Actualment per les seves excessives condicions extremes, és la presó més qüestionada. Els detinguts estan reclosos un mínim de 22 hores en cel·les individuals, totalment incomunicats, d’acer, sense finestres ni llum exterior. La majoria dels presos estan acusats per pertànyer a banda armada talibana o a Al-Qaida, per la qual cosa no són considerats presoners de guerra i, per tant, no tenen dret aplicar-los la Convenció de Ginebra, poden estar subjectes o retinguts indefinidament sense judici ni representant legat.
Abans de l’11 S del 2001, la base de Guantánamo era un aquarterament militar dels E.U.A.
En la pel·lícula “Cuestión de Honor o Algunos hombres buenos”, dins de la Base Naval de la badia cubana, un “marine” és assassinat. Dos soldats, presumptament culpables, “per qüestió d’honor”, seran jutjats davant d’un tribunal militar per la mort del seu company.
Interpretada per Tom Cruise, Jack Nicholson i Demi Moore.
A conseqüència dels atemptats de les Torres Bessones, aquesta base naval és convertir, l’any 2002, amb presó i centre de detenció i tractament d’alta seguretat per a certs estrangers detinguts, on la majoria dels presos són musulmans, acusats de terrorisme.
La pel·lícula que ens ocupa està basada en fets reals. El ciutadà musulmà de la República Islàmica de Mauritània, Mohamedou Oul Slahi (Tahar Rahim), és empresonat a Guantánamo, per sospites de reclutar des d’Alemanya a membres d’Al-Qaeda per dur a terme els atemptats terroristes de l’11S.
Director: Kevin Macdonald
Actors: Tahar Rahim, Benedict Cumberbatch, Jodie Foster i Shailene Woodley.
L’advocada de les causes perdudes Nancy Hollander (Jodie Foster) i la seva associada Teri Duncan (Shailene Woodley) seran les que defensaran després de vuit anys de presidi retingut sense proves a Mohamedou Oul Slahi, apel·lant en favor dels drets humans, perquè tothom té dret a una defensa i a un judici, encara que no estiguin segures de la seva innocència.
Contundent denúncia sobre la vida dels reclusos en l’interior de la presó.
El director no aprofundeix prou en escenes que permetin transmetre la història colpidora de la crua realitat de les vexacions, humiliacions sexuals, infinits interrogatoris, tortures i deshumanització per part de U.S. Navy dels E.E.U.U. que utilitzant mètodes inacceptables d’un país bressol de la democràcia, protector i defensor dels drets humans, per tal de coaccionar a Slahi a què confessi a base tortures i donar fals testimoni de la seva implicació en els atemptats de l’11S.
Guantánamo manté avui dia a ciutadans no nord-americans sota custòdia indefinida, sense càrrecs. Continua sent la patata calenta de la política penitenciària dels Estats Units, on moren detinguts sense proves ni judicis que demostrin ser terroristes.
Com moltes pel·lícules basades en un cas real, no sap transcendir exactament la realitat de la qual parteix.
En el transcurs, per demostrar proves que culpabilitzin a Slahi, el coronel i advocat militar que exerceix de fiscal (Benedict Cumberbatch), té temps al llarg del procés, de prendre consciència de la corrupció sistemàtica incrustada dins de la maquinària del govern de Bush, que l’obligant a dimitir.
A Mohamedou Ould Slahi després de vuit anys, tot i guanyar el judici, va estar empresonat sis anys més. Un total de catorze anys i dos mesos privat de llibertat, patint excessives vexacions, tot quedant demostrat que era innocent.
Slahi durant el seu testimoni
El millor de la pel·lícula, són quatre minuts d’intervenció del pres 760, en prestar declaració, durant el judici.
Slahi fa referència a allò que imaginava que representava la justícia, la defensa dels drets humans i les llibertats als E.E.U.U. Reflexions que conviden a meditar del comportament deshumanitzador de la nostra espècie, envers la religió, la raça o la identitat com a país. (Actuals situacions de Gaza i d’Ucraïna).
Documentació i crítiques: Filmaffinity – El Periódico -Fotogramas – Cinemania.
Fotografies: el Diario.es – El Confidencial – Amnistia Internacional – El Periódico – La Vanguardia.
Tot i que la petició de “Habeas Corpus”, sol·licitada a l’administració d’Obama, Mohamedou va estar en custòdia sis anys més.
Mai més tornar a veure a la seva mare, que mori l’any 2013.
Les seves advocades continuaran visitant-lo i treballar fins a la seva alliberació.
Després d’anys de disputes legals, en el 2015 Mohamedou va publicar les seves cartes en el “Diario de Guantánamo”, i el llibre és convertir en un “best-seller”.
Finalment, “760 estas preparado?”, va ser posat en llibertat el 17 d’octubre de 2016.
“U.S. Army – Hasta luego cocodrilo”.
En cap moment va ser acusat de cap delicte.
Ni la CIA, ni el departament de defensa, ni cap agència governamental no s’han responsabilitzat o disculpat pels maltractaments de Guantánamo.
Dels centenars de reclusos que han passat per l’illa cubana, només n’han estat condemnats vuit. En la fase d’apel·lació es van revocar la sentència a tres dels vuit condemnats.
Això sí, d’aquí a uns anys, Guantánamo, serà una altra atracció turística com “la Roca – Alcatraz”.
La pel·lícula està basada en les memòries del “Diari de Guantánamo”.
Mohamedou Ould Slahi (esquerra) amb el seu antic guarda a Guantánamo, Steve Wood, durant una visita a Mauritània – Foto elDiario.es
Aquest llibre aporta una visió historiogràfica que potser sorprèn, però que descriu perfectament el convuls escenari que es va viure a bona part del món entre els anys 1914 i 1923. La història ordinària, la que podem llegir en els llibres habituals d’història contemporània expliquen que l’anomenada Gran Guerra (a partir de la segona meitat del segle XX se li dirà Primera Guerra Mundial per tal de diferenciar-la i ordenar-la respecte del nou conflicte que s’abatrà sobre el món entre 1939 i 1945) fou un conflicte, en origen europeu, que s’inicià amb un seguit de declaracions mútues de guerra els darrers dies de juliol de 1914 i que es generalitzà a partir dels primers dies d’agost. Els teatres d’operacions van ser diversos, però es va establir un front occidental on els contendents eren, per una banda, els països occidentals de l’Entente o Entesa en català (França i el Regne Unit de manera principal) i per l’altra l’Imperi Alemany i diversos fronts a l’Europa Oriental on intervenien d’una banda l’Imperi Tsaristaenfrontat als dos Imperis Centrals (l’Alemany i l’Austrohongarès) i un front balcànic que constituí l’inici del conflicte, entre l’Imperi Austrohongarès i Sèrbia. Al llarg dels mesos finals de 1914 i els primers de 1915, altres potències entraran en el conflicte i s’obriran nous escenaris de lluita. Per una banda, l’Imperi Otomà en el costat dels Imperis Centrals (Alemanya i Àustria-Hongria) que portarà a l’obertura de nous escenaris bèl·lics al Caucas contra els russos o al mar Negre i els estratègics estrets del Bòsfor contra els aliats occidentals; altres llocs de xoc bèl·lic implicaven otomans i francobritànics a les províncies àrabs de l’Imperi Otomà. Una guerra entre potències colonials s’estengué de seguida en fronts secundaris per Àfrica i Àsia, allà on els interessos estratègics estaven en disputa. Per altra banda, l’entrada de la dubitativa Itàlia en el conflicte al costat de l’Entente a la primavera de 1915, obre una nova pugna entre italians i austrohongaresos pel control balcànic i de l’Adriàtic.
Quatre dels militars que dirigiren la guerra en els primers anys amb una més que limitada visió estratègica i responsables de massacres gegantines: D’esquerra a dreta: Ferdinand Foch (1851 – 1929) comandant en cap dels exèrcits aliats; Joseph Joffre (1852 – 1931) general francès conegut pel seu paper a la batalla del Marne; Erich von Falkenhayn (1861 – 1922) cap de l’estat major alemany durant els primers dos anys de guerra; John French (1852 – 1925) comandant de la FEB (Força Expedicionària Britànica a l’inici del conflicte (fotos wikipedia.org)
La innovació és la visió del tancament de la guerra, ja que la historiogràfica occidental clàssica remet a una única data (l’onze de novembre de 1918) com a tancament oficial del conflicte, però això no és del tot cert en la mirada dels autors, ja que aquest dia és l’armistici del front occidental on realment les armes callen per tancar més de quatre anys de sagnant i inútil conflicte, però en el cas de l’Europa Central i Oriental el conflicte s’allarga en una sèrie interminable de guerres que van des del Bàltic i Finlàndia, a l’Hongria ja estroncada del derrotat Imperi Austrohongarès a Polònia o Ucraïna, tot arribant als Balcans, al Caucas o a les zones túrquiques de l’Àsia Central. Tot això enmig d’una terrible guerra civil a Rússia i un Imperi Alemany que intervé en molts d’aquests conflictes que tenen el seu origen en l’armistici entre alemanys i bolxevics posterior al triomf de la revolució d’octubre de 1917 i el desig dels països de l’Entente, ja reforçats amb la intervenció dels Estats Units, de continuar la guerra pel control estratègic de l’Europa Central i Oriental, en perill per l’avanç revolucionari rus. Això portarà als aliats occidentals a armar els dispersos exèrcits russos blancs o fins i tot implicar-se en la lluita en tot l’immens teatre d’operacions rus, des de Petrograd al nord fins Crimea al sud o el control logístic de Vladivostok i el tren Siberià per donar continuïtat a la guerra, entesa com a civil pels russos i com a continuació d’una inacabada guerra mundial que els aliats es neguen a donar per perduda. El desmembrament del també derrotat Imperi Otomà és el darrer acte d’aquesta cruenta història amb la guerra civil turca entre els hereus del soldanat que acceptaran els termes de l’armistici imposat pels aliats i els neo-nacionalistes turcs de Mustafà Kemal. Les tropes francobritàniques també intervindran en aquest conflicte contra els kemalistes (que alhora tindran el suport i les armes subministrades pels bolxevics) i, per acabar de complicar-ho tot, a la guerra s’afegiran els grecs que havien combatut al front balcànic contra els Imperis Centrals i que envairan la península d’Anatòlia l’any 1919 amb els vistiplau britànic i per fer grans els somnis nacionalistes irredempts de la seva Megali Idea. El resultat serà una llarga guerra a múltiples bandes en la qual els grecs acabaran derrotats, els britànics perdran la influència a la zona i naixerà la Turquia moderna. Tot acabarà de forma terrible i grotesca amb una neteja ètnica brutal entre turcs i grecs, beneïda, això si, pels aliats occidentals. Aquest fet tancaria l’any 1923 el llarg cicle de conflictes de la Gran Guerra.
