Categories
Cinema i sèries

Paths of Glory

La trama de la pel·lícula és la selecció, el judici i l’execució de tres soldats elegits aleatòriament, acusats d’insubordinació i covardia enfront de l’enemic, com a càstig i escarment a les faltes comeses per tot el regiment. Està inspirada, en part, en fets reals.

Fins el 1975, no es va poder projectar en territori francès. Aqui un senyor baixet i amb bigoti, la va prohibir i fins onze anys després de la seva mort, no es va poder veure al cinema. També va ser prohibida a Suïssa, Marroc i Canadà, entre molts altres països.

Imatge: Cartell de Camins de glòria.

Sinopsi

Primera Guerra Mundial (1914-1918). En 1916, a França, el general Boulard ordena la conquesta d’una inexpugnable posició alemanya i encarrega aquesta missió a l’ambiciós general Mireau. L’encarregat de dirigir l’atac serà el coronel Dax. La presa del turó resulta un infern, i el regiment emprèn la retirada cap a les trinxeres. L’alt comandament militar, irritat per la derrota, decideix imposar al regiment un terrible càstig que serveixi d’exemple als altres soldats.

Primer acte. El fracàs

Al front de guerra, de 1916, un batalló de l’exèrcit francès rep l’ordre de prendre i conquerir una posició alemanya inexpugnable anomenat El turó de les formigues. El coronel Dax – Kirk Douglas – comanda l’atac suïcida. L’acció finalitza sense conquerir-lo.

Davant tal indignació el general Paul Mireau, responsable de l’operació, ordena bombardejar als seus propis soldats per amagar la seva incapacitat per dirigir la batalla. Ordre, que el capità de la bateria no accepta sinó és per escrit. El general irritat per la derrota i per ser incapaç d’assumir la seva responsabilitat, ordena formar un consell de guerra per rebel·lió i covardia.

Segon acte. La selecció

S’han de seleccionar tres homes, un de cada companyia, per declarar-los culpables de rebel·lió, desacatament i traïció davant de l’enemic, mentre es tapa l’error del fracàs estrepitós d’una operació suïcida, ordenada per uns comandaments militars que defugen tota tàctica i estratègia militar.

En un escamot de reconeixement, un tinent envia a una mort segura un dels dos soldats que l’acompanyen. Fuig atemorit i el deixa morir. Més tard, aquest mateix tinent serà un dels oficials que seleccionarà un dels tres caps de turc. Per descomptat escull a l’altre company que havia sobreviscut.

Tercer acte. El judici

El film, posa de manifest l’autoritat sense discussions del poder dels galons, dintre de l’escalofó i  de la jerarquia militar. Només prevalen la rígida disciplina, l’ordeno i mando i deixa de banda els valors i els sentiments humans.

Tres soldats innocents són jutjats com a represàlia a l’atac fallit de tota la companyia, davant d’un consell de guerra sumaríssim, on només s’hi pot esperar la pena màxima. Els fets han de servir d’exemple i escarment per a qualsevol acte d’indisciplina. Les ordres s’han de complir. El judici és una paròdia ridícula i burlesca. No s’accepten  proves, ni testimonis, no hi ha taquígrafs, ni interrogatoris, sols s’exposa el punt de vista, gens objectiu, del fiscal, sense tenir en compte les proves ni els testimonis que podria aportar la defensa del coronel Dax, per permetre una mínima llum d’esperança i suavitzar o commutar la pena.

La paraula del general Mireau és la prova definitiva, més que suficient. La sentència està dictada abans de concloure l’esperpéntic escenari. A molts ens ha fet recordar un altre judici televisat fa pocs mesos.

El cap de l’estat major George Broulard, amb tarannà paternal, manté en tot moment falses esperances d’imparcialitat per aparentar que es tracta d’un judici just. De fet, amaga una falsa bondat que resulta ser molt més perillosa e hipòcrita que la figura del general Mireau. L’únic que realment desitja és que s’executi la pena i serveixi d’escarment per a la resta, davant de tal vil i deshonrosa traïdoria cap a la pàtria.

Resulta esfereïdor i dantesc el recorregut dels presos travessant el pati, des de la caserna fins al patíbul, amb la patètica imatge del capellà castrense.  Celebrada l’execució, Broulard diu: “Hem hagut d’afusellar aquests homes. Ho comprén oi, coronel Dax? L’exèrcit no es pot permetre posar-se’l en dubte per cap concepte. L’execució ha sigut perfecta”

La meva ressenya

El film té seqüències en terra de ningú, que mai abans cap altre director s’atreví a fer. La càmera de Kubrick, que és un perfeccionista, filma al costat de l’actor Douglas les escenes, mentre esperona els seus homes a seguir avançant. Veure sortir les tropes de les trinxeres, la massacre dels soldats, els projectils i el front enemic, que no se’l veu en cap moment, són escenes d’un realisme i brutalitat esfereïdores (i realment, tal com es roden  les escenes i la seva perfecció, l’enemic no fa cap falta que es vegi).

L’èpica de la guerra, el fals sentit de l’honor, la dignitat militar, la bandera com arma política i de poder; l’amenaça del cervell reptilià, la gènesi de la violència per la violència basada en la por i el terror, sols impulsa allò més vil de l’ésser humá.

En només 86 minuts, poques pel.lícules de guerra han relatat les seqüències de terror d’una manera tan realista i dantesca. Tot això, a més sentir el que els fa dir als militars, capellans i jutges. La seva falta d’intel.ligència, de tàctica, d’estratègia i on només  preval la força bruta. S’utilitza la carn de canó dels pobres soldats, per a conquerir un miserable turó. Es tracta només de percentatges, si surten de les trinxeres les baixes seran un 10%, en terra de ningú el 30%, i en conquerir la posició un 40%.

Stanley Kubrick

Els amants de Stanley Kubrick vàrem tenir l’oportunitat de gaudir, al CCCB l’Exposició Stanley Kubrick 24 octubre 2018 – 31 març 2019 amb les seves 16 pel·lícules, amb petits fragments, explicacions, tècniques, efectes especials, crítiques, objectes, materials, imatges, fotografies, projeccions i fins i tot projectes de guions i pel.lícules inacabades. Un d’aquests projectes no realitzats va aconseguir com a obra pòstuma Steven Spielberg.

Stanley Kubrick, neix al Bronx (N.Y. 26.07.1928 – R.U. 07.03.1999) de família jueva acomodada, amb coeficient intel·lectual d’intel·ligència molt per sobre de la mitjana. Mal estudiant i indisciplinat. Falta a classe tot sovint i treu molt males notes. Va morir d’un infart una setmana després de la seva última pel.licula “Eyes Wide Shut”.  Considerat com un dels més influents cineastes del segle XX. És un mestre, un monstre, la seva trajectòria va marcar tota una època, genera tot mena de controvèrsies, de debats socials, polítics, científics i artístics.

Obsessiu amb la tècnica, detallista amb la història, amb connotacions plenes de simbolisme, i amb una forta càrrega ideològica a favor dels drets humans. Un frase coneguda del seu antimilitarisme: “El patriotisme ès l’últim refugi dels covards”.

