Qui no l’ha vista !!! Una de les millors pel.lícules romàntiques dels anys 90.
No és una pel.lícula d’adulteri, d’infidelitat, d’aventures amoroses, sinó de somnis no complerts, d’emocions contingudes… de tota una vida de sacrificis, que enfronta tota persona amb el “ser” o el “volgué ser”. On l’excitació trenca la monotonia.
És l’alliberament social profund d’una trobada breu amorosa on no es podran retrobar més en aquell pont. Allà on han viscut el seu amor intensament, en contrast a l’amor conjugal. Tots portem una vida sense color.
No està interpretada per a dos joves guapos adolescents, sinó per a dos actors madurs impressionants. És un viatge emocional interpretat per a dos monstres del cinema.
No hi ha acció, no hi ha efectes especials, ni muntatges extres, ni decorats, sols la passió envolta la pel.lícula.
Clint Eastwood és l’antítesi del seu paper d’home dur. On trenca, per primera vegada, amb tot allò en què ens tenia acostumats, al tipus de pel.lícules a base de cops de puny , trets, pistoles i acció. Però a “Bridges” aconsegueix la situació, la perspectiva, el sentiment femení perfecte, de tot aquest drama.
Meryl Streep, una dona, que durant uns dies, es veu capaç de donar “rienda suelta” a la passió, que estava endormiscada en el seu interior. Ho “broda”, amb una interpretació magistral, perfecte. On busca la seva felicitat, però on encara, pesa més les imposicions socials, i es palpen les limitacions d’una mestressa de casa. Una vegada més les seves emocions, els seus desitjos, els seus somnis, no importen. No pot saltar-se les normes bàsiques d’aquesta societat. Ella ens deixa sense paraules.
“Només ho diré una vegada, mai ho he dit abans, hi ha certeses que només es presenten una vegada a la vida”…..
Ahir la vaig tornar a veure. Mai està de més tornar a vibrar amb aquest clàssic romàntic. O serà que m’estic fent gran….
“Els vells somnis eren bons. No es van complir, però m’alegro d’haver-los tingut”.
Fa ja uns quants anys parlar d’una sala com aquesta a Barcelona, no tindria res d’especial, perquè n’hi havia d’altres de les mateixes característiques. Però avui, haver conservat una sala de barri (l’antic cinema Nàpols) i dotar-lo dels avenços tècnics més enfurismats (la web ho detalla tant pel que fa a so com a imatge) i conservar una pantalla com un camp de futbol i amb un teló, és una proesa, és una meravella.
L’equip que s’hi va atrevir, ja fa uns anys, el 2014, tenien molt clar què volien oferir, calia saber si hi hauria públic tan cinèfil i purista per emplenar un cinema d’aquestes dimensions. El temps ens ha dit que quan les coses es fan ben fetes i amb criteri, i també un cert risc, poden sortir bé. I així és. Els que hi anem perquè volem que funcioni, sempre sortim enfortits, encara més convençuts, que una pantalla gran, un só magnífic, la VOSE, un aforament ampli i còmode ens retorna al cinema que tant bé explicava el Terenci.
La programació és molt diversa, hi ha estrenes i hi ha reposicicions, cicles etc. de manera que sempre pots trobar-hi alguna peli per descobrir o per recordar.
Ben restaurat, recordant els cinemes dels anys 30, amb un personal molt eixerit, és un reclam per a aquells que vulguin que les histories els entrin per tots els sentits. Aneu-hi, s’ho mereixen, i repetireu.
Per als amics i amants de la història i del cinema, el web The Filmin Times és un recurs digital de films que mostren i expliquen la història contemporània d’Europa a través del cinema.
Cada dia (o almenys un cop a la setmana) hi ha una pel·lícula tractada com si fos un esdeveniment històric, amb un titular i una breu descripció del fet. Aquesta setmana de març semblaria lògic alguna referència al dia internacional de les dones i a la revolució feminista. No hem trobat res. Sí que hi ha una referència a l’execució de Salvador Puig Antich.