Un dels mapes que es poden consultar en un annex en línia: mostra les campanyes de la guerra greco-turca que clou el cicle de conflictes de les Guerres de la Gran Guerra
El llibre comença plantejant a la introducció un dels dilemes que més discussió historiogràfica ha generat, i continua generant: la responsabilitat sobre l’inici de la guerra. Sobre això hi ha múltiples hipòtesis que posen l’accent sobre un o altre dels participants (alguns en culpabilitzen Alemanya, d’altres Sèrbia, la inflexibilitat austrohongaresa per gestionar el crim de Sarajevo o les vel·leïtats imperials tsaristes). Segons els autors es concatenaren dos fets: la manca de “governabilitat” de cadascun dels països implicats que interactuaven entre ells i que ocasionaren l’enorme curtcircuit que portaria a la crisi d’agost de 1914 i el fet que en els anys anteriors, la Belle Époque, el món es feia més i més petit degut a la facilitat i fluïdesa de les comunicacions, el volum del comerç internacional i la informació que circulava de manera massiva i veloç, i tot això feia que els escenaris geoestratègics tendissin a desdibuixar-se en el cap de polítics i diplomàtics, incapaços de donar resposta a una situació que escapava a la seva comprensió. Sobre això és significatiu que la potència més disposada a anar a la guerra com és Rússia, amb uns objectius més que fantasiosos, fos la que més problemes de governabilitat tenia i que acabà desapareixent devorada per una revolució.
Elevat a la categoria de mite nacional després de la batalla de Tannenberg, el mariscal Paul Hindenburg (1847 – 1934) juntament amb el general Erich Ludendorff (1865 – 1937) esdevindran els líders de l’esforç de guerra alemany a partir de 1916 fins l’octubre de 1918 quan la derrota ja era inevitable(fotos: wikipedia.org)
Cadascun dels set capítols que segueixen a la introducció comentada en el paràgraf anterior correspon a un any del conflicte, excepte el setè capítol que abasta entre 1919 i 1923 i que fa esment i desenvolupa de manera àmplia els fets explicats de manera molt esquemàtica línies amunt. La primera part, amb tres capítols (1914, 1915 i 1916) explica el creixement continu de fronts de guerra, l’entrada de noves nacions en el conflicte, el fracàs de la guerra de maniobra i l’enquistament total amb l’arribada de les trinxeres i la miopia total de la majoria de dirigents militars incapaços d’entendre que, amb les modernes armes que hom disposava, l’estratègia defensiva sempre s’imposava sobre l’atacant. Són els anys de les grans batalles en el front occidental: la primera batalla del Marne (1914) que suposarà la detenció i esgotament de l’atac inicial alemany o les matances brutals i inútils de Verdum i del Somme (1916). En el front oriental destaca la batalla de Tannenberg (1914) com a gran victòria alemanya davant l’exèrcit imperial rus. El control dels estrets d’accés al Mar Negre donarà lloc a la llarga i cruenta batalla de Galipoli (1915 – 16) on, una vegada més, les estratègies ofensives en aquest cas dels britànics, es van estavellar de manera sagnant contra els ben organitzats otomans. Aquests anys (1914 – 1916) marcaran la lluita estratègica pel control del mar, en el cas del britànics per intentar ofegar l’economia alemanya amb el bloqueig marítim de les costes i, en el cas alemany amb el desenvolupament de la lluita submarina per escapçar els subministraments a la Gran Bretanya. L’ús indiscriminat de l’arma submarina servirà de detonant a l’entrada en guerra dels Estats Units que acusen Alemanya d’enfonsar mercants de bandera nord-americana.
Una altra làmina dels annexos en línia: mostra les campanyes de la revolta àrab. Els britànics aprofitaren una “baula dèbil” de l’Imperi Otomà per colpejar-hi, tot fent promeses falses als àrabs
Davant las impossibilitat de generar una batalla decisiva, els contendents aplicaran l’anomenada “teoria de la baula més feble”, segons la qual i aplicant una lògica colonial, s’intentava colpejar els flancs més febles de l’adversari. Un exemple en el cas britànic seria obrir nous fronts en els flancs del considerat aliat més feble els otomans, tot recurrent a les falses promeses per mobilitzar els àrabs de les províncies otomanes; un segon exemple seria l’obertura del front al Mar Negre amb la desastrosa campanya de Galipoli, responsabilitat de l’aleshores lord primer de l’almirallat, Winston Churchill. També els alemanys recorreran sovint aquesta estratègia; potser el cas més destacat és la repatriació dels exiliats bolxevics, amb Lenin al capdavant, retinguts a Suïssa i transportats de manera exprés fins a Petrograd passant per Alemanya per afavorir la revolució que apartés Rússia de la guerra.
La segona part del llibre (1917, 1918 i un darrer capítol 1919 – 1923, amb la resta de “guerres de la Gran Guerra”) desenvolupa el punt d’inflexió del conflicte amb les dues revolucions russes de febrer i octubre de 1917 que suposaren la caiguda de l’Imperi tsarista i la sortida de Rússia de la guerra amb una pau, la de Brest Litovsk de març de 1918 que significà un primer repartiment de territoris russos entre els tres imperis centrals i unes tensions nacionalistes en molts d’aquests territoris d’anterior domini rus. Algunes de les “guerres de la Gran Guerra” tindran el seu inici aquí, tot i que de fet no s’iniciava cap guerra nova, sinó que continuava el conflicte europeu de 1914 per altres vies. El segon punt d’inflexió de l’any 1917 és l’entrada en guerra dels Estats Units d’Amèrica el 6 d’abril de 1917; en aquest moment, el casus belli fou l’enfonsament de mercants estatunidencs pels alemanys i el famós telegrama Zimmermann, una comunicació diplomàtica alemanya al govern mexicà en la que demanava l’entrada de Mèxic en el bàndol del centrals a canvi de guanys territorials (Alemanya prometia Arizona, Texas i Nou Mèxic); aquest barroer telegrama fou interceptat pels serveis d’intel·ligència americans i fou un determinant en la propaganda del govern del president Wilson.
L’any 1918 fou per Alemanya una cursa contra el temps: moure el màxim de divisions del “pacificat” front oriental per reforçar l’occidental i donar allà la batalla definitiva abans que la maquinària industrial i bèl·lica nord-americana es posés en marxa. Però Alemanya ja no estava en la mateixa disposició econòmica i militar que l’any 1914: les reserves humanes després d’anys de sagnia continuada estaven exhaurides i l’economia estava molt malmesa després d’anys de guerra, amb un malestar social creixent i un bloqueig marítim exitós per part britànica. L’ofensiva alemanya de primavera fracassarà pels motius esmentats i la forta contraofensiva aliada de l’estiu ja amb les primeres unitats nord-americanes aconseguirà per primera vegada trencar els fronts occidentals i obligar els dirigents militars alemanys Hindenburg i Ludendorff a plantejar la possibilitat imminent de l’armistici.
Vladimir Ilitx Uliànov, Lenin (1870 – 1924) i Thomas Woodrow Wilson (1856 – 1924): les dues cares de futur en un conflicte amb arrels amb el passat. Les solucions d'”esquerra” i de “dreta” obririen els nous temps de la política mundial, tot i que l’obsessió de Wilson per un arbitratge dels conflictes a través d’una Societat de Nacions seria un fiasco (fotos: wikipedia.org)
A l’alçada de 1918 dos models polítics emergien com un avançament del que serien posteriors conflictes. Des del costat soviètic, Leninparlava, en un moment de descomposició de l’imperi tsarista, del dret a l’autodeterminació dels pobles i des del costat americà Wilson proclamava els seus famosos 14 punts on, de manera poc clara també abordava el tema de l’autodeterminació, sense que quedés clar exactament per a qui i en quines circumstàncies s’aplicaria. La por occidental a la incipient i expansiva revolució bolxevic propicià que ja a inicis de 1918 es defensés públicament la desaparició de l’estat agregat austrohongarès i la formació de nous estats que actuessin com a taps defensius de l’expansió revolucionària. Aquí la pretesa autodeterminació per aplicar el principi de nacionalitat va ser un element molt caòtic on la força de les armes i les negociacions de “palau” tindrien un paper determinant. El ràpid col·lapse austrohongarès del 31 d’octubre de 1918 donaria lloc a una fragmentació de l’immens estat plurinacional.
El gener de 1919 s’inauguraven formalment les negociacions que donarien lloc a la nova pau. S’aplegaren negociadors i representants de totes les potències aliades, sense cap presència ni dels derrotats Imperis Centrals, ni de la nova Unió Soviètica, immersa en aquells moments en una incipient i sagnant guerra civil. Aquestes absències d’entrada ja condemnaven la possibilitat d’una pau duradora. Instal·lats a París durant sis mesos, els autèntics protagonistes foren els mandataris de les quatre potències guanyadores: Wilson (EUA), Lloyd George (GB), Clemenceau(FR) i Orlando(IT). Crida l’atenció la presència italiana, amb ínfules colonials, demanant el que secretament havia possibilitat el seu ingrés a la guerra l’any 1915 a través del Tractat de Londres; la no satisfacció de les esperances colonials a l’Adriàtic en les negociacions seria el que els nacionalistes anomenarien “victòria mutilada” i una de les portes daurades d’accés del feixisme que es venia coent ja a les trinxeres. Quan els negociadors van tancar les “carpetes” de cadascuna de les nacions derrotades se les va citar per a fer el lliurament de les condicions i així van passar a la història els diferents tractats: Versalles (Alemanya), Saint-Germain-en-Laye (Àustria), Neuilly (Bulgària), Trianon (Hongria) i Sèvres (Turquia). Les condicions dels tractats, desproporcionades i humiliants, serien la llavor del futur conflicte mundial de 1939 – 1945. L’únic tractat que seria reescrit és el de Sèvres com a conseqüència de la victòria turca a la guerra de 1919 – 1923 contra els grecs, on els turcs vencedors imposaren les noves condicions al nou tractat de Lausana.
