Es tracta d’una obra de ficció basada en fets reals. Tracta, entre d’altres, dels físics i matemàtics més destacats que van tenir a veure amb l’evolució de la física quàntica.
En alguns moments el to novel·lesc pesa més que la crònica sobre la realitat, però els personatges dels que parla resulten del tot atractius.
Tot comença amb el descobriment del color blau de Prússia i la influència que alguns productes tòxics van tenir en l’elaboració de colors. Cita el cas de Napoleó, que probablement va morir intoxicat per la pintura verda, en base a arsènic, de la seva estança.
Fritz Haber, científic, de família jueva, que va ser Premi Nobel de Química per haver aconseguit la síntesi de l’amoniac i creador dels gasos letals Ziclon B que, amb resultats esfereÏdors, es van utilizar a bastament durant la 2a Guerra Mundial.
Resulta sorprenent la història d’Alexander Grothendieck, matemàtic de prestigi internacional que va acabar sent un místic reclòs en un petit poble del Pirineu.
I així va repassant la trajectòria de grans científics com Heisenberg i el principi d’indeterminació, el príncep Louis de Broglie i les equacions d’ones, Schrodinger, Bohr, Schwarzschild…
Algunes cites:
“ Cualquier dilema se volvía sencillo si uno lo miraba desde la distancia suficiente.”
(Sobre el principi d’indeterminació) “ Como si la realidad nos dejara ver el mundo de forma cristalina con un ojo a la vez pero nunca con los dos.”
“Diós no juega a los dados con el universo.” (Einstein)
La pujada al Turó: començarem l’excursió al nucli de Terra Nostra, a la plaça del Poble, a uns cent metres troben el mític i emblemàtic arbre “l’Alzina” símbol del poble, al costat l’estació de Montcada i Reixac-Santa Maria. Seguim pel carrer Priorat i girem a l’esquerra a 600 metres, fins a arribar a l’esplanada de l’antic Castell, avui Parc de Ca n’Oller, on comença la pista forestal fins a arribar a la font de la Mitja Costa, a 1,5 quilòmetres de la sortida.
L’Alzina 1955
2021
1961
A 250 metres muntanya amunt arriben a la Pau del Turó, on veurem una esplèndida vista de tot Terra Nostra, del Vallès, Montserrat i de part del Parc Natural de la Serralada de Collserola.- un dels parcs metropolitans més grans del món. Hem recorregut uns 1,7 quilòmetres en 20/25 minuts. Seguim la pista i a uns 500 metres, arribem l’encreuament, a la nostra dreta, del Turó dels Quatre Pins, on es troba el dipòsit d’aigües que subministra tota la zona industrial del Coll de Montcada i de Terra Nostra/Santa Maria.
1960
Continuem ascendint muntanya, 250 metres més, i arribem al Mirador d’Occident, amb fabuloses vistes de la Serralada de Collserola, amb Torre Baró, Vallbona, Can Cuiàs, Ciutat Meridiana, el Forat del Vent en plena serra, el Cementiri, el Tibidabo i La Torre de Collserola dels JJOO 1992. A sota i en primer pla Montcada Bifurcació-Can Sant Joan important nus ferroviari. L’antiga fàbrica Asland, i el nus/merder impressionant d’autopistes, autovies, carreteres, ponts i vies d’entrada i sortida del monstre de Barcelona, fins a veure, al final, les tres emblemàtiques xemeneies de Sant Adrià, i perde la vista a la Mediterrània.
La Pau del Turó 1965
Hem recorregut uns 2,7 quilòmetres, amb una mitja hora de temps. A partir d’aquí, forta rampa de pujada fins a arribar a l’esplanada del Pla del Turó, on hi ha una roca pintada que ens indica el sender de pujada per a fer el cim, a través d’un fort camí per a cabres. Portem uns tres quilòmetres, i en uns 40 minuts.
Baixada cap al mirador del Vallès Occidental: Petit recorregut a l’esplanada de la qual s’extreia el ciment, avui forma un camp completament pla denominat Toll de Llevant.
En aquests Toll de Llevant, l’any 2017 va ser el lloc de partida per a recuperar i fer efectiva la recuperació de les més de quatre hectàrees en què es varen plantar més de 2.600 arbres i més de 2.200 arbustos, donant per a finalitzada l’explotació minera, després de cent anys -1917. Sent el tret de sortida per la restauració total del Turó.
