme. Moltes d’aquestes anàlisis de la realitat eren errònies, tal com va demostrar la deriva política del règim republicà l’any 1933, i aleshores cada sector del moviment socialista va reaccionar seguint la conducta establerta internament durant la passada dictadura. D’aquestes èpoques, anteriors a la República, venen els recels personals entre Largo Caballero i Prieto que van contribuir, amb el pas del temps, a agreujar la crisi del sistema republicà.
Imatge principal: Estampa vuit-centista de la Mare de Déu de Montserrat acolorida a mà (Col·lecció de Joan Amades), Costumari Català. El curs de l’any, Volum V, segona edició en facsímil juliol de 1983, primera edició 1956
Us explico una petita història que em va passar ahir. Volia preparar una ressenya sobre Montserrat i vaig anar a consultar el Costumari Català de Joan Amades. La primera sorpresa vas ser que el dia 27 d’abril no hi havia cap referència a Nª Sª de Montserrat. Vaig consultar l’índex i el vaig trobar al dia 8 de setembre. Naixement de la Mare de Déu. Amb una nota que deia que “Entre les Mares de Déu trobades figura la de Montserrat, que havia celebrat la seva festa el dia d’avui, fins a data molt recent, en què fou establerta el dia 27 d’abril. El llibre del Joan Amades de la primera edició és de 1956. No he trobat encara quan passa a celebrar-se el 27 d’abril.
En el CostumariCatalà hi ha històries, tradicions, costums i llegendes magnífiques sobre Montserrat, entre elles una del Fra Joan Garí o Fra Garí.
Joan Amades descriu així aquest personatge: Hom creu que, cada any, a l’hora de cantar la Salve al monestir de Montserrat, surt de la seva cova l’ànima del Fra Garí, i, ràpida com el vent, baixa fins el monestir, on acut per escoltar el cant. Així que s’ha acabat, amb la mateixa rapidesa se’n torna cap al seu catau. Hi ha també qui creu que va escoltar el cant dels monjos cada dissabte. Molta gent vella l’havien ben vist.
Personatges i melodia del ball representatiu de fra Joan Garí, del barri del Raval de Barcelona. Recollit per Joan Amades. Transcripció musical del mestre J. Tomàs, Costumai Català, Volum V, pàg 23.
Portada d’una història de fill i canya de la vida de fra Joan Garí i de la troballa de la Mare de Déu de Montserrat que serví d’inspiració per a dictar els parlaments de la dansa dramàtica o comèdia de plaça. Biblioteca de Joan Amades: Costumari Català, Volum V, pàg. 24.
Tota aquesta informació la trobareu al web Llegendàrium. Un viatge pel floklore i les tradicions nascudes a les terres de parla catalana. Molt i molt recomanable. Cada article és una petita joia literària, etnogràfica i a més amb les millors il·lustracions que he vist sobre el tema. Els textos i les il·lustracions estan protegits, com hauria de ser també en altres casos, per tant, els heu de llegir i gaudir al web Llegendàrium.
Encara en el Costumaripodem llegir textualment: També era invocada la nostra Madona contra els incendis de boscos. A mitjan segle passat (segle XIX) se’n va declarar un d’immens a Montserrat que amenaçà cremar tota la muntanya i àdhuc estendre’s terres enllà. Els monjos, que temien ser víctimes del foc van acudir a la Mare de Déu, i en un tancar i obrir d’ulls l’incendi s’apagà. Fixeu-vos que en la il·lustració del Costumari la referència a Nª Sª de Montserrat encara figura el dia 8 de setembe.
Incendi dels boscos de Montserrat, segons la capçalera d’un romanç de l’estrall. Col·lecció de Joan Amades. Costumari Català, Volum 5, pàgina 29.
Tornant al web Llegendàrium hi ha encara un altre article sobre Montserrat: Els Gegants Regirarocs de Montserrat. No deixeu de visitar i de llegir i de mirar les precioses il·lustracions d’aquest web. Us sorprendrà favorablement.
La vida de la Rebecca Jones és una delícia, un dels millors llibres que he llegit darrerament. La història petita, la història de les persones, la història d’una vall recòndita narrada amb un lirisme subtil que arriba a fer mal per la poderosa evocació que representa. Un llibre per llegir amb calma, assaborint cada pensament, cada racó del llenguatge triat. Els boscos, els ramats, el vent, l’aigua són part de la personalitat dels habitants de Maesglasau. Una història familiar ficcionada. Escrita originàriament en gal·lès, que és la llengua minoritzada de la vall, ha estat traduïda en nombrosos idiomes perquè penso que esdevindrà un clàssic modern ben aviat.
Tot i que de manera llunyana, quan vaig llegir posteriorment Canto jo i la muntanya balla, vaig tenir com una pulsió, una ràfega que em va portar a recordar-la. Desgraciadament hem fet servir la bellesa de les seves primeres línies per acomiadar el nostre amic Pep Bujosa. Recomanació de Mercè Bausili.
_________________________________
Aquest breu assaig és una petita joia. Si sou amants de l’obra de Giacometti hi trobareu algunes claus per aproximar-vos al personatge i a la seva obra.
En aquests temps tan dramàtics reflexionar sobre camins, espais i sobre la percepció del món que ens envolta em sembla tot un repte.
Franck Mauvert ens parla del diversos encontres al llarg de la seva vida amb l’emblemàtica escultura de la que es van fondre 6 exemplars. Reflexiona sobre el profund impacte que suposa per a ell la confrontació amb aquesta representació tan expressiva de l’essència humana.
El llibre relata com Giacometti descobreix als 20 anys, fent el seu “grand tour”, l’art egipci i l’etrusc, així com l’obra de grans mestres de la pintura italiana, en particular Tintoretto, amb el seu sentit dramàtic del relat, i Giotto, per la solemnitat i grandesa dels personatges. Més tard recull el llegat de Rodin, que també va crear un home que camina.
