Categoria: Llibres

Categories
Arts plàstiques Cinema i sèries Llibres Música Teatre

Berlín ens faria moderns (i III)

Naixement de la modernitat. La República de Weimar

Cafè Bürgerbräukeller i Otto Dix, Carrer de Praga (1920)

_____________________________

No poden renunciar a la sàtira, càustica, en contra dels que van portar a Alemanya a la Guerra, antics veterans de guerra ferits en l’orgull. Els que acabaran propiciant el rearmament del partit nazi. Grosz en el Conte d’Hivern a partir d’un poema de Heine, interpela a la consciencia crítica, no evoca, planteja, renuncia a les emocions  i estats d’anims, apel·la  al sentit crític: La nova objectivitat el 1925 bàsicament la conformen 4 artistes, Grosz, Dix i els germans De Chirico, troben un vocabulari propi, una mirada freda i allunyada, abandonen la causticitat, per mostar-se en ple desencís de la vida moderna.

A Manheim fan una exposició col·lectiva el 1925. Alemanya està sortint des del 1924 de la gran inflació anterior. Hi haurà una depuració formal per les urgències de l’època. Otto Dix havia estat reclutat a la 1a guerra, i el 1924 publica una col·lecció de gravats sobre l’experiència de la seva davallada als inferns, la cultura i el progrès als serveis de la barbàrie més pre-cultural. Alemania és una nació reformista luterana barroca amb molta iconografia, alguna de la qual agafa i ensenya, com ho farà amb Goya, les deformitats, les mutilacions resultants, és el que serà posteriorment l’hiperrealisme americà.

Les avantguardes ara ja són històriques, les que havien trencat amb l’academiscisme. Al moment de Weimar intenten superar l’escapisme experimental i adolescent de l’expressionisme. Maten la generacó anterior. A Alemania hi havia el primer règim constitucionalista, hi ha una mira més de crítica, es deixen els refinaments per obrir les consciències, prou d’evasives i d’onanisme, prou de recrear les interioritats. La cosa material, la perceptible és la que interessa. Uns artistes poc artístics, sense floritures formals. La nova objectivitat vol ser eficaç retornant a les coses concretes i explicar-les.

Es diu que el segle XIX no s’acaba fins 1918, perquè representa la fi de tots els imperis que es conservàven fins llavors: Prussia, Austro-Hongria i Russia. Aquell  horror latent, larvat, aquella sordidesa tenen una voluntat educativa, volen il·luminar les consciències. Otto Dix ho fa al Tríptic de la Guerra. Explicar el què passa a la pintura és propi de la tradició cristiana. L’artista amb consciència crítica de la societat, ilumina i rescata els racons per mostrar-los. Un tercer en discòrdia serà John Heartfield i els seus collages a ilustracions de revistes  i diaris ofereix un llenguatge molt esmolat, vinculat als dadaistes alemanys, radicals i sarcàtics. El 1923 Hitler es va visible a una cafeteria a Munic de nom Bürgerbräukeller on vol iniciar una marxa cap al poder com havia fet Mussolini abans, però de moment fracassa.

Maz Beckmann llençarà una mirada descarnada sobre l’empobriment de la societat. Llàpis negre, línies negres, famílies i presagis de la nit dels vidres trencats de 1938, ja ho contempla entre 1919 i 1933 de Weimar. Bertold Brecht i Kurt Weill amb les seves creacions escèniques del 1917, 1928, 1930 mostren a la literatura, la música, al cabaret una societat sota la lupa de la nova objectivitat literària. Brecht fa un teatre èpic molt modern, sense evasió, sense disbauxa, només cal despertar la consciència de l’espectador.

A l’Alemania de Weimar, l’arquitectura i el cinema aspiraven a l’obra d’art total, com a síntesi de la resta d’arts. Aquesta envergadura del concepte permetria redissenyar el que seria l’obra d’art del Reich, desprès que aquest s’acabés. No és res més que la sintetització que Weimar perseguia de totes les arts.

La recaiguda en formes superades en l’art i la protesta conviuen. L’Expressionisme durant l’època de Weimar ja és més madur, ja pot veure l’art com un sustent moral per arribar a les classes més desafavorides. Arribem a una fusió entre l’art i la vida, entre les formes més nobles de l’art penetrades per les formes més vives de l’art popular. Alternen crítica, protesta i utopia, però hi ha un comú denominador, no retornar a les formes artistiques ja sedimentades amb una actitud moral per actuar a favor dels marginats a partir de solucions rupturistes i modernes.

Bruno Taut arquitecte obsessionat pel material vidre, amb edificis als Alps, que buscava l’efecte de la llum natural sobre les parets, i s’ajudava amb vidre i mosaics. Les primeres avantguardes amb Kandinski i Mondrian seguiran aquesta línia. Espiritualisme esotèric, fins i tot, en contra del positivisme imperant, agnòstics i teosòfics. Rudolf Steiner, gran estudiós de Goethe procura per la filosofia de la llum, dels interiors dels gòtics, de les pedres precioses, de l’or, dels mosaics bizantins, dels manuscrits il·luminats, tot això és nuclear en aquest arquitecte i filòsof. S’han de prendre responsabilitats administratives per fer barriades de nova construcció a Berlin: com la cabana del tio Tom a la ferradura “Hufeisensiedlung” de 1925 de Taut. Es la nova objectivitat dissenyant per als mes desfavorits, racionalista i molt propera a Le Corbusier, sense cites al passat i amb color viu, com Mondrian. Un estil depurat sense maquillatge, sense embellir res. Important Erich Mendelshon l’arquitecte que va fer la Torre Einstein a Postdam 1920. Altres edificis destinats al teixit de la vida diària durant Weimar, per exemple el Cinema Universum 1928 a Berlín, els grans magatzems Schocken 1926 a Stuttgart, tots ells edificis de caràcter industrial dels primers anys 20 de Weimar. Peter Behrens amb la fàbrica de l’AEG, amb ell treballarien Mies Van der Rohe, Walter Gropius, Adolf Meyer i Le Corbusier, qui va ser una gran influència pels creadors de la Bauhaus al 1919, per Gropius.

Aquest moviment tan consolidat i tan imitat és el projecte més gran de la modernitat, la més gran aportació de Weimar a abolir les diferències entre l’art i l’artesania. Les disciplines, els professors, els estudiants buscaven socialitzar-ho perquè estiguessin al mateix nivell.  Aviat es trasllada a Dessau sota la batuta de Gropius sota el principis: funcional, no retòric, no passat, tot ascètic i veraç, sense camuflar res. Es construeixen sota aquests principis les cases dels professors: Kandinski, Mies Van der Rohe, Klee, Moholy-Nagy, fins i tot Wittgenstein dissenya la casa de la seva germana a Viena. Tots ells beuran de les avantguardes russes formant part de les moltes avantguardes del segle XX.

La Bauhaus comptava amb els antecedents de la Viena de 1900 dels arquitectes Wagner i Loos organitzats en els tallers vienesos, també de l’Escola de Glasgow 1890 i de les Arts and Crafts de William Morris de 1865, on hi ha un ideal per l’Edat Mitjana, perquè encara no havia arribat el capitalisme en les seves formes més primigènies. Tots contra la lletjor, contra la immoralitat de la vida contemporània, per dignificar els artesans, la vida, la vivenda, ambdòs tan precàries com a resultat de la revolució industrial: unificar l’art i la vida. L’art no ha de ser un consol, ni una compensació personal, ni un passatemps, ni una aventura aillada, ni tancat als museus o a les biblioteques;  ha d’incidir directament en la vida de les persones, fins a que se’l confongui, per dignificar-la. Totes les vanguardes pretenen el mateix. Això es veu en els vestuaris de Oscar Schehmer, en els interiors i el mobles. Es l’expressió de l’expressionisme finalment amb un caràcter concret i pràctic. Es l’antropologia i la sociologia artístiques posades en una utopia realitzada.