Seguim el camí des de la roca que ens indica el cim, arribem a un encreuament, o anem cap a l’antiga fabrica Asland o agafem un sender estret de baixada i tornem a Terra Nostra.
Si agafem el primer, a uns 250 metres del roc mencionat, ens trobem el mirador del Vallès Occidental, des d’on podem gaudir dels Pics de la Mola de 1.104 metres, el Tagamanent de 1.056 metres, Montserrat-Sant Jeroni de 1.236 metres, Puiggraciós de 807 metres, Matagalls de 1.696 metres i el Turó de l’Home de 1.706 metres, així com una esplèndida vista de tot el Vallès, del Besòs i la Serralada de Marina. El recorregut és de més o menys d’un quilòmetre, ………..
Des d’aquest mirador podem fer la circumval.lació al Toll de Llevant, l’actual esplanada recuperada d’una de les antigues pedreres i tornar de nou a l’indicador de la roca del cim.
També podem seguir baixant fins a arribar de nou al mirador d’Occident i retornar per on hem pujat.
L’altra opció és: des de l’últim encreuament agafem el sender estret de baixada a Terra Nostra, el descens es força empinat, però molt feréstec i de bosc espès, amb un sota bosc magnífic, en el que ens podem trobar part de la fauna de la zona, variants d’ocells, llebres i en alguna ocasió algun porc senglar.
Arribarem, de nou, al pla de la Pau de Turó. Aproximadament des del Roc fins al pla de la Pau, haurem recorregut 1,5 quilòmetres.
Per no tornar pel mateix camí, de baixada anirem per la zona industrial del Coll de Montcada, arribarem al carrer Camí de Sant Iscle, per on seguirem baixant dins de la població fins a arribar, de nou, a l’estació de la Renfe i a la plaça del Poble.
El total de la ruta ha sigut d’uns vuit quilòmetres amb una durada d’una mica més d’hora i mitja (uns 100 minuts). No hem tingut en compte la durada de la pujada al cim.
El turó dels quatre Pins: Des del pla de la Pau del Turó, i abans del mirador d’Occident, trobem l’indicador, que a mà dreta ens indica el camí a seguir per arribar al Turó dels 4 Pins, on hi ha el dipòsit d’aigua que subministra tot Terra Nostra. Veurem la Serralada de Collserola, la ctra. de Barcelona a Sabadell, el tram que va al Cementiri, Montserrat, la Mola i el corredor verd que va des de Collserola a Granollers….
Com el Vallès no hi ha res !!!!
La pedrera i l’escombrera:
Des de la plaça del poble, direcció a la zona industrial i al final del carrer de Sant Iscle, agafem la pista forestal que ens duu fins a l’encreuament del Turó dels 4 Pins. A mà esquerra baixem per un caminet molt suau, fins a arribar a l’antiga pedrera, avui l’escombrera……. Hi ha poc més de dos quilòmetres de recorregut.
Avui, en aquest espai d’aspecte lunar, encara hi podem trobar gran quantitat de minerals i de terres de mil colors que s’han dipositat per a reomplir els forats de les excavacions, que es varen dur a terme per part de la cimentera durant dècades.
En el transcurs del recorregut, que efectuarem durant uns 30 minuts de passeig per la caldera/ pedrera/ escombrera lunar, podem trobar força restes minerals deixats o retornats per a reomplir les cavitats i reintroduir el nou espai natural.
El paragènesi de la pedrera és força variat: pissarres de silurià i calcàries, vetes de variscita, minerals de calci ferrita, carbonats fluorapatites, coure, granits, sulfurs, òxits, hidròxits, sulfats, silicats, etc…
Una vegada hem recorregut part de la caldera i recollir alguna mostra de minerals, seguin la pista que recorren els camions de descàrrega, baixant fins a la proximitat de la fàbrica de ciment, a uns 2 Kms.
El mirador d’Occident: Des d’aquets lloc podem veure on acaba Can Sant Joan o Bifurcació on hi ha una petita muntanyeta, és on finalitza el límit territorial de Montcada i Reixac, i comença Vallbona. Aquets indret era el lloc d’entrada a Barcelona, entre les serralades de la Marina i Collserola a la llera del riu Besós.
Situem.nos històricament mil anys enrera: Era la frontera natural, per entrar a Barcelona. Qui dominava aquets punt, militarment parlant, controlava la ciutat – Segles XVI / XVII.