París 1919: Els anomenats “the big four“, d’esquerra a dreta: David Lloyd George, Vittorio Orlando, Georges Clemenceau i Woodrow Wilson (foto: wikipedia.org)
Si fem una comparació amb la situació d’avui dia, els conflictes en l’eix europeu, des del Bàltic al Mar Negre passant per Ucraïna, l’inacabable conflicte a Orient Mitjà o el destí de la moderna Turquia com a potència emergent, la nova Rússia nacionalista i agressiva, l’hegemonia econòmica alemanya a Europa o fins i tot la globalització, tenen més a veure amb les problemàtiques de fa un segle que amb el final de la Guerra Freda. Per tant, es podria dir que el nostre present és net de 1914, en tant que la desaparició de la Unió Soviètica, un fenomen històric sorgit de la Gran Guerra, ens retorna a tensions que van ser origen i conseqüència d’aquest conflicte, l’últim gran enfrontament continental provocat pel nacionalisme. Però per a entendre aquest vincle, cal remuntar-se a 1918. Aquell any, les hostilitats van cessar en les trinxeres dels fronts occidentals, però no en els de l’Est i Orient, on la guerra es va anar extingint al llarg dels següents quatre anys, amb seqüeles decisives per a la resta del segle i el que ve ara ja avançat el segle XXI. Per tant, el que tradicionalment s’ha presentat com una única Gran Guerra van ser, en realitat, dues: una crisi d’Orient als Balcans que inesperadament va desencadenar un altre conflicte de naturalesa diferent entre les majors potències industrials d’Europa, que va desembocar en un sagnant empat, resolt per la intervenció dels Estats Units; aquella crisi, amb les seves pròpies regles, es va prolongar uns anys més. El tancament definitiu l’any 1923 va deixar massa incerteses i desequilibris que no van poder evitar la nova embranzida bèl·lica l’any 1939. Tot i ser un pèl llarg, el resum fet en els paràgrafs anteriors és una interpretació personal del llibre i poso l’èmfasi en determinats aspectes de la història, evidentment n’obviant molts altres. Per a mi, com aficionat a la història contemporània, el temps que abasta la Belle époque, la Gran Guerra i el període d’entreguerres esdevé clau per tal de trobar els elements que ens permetin entendre millor d’on venim i on som. El llibre és una edició de l’any 2014, tot just en el moment de commemoració del centenari de l’inici de la guerra. He arribat a aquests autors a través de lectures relacionades amb temes com és el de les nacions oprimides i el secessionisme associats a la Gran Guerra que trobo fascinants per entendre la realitat europea i, en particular, la posició del catalanisme i del nostre petit país en tota aquella voràgine abans i després de la Gran Guerra. Francisco Veiga, és catedràtic del departament d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i ha estudiat amb preferència l’Europa Oriental, els països de l’antiga Unió Soviètica, i els que conformen la península balcànica i Turquia; és una garantia de qualitat en les anàlisis i interpretacions historiogràfiques força rigoroses que n’aporta en la part del llibre que, des del meu punt de vista és més novedosa i important que és el conflicte en el seu vessant oriental, balcànic, rus en el sentit ampli del terme, tot incloent les zones asiàtiques o túrquiques. Pablo Martín és militar de carrera (Cos d’Enginyers), ha col·laborat en els contingents militars espanyols a l’Afganistan, Iraq i Líban. El llibre es complementa amb un seguit de mapes i làmines que ajuden la interpretació i que són disponibles a http://web.catarata.org/anexos/mapas1gm.html. El llibre és una edició de Libros de la catarata de l’any 2014 amb 318 pàgines. Cada capítol consta d’un petit afegitó amb les cites que es fan en el text i una acurada bibliografia final que compendia totes les cites que s’han fet. Si voleu una bona informació sobre el passat i com ens condiciona el món que tenim ara, aquest és un bon llibre.
Ve de la Primera Part. Questions personals pel proper trimestre m’han portat a repassar algunes de les sagues literàries que no apareixien a la primera part. Segueixo donant prioritat a aquelles que s’han consolidat com una narrativa que no busca l’èxit ni els premis de forma immediata, per això no hi trobareu la gran quantitat que s’estan publicant ara i arreu per les grans firmes, i que el seu èxit futur avui ignorem. També obvio tota la literatura juvenil, que dona grans peces per despertar el cuc de la lectura en els més joves.
Encapçalo amb l’edicio actual com a saga, i anoto les parts i la data de la primera edició.
Vicenç Pagès Jordà: Kennedyana. La dinastia que va crear la trama perfecta, Folch & Folch, 2022.
Sinopsi
Les vicissituds de la família Kennedy són el millor guió imaginable. Arriben als Estats Units fugint de la fam a Irlanda i en quatre generacions arriben a la presidència del país. De sobte, JFK és assassinat a trets. Som en una superproducció que recull els temes de fons que ens fascinen des de la guerra de Troia: l’amor i la mort, la bellesa i la violència, el poder i la pàtria. La protagonitzen assassins obscurs, hereves calculadores, generals ambiciosos, mercenaris cubans, milionaris grecs, espies soviètics, mafiosos i cantants. Se succeeixen els magnicidis i els accidents d’avió, els adulteris i les amenaces de guerra, les conspiracions i les fatalitats. Les seqüeles no es resolen, sinó que es multipliquen en subtrames plenes de tombarelles argumentals.
Vicenç Pagès Jordà ens guia en unes vides que superen qualsevol ficció, i que instauren nous paradigmes en novel·les, sèries i pel·lícules.
Per què Kennedy?
Quan van assassinar JFK el 22 de novembre de 1963, jo tenia vuit anys i recordo perfectament que el meu pare, un botiguer d’Oliana que venia gairebé de tot a la botiga de queviures, inclosos diaris que ens portaven, cada matí i cada tarda, taxis que feien el trajecte de Barcelona a la Seu d’Urgell, em va explicar, què havia passat, la trascendència que tenia i a l’endemà, dissabte vam posar a la venda el diari de la tarda “El Noticiero Universal” que acabava d’arribar.
Aquest és el meu “Per què Kennedy?”. Pagès hi dedica set pàgines, entre les quals diu: “Reconec que no soc gaire objectiu, però estic convençut que l’any 1963 implica un canvi de rasant en la història contemporània[…] La Nova Frontera de la qual parlava JFK va ser substituïda per la Nova Incertesa, ja que cap d’aquells assassinats ha quedat aclarit.”
Tots els gèneres
Pagès mostra com en la llista de gèneres de Netflix [i de qualsevol plataforma] es poden encabir-hi esdeveniments de la família Kennedy. I declara “La nostra aportació consisteix a contemplar el relat de manera global, a relacionar-ne tants components i tantes manifestacions com puguem, des de la nissaga daurada de semidéus fins al reality show més infame, però sense pretensions d’exhaustivitat”.
Vegeu-ne una selecció d’imatges per a gènere d’Acció (JFK salva els tripulants de PT 109, 1963), Documentaries (JFK, 1991 i JFK revisited, 2021); Drama (Jackie, 2016); Horror (el film en súper-8 que gravà Abraham Zapruder); International (Jackie va lluir el francès amb De Gaulle, 1961); Music & Musicals(Happy birthday, Mr. President); Romance(Jack & Jackie encarnen la imatge perfecta de joventut i bellesa, tipus anunci de ginebra); Thriller (Thirteen days, 2000 amb la crisi dels míssils soviètics)
Dramatis personae
Pagès descriu amb les paraules justes, precises i exactes cadascun dels personatges: […] els quatre germans posseïen aquest encant, [una combinació de decisió, ambició, idealisme i una alegria especial que resulta igualment atractiva] que no es pot separar de l’atractiu físic. Eren joves, guapos, brillants. Sabien parlar, sabien vestir, sabien moure’s i n’eren conscients[…]. Els interessaven totes les formes del poder, i en totes excel·lien: els diners, la política, el sexe, els mèdia, la influència…
Amb divuit línies narra la biografia de Lee Harvey Oswald, tan breu com amena. A Jacqueline Bouvier la descriu amb ets i uts amb vint-i-quatre línies amb dades i fets poc coneguts i sense cap adjectiu.
També descriu a Marina Prusakova, parella de Lee Harvey Oswald i Jimmy Hoffa, líder del sindicat de camioners, amic de gàngsters i protegit de l’FBI. I altres personatges com Edgar Hoover, director de l’FBI, Aristotelis Onassis & Maria Callas, Marilyn Monroe, Lyndon B. Johson, Nixon, Elizabeth II entre altres.
I acaba: “Ens trobem davant una superproducció que recull els temes de fons que ens fascinen des de la guerra de Troia: l’amor i la mort, la bellesa i la violència, el poder i la pàtria.”
The Kennedy women
Pagès descriu la cara i la creu, de la família Kennedy, dels Bouvier i dels Onassis en el capítol Entre el rosa i el groc. Tot està documentat, tot i així de tan gros no t’ho creus o sí!
Imatge: Les germanes Bouvier, Lee Radzivill i Jackie Kennedy de vacances.
