No és una gran pel·lícula, però sí una molt bona novel·la. Entretinguda, això sí, encara més pels que no hagin llegit el llibre, que esperen el desenllaç d’una clamorosa venjança femenina. Hi ha tres novel·les (la trilogia d’entreguerres anomenada Els fills del desastre) de l’infatigable Pierre Lemaitre, i de moment s’han fet dues pel·lícules, de la primera (Ens veurem allà dalt) i aquesta. Espero la tercera, la narració transcorre durant la invasió de França pels nazis, ras i curt. Tema tocat i remenat fins a la sacietat, però Lemaitre té un do, no en va s’ha començat a dir si és el Dumas del segle XXI, no em sembla desencertat. De fet en aquesta pel·lícula hi transita, poc amagat, l’esperit del Comte de Montecristo.
Si hi ha pel·lícula o no de la tercera de la saga, de moment no ho sabem, així que recomanaré un altre llibre molt notable, també amb pel·licula, que també explica la invasió, Suite Francesa de la recuperada Irene Nemirovski, mai prou elogiada i que l’atzar ens l’ha retornat des del 2004, desprès de ser una escriptora d’enorme èxit a França abans de la Invasió. Desprès Auschwitz.
Un ocellet havia dit fa temps que Lemaitre estaria treballant en una nova saga familiar, que arrencaria el 1949 i tractaria sobre el col·laboracionisme francès. Segur que aixecarà butllofes. De moment i recentment ha publicat un parell de llibres El gran món i El silencio y la cólera (encara no en català) corresponents al que seria la saga Els anys gloriosos, segur que és aquesta que es deia, cronològicament es correspon i els personatges, alguns són expulsats dels seus llocs comuns.
Infatigable, astut, ja reconeix el seu públic. Se li nota molt que s’ho passa d’allò més bé escrivint, muntant històries dins de la història, entrant i sortint de la narració com un nen entremaliat, i, repeteixo, té ofici, i nosaltres benefici.
Aquest és un dels llibres d’història que aporta novetats historiogràfiques rellevants i que, d’alguna manera, sacseja el lector interessat, perquè planteja preguntes i formula tesis que són força novedoses i això pels qui ens agrada la història contemporània del nostre país, és un autèntic luxe. D’entrada, el títol principal, “El fascio de las Ramblas” no és nou, ja que va ser utilitzat per primer cop l’any 1931 en àmbits d’esquerra per a al·ludir de manera irònica a una organització feixista (?) que organitzava Ramon Sales, el principal dirigent dels Sindicats Lliures i que en deien així perquè les activitats esquadristes violentes de l’època, al final del anys 10 i els primers anys 20, tenien lloc fonamentalment a les Rambles i els carrers adjacents. Si llegim el subtítol “Los orígenes catalanes del fascismo español”, aquí comencen les novetats, perquè fins ara la historiografia espanyola sempre ha considerat que el feixisme al nostre país és un fenomen tardà que no s’inicia fins els primers any 30 i que té una arrel únicament castellana amb dos focus, un a Valladolid amb Onésimo Redondo i un altre a Madrid, amb dos tempos, el madrileny de Ramiro Ledesma per una banda, que confluirà en un primer moment amb el pucelà per a formar les JONS i el de José Antonio Primo de Rivera, el fundador de la Falange per l’altra, que s’unirà amb els anteriors per a formar la primera criatura feixista espanyola, és a dir, FE de las JONS. Doncs bé, la cosa no va anar així exactament, sinó que el feixisme a Espanya té uns orígens molt anteriors, que aquest feixisme castellà seria de “segona generació” i que hi va haver un feixisme de “primera generació” o com diem ara 1.0 que va formar-se, evolucionar i créixer a la nostra ciutat. Aquesta és la primera aportació del llibre, però no l’única.
Personatges implicats en la gènesi de la “Capitanía Cubana”, tots tres capitans generals de Cuba: A l’esquerra Miguel Tacón (1834 – 1837) que es qui introdueix la nova autocràcia militar a l’illa (wikipedia.org) En el centre Domingo Dulce (1868 – 1869) arribà a l’illa com a nou capità general amb instruccions autonomistes del govern revolucionari de Madrid i fou relevat de forma alegal (wikipedia.org) A la dreta Francisco Lersundi (1866 – 1869) impulsor dels “Voluntarios de Cuba” que apartà Dulce i que constituí l’artefacte polític que s’explica al llibre (wikipedia.org)
D’acord amb les tesis dels autors, la història d’aquest primer feixisme espanyol l’hem de buscar a tres ciutats i per ordre cronològic: La Havana, Barcelona i, més tard, Valladolid. Només en època més tardana s’incorporaria Madrid a la història. Un problema addicional (o inicial) és definir el que és feixisme i el que no ho és. Els autors argumenten de manera molt clara com es construeix aquest concepte al llarg dels anys, tot i la dificultat historiogràfica d’establir-hi uns límits i unes característiques clares i comunes a realitats socials i polítiques diferents. Un dels punts claus del treball és la formació del que els autors anomenen “Capitania Cubana”. Per entendre què significa això, cal transportar-se a La Havana colonial del darrer terç del segle XIX quan els negocis dels “ingenios” del sucre i l’esclavisme havien generat una classe oligàrquica molt potent i unes elits d’origen peninsular al seu costat que, per tal de mantenir els privilegis colonials, s’oposaven als desitjos autonomistes de les classes populars, fins i tot amb la formació de milícies “Els voluntaris de Cuba” que utilitzaven la violència per reprimir protestes. Aquestes van desembocar en la primera de les guerres cubanes (1868-1878), l’anomenada Guerra llarga. La Capitania militar (amb les elits
+ i els voluntaris al darrera) funcionava amb autonomia del govern metropolità, després d’ocupar el poder de forma força irregular i aquest comportament consentit de facto seguiria fins al final de l’aventura colonial l’any 1898. Aquest conjunt de poder militar autònom amb unes elits econòmiques al darrera i una milícia civil repressora és el que els autors anomenen Capitania Cubana. És en aquest context on naixerà l’espanyolisme integrista, ja que la Capitania Cubana era defensora aferrissada i sense cap mena de concessió de la integritat territorial de la pàtria, i el militarisme, entès com a autonomia total del col·lectiu per intervenir en política pel damunt del poder civil. Es definiran també dos perills interns contra el seu concepte de la pàtria: el separatisme (en el cas cubà, autonomistes i separatistes són el mateix a ulls del col·lectiu de Capitania) i el perill revolucionari (les possibles revoltes dels esclaus dels “ingenios”).