Durant Weimar hi ha un esclat del cinema com de cap altra art, de fet ve de l’idea d’art total que ja propugnava Wagner com síntesi de les arts, sobretot ho serà amb el cinema parlat. El cinema feia grans promeses i creava entusiames, i grans recels, com els de Baudelaire amb la fotografia, que la veia només com una indústria mai com un art. Hi ha una unificació de petits empresaris del cinema en la UFA, promoguda pels grans empresaris del metall, els mateixos que desprès del 1933 donarien suport a Hitler (L’ordre del dia d’Eric Vuillard). De les moltes pel·lícules que es van produir destacarem Gabinet Dr. Caligari del 1920, Metropolis del 1927, Gent en diumenge del 1930. El 1933 al congrès del Partit Nacional Socialista a Nuremberg Leni Riefensthal es convertirà en la cineasta del règim que haurà begut directament de tot aquest cinema, com desprès ho faran el Neorealisme italià i la Nouvelle Vague francesa.

El 1937 es farà l’exposició de l’art degenerat on tots aquests artistes sorgits de l’expressionisme, del dadaisme, etc. se’ls va prohibir exposar, la llista inclou quasi una vintena de grans noms que avui omplen els museus de tot el món. El 1938 es farà el mateix amb la música degenerada a Dusseldorf.

Thomas Mann amb el Doktor Faustus, escrita a l’exili d’EEUU el 1943, intenta explicar els orígens socials i ideològics del nazisme: a part de les conseqüències del tractat de Versalles i els militars ressentits i humiliats que encara queden, hi ajuden també l’individualime romàntic alemany, l’exaltació de tota una mitologia nacional ajudada per la poesia, la música de Wagner i la filosofia de Nietszche. És una visió des d’un exili primerenc i divers, que mai va refer.

Otto Dix Triptic de la Guerra, 1932 Gemäldegalerie Alte Meister, Dresde

===========================================

Categories
Arts plàstiques Cinema i sèries Llibres Música Teatre

Berlín ens faria moderns (II)

Naixement de la modernitat. La República de Weimar

L’Expressionisme anterior a aquesta dècada és un moviment radical que empeny a les posteriors reaccions artístiques que es donaran a Europa. Estripar contractes perquè s’és capaç de plasmar el que representava la Gran Guerra. Un cop acabada, Otto Dix que l’havia feta, decideix emprendre una actitud més crítica, més beligerant amb els resultats: la nova objectivitat

L’Impressionisme havia omplert l’aparició del s. XX, la darrera exposició és de 1886, i havia estat un moviment en competència amb l’Academicisme pompier més ranci i vell. És una avantguarda que genera contradiccions i afeccions fortes. Per primer cop ens fan mirar el quadre de lluny per rebre les impressions. Surt al carrer, poc estudi interior i capta el que la natura i la vida ofereixen. Ho exprimeix i sorpren. Plasmació artística d’una manera de “veure” el món o d’estar a món. Es positivista i materialista en cóm la projecta. Un moment en que hi ha grans avenços en òptica que queden reflectits als quadres. Es l’art de la locomotora, de les estacions de tren, de l’avanç científic. En les altres arts: poesia, música i narrativa no és només positiu, materialista i tecnològic, però sempre persegueix la impressió, l’impacte que es produeix en el lector.

En canvi l’Expressionisme surt de dins cap a fora, ens transmet un estat interior que es projecta cap a fora i impregnarà el món exterior com a conseqüència de la Guerra. Arribarà als artistes de Weimar com una pantalla de projecció de l’ànima: la incomoditat, l’angoixa, la tragèdia i molts matisos de la revolta. El món com una pantalla on projectar l’interès en l’home i la seva ànima, descregut del progrès, la tecnologia, la modernitat. Una gran nit de l’esser humà esquinçat per les tensions que comporta viure al món modern i en guerra, oposat en tot a l’Impressionisme. També el món nòrdic de Strinberg i Munch i finalment Bergman. Les boires i les soledats i la primera cinematografia sueca. També és l’hereu de Nietszche i Alemanya se’n nodreix, també de Munch, en un règim pseudo medieval de l’Emperador, per això xiscla i protesta.

A Dresden surt el primer estat d’ànim, de les males maneres, una visió estomacal. Fins i tot els paisatges finals són viscerals, emotius, incendiats i encara més torturats. Ja ho va fer Van Gogh per impregnar-ho tot d’emoció. La figura de Jesús serveix perquè es vegi cap on ens ha portat el progrès. Artistes com James Ensor i Georges Rouault són pintors religiosos que fan pensar en la catàstrofe. Pintors com Monet segueixen ja només com individus i també nodreixen Weimar.

Mario de Michelis en el seu estudi de les avantguardes parla de la protesta expressionista. Hi ha materials quasi genètics que circularan durant l’època de Weimar: contradiccions del món, un clam que es resolt en la inoperància, l’autopunició que no proposa res, només es lamenta, l’Elektra de Richard Strauss és un exemple.

Kurt Pinthus recull el 1919 tot allò que es reuneix durant l’Expressionisme. Tot el contrari del que va dir Voltarire al seu Candide: vivim en el millor dels mons possibles. Pels expressionistes no cal tenir fidelitat al que l’ull veu aparentment, s’ha de descriure la incomoditat, el desconcert i la ferida que la mirada recull. A la fí ja no són tan representatius del moment i deixen passar a una nova generació, com anys més tard ho farà Picasso desprès del Guernica, amb Warhol.

La Capital artística del Judgenstil (modernisme alemany) havia estat Munic. Der Blauer Reiter serà un grup que formaran Kandinski i Klee el 1911 amb una necessitat d’evasió de l’esperit, d’alliberament del món material, de negació del dolor, de cerca de la natura, el refugi és la interioritat, l’esperit alliberat de tot el mundà, fins i tot els interesa l’ocultisme i l’hinduïsme. Kandinski era amic de Schoenberg, que deia que el Dadà era una deriva cap a la musicalitat, i parlava de les seves capacitats expressives. Afirma que la música és un art molt superior a la paraula, un principi molt alemany, a les cartes creuades entre ells dos. El 1912 Kandimski escriu l’Espiritualitat en l’art i parla d’una pintura sense objectes. El primer impuls és també expressionista tot i que es replega molt més en l’esperit. Proposen una humanitat només espritual, Kandinski es desempallega de tot els materials del món. En canvi, Paul Klee impugna el món, també, però no trenca el món material per l’espiritual, aquí ambdos es troben, per això deixen el figuratiu per l’abstracte, per l’atreviment, però amb una certa candidesa.

Weimar demanarà un art més compromés, sense tanta queixa, amb crítica social més explícita, un art més combatiu sense tants inferns personals, més col·lectiu. Desertors, refugiats i exiliats de tot Europa estaven a Zuric, també Tristan Tzara i el mateix Lenin. Allà hi ha el bressol del Dadaisme que passarà a Alemanya. Per Zuric també transitarà el tren que des de Alemanya portarà Lenin a Rússia.

El 1916, molt diferent del 1914, els joves ja no veuen el final de la Guerra, perquè ja s’havien fet les grans invasions i fixen els traçats de les trinxeres. Han de cridar contra la bogeria i la desraó. L’Expressionisme continuarà com a moviment artístic. Els Dadas es preguntaran on han portat la cultura? No és un moviment literari, ni cultural, ho fa esclatar tot, és anti tot, comencen les performances. En una lleteria de Zuric, neix el Cabaret Voltaire actua com una caixa de ressonància de la bogeria que hi ha fora. Faran poemes i quadres com si no passés res? Aquesta és l’única mostra possible de seny, amplificar el sense sentit, és l’única coherència i també ensenyar la bogeria en la qual la cultura s’ha precipitat.

Es traslladen a Berlin i Colònia Sophie Tauber, Hans Arp, Hannah Höch fan obres de les deixalles, acumulatives, de patchwork, materials anti-artistícs, sense retòrica: paper, fusta, cartrò. Kurt Schwitters arreplega en una nau tot els materials més antiartístics, antiraó, antiestètic, neix el fotomuntatge, la hibridació. Marx Ernst ho reconverteix en una proposta artística i plàstica amb el collage, que esdevindrà definitivament tècnica pictòrica.  Inventa la paraula Merz que ho defineix. La Merzbau serà el seu dipòsit.