Una petita obra mestra
L’obra de Pagès té dues parts i un total de tretze capítols, en cadascun dels quals aborda una temàtica: aquell novembre (l’assassinat); les dones de negre (les vídues); les tragèdies gregues; entre el rosa i el groc; i l’art de morir, corresponen als set capítols de la primera part. Salpebrats amb tres episodis pagesians o kennedyans de collita pròpia: el milionari del te, les dues cares de Jackie i l’heroi del pacífic. Contes molt breus i excels.
La segona part abraça sis capítols: en el Palau de Troia; fills de la televisió; confluència de crescendos; quan la realitat és inversemblant; i conspiració o paranoia. Entrecapitulat trobem ara quatre episodis més kennedyans: les dues morts de JFK, la Pietà de Chanel, Marina i Àlik, dos cosins.
Tota una enciclopèdia kennedyana en només dues-centes vint-i-set pàgines. Quina sort que teniu els qui encara no l’heu llegit, quina sort també pels qui el podem tornar a llegir. Un bon llibre i un bon amic no deceben mai.
Vicenç Pagès Jordà
Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963 – Torroella de Montgrí, 2022) és un dels escriptors fonamentals de la narrativa catalana contemporània. Va debutar amb Cercles d’infinites combinacions (1990) i l’any 1997 va veure la llum el seu primer gran èxit, la novel·la curta Carta a la Reina d’Anglaterra, i el seguirien Un tramvia anomenat text (1998), i la novel·la La felicitat no és completa, premi Sant Joan 2003. També ha obtingut reconeixement amb els reculls de contes En companyia de l’altre i El poeta i altres contes, així com amb Els jugadors de whist, que va ser un èxit de vendes i va obtenir el premi Crexells a la millor novel·la de l’any. Kennedyana és el llibre que tanca la seva obra.
Més informació
Joaquim Noguero: El joc a tot o res, ‘Kennedyana’ com a regla. Repassa la trajectòria de l’enyorat Vicenç Pagès Jordà, en un recorregut que desemboca a ‘Kennedyana‘ obra pòstuma editada per Folch i Folch. Llegiu-lo aquí
Ed. Antoni Bosch / Barcelona / 2023 / 232 pàgines.
Un llibre força interessant que de forma breu fa un recorregut des del Big Bang fins a l’extinció térmica de l’univers, d’aquí a 10.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000 anys (10 elevat a 40). Recorre la trajectòria per la que ha passat l’univers des del seu naixement fa 13,800 milions d’anys, de fet això és de l’ordre de 10 elevat a 10, per tant encara estem en un univers molt i molt recent.
Explica el procés de formació de les estrelles, les galàxies i els planetes en un univers en expansió, que avui mesura una distància de 93.000 milions d’anys llum i que inclou 400.000 milions de galàxies dins l’univers observable.
El procés de la vida comença amb els primers organismes fotosintetitzadors i a partir d’aquí a través de llargs processos de protoevolució arriben els primers organismes unicel.lulars procariotes i eucariotes fa uns 2 milions d’anys.
Repassa les explosions de diversitat, com el càmbric, i les grans extincions, com les del devònic i el cretàci, i els periodes glacials. Avança fins al naixement dels organismes pluricelulars i la seva evolució cap a peixos, rèptils, mamífers… fins l’arribada dels simis que per selecció natural van acabar conformant l’espècie Homo. Homo habilis, Homo erectus i finalment Homo sapiens, ara fa 315.000 anys.
Pensem que una mutació té lloc una vegada cada mil milions de còpies. I això és l’evolució, la selecció natural de gens basada en la seva utilitat evolutiva.
Arribats a l’ésser huma passa per damunt d’alguns esdeveniments fonamentals de la nostra historia. El període de caçadors recol·lectors, sobre els que afirma que tenien millor salut que els humans del període agrari posterior. A partir de la revolució agrícola les poblacions varen prosperar, va començar a escassejar el menjar i els recol·lectors van caure en “la trampa del sedentarisme”.
A partir d’aquí les societats van entrar en un procés de crisis cícliques a través d’un procés d’ Expansió /Tensió / Crisi / Depressió / Recuperació, que s’ha anat succeint alhora que bastia la historia de la humanitat.
Resulta difícil trobar un fil que uneixi tots els esdeveniments de principi a fi, probablement l´increment de la complexitat és l’únic fil que s’ha identificat fins ara.
Finalment arriba al moment actual, a l’antropocè, en el que els humans podem ser capaços, a través de la tecnologia i el coneixement de construir diverses possibilitats de futur. Acaba fent una prospecció cap als futurs imaginables. Futur projectat / Futur probable / Futur possible / Futur descabellat.
En aquest llibre, el geòleg, paleontòleg i arqueòleg Eudald Carbonell fa una reflexió sobre el moment problemàtic en què es troba la nostra espècie. La hipòtesi de partida és el moment crític del sistema humà immers en una espiral rapidíssima de canvis provocats per la pròpia cultura humana que modifica de forma brusca el propi sistema natural en què els humans hi viuen i hi interactuen. L’alteració del propi sistema aboca l’Homosapiens a un col·lapse futur o a l’extinció de l’espècie. L’autor planteja un decàleg de mesures que, de cara a la supervivència, caldria desenvolupar per la cultura humana en aquests moments avançats de la revolució científica i tecnològica. Aquest seria un moment important i clau, per intentar revertir el moment critic de l’espècie, aprofitant el que anomena socialització del coneixement i del pensament, per tal de fer possible avançar en el procés d’humanització implicit en l’evolució cultural humana i culminar-ho, tot aconseguint que la nostra espècie pugui deslliurar-se de la influència atzarosa de la selecció natural i portant-la cap a la posthumanitat com a final adaptatiu d’una espècie que aconsegueixi un equilibri dins del seu sistema humà i en interacció no destructiva amb el sistema Terra.
La proposta del doctor Carbonell és la reflexió i l’actuació en el marc d’una evolució responsable i un progrés conscient sempre sota el que anomena consciència crítica de l’espècie, que seria el primer punt del decàleg a seguir. Concepte complex que jo resumiria tot dient que és tractaria d’estendre i socialitzar els avenços de la revolució científica i tecnològica amb esperit crític i des de la visió evolucionista. Els següents punts estan íntimament relacionats amb el primer. La individualitat col·lectiva planteja una nova societat que fuig del denostat individualisme i del col·lectivisme per construir des de l’individu conscient i crític. La consciència operativa i la socialització de la tecnologia són dos punts importants del catàleg necessaris per a construir la nova societat posthumana que propugna l’autor. La crítica total a l’actual fase de globalització és la introducció d’una nova proposta, la planetitzacio que en Carbonell defineix com la culminació del procés d’humanització quan la humanitat, amb consciència operativa, es pugui veure lliure de l’aleatorietat derivada de l’evolució biològica conduïda per l’atzar de la selecció natural. El camí cap a la planetització ha d’anar acompanyat d’un increment de la diversitat que allunyi l’homogeneïtat negativa que aporta la globalització, la desaparició dels líders i de la jerarquia social així com la necessària i ben argumentada feminització de l’espècie. Culminar el procés d’humanització conduirà a la socialització de la tecnologia per a tothom, al coneixement total de les interaccions entre els sistemes naturals i a un equilibri social i ecològic de l’espècie. Amb unes darreres reflexions en forma d’epileg conclou l’obra.
És un llibre molt interessant i adient en els temps que corren. El resum en poques paraules seria que o canviem o ens extingim. Potser el problema que li veig com a llibre digultatiu, és una prosa una mica farragosa i una manera de construir frases que en molts casos complica la lectura i fa que hagis de tornar endavant i enderrera per no perdre el fil. Es donen per asentats i coneguts tot un seguit de conceptes biològics que molt del públic lector segurament no coneix amb familiaritat: el concepte no intuïtiu de selecció natural, l’hominització i la humanització i/o les diferències entre els dos procesos i altres conceptes propis de la biologia evolutiva que el gran públic probablement no dominarà. Malgrat tot, la lectura és recomanable per a persones que vulguin informar-se del repte (i les possibles solucions) que per a la nostra espècie suposen els accelerats canvis que la nostra cultura introdueix en el sistema humà i en el conjunt de la Biosfera.
El llibre ha estat publicat per Ara Llibres, l’any 2022, amb 212 pàgines i enquadernat amb tapa tova.
Eudald Carbonell i Roure (Ribes de Freser, 1953) és doctor en Geologia del Quaternari per la Universitat Pierre i Marie Curie, París VI (1986) i en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona. Va ser director de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) entre l’any 2004 I el 2015. Actualment és l’investigador principal del Grup d’Autoecologia Humana del Quaternari de la Universitat Rovira i Virgili, d’on és catedràtic de Prehistòria. És també codirector del Proyecto Atapuerca i director general de la Fundación Atapuerca.
Títol: Anestesiados. La humanidad bajo el imperio de la tecnología Autor: Diego Hidalgo Ed. Catarata. Col·leció Mayor Madrid, 2021
Anestesiados, m’ha semblat un llibre interessant malgrat que se n’ha fet poca difusió, potser pels pocs mitjans publicitaris de l’editorial Catarata o perquè els temes que tracta no són molt grats a les grans companyies tecnològiques.
Diego Hidalgo
Especialista en ciències socials té un màster en Relacions Internacionals per Sciences Po (París) i un màster en Sociologia per la Universitat de Cambridge. Amb experiència en el món empresarial ha sigut fundador de diverses empreses, Amovers una plataforma per llogar i compartir cotxes, Pontejos per conservar i preservar edificis antics i amb solera i Ballensworth per invertir en temes mediambientals i socials. Actualment també és Conseller de l’Ordre Militar de Malta davant el Marroc.
Anestesiados
Partint d’una ingent documentació fa un retrat descarnat del desenvolupament tecnològic digital que ens envaeix per tot. En efecte, la connexió digital ha modificat la forma de relacionar-nos i de pensar. Fa una sèrie de reflexions sobre aquesta tecnologia invasiva que si bé ens aporta elements positius també sembla portar-nos cap esdevenir persones i una societat excessivament dirigides i anestesiades.