El anarquista Salvador Puig Antich “El Metge”, es ejecutado.
SALVADOR (PUIG ANTICH)(2006) /
Última víctima del garrote vil en España. El anarquista y militante de la lucha antifascista ha sido clave para poner en jaque a la dictadura franquista. A Antich, apodado “El Metge”, se le acusa del asesinato del subinspector de la guardia civil, Francisco Anguas Barragán, fallecido durante la detención del anarquista.
No hem sabut trobar la versió catalana d’aquest web. És una llàstima perquè justament Filmin té una versió catalana https://www.filmin.cat/ que podria alimentar aquest web.
Selecció per períodes cinematogràfics:
Índex de diferents corrents artístiques en en cine europeu. The Filmin Times
Selecció per esdeveniments històrics europeus:
Llista incompleta d’alguns del esdeveniments més rellevants de la història contemporània d’Europa a través del cine. The Filmin Times
Selecció per protagonistes de la història contemporània europea:
Llista d’alguns dels protagonistes de la història contemporània europea a través del cinema. The Filmin Times
Un exemple: Stefan Zweig
Si cliquem “Personatges” i després Stefan Zweig apareix una breu nota que traduïda al català diu: Stefan Zweig va ser un reconegut escriptor i activista social austríac. Durant tota la vida, Zweig va lluitar fermament contra el fervent nacionalisme que germinava a l’Europa d’entreguerres. Aquest va ser el període en què la seva figura es va popularitzar, amb la publicació de grans novel·les com “Carta a una desconeguda” o “La confusió dels sentiments. Durant l’època del Tercer Reich, des de l’exili, va publicar la seva gran obra mestra, “Novel·la d’escacs”, una crítica mordaç cap als cruels mètodes de la Gestapo.
A continuació hi ha tres imatges sobre tres films al voltant de Stefan Zweig i les seves obres: La promesa (2014); Adiós a Europa (2016); The Royal Game (2021)
Cada pel·lícula té un breu context històric, una sinopsi, una fitxa tècnica i altres aspectes (personatges, bibliografia bàsica, país, etc.)
En resum, The Filmin Times és un web per a les persones interessades en el cinema i la història europea; i que confiem que amb el temps anirà creixent en continguts i també amb una versió en llengua catalana.
En aquesta novel·la breu, Ford Madox Ford ens relata dos suïcidis, dues vides arruïnades, una mort i el descens a la bogeria d’una noia jove. Mitjançant aquesta història de passió protagonitzada per dues parelles, els matrimonis Ashburnham i Dowell se’ns mostren les interioritats del que es va anomenar “alta societat internacional”. L’autor ens endinsa en la societat prèvia a la Gran Guerra (el llibre és publicat l’any 1915), on mantenir les aparences era el més important i tots els assumptes foscos i cruels s’havien de mantenir ocults. L’obra combina de manera magistral la narració en la primera persona d’un dels membres de les parelles protagonistes (John Dowell) i el continu moviment cronològic endavant i endarrere aparentment desordenat. Tracta el declivi i la dissolució d’aquests matrimonis amics aparentment perfectes. A la relació tenen cabuda coses convulses, excessives: ruïna, mentides, amor adúlter, escàndol, suïcidi, bogeria. Amb aquests ingredients, el lector podria estar temptat de creure que es troba davant un fulletó, però són l’excel·lència de l’escriptura de Ford Madox Ford i l’habilitat de la narració les que fan d’aquest llibre una obra mestra que mereix ser llegida i gaudida.
El títol original de la novel·la va ser The Saddest Story (“La història més trista”), però havent esclatat la Primera Guerra Mundial, els editors van demanar a l’autor un títol nou. Ford va suggerir sarcàsticament The Good Soldier, en al·lusió a un dels protagonistes, Edward Ashburnham i amb aquest nom va quedar definitivament el llibre.
La present edició és una traducció de Maria Iniesta Agulló per a Edicions de 1984, l’any 2022, dins la col·lecció Mirmanda amb 154 pàgines. Per a mi, el segell de l’editor Joan Cots és en general sinònim de bons llibres i bones traduccions, ja que en els darrers anys he descobert molt bona literatura lligada a aquesta editorial.