L’Expressionisme és tan controvertit que es pregunta si encara té sentit desprès d’haver assumit les conseqüències de Versailles, amb tota la divagació que implica davant de les dificultats reals que travessa Alemanya.

Georg Grosz i Otto Dix ja desenvolupen un art molt arrelat en les vicissituds de l’Alemanya posterior a la 1a Guerra. El quadre Metròpolis de Grosz expresa ja el vertígen, la velocitat. L’American way of life els causa admiració per la modernitat en contra dels vestigis de la vella Europa. A Itàlia i Russia serà el Futurisme. Era la síncope de l’experiència, ensenyar el dinamisme, la velocitat, que també marcarà als alemanys, a partir d’una exposició a Milà el 1912.

La UFA, són els famosos i productius estudis cinematogràfics als suburbis de Berlin, anomenats la nova Babilonia, que produiran quantitat de pel·lícules, algunes per mostrar al front, algunes de les quals esdevindran clàssics de la història del cinema: Metròpolis (1927) de Frizt Lang, Amanecer (1927) de F.W. Murnau, L’àngel blau (1930) de Josef von Sternberg, la primera pel·lícula parlada de Marlene Dietrich, Los herederos felices i Amoríos (1933) de Max Ophüls. Posteriorment també es dedicaran a l’anomenat cinema de muntanya on destacarà la musa i impulsora visual del nazisme Leni Riefenstahl.

===============================================

Categories
Arts plàstiques Cinema i sèries Llibres Música Teatre

Berlín ens faria moderns (I)

Naixement de la modernitat. La República de Weimar

Kurfürstendamm de George Grosz, 1925. Museo Thyssen-Bornemisza. Madrid

Breu resum del Curs a la Casa Elizalde, 2019

Si una cosa caracteritza el període d’entreguerres és que l’Art a Europa esdevé de masses, menys restrictiu. Existeix una promiscuïtat entre l’art més exquisit i el més tronat. Es dona un aiguabarreig entre totes les disciplines. Extravagància crispada en un no res d’histèria col·lectiva i la disbauxa en el pitjor sentit. Des de dins es mina la democràcia aprofitant la permissivitat que ella permet i la destrossen. Llibres com El Café sobre el volcán o La Alemania de Weimar ens ho expliquen de forma diàfana.

Resum d’uns fets : 1919-1933 República de Weimar.

L’anomenada Escola de Frankfurt ja alertava que pel·lícules com el Gabinet del Doctor Caligari eren un presagi, a través de la hipnosi d’un nen, del que faria Hitler amb tot un poble fins a portar-lo a l’abisme.

Tot comença el 1918 quan l’emperador austrohongarès i el Kàiser alemany perden una guerra que preveien de dies, on s’hi va amb una brutal experimentació, l’aviació, les armes químiques i els gasos,  i genera milions de morts civils. Europa fumeja ruïnes. L’armistici de 1919 del tractat de Versalles es firma acceptant grans deutes molt gravosos. Alemanya com Estat s’havia constituït a finals del s. XIX liderada per l’estament militar prussià: un conglomerat marcat per la consciència militar. El sentiment de la derrota de la guerra, de la humiliació comença amb aquestes hipoteques que minarien el règim republicà. Les autoritats civils van signar precipitadament per no fer passar vergonya a la milícia prussiana.

L’onada revolucionària de Rússia, en plena propagació d’idees filosòfiques i consignes revolucionàries, troba una llavor a Alemanya en unes revoltes al 1919 i el Káiser ha de dimitir, el mateix agost de 1919 es promou una constitució i es proclama la I República amb el nom d’una ciutat inspirada en els preceptes de l’antiga Grècia: petita, pròspera, cortesana, humanista i integradora, que reunia gran nombre d’intel·lectuals: Weimar.

Paral·lelament hi ha una inflació desbordada i insurreccions per la davallada del marc, quan finalment s’estabilitza i permet el desenvolupament d’aquest esperit de modernitat sobretot a Berlin, que es manifestarà amb espectacles molt diferents, i en l’art en general, i permetrà als berlinesos sentir-se moderns, cosmopolites, agosarats i avançats. La Bauhaus el 1919 és una d’aquestes expressions. El cinema expressionista, el teatre de Brecht, la música de Kurt Weill. La música s’allunya de la del s. XIX, de Wagner, de l’òpera en general, entra amb força el jazz i la música popular pren els locals, hi ha una hibridació entre les arts que es converteixen en l’art de la societat de masses.

L’art fins el moment tenia 3 peus: la imitació, la bellesa i el plaer estètic. Tatarkievich en la seva Gran teoria de l’art ho resumeix així. Fins aquell moment a l’art se li demanava que produís plaer. A Viena al 1900 ja estava caient la representació de la realitat, crisis de la imitació, el primer peu.

La cultura de la Rússia revolucionària ha desenvolupat, per exemple, les arts gràfiques i el cartellisme, els mobles es simplificaven, entre el concepte de la utilitat que erosionava el del plaer estètic, utilitat que se li atribuïa a l’artesania, que mai es va considerar art. Els constructivisme uneix les dues actituds: plaer i utilitat, que es tornen indiferenciables. La Bauhaus ho recull considerant la creació com una revolució integral amb una nova concepció de l’espai. A Berlin s’esmicola la bellesa, la de sempre, la que havia dictat Grècia. El colpiment, la commoció, la bellesa i l’harmonia de les coses s’hibriden amb la cultura popular. Així ho buscarà el cinema. L’art i la bellesa han d’entrar a la quotidianitat de les persones, segon i tercer peus.

La República de Weimar, amb una certa recuperació, però desprès amb el Crac del 29 entra en una crisi i incertesa econòmiques que promouen que es venguin a la societat que la pateix eslògans fàcils, magnètics fins que Hindenburg posa l’Estat en mans del canceller Hitler el 1933, desprès que s’hagués anat atribuint poder durant tots els anys de la crisi del deute.

Berlín : desenvolupament de l’art a través d’una ciutat i la seva evolució cultural

Quan Europa es torna urbana a partir del progrès del Renaixement, Paris, Bolonia, Florència representen la fermentació i l’intercanvi d’idees i el progrès es manifesta al llarg del Quattrocento. Florència en el Renaixement i Roma en el Barroc plasmen en l’espai el que en realitat succeix en el temps. Els moviments culturals en una societat laica van d’Est a Oest, a conseqüència de la precarietat que deixa la II Guerra mundial la capitalitat de Paris passa a New York, és una gran fuga de cervells.

La República de Weimar comença amb grans llasts i amb brots revolucionaris (espartaquistes), els quals s’aclaparen amb l’assassinat de Rosa Luxemburg el 1919. Es quan es firma la pau i es redacta un primer text per a la nova Alemania que s’erigiria en la nova República a la ciutat de Weimar. Fins el 1924 hi ha una gran inflacio i a partir d’aleshores una paulatina recuperació econòmica i sobretot una gran efervescència cultural fins el Crac del 29, fet que desencadena una oposició interna a la democràcia, que prové dels ofesos per la derrota i el llast de la 1a Guerra Mundial fins i tot de l’esperit de la pròpia unificació alemanya de 1881.

Berlín és el gran exponent de la nova república de Weimar. Es el focus de la cultura d’una megalòpolis. Ciutat desenfrenada, empori econòmic que atreia igualment empresaris i artistes, fugats del comunisme rus i una gran comunitat jueva benestant i culta. Cines, teatres, restaurants, cabarets, grans parcs, i avingudes, botigues de tot, disseny de l’ultima fornada. Cal recordar les exposicions universals que eren per promoure el comerç entre països, i que afegien coneixement.