Autoretrat de Stanley Kubrick amb una càmera Leica III

Kubrick és director, productor, guionista i fotògraf, que pateix censures i prohibicions pels seus contiguts polèmics, per les seves crítiques, antibel·licistes, en contra de la guerra, l’estratègia, la megalomania, l’impuls autodestructiu inherent a l’ésser humà. Guanyador de molts premis, amb aquest film clàssic, va entrar en el grup dels grans directors. Les seves pel·lícules, en moltes ocasions, tenen un fort transfons filosòfic, en què mostra com l’ésser humà no és capaç de focalitzar les coses realment importants.

La seva última esposa, l’única dona que surt a la pel·lícula, és l’actriu Christiane Harlan que protagonitza l’escena final cantant una èpica cançó alemanya carregada de simbolisme i de sentiments.

De la seva extensa filmografia podem destacar pel·lícules com: 2001 A Space Odyssey, A Clockwork Orange, La naranja mecánica, Spartacus, Espartac, Full metal jacket, Alguien voló sobre el nido del cuco.

Kirk Douglas més que un actor

Kirk Douglas, que ens va deixar aquest passat mes de febrer als 103 anys, era també de procedència jueva i de família molt humil. Gran actor amb destacades interpretacions i protagonista principal de la majoria de pel·lícules de la seva extensa filmografía: Espartac, El loco del pelo rojo, 20.000 leguas de viaje submarino, Ulises. A Camins de glòria, té una memorable actuació en el paper del coronel Dax i realitza una de les seves millors interpretacions. Com a productor va finançar una tercera part del pressupost de la pel·lícula, a través de la seva pròpia productora Bryna, nom que va posar en memòria a la seva mare.

Les darreres pel.lícules antibél·liques de les que teníem referència eren de la primera Guerra Mundial. No va ser fins acabada la guerra de Vietnam, que no es varen a tornar a produir aquests tipus de films.

Podeu trobar més informació i imatges a:

Categories
Cinema i sèries

Unorthodox

Sinopsi:

Minisèrie de TV (2020). 4 episodis. Unorthodox relata en els seus quatre episodis la vida d’Esther Shapiro (Shira Haas), una adolescent de 17 anys que pertany a una comunitat de jueus ortodoxes de Brooklyn, New York.  Després del seu matrimoni concertat amb Yanky (Amit Rahav), un jove de 19 anys, l’Esther veurà com la seva vida canvia radicalment al veure’s supeditada a qualsevol decissió del seu marit. Però, al quedar-se embarassada, prén el valor de reprendre el contacte amb la seva mare, que viu a Berlín i de qui la varen separar als 3 anys d’edat. La jove aconsegueix fugir a la capital alemanya per començar una nova vida, però el seu marit decideix seguir-la per intentar que torni a la seva comunitat.

Comentari:

La minisèrie Unorthodox s’ha convertit en un altre del títols que durant aquest perìode de confinament està tenint un èxit inesperat a Netflix. És la primera producció de la plataforma rodada, pràcticament en la seva totalitat, en ídix (yiddish: idioma judeoalemany de les comunitats jueves asquenazis). La ficció està inspirada lliurement en l’autobiografia de l’escriptora Deborah Feldman (Unorthodox: The Scandalous Rejection of My Hasidic Roots), la qual cosa implica que gran part del que es narra està basat en fets reals. Feldman era una jueva religiosa que pertanyia a la comunitat Satmar de Williamsburg, Brooklyn, i que, després de ser criada i educada sota les estrictes regles ultraortodoxes, va decidir trencar un pacte que li portava massa patiment, deixant enrera una asfixiant forma de vida i un matrimoni arreglat. Les normes religioses de vestimenta d’aquesta comunitat són tan estrictes que fins i tot estan escrites amb cartells en alguns locals, recordant constantment el que s’ha de fer i el que no està permés fer. Les dones no poden utilitzar mitges que tinguin el mateix color que la pell ni cantar en veu alta. Han de rapar-se i cobrir el seu cap amb una perruca després de casar-se, accedir a tenir sexe amb els seus marits cada divendres, vestir prendes que tapin el coll i portar faldilles que no pugin de l’alçada dels genolls. Els pares mai poden llegir llibres laics i no hi pot haver accés a Internet a cap part de la casa. Aquesta comunitat és una resposta a la Segona Guerra Mundial. Originària de la ciutat de Satmar, a Hungria, es va formar amb supervivents de l’Holocaust que es van mudar a Brooklyn per fundar una comunitat tancada, utilitzant la seva llengua materna, el yiddish, per aconseguir mantindra-la viva. La comunitat té la seva pròpia flota d’ambulàncies, policies voluntaris, autobusos escolars i un sistema d’escoles privades. És un “micro-món” dintre de la ciutat de New York. El carrer principal del barri és Lee Avenue.

A l’estar inspirada lliurement en l’autobiografia de Feldman, la sèrie es prén moltes llicències respecte a la seva font, de fet, la protagonista es diu Esther Shapiro en lloc de ser anomenanda com l’autora. I també s’han canviat les circumstàncies de la seva arribada a Berlín (Feldman ja hi va arribar com a escriptora reconeguda, mentre que Esther Shapiro hi arriba com a desconeguda). De totes maneres, tant la sèrie com l’autobiografia, posen de manifest com per a una dona és doblement complicat sortir d’aquestes comunitats religioses tant opressives, al dependre económicament dels homes.

Hi ha vàries escenes particularment impactants a la sèrie, em quedo amb dues d’elles: la cerimònia del casament i la cara de satisfacció de la protagonista la primera vegada que s’emprova uns pantalons texans.

La sèrie està dirigida per Maria Schrader. La teniu disponible a la plataforma Netflix.

Categories
Cinema i sèries

Ozark (They are all in)

Sinopsi:

Sèrie de TV (2017-actualitat). 3 temporades. 30 episodis. Marty Byrde (Jason Bateman) és un assessor financer amb una aparent vida normal en família. Casat amb Wendy (Laura Linney) i amb dos fills, Charlotte (Sofia Hublitz) i Jonah (Skylar Gaertner), tots ells porten una vida tranquil·la i ordinària. Però, sota aquesta aparença, la vida de Marty amaga un gran secret: ell és l’encarregat de blanquejar els diners d’un dels càrtels de la droga més importants de Mèxic. Tot sembla anar bé, fins que un fet inesperat obliga a Marty a emportar-se la seva família des de Chicago fins a Ozark, Missouri.

Al començament de la 3era. temporada, Marty i Wendy, ja convertits en propietaris i gerents del casino però vigilats de prop per l’FBI, veuen crèixer les seves discrepàncies sobre com portar el negoci. Wendy intenta assegurar les seves vides expandint els negocis del càrtel de Navarro, mentre Marty vol seguir blanquejant diners d’una manera discreta i constant, sempre sota la cada cop més estreta vigilància de Helen Pierce (Janet McTeer), l’advocada del temible narco mexicà. (FILMAFFINITY).