Es preocupa dels efectes negatius i de l’impacte social dels productes basats en la intel·ligència artificial (I.A.). Considera que les opcions tecnològiques no són mai neutrals i sempre porten connotacions psicològiques, polítiques, socials i/o econòmiques que ens limiten la llibertat.
Ens parla de l’addicció digital de la necessitat de limitar-nos el temps d’ús en què estem connectats, de la problemàtica que ve amb la xarxa 5G que permetrà als dispositius interactuar entre sí, crear ciutats intel·ligents i entorns domotitzats i això ens farà perdre encara més aptituds com el càlcul mental, la memòria, el sentit de l’orientació,…
Degut a les xarxes i als estímuls que ens produeixen, creix la nostra producció de dopamina que estimula el desig en detriment de la satisfacció duradora. Hi ha un increment de la pressió social, de les comparacions permanents, de la continua impressió de ser jutjats.
La I.A. contribueix a debilitar els mecanismes de l’autoritat, a imposar un programa neoliberal que aspira a desregular en benefici d’una llibertat a curt termini, però amb efectes perjudicials al cap d’un temps, que fa que ens costi adonar-nos-en. També porta a manipular la nostra voluntat mitjançant tècniques persuasives que transmeten sentiments positius o negatius de manera que la llibertat humana queda condicionada amb aquestes tecnologies persuasives.
Un altre efecte negatiu de què ens parla és la vigilància i/o el control de les persones. En tenim exemples en les càmeres que s’instal·len als carrers de les nostres ciutats i a la Xina de Xi Jinping amb el sistema de crèdits socials. Està en la mateixa línia de Yuval Noah Harari quant ens diu:
“La democracia está dando poder a las emociones del pueblo, y si las emociones pueden hackearse facilmente, la democracia también es susceptible de ser hackeada”.
La part positiva és l’explicació que ens donen per convèncer-nos dels avantatges de la I.A., facilitar-nos la vida, millorar la nostre salut, tenir més seguretat,…
Sembla que la finalitat de la I.A. i la robòtica és la tecnologia mateixa i no les persones. És cert que al sotmetre la natura a la producció ha estat possible el desenvolupament econòmic i tecnològic que ha millorat les nostres condicions de vida. Però hem de tenir molta cura de què al modelitzar-ho tot (incloent el ser humà i la societat) amb la I.A. no perdem la visió de què el ser humà ha de ser la finalitat de qualsevol projecte de millora, de manera que si bé la interconnexió, ens ha de facilitar la vida, no ens han d’empobrir ni manipular el pensament.
Haurem de trobar un nou sentit a la vida. Els robots i la I.A. expulsen als humans del mercat laboral i haurem de dedicar aquest temps a l’esport, a la cultura (camp en el que ja hi trobem pintures fetes per I.A., i composicions musicals fetes a partir d’algoritmes). Es pregunta: serà possible conviure amb un ordre digital dissenyat per eliminar la incertesa i la casualitat que són l’essència de la experiència vital humana? Respectaran els robots la nostra autonomia i llibertat?
La ideologia solucionista ens diu que tot problema té una solució tecnològica. El paradigma solucionista segueix la teoria d’Adam Smith de la mà invisible que s’estén més enllà de la regulació de mercats. Crea l’Homo Deus del que també ens en parla Yuval Noah Harari. Evidentment, segueix considerant el creixement econòmic com a infinit i l’individu com un producte més al que la identitat li ve imposada des de fora.
Per els solucionistes sembla que no queda clar que passarà amb els individus que no s’integrin en aquesta ideologia binària de interconnexió amb les màquines i en què tot ho resolt la tecnologia de manera que el progrés ve dels guanys generats per l’augment de productivitat que ens porta la innovació. En canvi si que ens presenta els límits i les mancances d’aquest discurs que no considera els problemes de medi ambient, les desigualtats, els problemes polítics,…
També es preocupa de les noves oligarquies mundials en aquest camp. Els que creen la I.A., Google, Apple, Amazon, Facebook, Microsoft,… i els que la fan servir Tesla, Uber, Airbnb, Netflix,…Considera que en base a l’aparent gratuïtat dels serveis ens imposen un pagament indirecte a través de la publicitat i del control de les nostres vides a través del coneixement dels nostres costums. Són uns gegants despòtics que consideren no necessaris els contrapoders i que actuen com dèspotes il·lustrats que estan per sobre dels estats, als que ni tan sols els hi paguen els impostos corresponents, gràcies a regulacions fiscals favorables aconseguides amb les “portes giratòries” i altres sistemes similars d’abús estructural en la seva posició dominant.
Evidentment es mostra plenament partidari de reactivar les accions antimonopoli per contrarestar aquets gegants tecnològics desenvolupant també solucions per les anomalies fiscals.
Seguint a Isaac Asimov que ja l’any 1942 ens parlava de lleis per aplicar a la implementació dels robots i fent un pas més cap als robots actuals que gràcies als seus algoritmes són capaços d’influir en les nostres emocions, veu la necessitat de implementar la I.A. en base a compromisos ètics que controlin la vulnerabilitat que augmenta amb la dependència tecnològica.
Els humans haurien de controlar la tecnologia i no aquesta controlar els humans. Hem de despertar l’esperit crític, tenir objectius independents de la tecnologia, ser capaços de pensar per nosaltres mateixos limitant les interconnexions, mirar la gratuïtat amb recel, saber aturar-nos i meditar,…
Dona molta importància a l’educació dels fills, a la necessitat de donar exemples positius, que facin servir la tecnologia enlloc de deixar-se utilitzar per ella.
S’ha de reafirmar l’estat de dret com a defensa enfront al possible mal ús de la I.A., per exemple en la recopilació i utilització de dades personals o amb una vigilància pública abusiva.
Cap al final ens dona un missatge molt clar:
“Cuando una persona decide de manera voluntaria utilizar la tecnologia, cuando sopesa los objetivos y las consecuencias de su uso, cuando es capaz de limitar su uso y seguir siendo dueña de ella misma, la tecnologia es lo que se supone que debe ser: una herramienta maravillosa a su Servicio”.
En resum un llibre interessant, que ens adverteix dels perills de confiar massa el nostre futur a la tecnologia i a la I.A. tot i que en cap moment s’hi mostra “negacionista”.
El llibre és una història del capitalisme. La referència al setè de cavalleria és deguda al paral·lelisme que estableix l’autor entre el general Custer, guanyador de nombroses batalles contra els indis nadius de nord-Amèrica, però que finalment va perdre la darrera a Little Bighorn, on va resultar mort. De la mateixa manera planteja que la deriva del capitalisme actual, liderat pels Estats Units, s’ha anat adaptant i superant en tot moment les crisis que ha tingut però que comença a donar símptomes de decadència.
Al llarg del llibre, Alfons Durán-Pich fa un recorregut cronològic i molt interessant sobre l’evolució i desenvolupament del capitalisme, fins els nostres dies.
Parteix del fet que el dret a la propietat privada, consagrat durant l’Imperi Romà, és el requisit essencial, legitimat com a “Dret Natural”. I sosté que el capitalisme té tant de “natural” com els “drets de propietat”, és a dir, res. Sorgeix amb el pas de produir per utilitzar a produir per intercanviar.
El protocapitalisme, entès com a acumulació de bens, el comencem a trobar entre els segles XI al XV . Va ser a les ciutats on el comerç comença a fomentar la transformació de matèries primeres en productes. Això agafaria molta més volada amb el comerç marítim especialment a partir del descobriment d’Amèrica.
Al segle XVI els holandesos creen la borsa d’Amsterdam. A partir d’aquí l’Estat agafa protagonisme i és qui garanteix la legalitat de les transaccions. El capitalisme comença a apropiar-se de les institucions de l’Estat i les utilitza segons la seva conveniència.
Resulta interessant la reflexió que fa sobre per què el capitalisme es va desenvolupar millor dins l’àmbit del protestantisme. Els protestants veien la feina ben feta com una responsabilitat davant de Déu, mentre que els catòlics veien el treball com un càstig diví.
Durant la Il.lustració la teoría económica dominant, el mercantilisme, consistía en augmentar exportacions i reduir importacions per acumular or.
Adam Smith va teoritzar el principi del lliure mercat i que sense intervenció externa, el mercat s’autoregula. Com va dir Kant, no hi ha res tan pràctic com una bona teoria.
El tràfic d’esclaus cap a Amèrica va aportar grans capitals a Europa que van permetre l’esclat de la revolució industrial, que va contribuir a l’expansió del capitalisme.
Bé, el llibre va avançant amb Smith, Ricardo, Malthus i els seus crítics com Marx, Bakunin o Proudhon. Quan arribem al segle XX, als Estats units comencen a veure’s, especialment en la indústria automobilística, noves formes de gestió, orientades al consumidor.
Després dels desastres de la primera guerra mundial va ser Keynes qui va aportar una nova visió, que qüestionava el dogma de la no intervenció de l’Estat.
Amb la segona guerra mundial, el complex militar-industrial es va constituir en la columna vertebral del nou capitalisme nord-americà.
Més endavant Milton Friedman i els seus epígons, els Chicago Boys van impregnar el món amb una ideologia econòmica radical que es podria resumir en que “el govern és dolent, el mercat és bo”. A partir d’aquest moment va agafar volada la revolució conservadora capitanejada per Reagan i Thatcher. I a partir de 1989, amb la caiguda de la URSS va arribar la globalització, el “pelotazo”, la desregulació, la crisi del 2008 i en general la socialització de les pèrdues i la privatització del beneficis.
Segons J. S. Mills, “Es fan rics mentre dormen, sense treballar, sense arriscar. I si algú de nosaltres es fa ric mentre dorm, d’on creu que procedeix aquesta riquesa?…del fruit de la feina dels altres“.
Se’ns ha fet creure que l’ésser humà és egoïsta, poc solidari i violent per naturalesa, que es mou només per l’interès i cobdícia. Aquest pensament ha vingut avalat per “científicament” per múltiples estudis de psicologia social que demostraven que els humans tenim una fina capa de civilització que quan es trenca, ens converteix en bèsties capaces de fer el mal.