Ford Madox Ford (Photo by E O Hoppe/Getty Images)
Ford Madox Ford (1873-1939) és un dels pares de la literatura anglesa moderna. Va publicar més de vuitanta obres, en les quals amb freqüència va tractar el conflicte entre els valors eduardians tradicionals i la naixent societat industrial. Fundador de The English Review i redactor en cap de The Transatlantic Review, va donar suport a molts joves autors de talent com ara Thomas Hardy, H. G. Wells, T. S. Eliot, Anatole France, D. H. Lawrence, James Joyce, Ernest Hemingway, Gertrude Stein, Jean Rhys o E. E. Cummings. Les seves obres més remarcables són, entre d’altres, la tetralogia Parade’s End i La cinquena reina.
Els debats que necessita Barcelona per recuperar l’orgull de ciutat. La Barcelona d’avui és fruit de la determinació i dels grans consensos del passat, i ha demostrat una vegada i una altra que la seva vitalitat és més sòlida i engrescadora que la percepció que en tenim. És hora de deixar les lamentacions i passar a l’acció. Aquest llibre aporta una mirada lúcida i provocadora sobre la realitat i el futur de la capital de Catalunya. Amb exemples clars, amb dades i amb propostes desacomplexades al voltant de temes clau com el trànsit, el turisme low cost que degrada els nostres barris, l’aeroport que ens ha de connectar amb el Pacífic, l’eterna rivalitat amb Madrid, com fer perquè la pobresa no s’hereti o la gran oportunitat que sorgeix amb l’ampliació del Clínic. Són els debats que hem de tenir perquè Barcelona aprofiti les oportunitats que té a tocar i que li han de permetre protagonitzar un altre gran salt endavant. «Barcelona és el gran projecte col·lectiu dels catalans. És, sens dubte, el més gran que hem fet, que podem fer i que convé que seguim fent si volem sentir-nos orgullosos d’alguna cosa.» (sinopsi d’EBOOK).
En uns moments com els que vivim ara amb una ciutat potes enlaire i quan s’acosten les eleccions municipals, en Miquel Puig ens aporta dades i arguments per pensar el que Barcelona podria arribar a ser. Us recomano molt aquesta lectura.
La ciutat insatisfeta. Tot el que Barcelona pot arribar a ser, és un llibre d’Arallibres amb 253 pàgines, publicat el gener de 2023.
SÀPIENS llança una campanya per reivindicar una presència femenina més gran al nomenclàtor de Catalunya.
Sabíeu que a Catalunya només el 4% dels carrers tenen noms de dona? Llancem S’ho mereixen, una campanya per reivindicar un nomenclàtor més equitatiu als nostres pobles i ciutats. Podeu sumar-vos-hi proposant noms de dones catalanes que hagin fet una aportació significativa al nostre país. En teniu tota la informació, aquí.
Envia la teva proposta
Podeu presentar dones que no apareixen al nomenclàtor de Catalunya i que hagin fet una contribució important a Catalunya en els camps polític, econòmic, científic, cultural, social, esportiu, etc.
Dades del formulari
Nom de la dona que proposes; cognom(s) de la dona que proposes; per què la proposes?
El teu nom; el teu correu electrònic; el teu telèfon
Fins aquí la iniciativa de la Revista SÀPIENS i la campanya S’ho mereixen
Diccionari Biogràfic de Dones
El Diccionari Biogràfic de Dones (DBD) va ser impulsat per la Generalitat de Catalunya i el Consell de Mallorca amb l’objectiu de donar a conèixer la contribució que les dones han fet en la història dels territoris de parla catalana, des de diferents camps de coneixement i àmbits d’actuació. En la seua elaboració, a càrrec de la Xarxa Vives, han treballat investigadores i grups de recerca universitaris en estudis de les dones i de gènere.