Comentari:

En aquests temps de confinament, resulta difícil trobar quelcom que sigui capaç de captar el nostre interès, quelcom que ens distregui per unes hores de totes aquelles informacions negatives i colpidores que ens arriben constantment. Amb “Ozark” jo ho he aconseguit a estonetes, i per això us la vull recomanar. A vegades, recorda a la mítica sèrie “Breaking Bad“, tot i que no arriba al seu nivell d’excel.lència, però la situació d’una família aparentment normal també es veu totalment capgirada pels esdeveniments. Totes dues sèries ens descriuen els horrors del món de la droga. A més, els personatges van evolucionant cap el mal (breaking bad, en anglés, significa fer-se dolent), de mica en mica, i ho anem veient en petits gestos, en mirades, en silencies. Els actors estan magnífics i són capaços de transmetre’ns la sensació de que no hi ha altra manera de solucionar el problema que fer “una patada endavant” i anar fent el problema cada cop un xic més i més gran. Resulta difícil no solidaritzar-se amb la família Byrde. La frontera entre el bé i el mal no sempre queda ben clara…

Ozark la podeu trobar a la plataforma Netflix.

Categories
Arts plàstiques Cinema i sèries Llibres Música Teatre

Berlín ens faria moderns (i III)

Naixement de la modernitat. La República de Weimar

Cafè Bürgerbräukeller i Otto Dix, Carrer de Praga (1920)

_____________________________

No poden renunciar a la sàtira, càustica, en contra dels que van portar a Alemanya a la Guerra, antics veterans de guerra ferits en l’orgull. Els que acabaran propiciant el rearmament del partit nazi. Grosz en el Conte d’Hivern a partir d’un poema de Heine, interpela a la consciencia crítica, no evoca, planteja, renuncia a les emocions  i estats d’anims, apel·la  al sentit crític: La nova objectivitat el 1925 bàsicament la conformen 4 artistes, Grosz, Dix i els germans De Chirico, troben un vocabulari propi, una mirada freda i allunyada, abandonen la causticitat, per mostar-se en ple desencís de la vida moderna.

A Manheim fan una exposició col·lectiva el 1925. Alemanya està sortint des del 1924 de la gran inflació anterior. Hi haurà una depuració formal per les urgències de l’època. Otto Dix havia estat reclutat a la 1a guerra, i el 1924 publica una col·lecció de gravats sobre l’experiència de la seva davallada als inferns, la cultura i el progrès als serveis de la barbàrie més pre-cultural. Alemania és una nació reformista luterana barroca amb molta iconografia, alguna de la qual agafa i ensenya, com ho farà amb Goya, les deformitats, les mutilacions resultants, és el que serà posteriorment l’hiperrealisme americà.

Les avantguardes ara ja són històriques, les que havien trencat amb l’academiscisme. Al moment de Weimar intenten superar l’escapisme experimental i adolescent de l’expressionisme. Maten la generacó anterior. A Alemania hi havia el primer règim constitucionalista, hi ha una mira més de crítica, es deixen els refinaments per obrir les consciències, prou d’evasives i d’onanisme, prou de recrear les interioritats. La cosa material, la perceptible és la que interessa. Uns artistes poc artístics, sense floritures formals. La nova objectivitat vol ser eficaç retornant a les coses concretes i explicar-les.

Es diu que el segle XIX no s’acaba fins 1918, perquè representa la fi de tots els imperis que es conservàven fins llavors: Prussia, Austro-Hongria i Russia. Aquell  horror latent, larvat, aquella sordidesa tenen una voluntat educativa, volen il·luminar les consciències. Otto Dix ho fa al Tríptic de la Guerra. Explicar el què passa a la pintura és propi de la tradició cristiana. L’artista amb consciència crítica de la societat, ilumina i rescata els racons per mostrar-los. Un tercer en discòrdia serà John Heartfield i els seus collages a ilustracions de revistes  i diaris ofereix un llenguatge molt esmolat, vinculat als dadaistes alemanys, radicals i sarcàtics. El 1923 Hitler es va visible a una cafeteria a Munic de nom Bürgerbräukeller on vol iniciar una marxa cap al poder com havia fet Mussolini abans, però de moment fracassa.

Maz Beckmann llençarà una mirada descarnada sobre l’empobriment de la societat. Llàpis negre, línies negres, famílies i presagis de la nit dels vidres trencats de 1938, ja ho contempla entre 1919 i 1933 de Weimar. Bertold Brecht i Kurt Weill amb les seves creacions escèniques del 1917, 1928, 1930 mostren a la literatura, la música, al cabaret una societat sota la lupa de la nova objectivitat literària. Brecht fa un teatre èpic molt modern, sense evasió, sense disbauxa, només cal despertar la consciència de l’espectador.

A l’Alemania de Weimar, l’arquitectura i el cinema aspiraven a l’obra d’art total, com a síntesi de la resta d’arts. Aquesta envergadura del concepte permetria redissenyar el que seria l’obra d’art del Reich, desprès que aquest s’acabés. No és res més que la sintetització que Weimar perseguia de totes les arts.

La recaiguda en formes superades en l’art i la protesta conviuen. L’Expressionisme durant l’època de Weimar ja és més madur, ja pot veure l’art com un sustent moral per arribar a les classes més desafavorides. Arribem a una fusió entre l’art i la vida, entre les formes més nobles de l’art penetrades per les formes més vives de l’art popular. Alternen crítica, protesta i utopia, però hi ha un comú denominador, no retornar a les formes artistiques ja sedimentades amb una actitud moral per actuar a favor dels marginats a partir de solucions rupturistes i modernes.

Bruno Taut arquitecte obsessionat pel material vidre, amb edificis als Alps, que buscava l’efecte de la llum natural sobre les parets, i s’ajudava amb vidre i mosaics. Les primeres avantguardes amb Kandinski i Mondrian seguiran aquesta línia. Espiritualisme esotèric, fins i tot, en contra del positivisme imperant, agnòstics i teosòfics. Rudolf Steiner, gran estudiós de Goethe procura per la filosofia de la llum, dels interiors dels gòtics, de les pedres precioses, de l’or, dels mosaics bizantins, dels manuscrits il·luminats, tot això és nuclear en aquest arquitecte i filòsof. S’han de prendre responsabilitats administratives per fer barriades de nova construcció a Berlin: com la cabana del tio Tom a la ferradura “Hufeisensiedlung” de 1925 de Taut. Es la nova objectivitat dissenyant per als mes desfavorits, racionalista i molt propera a Le Corbusier, sense cites al passat i amb color viu, com Mondrian. Un estil depurat sense maquillatge, sense embellir res. Important Erich Mendelshon l’arquitecte que va fer la Torre Einstein a Postdam 1920. Altres edificis destinats al teixit de la vida diària durant Weimar, per exemple el Cinema Universum 1928 a Berlín, els grans magatzems Schocken 1926 a Stuttgart, tots ells edificis de caràcter industrial dels primers anys 20 de Weimar. Peter Behrens amb la fàbrica de l’AEG, amb ell treballarien Mies Van der Rohe, Walter Gropius, Adolf Meyer i Le Corbusier, qui va ser una gran influència pels creadors de la Bauhaus al 1919, per Gropius.

Aquest moviment tan consolidat i tan imitat és el projecte més gran de la modernitat, la més gran aportació de Weimar a abolir les diferències entre l’art i l’artesania. Les disciplines, els professors, els estudiants buscaven socialitzar-ho perquè estiguessin al mateix nivell.  Aviat es trasllada a Dessau sota la batuta de Gropius sota el principis: funcional, no retòric, no passat, tot ascètic i veraç, sense camuflar res. Es construeixen sota aquests principis les cases dels professors: Kandinski, Mies Van der Rohe, Klee, Moholy-Nagy, fins i tot Wittgenstein dissenya la casa de la seva germana a Viena. Tots ells beuran de les avantguardes russes formant part de les moltes avantguardes del segle XX.