Descobrim també la relació d’amistat i posterior trencament amb Sartre i la fascinació que va exercir en Bacon. Ens narra algunes experiències vitals com la mort d’un company de viatge o l’atropellament que va patir a Paris, fets que van marcar-lo, donant una dimensió de provisionalitat a la seva vida.
Giacometti se’ns presenta com l’home que sempre busca, modest, insatisfet, que es manté sempre en marxa ja que per a ell caminar és ser, existir, pensar. Les seves figures es van reduint cada cop més, sembla que han d’acabar per desaparèixer, perdudes en la immensitat de l’univers. Recomanació de Núria López.
___________________________________
Una Educació / Tara Westsover
Més llibres Editorial, 2018
Sinopsi:
Es tracta d’una novel·la autobiogràfica. L’autora narra en primera persona la seva infantesa, adolescència i primera joventut dins d’una família mormona a l’interior de la Nord-amèrica profunda, a l’estat d’Idaho. Uns pares integristes que viuen d’esquena al món, oposats a tot el que representa el perillós món exterior del qual blinden als seus fills que no van a escola i que tota l’educació que reben es el treball per a la família i la formació fonamentalista i esbiaixada de la realitat que aporten els seus pares. Unes relacions familiars traumàtiques amb un pare bipolar i un dels molts germans que es un maltractador, modelen unes vivències duals d’amor i odi en un entorn bellament salvatge, el de les muntanyes on viu, i amb una família a la que està fortament unida però que representa la barrera d’incomunicació amb el món. L’arribada a l’adolescència i la forta voluntat de formar-se, de tenir una educació, marquen les lluites internes d’un personatge que arribarà a ser doctora en història. Tot això derivarà en intenses i personals lluites entre dos mons excloents, el familiar i l’exterior. Caldrà triar-ne un dels dos i la tria serà dolorosa.
Comentari:
Una educació és una novel·la biografiada o una biografia novel·lada. El llibre ens mostra, per sobre de tot, les grans contradiccions de la vida, i com es pot estimar i odiar a la vegada. La novel·la avança a partir dels records de l’autora, moltes vegades acompanyats de les visions multilaterals que aporten alguns dels seus germans o persones properes en aquells anys de llums i ombres. És un relat apassionant que no deixa indiferent. Recomanació de Miquel Nistal.
____________________________________
No és una recomanació, o sí, és una recomanació de recomanacions. És el canal d’Omnium Cultural de Literatura a domicili on hi trobareu els vídeos d’entrevistes, que ja vaig posar al llibre del Garrigassait, on els propis autors expliquen els llibres i les seves dèries. Alguns potser tindran nou llibre per Sant Jordi, d’altres fa anys que els tenen. Els vídeos que ja s’han passat pel canal queden arxivats per facilitar-ne la visió quan es vulgui. De moment, a dilluns 20 d’abril, n’hi ha 7 de penjats. Recomanació de Mercè Bausili.
_________________________________
El club dels mentiders / MARY KARR Editorial Periférica & Errata naturae
Mary Karr va néixer a Groves (Texas, Estats Units) i aquesta obra va ser un dels llibres més venuts durant un any segons The New York Times.
El Club dels mentiders és la tragicòmica infantesa de la Mary Karr en una localitat petroliera de l’est de Texas als anys 60. Ens presenta uns personatges singulars i divertits centrats en la seva família: el pare bevedor, la mare personatge meravellós i excèntric, amb un munt de matrimonis a l’esquena i la germana una mica més gran que ella potser la que te més seny.
Una novel·la autobiogràfica que Karr relata i descriu amb un amor sincer i desinhibit, les millors mentides i extravagàncies dels seus pares, combina la tristesa i la rialla d’una manera sensible, audaç, irònica i esplèndida. Recomanació de Núria Garcia
___________________________________
Calle Este-Oeste / PHILIPPE SANDS
Anagrama 2017, 601 p.
Es tracta d’un treball d’investigació fet per un advocat d’origen jueu, afincat a Londres, sobre les històries, el passat, les imatges i els descendents de quatre personatges.Comença a buscar els orígens de la seva familia materna arran d’un viatge a Lviv o Lemberg, una ciutat polaca, actualment d’Ucraïna, que va canviar 8 vegades de nom i de nacionalitat. El seu avi era d’allà, Leon Buchholz. També eren dels voltants dos advocats jueus que van tenir un paper important en el Judici de Nuremberg: Hersch Lauterpacht, que abans de l’extermini va emigrar a Anglaterra i Rafael Lemkin, també advocat, que va emigrar als EEUU. El quart personatge que investiga és el Hans Frank, també advocat, que ho va ser de Hitler i que va ser anomenat governador de la Polònia ocupada pels nazis durant l’extermini, getos i camps de concentració.Acaba amb el judici de Nuremberg, centrant-se en el cas de Hans Frank, que finalment és condemnat a mort. En en fons de la història hi ha el debat entre dos conceptes que es plantegen al judici de Nuremberg, que són “els crims contra la humanitat” defensats per Hersch Lauterpacht, que es basen en el delicte sobre l’individu. I “el genocidi” defensat per Rafael Lemkin, que es basa en el delicte cap al grup. Recomanació de Narcís Argemí.
___________________________________
S P Q R (Senatus Populus Que Romanus)Una historia de la Antigua Roma
Mary Beard. Editorial Crítica
Es la història d’un gran desafiament, és la història de la Roma interna i de la Roma allunyada, de la resta del gran Imperi. De com Roma, en origen, un insignificant poble va arribar a ser la capital d’un Imperi. De la seva repercussió històrica arreu. De com la història de Roma, des de la seva fundació fins avui, després de més de dos mil anys, continua sent la base de la nostra cultura occidental, de la nostra política, costums, estructures, el dret, el concepte de ciutadà, de llibertat. Dels edificis, majestuosos monuments, ports, arquitectura, aigua corrent, clavegueram, de la famosa Via Appia i de la Via Augusta. La retòrica jurídica del Dret Romà, de gran qualitat tècnica, que a dia d’avui continua sent la base del nostre aparell judicial, del nostre poder executiu i legislatiu. La hipoteca, el contracte. El Senat, grans oradors, el Fòrum romà, l’arc parlamentari, cronistes i escriptors, poetes…De les diferències socials i de gènere, de xafarderies d’alcova, anèctotes crues, depravades i obscenes. Els famosos gladiadors, el circ, martiris i execucions massives, crims ferotges i abominables en forma d’espectacle públic per contentar les masses. Assassinats, enverinaments, crims execrables i atroços.
