Categoria: Llibres

Categories
Llibres

La trajectòria novel·lada de l’Home de les Neus

               Per Joan Alcaraz

Andreu Claret Serra

París érem nosaltres

Premi Ramon Llull, Ed. Columna (2023)

Podeu llegir-ne un fragment aquí

Aquest és un llibre escrit en un estil molt directe i incisiu. L’autor, el conegut periodista i escriptor Andreu Claret Serra, ha tingut la bona pensada de posar-nos a l’abast una novel·la sobre la vida del seu pare que es llegeix en un tres i no res…

Andreu Claret Serra

Es tracta de la traça vital i la presència pública d’Andreu Claret i Casadessús, – fill de rabassaires – una de les figures de referència del període republicà i de l’exili català a França i Andorra. Claret pare, nascut a Súria, al Bages, l’any 1908, va tenir clar aviat que en la vida es pot ser d’esquerres, però que mai es pot deixar de ser un emprenedor si vols tirar endavant i deixar petja. Molt vinculat al president Companys, la seva afiliació a Esquerra Republicana era sentida, però mai no va esdevenir sectària.

Andreu Claret i Casadessús

Amb un matrimoni fallit que després esdevindria feliç gràcies al segon, Andreu Claret -gran jugador de billar- seria pare de cinc fills. El Joan i la Rosa Maria -morta prematurament- de la primera parella, i l’Andreu -autor d’aquesta obra- i els coneguts instrumentistes Gerard i Lluís Claret de la segona. Aquesta sensibilitat musical l’havia demostrada ja per la seva vinculació estreta, des de l’exili, amb el mestre Pau Casals.

Abans, i per encàrrec de Companys, havia estat delegat de la Generalitat a la Fatarella, a la Terra Alta, i havia contribuït a evitar les malifetes del anarquistes de la FAI en aquesta contrada. Ja a França i, concretament, a les terres occitanes, s’ocuparia de la tala de boscos com a propietari d’explotacions forestals i més tard passà a Andorra, on seria conegut com l’Home de les Neus pel seu paper decisiu en l’obertura del port d’Envalira.

El port d’Envalira

La presència de París -que inspira el molt bon títol del llibre- no és, ni molt menys, constant en la novel·la, però la capital francesa és sempre com una mena de teló de fons de la democràcia, la llibertat i el progrés social. París érem nosaltres, doncs, perquè els republicans, tot i que vençuts, sabien que tenien la força de la raó, i que el seu combat contra Franco era la lluita per la dignitat.

El desbloqueig de Barcelona

Al país andorrà, la professió de fuster i ebenista de Claret es concretà en nombroses reformes, i la seva sensibilitat ambiental i destresa logística foren de gran benefici per al Principat. És per això que el 1962, en ocasió de la gran nevada que va caure a Catalunya i singularment sobre Barcelona, l’alcalde franquista de l’època, Josep Maria de Porcioles, connectà amb l’Home de les Neus per tal que, amb la seva maquinària i el suport logístic que representava, contribuís a desbloquejar el Cap i Casal.

Josep Maria de Porcioles, Andreu Claret i Casadessús i dos regidors de l’Ajuntament de Barcelona, 1963 La Vanguardia. Arxiu Pérez de Rozas

I la trajectòria novel·lada que ens ofereix Andreu Claret Serra s’acaba aquí, tot i que el seu pare -retornat en el seu moment de l’exili- moriria a Barcelona l’any 2005. Els darrers temps de la seva vida s’havia iniciat en la maçoneria, ja que al llarg dels anys coincidiria amb diversos maçons -l’obra sempre els anomena francmaçons- i els estava ben agraït per molts favors prestats.

Andreu Claret i Casadessús, un home de molta empenta per a un llibre que es fa llegir…

Més informació

Entrevista a Andreu Claret ”El meu pare s’entenia amb Companys perquè era dels pocs d’Esquerra Republicana que tenia consciència social” a Catalunya Plural per Siscu Baiges, 05/04/2023 aquí

Categories
Llibres

El ogro patriótico

En breu síntesi, aquest llibre és una història del fenomen militar a Espanya durant el segle XX, tal com apunta el subtítol que ja amaga de manera implícita el concepte de militarisme, és a dir, l’obsessió dels militars per controlar l’Estat i la societat civil que provocarà, en una part important d’aquesta la resposta contrària, és a dir, l’antimilitarisme. El llibre s’estructura en tres parts: una primera que s’inicia amb el “desastre” del 98 i que finalitza en la guerra civil. La segona que avasta tot el franquisme fins la mort del dictador i la tercera que descriu i explica les intromissions dels militars durant l’època de la transició. Tal com ens recorda l’autor en la introducció, no es pot fer la història d’Espanya (ni de cap país) sense entendre i analitzar el pes, la incidència i l’evolució del seu exèrcit. Tot partint de la frustració amb la pèrdua definitiva de les colònies (1898), la mirada militar es va haver de dirigir cap a la vida interior del país; aquesta mirada, cada cop més conservadora i contrarevolucionària, o directament reaccionària, és un exercici constant d’intromissió (el que anomenem militarisme). És obvi que exèrcit i democràcia han estat dos conceptes antagònics i amb hostilitat mútua durant la major part del segle XX. Farem una breu descripció dels aspectes més importants de cadascuna de les tres parts que conformen l’obra:

En la primera: Del desastre del 98 hasta la guerra civil: el recurso militar, es constata que la conseqüència més tràgica per a la història d’Espanya de l’anomenat “desastre” del 98, fou el creixent protagonisme de l’exèrcit. El disseny fer per Cánovas d’un rei “soldat” a l’estil prussià i un exèrcit per a les colònies, saltà pels aires amb la derrota i a partir d’aquest moment girà l’estament militar cap al control del país, dels múltiples “enemics interiors” cosa que creà una hostilitat mútua creixent entre els militars i la societat civil. En la premsa i bona part dels polítics es destacaren les crítiques a la corrupció i la incompetència de l’exèrcit; entre les classes populars s’estengué l’antimilitarisme, ja que eren els seus fills la carn de canó que de manera obligatòria havia fet la guerra i havia mort a Cuba o a les Filipines. Els militars reaccionaren ofesos en el seu honor i carregaren reprimint les manifestacions populars o responent amb violència corporativa les crítiques de la premsa. Els coneguts “fets del Cu-cut” l’any 1905, són un dels molts atacs que oficials ofesos i uniformats fan contra la premsa per tota Espanya. La conseqüència immediata d’aquest atac és la intromissió de la justícia militar en la vida civil a través de la Llei de Jurisdiccions (1906) que regulava legalment l’intervencionisme. Aquesta llei (o els seus principis) estaran en vigor (amb l’excepció del petit període republicà) fins ben entrada la transició a mitjans dels anys vuitanta del passat segle. L’exèrcit girà la seva mirada cap a l’enemic interior i serà la punta de llança de la repressió en les insurreccions i conflictes socials de les tres primeres dècades del segle XX. Les noves guerres colonials al Rif fomentaran dins l’exèrcit una nova etapa amb més pena que glòria i, amb l’aflorament dins la milícia d’una nova casta, selecta, sanguinària i cruel, els africanistes que en un medi hostil, violent i corrupte com era el nord d’Àfrica, ascendien ràpidament a l’escalafó per mèrits de guerra.

Valeriano Weyler (1838 – 1930) va tenir un paper molt destacat en la guerra de Cuba i va ser el responsable de la repressió a Barcelona durant la Setmana Tràgica l’any 1909 (wikipedia.org) Fernando Primo de Rivera (1831 – 1921) va ser capità general de Filipines i era tiet, tutor i mentor del futur dictador Miguel (wikipedia.org) Manuel Fernandez Silvestre (1871 – 1921) general en cap de les tropes a Melilla, va morir durant el desastre d’Annual (wikipedia.org)

La societat espanyola, enmig de conflictes i molta inestabilitat social, comprovava com s’havia militaritzat progressivament la seva vida, tant en l’ordre públic com en la justícia, el món associatiu, la premsa, etc. Cal pensar que l’any 1922, el pressupost del ministeri de la Guerra representava un terç dels ingressos (i això es mantindrà o augmentarà). Cada cop més, la política pivotava sobre l’exèrcit i la solució que albiraven els militars era la del “cirurgià de ferro”, el cop militar. L’anomenat desastre d’Annual (juliol – agost de 1921) amb 11.000 soldats morts representà un punt d’inflexió i un xoc enorme a la societat espanyola. La comissió parlamentària d’investigació dels fets posà de manifest la incompetència i la corrupció militar així com el paper gens clar del “rei soldat”. La resposta a tants mals (i a amagar les males pràctiques del rei al Marroc), serà la dictadura de Primo de Rivera, amb la màxima militarització de la vida espanyola fins aleshores: un règim populista de dretes, autoritari i profundament repressiu que durà set anys i el balanç del qual serà molt negatiu ja que no aconseguí cap dels seus objectius i fou vist com una intromissió superlativa de l’exèrcit en la vida civil. La conspiració militar contra la dictadura fou rellevant: la fracassada Sanjuanada de 1926 i l’oposició militar republicana, la Unión Militar Republicana (no la confongueu amb la posterior Unión Militar Republicana Antifascista o UMRA que naixerà posteriorment per contrarestar la sedició reaccionària dins l’exercit entrats els anys trenta) que conspirà amb el grup civil derivat del pro-republicà Pacte de Sant Sebastià i fracassà en la seva insurrecció de Jaca (12 de desembre de 1930).