La Bauhaus comptava amb els antecedents de la Viena de 1900 dels arquitectes Wagner i Loos organitzats en els tallers vienesos, també de l’Escola de Glasgow 1890 i de les Arts and Crafts de William Morris de 1865, on hi ha un ideal per l’Edat Mitjana, perquè encara no havia arribat el capitalisme en les seves formes més primigènies. Tots contra la lletjor, contra la immoralitat de la vida contemporània, per dignificar els artesans, la vida, la vivenda, ambdòs tan precàries com a resultat de la revolució industrial: unificar l’art i la vida. L’art no ha de ser un consol, ni una compensació personal, ni un passatemps, ni una aventura aillada, ni tancat als museus o a les biblioteques;  ha d’incidir directament en la vida de les persones, fins a que se’l confongui, per dignificar-la. Totes les vanguardes pretenen el mateix. Això es veu en els vestuaris de Oscar Schehmer, en els interiors i el mobles. Es l’expressió de l’expressionisme finalment amb un caràcter concret i pràctic. Es l’antropologia i la sociologia artístiques posades en una utopia realitzada.


Durant Weimar hi ha un esclat del cinema com de cap altra art, de fet ve de l’idea d’art total que ja propugnava Wagner com síntesi de les arts, sobretot ho serà amb el cinema parlat. El cinema feia grans promeses i creava entusiames, i grans recels, com els de Baudelaire amb la fotografia, que la veia només com una indústria mai com un art. Hi ha una unificació de petits empresaris del cinema en la UFA, promoguda pels grans empresaris del metall, els mateixos que desprès del 1933 donarien suport a Hitler (L’ordre del dia d’Eric Vuillard). De les moltes pel·lícules que es van produir destacarem Gabinet Dr. Caligari del 1920, Metropolis del 1927, Gent en diumenge del 1930. El 1933 al congrès del Partit Nacional Socialista a Nuremberg Leni Riefensthal es convertirà en la cineasta del règim que haurà begut directament de tot aquest cinema, com desprès ho faran el Neorealisme italià i la Nouvelle Vague francesa.

El 1937 es farà l’exposició de l’art degenerat on tots aquests artistes sorgits de l’expressionisme, del dadaisme, etc. se’ls va prohibir exposar, la llista inclou quasi una vintena de grans noms que avui omplen els museus de tot el món. El 1938 es farà el mateix amb la música degenerada a Dusseldorf.

Thomas Mann amb el Doktor Faustus, escrita a l’exili d’EEUU el 1943, intenta explicar els orígens socials i ideològics del nazisme: a part de les conseqüències del tractat de Versalles i els militars ressentits i humiliats que encara queden, hi ajuden també l’individualime romàntic alemany, l’exaltació de tota una mitologia nacional ajudada per la poesia, la música de Wagner i la filosofia de Nietszche. És una visió des d’un exili primerenc i divers, que mai va refer.

Otto Dix Triptic de la Guerra, 1932 Gemäldegalerie Alte Meister, Dresde

===============================================

Categories
Arts plàstiques Cinema i sèries Llibres Música Teatre

Berlín ens faria moderns (II)

Naixement de la modernitat. La República de Weimar

L’Expressionisme anterior a aquesta dècada és un moviment radical que empeny a les posteriors reaccions artístiques que es donaran a Europa. Estripar contractes perquè s’és capaç de plasmar el que representava la Gran Guerra.

L’Impressionisme havia omplert l’aparició del s. XX, la darrera exposició és de 1886, i havia estat un moviment en competència amb l’Academicisme pompier més ranci i vell. És una avantguarda que genera contradiccions i afeccions fortes. Per primer cop ens fan mirar el quadre de lluny per rebre les impressions. Surt al carrer, poc estudi interior i capta el que la natura i la vida ofereixen. Ho exprimeix i sorpren. Plasmació artística d’una manera de “veure” el món o d’estar a món. Es positivista i materialista en cóm la projecta. Un moment en que hi ha grans avenços en òptica que queden reflectits als quadres. Es l’art de la locomotora, de les estacions de tren, de l’avanç científic. En les altres arts: poesia, música i narrativa no és només positiu, materialista i tecnològic, però sempre persegueix la impressió, l’impacte que es produeix en el lector.

En canvi l’Expressionisme surt de dins cap a fora, ens transmet un estat interior que es projecta cap a fora i impregnarà el món exterior com a conseqüència de la Guerra. Arribarà als artistes de Weimar com una pantalla de projecció de l’ànima: la incomoditat, l’angoixa, la tragèdia i molts matisos de la revolta. El món com una pantalla on projectar l’interès en l’home i la seva ànima, descregut del progrès, la tecnologia, la modernitat. Una gran nit de l’esser humà esquinçat per les tensions que comporta viure al món modern i en guerra, oposat en tot a l’Impressionisme. També el món nòrdic de Strinberg i Munch i finalment Bergman. Les boires i les soledats i la primera cinematografia sueca. També és l’hereu de Nietszche i Alemanya se’n nodreix, també de Munch, en un règim pseudo medieval de l’Emperador, per això xiscla i protesta.

A Dresden surt el primer estat d’ànim, de les males maneres, una visió estomacal. Fins i tot els paisatges finals són viscerals, emotius, incendiats i encara més torturats. Ja ho va fer Van Gogh per impregnar-ho tot d’emoció. La figura de Jesús serveix perquè es vegi cap on ens ha portat el progrès. Artistes com James Ensor i Georges Rouault són pintors religiosos que fan pensar en la catàstrofe. Pintors com Monet segueixen ja només com individus i també nodreixen Weimar.

Mario de Michelis en el seu estudi de les avantguardes parla de la protesta expressionista. Hi ha materials quasi genètics que circularan durant l’època de Weimar: contradiccions del món, un clam que es resolt en la inoperància, l’autopunició que no proposa res, només es lamenta, l’Elektra de Richard Strauss és un exemple.

Kurt Pinthus recull el 1919 tot allò que es reuneix durant l’Expressionisme. Tot el contrari del que va dir Voltarire al seu Candide: vivim en el millor dels mons possibles. Pels expressionistes no cal tenir fidelitat al que l’ull veu aparentment, s’ha de descriure la incomoditat, el desconcert i la ferida que la mirada recull. A la fí ja no són tan representatius del moment i deixen passar a una nova generació, com anys més tard ho farà Picasso desprès del Guernica, amb Warhol.

La Capital artística del Judgenstil (modernisme alemany) havia estat Munic. Der Blauer Reiter serà un grup que formaran Kandinski i Klee el 1911 amb una necessitat d’evasió de l’esperit, d’alliberament del món material, de negació del dolor, de cerca de la natura, el refugi és la interioritat, l’esperit alliberat de tot el mundà, fins i tot els interesa l’ocultisme i l’hinduïsme. Kandinski era amic de Schoenberg, que deia que el Dadà era una deriva cap a la musicalitat, i parlava de les seves capacitats expressives. Afirma que la música és un art molt superior a la paraula, un principi molt alemany, a les cartes creuades entre ells dos. El 1912 Kandimski escriu l’Espiritualitat en l’art i parla d’una pintura sense objectes. El primer impuls és també expressionista tot i que es replega molt més en l’esperit. Proposen una humanitat només espritual, Kandinski es desempallega de tot els materials del món. En canvi, Paul Klee impugna el món, també, però no trenca el món material per l’espiritual, aquí ambdos es troben, per això deixen el figuratiu per l’abstracte, per l’atreviment, però amb una certa candidesa.