El militarisme i l’espanyolisme integrista anirien madurant a la llum del regeneracionisme que seguí al Desastre de 1898 i amb el nou experiment colonial africà que, tot i ser més antic, prengué embranzida després de la Conferència d’Algesires de 1905 que donava un petit protagonisme a Espanya en l’assignació internacional d’una franja de territori marroquí al control espanyol. Aquí és covaria una nova classe de militars, els africanistes, molts d’ells passats abans per sedàs ultramarí de Cuba.
Amb el tombant de segle i ja immersa la societat espanyola en el trauma que representà el Desastre, Catalunya era el mirall de Cuba, amb els mateixos perills que havien dut (per la incompetència dels polítics en la visió militarista) a la pèrdua de la colònia: l’amenaça separatista (en aquest cas el naixent catalanisme de la Lliga) i el perill revolucionari (la conflictivitat obrera d’una societat industrial). Aquests factors portaran al llarg dels anys a la formació a Catalunya d’estructures de poder semblants a la Capitania Cubana abans descrita, però amb altres actors, si bé amb repartiment de rols similars. El militarisme anirà creixent al llarg dels anys, amb un intervencionisme cada vegada més descarat en la vida política i social catalana (fets del Cu-Cut!, llei de jurisdiccions, suspensions de les Garanties Constitucionals cada cop més freqüents, formació de les Juntes Militars, etc.). L’espanyolisme, sovint lligat al procés militarista, també seria un brou de cultiu amb múltiples actors, des del lerrouxisme, al carlisme o sectors dinàstics radicalitzats provinents del maurisme. Aquests i altres amb una visió integrista i més o menys reaccionària configuraran al llarg dels anys estructures protofeixistes o prefeixistes. L’ordre públic serà l’excusa per tal que el poder militar s’imposi de manera cada cop més intensa fins a superar el poder civil, arraconant-lo i arribant a actuar al seu marge.
A l’esquerra, Joaquin Milans del Bosch (1854 – 1936) (almendron.com) En el centre Severiano Martínez Anido (1862 – 1938) (Ateneo de Córdoba) A la dreta Miguel Primo de Rivera (1870 – 1930) (Mundo gráfico)
Entre els anys 1919 i 1922 se succeïren tres dictadures de facto a Barcelona i una quarta l’any 1923 que exportà el model a tota Espanya. Les dues primeres tingueren com a protagonista militar el capità general de Catalunya, Joaquin Milans del Bosch i la tercera fou del general Severiano Martínez Anido. Durant aquests anys, el catalanisme (per ells tot era separatisme) era una amenaça, com també ho era l’anarcosindicalisme que als seus ulls amagava una revolució com la bolxevic. Les elits que hi havia al darrera (com a Cuba) eren els industrials barcelonins aplegats a la patronal, així com molts sectors de les Cambres i de la Lliga o els oficials anomenats “junteros“, grup d’oficials que actuava com un lobby de pressió corporativa ben impregnada de militarisme espanyolista. Els “voluntaris cubans” en el cas català, van anar evolucionant en el temps i variaven en funció de l’enemic intern. En tots els casos es tractava de grups violents preparats per enfrontar-se a presumptes enemics al carrer, a l’estil dels esquadristes feixistes italians. El primer grup era la “Liga Patriòtica Española” que des del final de 1918 i el març de 1919 es dedicaven a enfrontar-se a cops de bastó a les Rambles amb els catalanistes més exaltats, sempre amb el vistiplau i complicitat militar. La vaga de la Canadenca, marca el canvi de prioritats, ara focalitzaran en els de la CNT. Aquí la resposta serà doble: en un primer moment la Banda Negra del comissari Brabo Portillo i en un segon moment els ja esmentats Sindicats Lliures lligats a grups carlins i que protagonitzaren amb els grups d’acció de la CNT l’època més dura del pistolerisme. L’arribada de Primo a la Capitania de Catalunya coincidirà amb la irrupció del darrer grup organitzat ja genuïnament feixista, “La Traza“, encarat a la lluita contra el catalanisme radical i lligat a oficials “junteros”
Conferència en la que parla el president de la Liga Patriótica Española Jaime Bordes el març de 1918 (Archivos ABC) El general Miguel Arlegui (1858 – 1924) en la seva presa de possessió com a cap superior de policia de Barcelona. A les ordres de Martínez Anido, dirigiria la cruenta repressió contra el moviment obrer amb el suport de la patronal en el pistolerisme. Primo de Rivera l’anomenà Director General d’Ordre Públic a la seva Dictadura, però morí sobtadament d’un infart (Mundo Gráfico)
La darrera Capitania Cubana la protagonitzarà Primo de Rivera amb el seu cop d’estat, en aquest cas un cop real, no oficiós com els anteriors. Darrere seu hi havia un conglomerat heterogeni d’elits i un grup amb projecte de convertir-se en milícia auxiliar, “La Traza”. Però les circumstàncies, el fet que darrere aquest grup hi hagués militars de les Juntes oposades als africanistes dins l’exèrcit i els equilibris entre els grups que van donar suport al cop va motivar que s’arraconessin els trazistes en benefici del Somatent. Primo necessitava un suport polític i el va anar a buscar a Valladolid on va aprofitar un grupuscle de la dreta catòlica agrària, sense carlisme de fons com els Lliures i de creació molt recent (es formà al desembre de 1923, poc després del cop d’estat) i a partir d’aquí crea la Unión Patriótica. El missatge del dictador era evident: el partit de la Dictadura no podia ser ni de Barcelona ni de Madrid, sinó de Valladolid i castellanista.
A l’esquerra Ramon Sales(1893 – 1936) militant carlista i líder principal dels Sindicats Lliures (wikipedia.org) A la part superior dreta: reunió de presidents del Sindicat Lliure l’any 1922 (wikipedia.org) En el centre: anys del pistolerisme, enterrament de l’inspector de policia assassinat en atemptat Antonio Espejo (1921) (wikipedia.org) A l’esquerra inferior: Els tres primers obrers anarquistes assassinats amb la “llei de fugues” (federacionanarquista.net) Inferior: Portada de l’Esquella de la Torratxa en un monogràfic sobre el pistolerisme i les dues pistoles insígnia, la Star dels pistolers dels Lliures i la Browning dels grups d’acció anarquistes (Esquella de la Torratxa)
La història del feixisme de segona generació, tot i que el llibre l’explica d’una manera molt clara, no forma part nuclear de la recerca del llibre i per tant no entraré amb detalls i em conformaré amb les quatre pinzellades que he fet en paràgrafs anteriors.