La religió, el culte als déus, les vestals, les diferències socials, la existència i el comerç d’esclaus, els lliberts, les dones, els soldats, els estrangers, els plebeus, els ciutadans lliures. La creació d’un exèrcit militar, les poderoses i temudes Legions, la creació de la guàrdia pretoriana, que protegí o enderrocà cèsars. El repartiment de terres als veterans. La distribució del territori romà. Les fronteres que actualment, moltes, continuen sent les mateixes. La versió de la família i descendència, des de Juli Cèsar i August, narren tota la complexitat de les successions, les herències, adopcions, múltiples matrimonis, fills legítims o no. Els nombrosos personatges amb el mateix nom, fan que aquestes dinasties siguin pràcticament impenetrables. No obstant aquesta complexitat és part de la seva idiosincràcia.
Ens narra la història de com Roma va creixer i va mantenir la seva posició durant segles. Dels emperadors, de les noves polítiques, d’un món en expansió, de les transformacions territorials, d’una Roma fora de Roma. Es un relat des de la seva fundació fins al 212 dC, de quan Roma adopta convertir a tots els habitants lliures de l’Imperi en ciutadans romans de ple dret. Ens descriu tres grans etapes: Monarquia, República i Imperi. L’Imperi romà sense dubte va ser despietat, amb lluites brutals i genocides, va aplicar un extermini ferotge, recaptant forts tributs i privant de llibertat, sometent a l’esclavatge els pobles conquerits, però ens diu l’autora Beard, que era l’únic mètode de conquesta. La resta del món conegut també era despietat i possiblement més salvatge i d’una violència endèmica.
La història de Roma encara avui és matèria d’un estudi profund. Una narració i estudi històric amb un molt bon estil. Recomanació de Ferran Ballesté
__________________________________
Meditacions / Marc Aureli
Llibres de l’Index, 2017
Edició bilingüe grec-català, traduïda pel Joan Alberich, un savi amb qui vaig tenir la sort de compartir lloc de treball.
És un llibre que ens pot fer entenedor l’estoïcisme. La tranquil·litat espiritual que persegueix no es pot circumscriure a una època determinada sinó que fa referència a l’essència de l’esser humà.
A la introducció se’ns explica el seu origen i les circumstàncies socio-polítiques en què va néixer aquest corrent filosòfic, de la ma de Zenó de Cícion. També podem seguir la progressió de la seva influència dins la societat romana, on trobem entre els seus deixebles Ciceró i Pompeu. Malgrat la seva davallada en el transcurs dels anys l’influx en els pensadors que s’han interessat per l’ètica arriba fins l’època actual.
Hi trobem una breu biografia de Marc Aureli que, durant els seus vint anys de regnat, va haver de defensar les fronteres de l’imperi amb guerres no desitjades. Això no el va privar de fundar quatre càtedres de filosofia. Marc Aureli va escriure les Meditacions al final de la seva vida –va morir als 59 anys. L’obra està dividida en dotze llibres i està constituïda per reflexions i aforismes. Sembla ser que l’autor no pensava fer-los públics i això els dona un valor molt més íntim i personal.
A través de la lectura podem descobrir la seva visió de la vida, un peregrinatge vers allò que és desconegut. El seu concepte de divinitat no és més que la raó còsmica. Per això creu que l’ésser humà només trobarà la llibertat reconeixent l’ordre universal.
Al meu entendre, una de les bondats d’aquest llibre és que es pot obrir per qualsevol pàgina i fer-ne una breu lectura. No ens cal segui l’ordre dels capítols.No deixa de meravellar-me que uns textos escrits entre el 166 i el 180 dC per un emperador romà tinguin, en molts sentits, tanta vigència i em segueixin colpint quan els llegeixo.
Una última curiositat: aquest bust d’un jove Marc Aureli, de cabells enrinxolats, bigoti i barba, el podem trobar al Museu Nacional d’arqueologia de Tarragona. Recomanació de Núria López
_______________________________________
Mi filosofía DE A a B y de B a A
Andy Warhol
TUSQUETS EDITORS. ANDANZAS
Andy Warhol és un personatge que sempre m’ha despertat una gran curiositat, una de les figures que van revolucionar l’art contemporani a principis dels 60. Va viure submergit en el seu temps renovant-lo i renovant també constantment la seva personalitat, els seus pensaments que, justament a aquest llibre, posa al descobert.
Amb l’ajuda de A (Andy, es suposa) i B, que és qualsevol que l’ajudi a matar el temps, i a qui A pot trucar per telèfon durant hores i parlar-li d’amor, de xafarderies, d’èxit, de diners, de la bellesa, de la mort, de la vellesa, de la feina, de les festes, de gent famosa, de la ciutat i de com treure’s de sobre l’estrès, Andy va recordant al lector una visió personal, irreverent i sincera del món actual, desorbitat i canallesc.
La majoria dels textos s’aproximen a un format de diari personal i també a transcripcions i fragments de xerrades telefòniques. Warhol acostumava a gravar les converses, fins i tot les realitzades en persona.
Us puc avançar una petita mostra:
“Cuando miro las cosas, siempre veo el espacio que ocupan. Siempre deseo que reaparezca el espacio, que se vuelva atrás, porque es un espacio perdido cuando algo hay en él.
Creo que todos deberíamos vivir en un gran espacio vacío. Puede ser pequeño, siempre que esté limpio y vacío. Me gusta la costumbre japonesa de enrollarlo todo y guardarlo en armarios. Yo prescindiria hasta de los armarios. Pero si no puedes evitarlo, entonces tu armario debería ser una parte del espacio totalment separado. Si vives en Nueva York, tu armario debría estar, como mínimo en Nueva Jersey.