A Barcelona hi havia cinc llocs on executaven o penjaven, als condemnats. Quatre d’aquestes forques estaven dintre de la ciutat, i la cinquena estava situada, segons consta, en aquets indret. D’aquí ve la dita de la quinta forca, expressió que, a dia d’avui, encara fem servir, per dir que una cosa o algú està molt lluny.
Entre l’actual barri de Trinitat Nova i el començament de Collserola, als indrets de la Torre del Baró, on estava la quinta forca, penjaven a l’entrada de la ciutat, als lladres i altres condemnats a mort, i els deixaven penjats durant setmanes per donar exemple i recordar als forasters, que no s’hi valia a badar….
La pujada al cim:
Des del Pla del Turó, i seguint la indicació del roc, comencem a pujar per un camí de cabres, uns dos-cents cinquanta metres de forta pujada i uns 10/15 minuts de durada, segons els nostres pulmons. Val la pena l’esforç per gaudir de l’esplèndida vista de 360 graus a 273 metres d’altitud per veure tot el Vallès, tant l’Occidental com l’Oriental i de l’entrada de Barcelona.
El mirador del Vallès,
Des del Pla del Turó, el roc del Cim, a uns 200 metres, a l’esquerra de la tanca metàl.lica, seguin el camí del bosc s’arriba al mirador del Vallès, des d’on veurem, el turó de Roquetes 304 mts, el turó de Segarra 328 mts, el Tibidabo 512 mts, el turó de Valldaura 437 mts, el turó dels quatre Pins 179 mts, la Serra de na Joana 171 mts i el Puig de Guàrdia 199 mts.
Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola
El Turó 1960
Història:
L’alçada del Turó, segons dades topogràfiques de l’any 1914, era de 296,8 metres. A inicis de 1917 l’empresa Asland, que extreu matèria primera del turó, rebaixa l’altitud dels quasi 300 metres als 273 actuals, així com la desaparició de diverses coves, un poblat ibèric, l’ermita santuari de la Mare de Déu i les ruïnes del famós castell de la família dels Montcada, on es troba la primera documentació de l’any 1023. L’explotació de la pedrera va finalitzar l’any 2003, i l’empresa Lafarge, actual propietària de la fàbrica, va signar un conveni amb el Fons Mundial per a la Natura, per efectuar la restauració de la pedrera, recuperant-la l’ecològica i paisatgísticament, ampliant l’ús públic del Parc.
el Turó des de Collcerola 2021
el Turó des de la Marina 2020
Testimoni de la història: Des de fa més de 30 anys el Museu Municipal de Montcada assumeix les funcions de protegir, donar a conèixer la història, el patrimoni cultural, i l’herència de les restes dels poblats ibèrics de la Serralada de Marina – del Turó d’en Bosca, de les Maleses, de les Saleses, del Puig Castellar, i el Dolmen natural de la cova d’en Genis, el Rec Comtal, de LaMina, de les famoses Aigües de Montcada – la Casa de les Aigües, les masies medievals – Torre dels Frares, les torres modernistes – amb Can Filaina i la torre Valentí, les esglésies – Sant Pere de Reixac, les ermites – de Sant Climent i de Sant Onofre, i monestirs – Sant Jeroni de la Murtra, així com dels seus Parcs Naturals amb les seves famoses rutes de senderisme, com la popular GR92, dins del seu complicat i extens municipi.
1915
Situació: Muntanya situada al tram central de la Serralada Litoral. A l’extrem nord-est del Parc de Collserola, envoltada pels rius Besòs i Ripoll. A llevant Montcada i Reixac, la Font Pudenda a tramuntana, Terra nostra a ponent, i Can Sant Joan i Can Cuiàs a migjorn.
Casa i Castell dels Montcada
última imatge del Castell dels Montcada
2010
Municipi: la vila de Montcada i Reixac està fragmentada per petits municipis o poblacions, trens, rius i carreteres. Situada a la comarca del Vallès Occidental, i formada pels següents nuclis o petites poblacions, avui barris: Montcada i Reixac, Santa Elvira – Can Cuiàs, Bifurcació – Can Sant Joan, Montcada Nova – Carrerada, Font Pudenta, La Valentine – La Ribera, Mas Duran, Mas Rampinyo, Can Pomada, Pla d’en Coll, i Terra Nostra – Santa Maria.
1940
Important nus ferroviari – cinc línies R2-R3-R4-R7-R12, amb cinc estacions de tren actives: Montcada Bifurcació, Montcada i Reixac-Manresa, Montcada i Reixac-Santa Maria-Terra Nostra, Montcada i Reixac-Ripollet, i Montcada i Reixac-Centre.