Ara la meva proposta consisteix a veure el DBD com un recurs que ens pot servir d’inspiració per seleccionar i proposar nom de dones que s’ho mereixem.
Maria Barrientos López, música; Isabel d’Aragó, reina; Elisabet Cifre, mestra, Concepción Piquer, actriu
La Generalitat de Catalunya, el Consell de Mallorca i la Xarxa Vives d’Universitats van activar en 2010 aquest diccionari en línia d’accés públic i gratuït que ofereix un extens recorregut al llarg de la història dels territoris de parla catalana entre els segles I i XXI a través de 655 biografies. Un projecte que vol posar de relleu la participació de les dones en la història de la societat catalana.
Estructura de la DBD
En la part superior s’exposen una imatge de 15 dones, si es clica apareix el nom complet i l’activitat. Si es torna a clicar ens duu a una biografia que consta de diversos apartats descriptius i breus: Naixement; Defunció; Relacions familiars; Condició; Ocupacions; Condició jurídico-ètnica; Adscrita als moviments. A continuació hi ha un apartat més llarg: Biografia, que consta de diversos paràgrafs, i finalment un apartat de Referències bibliogràfiques i un altre de Referències gràfiques. També apareix el nom de la persona que ha redactat la biografia.
Concepció Supervia Pascual, música; Maria de Castella, reina; Rosa Maria Segura, ballarina; Bonanada, llevadora
Podeu fer cerques de dones que s’ho mereixen per diversos ítems:
Maria Baldó Massanet, mestra i política; Almodis de la Marca, comtessa; Luïsa Vidal Puig, pintora; Isabel de RocaBertí, mística
Naturalment, després de fer la nostra selecció, caldria comprovar que efectivament la proposta de personatge no té actualment un carrer o una plaça a nom seu. Per això només caldria cercar-ho a Internet. Alguns personatges poden tenir un lloc (jardí…) que no sigui pròpiament un carrer o plaça.
Carretera de Ribes, al seu pas pel barri del Clot – 1925
Institut de Formació Contínua de la Universitat de Barcelona.
IL3-UB Programa Gaudir UB.
Cursos pel Plaer de Saber. Segon Trimestre 2022-2223 del 16 de Gener al 31 de Març.
Temàtica: Ciències Socials i Economia.
Nom del curs: Passejant, descobrim “més Barcelones”.
Professor: Narcís Fradera Bota.
Primer Itinerari : Pel Barri del Clot. Dia 18/01/2023
Comencem l’itinerari a la controvertida i mai ben valorada Plaça de les Glòries Catalanes. D’ença que tinc memòria he viscut no sé quantes innovacions, modificacions, remodelacions…… obres, obres i més obres…..
Punt on conflueixen les tres vies més importants de la ciutat : La Diagonal, la Gran Via i la Meridiana. Amb més de 150 anys d’història.
Rodejada per alguns dels dissenys arquitectònics més emblemàtics de Barcelona.
Si mirem cap a la muntanya, la imponent Sagrada Família. A l’esquerra l’edifici en forma de panteó, del Teatre Nacional de Catalunya, i a pocs metres de la plaça la Torre Glòries, antiga torre Agbar, on des dels 125 mts d’alçada i amb els 360 graus podem observar un espectacular mirador amb tot Barcelona als teus peus i el cel a l’abast de la mà. Un gratacel que és la porta d’entrada del districte tecnològic, conegut com a 22@.
En aquest mateix projecte urbanístic hi ha la seu del Disseny Hub Barcelona, amb el seu Museu, edifici conegut amb el sobrenom de la Grapadora. Més al fons la nova ubicació dels nous Encants Vells – Mercat Fira de Bellcaire “Els Encants”, d’obligada visita. Mercat brocanter on es dona sortida a tots aquells articles que ja no és possible trobar i oferir-los per altres canals comercials. D’una estructura moderna amb mòduls inclinats d’acer inoxidable que reflecteixen la llum i el paisatge urbà del seu interior.