Todo armario debería tenir una fecha de caducidad, al igual que la leche, el pan, las revistes o los periódicos, y una vez superada la caducidad, deberias tirarlo. Lo que deberias hacer es comprar una caja cada mes, meterlo todo adentro y a final de mes cerrarla. Entonces le pones la fecha y la mandas a Nueva Jersey”. Recomanació de Montse Fernández
_______________________________________
José Eduardo Agualusa
TEORIA GENERAL DE L’OBLIT
Edicions del Periscopi
José Eduardo Agualusa (Huambo, Angola 1960) és escriptor i periodista. Criat a Luanda i viu entre aquesta ciutat, Lisboa i Rio de Janeiro. Teoria general de l’oblit va rebre el premi International Dublin Literary del 2017. Agualusa és considerat un dels escriptos africans més originals de les últimes dècades.
El relat s’inspira en la història i existència real de Ludovica Fernandes, tot i que segons aclareix l’autor ho combina amb ficció. La Ludo, una noia portuguesa que comparteix pis amb la seva germana i el seu cunyat, aquest desapareixen el dia abans de la proclamació de la Independència d’Angola, ella atemorida per l’agitació del carrer, construeix un mur de totxanes al replà de l’edifici que amaga l’entrada a l’habitatge, d’aquesta manera s’aïlla del mon exterior durant vint-i-vuit anys amb l’única companyia d’un gos pastor alemany. Sobreviu cultivant verdures i caçant palomes i escriu la seva història a les parets amb trossets de carbó.
Agualusa traça amb una escriptura sensual i imaginativa un relat dels 27 anys de guerra civil a Angola amb històries que s’entrecreuen. Una història de supervivència. Molt apropiada per aquesta etapa de confinament tot i que el context és diferent. Recomenació de Núria Garcia
______________________________________
1640
Antoni Simón i Tarrès
Rafael Dalmau Editor
És ben conegut que 1640 fou un any decisiu en la història de Catalunya. Ara de nou, l’estudi d’Antoni Simon aprofundeix en els fets que conduiren a l’enfrontament armat i en relata les múltiples accions polítiques, diplomàtiques i militars que tingueren lloc entre el gener de 1640 i el febrer de 1641.Una obra indispensable per a comprendre no sols els inicis de la Guerra de Secessió (o dels Segadors), sinó també les claus de les relacions entre la Catalunya pactista i l’Espanya absolutista.
Antoni Simón catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona ha publicat diverses obres sobre la història política i institucional centrats en la guerra dels Segadors (Els orígens ideològics de la revolució catalana, 1999; Cròniques de la guerra dels segadors 2003) i la guerra de Successió (Construccions polítiques i identitats nacionals. Catalunya i els orígens de l’estat modern espanyol , 2005 i la biografia Pau Claris, líder d’una classe revolucionària , 2008).
Rafael Dalmau Editor, ISBN: 978-84-232-0851-7 | Col·lecció: Obra vària | Núm col·lecció: 25 | Preu: 48,00 € |Pàg:590 | Format: 19,5 x 24,5. Recomanat per Joan Solé Carmadons
____________________________________
La trenza / La trena de Laetitia Colombani
Salamandra, 2018
He escrit un llibre sobre dones que diuen no, així defineix l’autora el seu llibre. Jo hi afegiria, que hi ha diferents maneres de dir no, i raons que el motivin. I les tres històries que explica parteixen de vides molt diferents, tres històries que entrallaça molt hàbilment, mil·limètricament, i aquí crec que està el secret de l’èxit. Són històries de continents, cultures i sensibilitats molt dispars que es resumeixen en una paraula: la fortalesa. El cabell, un símbol tan femení, aquí és la salvació. Recomanació Mercè Bausili
___________________________________
La Cançó de la plana
Autor: Kent Haruf
Traductora: Marta Pera Cucurell Ed. del Periscopi, 2017
A la Cançó de la plana, Kent Haruf, amb un estil plàcid, senzill i directe ens narra les vivències, sentiments, emocions i relacions humanes a Holt, una petita comunitat rural del Colorado a els Estats Units d’Amèrica. Ens explica les vides entrecreuades d’alguns dels seus habitants: Un professor, que enfrontat a la depressió i la desaparició de la seva dona, s’ha de fer càrrec dels seus dos fills a punt d’entrar a l’adolescència, dos joves que mostren una gran capacitat d’observació per una vida adulta que els inquieta; Maggie Jons, una altre professora, acull una jove que és refusada per la seva mare, i li cerca un lloc on pugui trobar la tranquil·litat adequada per reiniciar la seva vida; dos germans solitaris d’edat avançada, que viuen en una granja als afores del poble, veuen com la seva rutina canvia de forma inexorable a l’acollir una adolescent embarassada.
Les vides de tots aquests personatges s’entrellacen en la lenta vida quotidiana d’aquesta comunitat rural que es debat entre la modernitat i els valors tradicionals. Són vides senzilles, amb aspiracions modestes, però que mostren com es pot donar caliu personal i acabar creant lligams que poden canviar la vida de les persones. És un món ple de soledat, ràbia i dolor, però sobretot, de bondat, de cooperació i d’estimació.
Aquesta novel·la forma part d’una trilogia, la Trilogia de Holt. Els altres dos títols són el Capvespre i Benedicció. Recomanació de Salvador Duran.
_____________________________________
Les nostres recomanacions no són necessàriament novetats.Us convidem, com sempre a fer-nos comentaris, i a proposar també els vostres llibres, així el ventall serà més ampli. Moltes gràcies
Aquesta podria ser la nostra participació en un dels Sant Jordi més incerts dels que hem viscut mai, sobretot els darrers anys, perquè s’havia convertit quasi en una festa nacional. Per recordar un cop més que la cultura no és que sigui necessària, sinó que és del tot imprescindible, us proposarem uns quants llibres, alguns dels quals haurem llegit, i d’altres que formen part del desig. Recordeu que hi ha llibreries que poden vendre en línia, moltes, inclòs el projecte col·laboratiu Llibreries Obertes, i que així les ajudareu a passar aquests mesos de precarietat, i que sinó, podeu guardar les vostres tries per quan ens sigui permés passejar, sembla que el 23 de juliol. Però no abandoneu la lectura, possiblement un dels fets íntims que ens permetrà estar sempre acompanyats. I féu de l’abril el més del llibre i la rosa, li pesi a qui li pesi.