Per a desenvolupar els arguments apuntats, l’obra s’estructura en vint-i-set capítols. Els onze primers no tenen un ordre cronològic estricte i plantegen diferents arguments per a comprendre el desenvolupament del «Fascio de Les Rambles». En canvi, els següents desenvolupen el tema de manera linial i cronològica. El llibre és un assaig interpretatiu, per la qual cosa alguns temes estan molt desenvolupats i altres només s’hi apunten somerament. Com que algunes qüestions són transversals, és reiteren informacions en diferents capítols per a facilitar la seva lectura. El text, com ja he citat, està format per una introducció, 27 capítols i unes conclusions (392 pàgines). Al final s’incorporen annexos amb els noms dels caps de govern, capitans generals de Catalunya i governadors civils barcelonins de l’època així com una relació de textos (26 pàgines). un índex d’abreviatures i sigles i un apartat de notes agrupades per capítols (67 pàgines) i una bibliografia exhaustiva. Tanca el llibre un índex general dels capítols i apartats (68 pàgines). Al començament del llibre hi ha un mapa de la Barcelona de 1930 on es mostren els llocs importants de l’assaig, tots situats a les Rambles i el seu entorn. Un total de 567 pàgines en una molt bona edició de Pasado&Presente. El redactat és excel·lent i la claredat del relat absoluta. Els autors són garantia de qualitat. Cada capítol comença amb una breu síntesi del que posteriorment es desenvoluparà i això facilita molt la lectura. Potser li manca un índex onomàstic que permeti buscar amb facilitat els molts personatges que apareixen de manera contínua en el relat.
Xavier Casals Meseguer és doctor en història i combina la docència, actualment a la URL – Blanquerna, amb la divulgació i la recerca. És autor de molts estudis sobre la ultradreta, com Ultrapatriotas (2003), i UltraCatalunya (2007). Ha analitzat les dictadures espanyoles a Miguel Primo de Rivera (2004) i Franco i los borbones (2005), així com el canvi polític català actual a El oasis catalán (2010) i Partidos y elecciones en la Cataluña del siglo XXI (2011), obra que va coeditar amb Joan Marcet).
Enric Ucelay-Da Cal és catedràtic emèrit d’història contemporània a la Universitat Pompeu Fabra i doctor en història per la Universitat de Columbia. Es va doctorar també a la UAB amb la tesi El nacionalisme radical català i la resistència a la Dictadura de Primo de Rivera (1983). Les seves aportacions a la trajectòria del nacionalisme català són essencials per entendre els corrents historiogràfics dels darrers quaranta anys. Autor d’un centenar d’articles sobre temàtiques catalanes, espanyoles i europees, entre les seves monografies destaquen notablement La Catalunya populista: imatge, cultura i política a l’etapa republicana (1931-1939) (1984) i El imperialismo catalán: Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España (2003) i, amb Joan Esculies, Macià al país dels soviets (2015), entre d’altres. Amb Arnau Gonzàlez ha col·laborat en diverses obres anteriors.
Avui començo una crònica sobre Història i històries. En majúscula seria la disciplina històrica, en minúscula les petites o grans històries reals o imaginades pels humans en tots els formats possibles. Sovint alguna Història, no passa de ser una historieta, mentre que moltes històries podrien passar per Història. Comencem.
El darrer número d’EL MÓN D’AHIR. Història d’autor 29, té un dossier dedicat a França. El primer article que he llegit m’ha entusiasmat: “La vitalitat i els patiments de Marianne”, de Montserrat Besses, on explica que “D’ençà de la Revolució, en què el poder del sobirà va ser substituït per la sobirania nacional, França, [la Marianne] s’ha presentat a ella mateixa com una dona lluitadora, la mare dels francesos i símbol dels valors republicans. La seva història de dos segles, com la de França és agitada”. Arran d’aquest article he descobert el llibre de Montserrat Besses: Totes les cares de França, Pòrtic edicions, 2023, 472 pàg. que ja he reservat a la Biblioteca de l’Ateneu. Podeu llegir un fragment aquí. L’índex és molt prometedor. En la imatge teniu un foto de la Marianne negra, sinònim d’una esclava alliberada. Escultura atribuïda a Bernard Griffoul-Dorval i va ser un encàrrec fet per la francmaçoneria el 1848.
Aquesta setmana passada he editat al Blog d’Història de l’Ateneu Barcelonès els resums de dues sessions del curs Aula Ateneu: “Una Història de Catalunya, als ulls del món”. Què difícil que és resumir amb precisió i que bé que ho fa en Miquel Nistal de la secció d’Història. Aquí els teniu. La 5a. sessió: “Rebels o laboriosos? Indomables o submisos? La visió sobre els catalans dels viatgers estrangers a la Catalunya del 1808-1856”, de David Martínez Fiol. Vegeu la imatge: Projecte de reordenació de Pla de Palau (1844-1848). Isidore Laurent Deroy (1797–1886) – AA.VV. (1998). Art de Catalunya 3: Urbanisme, arquitectura civil i industrial. Barcelona: Edicions L’isard. ISBN 84-24089-04-6 Invalid ISBN. Domini Públic.
I la 6a. sessió: “Viatgers a la segona meitat del segle XIX a Catalunya. Del sorgiment del catalanisme literari a la Guerra de Cuba“, de Josep Pich i Mitjana. Un exemple és el pintor italià Achille Battistuzzi, que viu a Barcelona i s’especialitza en escenes urbanes.