El primer Directori Militar (1923) amb Miguel Primo de Rivera a l’esquerra i el rei Alfons XIII en el centre (diariodejerez.es) La insurrecció de Jaca: postal commemorativa amb els dos militars republicans afusellats (elperiodicodearagon.es)

L’arribada de la II República donà lloc a una breu lluna de mel entre polítics i militars. Aquesta sintonia acabà ben aviat: l’anticlericalisme portat a les institucions i les lleis republicanes i les ànsies intervencionistes de bona part de la institució militar portaren al ràpid i mal planificat intent de Sanjurjo (agost de 1932). Una part de l’oficialitat creà, al voltant de les eleccions de 1933, la UME (Unión Militar Española), d’inspiració monàrquica i feixistitzant, que confluí amb les maquinacions conspiratòries dels generals i que fou la clau en la planificació del cop d’estat de juliol del 1936 que, un cop fracassat, conduí a la guerra civil.

Militars africanistes: fotografia amb alguns dels més coneguts que s’implicaren en el cop d’estat de juliol de 1936 (elmundo.es)

En la segona part: El militarismo tras la guerra: guardián y guía (1939 – 1975) es descriu la intervenció de l’exèrcit en política durant el llarg període del franquisme, d’una manera i unes dimensions mai vistes abans del segle XX. De tota manera el militarisme va variar en les diverses fases del règim franquista i sempre limitat per la voluntat personal de Franco. Constituí un dels pilars del règim, juntament amb les diferents faccions de la dreta més o menys reaccionària i de l’Església. Després de la guerra, el panorama militar era dominat per un pensament burocràtic, amb tendència a administrar (i gaudir-ne), sense assumir riscos, la victòria que tant havia costat; aquesta victòria era definitiva, intransigent, sense reconciliació possible. La justícia militar continuà fent-se càrrec dels delictes polítics a través del Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo que no seria substituït pel Tribunal de Orden Público (el TOP) civil fins a finals de l’any 1963. Fou un exèrcit polític tal com les lleis franquistes el definien, ja que Espanya quedava dividida entre els “rojos” i els “nostres” i calia, per tant, vigilar que aquesta divisió fos permanent i que l’enemic interior, contra el qual havien de vetllar, estigués a la presó, a l’exili o calladet a casa seva; aquesta obsessió per l’enemic interior fou una constant de l’exèrcit durant tota la dictadura franquista i de manera permanent es feien plans des dels Estats Majors per a controlar les ciutats i els seus barris perifèrics, amb actualitzacions constants al llarg dels anys.

Títols nobiliaris: A tots aquests generals; Franco els va concedir un títol nobiliari 1a fila: Mola/Yagüe/Kindelan/Saliquet/Moreno Fernández/Queipo de Llano/Moscardó/Carrero Blanco 2a fila: Dávila/García Escámez/García Pallasar/GarcíaMorato/Varela/Suanzes/Vigón/Cervera/Martín Moreno Si voleu més informació o saber quin títol tenia cadascú seguiu l’enllaç

En un país calamitós econòmicament, l’exèrcit s’emportava més d’un terç del pressupost, en bona part per a pagar unes plantilles sobredimensionades; aquesta ruïna només es va plantejar d’abordar a partir dels plans d’estabilització a finals dels cinquanta amb la necessitat urgent de reduir la plantilla. L’exèrcit controlava els càrrecs polítics (ministeris, direccions generals, governs civils, alcaldies, etc) i això es mantindria fins a l’arribada dels equips tecnocràtics a partir dels anys seixanta; en un segon nivell es col·locaven els ex-combatents, vídues o fills de caiguts; tots tenien llocs assegurats en l’administració, ministeris, notaries, serveis diversos, etc. El militar era el personal de més confiança i lleialtat al Caudillo, aquí cal esmentar els “alfereces provisionales” de la guerra, uns 33.000 que tindran un paper de fervor franquista fins el final del règim.

L’any 1947, el coronel d’estat major (després general) Miguel Martin Naranjo ideà aquesta surrealista fórmula per a conèixer la potència guerrera d’una nació (X); fixeu-vos sobretot en la variable P i l’exponencial E (imatge del llibre)

La ideologia de l’exèrcit es mostrà més o menys inalterada fins el final del règim: a) nacionalisme espanyol exacerbat amb exaltació de la Pàtria, amb la religió i l’aïllament com a essència, b) la guerra és bona però com que tenim un material depriment i tecnològicament endarrerit, el més important és la hidalguia espanyola: la moral, la pàtria, la història gloriosa, la disciplina, la religió. Tot això compta més que el bon material bèl·lic (que l’exèrcit espanyol no tenia), c) l’honor i la reivindicació del militarisme.

La principal intervenció de l’exèrcit en la societat era a través de la justícia militar; el ventall delictiu on podien entrar els tribunals militars era molt ampli. El primer escàndol internacional on es qüestionà fermament tot això va ser pel consell de guerra i execució de Julian Grimau (abril de 1963). Les protestes van ser tan fortes que el propi règim accelerà la posada en marxa del TOP a finals de desembre del mateix any. El segon escàndol, encara més important fou el procés de Burgos de desembre de 1970 contra militants d’ETA i on la justícia militar recuperava el protagonisme: l’accés de periodistes al judici va deixar clar davant del món quina era la categoria jurídica dels militars franquistes.

El llibre analitza el paper del servei militar en aquella època: adoctrinar la joventut i formar moralment la tropa, és a dir, fer proselitisme polític i, per tant donar sentit cristià, espanyol i militar per a la vida al jovent. Els resultats de tot plegat foren un fracàs molt gran. A partir dels anys seixanta, una part de l’oficialitat més jove que no havia fet la guerra ideà el concepte d'”exèrcit social” segons la qual les forces armades devien convertir-se en llar, escola i taller; és interessant la lectura d’aquest aspecte, sense abandonar de cap manera l’essència franquista.

A partir de finals dels cinquanta, la irrupció dels tecnòcrates en el govern portaren a un xoc amb els militars i a la reactivació del militarisme. En aquests anys neix com un grup de pressió la Hermandad de Alfereces Provisionales (HAP) que des de la puresa ideològica franquista, s’oposava al nou poder lligat a l’Opus Dei. A finals del seixanta, el règim entra definitivament en descomposició i amb la mort de Carrero Blanco (desembre de 1973) es va deslligar la histèria amb la formació de l’anomenat búnquer que agrupava molts sectors reaccionaris de les forces armades a més dels excombatents, l’HAP i grups d’extrema dreta. La mort del dictador (20 de novembre de 1975) fou acollida amb pànic per molts sectors, però també amb la determinació total de mantenir el règim del 18 de juliol.