Recordeu també que a aquest mateix bloc, a l’apartat llibres del menú, ja hi ha algunes ressenyes, sobre llibres que ens han agradat.
===============================================
A mí em fa molta il·lusió llegir el llibre Els Fundadors (Ara Llibres, 2020) de Raül Garrigassait, president de la Casa dels Clàssics, (que ja té a les mans el Premi Llibreter i el Premi Omnium Cultural del 2017 per Els estranys), perquè espero que m’expliqui els “intringolis” que va comportar la creació de la magnífica col·lecció Bernat Metge, un puntal per a la cultura catalana, nascuda durant els anys de la Mancomunitat. Aquí us deixo una crítica de Núvol. També incloc un vídeo d’Omnium de la sèrie a YouTube Literatura a domicili, una fantàstica iniciativa, on l’autor comenta el llibre amb el llibreter de Documenta Èric del Arco. Realment quan s’entra a dins de les coses és quan millor s’entenen. Recomanació de Mercè Bausili
_______________________________
D’entrada no és un llibre d’història de Catalunya convencional, sinó una selecció de 124 dates o episodis d’esdeveniments rellevants i significatius des de la Prehistòria fins als nostres dies. La data seleccionada podria ser l’expressió local catalana d’un fet, o d’un moviment o un fenòmen que va adquirir una certa rellevància i una projecció mundial en el passat. Cada episodi consta d’un títol, que és la data o el període; un subtítol, que descriu el tema principal; un paràgraf a mode de resum; el desenvolupament de l’episodi, que ocupa entre dues i set pàgines i unes referències bibliogràfiques molt clares i actualitzades. Cada episodi està redactat per un especialista. Consta de 9 capítols o períodes: la Prehistòria, els Temps antics, Alta Edat Mitjana, Baixa Edat Mitjana, l’Edat Moderna, el Segle XVIII, el Vuit-cents, el Nou-cents i els temps contemporanis. Cada període històric té una introducció d’unes 3 pàgines que emmarca els aspectes més rellevants del període. El llibre incorpora una breu biografia del director de l’obra, els assessors i el 98 autors dels episodis i acaba amb un índex general, molt útil amb la data, títol de l’episodi i autor. És recomanable per a persones amb curiositat històrica, cultural i social, per al públic general i també per a especialistes. Evidentment es pot llegir, tot seguit o bé per capítols o bé per dates o episodis. Recomanació de Joan Solé Camardons
Borja de Riquer (director)
Història Mundial de Catalunya
Edicions 62, 2018 Col·lecció: Llibres a l’Abast, 992 pàgines Podeu llegir-ne un fragment aquí
_______________________________
En els dos primers terços d’aquest llibre trobem idees que ja havien estat exposades en el seu anterior llibre, “Sapiens”. Yuval Noah Harari escriu amb un to amè que resulta molt entenedor i didàctic; escriu bé i s’agraeix que ens ajudi a reprendre el fil.
Ens va recordant, efectivament, les etapes per les quals ha anat passant l’evolució fins a arribar a l’homo sàpiens. El paper cabdal de la capacitat de la nostra espècie per associar-se per obtenir millors resultats i de com les creences col·lectives són les que possibiliten aquesta associació. Aquestes creences fictícies, aquestes xarxes intercol·lectives són laclau: religions animistes, politeistes, monoteistes, creences humanistes s’han anat succeint i encapçalant el repte de donar sentit a l’evolució.
Quan el centre de tot deixa de ser Déu i cedeix el lloc a l’home sembla que culmina el procés. Però quan la ciència, particularment la biologia, va demostrant que, per exemple, la llibertat d’elecció (de vot, de parella, de marca de cotxe) d’un individu depèn d’una sèrie de factors bioquímics i que les seves decisions obeeixen a impulsos deterministes o aleatoris, però no “lliures”. I quan la ciència comença a poder condicionar o manipular aquests factors, l’home comença a perdre el control absolut i cedeix poder a grans algoritmes que ell ha creat i que, progressivament, van ocupant l’espai que deixa vacant.
No cal veure-ho necessàriament com un perill, com una amenaça tipus film de Hollywood: els fàrmacs, la tecnologia aplicada a la sanitat, els metros sense conductor, la Roomba, el telèfon mòbil, Google, i un llarguíssim etcètera són exemples d’invents pensats per fer la vida més agradable a l’homo sàpiens que ocupa el centre i dóna sentit a tot. Però el futur podria anar donant tota la informació i tota la capacitat de decisió a aquests algoritmes fins a poder prescindir de l’home. La propera religió podria ser el dadisme (de dades).Harari no fa profecies. Esbossa hipòtesis i planteja contínuament interrogants.
(Ressenya de Lluís-Emili a nosaltresllegim.cat) Recomanació de Pilar Ordoñez
Yuval Noah Harari
Homo Deus. Una breu historia del demà Edicions 62 Col·lecció: Llibres a l’Abast: 576 pàgines Traductor: Esther Roig Giménez
__________________________________
El relat íntim –a voltes molt despullat– del nen que va ser Rafel Nadal, adquireix de seguida la volada d’un retrat familiar i d’un retrat social de la Girona de postguerra sota el franquisme viscut en el si de la petita burgesia de províncies que la família de l’autor representa a la ciutat de l’Onyar (un ambient, val a dir, fàcilment extrapolable a altres ciutats de províncies com, per exemple, Tarragona o Vic, també episcopals i reuniversitàries).