Weimar demanarà un art més compromés, sense tanta queixa, amb crítica social més explícita, un art més combatiu sense tants inferns personals, més col·lectiu. Desertors, refugiats i exiliats de tot Europa estaven a Zuric, també Tristan Tzara i el mateix Lenin. Allà hi ha el bressol del Dadaisme que passarà a Alemanya. Per Zuric també transitarà el tren que des de Alemanya portarà Lenin a Rússia.

El 1916, molt diferent del 1914, els joves ja no veuen el final de la Guerra, perquè ja s’havien fet les grans invasions i fixen els traçats de les trinxeres. Han de cridar contra la bogeria i la desraó. L’Expressionisme continuarà com a moviment artístic. Els Dadas es preguntaran on han portat la cultura? No és un moviment literari, ni cultural, ho fa esclatar tot, és anti tot, comencen les performances. En una lleteria de Zuric, neix el Cabaret Voltaire actua com una caixa de ressonància de la bogeria que hi ha fora. Faran poemes i quadres com si no passés res? Aquesta és l’única mostra possible de seny, amplificar el sense sentit, és l’única coherència i també ensenyar la bogeria en la qual la cultura s’ha precipitat.

Es traslladen a Berlin i Colònia Sophie Tauber, Hans Arp, Hannah Höch fan obres de les deixalles, acumulatives, de patchwork, materials anti-artistícs, sense retòrica: paper, fusta, cartrò. Kurt Schwitters arreplega en una nau tot els materials més antiartístics, antiraó, antiestètic, neix el fotomuntatge, la hibridació. Marx Ernst ho reconverteix en una proposta artística i plàstica amb el collage, que esdevindrà definitivament tècnica pictòrica.  Inventa la paraula Merz que ho defineix. La Merzbau serà el seu dipòsit.

L’Expressionisme és tan controvertit que es pregunta si encara té sentit desprès d’haver assumit les conseqüències de Versailles, amb tota la divagació que implica davant de les dificultats reals que travessa Alemanya.

Georg Grosz i Otto Dix ja desenvolupen un art molt arrelat en les vicissituds de l’Alemanya posterior a la 1a Guerra. El quadre Metròpolis de Grosz expresa ja el vertígen, la velocitat. L’American way of life els causa admiració per la modernitat en contra dels vestigis de la vella Europa. A Itàlia i Russia serà el Futurisme. Era la síncope de l’experiència, ensenyar el dinamisme, la velocitat, que també marcarà als alemanys, a partir d’una exposició a Milà el 1912.

La UFA, són els famosos i productius estudis cinematogràfics als suburbis de Berlin, anomenats la nova Babilonia, que produiran quantitat de pel·lícules, algunes per mostrar al front, algunes de les quals esdevindran clàssics de la història del cinema: Metròpolis (1927) de Frizt Lang, Amanecer (1927) de F.W. Murnau, L’àngel blau (1930) de Josef von Sternberg, la primera pel·lícula parlada de Marlene Dietrich, Los herederos felices i Amoríos (1933) de Max Ophüls. Posteriorment també es dedicaran a l’anomenat cinema de muntanya on destacarà la musa i impulsora visual del nazisme Leni Riefenstahl.

===============================================

Categories
Arts plàstiques Cinema i sèries Llibres Música Teatre

Berlín ens faria moderns (I)

Naixement de la modernitat. La República de Weimar

Kurfürstendamm de George Grosz, 1925. Museo Thyssen-Bornemisza. Madrid

Breu resum del Curs a la Casa Elizalde, 2019

Si una cosa caracteritza el període d’entreguerres és que l’Art a Europa esdevé de masses, menys restrictiu. Existeix una promiscuïtat entre l’art més exquisit i el més tronat. Es dona un aiguabarreig entre totes les disciplines. Extravagància crispada en un no res d’histèria col·lectiva i la disbauxa en el pitjor sentit. Des de dins es mina la democràcia aprofitant la permissivitat que ella permet i la destrossen. Llibres com El Café sobre el volcán o La Alemania de Weimar ens ho expliquen de forma diàfana.

Resum d’uns fets : 1919-1933 República de Weimar.

L’anomenada Escola de Frankfurt ja alertava que pel·lícules com el Gabinet del Doctor Caligari eren un presagi, a través de la hipnosi d’un nen, del que faria Hitler amb tot un poble fins a portar-lo a l’abisme.

Tot comença el 1918 quan l’emperador austrohongarès i el Kàiser alemany perden una guerra que preveien de dies, on s’hi va amb una brutal experimentació, l’aviació, les armes químiques i els gasos,  i genera milions de morts civils. Europa fumeja ruïnes. L’armistici de 1919 del tractat de Versalles es firma acceptant grans deutes molt gravosos. Alemanya com Estat s’havia constituït a finals del s. XIX liderada per l’estament militar prussià: un conglomerat marcat per la consciència militar. El sentiment de la derrota de la guerra, de la humiliació comença amb aquestes hipoteques que minarien el règim republicà. Les autoritats civils van signar precipitadament per no fer passar vergonya a la milícia prussiana.

L’onada revolucionària de Rússia, en plena propagació d’idees filosòfiques i consignes revolucionàries, troba una llavor a Alemanya en unes revoltes al 1919 i el Káiser ha de dimitir, el mateix agost de 1919 es promou una constitució i es proclama la I República amb el nom d’una ciutat inspirada en els preceptes de l’antiga Grècia: petita, pròspera, cortesana, humanista i integradora, que reunia gran nombre d’intel·lectuals: Weimar.

Paral·lelament hi ha una inflació desbordada i insurreccions per la davallada del marc, quan finalment s’estabilitza i permet el desenvolupament d’aquest esperit de modernitat sobretot a Berlin, que es manifestarà amb espectacles molt diferents, i en l’art en general, i permetrà als berlinesos sentir-se moderns, cosmopolites, agosarats i avançats. La Bauhaus el 1919 és una d’aquestes expressions. El cinema expressionista, el teatre de Brecht, la música de Kurt Weill. La música s’allunya de la del s. XIX, de Wagner, de l’òpera en general, entra amb força el jazz i la música popular pren els locals, hi ha una hibridació entre les arts que es converteixen en l’art de la societat de masses.

L’art fins el moment tenia 3 peus: la imitació, la bellesa i el plaer estètic. Tatarkievich en la seva Gran teoria de l’art ho resumeix així. Fins aquell moment a l’art se li demanava que produís plaer. A Viena al 1900 ja estava caient la representació de la realitat, crisis de la imitació, el primer peu.