Berlín s’anexiona altres poblacions que seran suburbis de la ciutat, la més gran perimetralment d’Europa on conviuen tots els estils arquitectònics, i on el lleure de masses es manifesta en recintes tancats per fer esport, parcs d’atraccions com el famòs Luna Park, a imatge de Coney Island, és la cultura de l’oci massificat. És l’esperit capitalista per racionalitzar les produccions, les cadenes, els horaris, les vacances, el rendiment. L’oci és un component del treball, per optimitzar-lo. Disciplinat tot, com ho està a la fàbrica.  1927 Sinfonia d’una gran ciutat

En la situació que queda la classe mitjana el 1929 es veu com es gestava el desastre (fotografies d’August Sander), o el llibre de Sigfried Krakauer Los empleados, on estudia la gent que alimenta aquestes formes vitals: art i cultura inseparables de la cultura de masses, que reclamen aquells que no tenen la formació per gaudir de la gran cultura. Cultura d’evasió, amb formes escèniques, sobretot, que tenen aquest component de superficialitat, un públic nou, una massa, no una elit. Es el moment de l’èxit total dels grans magatzems i del avanços tècnics que s’aliaran per facilitar aquesta massificació: la fotografia, el cinema i la ràdio, així es dona una metamorfosi profunda de la cultura de l’espectacle.

Al anys de Weimar l’entreteniment popular i la massificació del recursos culturals no estaven renyits amb una qualitat sovint exquisida. Tot i que s’emporten per davant la bella aparença, i el sentit de l’art ja no és diferent de la cultura de masses.

==================================================

Categories
Llibres

Llibreries Obertes, un projecte solidari

Imatge llibreriesobertes.cat

Aquesta és una iniciativa que va sorgir als pocs dies de posar-nos en confinament. És una gran inicitiva, com quasi totes les que ténen els llibreters a aquest país: Es tracta d’entrar a aquesta pàgina i comprar per avançat i en línia un llibre a la llibreria que tinguis de capçalera o del barri (ja veureu que se n’hi han adherit moltes). D’aquesta manera la llibreria comptarà amb uns diners per fer front a les despeses mentre duri el confinament. Quan això acabi, podràs tenir l’enorme plaer d’anar-hi passejant i que et donin el llibre que ja hauràs pagat farà dies, força dies.

Els diaris i les xarxes se n’han fet ressó àmpliament, però jo voldria destacar l’opinió i el consell dels experts.

Imatge La Vanguardia
Categories
Llibres

Un poble traït (i 2)

Publicitat telemàtica del diari ara.cat .

El franquisme: corrupció i terror (1945-1969) relata els esforços de Franco i la propaganda del règim per a reescriure el seu paper a la Segona Guerra Mundial, amb un munt de mentides sobre l’actuació del dictador i la ficció del seu rol com a defensor de la neutralitat espanyola. En acabar la guerra, Franco va saber defensar-se dels Aliats amb una astúcia que fa difícil subestimar la seva intel·ligència política. En política interior va intentar consolidar els tres suports: l’Església, l’Exèrcit i la Falange i en política exterior subratllava els elements catòlics i monàrquics del seu règim, tot presentant-ho com una cosa genuïnament espanyola. Mentre, la repressió continuava i la situació social era terrible. En aquest context les possibilitats de corrupció eren gairebé il·limitades. L’autarquia va enfonsar l’economia i les elits del règim s’enriquien. La família del Caudillo va fer un salt en els nivells de corrupció després que la filla Carmen (Nenuca) es casés amb el que seria marqués de Villaverde l’any 1950. La nova situació geoestratègica del règim deguda a la guerra freda (el famós «centinela de occidente»), juntament amb el pla d’estabilització de 1959 van salvar el país de la imminent fallida econòmica. La llei de successió convertí la dictadura en una monarquia i el període acaba l’any 1969 amb la proposta a les Corts de Joan Carles com a futur successor del dictador.

https://www.ara.cat/videos/entrevistes/Entrevista-dAntoni-Bassas-Paul-Preston_3_1598870104.html

En aquest enllaç podreu veure una entrevista que Antoni Bassas va fer a Paul Preston el 20/6/2016 durant la seva estada a Barcelona per ser investit Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona. L’entrevista comença amb el tema del Brexit que en aquells moments era molt mediàtic. La resta de l’entrevista fa al·lusions constants als temes del llibre ressenyat que en aquells moments estava escrivint

La llarga marxa cap a la democràcia (1969-1982); la decadència física de Franco anirà augmentant ostensiblement fins la seva mort. El nomenament de Vicente Enrique y Tarancón al capdavant de l’Església espanyola és el senyal del distanciament del Vaticà respecte del règim. L’oposició política s’organitza lentament i els moviments populars i obrers sobretot al voltant de les Comissions Obreres controlades pel PCE i el PSUC suposen un problema al qual el règim respon amb la repressió de sempre. Moviments armats com ETA, el FRAP i el GRAPO tensionen amb els seus atemptats les contradiccions del franquisme. En aquests anys terminals els franquistes es van dividir entre els anomenats «aperturistes», els tecnòcrates grisos anomenats «continuistes» i els ultres o «immobilistes» intransigents. Els caps militars i de la policia i la Guàrdia Civil, els falangistes radicals, i el cercle familiar de Franco es van unir fins el final formant l’anomenat «búnquer». La mort de Carrero Blanco en atemptat d’ETA el 20 de desembre de 1973, va representar la lluita entre les diferents camarilles per la successió al front del consell de ministres. En morir Franco el 20 de novembre de 1975, Joan Carles de Borbó es converteix en rei i els diversos sectors del capitalisme espanyol expressen al rei el desig de desfer-se’n dels mecanismes polítics del franquisme. Comença la Transició, llarg procés polític que implicarà una reforma de les estructures del règim, pactada entre els aperturistes i l’oposició. El compromís democràtic del monarca era dèbil a ulls de molts observadors i el poder del búnquer i, sobretot, de les forces armades era molt gran. Això provocarà diversos intents involutius que culminaran en el no reeixit cop d’estat del 23 de febrer de 1981. L’entrada d’Espanya a l’OTAN, el retrocés de l’incipient estat de les les autonomies i l’arribada del PSOE al poder l’octubre del 1982 marcaran el final d’aquest període. A partir d’ara caldria enfrontar-se amb problemes socials i econòmics a llarg termini, a les divisions relacionades amb el llegat de la Guerra Civil, les hostilitats entre el nacionalisme espanyol i les perifèries i el llast permanent de la corrupció.

El darrer període de l’Espanya contemporània: consolidació i crisi de la democràcia espanyola (1982-2014) comença amb la llarga hegemonia dels governs del PSOE des del 1982 fins el 1996. L’aparell de l’Estat i l’economia heretades pel govern de Felipe González necessitaven reformes urgents. La idea de base era la necessitat d’introduir mesures d’austeritat i de tolerància amb elements del franquisme. El pragmatisme dels socialistes els va portar a consentir el terrorisme d’Estat contra ETA. Tot i així es va erradicar lentament el colpisme dins les forces armades, un procés de reconversió industrial va acabar (per privatització o tancament) amb les empreses que integraven el franquista INI. L’èxit econòmic dels primers anys va culminar amb l’adhesió a la CEE (gener 1986). També va resoldre, amb la permanència definitiva després d’un polèmic referèndum, l’ambigua posició del PSOE sobre l’OTAN. Els èxits econòmics es van veure tacats per dos grans problemes no resolts: el terrorisme i la corrupció. La resposta va ser continuar utilitzant el terrorisme d’Estat (els GAL) com ja havien fet els governs de dreta postfranquistes. Nombroses funcionaris i polítics socialistes van ser jutjats i condemnats i l’ombra de la sospita incloïa al famós senyor X (o sigui, el propi González) al capdamunt de la cadena d’assassinats i extorsions. El cas de corrupció de Juan Guerra (germà del vicepresident del govern Alfonso) va ser el primer (1989) en esquitxar els socialistes i va ser el detonant que va impulsar els periodistes a investigar-ne més. Els casos es van estendre per Andalusia (subsidis del PER o els ERO fraudulents, entre d’altres). Un cas important va ser el de Filesa, Malesa i Time Export (entre 1988 i 1991), empreses fictícies que desviaven fons il·legals (prop de 1000 milions de les antigues pessetes) per finançar irregularment el partit. El Partit Popular (l’oposició de la dreta postfranquista), també va estar implicat en una doble comptabilitat fraudulenta, però el cas va caure perquè les escoltes telefòniques presentades com a prova es van anul·lar pel Tribunal Suprem.