La darrera part del llibre explica Las intromisiones contra la democracia (1976 – 1986). L’autor ens diu que el risc d’un cop d’estat era molt elevat després de la mort de Franco, que les conspiracions militars van ser moltes i diversificades. Aporta una sèrie exhaustiva de motius que expliquen que finalment cap d’aquestes conspiracions reeixí. Es fa una clara descripció dels principals actors polítics de la Transició (l’Exèrcit, els partits polítics (tant de dreta com d’esquerra) i els mitjans de comunicació) i s’apunta que la resposta política a l’agressiu colpisme va ser cedir, deixar intactes els seus privilegis i la seva autonomia, amb una política d’apaivagament que continuà ascendint en l’escalafó i deixant en llocs clau destacats reaccionaris potencialment colpistes; els pocs militars demòcrates (començant per la Unión Militar Democràtica, formada els darrers anys del franquisme) van ser sistemàticament relegats, marginats en els ascensos i sancionats pel seu pensament o directament, com és el cas dels dirigents de la UMD, empresonats. La política de passivitat va ser totalment contraproduent, ja que els militars menyspreaven la presumpta covardia dels polítics i s’embravien en la seva actitud contra els polítics en general. Únicament se sentien insegurs i emprenyats davant l’actitud d’un nombrós grup de periodistes de diaris i revistes que denunciaven sistemàticament els discursos antidemocràtics dels militars, els seus plans conspiradors, la suïcida política d’ascensos i les depuracions dels militars demòcrates.

La UMD: Grup amb alguns dels membres fundadors de la UMD (espaciosplurales.com)

L’intervencionisme comença amb el pro franquista govern d’Arias Navarro en forma d’escrits, dirigits al mateix Arias o al re,i advertint de no continuar per un camí que portava Espanya a la perdició i amb reunions entre alts comandaments amb la finalitat de transmetre al rei el seu malestar per l’evolució política. Les extorsions contra el primer govern d’Adolfo Suárez s’incrementaren durant el procés d’aprovació de la llei de Reforma Política i de manera irada quan es produí la legalització del PCE (aquí amb dimissions de ministres militars ultres). La feina del ministre Manuel Gutiérrez Mellado és àmpliament descrita, comentada i discutida; durant aquest mandat i ja sent ministre de defensa Gutiérrez Mellado, es conservaren les mesures repressives contra la UMD, tot entenent, de manera ingènua i poc racional, que legitimar la UMD era polititzar l’exèrcit: es sacrificaven els seus membres per un malentès pragmatisme polític.

En aquests anys els atemptats d’ETA contra les forces armades foren un catalitzador de les protestes contra el govern i a favor del sotllevament. De tota manera les trames conspiradores eren molt diverses i poc coordinades; a finals dels setanta sorgeix una anomenada Uión Patriótica Militar que amalgama sectors de la ultradreta civil i dirigida per un grup de coronels i tinents coronels des de la base que calia actuar amb l’esperança que el “sano pueblo español agradecido a Franco, fuese fiel a su legado“. Aquestes conspiracions eren tan notòries i majoritàries que gairebé mai havien de recórrer a la clandestinitat, si més no en les primeres etapes captatòries i conscienciadores.

L’època constituent va ser d’enorme efervescència tant a les casernes i sales de banderes com en el Congrés dels Diputats; tot i que no agradava ni el reconeixment de les nacionalitats, ni de la llibertat religiosa, ni el règim de llibertats en general, la manca de cohesió interna portà l’estament a pressionar, per tal de condicionar en aspectes concrets: els tribunals d’honor, l’objecció de consciència o la pena de mort i, per sobre de tot, l’autonomia militar que implicava el no sotmetiment de les forces armades a l’autoritat civil. L’autèntica diana de les protestes a les casernes fou el vicepresident per afers de la Defensa, el tinent general Gutiérrez Mellado, que hagué de suportar diversos i greus actes d’indisciplicina per part de comandaments militars no gens minoritaris. El més sonat i, molt ben explicat al llibre, és el que va tenir lloc el 17 de novembre de 1978 al Centre d’Instrucció de Marineria de Cartagena en presència de més de 800 alts càrrecs militars, tot coimcidint en les dates amb el desmantellament del primer intent conspirador mínimament organitzat, la que es coneix amb el nom d’Operació Galaxia.

Després d’aprovada la Constitució, l’ambient a les casernes, als casinos o a les sales de banderes era inflamat, no deixaven de maldir Suárez i el “Guti”, considerats traidors a l’honor. Però passar de les proclames a l’acció era una altra cosa. Calia un lideratge que no hi era, una alternativa política i un suport social inexistents. El primer intent va ser l’Operació Galaxia prevista per novembre de 1978 i encapçalada pel tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina i pel capità d’infanteria, destinat a la policia nacional Ricardo Sáenz de Ynestrillas que tot i que no tenien cap estructura important planificada, pensaven que la pura acció seria l’encenall d’adhesions massives. Hi participaven tres oficials més que no van ser encausats. L’intent va quedar avortat per la delació d’un dels assistents a les reunions de planificació, ja que els serveis d’informació de l’exèrcit, totalment controlats pels franquistes “no tenien coneixement de la trama”. L’absoluta benevolència del consell de guerra del maig de 1980 va ser patètica.

Els militars colpistes del 23 F que van ser jutjats, el dia de l’inici del consell de guerra el febrer de 1982 (RTVE)

Ja des de finals de 1979 el cap de la Divisió Cuirassada Brunete general Luís Torres Rojas preparava un cop que implicava la seva divisió, la Brigada Paracaigudista i helicòpters. El seu objectiu era un govern militar que acabés amb les autonomies i el PCE, però les filtracions van arribar a la cúpula del Ministeri de Defensa; per tal d’evitar reaccions tèbies de la UCD, Juli Busquets, militar que havia estat membre de la UMD i diputat del PSC, filtrà tota la informació a la premsa. Torres Rojas va ser cessat i destinat a La Corunya; la resposta del govern va ser novament fluixa i condescendent. El llibre explica detalladament els plans del cop que Busquets va filtrar i que va publicar Diario 16. La resposta del món polític va ser una mena de síndrome d’Estocolm col·lectiva, ja que dirigents socialistes i fins i tot Santiago Carrillo es van afegir a la idea que tot era exagerat, que no n’hi havia per tant.

Per acabar el llibre es fa una molt correcta explicació de l’organització del cop d’estat del 23 F, de la campanya de la premsa ultra i conservadora (amb els diaris El Alcázar i El Imparcial al capdavant demanant un govern d’unitat comandat per un militar ja que la Pàtria s’enfonsava. Tant des de la UCD (en ple procés de descomposició) com des del PSOE o inclús el PCE, es feren reunions més o menys discretes amb el general Alfonso Armada per explorar el suport de la Corona a un govern provisional a l’estil De Gaulle. L’ambient era molt caldejat i nombrosos capitans generals exigien per escrit a Suárez un canvi total en la política interna i sobretot en la presumpta inconstitucionalitat de les autonomies catalana i basca. La sobtada dimissió de Suàrez (29 de gener de 1981) va ser una manera d’aturar el que des de diverses fonts militars s’estava preparant, però les trames no tenien aturador i Antonio Tejero el començà amb l’ocupació del Congrés el dia de la investidura del candidat Leopoldo Calvo Sotelo. Col·laborant amb el cop hi havia centenars de generals, caps i oficials disposats, tot i que finalment la majoria dubitativa no es va moure. El paper del rei (en aquest cas no va fer com el seu avi) va ser determinant. La majoria de militars que pensaven que el rei era al darrera o, si més no, consentia el cop es van veure desconcertats i no es van moure o van tornar a les casernes. L’autor explica molt extensament les conseqüències del cop i el paper claudicant del nou govern que quant a política militar va continuar actuant amb la mateixa por i inseguretat que els anteriors; això si, l’entrada del llavors tinent coronel Emilio Alonso Manglano de convicció democràtica al comandament del servei secret (el CESID), va permetre desarticular els futurs intents conspiratius que confluien amb una trama molt més estructurada i dirigida per coronels i també amb una gran part de comandaments implicats, en l’anomenada Operación Cervantes planificada per a la jornada de reflexió prèvia a les votacions del 28 d’octubre de 1982 que donaren la victoria als socialistes. Aquesta trama està molt detallada en el text, així com el desenllaç judicial que, igual que en cas del consell de guerra del 23 F, representà un fiasco per a la societat civil. L’arribada dels socialistes al poder i el nou ministre de Defensa Narcís Serra coincideixen amb les darreres alenades del desafiament militar durant la Transició.

L’Operació Cervantes: informació de premsa de l’època (La Voz de Galicia)

Un breu epileg explica els motius del final del problema militar a Espanya, tot i ser un col·lectiu profundament conservador (com és norma a la majoria de països de l’entorn) i com lentament les lleis, les noves mentalitats, la biologia que ha anat eliminant les restes del franquisme mes intenses, els nous programes d’ensenyament a les acadèmies militars, la incorporació a l’OTAN i les missions exteriors, tot això ha contribuït a que el militarisme, tal com s’ha descrit en aquest resum, estigui en hores baixes.