El nom del projecte guanyador de l’espai de la vegetació de la nova plaça correspon a Canòpia Urbana. Actualment, just, al mig de la plaça s’identifiquen unes columnes de ciment que suportaven una passarel.la, que era un mirador per poder mostrar al públic les obres de remodelació de les actuals i enèsimes obres….
En cada reurbanització – en cada bugada es perd un llençol – podem recordar que en la part central de l’antic Tambor de la plaça hi havia el Monument al Metre. L’any 1992, durant els Jocs Olímpics, l’Ajuntament de Dunkerque va regalar a la ciutat de Barcelona, la mesura de l’arc del meridià terrestre que va des de Dunkerque a Barcelona passant per París. Actualment, es troba arraconat i cobert amb un plàstic a la cantonada del carrer del Dos de Maig.
Continuant la visió cap al nord i més lluny es retalla la silueta de Sagrada Família. Més proper a nosaltres tenim l’Institut d’ensenyament secundari Salvador Espriu, i just al costat observem l’antiga Farinera del Clot, ara Centre Cultural.
Finalitzem el cercle de 360º amb l’antiga fàbrica Hispano Olivetti.
L’àrea que avui ocupa l’actual plaça de les Glòries Catalanes ha estat des de sempre un lloc de pas en la sortida natural de Barcelona cap al Vallès i el Maresme. La Via Augusta romana ja travessava aquest indret.
A mitjan segle XIX, mentre la ciutat maldava per enderrocar les muralles, “la Compañía de Caminos de Hierro del Norte” va construir la línia Barcelona-Granollers que, sortint de l’Estació de França. L’any 1852 ja travessava de nord a sud la futura plaça. Aquesta fita va ser de gran importància perquè el pas del ferrocarril va hipotecar durant molts anys el desenvolupament urbanístic del voltant de les Glòries.
Alguns anys més tard, el Pla Cerdà (1859), va imaginar el centre de la futura ciutat a la cruïlla de la Gran Via, la Meridiana i la Diagonal, la malla ortogonal del seu pla va topar amb les vies del tren i el va obligar a forçar-la en un gest estrany.
El 13 de maig de 1919, la plaça es va inaugurar oficialment. L’ any 1928, els Encants, que des d’aleshores van esdevenir una singularitat de la plaça, es van instal·lar en un racó del costat muntanya com un element més de desolat paisatge de la plaça amb contorns mal definits per les fàbriques farineres i la fàbrica de paraigües de Pío Rupert o els nombrosos tallers, coberts i instal·lacions vinculats a les companyies de ferrocarril.
Durant la República (1935), s’aprova el soterrament de les vies i la urbanització de l’entorn. Amb l’esclat de la Guerra Civil només es va arribar a executar un tram de la Meridiana, i durant la contesa bèl·lica els túnels ja iniciats van servir de refugis antiaeris al veïnat.
Durant els anys quaranta la transformació de les Glòries es va estancar: les autoritats franquistes van prioritzar la urbanització del futur carrer de Guipúscoa en detriment de la continuació de la Gran Via cap al Besòs. L’únic fet remarcable va ser la construcció de les modernes instal·lacions de la Hispano-Olivetti.
L’any 1953 es va aprovar l’avantprojecte de reforma de la plaça, que preveia regular l’incipient flux de trànsit rodat mitjançant una anella elevada per sobre de les línies del ferrocarril.
1961 – 1972
L’any 1973 la plaça era travessada per dos ramals viaris elevats i una passarel·la per a vianants d’estructura tesada que salvava l’anella entre els Encants i la sortida del metro, i que el 1975 va guanyar un prestigiós premi europeu de construccions metàl·liques.
El projecte olímpic del 1992 preveia transformar-la en una de les portes d’entrada a Barcelona. En el marc de les obres que es duien a terme amb l’objectiu de millorar la ciutat per a l’esdeveniment olímpic, el desgavell viari dels anys setanta es va substituir per la doble anella (que allotjava un aparcament). Tres anys més tard, es va iniciar el projecte del Bosquet dels Encants, a la confluència Gran Via, Meridiana i Castillejos.