Estació Terra Nostra 1970
2021
L’estació/baixador inactiva de Montcada i Reixac-Sant Joan/Asland.
A Can Cuiàs, hi arriba la línia 11 del metro de Barcelona.
Red viaria: C-33, C-17, C-58, Ctra. N-1, N-150
Rius: Besòs, el Ripoll i la riera de Sant Cugat.
.
Les Mines: entre 1840 i 1926, Catalunya va ser perforada com un formatge ”gruyère”, fruit d’aquesta activitat van aparèixer les mines de Fígols, Saldes i Cers de carbó; Súria i Balsareny de potassa, Bellmunt del Priorat i Martorell de plom; Malgrat de Mar de coure; Celrà de ferro.
1980
A Montcada hi ha constància des de l’any 1842, d’inversions en quatre mines que varen provar sort, igual que al Turó del Pollo, Torre dels Frares, Can Donadeu a la Serralada de Marina, amb extraccions de ferro, plom i coure.
1990
A banda de la “febre d’or”, de la mineria, per l’explotació de minerals de finals del segle XIX, es va desenvolupar una forta demanda de les mines d’aigua.
No podem oblidar La Casa i el llinatge dels Montcada – Reina Elisenda, quarta i última esposa del rei Jaume II. La casa de Montcada va ser una de les famílies més importants i poderoses de l’edat mitjana.
gravat del Castell dels Montcada 1890
Terra Nostra –Santa Maria de Montcada
El barri deu la seva fundació abans de la Guerra Civil, amb el nom de Terra Nostra, que després de la guerra, les autoritats franquistes varen canviar a Santa Maria de Montcada (????)….
1936
La seva creació recau en la promoció dels “Almacenes Alemanes”, més tard “Almacenes Capitol, a través de cartilles i uns cupons. Cada cupó de compra per un valor de 5 pessetes equivalia a comprar un pam cuadrat de terreny d’aquesta futura urbanització.
Tot i que es va tarda mot de temps a complir lo que varen prometre en el seu pla d’infraestructures – d’aigua, llum, clagaveram, etc….
Finalment, després de molts anys, ha sigut el barri residencial més maco, tranquil i agradable de Montcada i Reixac.
El barri prengué el nom de l’antiga capella del castell de Montcada dedicada a Santa Maria, com hem mencionat, después de la guerra civil.
1951
avui / 2021
Des de fa més de vuitanta anys se celebra la festa de “el Fanalet”, a l’estació de Terra Nostra-Montcada i Reixac-Santa Maria. Aquesta tradició es remunta quan al temps encara no existia l’actual estació. En aquella època els viatgers que volien baixar havien de demanar al maquinista que reduís la marxa per saltar del vagó, i quan era de nit els familiars els esperaven amb un fanalet. Als anys quaranta es va fer l’abaixador i els veïns van decidir recordar aquesta pràctica una nit de setembre, coincidint amb la festa major de la població.
Antoni Gelonch – Editorial Viena – 2018 – 340 pàgines
Més que d’una biografia, és tracta d’una reflexió sobre el paper que va jugar el pensament de Luter en els origens de la societat moderna.
Resulta molt adient ara que es va fer 500 anys de la Reforma protestant, per adonar-se de la influència del personnage en diferents esferes de la societat i de la cultura.
Comença amb una introducció general sobre l’Europa del 1500 i repassa els intents anteriors de reforma de l’església católica com els de Pierre Valdo, John Wycliffe o Jan Huss, que no van acabar reeixint.
Mostra l’estreta relación que Luter va tenir amb el poder, defensant en tot moment els nobles i les poderosos, en contra del poble.
Va saber difondre els seus arguments contra el Papa, contra Roma i contra els seus enemics fent un ús de la impremta realment innovador per l’època. Luter va ser responsable del 20% de totes les obres publicades en les impremtes alemanyes entre 1500 i 1530
D’un carácter irascible, va fílies i fòbies, amb amics, enemics i odiats, que força vegades eren els mateixos. Entre les seves fixacions hi trobem un antisemitisme permanent.
Contrariament a la influència que el protestantisme va tenir en la revolució francesa, els diferents corrents de la Reforma no van arribar mai a tenir cap presència al nostre país. Aquest és un debat que tenim pendent.
Algunes cites:
“… els protestatnts han excel.lit en valors com l’amor al treball, l’honradesa i l’estalvi, tot considerant l’ociositat com un vici particularment reprovable.