El llibre és escrit per Juan Carlos Losada, un historiador gallec, gran expert en història militar i prologat per Ángel Viñas. Es tracta d’una edició de Pasado & Presente l’any 2020, de 329 pàgines, incloent una bibliografia bàsica, un índex alfabètic i l’índex general. L’autor no inclou notes o una bibliografia més extensa amb justificacions de les cites, ja que això implicaria una extensió del text i no redundaria en la funció divulgativa que pretén. La lectura del text és molt amena, està molt ben escrit i el relat és continu, ben lligat, atrapa amb facilitat qui vulgui entendre la realitat política espanyola al llarg del segle XX. Fent meves les paraules d’Ángel Viñas, podria ser una lectura obligatòria per acabar d’entendre la historia del convuls segle XX a Espanya. Jo he trobat algunes llacunes que m’han sobtat i en cito dues. La primera és la Marxa Verda (1975) i el procés de descolonització del Sàhara Occidental on els militars van tenir un important paper. D’això no es diu res. El segon, en parlar de com els militars condicionaven el debat constitucional l’any 1978, no es fa cap referència a la manera com es va discutir i “pactar” l’article 2, aquell que inclou la frase “… indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles …”, potser no és important, però a mi, el fet de no esmentar-ho, m’ha sobtat.

Categories
Llibres

Els molts enemics que té aquest papa

                 Per Joan Alcaraz

Vicenç Lozano

Vaticangate. El complot ultra contra el papa Francesc i la manipulació del pròxim conclave

Ed. Pòrtic (2023)

Com a segona part del seu exitós llibre Intrigues i poder al Vaticà -vegeu la meva ressenya Endinseu-vos en el Vaticà… i, si en sortiu vius, aviseu , – el periodista i historiador Vicenç Lozano ens ofereix ara a Vaticangate un ampli reportatge centrat, no tant en la trajectòria de l’Església catòlica des d’un ampli punt de vista històric -com en el cas suara esmentat-, com en el pontificat del papa Francesc, l’argentí Jorge Mario Bergoglio, i les diverses conspiracions en marxa per a malmetre el seu interessant i, alhora, esperançador llegat.

El papa Francesc

Ple d’una certa esperança per a tots els qui aspiren a que l’Església sigui una institució vinculada als valors progressistes del segle XXI. Llàstima que aquesta centúria continuï també estigui adscrita a valors reaccionaris, acrescuts durant els últims anys. I així, les conspiracions contra el papa Francesc són atiades tant per la dreta i l’extrema dreta polítiques a nivell internacional, com pels sectors més conservadors, dogmàtics i per tant intransigents de la Cúria.

Tot plegat té noms i cognoms. En el primer cas, l’ex-president nord-americà i ara mateix gran encausat Donald Trump, a més d’un dels seus grans aliats, l’influenciador i guru de l’ultradreta, sobretot a Europa, Steve Bannon, per no parlar del president hongarès Viktor Orbán. O, en l’altre cas, prelats com el cardenal italià Carlo Maria Viganò, el nord-americò Raymond Burke, l’alemany Gerhard Müller, el guineà Robert Sarah o l’hongarès Péter Erdö, entre d’altres.

El guru de l’ultradreta Steve Bannon

És clar que Francesc, impulsor, entre més coses, de l’anomenada “Església de les perifèries”, té al seu costat porprats com el cardenal filipí Luis Antonio Tagle o l’arquebisbe peruà Carlos Castillo, també entre d’altres referents. I ha emprès, de cara al futur, un interessant Camí Sinodal que, tot i així, té els seus límits. Un de molt clar és que, malgrat haver promocionat el paper de la dona dins l’Església, el pontificat de Bergoglio arribarà algun dia a terme sense la institucionalització, que seria ben justa, de la figura de la sacerdotessa.

El cardenal filipí Luis Antonio Tagle

Tot i així, els anys del pontífex argentí al Vaticà -un dels estats més intrigants del món- s’han caracteritzat, sobretot, per la lluita contra les desigualtats que genera el capitalisme, l’impuls d’actuar contra el canvi climàtic, els abusos de la pederàstia o la caspa que signifiquen el clericalisme i altres servituds del passat i del present.

Lozano -que torna a demostrar, com en el llibre anterior, que disposa de molt bones fonts- no amaga gens les seves simpaties per les traces d’aquest Papa. Especialista en Itàlia i el Vaticà i, singularment, com a redactor de la secció d’internacional de TV3 del 1984 al 2019, la seva trajectòria i la seva producció són, des de Catalunya, dues fites favorables a una Església més cristiana que no pas catòlica. Una institució global i també oberta, ara gràcies a Francesc i a tots els qui segueixen la seva línia, als vents del món.

El periodista i historiador Vicenç Lozano
Categories
Llibres

Això ho canvia tot. El capitalisme vs. el clima

Josep Sauret

Títol: Això ho canvia tot. El capitalisme vs. el clima, ed. Empúries. Versió original: This Changes Everything

Versió en castellà: Esto lo cambia todo. El capitalismo contra el clima, ed. Paidós Estado y Sociedad. 6ª impressió 2020.

Autora: Naomi Klein

És un llibre publicat originalment el 2014 i la primera edició en castellà és del 2015, tot i aquests nou anys de diferència entre la publicació i aquesta ressenya, és un llibre molt actual.

L’autora

Noemí Klein, periodista i activista política canadenca amb formació en economia i política. Es dedica al periodisme escrivint articles en publicacions com The guardian i The Nation. També publica llibres fent recerca com activista política, sobre temes com la globalització, el medi ambient i el capitalisme amb gran èxit de crítica i vendes. És l’autora dels supervendes: No Logo i La doctrina del xoc.

El capitalisme vs. el clima

Estem davant d’un tema clàssic en ella, partint del canvi climàtic i de la necessitat de protegir el medi ambient ens dirà que amb el neoliberalisme dominant no es pot fer cap reforma en profunditat per frenar el primer i protegir el segon. Està força centrat en els Estats Units, el moviment neoliberal i el canvi de política per part del govern i les empreses de no enfrontar-se als moviments ecologistes i sí de col·laborar amb ells en general, d’una manera enganyosa. Gairebé sempre, dient una cosa i practicant-ne una altra.

Dona exemples del tipus: premiar a qui trobi el sistema de capturar al diòxid de carbono de l’atmosfera, per part d’una companyia aèria, que creixia i comprava avions sense parar.

És un llibre molt treballat que en base als estudis de nombrosos casos ens demostrarà que la lluita és necessària. Són fets relativament antics però molt actuals encara, també necessaris, si pretenem salvar el planeta. Normalment són situacions de lluites que almenys han aconseguit retardar noves explotacions donant pas a altres alternatives. Guanyar temps és important per deixar que s’incrementi el mercat de fonts netes d’energia i en conseqüència altres possibilitats.

Són casos com el que hem llegit aquests dies a la premsa del Parc Nacional del Yasuní a l’Equador en què després de protestes i de forçar un referèndum, el poble ha votat a favor de no extreure el petroli dels subsol per protegir la reserva de la biosfera declarada per la UNESCO i les últimes comunitats natives que hi viuen.

Parc Nacional Yanusí

El llibre està molt documentat, la versió en castellà, té 572 pàgines que amb notes i índex de noms arriba a 703. Potser en algun moment es fa una mica repetitiu donant voltes a la mateixa idea i citant exemples en el mateix sentit.

Accepta la gran contribució dels combustibles sòlids al creixement sense precedents del segle passat tot i el mals colaterals causats en alguns casos desconeguts en l’inici.

Considera que la responsabilitat de les companyies energètiques ha d’anar més enllà de donar beneficis als accionistes explotant cada cop més recursos, ja que amb això només aconseguiran que el planeta es fregeixi de calor.

Parla dels falsos moviments ecologistes creats en alguns casos pels propis lobbys per controlar-los i que no impedeixin els seus propòsits. També del control econòmic d’aquests moviments, sigui invertint-hi o fent que les seves inversions siguin molt rendibles.

Dedica una especial atenció al fracking o fracturació hidràulica com un gran risc de contaminació independentment de la destrucció del territori. Defensa la protecció dels drets dels indígenes tant dels americans com dels africans per preservar les seves terres i els seus sistemes de vida tradicionals. També tracta sobre la comercialització dels drets d’emissió com un sistema per traslladar el cost de la contaminació al consumidor i sense deixar de contaminar.