El volum evoca els ascendents paterns i materns (els Nadal de Cassà i els Farreras de Girona), el drama de la guerra esguerradora de somnis i, sobretot, les peripècies de la família Nadal Farreras formada pels pares, la baba Teresa i la llarga corrua dels 12 germans (Quim, Pep, Nando, Jordi, Manel, Rafel, Maite, Jaume, Toni, Anna, Mercè i Elena) a través d’un anecdotari faceciós sobre la convivència familiar i les inevitables divergències entre pares i fills derivades de l’autoritarisme dels uns i de la rebel·lia dels altres.
Quan érem feliços constitueix un exercici de gran sinceritat i confessió que comprèn referències tant a l’autodidactisme pràctic del pare, la formació intel·lectual de la mare o la companyia entranyable de la baba Teresa com a les estretors econòmiques o al conservadorisme moral i religiós dels pares, membres de l’Opus Dei. El llibre apunta experiències dures no exemptes de sofriment i llàgrimes: l’enyorament que passa el protagonista a l’internat del Collell durant cinc anys, la severitat paterna o la mort accidental del germà petit la revetlla de Sant Pere de 1991.
El balanç sentimental final, però, malgrat l’austeritat econòmica i la rigidesa de la moral familiar imperant a l’època, és la sensació d’haver estat feliç durant la infantesa buida de responsabilitats, de manera que l’obra recrea, a la rodorediana manera, el paradís de la infantesa, metaforitzat amb el somni que tenia de petit: que es quedava tancat de nit a la pastisseria Puig, de Girona. El final, amb el recordatori del 63è aniversari del casament dels pares, rebla l’agraïment i per tant l’homenatge als seus progenitors.
(Ressenya d’Antoni Pladevall a nosaltresllegim.cat) Recomanació de Pilar Ordóñez
Rafel Nadal
Quan érem feliços Edicions Destino, 2012 Col·lecció: L’àncora 416 pàgines
___________________________________
Caterina Albert, la nostra Víctor Català, va construir un personatge propi per poder-ne construir de ficticis. Aquí presento una biografia-assaig de la professora Margarida Casacuberta que de ben segur ens explicarà cóm va haver de treballar perquè les crítiques i l’acceptació dels lectors li fossin favorables, per poder continuar creant els mons que ens ha regalat, tan allunyats de la mal entesa literatura escrita per dones. Darrera d’un pseudònim va poder explicar la vida com era i com la vivia la persona, una dona amb unes dots literàries immenses, molt superiors a alguns dels seus contemporanis. Aquí us deixo un recull de crítiques aparegudes, que m’han fet encarregar el llibre immediatament. De totes maneres, aprofitant l’avinentesa voldria recordar que Club Editor ha publicat tots els seus Contes en tres volums, on hi trobareu en diversos episodis la mateixa potència que a Solitud i us deixaran la mateixa esgarrifança al clatell. Recomanació de Mercè Bausili
________________________________
Sinopsi:
Una impressionant narració feta a través del retrobament de l’autora amb diferents supervivents vint anys després del final de l’horror de les deportacions de la Segona Guerra Mundial. L’autora i les diferents protagonistes del relat, totes elles dones i totes marcades pel fet d’haver estat deportades com a preses polítiques al camp d’Auschwitz, es van retrobant al llarg del relat. És una obra feta de fragments. Un seguit de monòlegs dramàtics de cada protagonista rodejats de poemes. Cada monòleg expressa un Jo diferent amb una veu particular. Cada personatge recull els dilemes, les paradoxes i les problemàtiques del que vol dir sobreviure a Auschwitz. Cadascuna reviu el passat de manera diferent: amb la consciència tràgica de la impossibilitat de ser entesa, fins a la fugida endavant a través del matrimoni, la família, els fills. Amb la culpabilitat que comporta el fet d’haver sobreviscut (cal tenir en compte que sobreviure a Auschwitz no estava previst), fins al sentiment de responsabilitat moral d’haver d’escriure i testimoniar en nom de les que no van tornar (que són la immensa majoria). En tots els casos, és el retorn a una llibertat idealitzada des del captiveri que no es correspon amb el sofriment inhumà patit ni amb la realitat posterior a la guerra.
Comentari:
Charlotte Delbo (1913 – 1985) és una escriptora francesa, nascuda a França filla d’emigrants italians. Destacà aviat pel seu activisme polític que la portà ben aviat a militar al Partit Comunista Francès. Durant l’ocupació nazi de França, ella i el seu marit formaren part de la Resistència. Desarticulat el grup i detinguts per la Gestapo el 1942, el seu home va morir afusellat i ella, amb un contingent de dones va ser deportada a Auschwitz després de passar per diversos camps de trànsit en l’anomenat Convoy du 24 janvier (el dia de l’any 1943 en què van ingressar al camp), amb un grup de 229 dones no jueves sinó presoneres polítiques. D’aquest grup en van sobreviure 49. Quan les SS van clausurar el complex d’Auschwitz – Birkenau el gener de 1945, les dones supervivents van ser traslladades al camp de Ravënsbruck, on van ser alliberades el maig de 1945.
Aquest llibre és el tercer volum de la trilogia Auschwitz et après i és va publicar traduït al català per Valèria Gaillard l’any 2019. Els dos primers títols: Cap de nosaltres tornarà i Un coneixement inútil s’han publicat enguany, en un únic volum coincidint amb el 75è aniversari de l’alliberament del camp d’Auschwitz. Us asseguro que la lectura d’aquest llibre us aportarà emocions intenses i us farà reflexionar sobre la nostra condició humana. Recomanació de Miquel Nistal
__________________________________
Autobiografia que ens explica el procés de l’aparició fulgurant del moviment nazi. L’autor ens presenta el descontentament social i humà, la repressió, els seus sentiments i emocions con alemany
Obra escrita el 1939, però que es va trobar i publicar després de la seva mort. La lluita entre l’Estat, el poderós, el Reich envers l’individu anònim, el pària, el feble, l’amenaçat, el jo. Les expectatives i perspectives que tenen els ciutadans alemanys en el Tercer Reich. La situació molt desesperada de l’individu de triar entre la dualitat de l’heroi membre del bloc nacionalsocialista, o el màrtit que pateix i que vol explicar al món el que està passant dins d’una Alemanya desconeguda. L’abans i el després entre el 1917 i 1933. Ell es considera una víctima ària del nazisme. Recomanació de Ferran Ballesté.
