Un llibre molt interessant que recorre la política dels Estats Units durant els darrers 100 anys, una història crítica del neoliberalisme, el credo econòmic que ha marcat la vida política al món dels darrers 40 anys.
Gary Gerstle fa un recorregut per les decisions més significatives que han fet els seus diferents presidents, començant per Hoover, republicà, escollit el 1929, que va haver de patir les conseqüències del “crack” a la borsa de Nova York. Després del daltabaix econòmic va pujar a la presidència F. D. Roosevelt, demòcrata, que es va mantenir durant quatre mandats i va emprendre la política del “New Deal”, basada en una política econòmica keynesiana que postulava que una despesa pública que excedís els ingressos del govern, era positiva durant els temps de recessió.
Els bons resultarts que va portar el “New Deal” van fer que presidents posteriors, com Truman, demòcrata, i Eisenhower, republicà, seguíssin mantenint els mateixos principis. Durant les presidències de J. F. Kennedy i L. B. Johnson, demòcrates, el focus es va centrar especialment sobre els drets civils i la guerra de Vietnam. Com a deixebles d’Eisenhower, Nixon i Ford, van seguir amb mesures properes al “New Deal”. Tot va començar a canviar amb Carter, que pensava que la regulació per part del govern havia estat útil durant la Gran Depressió, però que calia reduir el pes de l’Administració. Així va començar tímidament la desregulació, amb la promesa de reduir els organismes federals de 1.900 a 200. Però realment quan el neoliberalisme va començar a marcar el ritme del país i extendre’s a tot el món va ser durant la presidència de Reagan. Seguint les teories econòmiques dels austríacs Friederich Hayek i Ludwig von Mises, el dogma que els mercats s’autoregulen sense cap intervenció estatal, es va arribar a que individus tan diferents com els hippies tecnològics i Ronald Reagan es posessin d’acord en pensar que tenien les claus per aconseguir una llibertat personal i econòmica il·limitades.
Reagan va reduir la càrrega fiscal sobre les rendes més altes d’EEUU en un 60 per cent i va augmentar el pressupost militar en un 20 per cent. Va derogar The Fairness Doctrine (Doctrina de la Imparcialitat), alliberant les emissores de ràdio i els canals de televisió de l’obligació de presentar notícies centrades en l’objetivitat i la imparcialitat.
El triomf del neoliberalisme a finals dels anys 70 va transformar radicalment el món. Més que una teoria econòmica es va convertir en una religió, compartida tant per la socialdemocràcia com per la dreta, que proposava el final de les regulacions al capitalisme i la transferència de la gestió econòmica de l’Estat cap als mercats,
Avui, davant la pujada dels populismes, els rescats de les institucions bancàries, el creixement de la desigualtat, l’excessiva concentració de la riquesa i la progressiva desaparició de la classe mitja, el neoliberalisme ha començat a perdre la legitimidad que havia tingut els darrers anys.
Stephen Zweig estima amb desmesura els seus personatges biografiats, els quals són una part important de la seva obra humanística. Els estima com el que són, una font inesgotable per a la seva rica narrativa i per ajudar-lo a explicar la conducta humana al llarg del temps.
En els moments en els quals vivim o patim, m’ha semblat que convindria recordar aquest monstre, les aptituds del qual arriben fins als nostres dies, i ens aboquen a un panorama desolador, i el més angoixant, reiteratiu.
Maquiavel ja ho va explicar i de forma prou didàctica. Cóm s’assoleix i es manté el poder, amb convicció, i bastint una conducta acceptada i consensuada. Era molt modern. I va esdevenir un clàssic.
Fouché no és ni més ni menys que un dels seus més avantatjats alumnes, i la prosa de Zweig l’eleva a categoria. S’ha de ser molt bon escriptor per biografiar, i no entrar dins i que se t’escapi admiració o rebuig. No se li escapa, perquè no li cal, el que narra és tan obscè, que el lector camina sol pels camins de la Revolució, primer, i l’Imperi, després, amb un neguit i una sorpresa constants.
Zweig aborda el llibre seguint el seu estil particular, on prescindeix de dates i dades, per aprofundir en la personalitat i el caràcter del personatge retratat, buscant les seves motivacions íntimes i tractant de posar al descobert les veritables causes dels esdeveniments. Ens adverteix al prefaci que el tria perquè li sembla l’exemplar perfecte del polític, és a dir, un home absolutament immoral, amb totes les connotacions que això implicava en l’època en què el va escriure, i com un advertiment. Si escull Joseph Fouché és perquè, al seu parer (i a judici també d’altres com Balzac), va ser una persona que va influir molt més del que dicten les aparences en el curs dels esdeveniments de l’època.
Un dels millors Zweig que es poden llegir, i més ara.