Descriu el canvi climàtic com una forma de violència lenta dels països rics sobre els països pobres, al deixar que les temperatures segueixin augmentant fins a nivells que són un perill per milions de persones la major part en aquests països amb pocs recursos.

També argumenta sobre la necessitat d’una espècie de pla Marshall per la terra per recuperar els temes que varen deixar pendents els potents moviments d’alliberació dels segles passats, des dels drets civils fins moviment feminista passant pel de la sobirania indígena. També del problema de la corrupció, del domini de les oligarquies, dels mecanismes de control en l’expansió del sector públic que frenen aquests moviments. Del descrèdit que això ha comportat a la ideologia del lliure mercat i de la necessitat d’algun canvi de lideratge que ha de sorgir de baix a dalt, des de les pròpies bases de la societat. Aquí hi afegim nosaltres el perill dels moviments populistes que sembla que promouen aquest mateix sentiment.

Per acabar unes paraules d’Arundhati Roy de 2010 de The Trickledown Revolution que en la mateixa línia indicant com arribarà aquest canvi:

«El día que el capitalismo se vea obligado a tolerar la presencia de sociedades no capitalistas en su seno y a reconocer limites a su ansia de dominación, el día en que se vea forzado a admitir que su suministro de materias primas no será interminable, ese día llegará el cambio.»

En resum, diríem que Naomi Klein es mostra pessimista a curt termini tot i que sembla que ens indica el camí per la solució que no serà fàcil ja que implica canviar el món, el sistema econòmic i possiblement polític que ha funcionat amb uns costos que ara veiem excessivament alts.

Categories
Llibres

Sagues literàries (2)

Ve de la Primera Part. Questions personals pel proper trimestre m’han portat a repassar algunes de les sagues literàries que no apareixien a la primera part. Segueixo donant prioritat a aquelles que s’han consolidat com una narrativa que no busca l’èxit ni els premis de forma immediata, per això no hi trobareu la gran quantitat que s’estan publicant ara i arreu per les grans firmes, i que el seu èxit futur avui ignorem. També obvio tota la literatura juvenil, que dona grans peces per despertar el cuc de la lectura en els més joves.

Encapçalo amb l’edicio actual com a saga, i anoto les parts i la data de la primera edició.

________________________________

John Galsworthy (2022) La saga de los Forsyte

(1906) El propietario

(1918) El veranillo de San Martín de un Forsyte

(1920) El tribunal

(1920) Despertar

(1921) Se alquila

Stella Gibbons (2012) La saga Flora Poste

(1932) La hija de Robert Poste

(1949) Flora Poste y los artistas

William Faulkner (2021-2022) Trilogia dels Snope

(1940) El llogaret

(1957) La ciutat

(1959) La mansió

Gabriele Tergit (1951) Los Effinger, una saga berlinesa

Olivia Manning (2020-2023) Trilogía de los balcanes

(1960) La gran fortuna

(1962) La ciudad expoliada

(1965) Amigos y héroes

Tove Ditlevsen (2021) Trilogía de Copenhague

(1967) Infancia

(1967) Juventud

(1971) Independencia

Gordana Kuic (1986) El olor de lluvia en los Balcanes

Mariolina Venezia (2007) Fa mil anys que sóc aquí

Armin Öhri (2012-2014) Serie Julius Bentheim

(2012) La musa oscura

(2014) El gabinete de los ocultistas

Carlos Ruiz Zafón (2016) El cementerio de los libros olvidados e-book

(2001) La sombra del viento

(2008) El juego del ángel

(2011) El prisionero del cielo

(2016) El laberinto de los espíritus

Rosa Ribas i Sabine Hofmann (2017) Trilogía de los años oscuros

(2013) Don de lenguas

(2014) El gran frio

(2016) Azul marino

John Ronald Reuel Tolkien (2019) El senyor del anells

(1954) La germandat de l’anell

(1954) Les dues torres

(1955) El retorn del Rei

Potser hi haurà una tercera part, no se sap mai.

Categories
Llibres

Trilogía de los Balcanes

La tradició cultural britànica està lligada a l’Imperi i als conflictes bèlics en els quals ha participat. Aquests fets han portat nombroses persones a viatjar i a representar la Corona a qualsevol indret del món, més encara en els darrers dos segles. Diplomàtics i polítics, es clar, però també professors, comerciants, periodistes i un reguitzell de representants dispars i diversos de la societat britànica, arístòcrates, espies i vividors de tota mena. En fí, una munió de gent i de fets que han proporcionat a la literatura i al cinema una font exhaustiva de narrativa i de guions.

Aquest és el cas que ens ocupa, un de tants, però que ara es concreta en la persona d’Olivia Manning una dona que les circumstàncies per matrimoni la van portar a l’Est d’Europa durant la II Guerra Mundial, i que va anar evitant els nazis en el seu avançament, trepitjant-li els talons en la seva fugida.

L’editorial Libros del Asteroide ha publicat la Trilogía Balcánica, integrada per: La gran fortuna, La ciudad expoliada i Amigos y héroes. Aquesta trilogia juntament amb l’encara no publicada aquí Trilogía del Levante, van ser reunides sota el nom de Fortunes of War.

Ambdues constitueixen el gran fresc de la II Guerra Mundial al sud-est d’Europa i l’Orient Mitjà. Manning va lliurar el primer manuscrit, La gran fortuna a l’impremta als 52 anys, una vegada havia quallat una intensa experiència a Romania amb el seu marit, “Reggie” Smith. La parella va arribar a Bucarest amb l’Orient Express el mateix dia que la Gran Bretanya declarava la guerra a Alemanya. Manning va abandonar la ciutat camí de Grècia poc abans que els alemanys ocupessin Romania. Reggie la va acompanyar una setmana després, en un èpic vol de Lufthansa un d’aquells dies en què la majoria d’aquests viatges es torçaven cruelment cap a Alemanya o Itàlia. Poc després, Grècia va entrar en guerra contra Alemanya i el periple del matrimoni Smith-Manning va continuar per Alexandria, El Caire, Jerusalem, i Xipre, abans de tornar a Anglaterra el 1945.

El relat és una galeria de nobles desclassats, falsos prínceps, mercaders de la misèria, pidolaires, tafurs, intel·lectuals de pacotilla, periodistes sense diari, buscavides, agents dobles, cràpules i buròcrates estèrils que Manning dissecciona amb el bisturí de la seva excepcional narrativa. Un retrat també de l’estupidesa humana, en la millor línea de com també ho va descriure Carlo Cipolla, en aquell llibre memorable Allegro ma non troppo

Les ciutats i les seves gents, els paisatges, els costums estan descrits com a constant sorpresa per qui ho escriu, les reunions socials i l’èxode com a activitat continuada, també de la gent que travessen fronteres amb una humiliació irreparable. La por i sobretot el desconcert omplen les pàgines. Descripcions precises i detallistes. Mosaic de personatges, de llocs, de rutes, d’ensurts, de pactes. Li agradava molt parlar sobre la seva pròpia vida. Aquesta és una de les seves virtuts, perquè ens permet seguir el trànsit de l’enamorament al desencís en la relació amb el seu marit. Reginald Donald “Reggie” Smith, fervent socialista, professor itinerant del British Council, un tipus sociable i pagat de sí mateix fins a l’extenuació. S’havien conegut poc abans d’aquest viatge. De fet, Reggie va voler entrevistar-la perquè estava fascinat per una novel·la de Manning, The wind changes, ambientada al Dublín bèl·lic del 1921, on una dona viu enfrontada al dilema d’una doble relació amb un patriota irlandès i un escriptor anglès. Pel que sembla, quan es van casar, Olivia encara no coneixia que seria destinat a Bucarest i que Reggie era espia de la Unió Soviètica. Sabem que ella va ser conscient d’aquesta faceta del marit més endavant, perquè va compartir amb els seus afins les seves sospites de que tenien el telèfon intervingut al seu retorn al Regne Unit, el 1945, però no tenim certesa de la data en què va conèixer aquesta doble vida. Reggie havia estat reclutat pel cèlebre agent Anthony Blunt, agent doble de la KGB i del MI5, insigne professor d’art al Trinity College i un de “els cinc de Cambridge”. És una llàstima que ja no estigui disponible a Filmin aquesta sèrie.