Achille Battistuzzi, El pla de la Boqueria, 1873, MNAC
He començat a llegir Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat, d’Elvira Altés, ed. Generalitat, 2022, 284 pàg. Dilluns 15 de gener 2024, a les 17 h, a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès tenim un tertúlia d’Amics de la Història. També hi participarà Susanna Tavera, historiadora. Si us interessa us podeu inscriure a amicsdelahistoria2015@gmail.com. Victòria Pujolar fou una lluitadora antifeixista i antifranquista, compromesa amb els valors republicans de solidaritat, democràcia i llibertat, mare de quatre fills que, en el seu periple vital, travessà guerres i revolucions, passà per la presó i l’exili, i fou veu femenina i catalana de l’emissora de ràdio “La Pirenaica”, treballant sempre per un món més just i mantenint la fidelitat a les seves idees i a la seva vocació artística. Quantes dones com la Victòria Pujolar són encara poc o gens conegudes. I mira que en va fer de feina! Una imatge de la portada de la seva biografia i un autoretrat de la mateixa Victoria Pujolar
Victoria Pujolar. Autoretrat
Vam anar a veure la doble Exposició Miró-Picasso. De moment només hem vist la del Museu Picasso. No em veig amb cor ara de ressenyar res. No us la perdeu! Destaco un fil a X (twitter) de Bernat Albanya sobre La Masia de Joan Miró que l’he trobat interessant i sorprenent alhora. Comença així: “La Masia representa dos moments clau en la vida de Miró: és l’obra culminant de la seva etapa figurativa abans de passar al surrealisme i és un viatge a les essències del pintor: Mont-roig. És un resum de la seva vida al camp, des del gran eucaliptus fins a un petit caragol…”
La Masia, Miró, 1921
La Mercè Bausili al nostre Blog Gaudir, ens recorda el centenari Jorge Semprún Maura, net del polític conservador Antonio Maura, nebot del ministre de la República Miguel Maura, i fill de José Maria Semprún y Gurrea, advocat i polític republicà, (“de casta le viene al galgo”). Hi afegeixo també una biografia, llista d’obres, filmografia i bibliografia del web de la Real Academia de la Historia. Recentment, l’Albert Solé ha escrit i dirigit el documental “Las mil vidas de Jorge Semprún” que podeu veure a Rtve Play Imprescindibles aquí
I per acabar un documental: “Daniel Day-Lewis – L’héritier”. Mal traduït com a Daniel Day-Lewis, el genio de Hollywood. Direcció i guió de Jeanne Burel i Nicolas Maupied, França, 2021, 52 m. Movistar + aquí. Daniel Day-Lewis és l’únic actor de la història que ha guanyat tres premis Oscar. Al llarg de la seva carrera ha interpretat personatges molt diversos, però tots tenen una cosa en comú: la intensitat dramàtica dels seus papers. El seu nom sempre ha anat lligat al de grans directors i és conegut per tothom com un dels actors internacionals més exigents; té una filmografia de només 20 pel·lícules al llarg d’una carrera de gairebé 30 anys, amb desaparicions prolongades entre elles. Uns períodes necessaris per desintoxicar-se d’aquests rols: en les interpretacions sempre ha anat més enllà dels límits i en què Daniel Day-Lewis patia una metamorfosi amb els personatges. El documental pretén explicar la història de Daniel Day-Lewis com la d’un home que s’enfronta a la seva herència i que per conèixer i comprendre realment l’actor necessitem examinar els seus orígens. No us decebrà. No és una hagiografia.
Es una afirmació probable quan l’anomenes com possible lectura. Ufff, Faulkner, deu ser molt dur, molt espès, oi?. I jo que fa anys també ho deuria dir, penso: amb quina aureola ens han venut aquest gegant, que encara avui faci tanta por! Potser per això?
A veure, a mi em commou, francament, que en vida se’l reconegués d’aquesta manera, s’endevinés el que representaria desprès i l’enorme influència en alguns autors posteriors. Es tracta, molt probablement, de l’escriptor que ha tingut més autoritat sobre la literatura de la segona meitat del segle XX. Alguns dels millors novel·listes de l’anomenat Boom llatinoamericà, com és el cas de García Márquez, van reconèixer obertament haver begut directament del seu estil literari.
Les seves novel·les mai no segueixen una història en forma lineal. Es superposen els monòlegs amb les disgressions dels diferents personatges. Els salts temporals són continus i, com si fos un puzle, només al final encaixen totes les peces. Aquests recursos són força comuns avui però, en el seu temps, eren desconeguts, la ma de la novel·la realista era molt llarga. Com hem dit, després Onetti, Rulfo, Borges o Vargas Llosa, entre tants altres, els utilitzarien amb un èxit molt notable. Algú em pot dir alguna novel·la, que persegueixi la qualitat responsable, que no faci servir avui alguns d’aquests recursos literaris?
Aquest home del Sud, el va explicar com pocs, com ho havia fet anys abans el seu admirat Mark Twain. El va inventar. I hi inclogué diferents sagues familiars com la dels Compson i la dels Snopes, que el fessin reconeixible. El va escriure i també transcriure, els argots, els girs, sinó que els hi diguin als seus traductors d’arreu. Aquí Pedrolo va fer una gran obra de traducció ja fa molts anys.
Doncs amb tot això, els Reis de l’Orient m’han portat un regal que em va que ni pintat: un curs sobre literatura Dixie: la literatura del Sud dels Estats Units. Quan l’acabi ja us en faré cinc cèntims. De moment us deixo unes fotografies d’allà on vivia i exercí la docència, i que sortosament vaig visitar i gaudir, Oxford (Mississippi).
Feia un cert temps que no llegia poesia i em va interessar molt la proposta del bon amic Jordi Pàmias, un dels poetes més reconeguts de la seva generació: “Llegeix Cor pirinenc, de Lluís Calvo. T’agradarà molt, creu-me. Ja m’ho sabràs dir…”
Lluís Calvo
I sí, ben cert, es tracta d’una obra força al·lucinant o, si voleu, tocada per la desmesura. I és que Cor pirinenc no és un llibre de poemes convencional, sinó un poema èpic de més de 6.000 versos -6.133, exactament- que es llegeix, igualment, com una novel·la que protagonitzen dos personatges -Fontalba i Gotanegra- tan contraposats com complementaris. Una aventura poètica i narrativa a través del Pirineu, paisatge tan sublim com emblemàtic, a Catalunya i altres contrades peninsulars, a Europa i, segurament, al món.
Un gran domini del lèxic i del territori
Des de Benasc -on es parla el benasquès, llengua de transició entre el català i l’aragonès- fins al cap de Creus, Lluís Calvo ens mostra un espectacular domini lèxic -hauries d’estar consultant constantment l’Optimot, si vols donar-hi abast- i un coneixement molt complet de la geografia pirinenca, amb una rastellera de topònims gairebé inacabable. Tot plegat ens ajuda a descobrir algunes de les arrels ancestrals de la nostra realitat, i ens endinsa -a través dels cims, les valls, les cingleres, els espadats, els pobles, les petites ciutats, les masies, els castells, els santuaris, els refugis…- en les formes absolutes de l’amor i la passió.
Un llibre trepidant, en definitiva, que ha marcat un punt d’inflexió en la poesia catalana mitjançant una oda al país i a la vida viscuda intensament. Una obra de referència que, sobretot si sou muntanyencs, apreciareu encara més.