El degoteig dels casos de corrupció i el desgast polític, entre d’altres motius, van possibilitar la l’arribada al govern del PP de l’adust José Maria Aznar el març de 1996. Les dues legislatures seguides de govern d’Aznar (la segona amb majoria absoluta) es van caracteritzar per la privatització dels grups industrials o de serveis que encara quedaven en el sector públic i, sobretot a partir de l’any 2000, per una centralització progressiva de les estructures de l’estat i un distanciament polític i social de Catalunya. La gestió opaca i amb mentides de la informació després d’uns atemptats islamistes l’11 de març de 2004 a Madrid va motivar la pèrdua de les eleccions generals i el retorn del PSOE al poder amb José Luís Rodríguez Zapatero. Durant el seu mandat, des de Catalunya es va presentar un nou Estatut d’Autonomia (2006) que després de ser aprovat per les Corts Generals i sancionat en referèndum va ser recorregut pel PP. Quatre anys després, el Tribunal Constitucional anul·la bona part dels articles de l’Estatut i això inicia una sèrie de protestes polítiques multitudinàries que qüestionen l’encaix de Catalunya a l’Estat.

La crisi econòmica global (2007-2012) colpeja Espanya, motiva la caiguda del govern socialista (2011) i l’arribada al govern, amb una àmplia majoria absoluta, del PP sota la presidència de Mariano Rajoy, que amb polítiques d’austeritat fortament conservadores i recentralitzadores, aguditzen els problemes socials i les demandes independentistes des de Catalunya. Els darrers anys surten a la llum i, finalment arriben als tribunals, múltiples casos de corrupció lligats a l’època d’Aznar al govern (cas Bárcenas, múltiples fraus immobiliaris lligats a la llei del sòl, cas Gurtel, entre molts d’altres). La corrupció esquitxa Convergència i Unió, la coalició nacionalista de govern a Catalunya i al seu anterior president Jordi Pujol. Per últim, la Casa Reial, veu el processament de la filla del rei (Cristina de Borbó) i el seu marit (Iñaki Urdangarín) per conductes corruptes. El propi rei Joan Carles està implicat en suborns, tràfic d’influences i cobrament de comissions il·lícites; tot això surt a la llum pública com a conseqüència d’un accident del monarca en una cacera il·legal d’elefants (abril de 2012), on era acompanyat per la seva amant. Això i un deteriorament acusat de la seva salut portà a la seva abdicació el 19 de juny de 2014. El seu fill Felip VI, serà el nou monarca en una situació molt complexa.

Comentari:

Es tracta d’un llibre de 776 pàgines, de les quals el text pròpiament dit n’ocupa 607. L’apartat de notes és molt exhaustiu, com és habitual en els llibres de Preston, amb gairebé 140 pàgines i multitud de cites bibliogràfiques. A continuació una pàgina d’agraïments i un índex alfabètic completen l’obra.

Llibre de lectura apassionant que atrapa totalment. El fil conductor és ben bé una hipòtesi de treball que Preston confirma amb multitud de dades: el considerar la incompetència de la classe dirigent espanyola com el principal obstacle per a la cohesió social i el progrés del país i com al llarg de les dècades, els principals actors socials del relat històric, és a dir, les elits econòmiques, tant agràries com industrials, l’Església catòlica i l’exèrcit de forma molt sovint coordinada, defensen aferrissadament i gairebé sense límits els seus privilegis, el que provoca endarreriment econòmic, conflictes socials i tensions territorials. Al llarg dels anys es va passant del pessimisme gairebé crònic a moments d’optimisme, sovint fugaços, ja que la resposta de les elits, amb diferents nivells en funció del context, sempre acaba sent de defensa total del seu estatus amb molt poques concessions. Evidentment la història no es repeteix mai, però dissortadament les voltes cícliques que va fent, són massa semblants.

Podeu anar a la primera part d’aquesta ressenya

Categories
Llibres

Un poble traït (1)

Editorial base

El títol complet del llibre és Un poble traït: Corrupció, incompetència política i divisió social. (en l’anglès original A People Betrayed: Corruption, Political Incompetence and Social Division. Spain 1874–2014). El període històric estudiat comença amb la Restauració Borbònica de 1874 i comprèn tot el segle XX i els primers anys del segle XXI, acabant amb l’abdicació de Joan Carles I. Un petit detall en el subtítol de l’obra que en les edicions anglesa i castellana s’inicia l’any 1874 i en canvi la traducció catalana comença el 1876, moment inicial de la Constitució que formalitza la restauració.

Paul Preston – autores trabalibros.com

Paul Preston, autor de moltes obres sobre la història contemporània d’Espanya, aborda en aquest llibre la rica i tràgica història des de la perspectiva de les deficiències de la classe política espanyola. Comença amb la Restauració d’Alfons XII el 1874 i acaba amb l’inici del regnat del seu rebesnét Felip VI. L’eix del llibre fa èmfasi en com el progrés del país s’ha vist obstaculitzat per la corrupció i la incompetència de la classe política i com això ha provocat un trencament de la cohesió social que sovint ha rebut una resposta violenta i repressiva. Aquests tres eixos són ben palesos en les tensions que marquen les relacions entre l’Estat i Catalunya. Cadascun dels nou capítols del llibre, indicats a l’inici dels paràgrafs en negreta, són ressenyats de manera molt telegràfica.

La pèrdua de l’imperi (1898) inicia una crisi nacional, enmig de tensions socials creixents a Barcelona i el desenvolupament de moviments nacionalistes a Catalunya i el País Basc. A la resta d’Espanya el sistema corrupte va sobreviure amb la figura del cacic. En les dècades prèvies a la primera guerra mundial la lluita obrera anarcosindicalista és el principal desafiament del sistema: nombroses vagues paralitzen les zones industrials catalanes i l’anarquisme violent comet atemptats contra les elits del sistema. L’exèrcit, amargat i decebut després de les derrotes colonials, es va obsessionar amb la defensa de la unitat nacional i l’ordre social i veien el creixent moviment nacionalista català com una amenaça semblant a l’independentisme cubà. En aquest context cal situar els fets del Cu-cut a finals del 1905. Amb els problemes socials cada cop més aguditzats, el poder polític en mans de les elits que ostentaven durant dècades el poder econòmic, Espanya contempla l’inici de la Gran Guerra amb el país pràcticament arruïnat. La guerra serà una oportunitat de major enriquiment corrupte de les classes dirigents. Aquí treu el cap un personatge transversal que des del contraban de tabac estarà implicat en moltes de les xarxes de corrupció política fins al franquisme: el mallorquí Juan March. L’any 1917, per un breu (i il·lusori) moment històric, els obrers, els capitalistes i els militars semblava que convergien per netejar la realitat espanyola de corrupció i caciquisme, però aquesta anomenada triple crisi, va acabar amb una repressió desenfrenada dels obrers, amb una imposició definitiva dels militars en la vida política i un tancament reaccionari del sistema a qualsevol reforma territorial.

El període entre l’acabament de la Gran Guerra i la dictadura (1918-1923), es caracteritza per una forta inestabilitat política. En aquests anys se succeeixen deu governs i les esquerdes del sistema es van fer més grans per les contínues maquinacions del rei i per les derivacions negatives de la guerra colonial del Marroc. El 1918 el catalanisme conservador de la Lliga intenta l’aprovació d’un estatut d’autonomia per a Catalunya que serà menystingut i eliminat de manera ràpida. Espanya continuava dividida socialment entre terratinents i industrials per una banda i obrers i camperols sense terra per una altra. Les tensions donaven lloc a onades de vagues al camp andalús, entre 1918 i 1920. La resposta intransigent dels propietaris, sempre amb el suport repressiu de la Guàrdia Civil va intensificar l’odi social. A Catalunya l’any 1919 té lloc la vaga de la Canadenca que marcarà l’inici d’una repressió contra el moviment obrer barceloní per part de la patronal que finançava forces parapolicials i amb fons i ajuts de l’exèrcit i la policia. Aquí s’inicien els foscos anys dels pistolerisme. La crisi colonial amb el desastre d’Annual (juliol de 1921) i la intervenció del rei Alfons XIII en els fets són els detonants de la intervenció militar que, amb el suport del monarca, iniciaria la dictadura de Primo de Rivera el 13 de setembre de 1923.