Aquestes novel·les són el diari del desencís, del sense rumb, el tràfec, el bullici i la soledat que solen nodrir la malenconia. La ironia, de vegades sarcàstica, de Manning és autènticament britànica, aquesta distància que és capaç de prendre, fins i tot de si mateixa en el paper d’acompanyant. Es un retrat àcid de la societat benestant britànica, de les seves institucions, és la descripció de les vides i els projectes, si se’n pot dir així, d’unes persones que han estat educades per no tenir-ne.

Us haureu fixat que a les portades apareixen una parell d’actors britànics molt coneguts, això és perquè també hi ha la sèrie de la BBC del 1987, que amb el nom del primer llibre La gran fortuna, ha recopilat l’argument dels sis llibres de les dues trilogies. La podeu veure a Filmin en 7 capítols. La sèrie exagera molt més, suposo perquè resumeix, les característiques dels personatges que ratllen l’absurd, i que sovint bufetejaries a gust. Es un tipus d’humor molt britànic, que sovint incomoda, per la indolència dels seus protagonistes. Aquesta classe tan benestant, tan educada, tan inutil.

Dues maneres de constatar, un cop més, que la incredulitat va ser un factor molt negatiu en la recepció i assimilació dels fets, i sovint, en la presa de decisions.

Si us ve de gust llegir bones novel.les sobre la IIa Guerra Mundial, hi ha autors consagrats com Eric Vuillard, Irène Némirovsky, Primo Levi, Stefan Zweig, Joseph Joffo, Curzio Malaparte, Imre Kertész o Vasili Grossman, entre altres, es clar, que us garanteixo són excepcionals.

Categories
Llibres

Seixantisme. L’esclat cultural català dels 60

Títol: Seixantisme. L’esclat cultural català dels 60

Autora: Marta Vallverdú i Borràs

Pròleg: Julià Guillamon

Ed. L’Avenç 2023, 403 pàgines

Sinopsi: L’assaig se centra en diversos moviments i fenòmens col·lectius de la societat i cultura catalanes dels anys 60 que reflecteixen una embranzida cultural, des de la música i la literatura al disseny, l’arquitectura o l’associacionisme, entre d’altres, i es tanca amb una cronologia que els entreteixeix.

L’obra

El llibre de Marta Vallverdú és un assaig mirall de la cultura catalana dels anys 60. Conté en 15 capítols uns retrats polimòrfics i algunes de les històries i dels personatges més rellevants dels joves universitaris, la literatura, l’art visual, el disseny i l’arquitectura, Òmnium, les revistes, les editorials, la Gran Enciclopèdia Catalana, els Països Catalans, la Nova Cançó, el Grup de Folk, la Gauche Divine, Rosa Sensat, l’escoltisme, i la immigració hispànica. No és qualsevol cosa!

L’autora ens informa que aquest assaig prové d’un conjunt de 18 articles publicats per ella mateixa a L’Avenç entre juliol de 2011 i març de 2022.  El llibre inclou una bibliografia precisa i documentada molt útil, una extensa trama cronològica comentada (1956-1974) i un índex de noms de més de 1.000 persones i personatges. Feu la prova dels vostres coneguts!  També conté una llista de les fonts consultades (hemeroteca, arxius, filmografia i webgrafia) i la llista de més de 70 persones protagonistes de l’època entrevistades o consultades.

El pròleg de Julià Guillamon conclou que: “Per a molts serà un descobriment que taparà amb una mà de pintura realista els anys seixanta idealitzats i poca-soltes que s’han imposat per tot arreu, per culpa del costumisme de la moda. Per a d’altres serà una manera de fer encaixar un trencaclosques de lectures o de records. Serà un estímul per aprofundir, contrastar, completar. Per als lectors que vindran serà una referència indiscutible.”

Seixantisme

Marta Vallverdú en la introducció, es pregunta: Què és el Sexantisme? Quins són els seus trets i els seus objectius? Quin abast cronològic té? Quines etapes? Qui són els seus agents? Quins moviments inclou?

“Defineixo el Seixantisme com un moviment general plural i de molta vitalitat, que es desenvolupa principalment entre 1959 i 1971, sustentat per l’amalgama de diverses iniciatives politicoculturals —potents, imaginatives—, amb una voluntat col·lectiva molt aferrissada, en què convergeixen dos objectius: l’antifranquisme i l’afirmació de la cultura com a forma definidora de la identitat catalana, amb la consciència estesa i esperançada de la fi del règim franquista i de l’adveniment de la democràcia. És l’esglaó imprescindible de renaixement cultural que fonamenta les bases en què es van definir i conformar els Països Catalans democràtics posteriors”.

Quant als agents, el Seixantisme va ser possible gràcies a l’aliança “entre diversos sectors socials en simbiosi de complicitat i interdependència”. Marta Vallverdú cita sis agents crucials: “els intel·lectuals –tant els ideòlegs com els activistes–, la classe política, els mecenes, el jovent, els artistes i l’Església”.

Quinze àmbits, quinze motors

A parer meu, els quinze capítols de l’obra descriuen d’una banda, els àmbits on reneix la cultura catalana, però també són els motors i els agents que engeguen i endeguen aquesta mateixa cultura. Gairebé en tots els àmbits apareixen nous debats i noves contradiccions que l’assaig no amaga. A continuació faig una brevíssima síntesi, sovint literal, de cadascun d’aquests quinze capítols.

No serem moguts. Els joves universitaris més actius i conscienciats dels 60 proveiran bona part dels quadres que lideraran la transició posterior. A tall d’exemple, cita entre molts d’altres a: Antoni Castells, Josep Maria Benet i Jornet, Paco Fernández Buey, Xavier Folch, Arcadi Oliveres, Oriol Pi de Cabanyes, Montserrat Roig, Joaquim Sempere, Eva Serra i Joaquim Vilaplana.

En literatura s’imposa el Realisme Històric com l’intent de modernització d’una literatura catalana closa en ella mateixa i que té en Josep Maria Castellet i Joaquim Molas els arquitectes d’aquest corrent a Catalunya.

Art visual: de la matèria a la desmatèria. Malgrat que les arts visuals durant els anys 60 a Catalunya no van constituir cap corrent homogeni, es poden caracteritzar com a heterogenis, transversals i de transició. Hi ha dos “homenots” que desperten i divulguen l’art visual, el disseny i l’arquitectura de l’època: Alexandre Cirici i Oriol Bohigas, intel·lectuals inquiets i brúixoles de l’alta cultura. I Serra d’Or i Destino on escampen les seves recerques i on informen de les novetats artístiques nacionals i internacionals.

Disseny i arquitectura: forma i funció. El dissenyador més representatiu de la dècada dels seixanta, des de 1962, va ser Jordi Fornas. Marta Vallverdú pregunta: “[…] qui de nosaltres, en la nostra biblioteca o en la nostra discoteca de vinil, no conserva, no ha vist un Fornas?” . Entre els arquitectes citats a l’obra destaquen: J. A. Coderch, Antonio de Moragas, Antoni Bonet, el trio MBM (Martorell, Bohigas i Mackay), José Emili Donato, Federico Correa, Alfonso Milà, Josep Maria Fargas, Enric Tous. Oriol Bohigas proposa una direcció estilística i ideològica en què vol cohesionar els professionals del seu voltant en la línia racionalista. “Bohigas creu que l’objectiu de l’arquitectura no és l’obra d’art, l’estètica, sinó la funcionalitat, és a dir, ha d’estar al servei dels interessos col·lectius”.

Òmnium Cultural crea un espai propi, que va tenir una acollida favorable de la ciutadania i que malgrat que l’obstacle principal és el règim franquista, tampoc no és plenament acceptada pel catalanisme radical i per altres forces opositores (el PSUC, el mateix Tarradellas i altres). L’autora es planteja les autèntiques raons de fundació de l’Òmnium, per què Millet, Cendrós, Riera, Carulla i Vallvé, van decidir protegir i impulsar la cultura catalana, essent un terreny espinós […]. La valuosa extensió d’Òmnium radica en l’amplitud de registres culturals (cursos de llengua, l’Orfeó Català, l’Institut d’Estudis Catalans, la literatura, el folklore, la divulgació de la història, la cançó, i la recerca).

País de paper: les revistes. A finals de la dècada dels 60 es van aplegar cinquanta publicacions en català o bilingües vives d’arreu dels Països Catalans que juntes podien sumar un quart de milió de lectors, mentre que el 1950 era gairebé un desert. Entre les revistes analitzades destaquen: Oriflama, Serra d’Or, Cavall Fort, Tele/estel, L’Infantil, Presència, Canigó, Gorg i Lluc.