___________________________________
Con va dir, el Princep Lvov, cap del primer gabinet Provisional, juny de 1917: “Si Rússia hagués estat beneïda amb una veritable aristocràcia terratinent, com Anglaterra, que va tenir la decència humana de tractar als pagesos com a persones en comptes de com a gossos ….. llavors potser les coses podien haver estat diferents.
Tot va canviar de cop a l’enderrocar el vast i anquilosat imperi rus, Un imperi autocràtic que durant més de tres segles els Romànov van ostentar per sotmetre a la seva població. Amb els bolxevics al poder, el canvi va ser brutal. En un país tan extens les diverses revolucions, guerres internes, sublevacions, hambrunes, persecucions en mig de la Gran Guerra, varen propiciar una profunda transformació amb un curt període de temps i una reacció en cadena arreu del món.
Aquí us deixo un document de l’Editorial Crítica on podreu veure l’index al complet. Recomanació de Ferran Ballesté.
_________________________________
Humor i etnografia, que semblaven actituds davant la realitat i el “altre” impossibles de connectar, ja que afecten a la qüestió del racisme i l’eurocentrisme, troben una solució exemplar: es burla dels negres (no sols dels aculturats dels quals el ridícul és patent, sinó dels nadius “FETEN”, comparant-los, no poques vegades amb elements o situacions absurdes per al nostre context europeu, però la comparació no resulta ofensiva ni degradant: se situa una mena d’entre-deux que té una clara funció de respecte dins la ironia.
La principal forma d’ironia, amb tot, cau sempre sobre l’autor mateix, en forma d’interrogant, que serveix per desvetllar realitats. I, en aquest sentit, el principal objecte és Barley mateix, i son mostres de la seva ridiculització alguns passatges supercòmics de tot el llibre: com l’aventura de la seva extracció dental, els seus primers passos amb la grossa prostituta, o les seves dificultats lingüístiques amb les tonalitats “ dowayo” origen de situacions socials veritablement compromeses.
Aquesta ironia desvetlladora, carregada de saviesa humana i radicalment antropològica, encara que tampoc l’hagin practicat fins ara els mateixos antropòlegs, converteix Barley en un veritable exemple per a la professió, i com hàbil penetrador de la capacitat d’altres cultures (i d’altres ments en general), de l’única manera que això pot fer-se: amb humor, amb cautela i confiant pacientment en la sort.
Part del text extret del pròleg de “El Antropólogo Inocente”
De tot això sorgeix aquest llibre, que tinc moltes ganes de llegir, i que m’han recomanat diferents guies de l’Àfrica, perquè poques vegades s’hauran vist reunits, en un llibre d’antropologia, un cúmul tal de situacions divertides, referides amb inimitable humor i gràcia, com les que Nigel Barley ofereix de la seva feina de camp entre els dowayos, realitzada el 1978. Recomanació de Montse Fernández
_____________________________________
No me’n puc estar de recomanar-vos un llibre que vaig llegir fa temps. És una novel·la de l’escriptora Maria Barbal, editada per primera vegada fa un munt d’anys, el 2005 per Columna editorial i que probablement molts de vosaltres ja coneixeu. El títol és «País Íntim» (Premi Prudenci Bertrana 2005). País Íntim ha estat la millor de les lectures que he fet d’aquesta autora, Carrer Bolívia, Mel i metzina, Pedra de tartera i Càmfora.
Una gran novel·la, d’una immensa profunditat tant pel que fa als personatges i la seva evolució personal com a la seva relació amb les circumstancies que els envolta (fets històrics, evolució politicosocial, formes de vida, entorns geogràfics i socials i relacions humanes). Em va impressionar la introspecció del personatge (Rita) i com aconsegueix desgranar els seus sentiments i els de la seva mare (Teresa). La novel·la adquireix una gran intensitat gràcies el diàleg constant que manté la protagonista amb la seva mare, un diàleg només d’una part, un diàleg sense resposta. Al costat, una serie de personatges que serveixen de contrapunt: el pare, l’avia, el germà i la Veva, a Barcelona, que representa tot el que la protagonista no troba en la seva mare i que serà la seva gran referència. Aquí us deixo l’enllaç a una crítica de bibarnabloc.cat
També cal destacar al vocabulari, sobre tot els qualificatius que la mare dedica a la seva filla segons les circumstancies: TREZAPETS ( qui té resposta per tot), MOQUELI (mocosa, que posa cullerada en la conversa dels grans), FARMACA ( dona deixada i bruta, li diu a la seva filla quan la troba llegint o jugant en lloc d’ajudar), ORCA (esquerpa, aquí assigna tots els defectes en una paraula, persona rebutjable) i altres. Alguns d’aquests qualificatius els he trobat a AÏNA Vocabulari temàtic del Pallarès. I a qui interessi o tingui curiositat en la parla del Pallarès pot cerca en aquest enllaç. Recomanació de Salvador Duran.