“Mentre que la fè catòlica es perd en la mística, la fè protestant es constitueix a l voltant de la pràctica.”
“ …més de 100.000 camperols van ser esclafats pels senyors i pel severíssim judici de Luter.”
“El luteranisme és un dels progenitors de la cultura moderna, perquè lluitant contra la cultura eclesiàstica va obrir portes a l’autonomia personal.”
“La reforma protestant va ser un preludi imprescindible de la modernitat com pas del món medieval a l’època moderna.”
Al final del libre hi ha una breu explicació sobre cadascuna de les diferentes branques de les esgésies reformades. A mi, francament, m’ha costat trobar les diferències entre unes i altres.
Impressionant. Només puc començar d’aquesta manera, i només jo sé el plaer que experimento quan llegeixo així.
Toni Sala té diverses virtuts i característiques com escriptor, però a mi, la que m’enganxa, la que em sorpren és com planteja una trama des del principi, sense concessions a les previsibles bones costums, les literàries també, i com la desenvolupa amb una escriptura visceral, sense ambatges, punyent, on la complexitat de la trama es veu amparada per una llengua intensa, d’una construcció precisa, però també acollidora. Domina perfectament els temps, els de les descripcions també, allà és on em sembla que hi és més ell, allà on s’entreté és veuen els seus interesos literaris, i humans, potser. Gran respecte pel lector, al que suposa adult i al qui demana que l’acompanyi, no gaire res més, i el viatge pot ser de vertigen.
Vaig començar per Persecució, i va ser tal la descoberta, que vaig llegir Els Nois, vaig veure que això anava seriosament, i tot just fa uns dies acaba de sortir la darrera Una família, només diré: impecable, honest.
Penso que ens n’hem de felicitar i molt, moltíssim. Les crítiques també ho segueixen dient i cel.lebrant, els lectors ja l’esperarem, crec que és el millor premi al que es pot optar.
Al nostre País l’associacionisme ha tingut i té, afortunadament, un paper molt rellevant. N’hi ha per a tots els gustos, interessos i neguits. Les activitats es multipliquen arreu del territori i conformen unes xarxes, que el poder polític no només hauria de tenir sempre present, sinó també venerar i incorporar molt més del que ho fa.
Dit això, voldria presentar la Fundació del Amics del MNAC, una entitat, una associació de gent que estima la cultura, especialment l’art i vol viure’l i aprendre’n des de la proximitat. Es fa difícil, perquè no resulti feixuc als lectors, enumerar i explicar totes les activitats de les que podem gaudir al llarg de tot l’any, de forma regular i continuada, dins i fora del Museu, a Barcelona, a tot Catalunya, a la resta de l’Estat o a Europa, i que ni la pandèmia s’ha atrevit a aturar. Es per això que recomano “passejar” per la web dels Amics per comprovar tot el que s’ofereix. Sí que voldria remarcar que, a diferencia d’altres institucions similars, sobrepassa i molt les activitats del Museu, i els descomptes, que també hi sòn, naturalment, la majoria de propostes es pensen per als membres de l’associació els quals n’estem informats per diferents mitjans digitals i analògics. Com exemple les activitats programades durant el trimestre, abril, maig i juny, no ens les acabem.
Imatge principal: Barricada. Carrer Hospital, Barcelona, 25 de juliol de 1936- Arxiu Campañà
L’exposició que es pot veure al MNAC La guerra infinita descobreix les diferents facetes de l’obra del fotògraf Antoni Campañà (Arbúcies, 1906-Sant Cugat del Vallès, 1989), tot posant el focus en les fotografies que va realitzar durant la Guerra Civil espanyola, que la família va trobar per atzar l’any 2018. Aquest conjunt d’imatges, de gran qualitat artística i rellevància històrica, varen ser amagades en una capsa vermella pel propi artista on van romandre durant més de setanta anys des del final de la Guerra Civil fins el 2018.
Autoretrat d’Antoni Campañà 1936. Poc temps abans de la guerra. Arxiu Campañà
La mostra presenta un total de més de 300 fotografies i desvetlla un gran nombre d’imatges inèdites, mai positivades ni pel propi fotògraf. La majoria de les peces de l’exposició procedeixen del fons de la família de l’artista, que ha decidit fer al MNAC un important dipòsit de 63 fotografies de l’etapa pictorialista anterior a la guerra. Una part d’aquests materials es mostren també ara per primera vegada a l’exposició. El pictorialisme suposava, entre altres aspectes, que no s’enfocava de manera deliberada per a provocar un efecte semblant a la pintura impressionista (és per això que el pictorialisme és també conegut com a fotografia impressionista).
Campañà es pot definir com un fotògraf de contrastos. Es va iniciar molt aviat en la fotografia i es va convertir en un dels fotògrafs pictorialistes més premiats arreu del món. De fet, la seva obra ja formava part de la col·lecció del MNAC com a representant del pictorialisme català, amb una obra emblemàtica com ara Tracció de sang. Campañà integra ben aviat els corrents estètics de l’avantguarda europea i utilitza les tècniques pigmentàries del pictorialisme però amb una mirada que beu de la Nova Visió(Neues Sehen o Neue Optik). Les diagonals, els picats i uns enquadraments agosarats passen a ser la seva manera de plasmar la realitat.
Tracció de sang, 1933 Antoni Campaña. Dipòsit de la Generalitat de Catalunya. Col·lecció Nacional de Fotografia. MNAC
El fotògraf mantindrà aquesta mirada moderna durant la Guerra Civil, malgrat que la cruesa de la realitat que l’envolta farà que la seva fotografia sigui més directa i ràpida. Campañà realitza més de 5.000 fotografies durant els anys de la guerra, fotografiant tot el que veu en un intent de superar el trauma del conflicte a través del visor de la càmera. Fotografia la complexitat del seu temps sense autocensura ni concessions a cap causa determinada.
Holel Colón de la Plaça de Catalunya amb imatges de Lenin i Stalin 1937. Arxiu Campañà
Les milicianes, els refugiats que arriben de Màlaga a Barcelona el gener del 1937, les runes desprès dels bombardeigs, els menjadors populars, l’enterrament de Durruti o l’exhibició de les mòmies de les monges de les Saleses al passeig de Sant Joan van estar sota el seu objectiu. Campañà recull escenes de la vida diària, entre allò quotidià i la violència de la guerra, i finalment, al 1939, la retirada de l’exèrcit republicà i les desfilades franquistes. És en aquest moment quan el fotògraf opta per tancar la guerra en una capsa per intentar començar de nou, malgrat el context històric.
[Refugiats de Màlaga a l’estadi de Montjuïc] febrer de 1937. Arxiu Campañà
La postguerra suposarà per a Antoni Campañà una adaptació traumàtica i la recuperació i intensificació de temes com ara l’esport, els paisatges o escenes de la modernitat, quan aquesta va començar a arribar al país. Vista en la seva globalitat, l’obra de Campañà ressegueix el segle XX en la seva complexitat i les seves contradiccions. L’exposició descobreix un artista incansable que intentà arribar a totes les arestes del món de la fotografia.
Saqueig de les oficines de la Italia-Cosulich-Lloyd Triestino, el juliol de 1936, a la Rambla de Santa Mònica de Barcelona. / Arxiu Campañà
Abans de 1936, Campañà fou un dels fotògrafs artístics de l’Estat espanyol més difós internacionalment. Més tard, durant la guerra, les seves imatges arribaren al Pavelló de la República espanyola de París de 1937 o als fotomuntatges del mític John Heartfield. Després de 1939, optà per una escapada comercial i estètica i una capsa vermella que ho definiria tot. Tot allò que l’oblit volgut pot definir. Es tracta, doncs, d’una mirada mai vista abans en tota la seva extensió i que es pot resumir en un fet essencial: Campañà era allà amb la seva càmera revelant-nos el segle xx. És, en definitiva, el descobriment d’una trajectòria amb expansions i tancaments. Una història de bellesa, domini tècnic i patiment humà, única i singular dins el patrimoni fotogràfic europeu.
L’exposició consta de tres àmbits. En el primer s’inclouen diversos subàmbits: “Cercant la bellesa, Pictorialisme avantguardista, Un món que es trenca, i Creació i tensions”. En el segon àmbit podem veure una selecció de les més de 5000 fotografies sobre la Guerra civil: “La capsa vermella, Cop d’estat i revolució, Matar Déu, Manipulació republicana, autoengany i manipulació franquista, i Vencedors i vençuts”. Finalment en el tercer àmbit podem veure “Contradiccions d’un segle, Variacions sobre una imatge i (Dis)continuïtats” com per exemple: “Què ens diu un vaixell soviètic al port de Barcelona l’estiu de 1936 durant la Guerra Civil? I un porta-avions nord-americà al mateix port a la Guerra Freda el 1952? Què ens diuen les dues fotografies una al costat de l’altra?”
(Text adaptat del dossier de premsa de l’exposició La guerra infinita. Antoni Campañà)
[Retorn de Lluís Companys] 1 de març 1936. Arxiu Campañà
Als que ens agraden els llibres, i diria els llibres ben fets, coneixem i busquem amb afany els de l’editorial Taschen. Llibres que les llibreries amb fons d’art tenen, però naturalment no tot. Sí que algunes de les llibreries saldistes, esporàdicament n’ofereixen un bon assortit, i així pots anar adquirint monografies generalistes a molt bon preu.
Taschen va ser fundada el 1980 per Benedickt Taschen (1961). Aficionat als còmics, de molt jove, als 19 anys, va obrir una llibreria a Colònia, la seva ciutat natal, on va començar a vendre i publicar còmics. Va detectar un possible nou mercat: editar llibres d’art, fotografia, disseny, moda, eròtica a preus populars; posar a l’abast d’un públic majoritari i no necessàriament expert, llibres ben editats i profusament il·lustrats. Fins llavors aquestes publicacions eren patrimoni de grans editorials especialitzades en art, dirigides a un públic entès i elitista. Va passar de ser llibreter a editor i va tenir èxit. Taschen actualment és una de les editorials independents més importants del món, i possiblement l’única que tingui una cadena de llibreries de rang internacional on només venen llibres publicats per l’editorial.
Doncs bé, amb motiu de la festivitat de Sant Jordi han obert una llibreria, una pop up store a Barcelona, només des del 20 d’abril fins el 16 de maig. Les pop up van néixer als Estats Units fa vint anys, des de llavors no han parat d’augmentar. Cal que les botigues estiguin situades en llocs cèntrics, de pas, algunes fins i tot en festivals de música. Sovint el seu disseny va a càrrec d’arquitectes i d’artistes de renom internacional, però tampoc calen grans inversions, una idea original, trencadora pot aconseguir l’èxit més rotund. Com diu Benedickt Taschen, és una oportunitat per no estar a Internet. Fa poc, en una entrevista a El País, va manifestar: «Internet no apel·la tots els sentits. No és tàctil, no té fragància»
Així doncs és una acció que fan molt sovint per fer prospecció de mercat. Per exemple, a Nova York es va intentar, però allà es veu que la gent no té massa temps per passejar i anar de llibreries i ho fan per internet, i la van tancar; a Madrid, desprès de dos intents fallits, ara ja en tenen una d’oberta al barri de las Salesas, amb una inauguració on la prensa s’hi va bolcar; aquí, tot i ser la festivitat del dia del llibre, van tenir que suplicar a la prensa que se’n fes ressó i van ser només La Vanguardia i Time Out, i algun lletraferit de les xarxes socials, que ho van fer, en canvi l’èxit de públic ha estat remarcable. Tot això m’ho han explicat ells mateixos una mica estupefactes, jo prefereixo no afegir comentaris. Esperem que vegin que aquí, els lectors encara tenim ganes i possibilitats de passejar, de moment.
M’ha semblat adient, per celebrar el 150 aniversari de la Comuna de París de 1871, rellegir un dels clàssics, escrit poc temps després per una protagonista directa dels fets. Es tracta de l’escriptora, pedagoga i anarquista Louise Michel i el llibre La Comuna de París escrit a Londres pocs anys després i editat entorn de 1898. Es tracta de la primera edició traduïda completament al castellà i editada per La Malatesta – Tierra de Fuego, 2014.
L’he estat simultaniejant amb la lectura d’un altre clàssic sobre el mateix tema, la Historia de la Comuna de París 1871 de Prosper – Olivier Lissagaray publicada en una primera versió només cinc anys desprès dels fets.
Louise Michel presenta a més la característica de ser dona i escriptora en un moment en què les dones comptaven molt poc i les seves opinions eren sovint menystingudes. El llibre no relata els fets d’una forma encadenada, és més, explica idees pròpies i de moltes altres persones en forma de cites i de poemes barrejats amb relats de fets concrets que ajuden a entendre la situació però, no són més que exemples dins un context general.
Paris. — Les clubs. — Une conférence de Louise Michel à la salle Graffard.— (Dessin de M. de Haenen.)
Qui busqui un relat, ordenat, més o menys veraç dels fets, aquest no és un llibre adient per ell. Es tracta d’un document interessant construït en base a records personals uns anys després dels fets per una persona que en va ser protagonista i que evidentment ens dona la seva visió personal. En la narració hi trobem el caràcter anarquista i poc disciplinat de l’autora.
Per contra, el relat de Lissagaray Historia de la Comuna de París 1871 és un escrit ordenat, on els fets es succeeixen un darrera l’altre sense comentaris externs. És també l’obra d’un protagonista dels mateixos fets i del mateix bàndol però que intenta fer una descripció neutral, acurada i documentada amb relats d’altres participants recollits posteriorment.
Recordem que l’aixecament de La Comuna (18-3-1871) es produeix en plena desfeta de l’exèrcit de la III República francesa hereu del imperial de Napoleó III derrotat a Sedan el setembre de 1870 i amb l’exercit prussià a les portes de París.
Louise Michel, ens parla dels antecedents burgesos del règim de l’imperi, amb la industrialització, la construcció del París modern i de com de malament ho passava el poble que no volia ni entenia la guerra però que tampoc volia rendir-se i lliurar París. Amb la proclamació de La Comuna el 18 de març s’intenta una democràcia popular diferent de la classista de la república que havia substituït el imperi de Napoleó feia poc.
Dones lluitant a la Comuna de París; “Une rue de Paris en mai 1871” de Maximilien Luce
El llibre està molt documentat amb escrits de personatges importants, dels dos costats, que ens mostren les seves idees. Hi ha fotos i gravats interessants que ens donen una idea gràfica de la situació. També ens parla de les comunes de províncies, del relatiu poc paper que varen tenir en la revolta i la repressió no proporcionada, exagerada, que sofriren.
Ens parla molt de la repressió tant de la feta sense judicis a peu de carrer i amb poques dades a part de testimoni, com de la repressió oficial, que fou també brutal. També dels consells de guerra, de la situació a les presons, de les condemnes a mort, dels desterraments a Nova Caledònia. Ens comenta l’organització de la repressió en els processos judicials principalment el dels membres de la Comuna i del Comitè Central de l’agost de l’any següent. Els informes de la policia amb relats manipulats. Les execucions de parelles quan sembla que l’únic possible culpable era un dels dos.
Hi ha una frase referent a la repressió que ens diu:
La Comuna había muerto, pero la Revolución estaba viva
Resumeix molt bé com ha costat a la humanitat aconseguir l’evolució en cada etapa històrica i què difícils que han estat els avenços socials.
Es destaca el paper de les dones, moltes revolucionàries dels anys 20 i 48, com es lògic amb un grau de politització important que ràpidament van apuntar-se a anar a les barricades. Aquesta presència va fer que en part la repressió fos tant o més brutal en elles, al cap i a la fi el poder hi veia en la seva llibertat i autonomia un perill a tenir molt present.
Descriu també la seva vida i l’entorn a Nova Caledònia on fou condemnada i deportada durant set anys. Les condicions en què vivien tots els castigats.
Tota l’obra és un clam a la llibertat. No hi ha res de què penedir-se. Defensava en vida i defensa en el llibre les seves mateixes idees assumint les conseqüències que li comportin.
En resum, una història de La Comuna de París molt diferent d’altres relats històrics a què estem acostumats. No és un llibre d’Història pròpiament dit, però no per això menys interessant. La prova és que podem trobar, poesia popular, de l’autora i diverses cites d’altres autors.
El que té això de la pandèmia i les seves restriccions és que els barcelonins que la passejem descobrim moltes coses, sovint sense voler, i és quan fan més il.lusió.
Fa un parell de dies, des d’un pipican que hi ha just damunt de l’entrada del Tunel de la Rovira, a tocar del Parc de les Aigües, mentre el meu gos intentava festejar amb una San Bernardo, no s’hi posa per poc, descobreixo un conjunt de cases adossades, que per la decoració exterior em semblen dels anys 20, Art Decó, i penso cóm s’han pogut salvar amb la quantitat de reformes urbanístiques que hi ha hagut just en aquell lloc durant els darrers 30 anys, (fins i tot l’Escola on anava el meu fill a fer l’enyorada EGB ja no hi és). En arribar a casa vaig al buscador i escric “el nom dels carrers+cases” i em surt a dalt de tot un referència que em porta directament al portal que us adjunto més amunt.
Ara no us avorriré explicant cóm està fet i cóm funciona, perquè és tan fàcil, i té tants punts de cerca que val la pena passar-hi l’estona i tenir-lo present quan viatgem pel territori.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.