Ja des del segle XVIII el discurs filosòfic de Thomas Hobbes ens advertia que “l’home és un llop per a l’home” i que si la societat no el controlava a través del poder de l’estat, la repressió i les institucions, tot aniria malament. Oposant-se diametralment a aquest pensament trobem Jean-Jacques Rousseau, que sostenia que l’home es bo per naturalesa i que és precisament la societat qui el malmet a través de la misèria, la violència de l’estat o la injustícia.
En aquest assaig Rutger Bregman desmonta, un per un, molts dels mites que el poder ha volgut convertir en dogma, sobre la necessitat de control per evitar la maldat intrinseca dels humans. Comença estudiant els bombardejos alemanys sobre la població civil de Londres durant de la Segona Guerra Mundial, que tenien la intenció de causar el caos i la barbàrie, i en realitat el que provocaven era solidaritat i ajuda mútua. També desmenteix la versió dels militars sobre les inundacions degudes al Katrina i demostra que la gent s’ajudava i que en realitat el pànic de les elits apareix perquè els poderosos pensen que la gent és com ells.
Descriu alguns estudis força interessants sobre evolució biológica de mamífers que demostren la supervivència dels més sociables. Desmenteix les proves que pretenien demostrar clars indicis de belicositat en la prehitòria i els atribueix al pas del caçador-recolector a l’agricultor sedentari: “Amb els primers assentaments i la invenció de la propietat privada va començar una nova època de la història de l’ésser humà: l’1% va començar a oprimir el 99%. Els fanfarrons van passar de capitans a generals, de cabdills a reis. El temps de la llibretat, igualtat i fraternitat s’havia acabat.”
Tractant-se d’estudiar el mal, no podía pasar per alt el tema del nazisme. Basant-se en les conclusions de Hannah Arendt sobre la banalitat del mal, descriu alguns estudis de psicologia social que demostren que l’ésser humà es deixa seduir pel mal quan aquest es presenta disfressat del bé.
Cliqueu aqui per anar a REVOLUCIONS OBLIDADES (1 de 3)
Cliqueu aquí per anar a REVOLUCIONS OBLIDADES (2 de 3)
Les revolucions de la primera postguerra: Alemanya i Hongria
En acabar la Gran Guerra es produeixen moviments revolucionaris per tota Europa i en alguns casos acaben en guerres civils. Les revolucions d‘Alemanya i Hongria, produïdes en aquest context, són fortament influïdes per la revolució bolxevic.
Alemanya
A Alemanya, la situació a l’estiu de 1918 és desesperada econòmica i militarment. La manca de provisions i vitualles i la situació bèl·lica amb els fracassos i el desgast de les ofensives d’estiu i l’entrada en guerra dels EUA són un punt d’inflexió definitiu. El directori militar, poder de facto (Hindenburg i Ludendorff), és conscient de la derrota, però no aborda directament les conseqüències. Dimiteixen i deixen la “patata calenta” al parlament absent durant la guerra, esperant que el nou govern fos qui negociés l’armistici. El liberal baró Max de Baden forma govern i els socialdemòcrates (SPD), el partit majoritari, tocaran “poder” per primera vegada. El kàiser dubta i cal sacrificar-lo per evitar la revolució (el mirall bolxevic és molt present); el govern indueix l’abdicació del kàiser que fuig del país.
El general Erich Ludendorff (1865 – 1937) autèntic dirigent del Directori Militar durant la guerra (hmong.es) El mariscal Paul von Hindenburg (1847 – 1934) el vencedor de la batalla de Tnnenberg i teòric superior de Ludendorff (wikipedia.org) Maximilien de Baden (1867 – 1929) primer canceller després de la plantada dels militars (wikipedia.org) En la foto Hindenburg, Guillem II i Ludendorff durant la guerra (nuevatribuna.es) La premsa internacional del 10 de novembre de 1918 anuncia l’abdicació del kàiser (alamy.es)
Els socialdemòcrates es troben dividits des del primer moment de la guerra en un sector majoritari, el SPD, partidari de la guerra (n’havia votat el crèdits necessaris) i una escissió minoritària (USPD) que no n’era partidària. Fins i tot, un sector, l’anomenada Lliga Espartaquista, s’havia posicionat clarament en contra des de l’inici; els seus dirigents Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht eren a la presó i van sortir en llibertat després de l’armistici. Luxemburg, una gran teòrica, molt crítica amb els bolxevics per la seva manca de llibertat, creu, amb raó, que a Alemanya no hi ha les condicions per a una revolució a l’estil bolxevic. En el majoritari SPD destaca la figura de Friedrich Ebert, contrari a la revolució com la gran majoria de dirigents del seu partit. Però els fets avancen a gran velocitat i quan el dia 9 de novembre Guillem II se’n va del país, hi ha un gran buit de poder i una revolució que sembla que avança a gran velocitat en diferents escenaris. L’SPD nota el vertigen i un dels seus dirigents Philip Scheidemann proclama la República des del Reichstag a Berlín. Ebert no té clara la idea de República, però ha de guanyar temps i serà nomenat canceller del govern provisional el mateix dia.
Friedrich Ebert (1871 – 1925) primer canceller de la proclamada República alemanya i després primer president de la constitucional República de Weimar fins la seva mort l’any 1925 (wikipedia.org) Philipp Scheidemann (1865 – 1939) en un discurs des del balcó del Reichstag el 9 de novembre. dia que va proclamar la República (wikipedia.org) Els dirigents espartaquistes i després comunistes Rosa Luxemburg ( 1871 – 1919) i Karl Liebknecht (1871 – 1919)
Dies abans que passés tot això a Berlin, a finals d’octubre esclata l’espurna que encén la revolució: A Kiel i Wilhelmshaven s’amotinen els mariners i formen Consells de Soldats. Els obrers de les drassanes secunden els mariners i constitueixen Consells d’Obrers. El moviment i les vagues s’estenen per tot el territori i el dia 9 de novembre és una jornada de vaga revolucionària. Aquí enllacem amb els fets narrats en l’anterior paràgraf. Liebknecht, alliberat pocs dies abans, proclama la República soviètica des de l’ajuntament de Berlín, però té un molt escàs seguiment: els obrers no estan per experiències bolxevics. Dos dies després, el dia 11 de novembre el govern provisional signarà l’armistici i quedarà ja formada per a la història la “punyalada per l’esquena”: segons això, les tropes alemanyes eren invictes i havien estat els polítics d’esquerres, banquers i jueus els que havien traït el país provocant la derrota. Els intents de Liebknecht de reproduir el model soviètic seran derrotats al Reichstag on el delegats obrers, majoritàriament socialdemòcrates, desestimen les propostes de Liebknecht.
Mariners revolucionaris desfilant a Wilhelmshaven els inicis de novembre de 1918 (wikipedia.org) La fotografia inferior mostra una manifestació d’obrers a Kiel el novembre de 1918 (wikipedia.org) Barricades a Berlín el desembre de 1918 (wikipedia.org)
Per Nadal de 1918 una greu crisi sacseja el país: es produeixen enfrontaments armats entre els mariners revolucionaris i tropes governamentals; la resposta de les tropes és poc eficaç i Ebert fa un gir en la seva estratègia: per derrotar els revolucionaris i seguir amb la seva proposta institucional necessita tropes fiables que trobarà en els Freikorps, tropes irregulars ultranacionalistes, lligades a l’extrema dreta que pul·lulen pel país després de l’armistici. Els xocs de Nadal han provocat víctimes i els ànims continuen encesos. Les manifestacions són massives i ja en el mes de gener de 1919, enmig de les marxes, els Espartaquistes que, a finals d’any havien fundat el partit comunista (KPD), decideixen passar a la revolta. Ebert aprofitarà el moment per utilitzar els Freikorps que entren a la ciutat i reprimeixen les protestes de manera brutal (entre 1000 i 2000 morts) i amb Liebknecht i Luxemburg, que no havia participat en la insurrecció, brutalment assassinats. A Berlin havia acabat l’assaig revolucionari, però l’estratègia d’Ebert havia introduït la brutalització de la política, havia creat l’enemistat perpètua entre socialistes i comunistes i havia donat el bateig de foc a molts dels futurs nazis formats en les files del Freikorps.
Membres contrarrevolucionaris dels Freikorps de la Brigada Ehrhardt a Berlín (wikipedia.org) La repressió de la insurrecció revolucionària de gener, assassinats als carrers de Berlín (historiesdeuropa.cat) La Dolchstosslegende, la “punyalada per l’esquena” que va començar a circular poc després de l’armistici (wikipedia.org)
Si voleu llegir una història semblant però amb matisos diferents seguiu aquest enllaç dins del mateix blog.
Hongria
El cas d’Hongria és diferent en quant a producte de la revolució (en aquest cas serà una efímera revolució bolxevic) i del resultat final que desembocarà en una dictadura militar. Hongria formava part de la doble corona de l’Imperi Austrohongarès. Carles (I d’Àustria i IV d’Hongria) havia abdicat després de la derrota contra els italians a la batalla de Vittorio Veneto (2 de novembre de 1918). Es formen Consells de Soldats a Budapest (com els soviets a Rússia) i juntament amb polítics opositors formen un Consell Nacional; aquest moviment de novembre de 1918 és conegut com a Revolució dels Crisantems i es proclamarà la República Popular d’Hongria amb Mihály Károly un aristòcrata i terratinent que havia evolucionat a postures democràtiques. Les mancances, l’atur, la inflació són brutals, ningú reconeix el nou règim i els països veïns (txecs, búlgars i romanesos), aprofiten el descontrol del final de la guerra per envair Hongria. Aguantarà uns pocs mesos i el març de 1919 renunciarà a la presidència.