La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) comença amb una amnistia que anul·la la condemna dels militars responsables d’Annual i que així eximeix el rei. Tot un seguit de decrets anticatalanistes es publiquen pocs dies després del pronunciament. Tot i el publicitat interès de la dictadura de fer front a la corrupció, aviat i els múltiples negocis de Juan March van rebre sucosos beneficis del règim a canvi de les subvencions fetes a periòdics favorables a l’exèrcit, a la compra de terrenys a Tànger per a la l’estat i a construir una església en aquesta ciutat. La neutralització del moviment obrer es va fer per repressió dura (CNT) o per col·laboració (UGT). La proposta regeneradora de lluita contra el caciquisme finalment va ajudar a consolidar el sistema i va permetre la supervivència de la corrupció. La creació de monopolis estatals van servir per situar amics i coneguts: CAMPSA popularment era el Consorcio de Amigos de Martínez-Anido y Primo SA. La política d’inversió en grans infraestructures va deixar un deute públic immens que va ser una rèmora insalvable per a la futura República.

La Segona República (1931-1939) va fer esforços per adequar la política espanyola a la realitat social del país. Intents de redistribuir la riquesa, sobretot la terra, van despertar l’afany reaccionari de les elits protegides per l’Església i un exèrcit desbocat i implicat majoritàriament en la defensa dels privilegiats. La dreta, descol·locada inicialment, va seguir dues estratègies al llarg del període: els accidentalistes acceptaven de mal grat intervenir políticament en les institucions per protegir privilegis o bloquejar qualsevol intent de modificar l’ordre social; lentament aquest grup confluiria a la CEDA. La segona estratègia era la catastrofista que no acceptava de cap manera el nou règim i va començar a conspirar de bon inici per a derrocar-lo violentament. Lentament els cedistes confluïren amb la dreta catastrofista en l’atac violent al règim republicà. L’estatut d’autonomia de Catalunya va horroritzar i donar arguments a la dreta espanyola. La divisió del moviment obrer va afeblir la resposta dels sectors republicans progressistes davant l’allau reaccionària. Aquest període és un breu parèntesi en la història de la corrupció, però no es pot menystenir la importància del Partit Radical de Lerroux que era un niu de corruptes amb el seu líder al capdavant. Només cal pensar en el tristament famós afer de l’estraperlo.

L’Espanya en guerra (1936-1945) comença amb el cop d’estat planificat com una campanya de terror i extermini. Allà on van triomfar els sublevats, va començar una sagnant repressió contra els republicans, des de l’esquerra revolucionària, els socialistes moderats i els republicans de centre-esquerra. Calia eliminar tot el que pogués representar un desafiament social, econòmic i polític i tornar a la situació anterior a 1931. En les zones del país que van resistir la sublevació, el trencament de les estructures de l’estat va donar lloc a un moviment revolucionari i una violència incontrolada contra elements considerats reaccionaris que només va disminuir quan el govern republicà va recuperar les regnes de l’estat. L’ajut de Hitler i Mussolini va ser decisiu pel decurs de la guerra. Així mateix, les contribucions monetàries de la dreta econòmica (el paper de March o de Cambó en són bons exemples) decantaren la balança cap els militars facciosos després de tres anys de guerra cruel. El període d’autarquia econòmica iniciat en acabar la guerra civil donà inici a una corrupció generalitzada, consentida i fonamentada des de dalt. Franco no només estava al corrent de la corrupció, sinó que la utilitzava per controlar els membres de la seva coalició. S’estimava més la informació que li arribava com a palanca amb els involucrats, d’aquesta manera no prenia mesures contra els culpables, sinó que els controlava fent-los saber qui els havia delatat.

Continua en un segon escrit…

Categories
Llibres

Peste & Cólera

Ens surten els coronavirus per les orelles, probablement per això resulta tan fácil contagiar-se. No hi ha mitjà de comunicació ni xarxa social que no en parli abastament. I nosaltres no podem ser una excepció.

Donat aquest moment de pandèmia en el que ens trobem immersos, volia recomanar-vos una lectura força interessant, encara que ben pensat ara no resultarà fácil de trobar amb les llibreries tancades. Sembla mentida que, en canvi, sí que estiguin oberts els estancs com a mesura per atendre una crisi sanitària que bàsicament afecta els pulmons.

Bé, sembla que estic fugint del tema. El llibre al que vull fer referència és: Peste &Cólera de Patrick Deville, 234 pàgines. Anagrama, 2014. Es tracta d’una novel·la històrica sobre la vida d’Alexander Yersine, metge d’origen suís, nacionalitzat francès, que va formar part de l’equip de Pasteur i va trobar el bacteri responsable de la pesta i la vacuna per combatre’l. D’aquí que aquest bacteri s’anomeni Yersinia Pestis. Després de la malària, la pesta és la infecció que més morts ha causat en la historia de la humanitat.

Yersin admirava Livingstone des de l’infantesa i un cop llicenciat en medicina va voler veure món i va viatjar per Madagascar i l’Extrem Orient, fins arribar a Hong Kong durant la gran epidèmia de 1894, on va fer les seves descobertes.

Un bon llibre de viatges, amanit de malalties infeccioses, que narra una aventura científica i personal d’un personatge singular que va acabar criant vaques al Vietnam.

Categories
Llibres

14 de Juliol

Gairebé sempre ens han explicat la Revolució francesa a partir dels grans personatges de la història. Un cinematogràfic i detallista Éric Vuillard ens descriu una altra història, la realitat dels verdaders protagonistes, de la gent senzilla, humil, anònima, desconeguda, que varen participar en aquella jornada del 14 de juliol de 1789.

El transfons econòmic i social és prou conegut: la menestralia, els obrers, la pagesia arribada dels afores de París veien a través dels Champs Elysées que les millors “delicatessen”, les viandes de tota França eren només per al Rei i anaven directament a Versalles. Les sobralles, les carcasses, les engrunes, allò podrit es quedava als barris de París, el luxe i allò suculent a Versalles.

Una monarquia absolutista, anclada en l’època feudal, que viu a espatlles de la realitat i aïllada en un altre món. En un Versalles construït, amb l’expropiació d’unes terres pantanoses, a base de mà d’obra barata, que treballa per subsistir. Un palau amb centenars d’habitacions per allotjar 1.500 persones, amb dotzenes de salons, tot creat com un temple del plaer, de luxúria, del petit vici, del pecat, “et le bon vivre”, d’ostentació i de riquesa. En un recinte envoltat de luxe, però a la vegada insalubre i inhabitable, amb uns ferums humans i animals que tombaven. Versalles veurà un disbauxa de servents innombrables: pobres jovenetes, vassalls, dames de companyia, cuiners, jardiners, manobres, palanganers, netejadors, servidors, prostitutes, aiguaders i no menys de 40 ajudants de cambra al voltant del llit del Rei i de la seva gibrelleta o orinal reial. Tots per servir a una cort i un monarquia decrèpita.

Liberty leading the People, July the 28th, 1830 (With Gavroche near the allegory of Liberty). Painting by Eugene Delacroix (1798-1863), oil on canvas (260 x 325 cm), 1830. Musee du Louvre, Paris, France (Photo by Leemage/Corbis via Getty Images)
Marie Antoinette styled shoot: romantic embrace
Lluís XVI de França (Versalles, 23 d’agost de 1754 – París, 21 de gener de 1793), va ser rei de França i de Navarra des de 1774 fins a 1792, copríncep d’Andorra (1774-92) i duc de Berry (1754-74). Suspès i arrestat durant la insurrecció del 10 d’agost, va ser jutjat per la Convenció Nacional, considerat culpable de traïció i guillotinat el 21 de gener de 1793.

El temps mort. Tot trontolla. La ciutat avança per totes parts, Bellville i Montmartre formen part de París. La Cité vomita rodejada de cucs, de rates pudents, una ciutat plena de misèria, d’aigües fecals residuals i pestilents.