La cultura de la Rússia revolucionària ha desenvolupat, per exemple, les arts gràfiques i el cartellisme, els mobles es simplificaven, entre el concepte de la utilitat que erosionava el del plaer estètic, utilitat que se li atribuïa a l’artesania, que mai es va considerar art. Els constructivisme uneix les dues actituds: plaer i utilitat, que es tornen indiferenciables. La Bauhaus ho recull considerant la creació com una revolució integral amb una nova concepció de l’espai. A Berlin s’esmicola la bellesa, la de sempre, la que havia dictat Grècia. El colpiment, la commoció, la bellesa i l’harmonia de les coses s’hibriden amb la cultura popular. Així ho buscarà el cinema. L’art i la bellesa han d’entrar a la quotidianitat de les persones, segon i tercer peus.

La República de Weimar, amb una certa recuperació, però desprès amb el Crac del 29 entra en una crisi i incertesa econòmiques que promouen que es venguin a la societat que la pateix eslògans fàcils, magnètics fins que Hindenburg posa l’Estat en mans del canceller Hitler el 1933, desprès que s’hagués anat atribuint poder durant tots els anys de la crisi del deute.

Berlín : desenvolupament de l’art a través d’una ciutat i la seva evolució cultural

Quan Europa es torna urbana a partir del progrès del Renaixement, Paris, Bolonia, Florència representen la fermentació i l’intercanvi d’idees i el progrès es manifesta al llarg del Quattrocento. Florència en el Renaixement i Roma en el Barroc plasmen en l’espai el que en realitat succeix en el temps. Els moviments culturals en una societat laica van d’Est a Oest, a conseqüència de la precarietat que deixa la II Guerra mundial la capitalitat de Paris passa a New York, és una gran fuga de cervells.

La República de Weimar comença amb grans llasts i amb brots revolucionaris (espartaquistes), els quals s’aclaparen amb l’assassinat de Rosa Luxemburg el 1919. Es quan es firma la pau i es redacta un primer text per a la nova Alemania que s’erigiria en la nova República a la ciutat de Weimar. Fins el 1924 hi ha una gran inflacio i a partir d’aleshores una paulatina recuperació econòmica i sobretot una gran efervescència cultural fins el Crac del 29, fet que desencadena una oposició interna a la democràcia, que prové dels ofesos per la derrota i el llast de la 1a Guerra Mundial fins i tot de l’esperit de la pròpia unificació alemanya de 1881.

Berlín és el gran exponent de la nova república de Weimar. Es el focus de la cultura d’una megalòpolis. Ciutat desenfrenada, empori econòmic que atreia igualment empresaris i artistes, fugats del comunisme rus i una gran comunitat jueva benestant i culta. Cines, teatres, restaurants, cabarets, grans parcs, i avingudes, botigues de tot, disseny de l’ultima fornada. Cal recordar les exposicions universals que eren per promoure el comerç entre països, i que afegien coneixement.

Berlín s’anexiona altres poblacions que seran suburbis de la ciutat, la més gran perimetralment d’Europa on conviuen tots els estils arquitectònics, i on el lleure de masses es manifesta en recintes tancats per fer esport, parcs d’atraccions com el famòs Luna Park, a imatge de Coney Island, és la cultura de l’oci massificat. És l’esperit capitalista per racionalitzar les produccions, les cadenes, els horaris, les vacances, el rendiment. L’oci és un component del treball, per optimitzar-lo. Disciplinat tot, com ho està a la fàbrica.  1927 Sinfonia d’una gran ciutat

En la situació que queda la classe mitjana el 1929 es veu com es gestava el desastre (fotografies d’August Sander), o el llibre de Sigfried Krakauer Los empleados, on estudia la gent que alimenta aquestes formes vitals: art i cultura inseparables de la cultura de masses, que reclamen aquells que no tenen la formació per gaudir de la gran cultura. Cultura d’evasió, amb formes escèniques, sobretot, que tenen aquest component de superficialitat, un públic nou, una massa, no una elit. Es el moment de l’èxit total dels grans magatzems i del avanços tècnics que s’aliaran per facilitar aquesta massificació: la fotografia, el cinema i la ràdio, així es dona una metamorfosi profunda de la cultura de l’espectacle.

Al anys de Weimar l’entreteniment popular i la massificació del recursos culturals no estaven renyits amb una qualitat sovint exquisida. Tot i que s’emporten per davant la bella aparença, i el sentit de l’art ja no és diferent de la cultura de masses.

========================================================

Categories
Cinema i sèries

“Johnny cogió su fusil”

Avui, en el canal TCM de televisió, he pogut gaudir d’aquesta extraordinària pel·lícula, i m’he animat a comentar-la. Transcorre durant la Primera Guerra Mundial.

Un soldat greument ferit perd les cames, els braços, part de la cara. No hi sent, no te orelles. No parla, no te boca. No hi veu, no te ulls. No te olfacte, no te nas. Però no perd la consciència, i gràcies al seu coneixement del morse aconsegueix comunicar-se amb la seva infermera i cuidadora, mitjançant cops de cap al coixí.

A la pel·lícula es van entrellaçant els moments d’angoixa, desig i ansietat per saber què ha passat i cóm está, amb records i imatges de la seva vida abans de la guerra.

Quan comprèn que te connexió i que l’infermera l’entén, aquesta ho comunica als seus superiors, caps, oficials i metges militars, així com al capellà castrense. Els militars no es creuen el que veuen, que tingui i expressi sensacions i sentiments i ordenen a tots els presents que guardin el més absolut secret.

Gràcies al morse els hi diu que l’han d’exhibir a les fires. Que vegin cóm és possible que un tros de carn sigui capaç de pensar. Igual que els espectacles de les dones amb dos caps, els nans, els contorsionistes o els malabaristes. Així la gent podrà contemplar els horrors, l’absurditat i la crueltat d’una guerra.

Els militars li comuniquen també via morse, que estan fent tot el possible per alleugerir el seu patiment i trobar un remei per curar les seves lesions. És aleshores quan s’adona que l’exèrcit no li farà ni cas… amb el consentiment explicit del capellà.

John prega que el matin, que el matin …

L’infermera que sempre l’acompanya i cuida, també estava present en les converses militars. Resa a Déu perquè li doni forces per aplicar-li l’eutanàsia, però és sorpresa pel cap militar, que la substitueix. Ordenant l’aïllament, la incomunicació i que el mantinguin tancat sensa llum en una habitació.

Ara sap que es quedará sol per a la resta de la seva vida

SOS …. SOS… SOS…. golpeja el cap al coixí

Dalton Trumbo és un novel·lista, guionista i director de cinema acusat diverses vegades per deslleialtat, subversió i poc esperit patriòtic, per introduir en els seus guions elements comunistes o de protesta dins de l’industria del cinema. Acèrrim defensor de la llibertat d’expressió, fet pel que es veurà obligat a signar, sovint, amb diferents pseudònims. És el guionista de Papillon, Espàrtac i Exode, entre altres.

Dirigeix l’any 1971 la seva propia novel·la escrita el 1939, en plena guerra del Vietnam. Pel·lícula evidenment antibelicista i amb un cert missatge d’apologia de l’eutanàsia

Categories
Cinema i sèries

1917

Sinopsi:

Está basada, en part, en la història explicada a Sam Mendes, pel seu avi patern, que va participar en la Gran Guerra.

Durant la Primera Guerra mundial, dos joves soldats britànics, Schofield i Blake, reben l’ordre d’executar una missió suïcida, aparentment impossible de dur a terme. En una carrera contra-rellotge, es tracta de travessar les línies enemigues per lliurar un missatge, i anul·lar l’ofensiva, i així evitar una matança de centenars de soldats anglesos, entre ells el propi germà de Blake.

Comentari:

El director Sam Mendes, ens enfoca la guerra des d’un altre punt de vista, no precisament el de les grans batalles, ni amb gaire detalls bèl·lics.

El seu enfocament parteix de la desesperació i l’angoixa de no poder arribar a temps per lliurar l’ordre, i que els seus companys, no caiguin en el parany de l’exèrcit alemany.

Reflecteix la desesperació, les penúries de trobar les trinxeres abandonades, els pobles destruïts, les granges cremades, els llacs i rius plens de cadàvers en descomposició i putrefactes.

És l’impacte de la guerra sobre la joventut, que els obliga sempre a donar un pas endavant.

Notas del director:

Mendes ens diu: “Sempre m’ha fascinat la Gran Guerra, a resultes de les històries que m’explicava el meu avi. Degut a la seva alçada, 1’63, fou escollit missatger. La seva alçada li permetia anar d’un lloc a un altre sense ser vist per l’enemic. Corria, literalment com un esprinter, per la seva vida.”

“La pel·lícula es ficció, però moltes escenes i aspectes estan recollides d’històries que va explicar-me el meu avi, i d’altres que li explicaren a ell altres soldats. Aquest senzill germen d’una idea, d’un sol home de dur un missatge d’un lloc a un altre, em va quedar gravada i va ser el punt de partida de 1917.”

Cóm es va filmar

Categories
Cinema i sèries Internet i blogs amics Música

Documentals de música

Més de 100 documentals de música

La pàgina Documanía TV recull una gran quantitat de documentals de diferents temes. Avui vull comentar els documentals musicals que podem veure en aquest espai.

En aquesta adreça podeu accedir a una pàgina espectacular. Segons el mateix títol, ens presenten Más de 100 documentales de música, músicos y grupos.

Si fem un cop d’ull, trobem documentals de Jazz, Blues, Rock dels anys 60, Heavy Metal, U2, Sex Pistols, Bob Dylan, Jimmy Hendrix, Janis Joplin, Woodstock i molts d’altres. També hi ha documentals sobre Beethoven i sense oblidar els dedicats a The Beatles, The Rolling Stones, Frank Sinatra, Elvis Preasly, Pink Floid i alguns més.

Vull fer una menció especial al documental sobre la Història del Jazz, dirigit per Ken Burns per a la BBC i presentat, entre d’altres, per Winton Marsalis. Llegim a la seva presentació:

Explora la història del principal gènere musical americà fent un seguiment del seu desenvolupament en la cultura afroamericana, el seu ascens a la fama, la seva edat d’or del jazz des de la dècada de 1920 fins a la de 1940 tant del jazz pur com de el swing, i la situació del jazz a l’actualitat. Durant aquest recorregut per la vida de l’jazz aprendrem de les vides i els treballs musicals dels seus músics principals com Louis Armstrong, Duke Ellington, Billie Holiday, Benny Goodman, Charlie Bird Parker i molts altres que van ajudar a donar forma al Jazz per convertir-lo en el vibrant gènere musical que coneixem. La sèrie també reflecteix com el jazz ha estat el reflex dels problemes polítics i socials de la societat afroamericana dels Estats Units en el transcurs de la seva història.

Crec que no es pot demanar més. A gaudir-ho!

https://www.documaniatv.com/documentales/jazz-la-historia/



Categories
Arts plàstiques Cinema i sèries Llibres Música

El Glamour, l’estètica d’entreguerres (i II)

Desprès del crack del 29, que empobrirà no només l’economia dels americans sinó també la de tot occident, perdurarien les línies estètiques amb les quals, com ja hem dit, l’art decó havia iniciat la segona dècada del segle XX i impregnat l’arquitectura, el disseny i la moda atorgant-los al mateix temps elegància i avantguarda. La minoritària societat urbana benestant havia pogut incloure en el seu dia a dia l’atreviment d’unes formes certament provocatives, que no per això deixaven de ser altament sofisticades. Coco Chanel, Cecil Beaton, tant des de la vessant de  dissenyador com la de fotògraf, i posteriorment Balenciaga en van ser els artífexs juntament amb una gran quantitat d’excel·lents modistos dels grans estudis de Hollywood. Aquesta segona incorporació també va ser nomès per a aquells pocs supervivents de la desfeta econòmica americana, i fou el cinema qui s’encarregà que el somni arribés a tothom, ensenyant la cara més amable de la vida, produint nombroses comèdies d’amor i luxe, de telèfon blanc, drames passionals, grans adaptacions literàries, l’inquietant cinema negre o el cinema d’evasió, els guions del qual sempre propugnaven l’esforç individual com la millor arma per aconseguir l’èxit. Va ser el moment de la “new deal” i el cinema havia d’encoratjar i no deixar que s’esfumés l’ideal del somni americà, atrets pel qual havien arribat i seguirien arribant importants contingents d’immigrants d’arreu.  

Així arribem a un intent de descriure el que s’ha batejat com el cinema amb “glamour”, on l’aparença ho és tot, l’estètica de finals dels 20 i dels 30 i desprès els 40, que tindrà una influència molt forta en la població, encara més de la que havia tingut durant la década anterior. De manera molt general direm que el dels 30 i el dels 40 és un cinema urbà i en blanc i negre, perquè els personatges viuen a les grans ciutats rodejats d’uns dissenys i uns ambients que en els contrastos dels blancs, negres i grisos tenen el seu millor aliat. La tècnica cinematogràfica i la fotografia havien experimentat un impuls important i així es veia en els productes finals. Les pel·lícules tenien una qualitat estètica molt més elevada. Els vestuaris, els pentinats i els maquillatges sabien encara combinar les moltes rectes amb les escasses corbes, tal com ho feien les sanefes decó.  

El cinema és un gran propagador de la moda i de la manera de viure d’aquests anys 30 i 40, tal com ho venien fent també revistes com Vogue i Life, respectivament. Els vestits jaquetes creuats i amb grans muscleres tant per a ells com per a elles, destil·laven una masculinització quasi militar heretada dels dissenys alemanys de l’època, que alhora marcaven la figura femenina amb cintures molt cenyides; els pantalons masculins i femenins alts de cintura amb grans pinces dibuixaven unes esveltes siluetes i un harmoniós caminar; la indumentària masculina tendeix a la naturalitat i a l’aparença esportiva, que els galans del cinema van exportar; s’utilitzen teles de colors vius (negre, beig, verd i blau), de ratlles o de quadres Príncep de Gal·les (va ser aquest qui les va posar de moda); els abrics es tornen amples com les “trinxeres”, que es segueixen portant des del final del la I Guerra; cabells femenins mitjanament llargs ondulats, discretament al costat o amb grans recollits; homes engominats i amb decidides clenxes; la indumentària femenina retorna la cintura al seu lloc natural i defineix bé la forma del bust; la faldilla s’allarga i s’estreny fins arribar a la forma tub; per a les dones el negre és predominant, alternat amb colors sempre pàl·lids; un altre cop fou Coco Chanel qui el va introduir, aixi com l’ús del gènere de punt i els pantalons.  Filtres i maquillatges per aconseguir cares de cera on el més rellevant sempre eren uns prominents i ben dibuixats llavis; barrets masculins d’ala ampla i flexible, i femenins de petites dimensions com a colofó. Tant si es tracta d’una pel·lícula de cinema negre, on la fotografia esdevé tant important que el gènere sobrepassarà els anys 50 mantenint la mateixa estètica, com d’una comèdia clàssica, “l’attrezzo” i els “sets” seran tan acurats com glamourosos es presenten els protagonistes. Per no parlar dels grans musicals, els de la MGM en particular, on els vestuaris dels ballarins semblaven estar fets al laboratori per tal d’aconseguir aquell caient que quasi bé permetia volar a la protagonista.  Recordar sempre que el musical cinematogràfic és una rèplica de Broadway, que havia estat, seria i serà la gran cantera d’autors, compositors, actors i actrius.