País de paper: les editorials. L’autora destaca tres editorials que suposen molt més que un catàleg o una empresa: Club Editor, fundada el 1959 per Joan Sales, Xavier Benguerel i Joan Oliver; Edicions 62 liderada per Max Cahner, Ramon Bastardes i a partir de 1964 Josep Maria Castellet com a director literari; i Aymà/ Proa , amb Joan Baptista Cendrós com cervell d’aquesta tercera operació editorial. Durant el primer lustre hi ha un boom editorial d’obres en català d’altres editorials que ara també publiquen en català (Vergara, Molino, Destino) i altres petites editorials (Barcino, Joventut, Balmesiana, Alpha, Baguña, Arimany, Taber i Albertí). De 1960 a 1965, el nombre de títols publicats en català ha passat del centenar als cinc-cents.  Amb tot, a partir de 1967 comença una recessió en la producció de llibres en català. Del boom al crac. Vallverdú explica amb detall aquest procés i les seves causes.

La Gran Enciclopèdia Catalana, mereix un capítol especial, especialment pel que fa al procés de realització i a les relacions entre tres dels seus protagonistes: Max Cahner, Jordi Carbonell i Jordi Pujol. Val la pena saber-ne les raons per entendre millor qui era qui en aquesta empresa editorial.

El capítol sobre els Països Catalans, narra el paper transcendental de Joan Fuster en la construcció del terme i del concepte nacional, amb Nosaltres els valencians i tota la seva llarga carrera assagística amb una influència destacadíssima al País Valencià i també a Catalunya. El seu mestratge inclou  Eliseu Climent, Alfons Cucó, Lluís Vicent Aracil, Rafael Ninyoles, Vicent Álvarez, Joan Francesc Mira, Lluís Alpera i Raimon, a més de la complicitat amb Miquel Tarradell, Joan Reglà, Miquel Dolç i Manuel Sanchis Guarner. També, es va estendre a les Balears i a Rosselló.

El llibre dedica un capítol a la Nova Cançó – Raimon i els Setze Jutges – i un altre al Grup de Folk. En el seu propi balanç, Marta Vallverdú, citant a Joan Fuster: [La Nova Cançó va ser] “un dels factors més decisius del recobrament nacional, tenint present que va unir tots els Països Catalans i afegeix que va anar de bracet de l’afirmació de la cultura catalana, que es va negar a morir, i de la revolta antifranquista.” També es pregunta, i dona la seva visió, sobre si la Nova Cançó va ser un fenomen o un moviment?

El Grup de Folk. Els temps estan canviant.  Aquest moviment abraça només, des de la primavera de 1967 fins a la tardor de 1968. “Així com la font de la Nova Cançó va provenir de França, el Grup de Folk s’inspira en la música anglosaxona, amb dos moviments punters: l’estil beat especialment d’Anglaterra i el revival folk dels Estats Units, el qual va encaixar de ple amb les cançons de l’escoltisme i de l’esplai”. Consol Casajoana defineix el Grup de Folk com una flamarada, breu però intensa, que va deixar unes bones brases. “Les seves cançons van esdevenir autènticament populars […] i el públic infantil, va continuar connectant amb les cançons senzilles, participatives, lúdiques, i de valors socials progressistes. Fins a l’actualitat”.

Gent de Bocaccio. La Gauche Divine estava formada per una elit barcelonina heterogènia, burgesa i il·lustrada, definida especialment pel seu cosmopolitisme. L’assaig cita especialment nou noms: Oriol Regàs, Federico Correa, Oriol Bohigas, Ricardo Bofill, Òscar Tusquets, Rosa Regàs, Colita, Teresa Gimpera i Beatriz de Moura. I al voltant tres escriptors que se’n distancien mentre els observen: Joan de Sagarra, Manolo Vázquez Montalbán i Juan Marsé. La seva vida va ser curta, tot i així,  segons Bohigas, es van establir uns vasos comunicants, entre la cultura de la Gauche Divine i l’estrictament catalana, que van projectar aquesta cap a l’exterior i cap a la modernitat.

Rosa Sensat: cap a l’escola del somni. A la tardor de 1965 es presenta una nova institució privada, però amb voluntat de servei públic, que rep el nom d’Escola de Mestres Rosa Sensat, hi ha com a fundadors: Marta Mata, Maria Teresa Codina, Jordi Cots, Enric Lluch, Anna Maria Roig, Maria Antònia Canals i Pere Darder. En el propi balanç de Vallverdú diu: Alguns dels valors que va establir Rosa Sensat, en el seu origen van influir en el desenvolupament de l’escola catalana fins a l’actualitat.

L’escoltisme, una baula catalanista. Segons l’historiador Albert Balcells l’escoltisme com a moviment antifranquista, va ser una força apolítica que va formar part del teixit cívic, cultural i educatiu, que va permetre en un primer moment, oferir una resistència legal a l’assimilisme descatalanitzant, i després contribuir a la reconstrucció nacional. Hi ha almenys tres etapes: Els Minyons de Muntanya i Germanor de Noies Guies durant el anys trenta, liderat per Batista i Roca; la majoritària Delegació Diocesana d’Escoltisme (DDE), confessional i antirepublicana, durant els anys 50 i primera meitat del 60 liderada per mossèn Batlle; i la minoritària Nois i Noies Escoltes (NINES) de tendència aconfessional i esquerranosa, a partir de la segona meitat del 60.

La immigració i el debat sobre la identitat. Del munt d’aportacions i reflexions recollides entre altres per Josep Termes i Mariona Lladonosa, l’assaig en subratlla les més significatives: Jordi Pujol el 1958 amb els dos opuscles: Per una doctrina de la immigració i Immigració i Catalunya. El mateix any, es publica l’article de Francesc Candel “Los otros catalanes” aparegut a la revista Jirafa i després el 1964, el llibre Els altres catalans, encarregat per Josep Benet i traduït per Ramon Folch i Camarasa. El 1965 Manuel Cruells, entra en el debat en una direcció nova amb la seva reflexió Els no catalans i nosaltres. Hi ha també altres aportacions importants que deixo per al lector del llibre. En el balanç de Vallverdú destaco: Valorem, en primer lloc, que la rebuda massiva de població forana els anys seixanta no va significar un desvetllament xenòfob, possiblement perquè el mestissatge ha estat consubstancial al nostre país. 

A parer meu

Sens dubte, un assaig que interessarà els qui vam viure de prop o de lluny alguns dels molts moments que apareixen al llarg del llibre, amb aquests més de 1000 noms propis, amb una recerca documental completíssima i també directa als protagonistes que donen al llibre un valor inestimable. També crec que pot interessar a tots aquells que ja són fills i filles d’aquests anys 60. En molts sentits una dècada prodigiosa a Catalunya i arreu del món.

Cadascú pot treure les seves pròpies conclusions, però si mirem els quinze àmbits analitzats en l’actualitat, veurem després de més 50 anys el llegat i també els dèficits que encara tenim com a societat en cadascun d’aquests àmbits, a més l’aparició de nous debats. Per exemple l’apartat El cinema, de l’escola de Barcelona ocupa tres pàgines dins del capítol de Bocaccio. La Gauche Divine. De ben segur que el cinema català dels seixanta, no va tenir la rellevància de la Nova Cançó i el Grup de Folk en la música.

Categories
Llibres

La llibreria de Tòquio

Perduda en el barri de Jimbō-chō a Tòquio, un barri farcit de llibreries i editorials (un total de més de 170!), la jove protagonista i narradora Takako, busca la petita llibreria Morisaki que ha estat regentada durant les darreres tres generacions per la seva família. Allà trobarà el seu oncle Satoru que és qui porta el petit negoci especialitzat en llibres vells. Satoru acull la Takako en el petit apartament situat a l’altell de la llibreria. La jove ha perdut d’una tacada, el seu promés Hideaki, la seva feina i la seva orientació i situació en el món. En Satoru ha quedat també sol després que la seva dona Momoko l’abandonés. La Takako accepta l’oferta del seu oncle i viurà literalment envoltada de llibres. Descobrirà un món que li és alié i les noves relacions humanes i literàries al voltant de la llibreria Morisaki, li ajudaran a redreçar el rumb de la seva vida.