Maria Barbal
País íntim
Barcelona. Editorial Columna, 2005 1a edició
______________________________________
Les nostres recomanacions no són necessàriament novetats.Us convidem, com sempre a fer-nos comentaris, i a proposar també els vostres llibres, així el ventall serà més ampli. Moltes gràcies
Any: 2018 Durada: 162 min. País: Dinamarca Direcció: Bille August Guió: Anders Frithiof August, Bille August Basat en la novel·la d’Henrik Pontoppidan Música: Lorenz Dangel Fotografia: Dirk Brüel Repartiment: Esben Smed (Per), Katrine Greis-Rosenthal (Jakobe)
Sinopsi
A finals del segle XIX, Peter Sidenius és un jove ambiciós d’una família luterana a Jutlàndia a l’Oest de Dinamarca, que marxa a la capital danesa de Copenhaguen per estudiar enginyeria, rebel·lant-se contra el seu rígid pare clergue. Entra en contacte amb els cercles intel·lectuals d’una família jueva benestant i sedueix la filla gran, Jakobe, contrapunt de la figura de Per, com es fa dir ell mateix. Per concep un projecte d’enginyeria a gran escala que inclou la construcció d’una sèrie de canals a la seva Jutlàndia natal. Quan sembla que Per és a punt de fer realitat els seus somnis, el seu orgull i el seu passat retornen…
Esben Smed (Per), Katrine Greis-Rosenthal(Jakobe)
La meva ressenya
El film traduït al castellà com a Per el Afortunado i Afortunate Man en anglès està basat en la novel·la Lykke–Per en vuit volums, 1898-1904, d’Henrik Pontoppidan, escriptor danès, premi Nobel de Literatura l’any 1917 per les seves descripcions autèntiques de la vida actual a Dinamarca. Les tres principals novel·les d’Henrik Pontoppidan analitzen el món de les idees i les creences religioses de principis del segle xx, atacant amb enorme fúria l’entorn de l’ortodòxia teològica en el qual Pontoppidan havia estat criat i que odiava amb tot el cor. L’objectiu de l’autor en aquestes grans i voluminoses novel·les va ser crear un quadre creïble i ajustat de la realitat danesa del temps que li va tocar viure.
No he pogut llegir la novel·la, per tant, no puc fer cap comparació amb el film, tot i així la seva durada de més de 2 hores i 40 minuts, fa pensar que permetria fer una sèrie. Efectivament, la primera part del film discorre com una descripció de la societat burgesa danesa enfront de la misèria de les classes subalternes. La segona part en canvi, les emocions afloren amb tota la seva força i segurament falta més temps per dibuixar millor els canvis emocionals dels personatges que poden semblar sobtats i poc versemblants. Però descriure i entendre la vida dels personatges de Pontoppidan no és fàcil.
La interpretació de Per, un home complex i torturat, que fa Esben Smed és més que correcta amb força matisos, sempre amb una mirada entre gèlida, penetrant i a vegades absent. El seu contrapunt és Jakobe, personatge que a mesura que avança pren més força i troba el seu camí en la canviant societat danesa i europea de finals del segle XIX i inicis del XX en allò que ha vingut a ser la modernitat de la societat europea.
Un detall personal, la semblança entre la mirada de l’actor Esben Smed i l’escriptor Henrik Pontoppidan potser és una casualitat o m’ho sembla a mi?
Els paisatges danesos són un gran complement de l’estat anímic dels personatges, mentre que l’escenografia és molt detallada tan en la rica societat burgesa com en la paupèrrima societat urbana i rural.
En general, una bona pel·lícula per veure amb calma i per conèixer millor la nostra societat europea més enllà dels nostres països veïns. Finalment, també et fa pensar que l’obra original té ja més de cent de vida mentre que les nostres emocions no han evolucionat gaire més. Segurament és una característica de la bona literatura.
Quan ja havia acabat la ressenya he vist a IMDb que hi ha una sèrie de TV de 2018-2019 de 4 capítols amb el títol A Fortunate Man dirigit i interpretat pels mateixos actors principals. Probablement és posterior a la pel·lícula rodada el 2018.
Casament jueu de la filla petita de la família benestant que acull Per
Perles negres, Perles blanques, és un blog que pretén informar i posar en el seu context històric els diferents arguments i contraarguments sobre el debat nacional anomenat de diferents maneres en la historiografia: la qüestió catalana, el problema catalán, el regionalisme, el nacionalisme, el procés, etc.
A partir de fonts documentals històriques es fa un relat argumentat sobre els encontres i desencontres trobats en el passat i en el present, pel que fa als àmbits de la llengua, de l’ensenyament i de la història en general, que s’han anat produint en aquests darrers 300 anys.
Els escrits que s’articulen dins cada Perla, basats sempre en textos contrastats, pretenen explicar com va ser i com es va viure cada fet o situació històrica, contemplant el seu recorregut en el temps i les consegüents afectacions posteriors.
La voluntat és fer una historiografia connectada i tramada entre èpoques diferents, posant el focus en molts matisos d’una continuada divergència. La interpretació última dels fets queda oberta al propi lector.
Aquestes perles tenen almenys dos colors i enmig totes les tonalitats de grisos: negres i blanques; centre i perifèria; espanyols i catalans; centralista i federalista; uniforme i diversa; unilingüe i plurilingüe, etc.
Les perles, no pretenen seguir un ordre cronològic, ni temàtic. Cadascuna tracta d’interrelacionar un mateix aspecte anant endavant i endarrere en el temps.
Fins el dia d’avui s’han editat 51 “Perles” sobre les complexes i tibants relacions entre Catalunya i Espanya o si voleu entre les institucions catalanes i l’estat espanyol i també entre una ideologia uniformista hispànica i una visió federalista, catalanista o senzillament regionalista, principalment a partir dels “Decrets de Nova Planta” fins a l’actualitat.
Les cinc Perles més visitades són per ordre descendent:
És interessant constatar que entre les Perles més visitades pels lectors, dues siguin sobre la resposta autoritària de l’Estat o directament la repressió (Els fets del Cu-Cut i el càstig de l’anell), mentre que dues siguin explorar o reinvindicar vies alternatives a un estat centralista (Els memorials de greuges de 1885 i de 1888, i el Pacte Federal de 1869). La cinquena Perla presenta les dues visions antagòniques sobre la celebració de la festa nacional de cada país.
Josep Sanmartí i Sala és el creador i redactor principal de “Perles negres, Perles blanques” Llicenciat en Filosofia i Lletres especialitat en Història Moderna. Ha estat professor d’Història i Director del C.E.Montseny de Barcelona. Vocal i President de l’Associació de Directius de Centres Concertats de Batxillerat de Catalunya, vicepresident de l’AESECE, i assessor del Consell Superior d’Avaluació de Catalunya.
Col·labora en l’edició, difusió i recerca Joan Solé Camardons, llicenciat en Geografia i Història, Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicades, sociolingüista, ateneista, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu (2015-2020) i coordinador de la Tertúlia “Amics de la Història”.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.