Estem parlant sempre d’una estètica, i no ens fixem amb els arguments, els guions, etc…, perquè el glamour és bàsicament una estètica, la que imperava en aquells moments, la qual per “necessitats del guió” es va emprar decididament per aixecar la moral del públic, d’aquell que volia creure amb el “american dream”, un públic que al mateix temps la consumia i la demanava, i també va servir per assegurar l’èxit d’una indústria. Recordem la importància que adquireix la fotografia fixa de reportatge i també com a vehicle de difusió i publicitat. Els grans fotògrafs, també els d’estudi, són els artífexs d’aquesta estètica, i les grans productores tenien en ells els vertaders creadors “d’estrelles”.  El que amagava el “glamour” era el producte d’un moment pol·lític molt concret i d’una indústria molt poderosa. Van ser ells que, com ja s’ha dit, en el camp de la moda es van apropiar de l’estètica desenvolupada per Coco Chanel, i la van fer popular als USA fins a ser l’icona de la indumentària de Hollywood. La dona que va seguir fent el canvi en la indumentària femenina que s’havia iniciat als anys 20, de tal manera que la podem considerar el símbol d’una època “moderna”

Val a dir que l’elegància que destil·len les formes del cinema d’aquests anys ens permet encara avui veure les pel·lícules sentint-nos contemporanis en els gustos, això només passa amb allò que el temps li ha atorgat la categoria de clàssic. Només que per aquesta raó no s’hauria de posar color a les pel·lícules en blanc i negre. L’adveniment del color, com al seu dia va representar el sonor, marca una nova època, com el tractament d’imatges per ordinador n’està configurant una altra als nostres dies, però aquesta no és una raó que ens pugui permetre alterar el procès creatiu dels altres, molts d’ells mestres de les generacions posteriors.  

Ens podríem preguntar si va existir un glamour europeu. Amb les característiques que coneixem l’americà, rotundament no, tot i que de la influència que aquelles dues dècades van exercir sobre el vell continent encara n’estem vivint ara. Europa s’estava preparant per a una guerra, i l’estètica que arribava a travès del cinema de Hollywood es consumia, però els creadors el passaven pels filtres d’una avantguarda molt més intel·lectual. El que més s’estimava dels ianquis era el jazz, (recordem el que va suposar ja als anys 20 a França el fenòmen Josephine Baker), la música de les grans orquestres de l’era del swing, la música amèricana per excel·lència, que omplia les sales de ball. Com veiem del que sí els americans van ser originals creadors va ser de la revolució musical que va representar el jazz, amb tota la seva evolució, i de la seva incorporació a la vida quotidiana de tota la població. Pel·lícules com Radio days (1987) de Woody Allen ens ensenya cóm la música entre a les cases a través de la ràdio, fet que va desenvolupar una indústria discogràfica que aglutinaria des dels pioners fins a la formació de les big bands i l’aparició posterior de grans solistes i grups els 30’s i 40’s, i sota la influència dels quals encara s’hi acomoda molta de la música actual. També, i com hem vist, el gust pel teatre musical, que avui Broadway segueix enriquint, el cinema el va fer seu com un dels vehicles més eficaços per a l’evasió.

També la gran literatura més compromesa i innovadora de certs escriptors, en contraposició al cinema d’evasió. Ells també havien begut de la literatura europea, victoriana i post victoriana, de l’expressionisme alemany i de les avantguardes franceses. Nova York era la seu dels literats, de les grans editorials com Scribner i de les tertúlies organitzades, entre altres, per Dorothy Parker. Amèrica també va ser literàriament “retratada” des de moltes i diverses visions, les que tenien, per citar-ne uns pocs, Dos Passos, Steinbeck, O’Neill, Scott Fitzgerald, Faulkner o Hemingway, totes elles dibuixades des d’angles prou diferents. Aquestes figures formen un gruix preceptor de la novel·la americana actual, i es poden considerar tots ells membres del que s’anomena la Gran Novel·la Americana GNA. Van ser també el propis americans que van visitar i descriure Europa sota els efectes de la seva particular visió. Recordem la importància de personatges com Gertrude Stein, que en el seu pas per Europa va esdevenir una gran coneixedora de les avanguardes artístiques i literàries i una important col·leccionista d’art. 

John Dos Passos – August Strindberg – Eugene O’Neill – F. Scott Fitzgerald – William Faulkner – Ernest Hemingway – Gertrude Stein

L’estètica que he intentat descriure, la que el cinema dels anys 30 i principis dels 40 va escampar per tot el món occidental i que va batejar com glamour no hauria de ser extrapolada a la contemporaneïtat.  Sinònim d’elegància sí, però sempre acompanyada de misteri, de sofisticació, de sensualitat atrapada sota un fred distanciament i molt sovint andrògina.

El final de la 2a Guerra Mundial dibuixa uns altres mapes al món occidental, i amb ells noves maneres d’entendre’l. Passada una primera eufòria triomfalista, el cinema americà, més tímidament que ho faria l’europeu que vivia sota els efectes de la reconstrucció física i moral, pensem en el neorrealisme italià, aposta per temes força més compromesos: conflictes generacionals, polítics, sexuals i sindicals, s’interessa pel món rural, i els actors i actrius hauran d’interioritzar una sèrie de personatges, dels quals el menys important serà l’aspecte estètic, sinó l’autenticitat dramàtica amb la qual els sàpiguen vestir.  La literatura s’escriu segons des d’on t’ha deixat el final de la guerra i el principi de la guerra freda. La recuperació econòmica, l’utilitarisme i el consum propicien dissenys molt utilitaris, en la roba també, el pantaló femení és un èxit i la comoditat intenta imposar-se, no sense algunes esclavituds encara. Les grans orquestres s’estan acabant, perquè la manutenció és massa cara i s’afiancen els vells i nous crooners, les solistes i els quartets. Europa ja comença a ser un mirall de la “cultura”americana, amb resistències militants franceses i italianes. El rock’d roll està a les portes, i amb ell un nou paradigma.

Per acabar, he recollit de la revista Sapiens totes les nombroses etiquetes sota el títol període d’entreguerres. I també he fet una llista a Filmaffinity, que recull majoritàriament pel·lícules de cinema, i alguna sèrie, que expliquen algun aspecte de l’època. He intentat evitar les que són eminenment bèliques. La bibliografia pot ser tant extensa, que si algú desitja alguna referència sobre un tema concret, gustosament li oferiré.