Aquesta és la composició més ambiciosa de les que l’autor ha escrit fins ara. Lluís Calvo Guardiola, nascut accidentalment a Saragossa (1963) i que viu a cavall del Pirineu i del Vallès -té la residència a Sant Cugat- és un dels principals referents de la literatura catalana a cavall dels segles XX i XXI. Autor, fins al moment, de vint-i-cinc llibres de poesia, sis assaigs i quatre novel·les, la seva obra ha estat força traduïda i guardonada a bastament.
El llarg poema èpic que és Cor pirinenc es complementa amb un molt interessant assaig sobre la cultura pirinenca i, singularment, la literària. Amb referents històrics com Verdaguer, Maragall, Joan Teixidor, Agustí Bartra i molts altres, i també representants de les generacions posteriors, Calvo hi demostra la seva capacitat erudita, de manera que esdevé, per a les lectores i els lectors i per al conjunt de la cultura catalana, un escriptor tan complet com eficaç.
O sigui que, si ja teníeu molts motius per estimar les contrades pirinenques, ara encara en teniu més. Amb un volum poètic i narratiu que també resulta adequat per a qui no llegeix habitualment llibres de poesia o no en llegeix prou, com és també el meu cas.
Més informació
Sebastià Bennasar: “Cor pirinenc’, èpica postmoderna per a la literatura catalana del segle XXI”, Vilaweb 01-01-2023 aquí
Teresa Costa-Gramunt: “La veu de Clara a Cor pirinenc“, Núvol, 18-08-2022, aquí
Molts diuen que Semprún sempre va ser un deportat. Suposo que qualsevol que ho hagi estat, ho és irremediablement, sempre. El vaig conèixer quan va ser Ministre, i reia poc, tot i ser molt atent. Quan parlava era punyent i emocional.
Entre l’any que deixem i el que ens ve al damunt es celebra el centenari del seu naixement, i el ressó que ha tingut val la pena destacar-lo, sobretot a casa nostra, perquè a mi m’ha resultat sorprenent i satisfactori, es clar. A part de múltiples ressenyes als diaris, la publicació de llibres, també actes arreu han recordat la figura i el llegat.
La Universitat Rovira i Virgili li va dedicar un simposi el 2012. Aquesta pàgina fa un recull biogràfic, de premis, d’obra literaria i cinematogràfica molt complet.
La va publicar el 1986. Però aquest formidable autor, de qui ja tenim una altra ressenya, es va començar a fer popular entre nosaltres a partir de la publicació a Galaxia Gutenberg de Otra vida por vivir el 2019. Era la primera traducció de l’escriptor al castellà, un breu assaig autobiogràfic sobre un retrobament amb la Grècia natal després de cinquanta anys a Suècia. El llibre va obtenir un gran èxit i va esperonar l’editorial a seguir traduint-lo. El més sorprenent és que, abans d’aquesta havia escrit gairebé quaranta obres més. Ara, les seves obres estan majoritàriament prestades a totes les biblioteques.
Aquí, anem per altres camins, que ens demanaran contemporitzar, amb el que explica i sobre el moment que ho fa. Ho dic perquè ens està prenent el seny i la sensibilitat, un dogmatisme sensibler sobre el fet femení i el seu paper a la història. Tot i els anys del text, l’autor arrisca. Però els fets són els fets, i el mite, encara més.
Timandra és una novel·la ambientada a finals del segle V aC, durant la guerra del Peloponès, la llarga lluita entre Atenes i Esparta que va suposar el final de l’època daurada de l’Antiga Grècia. La novel·la, més que no pas centrar-se en els fets històrics, polítics, que ho fa, s’ocupa de les relacions entre Timandra, la protagonista i narradora, i Alcibíades, un famós polític i militar atenès de l’època. Timandra va existir, encara que en sabem molt poc. Era una hetera o hetaira, una figura de la Grècia antiga per definir dones que alguns considerarien prostitutes de luxe, altres dones de companyia i d’altres fins i tot concubines. A través d’ella podem copçar, d’alguna manera, l’essència d’aquest esperit clàssic, el llegat del qual els romans van heretar i van transformar.
La història s’explica des del final de la vida d’Alcibíades, a les portes del que sembla una mort segura per a tots dos en un llogaret de Frígia (actual Turquia). Mentre ell dorm, Timandra recorda la pròpia vida, el començament de la relació amb el seu amant, els fets polítics protagonitzats per aquest o el contacte amb filòsofs i intel·lectuals del seu temps. La mirada de Timandra, que Kallifatides dibuixa com a persona molt culta i formada, amb certa independència, rodejada dels homes del saber, reflexiona sobre l’amor, sobre alguns fets culturals, socials i polítics i sobre la passió i el desig.
Amb un llenguatge delicat, preciós, esplèndid ens porta de la mà per terrenys complexos i enigmàtics de la feminitat, de l’amor, de la renúncia. Construeix el perfil d’una dona instruïda, intel·lectual, que per tant té pensaments afortunats, que elabora la seva narració des de la lògica i la intel·ligència. Però no és una mentalitat racionalista, sinó emotiva. Potser per aquest motiu el llibre agrada més a les dones que als homes. Curiós. Per a molts és una novel·la d’amor irritant. A mi, que afortunadament m’agrada d’allò més contemporitzar, m’ha commogut el viatge que he fet.
Alcibiades dying in the arms of Timandra, Plate 9, engraving by Persichin from a drawing by Pinelli from Ancient History. Rome, Charles Rollin, 1835
Aquestes últimes setmanes i dies s’està parlant molt, en mitjans televisius, conferències en associacions i casals, sobre la figura de Salvador Seguí – El noi del Sucre – en el centenari de la seva mort (10 de març de 1923, amb 35 anys), un dels líders més carismàtics i tot un model a seguir de l’oratòria i de l’anarcosindicalisme de principis del S. XX.
Tot i que ja vaig fer referència el passat 27 de juny, crec convenient, aprofitant aquesta nova onada de reconeixement envers el Noi del Sucre, afegir unes quantes anotacions i enllaços més, que crec que seran del vostre grat.
A principis del S. XX, fou un període tumultuós de grans revoltes i de moviments obrers i socials. Després de la Revolució Russa -1917- serà la primera vegada que la classe obrera experimentarà i viurà una esperança d’aconseguir arribar al poder.
En molts països d’Europa van succeir infinitat de revoltes, com a exemple:
A la Itàlia “El Biennio Rosso” es va produir una massiva revolta popular socialista i anarquista- 1919-1920, amb revoltes industrials obreres, seguides de repressions execrables. (vegeu la pel·lícula “Novecento” de Bernardo Bertolucci). Seguit del naixement del feixisme de Mussolini -1922- amb la triomfal “Marxa sobre Roma”.
La revolució de novembre a Alemanya, durant la República de Weimar. Rosa Luxemburg, polonesa d’origen jueu i membre del KPD – (partit comunista Alemany)- junt amb Karl Liebknecht, líders de l’aixecament Espartaquista, varen ser empresonats, torturats i assassinats, juntament amb molts altres activistes el 15 de març de 1919. Al mateix temps una zona d’Alemanya, es va voler independitzar, amb la consegüent repressió brutal, de la policia que va aixafar tot moviment separatista…
El 19 de març de 1919 més de 25.000 treballadors reunits a les Arenes de Barcelona, després d’escoltar al seu líder Salvador Seguí, van posar fi a la vaga que durant de 44 dies va paralitzar a tota Barcelona.
la Canadenca
Les Arenes: 19 de març de 1919 (foto: ccma.cat)
El dia 3 d’abril de 1919, a conseqüència dels acords aprovats per a finalitzar de la vaga de la Canadenca, el “conde de Romanones” signa el “Decreto de la jornada laboral de ocho horas”, i també aprovà el denominat “Retiro Obrero”, per por que tot aquest enrenou de conflictivitat s’estengués a tot el país.
Es va signar el decret dels tres “Vuits”: vuit hores per treballar, vuit hores per dormir i vuit hores per a viure. Convertint Catalunya i de retruc tota Espanya, en el primer país d’Europa occidental que va aconseguir aquest avanç sociolaboral.
La CNT era un sindicat revolucionari, no reformista, que també va crear la Caixa de Resistència, per sufragar les despeses de les hores perdudes, una espècie de seguretat social mínima, i una similitud a allò que avui és l’atur i el retir, pels obrers accidentats, minusvàlids i gent gran, que aleshores eren del tot inexistents.
L’any 1919-1920 va ser anys convulsos de lluites de classes, amb la CNT encapçalada per Salvador Seguí. També es va fundar “La Federación Patronal de Barcelona “- sindicat de la patronal- creada per contrarestar la creixent força de la CNT. Amb el resultat de la coneguda època del “Pistolerisme”, encoberta pels sindicats lliures, tradicionalistes que eren els causants de trencar les vagues i provocar aldarulls i el desordre amb el suport implícit de les forces policials, militars i de la guardia civil, per a reprimir tota actuació en contra de la patronal i finançat per aquesta. Cometen infinitat de crims i assassinats – El Chicago del gangsterisme a Barcelona.
Soledad Bengoechea es doctora en Història Contemporània i autora de la tesi doctoral Patronal catalana, corporativisme i crisi política, Universitat Autònoma de Barcelona, 1991- 3 vols.
Joaquin Milans del Bosch – “Capitán general de Cataluña” – va ser un actor principal a tenir en compte en tot aquell procés de lluita; obsessionat ha anar en contra de tot el que representés o expressés sentiments d’ideologia catalana. Personatge convençut a declarar l’estat de guerra per restablir l’ordre. Es va negar a alliberar els obrers empresonats i a complir les condicions pactades, ansiós per a desarticular d’una vegada per totes l’anarcosindicalisme envaint de tropes i artilleria els carres de Barcelona. Tot això seria tema a comentar a part.
Desplegament del cos militar d’artilleria durant la vaga de la Canadenca
Desembocant a la tardor de 1919 en el Lock-out de Barcelona.
“La Federación Patronal de Barcelona”, declara el lock-out, parcial des del 3 al 30 de novembre. L’1 de desembre un altre, aquest cop, total que finalitzarà el 26 de gener del 1920 – Vuitanta-quatre dies de lock out a Barcelona.
La seva curta vida, sovint, va transcorrent entre la presó i la mort. Sofrí diversos atemptats. L’any 1902, tan sols amb quinze anys el varen detenir per primera vegada.
L’enterrament de Salvador Seguí, es va efectuar en el més absolut hermetisme, per no provocar aldarulls i manifestacions massives de repulsa. Ni tan sols la família hi va estar present. Sols es va autoritzar la presència del seu advocat, el que seria més tard President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys.
En l’enterrament de Francesc Comas, uns dies després que el de Seguí, ferit de mort en el mateix atemptat, és convertir en una gran manifestació, en record dels dos assassinats que van trasbalsar a tota la societat catalana.
Enterrament de Francesc Comas
Seguí volia tenir la gent preparada culturalment. Sempre deia que no es pot fer una revolució sense cultura. L’educació és primordial per efectuar una gran revolució. Home de fortes conviccions, amb una capacitat immensa de lideratge, gran orador, que no suportava les injustícies ni la violència i malgrat això, va lluitar fins a la mort, envoltat d’un context de gran violència.
Sense oblidar el que va significar i el sacrifici sofert pels homes i dones que varen aconseguir el 3 d’abril de 1919. Diada que es va celebrar els cent anys del “Real Decreto”, que s’introduïa la jornada laboral de vuit hores…
Fotos: Arxiu Nacional de Catalunya
Documentació: Soledad Bengoechea, doctora en Història Contemporània – Conversación sobre Historia – La República, El Punt Avui.
Aquest és el segon llibre de la trilogia sobre el dictador italià que ha escrit Antonio Scurati. El primer el podeu veure ressenyat en aquest blog clicant aquí. En el llibre anterior s’explicava el naixement del feixisme fins l’ascens al poder i els primers anys al govern que culminaven amb l’assassinat del principal opositor parlamentari, el socialista Giacomo Matteotti i la posterior i desvergonyida assumpció de responsabilitat política de l’atemptat en seu parlamentària, per part del propi Duce. El període històric contemplat en el primer llibre s’inicia l’any 1919 i acaba amb l’esmentat discurs de tres de gener de 1925.
“El hombre de la providencia” comença el febrer de 1925, amb una poc coneguda i amagada malaltia de Mussolini i acaba l’any 1932. És el període de consolidació del règim, de la transformació definitiva en una dictadura unipersonal. L’estructura del llibre és similar a la primera part, amb narracions curtes, de dues a quatre pàgines referides a un mes i l’any que s’està descrivint i documents reals que són de fonts variables i que donen suport i força historiogràfica a la narració que s’ha fet prèviament. Les fonts són variades i hi inclouen: premsa del moment, tant de l’Itàlia feixista com de països occidentals, correspondència entre personatges diversos que hagin sortit en la narració, arxius del partit feixista, arxius policials o militars, etc. En cadascun dels petits relats que conformen l’obra, és fa al·lusió a un personatge que és el conductor principal de la narració. Evidentment, qui té més protagonisme és Mussolini, però hi ha d’altres personatges que prenen el relleu conforme avança cronològicament el relat. En aquests anys descrits trobarem alguns personatges coneguts de la primera part com Italo Balbo, Leandro Arpinatti o Emilio de Bono, entre molts d’altres, tots ells jerarques feixistes de primera tongada, però ara prenen el relleu altres jerarques que sempre, des d’un punt de referència sotmès al Duce i elevat a la maximilitat totalitaria, tindran el seu paper rellevant en la política i les intrigues del període. Homes (sempre homes en un règim hipermasclista) com Augusto Turati, Roberto Farinacci, Arturo Bocchini o Achille Starace. La família i les amants continuen tenint un paper rellevant en aquesta història, ja que la relació del Duce amb la seva dona Rachele, continuarà des de la distància i la humiliació constant per les nombroses amants que el Duce no amagava i que ella carregada de fills aguantava amb resignació. La seva filla gran, Edda, tindrà un cert protagonisme en el relat quan es descriuen les seves peripècies d’adolescència, amb rigorós control patern i el seu casament, gairebé imposat, amb Galeazzo Ciano, fill d’un feixista de primera hora (Constanzo Ciano) que després de la Gran Guerra es va enriquir i assolir un títol nobiliari, sobretot degut a les influències polítiques. Militars declaradament feixistes com Rodolfo Graziani, o no del tot com Pietro Badoglio, ocupen també la seva part en el relat. També tenen la seva quota els responsables dels molts atemptats contra el Duce que, sense reeixir en cap cas, es van produir durant aquests anys.
L’any 1925 es clau en la transformació de l’encara formal i moribunda democràcia italiana en una dictadura. Bona part del relat explica, de manera detallada, els passos i períodes d’aquesta “transició”. El paper de l’oposició democràtica va ser penós o directament patètic i, entre 1925 i 1927, la majoria estaven a l’exili, com el liberal Giovanni Giolitti o el socialista Pietro Nenni. Altres, com l’intel·lectual comunista Antonio Gramsci moriran a la presó o com a conseqüència de les pallisses dels esquadristes com es el cas de Giovanni Amendola.
Consolidat el seu poder personal, Mussolini inicia, amb la continuació de la inacabada conquesta de Líbia, l’aventura colonial encara de manera tímida. Aquí el paper de Graziani és important ja que serà el responsable de l’ús massiu contra població civil del letal gas mostassa. Les lluites entre jerarques pel poder i les prebendes dins del partit són part important de la història, en un clima on la corrupció i la situació de Mussolini per sobre del bé i del mal, són presents de manera continua. L’any 1929 serà el de la reconciliació entre el règim i el Vaticà, ja que es signarà el Concordat pel qual quedarà blanquejat el règim feixista. En les negociacions tindrà un rol important el germà del Duce, Arnaldo Mussolini feixista i catòlic pietós. El llibre tanca, l’any 1932 amb la defenestració política (purga) del poderós Augusto Turati i la definitiva postració de la seva antiga amant Margherita Sarfatti defensora de l’art del Novecento Italiano que, com ella, serà oblidat en benefici de l’art del Nou Estat.
El llibre d’Alfaguara està traduït per Carlos Gumpert (des del meu punt de vista, una bona traducció) i es va publicar l’any 2021. Consta de 587 pàgines, de les quals 560 són de text i les darreres vint-i-set són un apèndix onomàstic on es fa una breu descripció de cadascun dels personatges que van apareixent, amb dades biogràfiques de la seva vida fins el període de l’obra (entre 1925 i 1932). L’autor els agrupa en categories: feixistes, simpatitzants i afins; demòcrates, opositors al règim i antifeixistes; autors dels atemptats; la “quarta vorera”: Tripolitània, Cirenaica i Fezan; els homes del Vaticà; parents, amics i amants. Potser no és un llibre tan addictiu com el primer, però continua sent una lectura interessant, formativa i molt important per entendre la història del feixisme.
A l’escrit sobre els mal definits Feliços anys 20, us prometia la veu d’una dona d’aquí: i aquí la tenim. Rosa Maria Arquimbau. Tot i que té una placa a la casa on va viure i uns jardins al Poblenou, va morir oblidada, perquè el franquisme no la va consentir. Va intentar marxar a Mèxic, no ho va aconseguir i ara descansa al cementiri del Poblenou.
Josep Maria de Sagarra tenia columnes a la premsa, que desprès va recopilar en un celebrat volum (1929), sota el títol Cafè, copa i puro, d’articles apareguts a MiradoriLa Publicitat, expressió que desprès faria servir Josep Pla. Sagarra s’hi deixava anar a gust; l’Arquimbau, una dona, es va esperar per fer-ho també des de la premsa. Es coneixien molt bé.
Ella pertany a la primera generació de dones que fan escriptura corporativa a Catalunya. Dones periodistes, narradores, poetes, dramaturgues que cuallen ja abans que arribi la II República, gaudint de més drets i que reclamaran el vot femení. S’apuntalen dones com Carme Montoriol, Mercè Rodoreda, Anna Murià, Maria Teresa Vernet i Aurora Bertrana, entre altres, i com tornarà a passar als 70′.
Com dèiem s’interesava pel periodisme que feia Sagarra, amb una escriptura qualitativament definida i amb perspectiva cultural, el periodisme era una escola, un aprenentatge per arribar a la literatura. Un instrument per defensar el drets de la dona, i els drets en general a resultes dels fets polítics i socials que esdevenien.
La seva obra comença amb contes, reculls de contes i el 1931 escriu la primera novel·la breu, Al marge, nouvelle, que té èxit, per la qual cosa pot saltar al teatre, que en aquells moments era molt popular, també gràcies a Sagarra, i que econòmicament era més rentable que el periodisme, tot i que aquest donava més popularitat. El que ella escriu no és literatura femenina, sinó literatura de dones, interessades en veure què es cou a Europa i als Estats Units. Una desinvoltura inequivocament femenina. I aquí hem de recordar la fama d’autores com Colette que a Catalunya va tenir predicament dins del món femení més heterodox. Per a les grans publicacions periodístiques del moment, parlar sobre dones no era un demèrit, perquè tenia un públic fidelitzat, cosa per la qual ella pot escriure literatura per a dones. I això ho fa exagerant els estereotips del moment, per cridar l’atenció, que era el que es necessitava. A d’altres no els interessa tanta impostació, són dones, en parlen, i és suficient. És el cas de la Rodoreda, que a les seves primeres novel·les, abans d’Aloma, descriu noies lleugeres, que no tenien referents. Quan va ser més gran se’n va desdir i molt, i se sap que va intentar acaparar les que va poder per destruir-les.
La noia d’aquest llibre, com d’altres, les flappers, és una espavilada, i els 20 bracelets són 20 conquestes de senyors de Barcelona, uns calçaces burgesos que es deixen plumar, a vegades a canvi de gaire res. Aquí era l’art delFlirt, segons l’autora ho escrivia a les seves columnes. No pensem, encara, en la moderna i polèmica Lolita, la nimfeta, que li deia el propi Nabokov. Però sí en aquella novel·la de l’Anita Loos Los caballeros las prefieren rubias, pero se casan con las morenas, (1926), que l’Arquimbau coneixia perfectament perquè ja havia estat traduida al català, i estan plenes de correspondències. A L’Angel Blau de 1930, que protagonitza Marlene Dietrich, ens la volien fer passar per “la dolenta”. Es tracta d’una doble subversió de la dona, i com l’espectador es va posicionar al costat d’ella. Senzilllament es posen les característiques masculines en la figura de la dona. Això és el que tenen totes aquestes dones descrites en aquest moment per les escriptores que s’hi atreveixen, que naturalment no són totes.
La noia es dirà Cri-Cri, abans Cristina i és del Bages, de pagès, que ve a Barcelona per aprende perruqueria, perquè el barber del poble no sap tallar els cabells curts a la garçonne. És una novel·la absolutament contemporànea del 1934. Està plena de referències del moment i a tots nivells. Només cal llegir i anar-les buscant. Són un reguitzell de visions quotidianes amb noms de marques, de llocs, de personatges. Per exemple mirar com una Kodak. La Kodak havia entrat a borsa el 1930, per als revelats comprava més plata que el propi tresor dels USA. Anar a passar l’estona a Hollywood es refereix al Palau de la Química que l’Exposició Universal de 1929 havia deixat sense ús i que havien remodelat perquè s’hi instalés Orphea Films, la productora de cinema més important de l’Estat. I així posa la vida quotidiana a la novel·la. Quins canvis està explorant, i cóm aquests són vistos per aquells a qui els canvis no els convindran gens. Les rendes de les propietats i la forma de vida que aquestes permeten també perillen. Amb La reforma Agrària de 1932 així ho semblava.
La novel·la que ens ocupa es reparteix en capítols trepidants, al ritme de la vida, i com una finestra d’oportunitat que a Catalunya li obra la porta per posar-se les piles, pels canvis que s’estan produint. Però els dos darrers seran un avís d’amenaça. El Bieni Negre de 1933, quan les dretes pugen al poder, aquest segon intent republicà es veu perillar. Gil Robles de la CEDA i el govern conservador promouen canvis en tots els avenços que s’havien aconseguit. La dreta catalana de la Lliga, i el lema de llei i ordre, no en queda exclosa d’aquesta desconfiança mútua. A més, ella com a periodista està perfectament assabentada del què està passant a Europa i la seva tasca és informar i advertir. Mussolini ja porta 12 anys al poder i Hitler hi arriba el 1933 i ella olora el pitjor.
Aprofita per descriure les contradiccions que hi ha entre la classe alta, l’aristocràcia, la gran burgesia catalana i el dinamisme i els drets que han entrat a la vida dels ciutadans: escola pública, laica i obligatòria, el divorci, l’expulsió dels jesuites, el vot femení… Conserven una mirada retrògrada de la dona i el seu paper. Uns personatges anacrònics ho vivien des de la negació dels fets i sense acceptar els principis de la Constitució Republicana, quan fins i tot el Rei està exiliat. Com ja varem dir, Sagarra a Vida Privada també els fustigarà. És el trànsit del segle XIX, del Modernisme, del Noucentisme cap a la modernitat. I això són els 20 bracelets ja Art Decó que porta als braços.
Recordem que al Noucentisme, tan benpensant i ponderat, no li agradava gens la literatura rural, els pagesos, el camp i les seves desmesures, ells apostaven per la ciutat moderna i endreçada, una Barcelona cosmopolita, per això la narrativa de Víctor Català els hi semblava poc acurada i massa excessiva. I ella els hi va tornar els esbufecs amb una novel·la urbana Un film (3000 metres) del 1926, que va aixecar butllofes entre la gent de seny, perquè ho era d’urbana, ara, els seus protagonistes no eren les personalitats noucentistes. Eren els miserables de la perifèria. És interessant veure com durant un temps van conviure tipus de narrativa molt diversa, per a diferents públics, i amb diferents intencions literaries i sociològiques.
Com ja hem dit, els referents de les escriptores catalanes d’aquell moment no passaven per referències espanyoles, sinó europees i nordamericanes, s’hi volien homologar. Espanya havia passat pel desastre del 98, i el que n’havia resultat era un tancament estrepitós, una nostalgia paralitzadora i un acomplexament empobridor, que Unamuno va fer brillar a En torno al Casticismo el 1902. No va ser fins El poeta en Nueva York de Lorca el 1929 que es trenca amb les formes, vetustas de la literatura, fins i tot de la Generació del 27, que ho havia intentat, sense massa èxit, malgrat la qualitat dels seus membres i la seva poesia.
Així doncs a Catalunya es desempalleguen de tots el tòpics antics, i s’escriu per deixar en evidència la burgesia catalana enriquida per la I Guerra Mundial. És una explosió desprès de la Dictadura de Primo de Rivera, moment que es desenvolupen també els moviments cívics independentistes. Parlant de befes, la que Sagarra faria de la moderna paraula cocktail, que tradueix com la cola de gallo en un recull d’articles periodístics del 1959. La qual cosa demostra que la modernitat convivia a la ciutat des de feia uns anys. A Barcelona hi exposen Picasso i Miró, i al Liceu venen en diferents ocasions els ballets russos de Diaghilev. Les editorials també anaven a una per modernitzar la literatura i posar-la a nivell europeu. Sabien que feien tard respecte als 20′ del món, que ja estava immers en la Gran Depressió.
Molt coneguda al seu moment, valorada i criticada, va ser un raig de llum femení i modern, compromesa amb el país, i amb una visió molt realista del món que va viure. Per mi, tan interessant com desconeguda.
Adjunto entrevista amb Julià Guillamón al programa Terrícoles de BTV
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.