Mihály Károly (1875 – 1955) dirigent de l’efímera República Popular d’Hongria (wikipedia.org) Dues instantànies de la Revolució del Crisantem a Budapest (wikipedia.org)
El buit de poder l’ocupen socialistes i comunistes, totalment minoritaris en un país totalment agrari amb un proletariat incipient, que proclamen la República Soviètica d’Hongria (21 de març de 1919), amb el socialista Sándor Garbai com a teòric líder de la república, però amb el comunista Béla Kun com a líder real i efectiu de la República. Kun es posa en marxa i comença una ràpida activitat legislativa: s’aboleixen els títols nobiliaris, es decreta la igualtat entre homes i dones, augmenta els salaris, decreta la jornada de vuit hores, introdueix la democràcia del consells obrers, però no reparteix la terra, en un país totalment agrícola. Els pagesos no accepten les cooperatives agràries estatals que el govern promou i s’hi posicionen en contra del govern.
Proclamació de la República soviètica d’Hongria a les escales del Parlament. En el centre Béla Kun (wikipedia.org) Tropes revolucionàries partidàries de la República Soviètica desfilant a Budapest (wikipedia.org) Béla Kun (1886 – 1938) va fer una revolució proletària en un país amb poca classe obrera (wikipedia.org) Cavalleria romanesa entra a Budapest i posa fi a l’experiment soviètic i inicia uns mesos de l’anomenat terror blanc (wikipedia.org) Myklós Horthy (1868 – 1957) almirall i regent d’un país sense rei ni mar (wikipedia.org)
Mentrestant el país està assetjat per tropes estrangeres i tot i que a l’estiu la contraofensiva hongaresa té un cert èxit contra els ocupants txecs, les tropes romaneses, amb el suport de França, entren a Budapest (3 d’agost de 1919) i acaben amb el govern revolucionari. L’exèrcit romanès es retirarà, quedant-se, això si, la Transilvània i instaurant a Budapest un dictador l’almirall Myklós Horthy, cap de l’exèrcit contrarevolucionari que instaurarà un govern autoritari amb el suport de l’església i de les classes agràries. El règim d’Horthy durarà el període d’entreguerres i gairebé tota la segona guerra mundial, fins a l’any 1944, però la història d’Horthy no és el que abordem aquí. Béla Kun, per la seva part, tindrà una vida dedicada a la revolució per diversos llocs d’Europa i finalment l’any 1938 serà afussellat en les brutals purgues de Stalin.
L’any dels miracles: les revolucions europees de 1848
Per entendre les revolucions de 1848, cal girar la vista enrere per tal de situar-nos en el món que aquests processos revolucionaris van qüestionar i enfonsar: l’Europa post napoleònica i el congrés de Viena (1815) defineixen el context de quasi retorn al món de l’Antic Règim. Rússia, Anglaterra i Àustria marquen una sèrie de principis clau per a la nova Europa: la recuperació legítima de les corones, sobretot pels Borbons a França, l’equilibri continental, la repressió de qualsevol contestació al nou ordre, l’abolició de les conquestes revolucionàries i la tornada al tradicionalisme. Aviat es van adonar que la reacció total era impossible i que s’havien de fer algunes concessions. Les fronteres d’Europa es van moure de manera molt significativa. A França tornà al tron Lluis XVIII el qual atorga una constitució i s’envoltà d‘un govern ultra-reaccionari. Àustria, malgrat la seva pobre aportació militar en les guerres napoleòniques, va ser amb el primer ministre Metternich el principal guanyador (concedit pels interessos de la resta de potències); Metternich es va convertir en una mena de far de les essències del Congrés de Viena. Alemanya havia passat d’una estructura microestatal de 360 estats a una Confederació Germànica amb un regne en ascens, Prússia. Rússia, amb un tsar místic semblava quedar ancorada en temps passats. Itàlia era, en expressió de Metternich, “una expressió geogràfica” amb un control directe o indirecte d’Àustria. Els vencedors continentals de Napoleó, Àustria, Prússia i Rússia, constituïren la Santa Aliança, una nova forma d’introduir la diplomàcia en els conflictes europeus i amb capacitat de resposta militar als intents de contravenir l’estatus quo. Gran Bretanya, tot i donar suport, va voler quedar al marge.et
El Congrés de Viena en caricatura de l’època: els diferents monarques vencedors es reparteixen el mapa d’Europa que aguanta estirat a terra el ministre Talleyrand, mentre Napoleó intenta separar França (okdiario.com) Lluis XVIII (1755 – 1824) primer monarca de la restauració borbònica (wikipedia.org). (buscabiografias.com) Klemens von Metternich (1773 – 1859) (wikipedia.org) Mapa de la Confederació Germànica amb els límits marcats per la línia vermella. Incorporava els diferents estats alemanys i una part de l’Imperi Austríac; Prússia, en blau, estava separada geogràficament en dues meitats que minimitzaven el seu poder emergent (gifex.com)
Malgrat els intents de les elits de Viena, la burgesia i les masses protagonitzaren al llarg de les dècades següents una mena de revolució endèmica per tot el continent: antics militars, intel·lectuals o burgesos amb una visió trans-europea: El liberalisme polític va ser el primer en qüestionar la Restauració, amb diferents estils de revolució (moderada, democràtica – radical o fent èmfasi en la qüestió social); en un primer moment van sorgir les societats secretes, els Carbonaris. El primer referent liberal europeu és el “pronunciament” de Riego a España (1820) que reinstaura la Constitució de 1812, la “Pepa”, moviment avortat tres anys després per la Santa Aliança; el moviment espanyol tindrà repercussions en altres intents, també fallits, al Regne de les Dues Sicílies (1820), el Piemont (1821), a Rússia, amb els Decambristes (1825) o a Grècia on la revolució es transformà en guerra contra els otomans i en independència l’any 1821.
Imatge de Rafael del Riego (1784 – 1823)Cerimònia secreta d’inicicació dels Carbonaris
Una segona tongada de revolucions liberals es produïren els anys 1830 – 31. A França amb l’arribada al tron de Carles X, rei ultra – reaccionari, es convoquen eleccions, tancades, censatàries, que són anul·lades pel triomf no desitjat dels liberals. La insurrecció posterior (juliol de 1830) farà que els burgesos agafin el control amb un nou rei, Lluís Felip d’Orleans amb principis constitucionals. Durant aquest bienni també hi haurà moviments fracassats a Polònia, Itàlia central i Bèlgica que aconseguirà la independència d’Holanda en el que serà el primer trencament del mapa europeu de Viena. Durant els anys posteriors (1831 – 1847), el liberalisme guanyarà terreny per diferents llocs d’Europa: a la Gran Bretanya amb successives reformes en sentit liberal i amb l’aparició del moviment Cartista que acabarà fracassant. A Suïssa una guerra civil (1847) arracona els catòlics reaccionaris i acosta el país cap al liberalisme. A Espanya, de manera similar la Guerra Carlina (1833 – 1840) arraconarà els absolutistes. Durant aquests anys es produeixen escissions dins del liberalisme (moderat, radicals, democràtics), naixeran de manera incipient els primers moviments socialistes i s’anirà consolidant el nacionalisme.
Lluís Felip d’Orleans (1773 – 1850) rei de França entre 1830 i 1848 (wikipedia.com) Mapa del Regne Unit dels Països Baixos tal com es va configurar al Congrés de Viena. La línia blava marca la separació de Bèlgica després de la revolució de 1830 (wikipedia.org) El general carlí Tomás de Zumalacárregui (1788-1835): la seva mort va suposar un important cop pels carlins (wikipedia.org)
L’any 1848 serà el moment culminant de les revolucions liberals a Europa. La crisi econòmica dels anys anteriors, la tradició revolucionària, les reivindicacions múltiples, la participació de les masses populars i el nacionalisme creixent expliquen aquests moviments. A la França de Lluís Felip d’Orleans es produeix una insurrecció popular el 22 de febrer de 1848 que derrotarà les tropes reials i proclamarà la II República que tindrà diverses alternatives al llarg de l’any, amb predomini inicial dels moderats i radicals, unes eleccions generals on el conservadorisme del camp imposa un govern reaccionari. Això provocarà noves insurreccions urbanes, durament reprimides a l’estiu. Quan al desembre es convoquin eleccions presidencials el personatge millor situat serà Lluís Napoleó Bonaparte que guanyarà gràcies al vot rural. La posterior evolució de Lluís Napoleó serà cap a l’autoritarisme per un cop d’Estat (1851).
François Guizot (1787 – 1874) polític i historiador, lider dels doctrinaris i primer ministre del govern reialista de Lluís Felip, prohibiria els banquets opositors el 22 de febrer de 1848, fet que a París desencadenaria una sèrie d’avalots el dia 23 (sapiens.cat) Quadre que mostra una concentració popular davant l’ajuntament de París el 25 de febrer. Apareix una bandera roja que els revolucionaris liberals rebutjaven (wikipedia.org) Incidents del dia 23 de febrer que finalitzarien amb l’exèrcit disparant contra els components d’una manifestació (sapiens.cat) Lluís Napoleó Bonaparte, seria finalment elegit president de la nova República a finals de 1848 (biografiasyvidas.com)
Als estats alemanys s’ha establert l’any 1834 el Zollverein(unió duanera) entre 38 estats alemanys guiats per Prússia; al llarg d’aquests anys guanyen difusió les idees nacionalistes, lligades al liberalisme que seran durament reprimides sobretot a Àustria. La caiguda de Lluís Felip a França tensiona tota Europa; a Prússia i altres estats alemanys es produeixen revoltes al camp i es produeixen violentes lluites als carrers de moltes ciutats que obligaren a concedir una constitució a Prússia el mes de març. Es convoquen eleccions (18 de maig de 1848) i es constituirà una Assemblea a Frankfurt dominada per burgesos i intel·lectuals, molt dividida entre liberals moderats, democràtics i reaccionaris; s’elaborarà una constitució i s’oferirà la corona al rei de Prússia. A finals d’any el context internacional ha canviat a favor dels reaccionaris i el rei es nega a acceptar la corona que li ofereix l’assemblea. Prussians i austríacs es retiren de l’assemblea i les forces democràtiques seran aixafades pels prussianes: acaba el moviment revolucionari.