Vaig descobrir aquest llibre per casualitat un dia llegint premsa digital, ara fa uns quants mesos: La vida novel·lada del darrer alcalde republicà de Sevilla. La crònica del diari es feia a través d’una entrevista amb l’autor, Antonio Fuentes, un periodista andalús que va començar a investigar la vida de l’alcalde Horacio Hermoso Araujo (1900 – 1936) després de descobrir per atzar un vídeo de Youtube on sortia el fill d’aquest personatge, Horacio Hermoso Serra fent una xerrada sobre la Guerra Civil i la vida del seu pare a un grup d’alumnes de quart d’ESO de l’Institut de Gelves, una població sevillana de la comarca de l’Aljarafe a tocar del riu Guadalquivir i prop de Sevilla. La professora d’Història havia portat l’Horacio a l’institut (això va ser el curs 2016 – 2017). La visió del vídeo va ser l’inici de la recerca, del coneixement i amistat entre l’autor i l’Horacio i de la decisió de novel·lar la vida del darrer alcalde republicà de Sevilla. Vaig acabar de llegir la crònica del diari digital i per curiositat vaig fer una cerca al Youtube; de seguida vaig trobar el vídeo de la xerrada a l’IES de Gelves.
La xerrada a l’institut sevillà. Un impressionant document per a la memòria històrica col·lectiva
Em va atrapar des del començament: una llarga xerrada amb una primera part sobre la guerra civil i una segona sobre la vida y mort del seu pare, així com les vicissituds terribles de la seva família després de la Guerra i durant el franquisme. Amb un llenguatge proper als adolescents i de manera magistral, l’Horacio fa un excel·lent exercici d’història oral i de memòria a un col·lectiu d’alumnes que escolta i participa de manera entusiasta i educada en aquesta activitat d’elevat valor didàctic i per a la memòria històrica.
A la novel·la, Fuentes reconstrueix amb la mirada “veraç” del periodisme, i el potencial “divulgatiu” que permet la ficció, la semblança d’aquest personatge desconegut, un home bo, a qui li va tocar moure’s en la mar convulsa del seu temps: en el seu breu mandat al consistori de Sevilla –des de febrer de 1936 fins al setembre, quan va ser afusellat– va haver de treballar amb les greus conseqüències de les inundacions del Guadalquivir, el boicot de les elits de la ciutat a una Setmana Santa que no volien que se celebrés amb el Front Popular en el poder i un Ajuntament asfixiat pels deutes que arrossegava des de l’Exposició Ibero-americana de 1929. Horacio Hermoso Araujo va intentar celebrar un ple municipal ordinari aquell fatídic dia de juliol, intentant donar normalitat a la vida política malgrat el cop d’estat que ja havia començat a Sevilla, i es va trobar amb les tropes rebels de Queipo de Llano; el van capturar i tot i que durant dos mesos molta gent va intercedir per a salvar-li la vida, finalment va ser afusellat. Els motius de l’assassinat formen part de la trama de la novel·la. L’autor explica la versió de la família, que posa en el centre de la trama al llavors cardenal bisbe de la ciutat, ressentit amb Horacio que havia aconseguit salvar el boicot que les forces vives de la ciutat (i el cardenal) volien fer a la Setmana Santa a l’abril de 1936. Les elits i classes acomodades de la ciutat no li ho van perdonar i van anar per ell. No us explico res més, tan sols unes pinzellades d’una història molt interessant i dramàtica.
El llibre és editat per Plaza & Janés l’any 2023 i consta de 400 pàgines. La novel·la no passarà a la història per les seves excepcionals qualitats literàries, però com a testimoni històric és molt rellevant.
Vicenç Lozano Intrigues i poder al Vaticà Editorial Pòrtic (Barcelona, 2021) 2a edició (de butxaca), Edicions 62 (Barcelona, 2022)
Endinseu-vos en el Vaticà… i, si en sortiu vius, aviseu
No, no voldria que us passés com al malaguanyat papa Joan Pau I. Albino Luciani, a finals del segle XX -no a l’Edat Mitjana, o durant l’època del Renaixement-, fou presumptament assassinat amb cianur per una monja. O com l’adolescent italiana Emanuela Orlandi, desapareguda als quinze anys en estranyes circumstàncies…
En aquest llibre, Vicenç Lozano, periodista perspicaç i molt ben informat, ens les fa veure de tots colors però, sobretot, de color púrpura. Lozano, corresponsal durant anys de TV3 a l’Estat del Vaticà -el més petit del món i, segurament, el més intrigant-, ens demostra que, a través de nombroses fonts, molt ben informades, és possible treure l’entrellat de tanta caspa, tanta ignomínia. Malgrat els indubtables i meritoris esforços del Papa Francesc, l’argentí Jorge Mario Bergoglio, de blanquejar una institució dos cops mil·lenària.
És el que deia en aquest apunt del bloc Jordi Pàmias ens interpreta, amb destresa, la seva poesia cristiana. Cal distingir escrupolosament entre els conceptes de cristià i catòlic. Cristià és el seguidor d’aquell profeta de tantíssima personalitat com fou Crist de Natzaret, i partícip dels testimoni i les ensenyances de l’Evangeli, en els quatre llibres oficials i també els apòcrifs. Catòlic, ai! Catòlic es refereix a la trajectòria d’una institució creada pels humans que ha vingut acumulant molts pecats al llarg del segles. Així, són cristians papes com Joan XXIII, potser Pau VI i, indubtablement, Francesc, així com el Concili Vaticà II, la teologia de l’alliberament o el pontificat actual. I són catòlics la trajectòria, moltes vegades nefasta, de diverses generacions de purpurats, o la Santa Inquisició, o papes més recents com Joan Pau II (Karol Woytila) o Benet XVI (Joseph Rätzinger). Per tot plegat, des de la Terra o des del Cel, ja ens entenem!
Lozano ens dissecciona el panorama immensament bé, en un dels llibres més interessants que he llegit en els darrers anys. Entre bones menges i bons vins, i bons cigars -ell, però, fuma amb pipa-, ens fa entreveure, des de dins i des de fora del Vaticà, tot un món, tan fascinant com presumptuós i buit, en tants aspectes…
Presumpte assassinat de Joan Pau I i el cas de l’adolescent desapareguda a banda, entre els temes d’Intrigues i poder al Vaticà hi trobem els escàndols a l’entorn de la Cúria relatius a l’Arxiu Secret del miniestat enclavat dins Roma, la Màfia a la Banca Vaticana, el pacte secret per acabar amb el comunisme, l’amistat entre Joan Pau II i el legionari i pederasta mexicà Marcial Maciel, el paper del cisma ultradretà de Lefebvre, els dos escàndols de Vatileaks, el prostíbul de la Santa Seu, l’homosexualitat inherent a molts purpurats, el tumor recurrent de la pederàstia, la revolució -per sort, encara inacabada- del papa Francesc… Ufff!
De manera que, com us dic, endinseu-vos en el Vaticà i, si en sortiu vius -o vives- aviseu… Ara caldrà llegir -ja el tinc encarregat- el darrer llibre de Vicenç Lozano, Vaticangate, que, a poc que sigui tan interessant com el que us comento, promet ser del tot apassionant…
La sèrie L’amiga genial és una adaptació de la tetralogia de novel·les homònimes d’Elena Ferrante: L’amiga genial; Història del nou cognom; Una fuig, l’altra es queda ; La nena perduda.
Una tetralogia fascinadora que té com a teló de fons la ciutat de Nàpols a mitjans del segle passat, i la Lenù i la Lila com a protagonistes, dues nenes, que esdevenen noies i després dones joves que tot just comencen a aprendre a governar la seva vida en un entorn ben difícil.
La relació sovint tempestuosa entre ambdues ve acompanyada d’un cor de veus que donen cos a la història i que ens mostren la realitat d’un barri pobre, habitat per gent humil que obeeix sense dir ni piu la llei del més fort. Però en les quatre novel·les trobem personatges de carn i ossos, que ens intriguen i ens captiven per la força i la urgència de les seves emocions, així com per la manera en què aconsegueixen seguir endavant amb la empenta de la seva intel·ligència.
Sinopsi de la sèrie
Quan l’amiga més important de la seva vida desapareix sense deixar rastre, l’Elena Greco, una dona gran que viu en una casa envoltada de llibres, engega l’ordinador i comença a escriure la seva història i la de la seva amiga Lila. Explica l’evolució de la seva amistat, que va començar a l’escola primària als anys cinquanta, en una Nàpols perillosa i alhora fascinant. Va ser l’inici d’una història que va durar 60 anys de la seva vida. Una història que intenta desvelar el misteri de la Lila, l’amiga genial de l’Elena. La seva millor amiga i la seva pitjor enemiga.
A la seva primera temporada, L’amiga genial explica els esdeveniments del primer llibre de Ferrante, que es desenvolupa durant la infància i adolescència primerenca de les amigues.
La segona temporada està basada en Història del nou cognom, la segona novel·la de la tetralogia escrita per Ferrante, mostra el cop brusc de realitat que la Lila i l’Elena tenen a mesura que s’acosten a la maduresa. Unes ments innocents plenes de somnis que descobreixen els monstres que tenen a prop.
La tercera temporada, Una fuig, l’altra es queda se centra en la dècada dels anys 70, una època en què els canvis vitals que han experimentat les dues amigues són cada cop més evidents.
La quarta i última temporada, basada en l’últim llibre de la tetralogia, La nena perduda, està en preproducció.
La meva opinió personal
D’entrada he de dir que no he llegit les novel·les d’Elena Ferrante, per tant, tot el que diré fa referència a la sèrie que emet Tv3. Per cert! La primera temporada ja no està disponible a Tv3 a la carta.
Per a mi la sèrie, millora a mesura que passen els capítols o almenys jo ho he interioritzat així. L’ambientació per als qui hem nascut a la segona meitat del cinquanta és molt semblant al nostre entorn escolar. Què dur que fou el franquisme! que obscur! i no obstant el vam superar amb nota. Al meu poble a Oliana, alguns de la meva colla vam ser els primers a estudiar el batxillerat i després a fer una carrera universitària. També hi havia el primer de la classe que treia sempre tot deus i d’altres que ho intentàvem però ens quedàvem amb nous. Que bé que retrata l’obra aquests sentiments un barreja d’admiració, de fortalesa, d’amistat, però també de ràbia, d’impotència i d’enveja. Què són sinó les emocions allò que ens mou a viure!
La sèrie transcorre després per l’adolescència i la joventut. Encara tot més i més complicat! I alhora tant senzill. Volies descobrir el món, canviar-lo! En realitat, el que canviaves eres tu!
Tots hem vist dotzenes de sèries d’adolescent i joves, però cap com aquesta retrata aquest món de sentiments i d’emocions. Segurament, és obra del bon guió, de la bona interpretació i especialment de l’autenticitat narrada en la novel·la d’Elena Ferrante.
Sobre Elena Ferrante
Elena Ferrante (Nàpols, 1943) és una escriptora italiana, el pseudònim d’una escriptora sobre la qual hi ha poca informació. Hi ha qui sospita que podria ser Domenico Starnone, Anita Raja (muller de Starnone) o Goffredo Fofi. No obstant això, hi ha els qui també diuen que va néixer a Nàpols, després es va mudar a Grècia i finalment a Torí.
Tot i ser reconeguda com una novel·lista d’escala internacional, Ferrante ha mantingut la seva identitat en secret des de la publicació de la seva primera novel·la el 1992. Per mitjà de l’especulació i anàlisi de les seves entrevistes i el contingut dels seus llibres, s’han creat algunes teories.
Francesc Ginabreda: “L’amiga genial: crònica addictiva de l’amistat femenina” Núvol. El digital de cultura. 22-12-2015. Llegiu-lo aquí
Joan Safont: “L’amiga genial: la gran novel·la italiana” Vilaweb 22-08-22 Llegiu-lo aquí
Premis de la sèrie
La sèrie va ser guardonada amb el Globus d’Or d’Itàlia 2019 en la categoria de millor actriu revelació, aconseguit per la jove Ludovica Nasti en el seu paper de Lila. A més, a aquest premi s’hi suma també la nominació a millor sèrie de televisió i el premi a millor sèrie de drama al Festival de TV de Montecarlo. Tot això comptant amb múltiples nominacions en altres certàmens com els Broadcast Film Critics Association (BFCA) el 2019, els Golden Trailer Awards, els Gotham Awards, els Peabody Awards o el Shanghai International TV Festival.
És una sèrie de televisió italoestatunidenca produïda per Wildside, Fandango i The Apartment amb Umedia i Mowe per a Rai Fiction, HBO i TIMvision.
Vicenç Pagès Jordà: Kennedyana. La dinastia que va crear la trama perfecta, Folch & Folch, 2022.
Sinopsi
Les vicissituds de la família Kennedy són el millor guió imaginable. Arriben als Estats Units fugint de la fam a Irlanda i en quatre generacions arriben a la presidència del país. De sobte, JFK és assassinat a trets. Som en una superproducció que recull els temes de fons que ens fascinen des de la guerra de Troia: l’amor i la mort, la bellesa i la violència, el poder i la pàtria. La protagonitzen assassins obscurs, hereves calculadores, generals ambiciosos, mercenaris cubans, milionaris grecs, espies soviètics, mafiosos i cantants. Se succeeixen els magnicidis i els accidents d’avió, els adulteris i les amenaces de guerra, les conspiracions i les fatalitats. Les seqüeles no es resolen, sinó que es multipliquen en subtrames plenes de tombarelles argumentals.
Vicenç Pagès Jordà ens guia en unes vides que superen qualsevol ficció, i que instauren nous paradigmes en novel·les, sèries i pel·lícules.
Per què Kennedy?
Quan van assassinar JFK el 22 de novembre de 1963, jo tenia vuit anys i recordo perfectament que el meu pare, un botiguer d’Oliana que venia gairebé de tot a la botiga de queviures, inclosos diaris que ens portaven, cada matí i cada tarda, taxis que feien el trajecte de Barcelona a la Seu d’Urgell, em va explicar, què havia passat, la trascendència que tenia i a l’endemà, dissabte vam posar a la venda el diari de la tarda “El Noticiero Universal” que acabava d’arribar.
Aquest és el meu “Per què Kennedy?”. Pagès hi dedica set pàgines, entre les quals diu: “Reconec que no soc gaire objectiu, però estic convençut que l’any 1963 implica un canvi de rasant en la història contemporània[…] La Nova Frontera de la qual parlava JFK va ser substituïda per la Nova Incertesa, ja que cap d’aquells assassinats ha quedat aclarit.”
Tots els gèneres
Pagès mostra com en la llista de gèneres de Netflix [i de qualsevol plataforma] es poden encabir-hi esdeveniments de la família Kennedy. I declara “La nostra aportació consisteix a contemplar el relat de manera global, a relacionar-ne tants components i tantes manifestacions com puguem, des de la nissaga daurada de semidéus fins al reality show més infame, però sense pretensions d’exhaustivitat”.
Vegeu-ne una selecció d’imatges per a gènere d’Acció (JFK salva els tripulants de PT 109, 1963), Documentaries (JFK, 1991 i JFK revisited, 2021); Drama (Jackie, 2016); Horror (el film en súper-8 que gravà Abraham Zapruder); International (Jackie va lluir el francès amb De Gaulle, 1961); Music & Musicals(Happy birthday, Mr. President); Romance(Jack & Jackie encarnen la imatge perfecta de joventut i bellesa, tipus anunci de ginebra); Thriller (Thirteen days, 2000 amb la crisi dels míssils soviètics)
Dramatis personae
Pagès descriu amb les paraules justes, precises i exactes cadascun dels personatges: […] els quatre germans posseïen aquest encant, [una combinació de decisió, ambició, idealisme i una alegria especial que resulta igualment atractiva] que no es pot separar de l’atractiu físic. Eren joves, guapos, brillants. Sabien parlar, sabien vestir, sabien moure’s i n’eren conscients[…]. Els interessaven totes les formes del poder, i en totes excel·lien: els diners, la política, el sexe, els mèdia, la influència…
Amb divuit línies narra la biografia de Lee Harvey Oswald, tan breu com amena. A Jacqueline Bouvier la descriu amb ets i uts amb vint-i-quatre línies amb dades i fets poc coneguts i sense cap adjectiu.
També descriu a Marina Prusakova, parella de Lee Harvey Oswald i Jimmy Hoffa, líder del sindicat de camioners, amic de gàngsters i protegit de l’FBI. I altres personatges com Edgar Hoover, director de l’FBI, Aristotelis Onassis & Maria Callas, Marilyn Monroe, Lyndon B. Johson, Nixon, Elizabeth II entre altres.
I acaba: “Ens trobem davant una superproducció que recull els temes de fons que ens fascinen des de la guerra de Troia: l’amor i la mort, la bellesa i la violència, el poder i la pàtria.”
The Kennedy women
Pagès descriu la cara i la creu, de la família Kennedy, dels Bouvier i dels Onassis en el capítol Entre el rosa i el groc. Tot està documentat, tot i així de tan gros no t’ho creus o sí!
Imatge: Les germanes Bouvier, Lee Radzivill i Jackie Kennedy de vacances.
Una petita obra mestra
L’obra de Pagès té dues parts i un total de tretze capítols, en cadascun dels quals aborda una temàtica: aquell novembre (l’assassinat); les dones de negre (les vídues); les tragèdies gregues; entre el rosa i el groc; i l’art de morir, corresponen als set capítols de la primera part. Salpebrats amb tres episodis pagesians o kennedyans de collita pròpia: el milionari del te, les dues cares de Jackie i l’heroi del pacífic. Contes molt breus i excels.
La segona part abraça sis capítols: en el Palau de Troia; fills de la televisió; confluència de crescendos; quan la realitat és inversemblant; i conspiració o paranoia. Entrecapitulat trobem ara quatre episodis més kennedyans: les dues morts de JFK, la Pietà de Chanel, Marina i Àlik, dos cosins.
Tota una enciclopèdia kennedyana en només dues-centes vint-i-set pàgines. Quina sort que teniu els qui encara no l’heu llegit, quina sort també pels qui el podem tornar a llegir. Un bon llibre i un bon amic no deceben mai.
Vicenç Pagès Jordà
Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963 – Torroella de Montgrí, 2022) és un dels escriptors fonamentals de la narrativa catalana contemporània. Va debutar amb Cercles d’infinites combinacions (1990) i l’any 1997 va veure la llum el seu primer gran èxit, la novel·la curta Carta a la Reina d’Anglaterra, i el seguirien Un tramvia anomenat text (1998), i la novel·la La felicitat no és completa, premi Sant Joan 2003. També ha obtingut reconeixement amb els reculls de contes En companyia de l’altre i El poeta i altres contes, així com amb Els jugadors de whist, que va ser un èxit de vendes i va obtenir el premi Crexells a la millor novel·la de l’any. Kennedyana és el llibre que tanca la seva obra.
Més informació
Joaquim Noguero: El joc a tot o res, ‘Kennedyana’ com a regla. Repassa la trajectòria de l’enyorat Vicenç Pagès Jordà, en un recorregut que desemboca a ‘Kennedyana‘ obra pòstuma editada per Folch i Folch. Llegiu-lo aquí
L’editorial Anagramaha publicat un parell de llibres del professor i advocat Philippe Sands, membre destacat als judicis internacionals celebrats al Tribunal de Justícia de la Unió Europea i a la Cort Penal Internacional de la Haia.
Ruta d’escapada és fruit d’una investigació immensa. I així queda constància en tot l’aparell crític i bibliogràfic que conté. Tal com diu el meu admirat Anthony Beevor, amb el qual vaig tenir el plaer de fer un curs al CCCB, es tracta “Un triomf de la investigació i una narració brillant“
La veritat i la mentida, tan antagòniques, o tan properes, tan embolicades que estan al món de la política, les finances, a tot arreu …. i no ara, naturalment, que està desbocada. Aquest llibre explica les turbulències personals, ètiques i polítiques que es van donar al final de la II Guerra Mundial, amb aquells que la van perdre, i el passat dels quals els feia culpables davant la justícia internacional. Un cas verídic, com tants altres, de canvi d’identitat per defugir una persecució per accions menyspreables. Per exemple a Cracòvia. Un passat que, en molts casos, ni la família els voldrà reconèixer.
Els contexts, els episodis, les cojuntures són extenses, minucioses, rigoroses, a vegades quasi trepidants, sí, agitades, turbulentes. Una història ben trabada, que òbviament no puc explicar, unes fonts d’informació ben trobades. Una magnífica lectura d’estiu.
Intèrprets: Isabelle Huppert, Grégory Gadebois, Alexandra Maria Lara, Francois-Xavier demaison, Pierre Deladonchamps, Marian Foïs, Gilles Cohen, Yvan Attal
És la història real de Maureen Kearney, representant sindical d’una potència nuclear multinacional francesa (Areva). Kearney es va convertir en la principal denunciant o alertadora com es diu ara, denunciant acords d’alt secret que van sacsejar el sector nuclear francès. Sola contra el món, va lluitar amb totes les seves forces i sempre amb bons arguments contra ministres del govern i líders de la indústria per informar de l’escàndol i defensar més de 50.000 llocs de treball. La seva vida va fer un tomb quan va ser assaltada violentament a casa seva.
Opinió personal
Un bon thriller trepidant, amb canvis de guió fins al final i una més que excel·lent interpretació d’Isabel Hupper. La protagonista pateix un doble o triple assetjament, com a sindicalista, com a dona, i un tercer més amagat, com a filla d’immigrants irlandesos i professora d’anglès, aquest darrer aspecte, no mostrat a la pel·lícula. Un bon film francès, potser massa centrat en aquest assetjament, que deixa en segon pla, la corrupció política i social que hi ha al darrera. Probablement, perquè segueix el guió del llibre d’assaig d’investigació publicat por Caroline Michel-Aguirre i que conegué a través d’una piulada.
Isabelle Huppert (a la dreta) mai havia fet tal mimetisme per encarnar el seu personatge (Maureen Kearney, a l’esquerra). /Guy Ferrandis. Le Parisien
Més informació
Sandra M Ríos: Reseña “La Syndicaliste” (Un blanco fácil) – El inaudito caso político de Maureen Kearn. Cine Vista blog. El podeu llegir aquí
Pegoña Piña: “Un blanco fácil denuncia el violento uso que hace el poder de las fórmulas machistas”. Público 7-06-2023. El podeu llegir aquí
Com és que el pantà de Rialb es va fer en un terreny de risc sísmic, amb roca argilosa i sorrenca? I per què es va construir a tant poca alçada que, quan el nivell baixa, cal bombejar l’aigua per fer-la vessar al canal Segarra-Garrigues? Això passa quan la cota de Rialb baixa, cosa que, per exemple, va passar tot l’any passat (2022). El bombeig multiplica el preu de l’aigua, de manera que molts regants renuncien a connectar-se al canal.
El pantà de Rialb es va construir inundant el poble de Tiurana i cinc més, a la Noguera, l’any 1999. La seva construcció va comportar un gran impacte ambiental i humà, que encara perduren.
“A nosaltres ens deien: gràcies al pantà podrem regar moltíssimes hectàrees de les Terres de Lleida. Si ara la gent sabés què s’ha regat i el preu que se’n paga, veurien que ha sigut un fracàs i una estafa. Ens van enganyar”, explica Marta Tuca, una de les veïnes de Tiurana que va passar els anys de joventut lluitant per impedir la construcció del pantà de Rialb, l’últim d’Espanya, que va destruir pobles i en va expulsar la gent: més de 300 persones de Tiurana mateix i de Miralpeix, La Clua, Bassella, Castellnou de Bassella i Aguilar.
La mobilització va durar anys i, paral·lelament, l’Associació en defensa de la vall del Mig Segre, AMISE, acumulava estudis i informes contraris a la construcció d’un pantà en terra argilosa i amb risc sísmic. L’enginyer de la companyia Enher Josep Ball va proposar un projecte alternatiu: construir embassaments laterals més petits. “El meu pare explica Maria Josep Ball, ja va preveure que, pel tipus de sediments que anirien a parar al pantà, en pocs anys perdria molta capacitat.”
El pantà de Rialb, el més sec de Catalunya, el febrer del 2023 (“Rialb, l’últim pantà”)
El documental de TV3 Rialb, l’últim pantà analitza el paper que hi va tenir Joaquim Viola, “consejero del reino” i després alcalde de Barcelona, en la decisió final de tirar endavant el projecte i el suport que va rebre de les forces polítiques de la transició, sobretot del Partit Socialista de Catalunya i de Convergència i Unió.
“Jo entenc que Convergència volgués fer el pantà, però no que el Partit Socialista el volgués. Va ser una traïció”, assegura Pere Aiguadé, antic diputat socialista.
Els periodistes Xavier Garcia i Jaume Rexach, coautors del llibre El pantà de Rialb. Elegia del Mig Segre, van abanderar, amb els veïns, la campanya de mobilitzacions per mirar d’aturar el pantà: “Era un projecte completament irregular, que obligava a bombejar l’aigua per omplir el canal Segarra-Garrigues.”
El documental recupera la història de la vall del Segre i també la dels seus veïns, que van haver d’abandonar casa seva el 1999, en l’últim èxode provocat per la construcció d’una presa.
Fitxa tècnica de Rialb, l’últim pantà una producció de TV3 produïda per The End Produccions Audiovisual. Direcció i guió: Xavi Llopart; Realització: Maiol Virgili; Producció: Carles Farriols; Producció executiva TV3: Silvia Pairó Vila; Direcció continguts TV3: Montse Armengou Martín; Música: Àudio Network; Lingüista: Rosa Grau; Grafisme: ONIDEA;Veu en off: Todojingles.
Lluites compartides: la resistència als pantans de Rialb i Riaño
La Secció d´Ecologia de l’Ateneu Barcelonès amb Santiago Vilanova, ponent de la secció, organitzà el 10 de desembre de 2021, l’acte Lluites compartides: la resistència als pantans de Rialb i Riaño. Les més destacades i emblemàtiques varen ser les de Riaño (Lleó), Rialb (Catalunya) i Itoiz (Navarra).
La taula rodona a l’Ateneu Barcelonès estava integrada per Manuel Valero, advocat, escriptor i ecologista; Ramiro Pinto, escriptor i activista ecologista contra Riaño, ambdós autors del assaig “De Riaño a New York”(Éride Ediciones, 2021); Xavier Garcia, cofundador del Grupo de Periodistes Ecologistes de Catalunya i que va escriure molts articles sobre el pantà de Rialb, i Josep Coma, arquitecte, regidor d’Oliana i activista contra aquella obra.
Lluites compartides: la resistència als pantans de Rialb i Riaño. Organitzat per la Secció d’Ecologia de l’Ateneu Barcelonès, 10 de desembre de 2021
La política hidràulica del franquisme basada en construir grans pantans en indrets de valor ecològic, paisatgístic, agrícola i arqueològic, va continuar durant la transició democràtica amb l´aprovació del Plan Hidrológico Nacional. Això va provocar decepció política amb els governs d´esquerres i una dramàtica resistència dels habitants del territoris afectats que es veien desplaçats de les seves terres, cases, estil de vida i relacions socials. Els primers grups ecologistes organitzats varen acudir a donar suport als opositors.
Darrera aquelles obres faraòniques, que es feien “al servei de la col·lectivitat i del progrés”, s’ocultaven interessos espuris i connivències dels governants amb les Confederaciones Hidrográficas, la oligarquia elèctrica i els seus bancs i amb els grans terratinents. L´impacte ecològic no era menor: es produïen greus desequilibris biològics de les espècies, entrofització de les aigües, retenció de sediments, destrucció de fèrtils terres de conreu… Els informes d´ecòlegs i geòlegs independents contra les ubicacions d´aquests embassaments eren marginades del debat públic.
Foto: Manifestació a Ponts contra el pantà de Rialb. En primer terme els alcaldes dels pobles afectats.
L´Estat va guanyar la partida, no sense dramàtiques escenes de brutals accions policials que recorden les que vam patir a Catalunya l´1 d´octubre en el referèndum sobre la independència. Els tres pantans (Riaño a Lleó, Rialb a Catalunya) i Itoiz a Navarra) estan avui en funcionament, produint energia elèctrica però lluny de complir els objectius de regadius i desenvolupament agrícola pels que varen ser construïts.
Pel que fa al pantà de Rialb, entre les conclusions de la taula rodona destaquem:
El pantà de Rialb va afavorir els interessos de Joaquim Viola Sauret, ex alcalde de Barcelona, i als grups econòmics que el recolzaven; a les companyies Fecsa i Hidroelèctrica del Segre, i a entitats bancàries com el Banco de Madrid. L´obra es va justificar per les urgències de regadius a les zones més depauperades de la Sagarra i les Garrigues i per augmentar la dotació del Canal d´Urgell.
Article de Jaume Reixach El Triangle, 29 d’agost de 2022.
Periodista de vocació i, per això mateix, fundador i editor d’EL TRIANGLE des de 1990. Militant de la causa per un Món millor
L’embassament de Rialb, ubicat a la conca del riu Segre, a la zona de Ponts (La Noguera), està buit. Segons les últimes dades de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), només reté, actualment, el 5% de la seva capacitat total, que és de 403 hectòmetres cúbics. Entre altres conseqüències, això ha obligat a aturar, per primer cop, la central hidroelèctrica que hi ha a la presa i que explota l’empresa Acciona.
La història del pantà de Rialb és la crònica d’una gran traïció: la que van fer els grans partits democràtics sorgits de la transició postfranquista als veïns d’aquesta fèrtil vall del Mig Segre i als incipients grups ecologistes i de defensa de la terra que els hi donaven suport.
El projecte del pantà de Rialb, dissenyat durant el franquisme, va ser un nyap conceptual. En primer lloc, perquè està en una cota més baixa que les zones de regadiu que alimenta. En segon lloc, perquè la seva capacitat és quatre vegades superior a la de l’embassament d’Oliana, que és des d’on li arriba l’aigua del Segre, quan hauria de ser al revés. En tercer lloc, perquè està assentat en una zona sísmica (la falla del Segre) i va ser una greu irresponsabilitat aixecar una presa de 100 metres d’alçada aigües amunt de localitats com Ponts, Artesa de Segre o Balaguer, que quedarien anegades si es produís el trencament del pantà a causa d’un terratrèmol.
El pantà de Rialb és un error que no serveix per regular el riu Segre i està buit. A més, el canvi climàtic accentuarà els períodes de sequera i l’embassament més gran de Catalunya quedarà obsolet.
Els periodistes Xavier Garcia i Jaume Reixach, coautors del llibre El pantà de Rialb. Elegia del Mig Segre, van abanderar, amb els veïns, la campanya de mobilitzacions per mirar d’aturar el pantà.
Novel·la important de la cultura catalana i força desconeguda per al gran públic. La primera edició és de 1901 i abans s’havia anat publicant parcialment a La Veu de Catalunya a partir de 1899.
Es considera la primera novel·la modernista catalana ja que per primer cop s’apliquen els pressupòsits estètics d’aquest moviment.
Els sots feréstecs, Butxaca 1984, 2014 de Raimon Casellas i Dou; edició a cura de Jordi Castellanos i Vila
L’autor
Raimon Casellas Dou (Barcelona 1855-Sant Joan de les Abadesses 1910) estudià al seminari que abandonà als 17 anys al quedar com hereu del negoci familiar. Soci de l’Ateneu Barcelonès va començar a publicar critiques d’art a L’Avenç primer i a La Vanguardia després. Més endavant a La Veu de Catalunya de la que fou redactor en cap.
Raimon Casellas, carbó de Ramon Casas
El 1893 va visitar París amb Casas i Rusiñol. A partir d’aquí defensà l’impressionisme en front de la pintura academicista en boga.
Arran de la Setmana Tràgica, i de diversos de problemes amb La Lliga regionalista i la nova generació de noucentistes va entrar en una depressió que el portà al suïcidi.
La novel·la que comentem és l’única que té. La resta de publicacions són contes, relats curts i assajos crítics d’art.
La novel·la
Com moltes altres novel·les és important situar-la en l’espai i el temps. Una zona pobre, boscosa, aïllada i un final de segle XIX amb una importància rellevant de la religió que es barreja amb supersticions ancestrals.
Sots a Montmany on és situa l’acció d’Els sots feréstecs
L’obra és més simbòlica que realista. Els personatges hi són com a base del que ens vol dir l’autor, el xoc ideal-realitat. El protagonista, un mossèn que l’envien castigat a una parròquia mig abandonada, té molt clar el que vol i que ha de fer amb els feligresos: actuar i transformar la realitat. El mossèn té la idea que l’Església tot poderosa i ell, com a representant, tenen la veritat absoluta. En conseqüència, són els altres els que han de canviar modificant l’ordre establert. El gran problema que tindrà, a més a més, és la (in)comunicació i el pas del temps amb els conseqüents canvis ja assentats. No sabrà o no podrà transmetre bé el missatge i es produiran una sèrie de tensions que aniran en augment. La ruptura total vindrà amb l’aparició d’una prostituta provinent del pla, símbol del mal, i una posterior tempesta destructiva (superstició) que s’interpretarà com a signe de derrota.
L’autor descriu molt bé els personatges, tant els principals, mossèn i parella de sagristà i majordona, com els secundaris, habitants de les valls. Fa servir un vocabulari que s’ha perdut i ens fa reflexionar en el retrocés del català i en les paraules que no fem servir i en conseqüència desapareixen. N’hem recollit algunes a continuació:
Bosquerols, embarbussats, endergues, garrinar, apariar, reviscolar, estrafer, emperesit, fistonar, tritlleig, arrauliment, balbes, xaruc, corsecar, cossar, bagassa, fer xangla, fer platxèria, afraus, balbes, garbons, gresols, cairats, vern, fer remor,…
Estat actual de l’església i rectoria de Sant Pau de Montmany
En resum, una bona novel·la, que cal treure de l’oblit en que està, ja que aporta un coneixement del passat interessant i també d’una riquesa de vocabulari que no hauríem d’haver perdut. Evidentment, té altres valors com la reflexió sobre el poder, la intransigència, el pas del temps i es pot entendre com una paràbola del fracàs de l’artista en el seu intent de tranformar la realitat, segons el Diccionari de la Literatura Catalana.
Mapa de la zona s’inclou en l’edició llegida i citada
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.