Vuillard ens diu; “S’ha de relatar el que no se sap. En el fons no se sap el que va passar el 14 de juliol. Les coses s’han de considerar des de la multitud sense nom. Que és una multitud? No ho vol dir ningú. Una mala llista, fet més tard, ja permet afirmar això”

Una multitud, una llista, que només permet afirmar que els molls i carrers estan plens de gent. Allí, davant de la Bastilla, hi ha Bertheiz jornaler, Blanchot fuster, Bechamp sabater, Bizort no se sap, Delater recaptador, Cassard tapicer, Dumaulin pagès, Girard músic, Feillu fruiter, Heric desconegut, Heulin carnicer, Jary peó… I així continua vuit pàgines plenes de noms i d’oficis.

Caram són un munt!! Un grapat de noms, de dates de naixement, d’oficis, de procedències, milers de cares, de rostres armats amb piques, destrals, navalles i molts que acabaran cecs, ferits greus, amb cames o braços amputats, tullits, desventrats o que en una hora moriran.

Un poble empobrit i famèlic rebenta, per les execrables diferències econòmiques i socials. Un poble que a través de l’Assemblea Nacional, vol fer fora la noblesa, l’aristocràcia, potser el monarca i una cort absolutista que es nega a renunciar als seus privilegis.

La fam s’apodera de París, el gra està en mans dels especuladors. Vuillard ens relata com estibadors, taverners, mossos, cuineres, ferrers, sabaters, cosidores, carreters, forners, llauradors, bugaderes, aiguaders, picapedrers i altra gent anònima arribats d’arreu de França, famèlics, amb la pell i els ossos, armats amb pals, masses, puntes, aixades, falçs, espoliats dels seus drets i de tots els seus béns, finalment es rebel·len.

El 4 de maig hi ha reunió dels Estats Generals a Versalles. El 20 de juny es proclama l’Assemblea Nacional, que el rei anul·la. Els barris populars esclaten, construeixen barricades, manifestacions a les Tulleries i arreu. La guàrdia nacional s’uneix als revoltats i s’enfronten a les tropes reials. La conseqüència és la dimissió de Necker i posteriorment el fracàs de Thuriot.

Jean-Baptiste Lesueur (1749-1826) / Pierre-Etienne Lesueur († 1802)
Descripció Francès: Sans-culottes en braços. Data entre 1793 i 1794
Tècniques / materials gouache sobre cartró col·lecció: Museu del Carnavalet

Vuillard descriu amb noms i cognoms la gent del poble, com lluiten, com cauen esventrats. Assalten les armeries, els quarters, els teatres, els palaus i els ponts. S’organitza la milícia nacional. La nit del 13 de juliol, París no dorm. L’esplanada del Louvre és a petar de gent. És en aquella situació en la més terrible de les nits i dels esdeveniments, quan la patuleia, la xusma, els més desvalguts de la història, armats amb fusells, pals i bastons, s’encaminen cap els Invàlids i assalten la Bastilla.

Versalles va emmudir i el poder va quedar buit. “Les tropes del rei, en silenci es van retirar. I aquell vespre, les marqueses van dormir molt malament, els llibertins no van acudir a l’antre i les carrosses es van quedar a les cotxeres. Es van torrar sardines als esglaons de l’Hôtel de Ville…

Éric Vuillard creu que cal escriure allò que s’ignora dels indignats que varen estar al peu de la Bastilla. Perquè, aquests sí, que són els qui van lluitar per la “Liberté – Egalité – Fraternité “.

Méhul teaching patriotic songs to the people of Paris, 1870. Found in the collection of Philharmonie de Paris.Fine Art Images/Heritage Images/Getty Images)
The Execution of Louis XVI in the Place de la Revolution on 21 January 1793, 1790s. Found in the collection of Musée Carnavalet, Paris. (Photo by Fine Art Images/Heritage Images/Getty Images)

L’Assemblea Nacional, finalment, després de la caiguda de Robespierre, votarà a favor de l’execució de Lluís XVI, i una vegada suprimit tot vestigi de l’antic règim proclamarà la declaració dels drets de l’Home i del Ciutadà

The Tennis Court Oath on 20 June 1789. Found in the collection of Musée de l’Histoire de France, Château de Versailles. (Photo by Fine Art Images/Heritage Images/Getty Images)
Categories
Llibres

Canto jo i la muntanya balla

Premi Llibres Anagrama de Novel·la

Autora:  Irene Solà

L’acció de la narració transcorre entre Camprodon i Prats de Molló una zona d’alta muntanya  i fronterera, on les llegendes, la lluita per la supervivència, el fanatisme i les guerres a través del temps, formen part de la història.

És una novel·la on tothom pren la paraula dones, homes, núvols, llamps, gossos, cabirols, bolets, els fantasmes… són els que habiten en aquells indrets, tots són protagonistes entrellaçats per una història en comú. En cada capítol els diferents personatges ens parlen en primera persona. És una narració poètica en estat pur, on les paraules juguen en una línia on conviuen la realitat i la ficció, amb una sensibilitat i una bellesa dels fets que et fan percebre els sentiments, les olors fins i tot els sorolls.

Irene Solà, poetessa i narradora llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona amb diversos premis de poesia, narració i d’altres disciplines, en aquesta novel·la ens ha explicat històries que ens han permès fomentar la imaginació i les ganes de parlar. Com va dir Ponç Puigdevall, El País “El que triomfa arreu del relat és l’alegria de narrar”.

Una sensació molt personal, en alguns moments potser pels personatges, per la màgia, m’ha recordat els Contes de Pere Calders.

Un llibre amb tota l’amplitud de la paraula: molt bonic

Categories
Arts plàstiques Cinema i sèries Llibres Música

El Glamour, l’estètica d’entreguerres (i II)

Desprès del crack del 29, que empobrirà no només l’economia dels americans sinó també la de tot occident, perdurarien les línies estètiques amb les quals, com ja hem dit, l’art decó havia iniciat la segona dècada del segle XX i impregnat l’arquitectura, el disseny i la moda atorgant-los al mateix temps elegància i avantguarda. La minoritària societat urbana benestant havia pogut incloure en el seu dia a dia l’atreviment d’unes formes certament provocatives, que no per això deixaven de ser altament sofisticades. Coco Chanel, Cecil Beaton, tant des de la vessant de  dissenyador com la de fotògraf, i posteriorment Balenciaga en van ser els artífexs juntament amb una gran quantitat d’excel·lents modistos dels grans estudis de Hollywood. Aquesta segona incorporació també va ser nomès per a aquells pocs supervivents de la desfeta econòmica americana, i fou el cinema qui s’encarregà que el somni arribés a tothom, ensenyant la cara més amable de la vida, produint nombroses comèdies d’amor i luxe, de telèfon blanc, drames passionals, grans adaptacions literàries, l’inquietant cinema negre o el cinema d’evasió, els guions del qual sempre propugnaven l’esforç individual com la millor arma per aconseguir l’èxit. Va ser el moment de la “new deal” i el cinema havia d’encoratjar i no deixar que s’esfumés l’ideal del somni americà, atrets pel qual havien arribat i seguirien arribant importants contingents d’immigrants d’arreu.  

Així arribem a un intent de descriure el que s’ha batejat com el cinema amb “glamour”, on l’aparença ho és tot, l’estètica de finals dels 20 i dels 30 i desprès els 40, que tindrà una influència molt forta en la població, encara més de la que havia tingut durant la década anterior. De manera molt general direm que el dels 30 i el dels 40 és un cinema urbà i en blanc i negre, perquè els personatges viuen a les grans ciutats rodejats d’uns dissenys i uns ambients que en els contrastos dels blancs, negres i grisos tenen el seu millor aliat. La tècnica cinematogràfica i la fotografia havien experimentat un impuls important i així es veia en els productes finals. Les pel·lícules tenien una qualitat estètica molt més elevada. Els vestuaris, els pentinats i els maquillatges sabien encara combinar les moltes rectes amb les escasses corbes, tal com ho feien les sanefes decó.  

El cinema és un gran propagador de la moda i de la manera de viure d’aquests anys 30 i 40, tal com ho venien fent també revistes com Vogue i Life, respectivament. Els vestits jaquetes creuats i amb grans muscleres tant per a ells com per a elles, destil·laven una masculinització quasi militar heretada dels dissenys alemanys de l’època, que alhora marcaven la figura femenina amb cintures molt cenyides; els pantalons masculins i femenins alts de cintura amb grans pinces dibuixaven unes esveltes siluetes i un harmoniós caminar; la indumentària masculina tendeix a la naturalitat i a l’aparença esportiva, que els galans del cinema van exportar; s’utilitzen teles de colors vius (negre, beig, verd i blau), de ratlles o de quadres Príncep de Gal·les (va ser aquest qui les va posar de moda); els abrics es tornen amples com les “trinxeres”, que es segueixen portant des del final del la I Guerra; cabells femenins mitjanament llargs ondulats, discretament al costat o amb grans recollits; homes engominats i amb decidides clenxes; la indumentària femenina retorna la cintura al seu lloc natural i defineix bé la forma del bust; la faldilla s’allarga i s’estreny fins arribar a la forma tub; per a les dones el negre és predominant, alternat amb colors sempre pàl·lids; un altre cop fou Coco Chanel qui el va introduir, aixi com l’ús del gènere de punt i els pantalons.  Filtres i maquillatges per aconseguir cares de cera on el més rellevant sempre eren uns prominents i ben dibuixats llavis; barrets masculins d’ala ampla i flexible, i femenins de petites dimensions com a colofó. Tant si es tracta d’una pel·lícula de cinema negre, on la fotografia esdevé tant important que el gènere sobrepassarà els anys 50 mantenint la mateixa estètica, com d’una comèdia clàssica, “l’attrezzo” i els “sets” seran tan acurats com glamourosos es presenten els protagonistes. Per no parlar dels grans musicals, els de la MGM en particular, on els vestuaris dels ballarins semblaven estar fets al laboratori per tal d’aconseguir aquell caient que quasi bé permetia volar a la protagonista.  Recordar sempre que el musical cinematogràfic és una rèplica de Broadway, que havia estat, seria i serà la gran cantera d’autors, compositors, actors i actrius.

Estem parlant sempre d’una estètica, i no ens fixem amb els arguments, els guions, etc…, perquè el glamour és bàsicament una estètica, la que imperava en aquells moments, la qual per “necessitats del guió” es va emprar decididament per aixecar la moral del públic, d’aquell que volia creure amb el “american dream”, un públic que al mateix temps la consumia i la demanava, i també va servir per assegurar l’èxit d’una indústria. Recordem la importància que adquireix la fotografia fixa de reportatge i també com a vehicle de difusió i publicitat. Els grans fotògrafs, també els d’estudi, són els artífexs d’aquesta estètica, i les grans productores tenien en ells els vertaders creadors “d’estrelles”.  El que amagava el “glamour” era el producte d’un moment pol·lític molt concret i d’una indústria molt poderosa. Van ser ells que, com ja s’ha dit, en el camp de la moda es van apropiar de l’estètica desenvolupada per Coco Chanel, i la van fer popular als USA fins a ser l’icona de la indumentària de Hollywood. La dona que va seguir fent el canvi en la indumentària femenina que s’havia iniciat als anys 20, de tal manera que la podem considerar el símbol d’una època “moderna”

Val a dir que l’elegància que destil·len les formes del cinema d’aquests anys ens permet encara avui veure les pel·lícules sentint-nos contemporanis en els gustos, això només passa amb allò que el temps li ha atorgat la categoria de clàssic. Només que per aquesta raó no s’hauria de posar color a les pel·lícules en blanc i negre. L’adveniment del color, com al seu dia va representar el sonor, marca una nova època, com el tractament d’imatges per ordinador n’està configurant una altra als nostres dies, però aquesta no és una raó que ens pugui permetre alterar el procès creatiu dels altres, molts d’ells mestres de les generacions posteriors.  

Ens podríem preguntar si va existir un glamour europeu. Amb les característiques que coneixem l’americà, rotundament no, tot i que de la influència que aquelles dues dècades van exercir sobre el vell continent encara n’estem vivint ara. Europa s’estava preparant per a una guerra, i l’estètica que arribava a travès del cinema de Hollywood es consumia, però els creadors el passaven pels filtres d’una avantguarda molt més intel·lectual. El que més s’estimava dels ianquis era el jazz, (recordem el que va suposar ja als anys 20 a França el fenòmen Josephine Baker), la música de les grans orquestres de l’era del swing, la música amèricana per excel·lència, que omplia les sales de ball. Com veiem del que sí els americans van ser originals creadors va ser de la revolució musical que va representar el jazz, amb tota la seva evolució, i de la seva incorporació a la vida quotidiana de tota la població. Pel·lícules com Radio days (1987) de Woody Allen ens ensenya cóm la música entre a les cases a través de la ràdio, fet que va desenvolupar una indústria discogràfica que aglutinaria des dels pioners fins a la formació de les big bands i l’aparició posterior de grans solistes i grups els 30’s i 40’s, i sota la influència dels quals encara s’hi acomoda molta de la música actual. També, i com hem vist, el gust pel teatre musical, que avui Broadway segueix enriquint, el cinema el va fer seu com un dels vehicles més eficaços per a l’evasió.

També la gran literatura més compromesa i innovadora de certs escriptors, en contraposició al cinema d’evasió. Ells també havien begut de la literatura europea, victoriana i post victoriana, de l’expressionisme alemany i de les avantguardes franceses. Nova York era la seu dels literats, de les grans editorials com Scribner i de les tertúlies organitzades, entre altres, per Dorothy Parker. Amèrica també va ser literàriament “retratada” des de moltes i diverses visions, les que tenien, per citar-ne uns pocs, Dos Passos, Steinbeck, O’Neill, Scott Fitzgerald, Faulkner o Hemingway, totes elles dibuixades des d’angles prou diferents. Aquestes figures formen un gruix preceptor de la novel·la americana actual, i es poden considerar tots ells membres del que s’anomena la Gran Novel·la Americana GNA. Van ser també el propis americans que van visitar i descriure Europa sota els efectes de la seva particular visió. Recordem la importància de personatges com Gertrude Stein, que en el seu pas per Europa va esdevenir una gran coneixedora de les avanguardes artístiques i literàries i una important col·leccionista d’art. 

John Dos Passos – August Strindberg – Eugene O’Neill – F. Scott Fitzgerald – William Faulkner – Ernest Hemingway – Gertrude Stein

L’estètica que he intentat descriure, la que el cinema dels anys 30 i principis dels 40 va escampar per tot el món occidental i que va batejar com glamour no hauria de ser extrapolada a la contemporaneïtat.  Sinònim d’elegància sí, però sempre acompanyada de misteri, de sofisticació, de sensualitat atrapada sota un fred distanciament i molt sovint andrògina.

El final de la 2a Guerra Mundial dibuixa uns altres mapes al món occidental, i amb ells noves maneres d’entendre’l. Passada una primera eufòria triomfalista, el cinema americà, més tímidament que ho faria l’europeu que vivia sota els efectes de la reconstrucció física i moral, pensem en el neorrealisme italià, aposta per temes força més compromesos: conflictes generacionals, polítics, sexuals i sindicals, s’interessa pel món rural, i els actors i actrius hauran d’interioritzar una sèrie de personatges, dels quals el menys important serà l’aspecte estètic, sinó l’autenticitat dramàtica amb la qual els sàpiguen vestir.  La literatura s’escriu segons des d’on t’ha deixat el final de la guerra i el principi de la guerra freda. La recuperació econòmica, l’utilitarisme i el consum propicien dissenys molt utilitaris, en la roba també, el pantaló femení és un èxit i la comoditat intenta imposar-se, no sense algunes esclavituds encara. Les grans orquestres s’estan acabant, perquè la manutenció és massa cara i s’afiancen els vells i nous crooners, les solistes i els quartets. Europa ja comença a ser un mirall de la “cultura”americana, amb resistències militants franceses i italianes. El rock’d roll està a les portes, i amb ell un nou paradigma.

Per acabar, he recollit de la revista Sapiens totes les nombroses etiquetes sota el títol període d’entreguerres. I també he fet una llista a Filmaffinity, que recull majoritàriament pel·lícules de cinema, i alguna sèrie, que expliquen algun aspecte de l’època. He intentat evitar les que són eminenment bèliques. La bibliografia pot ser tant extensa, que si algú desitja alguna referència sobre un tema concret, gustosament li oferiré.