Mapa del Zollverein o unió duanera promoguda per Prússia (aulafacil.com) Sessió de l’Assemblea de Frankfurt en la que el líder demòcrata Robert Blum es dirigeix als diputats el juny de 1848 (wikipedia.org) Caricatura de Frederic Guillem IV de Prússia jugant indecís amb la corona imperial que li havia ofert l’Assemblea de Frankfurt (wikipedia.org)
De manera simultània, a Viena i altres ciutats esclata la revolució, de fet per tot l’imperi es produeixen insurreccions: a Praga, però també a Hongria i a Itàlia. Metternich cau i l’emperador Ferran I és obligat a acceptar una Constitució amb sufragi universal. Tot l’imperi es descontrola i sembla a punt d’ensorrar-se, l’emperador abandona Viena. Els nacionalistes de Lajos Kossuth s’alcen a Budapest, també hi ha insurreccions a Croàcia. Tots els moviments liberals fracassaran; en el cas de Viena, la derrota al novembre de 1848 portarà la coronació d’un nou emperador Francesc Josep I que aplicarà una constitució conservadora. A Hongria, Kossuth proclamarà la independència i serà la intervenció des de Rússia de la Santa Aliança (agost 1849) qui acabarà amb la resistència hongaresa.
Lajos Kossuth (1802 – 1894)El Kàiser Ferran I (1793 – 1875)El Kàiser Francesc Josep I (1830 – 1916)
En el nord d’Itàlia, el sentiment nacionalista en pro de la unitat s’anava estenent des de la segona dècada del vuit-cents. Aquest Risorgimento lligat als ideals del Romanticisme és clau per entendre tot el procés de les revolucions de 1848; una figura important és Giuseppe Mazzini creador de la “Jove Itàlia” (1831) que una vegada i una altra al llarg dels anys 30 i 40 aposta per la via insurreccional; de fet els anys anteriors a 1848, el clima a gran part de la península és d’una agitació permanent. El primer aixecament és a Sicília (gener de 1848) que obliga el rei a concedir una constitució. També hi ha insurreccions a Roma, Florència o Torí.
Giuseppe Mazzini (1805 – 1872): les seves idees i la seva acció política van contribuir d’una manera decisiva al naixement de l’estat unitari italià (wikipedia.org) Quadre de Baldassare Verazzi que mostra l’èpica de l’aixev¡cament dels cinc dies de Milà (historia.nationalgeographic.com) Giuseppe Garibaldi, patriota italià, (1807-1882) penetra a Roma el desembre de 1848 on serà proclamada de manera efímera la República Romana (alamy.es)
En el regne de Llombardo – Vènet es produeixen els ”Cinc dies de Milà” (18 – 22 de març de 1848), un aixecament que derrota momentàniament els austríacs. La guerra oberta declarada pel rei de Sardenya i seguida per venecians i milanesos acabarà finalment amb victòria de les tropes austríaques. A finals de 1848, la reacció triomfa pels diversos estats italians. Els intents de diversos grups democràtics a Roma o la Toscana seran sufocats per tropes franceses durant els primers mesos de 1849.
Els “oficials lliures” i la revolució d’Egipte de 1952
L’Egipte del darrer terç del segle XIX és un país lliurat a les potències occidentals amb uns mandataris locals que actuen tutelats pels britànics. La ruptura definitiva de l’Imperi Otomà en acabar la Gran Guerra, converteix Egipte en un protectorat. L’ocupació britànica revitalitza el sentiment nacional molt influenciat per la Nahda o renaixement àrab cultural, social i polític que ja des de mitjans del segle XIX s’estén pel país. El Wafd, un partit nacionalista, va ser influent en aquests anys i el 1922 força el reconeixement d’Egipte com a “estat sobirà independent”, malgrat que l’ocupació militar continua. L’any 1923 s’aprova una constitució amb el suport de les classes urbanes i les classes mitges camperoles. L’impuls nacionalista i cultural té dos eixos bàsics, sovint en disputa: el paper de l’Islam i la confrontació amb els models culturals exteriors. El primer eix confluirà en el naixement dels “Germans musulmans” (1928), grup reformista lluny del rigor del Wahhabisme saudita i preocupats per la creixent urbanització i els xocs culturals amb el tradicionalisme rural. La nova constitució intentarà consolidar un règim liberal amb el líder del Wafd Saad Zaghoul, però el pretès ascensor social liberal no funciona i això crea descontentament. El malestar de la societat egípcia es farà palès en la Gran Revolta Àrab de 1936 on el tema de la colonització sionista és ja un element preocupant per a la societat egípcia. L’exèrcit britànic es retirarà deixant únicament una guarnició al canal de Suez durant un període de vint anys.
Imatge a El Cairo durant la revolució de 1919 contra l’ocupació britànica (wikipedia.org) El líder egipci Saad Zaghoul que juntament amb altres membres del Wafd van tenir un paper actiu en la insurrecció de 1919 i que acabarien exiliats (wikipedia.org) Imatge de la revolta àrab a Palestina de 1936 – 1939 (wikipedia.org) L’Alt Comitè Àrab va ser un òrgan polític autoproclamat com l’únic comandament polític dels àrabs a Palestina, creat l’any 1936 i poc després prohibit pels britànics (wikipedia.org) Imatge de Sayed Darwish (1892 – 1923) cantant egipci; la música tradicional fou durant les primeres dècades del segle XX un motiu d’exaltació nacional a Egipte (wikipedia.org)
L’any 1937 mor el rei Faud que és substituït per Faruk. Amb el nou rei augmenten les tensions nacionalistes amb el Wafd. La campanya africana Italo – alemanya i la proximitat de les forces de l’Eix a Egipte aproximaran posicions entre britànics i el govern de la monarquia. L’any 1944 Faruk es desfà del Wafd. El món de la postguerra porta una crisi econòmica i social intensa amb protestes i vagues i una oposició que va des dels Germans Musulmans al Wafd o als comunistes. L’any 1948 portarà el problema de Palestina amb tota la seva cruesa i el Pla de Partició de l’ONU i la proclamació de l’estat d’Israel serà el detonant dels nous països àrabs (Síria, Transjordània i Egipte) que declararan la guerra a Israel (maig 1948). L’exèrcit egipci, mal instruït i pèssimament equipat serà fàcilment derrotat, malgrat una victòria inicial a Gaza (batalla d’al – Faluja) on destacarà un jove comandant, Gamal Abdel Nasser. La derrota farà més viu el sentiment nacionalista i les vagues i protestes s’hi estendran pel país on el règim de Faruk que torna a cridar al poder al Wafd (1950) és totalment impopular. Dins l’exèrcit es crea el Moviment d’Oficials Lliures, joves oficials de l’exèrcit que tenien com a objectiu salvar l’honra de l’exèrcit, derrocar el rei Faruk, abolir la monarquia, i substituir el govern depenent del Regne Unit. La desena d’homes que dirigien el moviment fou qui va controlar els governs egipcis que van seguir al cop d’estat del 23 de juliol de 1952. Acompleixen els objectius i el 18 de juny de 1953 es proclama la República. El febrer de 1954, Gamal Abdel Nasser es fa amb el poder total i els militars controlen totalment el govern (en crear després el Consell Revolucionari d’Autoritats).
El reiFaruk I (1920 – 1965) rei corrupte i aviat impopular entre els egipcis (wikipedia.org) Mapa del Pla de Partició de l’ONU de 1947 i el resultat de l’armistici posterior a la guerra àrab-israeliana de 1948 (wsimage.com) El Moviment d’Oficials Lliures fou l’organització clandestina militar fundada per Nasser junt amb Anwar Sadat i altres oficials, després de la derrota a la guerra (wikipedia.org) Voluntaris àrabs durant la guerra de 1948 (wikipedia.org) Gamal Abdel Nasser (1918 – 1970) principal organitzador del cop d’estat que el 22 de juliol de 1952 derrocà el rei Faruk de manera incruenta (biografiasyvida.com)
El nou estat portà al màxim el panarabisme de Nasser. El somni de Nasser era construir una gran resclosa riu Nil avall que permetés distribuir l’aigua necessària per a una gran reforma agrària. Un primer objectiu era la retirada de les tropes britàniques i la nacionalització del Canal de Suez. Aquests moviment de Nasser van provocar una intervenció colonial de França i Regne Unit amb el suport d’Israel (1956) per a defensar la lliure circulació pel canal de Suez. La guerra va ser una nova derrota militar però les noves potències emergents de la segona guerra mundial (EUA i URSS), obligaren a la coalició a abandonar el canal, per la qual cosa la derrota militar esdevingué una victòria política dels egipcis. El projecte de la nova resclosa d’Assuan no troba finançament extern ja que els nord-americans declinen llur inicial oferiment. Nasser virarà cap a la URSS ja de ple a la Guerra Freda i procedirà a una campanya de nacionalització de bens estrangers (finances, bancs, indústries, etc).
Guerra del Canal (1956): vaixells enfonsats bloquegen el pas de mercaderies durant molt anys després de la guerra (bbc.com) Nasser i el Canal de Suez: malgrat la derrota militar, el trimof polític de Nasser, derivat de la manca de suport nord-ameicana a la intervenció colonial franco-britànica, fou notable (enlacejudio.com) La resclosa d’Assuan en vista des de satèl·lit (tiempo.com) La guerra dels Sis Dies: es pot veure el mapa de la regió abans i després de la derrota àrab (bbc.com)
El nou sistema polític era un molt retòric socialisme àrab molt centralitzat amb una utòpica proposta d’unificació del món àrab en una gran República panàrab que no tirarà endavant. El panarabisme definia un gran enemic comú exterior, l’estat d’Israel amb el qual s’enfrontarà novament a la guerra dels sis dies (juny de 1967) amb una nova derrota militar que no serà el final de Nasser que encara tindrà temps d’inaugurar la immensa obra d’Assuan l’any 1970, poc abans de la seva sobtada mort el 29 de setembre de 1970.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.