Satoshi Yagisawa (llegir.cat)

És una novel·la breu (161 pàgines) que pots llegir de manera molt ràpida. És àgil, optimista, positiva en un món com el nostre que no es descriu precisament per aquests adjectius. La frescor de les descripcions, dels personatges i de les relacions humanes entre ells, provoquen una lectura immersiva que no pots abandonar, que t’enganxa de la primera fins la darrera línia. El llibre és editat per Navona l’any 2023 i és la primera novel·la de Satoshi Yagisawa (Chiba, Japó, 1977). La bona traducció de Jordi Mas facilita la lectura de manera destacada. Cal esmentar que hi ha una adaptació cinematogràfica (jo no l’he vist) de la novel·la, de l’any 2010 i dirigida per Asako Huyga que podeu consultar seguint l’enllaç.

Categories
Llibres

Quan es porta Itàlia sota la pell

Sí, com ho cantava en Sinatra: Under my Skin. L’autora d’aquests llibres és una de les millors coneixedores actuals de la història dels jardins europeus, sobretot els italians i portuguesos, i una gran experta de la cultura italiana, en general i en profunditat. Sap donar vida a les coses i explicar a partir d’elles una història que les sobrepassi. Així de senzill, així de difícil.

El de les llimones és molt més que un llibre de viatges, molt més que una recopilació de receptes i molt més que un tractat sobre la història d’Itàlia i els seus cítrics. És un llibre profundament evocador, que aconsegueix que puguem acaronar els paisatges de les diferents regions italianes. Ens ensenya a apreciar el valor d’allò que la terra ens regala i que aparentment no té res d’especial, això que tantes vegades ens han intentat transmetre la nostra gent gran. Però el viatge que al llarg de la història han hagut de recórrer aquests fruits per arribar a les nostres taules és tot menys senzill: Vinguts de terres llunyanes, van ser objectiu dels extravagants capricis dels nobles italians del Renaixement, que creaven mitjançant empelts i experiments les més estranyes formes en aquests fruits. Més endavant, quan es va descobrir l’immens potencial dels cítrics per curar l’escorbut, que matava els mariners del món sencer, hi va haver qui se’n va aprofitar especulant amb els preus i controlant els cultius. D’aquí va néixer la màfia siciliana, d’una simple taronja.

Ja sigui per la seva senzillesa, per l’original del seu plantejament o per la delicada prosa de la seva autora, la veritat és que estem davant d’un petit tresor. Attlee ha concebut aquest treball com un assaig d’introspecció, amb l’objectiu de recuperar de l’oblit aquesta faceta de les nostres vides que avui donem per feta. I, de passada, recórrer una Itàlia allunyada de les postals, més autèntica i tradicional, en què la terra i el passat es troben indissociablement units. Un llibre que fa molt bona olor

En el del violí les vivències de l’autora a la recerca de respostes als misteris que envolten el violí que l’havia fascinat ocupen una porció considerable de la narració, de vegades amb tons fins i tot detectivescs. Darrere d’aquests passatges, però, hi ha un recorregut no menys interessant a partir de l’aparició i l’ulterior desenvolupament del món del violí. La ciutat de Cremona s’erigeix ​​en un punt de partida i referència constant del llibre. Va ser allà on es considera que va néixer el violí i on es van instal·lar els principals lutiers fins a finals del segle XVIII. L’obra estudia aquest origen i com es va anar ampliant la presència dels violins, alhora que la música es transformava, com es transformava igualment l’ús que se’ls donava. A poc a poc, veiem com es popularitzen i comencen a ser cobejats per un nombre més gran de mans, cosa que donarà lloc a l’aparició d’un veritable mercat internacional. Hi sobresurten tres noms: Andrea Amati, Giuseppe Guarneri i Antonio Stradivari, qui probablement sigui el més conegut pel lector. No només es centra en la música, sinó que també aprofundeix en el “negoci” creat al voltant dels violins. Els boscos dels quals s’extreu la fusta per fabricar-los, els col·leccionistes que acaparen aquestes petites obres d’art, els treballs de reparació a què es veuen sotmesos quan són danyats o els professionals que es dediquen a datar l’edat d’aquests instruments. És cert que, a mesura que s’avança, la història global va donant pas a qüestions més concretes i personals, centrades en el violí d’origen del llibre. El que porta l’autora a desplaçar-se a Rússia per conèixer Lev, un dels seus propietaris, qui dóna nom al violí i a l’obra, i per descobrir els secrets que amaga l’instrument. Un llibre que sona molt bé.

L’autora està immersa dins la tradició anglosaxona, tan desconeguda per les nostres terres, fins i tot menyspreada, de combinar el rigorós relat històric amb les seves experiències personals quan estudia. Treballar de forma quasi artesanal sobre els petits detalls, la quotidianitat dels quals els ha restat importància.

Categories
Llibres

Voluntarios por la revolución

Josep Sauret

Títol: Voluntarios por la revolución. La milicia internacional del POUM en la guerra civil española

Autor: Andy Durgan

Editorial Laertes,  2022

Pàgines i notes: 699 pàgines, un estudi exhaustiu, un llibre molt complet amb quadres, apèndixs, nombroses notes i un índex onomàstic molt necessari.

Sinopsi: L’obra descriu l’experiència d’aquests “voluntaris per la revolució” en el context de la política militar del POUM, les característiques i la situació de les forces militars sota el control del partit, la realitat de la seva presència en el front d’Aragó i el paper de les milicianes.

Andy Durgan

Possiblement és l’historiador especialista més important del comunisme no estalinista d’Espanya sobre la guerra civil. Doctor en història per la Universitat de Londres, viu a Barcelona des de fa més de quaranta anys. Ha publicat més de cent articles, monogràfics i ressenyes sobre diferents aspectes de la guerra civil espanyola i els seus orígens.

Andy Durgan

Voluntarios por la revolución

El títol i el subtítol (La milicia internacional del POUM en la guerra civil espanyola) ens situen molt bé en el marc en què es desenvolupa. Fins ara era un tema poc conegut. D’una forma general s’incloïen els estrangers que varen participar en la guerra en les Brigades internacionals. Com a molt s’esmentava a Hemingway com un personatge atípic.

Aquí es tracta de situar els aproximadament cinc-cent estrangers (n’identifica 367) que varen combatre a les files del POUM. Amb els seus antecedents de compromís amb els partits comunistes no heterodoxes dels seus països. Ens trobem amb militants antifeixistes italians i alemanys fonamentalment, però també d’altres nacionalitats (fins a 26) pertanyents a diferents corrents socialistes internacionalistes que existien en els complexos anys 30 europeus provinents de la caiguda del tsarisme i de la derrota del proletariat alemany en la revolució del novembre del 18. Avui potser en diríem socialistes independents.

Fa petites biografies en molts casos explicant antecedents i posterior recorregut, en alguns, brigades internacionals, camps de concentració francesos, participació segona guerra mundial,…

Detalla exhaustivament les accions bèl·liques en què va participar el POUM en el front d’Aragó. Molts cops explicades des del costat poumista i també des dels sollevats per intentar eliminar l’efecte propaganda.

També hi trobem una defensa aferrissada a les acusacions que es varen fer al partit fins declarar-lo il·legal i prohibir-lo després dels fets del maig del 37 a Barcelona. Refuta detalladament l’acusació de què col·laborava amb l’enemic.

Valorem que és un llibre necessari sobre una part petita de la història que s’havia tractat molt globalment sense fer atenció a aquest grup de combatents forans que varen venir a ajudar els seus companys espanyols en la resistència contra el feixisme i a fer la revolució social.

A més, el llibre es fa fàcil de llegir ja que te una bona narrativa en la millor tradició de la historiografia anglosaxona.

Més informació

SIDBRINT. Memòria històrica i Brigades Internacionals

Sistema d’Informació Digital sobre les Brigades Internacionals (SIDBRINT) és una web de la Universitat de Barcelona que tracta de la recuperació de la memòria històrica de les Brigades Internacionals. El seu objectiu és donar visibilitat als voluntaris internacionals que van venir a defensar la República. Per això s’han creat tres bases de dades relacionades: una de Brigadistes, una de Fonts documentals i una d’Enquadrament militar.

Es poden cercar les fitxes de 388 brigadistes citats al llibre d’Andy Durgan  aquí o https://sidbrint.ub.edu/ca/node/54674

CHARLIE_NURSE: “Voluntarios internacionales del POUM por la revolución”; Ihr.world , octubre 3, 2022, Ressenya del llibre d’Andy Durgan aquí: