Categoria: Llibres

Categories
Llibres

Una princesa a Berlín

Front Occidental, prop de Verdun l’any 1917: el jove nord-americà Peter Ellis, fill d’una família de quàquers, fa voluntariat amb una ambulància atenent i rescatant ferits al front. De manera casual, salva la vida d’un pilot alemany abatut. Acabada la guerra, el jove Ellis es retroba a París amb Cristoph Keith, el pilot alemany, amb el qual uneix una amistat fraternal. Peter, que està en període de formació com a pintor, accepta l’oferta de Cristoph per anar a Berlín amb ell. A la capital alemanya hi viurà dos anys decisius (1922 i 1923).

Durant aquest temps, Peter es relacionarà amb el món de la burgesia aristocràtica lligada a l’ambient del seu amic Cristoph i al món lumpen i filo comunista dels barris obrers de la ciutat on treballarà amb pintors de l’expressionisme alemany de postguerra.

Al llarg de 440 pàgines d’intensa novel·la, fem una profunda immersió en la realitat social i política de la recent formada República de Weimar, en les immenses dificultats d’aquesta dividida societat per gestionar el seu passat, en la derrota militar no assimilada, en les dificultats econòmiques derivades d’un armistici basat en la venjança dels vencedors, en l’antisemitisme cada cop més estès, en el creixent paper de l’ultra nacionalisme. Assistirem a la destrucció de les classes mitjanes alemanyes com a conseqüència de la hiperinflació, així com la violència dels Freikorps que, per evolució engendraran els primers nazis que faran un primer intent violent d’arribar al poder amb el putsch de la Burgerbraükeller a Munic el més de novembre de 1923.

Aquesta novel·la no és cap novetat editorial, de fet la seva publicació és de l’any 1980. Arthur R. G. Solmssen (1928-2018), va publicar diverses novel·les, la més famosa de les quals és aquesta que ressenyem i que va rebre el premi literari Athenaeum. Jo vaig arribar a la lectura a través de la recomanació del professor Alberto Pellegrini en una classe del trimestre passat. Tant les seves classes com els seus consells historiogràfics són, per a mi, de gran rellevància.

Categories
Llibres

Llibreria Finestres : un repte per als lectors

Finalment han obert. Feia temps que ens ho anunciaven, i els darrers dies creaven objectes de desig. Doncs bé, aquí us adjunto les meves impressions incorporades al bloc Llibreries de Barcelona. No us la perdeu, s’hi està d’allò més bé.

Categories
Llibres

Los amnésicos: Historia de una familia europea

https://www.marcialpons.es/media/img/portadas/9788490669358.jpg
Géraldine Schwarz
Los amnésicos
Traducció de Núria Viver Barri
Barcelona, Tusquets, 2019, 396 pp.

A l’obrir aquest llibre el lector queda submergit en una atmosfera d’emocions. La seva autora, amb talent wagnerià, aixeca el teló i la tragèdia entra en escena: Alemanya ha quedat destruïda en el combat iniciat per ella mateixa. L’Exèrcit Roig ha entrat a un Berlín destrossat.

Schwarz se centra en els Mitläufer, els “que segueixen el corrent”; com els seus quatre avis: ella és d’origen francès per via materna i alemany per via paterna. Aquesta doble condició la va empènyer a estudiar les diferents maneres en què es va gestionar la memòria del que va passar a mitjan el segle XX a Europa: com en uns països es va fer un treball de memòria més d’hora i envejable (Alemanya), mentre que en altres es va trigar massa, es van posar excuses o es va maquillar la realitat (França, Àustria, Itàlia). És a dir: partint de la història familiar, l’autora explica part de la història d’Europa, d’aquí la importància del subtítol de l’assaig: Història d’una família europea. Schwarz vol contribuir a trencar aquesta “conspiració de silenci” aquest bloqueig que impedia als que van viure aquells anys, tant a les víctimes com als qui van consentir, parlar del que havia passat. Una família de Mitläufer. L’autora també fa referència a que hi va haver responsables i aprofitats en l’altre bàndol. També s’esmenta que per als tribunals en què es jutjava als botxins del Tercer Reich suposava un problema evitar esmentar “els crims de guerra dels Aliats”. O que, durant el procés de desnazificació, anglesos, nord-americans, francesos i soviètics van treure profit del coneixement tecnològic dels alemanys, sobretot en el sector armamentístic. Los amnésicos no és original en això d’explicar la història a través de les històries. No obstant això, Schwarz va un pas més enllà. El recorregut que traça, passant dels seus avis als seus pares i després a la seva pròpia biografia, condueix fins a l’actualitat, i en la gestió de la memòria històrica troba el motiu de l’auge del populisme d’extrema dreta al nostre continent. Ric en referències a historiadors i intel·lectuals com Hannah Arendt, Karl Jaspers, Theodor Adorno i Max Horkheimer, amb abundants al·lusions a la literatura i la cinematografia que han tractat els mateixos temes i amb un precís epíleg de José Álvarez Junco. Aquest guanyador de diversos premis, entre ells el de millor Llibre Europeu 2018, és una interessant radiografia del passat europeu per explicar el seu present, però també per alertar sobre el que podria succeir si es menyscaben els valors democràtics que tant ha costat conquerir: “el camí d’una Europa a l’altra és el d’una inversió de la moral.”

_________________________________________

Alguns articles que m’han semblat interessants

Jordi Corominas i Julian a El Confidencial

Ignacio Martínez de Pisón a La Vanguardia

Transeúntes indiferentes ante una tienda judía destruida y saqueada en la Alemania nazi. 
Transeünts indiferents davant d’una botiga jueva destruïda i saquejada

Categories
Llibres

Les formes del verb anar

Jenny Erpenbeck

Richard, un professor de Filologia clàssica jubilat, porta una existència rutinària fins que casualment a Alexanderplatz (Berlín) observa uns refugiats africans en vaga de fam. Això li fa recordar la seva pròpia condició, quan va haver de fugir de Polònia durant la Segona Guerra Mundial, i s’implica en el destí d’aquestes persones: travades en el laberint burocràtic, assetjades per la policia i la justícia, rebutjades per la societat que els hauria d’acollir. Però l’Europa que veurà reflectida en els seus ulls –un vell continent, culte, satisfet, insolidari– no li agradarà gens.

L’acció del llibre enllaça amb un fet real, quan el moviment de l’Oranienplatz ha acabat i la plaça del centre de Berlin en el barri de Kreuzberg ja ha estat desallotjada per la policia federal. Aquest era un moviment de protesta a favor de la immigració que treballava per una política de braços oberts en l’admissió de migrants i refugiats a Alemanya i en oposició específica al tercer acord de Dublín que estableix els criteris i mecanismes per a determinar quin és l’estat membre de la UE responsable de l’examen d’una sol·licitud d’asil o protecció internacional; això limita de facto el dret dels refugiats a treballar i estudiar a Alemanya. L’Oranienplatz va estar ocupada pel moviment de protesta des de l’octubre de 2012 fins l’abril de 2014. La novel·la situa l’acció precisament al final de l’ocupació.

Protestes a Berlín en solidaritat amb els migrants d’Oranienplatz (protest.media). El camp de refugiats a Oranienplatz a la foto inferior

Erpenbeck teixeix una trama de preguntes sense resposta, de vides sense destí, de passats sense redempció, amb una escriptura madura i un estil inimitable. Les formes del verb anar (Gehen, ging, gegangen en el títol original alemany) és, en tots els sentits, una obra del nostre temps, profunda, trasbalsadora i compromesa. Publicada originalment l’any 2015, va ser traduïda al català (una molt bona traducció) per Marta Pera Cucurell l’any 2018. L’any 2019 aquesta novel·la va rebre el premi Llibreter. Aquest premi que jo valoro especialment per trobar bones lectures, és el que em va conduir al llibre que us recomano amb aquesta petita ressenya.

Categories
Llibres

Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures /Carles Puigdemont, M’explico

Comentaris de Josep Sauret

Títol: Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures

Autors: Sergi Sol. Pròleg Raül Romeva; Epíleg Xavier Vendrell

Ara llibres, 2018

Títol: M’explico.De la investidura a l’exili.

Autors: Carles Puigdemont amb Xevi Xirgo

La Campana, 2020

Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures

Sinopsi

Oriol Junqueras i Carles Puigdemont van ser els principals artífexs institucionals de l’èpica col·lectiva que protagonitzàrem l’1 d’octubre. De vegades, amb una encomiable determinació; d’altres, a empentes i rodolons. La pressió política i mediàtica de l’Estat va ser asfixiant, i si el Govern de Catalunya no va cedir i va impulsar el referèndum, va ser, sobretot, perquè president i vicepresident van anar-hi plegats. Avui, un és a la presó i l’altre a l’exili. No són els únics injustament privats de llibertat.

Aquesta obra narra, analitza i contextualitza, des de la perspectiva del nucli de col·laboradors més íntim del vicepresident Oriol Junqueras, el rerefons que va determinar les dures decisions de la tardor catalana: la precipitació del 20-S, la celebració del referèndum, el desconcert posterior a la proclamació de la República, l’ingrés en centres penitenciaris dels presos polítics, l’aplicació del 155, l’estratègia d’ERC per eixamplar la base de l’independentisme, la celebració de les eleccions del 21-D i els entrebancs per configurar un nou Govern. Però, més enllà del relat apassionat i de la informació inèdita d’aquest període transcendental, hi ha la voluntat manifesta de reivindicar i fer justícia a la figura i el treball d’Oriol Junqueras. Un llibre que vol ser també un homenatge i un nou clam per exigir el seu alliberament.

Comentari de Josep Sauret

El llibre, probablement, és una versió “oficial” ateses les persones que el signen, d’Esquerra Republicana, sobre els fets polítics a Catalunya des de les eleccions de 2017, amb el pas al costat de Mas, fins a les primeres conseqüències del referèndum de l’1 d’octubre, amb l’estada a les diferents presons fins al judici. Ve a ser una mena de biografia política del vicepresident, en aquells dies. Hi trobem la gestació dels desacords i dels desafectes entre els dos partits de govern. També, parla sobre la forta crisi interna que els post convergents van patir.

Hi ha episodis molt detallats, un exemple serien els incidents en la seu del Departament d’Economia i d’altres, gairebé ni se’n parla, com podria ser la política exterior del Govern. Es parla de la gestació del referèndum; de com hi havia consellers i conselleres contraris fins al moment de la remodelació del Govern, que es va fer dos mesos abans; de la implicació personal de Puigdemont i de Junqueras per aconseguir tirar-lo endavant, tot i les dificultats internes i les que va plantejar el Govern espanyol.

També, explica la manca de preparació institucional per després del referèndum, de la proclamació de la República i la poca coordinació del Govern sobre què fer. La decisió individual de cada conseller i consellera d’exiliar-se o d’anar a la presó. La justificació de Junqueras per quedar-se, formulada en un article de quatre anys abans, a Núvol: Sòcrates hauria pogut escollir l’exili, però — volent donar testimoni fins el final de la integritat del seu comportament – es va encarar a aquells que el condemnaven.

L’obra comenta la hostilitat d’algunes persones del carrer en les anades a Madrid; com Pablo Llarena va anar construint el relat de la violència organitzada; com Carmen Lamel·la ja tenia decidit l’ingrés a presó, abans d’escoltar-los i mai els hi va notificar personalment les resolucions. El tema de les fiances, en el cas d’alguns consellers per tornar-los a posar a la presó, uns dies després. Hi surten temes del pensament de Junqueras sobre la cohesió interna del grup que cal que sigui ampli i divers (per demostrar-ho, l’autor s’esplaia explicant-nos els amics de Sant Vicenç dels Horts). No vol discursos identitaris. No és partidari d’explotar la simbologia. Manté la idea de “Catalunya un sol poble” heretada del PSUC. Clama contra el règim penitenciari, que castiga  a més del pres, a la família i especialment als fills i les filles.

L’autor fa una certa autocrítica quan ens diu que varen gestionar malament el resultat electoral de l’1 d’octubre, en confondre una victòria parcial amb una d’absoluta. No queda molt clar si no és, només, una crítica al soci de Govern. Explica totes les investidures fallides, Puigdemont, Jordi Sánchez, Jordi Turull i la definitiva de Quim Torra.

Sergi Sol justifica l’exili de Marta Rovira sense explicar si va canviar o no d’opinió sobre què fer amb el resultat de les eleccions. També, diu que el partit de Puigdemont és de dretes i no entèn la problemàtica social de la gent del carrer.

Hi ha una part molt humana quan ens parla de les sensacions de la presó, dels trasllats de centre penitenciari, dels companys de captiveri, de les visites que va rebent, …

Resumint, un llibre interesant per conèixer la versió d’un dels protagonistes importants del període de referència. Pensem que és un relat que no ho explica tot (possiblement no convingui, encara) i ens porta cap a una justificació d’uns fets que per Esquerra Republicana i el propi Junqueras  és important.

M’explico. De la investidura a l’exili

El llibre segons Carles Puigdemont

“No És un relat blanc, ni conformista, ni mancat d’autocrítica. És un relat fet a paraula viva, com una narració quasi en directe.”

Carles Puigdemont: ”El mes senzill i còmode hauria estat no fer aquest llibre. Durant força temps he sospesat l’oportunitat de desar-lo en un calaix la clau del qual la tinguessin generacions futures. Si n’he resolt la publicació es perquè he cregut que el seu contingut podria ser útil no només per entendre millor el passat i el present sinó, molt especialment, per preparar-nos pel futur. Que sigui útil i positiu no vol dir, tanmateix, que estigui lliure d’algunes agrors que tots hauríem volgut estalviar-nos: no es un relat blanc, ni conformista, ni mancat d’autocrítica. Es un relat fet a paraula viva, com una narració quasi en directe.

Finalment, aquestes pàgines que llegireu -si teniu la bondat de fer-ho- demanen una mica d’indulgència i generositat, perquè malgrat l’honestedat i el sacrifici inqüestionable de tots plegats, en alguns dels passatges d’aquesta historia no quedem bé. Jo tampoc, es clar”.

Comentari de Josep Sauret

Es tracta d’un llibre de memòries d’un període molt concret. Com en altres casos, es pot entendre com una justificació de les actuacions del protagonista. Hi trobem la solitud del poder, l’allunyament de la família, tot un seguit de tòpics que no per ser-ho deixen de ser certs.

El text és imprescindible per conèixer què va passar en aquest període, des del punt de vista d’un dels seus protagonistes principals. Evidentment, és la història des d’una òptica parcial i caldrà tenir present la visió dels altres protagonistes quan la donin. Fonamentalment, pensem en la dels altres partits polítics que hi varen participar, en la del Govern central i en la dels que, inútilment, varen intentar fer de mitjancers.

En el llibre s’inclouen anècdotes personals, que donen un caire humà a la persona del president que, sempre, es positiu a l’hora de justificar-se i presentar-se com una persona de carrer, com la majoria dels qui llegim el llibre.

Hi ha episodis molt detallats, per exemple, un excés de marques dels cotxes utilitzats en alguns moments, que aporten poc i en canvi hi trobem mancances importants que, tot i que entenem que no convenia encara explicar, és evident que per entendre bé la complexitat del tema cal relatar-les. Ens referim, per exemple, a no donar informació sobre qui era l’estat major, o bé sobre el canvi de Govern poc temps abans de l’1 d’octubre. Potser per no ferir susceptibilitats?

També, hi trobem a faltar altres temes, al nostre entendre més importants, que ajudarien a comprendre millor la situació que es va produir després del referèndum i abans de l’exili. A continuació en relacionem alguns.

Es parla molt poc de les entitats sobiranistes. No hi trobem l’opinió del president al respecte (com empenyien, com discrepaven, la participació en el setge del Departament d’Economia, què en sabia el Govern?). Són temes que no queden explicats.

En canvi, surten detallades les gestions per aturar l’aplicació del 155, que fan diverses persones, des del lehendakari Urkullo, fins a diferents empresaris. Pel contrari, no s’esmenten els intents del conseller Vila, que queden poc explicats, tot i que queda clar que el president el deixava fer i lògicament en tenia informació.

Es mencionen poc els contactes internacionals, només, quan escolten els cònsols, però, no és diu res de quins van ser els resultats, què diuen, què en pensen. Només, el 24 d’octubre, a la pàgina 558, hi surt un lacònic: ´El finançament no està assegurat i no hi haurà reconeixements internacionals, i jo no vull dur el país a un conflicte  en què hi pot haver violència´.

En el llibre surten molt poc els consellers i les conselleres, les seves opinions, el que fan dins la seva àrea, el que no fan, sobretot pel que fa als d’Esquerra Republicana. Entenem que des d’un partit no es vulgui fer comentaris de l’altre amb qui s’ha compartit projecte i govern, però, així com del vicepresident se’n parla, als consellers i les conselleres sembla que se’ls ignora. Podríem dir que, únicament, apareixen al final quan decideixen quedar-se o exiliar-se. És en aquest punt que tornem a trobar la part humana. Hi veiem molta comprensió  pels casos particulars i una acceptació total a les decisions personals, que van molt lligades a les opcions familiars de cada conseller i consellera.

En resum, un llibre interessant que tot i referint-se a fet coneguts, es llegeix amb ganes i que caldrà complementar amb les diferents visions que, probablement, altres protagonistes aniran fent amb el temps.

Categories
Llibres

L’adulteri femeni, el literari

Tres exemples diferenciats: Bovary, Karènina i Ozores

Madame Bovary, V. Minnelli, 1949 – Anna Karenina, C. Brow, 1935 – La Regenta, Oviedo

_________________________________________________

Potser alguna vegada ens haurem preguntat cóm és que a finals del segle XIX, en diferents àmbits polítics i geogràfics apareix com a protagonista de la novel·la, la gran novel·la realista, la dona que practica l’adulteri.

Dones promíscues ja existien a la literatura, però mai com en aquell moment són tractades amb l’atenció, l’envergadura social i el més important, la justificació dels fets. Mai novel·listes, homes, havien dedicat la seva pluma a descriure les interioritats femenines, els seus anhels i les seves frustracions perllongades en els segles. Aprofiten uns personatges femenins, treballats amb molt detall, per explicar el mòn que les envolta. No són heroïnes, ni princeses… són dones contemporànies, que l’autor vol esbrinar per què arriben aquí. Per què ho fan Flaubert, Tolstoi o Clarín, entre altres? d’on prové aquesta atenció?.

El Romanticisme havia estat un moviment que traspassava les arts, la literatura, la filosofia, el Romanticisme era una actitud. A tot aquest garbuix que se’ns explica hi hem d’afegir, i molt important, l’evolució de l’imprempta a la segona meitat del XIX. Aquest invent, que ens havia fet “moderns” segles enrera, havia experimentat una mecanització, un progrès que permetia imprimir més, millor i més barat. La proliferació de diaris i la impressió de novel·les és un fet que la societat burgesa viu directament com una forma d’estar informada i també de practicar l’oci. La major alfabetització ho facilita. Els polítics viuen pendents dels articulistes. Els nombrosos diaris veuen que una manera de vendre també és publicar per entregues les novel·les romàntiques i les contemporànies.

Aquestes tres protagonistes literàries en són lectores, algunes, aferrissades. La novel·la romàntica les posa davant d’un dilema que els pot canviar la vida: tinc sentiments que ni tan sols m’he permés descobrir. Estan davant d’un possible creixement personal. La raó, la religió, entre altres, havien encotillat, mai millor dit, l’expressivitat, les emocions, l’espontaneïtat, les dones ho portaven com un estigma, que als homes els havia estat permés evitar, quan ho volien. La promiscuitat masculina és un fet destacable, fins i tot admirat, i des de sempre.

Davant de tant desgavell romàntic, amb una industrialització salvatge, amb una ciència que explica certs mites, amb monarquies i constitucions parlamentàries, amb medis de locomoció com el tren, etc. la novel·la s’endinsa en la realitat, que serà diversa segons l’entorn que les produeix, (en aquest cas i cronològicament França, Rússia i Espanya) fins arribar a un naturalisme, on les dones protagonistes ja surten de la classe burgesa, per aterrar a les més miserables situacions, també les més castigades i abusades.

Un altre motiu, i no menys important, que promou aquest tipus de narració serà el naixement de corrents filosòfiques i socials com a resposta als abusos que la industrialització comporta. El marxisme, però més concretament el socialisme utòpic, que a diferència del primer no creu en la lluita de classes, per tant és rebut lluny de les classes obreres. Un corrent hereu de la Il·lustració amb la prèdica d’un cert “bonisme”, però que denuncia que tot el progrès que ha comportat la industrialització no ha servit per avançar socialment, al contrari, l’explotació és un fet, sobretot en dones i nens, treballar a la metallurgia, al tèxtil… no ha donat una millor vida a la gent. La persona no és més feliç gràcies als avenços científics. I una de les consignes que sorgiran als seus escrits i proclames és la defensa del matrimoni per amor.

I aquí tenim el nucli central de la qüestió. Les tres protagonistes tenen el cap ple de literatura on el sentiments els hi són permesos, i ara saben que el seu matrimoni, per interessos econòmics, nobiliaris, socials, etc… podria haver estat d’una altra manera. Només amb ulls d’ara no els podem donar la importància que van tenir aquestes grans novel·les, que n’hi haurà arreu d’Europa i Amèrica. Es una irrupció, que ni el victorianisme va poder evitar. Dones que no estimen, ni les estimen decideixen intentar ser elles, com poden, com saben, s’aventuren a equivocar-se. Encara queden anys pels primers moviments feministes, per les sufragistes, per l’exigència del dret al vot.

Emma Bovary:

Hi ha una consciència molt explícita de la situació de la dona en la societat burgesa del seu temps: de la seva subordinació i de la seva falta de llibertat. De fet, la tragèdia d’Emma Bovary només pren sentit si la relacionem amb les condicions reals en què vivien les dones a la seva època, que Flaubert va descriure amb objectivitat i precisió. Hi ha el fet, incontestable, que Emma Bovary no es resigna al rol social que li correspon com a dona. De tota manera, el fracàs de la provinciana Emma Bovary no s’explica únicament per la situació de la dona en la societat burgesa de la seva època. Flaubert denuncia també, amb una ironia càustica, el seu autoengany, el convencionalisme i la superficialitat de les seves idees, la seva autocomplaença. I, sobretot, el fet que Emma utilitza com a matèria dels seus somnis les formes més desacreditades del romanticisme. Emma, com don Quixot, perd el sentit de la realitat i acaba estavellant-s’hi. Flaubert, aquest home-ploma, era més a prop de la realitat que no Emma.

El Bovarisme és un trastorn descrit com una alteració del sentit de la realitat. La seva frase Bovary c’est moi, va permetre tota classe d’elucubracions misògines, des de Baudelaire a Vargas Llosa.

Anna Karènina:

Russa, aristòcrata, sense revolució feta. Estem davant d’un altre paradigma. Una societat tancada en si mateixa, que viu en un clima extrem i amb extensions de terrenys descomunals. Tot això també influeix i la fa diferent, tot i que el problema sigui el mateix. Ella estima una idea i estima les seves pròpies sensacions. Estima fins el punt de suportar el dolor físic i el seu propi desequilibri. Però pateix, i molt. Mare, esposa i admirada per una societat decadent, mancada de valors, que tot ho fingeix. Estima i és corresposta. Aqui s’introdueix la gelosia com a trastorn. La Karenina és un personatge enèrgic i honest, que trenca les seves pròpies costures, molt interessant pel que te de real, d’humà amb totes les contradiccions possibles esplèndidament descrites. Tolstoi és portentòs, un torrent d’eloqüencia, de loquacitat és un prodigi de la paraula, de la descripció, també és rus.

La Regenta o Ana Ozores:

Vagi per davant que la que escriu és una ferma defensora del magisteri d’aquesta meravellosa novel·la. I suposo que es notarà la falta d’imparcialitat.

Estem a l’Espanya de la Restauració, molt important. Estem a Vetusta o sigui Oviedo, us animo a mirar al diccionari el significat de l’adjectiu vetusta.

La heroica ciudad dormía la siesta. El viento sur, caliente y perezoso empujaba las nubes blanquecinas que se rasgaban al correr hacia el norte. En las calles no había más ruido que el rumor estridente de los remolinos de polvo, trapos, pajas y papeles, que iban de arroyo en arroyo, de acera en acera, de esquina en esquina, revolando y persiguiéndose, como mariposas que se buscan y huyen y que el aire envuelve en sus pliegues invisibles…()… Vetusta, la muy noble y leal ciudad, corte en lejano siglo, hacía la digestión del cocido y de la olla podrida, y descansaba oyendo entre sueños el monótono y familiar zumbido de la campana del coro, que retumbaba en lo alto de la esbelta torre en la Santa basílica.

Aquí ja tenim una novetat, la ciutat és un personatge més, i no qualsevol, una ciutat on Clarín dissecciona més de 150 personatges. Atrevida com poques en aquesta dissecció, tota l’essència de l`Espanya del moment està aquí descrita. Ana Ozores és una dona casada amb un home gran que no té cap interès en ella, ni com a companya de vida, ni com a companya sexual. Es un home d’una burgesia provinciana que la tracta com una filla, una neboda… el casament és un contracte. La Regenta és intel·ligent, curiosa, formada en un estricte catolicisme, que té un aliat en els seus anhels, el seu confessor, un personatge més que interessant, que Clarín utilitza per mostrar-nos la humanitat de les contradiccions en front dels dogmes. Un home que es rendeix a la captivació que li produeix una dona que la veu i la sap desorientada, que també ha llegit moltes novel·les, una dona, de les tres potser la més real, desaprofitada en tots els seus atributs morals i fisics. Una dona que pateix quan se sap estimada per un capellà, que pateix pel tancament que viu a casa seva i a la ciutat, i que es lliurarà als amors amb una mena de “Don Joan” provincià que Clarín destrossa sense compassió. Avui en direm un maltractador, sense pal·liatius.

Clarín, que mai cau en el retrat de personatges femenins volàtils, aqui s’enfronta amb decisió a l’adulteri, a la postura femenina, a l’educació, a la religió, a la política i a la família. Conegut i temut crític literari publica als 33 anys aquesta joia a Barcelona, el 1884. La resta ja és història, de la censura també.

La Regenta ha estat portada a la televisió en una magnífica sèrie que va dirigir Fernando Méndez-Leite per a TVE el 1995 i varen protagonitzar, entre altres, Aitana Sanchez Gijón i Carmelo Gómez.

Categories
Llibres

El món de 1914

Edicions: Ela geminada

Comentari:

Són alguns dels més importants articles i textos recuperats, que es van publicar setmanes posteriors a la declaració de la I G.M., on la reinterpretació del seu caràcter pacifista no resulta tan eloqüent i senzilla.

Deixa entreveure certa consciència d’orgull germànic…

Descriu sensacions i sentiments (sobretot en “Viatge de retorn a Àustria”)  indubtablement germànics, carregats d’un espantós fervor prussià-patriòtic, on ens parla de la raça, de la importància de la llengua alemanya, de l’obedient i esforçat soldat imperial-prussià i de la unitat suprema de la nació alemanya. Tot això motivat, probablement, per l’excitació i el nerviosisme dels esdeveniments del moment. Aquí no hi ha res de la imatge pacifista i antibel.licista que coneixem a la seva extensa i posterior obra.

Comentaris d’Antoni Martí Monterde en el pròleg:

 Zwei… Zweig – Memòries i oblits d’un europeu, on fa referència a notes i articles publicats del propi Zweig en el moment en què va esclatar la IGM:

“Les victòries alemanyes són magnífiques”- “S’anuncia una batalla gegantina al llarg de tota la frontera galitsiana” – “Com envejo l’exaltació de Berlín”.  

També fa menció, d’una carta al seu amic Anton Kippenberg, datada el 18 d’octubre de 1914: “…el meu plaer més gran seria ser oficial d’aquest exèrcit i poder vèncer a França…”.

D’aquestes notes i escrits, sobretot en “Unes paraules sobre Alemanya”, s’assemblen moltíssim a allò que critica tant en les seves memòries com a febre bel.licista.

La gran ambigüitat que apareix en “El món insomne” o en “Als amics de l’estranger”, i en els escrits de dies i d’horitzons incendiaris en “La curació de Galítsia” i en “Dels dies de l’ofensiva alemanya a Galítsia”.

Per acabar conclou, que per entendre a S.Z., s’ha de llegir doblement a Zweig, tot Zweig, …. amb totes les seves contradiccions, les seves paradoxes i ambigüitats, perquè són les nostres, les de tots els europeus. Els seus llibres no remeten simplement a una Europa desapareguda, sinó a una Europa en autodestrucció constant….

Crítica del Confidencial:

“La mentira, retrato de una omisión histórica – El europeo universal y pacifista sufrió de un hoy nunca citado ardor que trató de esconder el resto de su vida. ¿Vergüenza u omisión de un esteta?”

Categories
Llibres

Tothom hauria de ser feminista

  • Títol: Tothom hauria de ser feminista
  • Autora: Chimamanda Ngozi Adichie 
  • Editorial: Fanbooks
  • Col·lecció: Biblioteca Chimamanda
  • Traductor: Scheherezade Surià López
  • Nombre de pàgines: 64
  • Sinopsi: Un llibre que recull el transcendental discurs que va oferir l’autora a TEDxTalk (sèrie anual de conferències centrades en l’Africa), sobre el significat de ser feminista en ple segle XXI. Un breu assaig que té el poder que les seves paraules ressonin dins el cap de qui les llegeix. Aquest és el poder que tenen els grans assajos per canviar la societat.

L’autora

Chimamanda Ngozi Adichie (Abba, Estat d’Enugu, 15 de setembre de 1977) és una novel·lista nigeriana. Adichie és el seu cognom, mentres que Chimamanda Ngozi són els seus dos noms, que volen dir “el meu déu no caurà” i “benedicció”, respectivament, en igbo. Ha estat considerada la veu més destacada d’un seguit de nous autors anglòfons que estan aconseguint atreure una generació de lectores i lectors cap a la literatura africana.

Comentari

En ocasió del 8M de 2021 he tornat a llegir aquest llibre de Chimamanda Ngozi Adichie, Tothom hauria de ser feminista, que em va regalar la meva filla Xènia. No pretenc resumir-lo, s’ha de llegir tot sencer. En destaco alguns paràgrafs:

Per dissimular els aspectes “negatius” que li retreien alguns amics sobre el mot femenista, diu amb ironia: En un moment determinat vaig a arribar a ser “feminista feliç africana que no odia els homes i a qui li agradava pintar-se els llavis i dur sabates de taló alt perquè vol i no pas per agradar els homes”

“De manera que en un sentit literal, els homes governen el món. Això tenia sentit fa mil anys […] Avui dia vivim en un món radicalment diferent. La persona més qualificada per ser líder ja no és la persona amb més força física. És la persona més intel·ligent, la que té més coneixements, la més creativa o més innovadora. I per aquests atributs no hi ha hormones. Una dona pot ser igual d’intel·ligent, innovadora i creativa que un home. Nosaltres hem evolucionat, però les idees que tenim sobre el gènere no ho han fet gaire”.

“Passem massa temps ensenyant les noies a preocupar-se pel que en pensaran els nois. I en canvi, al revés no ho fem. No ensenyem els nois a preocupar-se per caure bé. Passem massa temps dient a les dones que no s’enfadin, que no siguin agressives ni dures, la qual cosa ja és prou dolenta, però, a sobre, després ens girem i ens dediquem a elogiar o justificar els homes pels mateixos motius”.

“El problema del gènere és que prescriu com hauríem de ser en comptes de reconèixer com som. Imaginem que feliços que seríem, si fósssim nosaltres de debò i no haguéssim de respondre a les expectatives de gènere.”

He decidit no continuar disculpant-me per la meva feminitat. I vull que em respectin sent tan femenina com sóc. Perquè m’ho mereixo. M’agrada la política i la història, i m’encanta tenir una bona discussió intel·lectual. Sóc femenina. Sóc feliçment femenina. M’agrada dur talons alts i pintar-me els llavis. M’agrada rebre compliments d’homes i dones (tot i que he de ser sincera i dir que m’estimo més els compliments de les dones elegants), però sovint duc roba que no agrada als homes o que no “entenen”. La duc perquè m’agrada i perquè m’hi sento bé. La “mirada masculina” com a definidora de les opcions que prenc a la vida és, en gran part, secundària.”

“Quin és el sentit de la cultura? En última instància, la cultura té com a finalitat garantir la conservació i la continuïtat d’un poble […] La cultura no fa la gent. La gent fa la cultura. Si és cert que no forma part de la nostra cultura el fet que les dones siguin éssers humans de ple dret, aleshores podem i hem de canviar la nostra cultura”.

“La meva definició de feminista és un home o una dona que diu: sí, actualment hi ha un problema amb el gènere tal com l’entenem i l’hem d’arreglar, ho hem de fer millor. Tots nosaltres, dones i homes, ho hem de fer millor”

Llibres de Chimamanda Ngozi Adichie en català

Vegeu la llista de llibres en català: https://www.grup62.cat/autor/chimamanda-ngozi-adichie/000045755

  • Sobre el dol. Apunts, pensaments i reflexions al voltant de la pèrdua – 07/04/2021 – Fanbooks
  • Tothom hauria de ser feminista, Estimada Ijeawele i Sobre el perill dels tòpics – 04/03/2020 – Fanbooks
  • Tothom hauria de ser feminista – 21/03/2018 – Fanbooks
  • Estimada Ijeawele: Manifest feminista en quinze consells – 21/03/2018 – Fanbooks
  • Sobre el perill dels tòpics – 21/03/2018 – Fanbooks

Categories
Llibres

Dietari ebrenc d’un bipolar

Títol: Dietari ebrenc d’un bipolar

Autor: Albert Fabà Prats

Editorial: Quorum Llibres. Col·lecció No ficció 10

Data: març de 2021

Pàgines: 135

L’autor

Albert Fabà Prats (Tortosa, 1956) és ebrenc, però ha treballat durant molts anys a Santa Coloma de Gramenet, encara que a hores d’ara viu al barri barceloní de Sant Andreu. Llicenciat en Història Contemporània, mestre de català i sociolingüista. Actualment treballa als Serveis Centrals del Consorci per a la Normalització Lingüística com a Responsable d’Anàlisi i Avaluació.
Ha publicat diversos articles en revistes especialitzades («Revista de Llengua i Dret», «Llengua i Ús», «Treballs de Sociolingüística Catalana», «Idees», «L’Avenç»,), com ara «Un balanç del procés» (setembre de 2019) o «Llengua, identitat i opcions polítiques» (maig de 2020), tots dos a la revista «L’Avenç» (el darrer conjuntament amb el sociolingüista Joaquim Torres).
Ha publicat els llibres «A l’altra banda del Besòs. Cròniques colomenques» (1998-2003) i «Les llengües a Catalunya», editat per la Fundació Jaume Bofill.

Albert Fabà Prats

Comentari

He llegit d’una tirada el llibre de l’amic Albert Fabà, Dietari ebrenc d’un bipolar. És un llibre especial per a mi, pel gènere i per l’autor. Conec l’Albert Fabà des de la universitat, a la Facultat de Geografia i Història, després, hem compartit lluites sindicals amb el professorat dels cursos de català per a adults  i hem treballat, conjuntament, en un munt de projectes de política lingüística, a Santa Coloma de Gramenet i per tot Catalunya. Tenim una complicitat política bàsica i una bona amistat. No tenia coneixement de la seva malaltia fins que em va convidar a participar en el micromecenatge del seu llibre. La veritat és que el títol em va sorprendre i  l’Albert em va explicar l’estat actual, sense entrar en gaire detalls. En llegir el llibre, també, he comprés moltes altres coses.

No és un llibre sobre aquesta malaltia, tot i que en parla. És un dietari que espigola i alhora aprofundeix en un munt de temes. D’entrada, detalla gran part de la geografia ebrenca. Com diu la contraportada: “Les planes inacabables, els horitzons llunyans, els pobles allargassats, els paisatges deltaics. Els tarongerars i les hortes que voregen el riu. Les barrancades pregones de les aspres contrades del Port. L’estesa d’oliveres a les planes situades entre la vall de l’Ebre i els primers contraforts calcaris. O la serenor paisatgística de les terres altes”.

També hi trobareu, a més, alguns dels seus records infantils i juvenils. La seva militància política, sindical i ecologista, i també els records de la guerra civil i de la postguerra del seu pare, Albert Fabà Llatse, pintor de parets, pagès de corbata i artista pintor pertanyent al grup MACLA-65, que fou un moviment cultural i un col·lectiu artístic multidisciplinar, sorgit a Tortosa, durant el franquisme. El dietari ens mostra els preparatius de l’exposició homenatge a aquest pintor tortosí de 92 anys.  Vegeu la pàgina web amb part de la seva obra: https://albertfaba.wixsite.com/pintor

“Lo castell” obra d’Albert Fabà Llatse. De la col·lecció homenatge a Ferran Arasa

L’Albert Fabà confessa que és un lector de llibres d’assaig (sociologia, política, filosofia, ciència, etc. ), tot i així al llarg del llibre fa un recorregut literari per clàssics universals com «Guerra i pau», set de les tragèdies Shakespeare, «Camí de sirga», o «El quadern gris», que són lectures que s’esdevenen en ple confinament.  És, també, un bon recitador de poemes de Vicent Andrés Estellés i s’atreveix a cantar Raimon, de qui és un gran coneixedor. A la tardor, ens té preparada una sorpresa musical. Podeu veure un bon exemple en l’espectable poètico musical Coral Romput,  una creació d’Albert Fabà i el music Josep Pascual. Es tracta d’una selecció del llarg poema de Vicent Andrés Estellés Coral romput:  https://youtu.be/89JFfOEXtqo

“Coral Romput”, una creació d’Albert Fabà i el music Josep Pascual.

Al dietari, no hi podia faltar la narració dels esdeveniments dels mal anomenats dies històrics que ens ha ofert el Procés, entre el 10 de maig de 2018 i l’1 de juliol de 2020, ja en plena pandèmia. Sempre, hi fa una descripció personal i familiar del dia i una anàlisi ponderada i molt encertada, a parer meu, sobre què ha significat. També, ens descriu amb claredat les darreres enquestes sociològiques i sociolingüístiques del Centre d’Estudis d’Opinió  (CEO).

En resum, l’Albert és un home amb múltiples facetes que pot i sap parlar de ciència, en general, o de física quàntica, en particular. Però, també, és un gran lector, activista, ecologista, sociolingüista i analista polític. Tot això el seu dietari ho transpira.

Per acabar voldria destacar que aquest dietari és un text molt llegidor, clar, amè, ric en expressions i mots populars ebrencs. Per cert, també, comenta el llibre de la Teresa Tort, 100 paraules ebrenques agafades al vol. Una altra petita joia lingüística. Vegeu-ne aquest petit tast: https://www.cossetania.com/tasts/100paraulesebrenquesTAST.pdf

Com diu la contraportada: I és que el dietari es pot interpretar també com un recull dels sentiments que es produeixen en plena reclusió, ja que acaba, precisament, en el moment que l’autor torna cap a Tortosa per cuidar la seva mare, després de quatre mesos sense poder-ho fer.

Categories
Llibres

Somiant el retorn

L’anhel d’un retorn fallit

Per Joan Alcaraz

  • Títol: Somiant el retorn
  • Autor: Vicenç Relats i Casas
  • Pròleg. Vicenç Villatoro
  • Any: 2020
  • Pàgines: 181
  • Editorial: Gent i Terra (Santa Eulàlia de Ronçana, Vallès Oriental)

L’autor

Vicenc Relats i Casas (Lliçà d’Amunt, Vallès Oriental, 1964) és periodista i editor. Dirigeix, des del 2011, la revista-libre semestral Vallesos, immersa en la memòria i el patrimoni cultural vallesà i progressivament consolidada com a referent periodístic. També és director de l’editorial i productora audiovisual Gent i Terra, centrada en el coneixement a partir dels recursos del territori.

Ha treballat i col·laborat en premsa, ràdio i televisió, tant a nivell nacional com comarcal, i ha estat productor executiu del film documental El Xoc (2018), d’Enric Vilageliu, sobre la revolta que va portar al referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre del 2017.

Ha publicat, amb el que comentem, una vuitena de llibres, especialment d’assaig i memòria històrica. Destaquem-ne L’Estatut, entre el desig i la realitat, amb Felip Solé i Sabarís i Albert Viladot (1989); El nou senyor Esteve. La revolta tranquil·la del comerç ciutadà (2006); El Port de la Selva sota les bombes (2013), i El Port de la Selva després de les bombes (2016).

Vinculat als anys 80 a la Crida a la Solidaritat, ha estat membre del Secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana i és vocal de la junta de l’APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català).

Comentari

Somiant el retorn és el relat biogràfic de Jaume Massot i Galceran -l’últim alcalde republicà del poble empordanès del Port de la Selva- i de la seva família, dins la qual Miquel Martí, farmacèutic i resident al Pertús, ha col·laborat amb Vicenç Relats a rastrejar les vivències del seu avi.

Massot, un pescador i alhora pagès de vinya i olivar conegut pel sobrenom d’en Cai, es va involucrar en política de ben jove des d’una clara identificació esquerrana. El seu caràcter independent no el duria a tenir carnet de partit, però sí a vincular-se, d’una manera informal, primer a ERC i després al PSUC.

Jaume Massot “Cai” amb la seva dona Joana, a Banyuls: Font: Gent i Terra

Aquest home d’extracció humil i tarannà idealista esdevindria alcalde de la vila situada dins la península del cap de Creus des del febrer del 1934 fins a la fi de la Guerra Civil, quan ell i la seva família emprendrien el dur exili republicà que els duria a la Catalunya del Nord i també a Occitània. Establert després, durant més de vint anys, a Banyuls de la Marenda, al Rosselló, en Cai moriria a l’exili tot i somiar intensament el retorn al Principat des del seu Empordà. La dignitat -i segurament el poc pragmatisme- va impedir-li d’acceptar, el 1960, l’indult que li concedia Franco. Mala sort, però per poc: el nostre home acabaria els seus dies el 12 de març del 1974, a l’edat de 81 anys, i el sinistre dictador, el 20 de novembre del 1975, als 83.

Fotografia de portada del llibre “EL PORT DE LA SELVA, IMATGES I HISTÒRIES DE L’AHIR” de Viceç Relats, Fotògraf: Isaac Cervera

El llibre, interessant i significatiu, de Vicenç Relats, ens permet conèixer de prop uns noms i unes traces humanes i apropar-nos amb ells de nou a la nostra història recent. Així, revivim els estralls de la Guerra i la tragèdia dels bombardeigs que, sobretot a la fi de la Guerra, van colpejar el Port de la Selva, el Cap de Creus i l’Alt Empordà; sentim tota la duresa del pas per la frontera francesa dels components i més persones vinculades a un exèrcit i un país derrotats; comprovem com la seva instal·lació en poc o molt improvisats camps no fou, precisament, plàcida, i ens adonem que, malgrat tot, l’exili els va permetre -no sempre, és clar- anar refent les seves vides tot somiant el retorn al país natal, fita no sempre assolida. Alguns -com en el cas d’en Jaume Massot-, per mort abans d’hora, i d’altres, perquè ells, elles o els seus descendents s’arrelarien a diferents països sense renunciar, tanmateix, a la condició de catalans ni a la seva memòria històrica.

Tal com diu al pròleg Vicenç Villatoro, Somiant el retorn “és una construcció valuosa a una tasca necessària: humanitzar l’estadística, posar cara a les víctimes de l’exili”.

En aquesta línia, i també des de la mateixa condició d’edils, se m’acuden ara volums com Hilari Salvadó, alcalde de Barcelona quan plovien bombes (2017), de l’historiador barceloní Pau Vinyes, o Samuel Morera, alcalde republicà de Terrassa (2019), de l’historiador egarenc Josep Puy, entre d’altres de similars que pogueu anar cercant, coneixent, llegint. Tot i més per tal que la cada cop més valorada memòria històrica sigui, no tan sols un actiu essencial dels llocs, territoris i països, sinó també un impuls vital i continuat per al seu -i nostre- futur.

Portades de “El Port de la Selva després de les bombes” i “El Port de la Selva sota les Bombes” de Vicenç Relats.