L’any 2003 l’Ajuntament va impulsar la constitució d’una comissió de seguiment del projecte de remodelació de les Glòries, amb participació de l’Ajuntament i d’entitats veïnals.
A partir del 2008 es va iniciar la progressiva desconstrucció de l’anella amb el desmantellament del tambor i de l’aparcament i entre el 2009 i el 2010 va començar la construcció del Museu del Disseny i dels Nous Encants, dos equipaments d’escala metropolitana i arquitectura singular que es van afegir a L’Auditori i el Teatre Nacional de Catalunya, construïts vint anys abans amb motiu del perllongament de l’avinguda Meridiana.
Ens dirigim cap a La Farinera, ara reconstruïda, i en visitem la planta baixa. La part antiga, de totxana, és del segle XIX. Els arquitectes han sabut compaginar l’obra antiga amb el disseny modern. Sortint de La Farinera observem el terra on es dibuixa un cercle format amb llambordes que podria ser un record a aquest tipus de pavimentació dels carrers de Barcelona ara en desús, però quan s’aixequen carrers se’n troben sota l’asfalt com actualment passa en les obres del carrer Consell de Cent.
Abans de finalitzar la visita a la plaça de les Glòries en Narcís ens recorda que el nom complet és el de plaça de les Glòries Catalanes i abans de la remodelació de la plaça en el seu interior s’hi trobaven 12 columnes que representaven les 12 Glòries (El mas i la terra, La pau i la treva de Déu, El dret català, L’art romànic, El llibre del Consolat de Mar, L’arquitectura gòtica, La industrialització, La Renaixença, L’aportació catalana a la ciència i a la tècnica, El modernisme, La lluita per la llibertat i la justícia i El restabliment de l’autogovern).
Ens encaminem cap a l’entrada del carrer del Clot, des de la Meridiana, enfront de la gasolinera, qui no recorda, els que tenim certa edat l’edifici de la Renault l’emblemàtic 4/4, penjat a la façana.
A tocar de la gasolinera, podem contemplar una filera de cases unifamiliars de planta baixa i pis, construïdes el 1837 i habitades pels obres de la RENFE, de l’Olivetti… i que formen part del patrimoni de la ciutat, de manera que la seva rehabilitació ha de seguir fil per randa la normativa marcada per l’Ajuntament. Com anècdota, l’actriu Sílvia Munt va néixer en una d’aquestes cases.
Del mateix punt estant i dirigint la mirada cap a l’avinguda Meridiana ens adonem d’un edifici alt grisós amb els finestrals recoberts d’un entramat vertical on i té la seu el Centre Cívic Martinenc. En la seva planta baixa destaca la imatge mural de Martí de Tours, que dona nom al districte de Sant Martí. S’explica la llegenda de Martí oferint a un captaire mig nu la meitat de la seva capa.
Sortint del centre cívic Martinenc topem amb la façana d’un edifici modernista, l’edifici Sabadell, obra de l’arquitecte Josep Masdéu i Puigdemasa. Hi ha molts edificis modernistes escampats per la ciutat que són desconeguts. El modernisme no està representat només amb els edificis més emblemàtics del passeig de Gràcia sinó que n’hi ha molts més.
Edifici Sabadell
Travessem de nou la Meridiana i ens dirigim al carrer Joan I on a la placa podem llegir: Joan I rei de Catalunya i Aragó. En Narcís ens fa adonar de l’error atès que nosaltres, els catalans no hem tingut mai rei propi, i per tant la inscripció hi hauria dit: Joan I rei de la corona d’Aragó i comte de Barcelona.
Baixant pel mateix carrer a mà esquerra hi ha un curiós i popular bar de tapes anomenat Unicaso. El carrer Joan I ens adreça cap al carrer del Clot, on de nou admirem bells edificis modernistes força desconeguts.
Caminem uns passos cap a l’esquerra i ens adrecem al carrer Coronel Sanfeliu –
Fill predilecte de Sant Martí de Provençals.
El primer carrer a mà esquerra, tot baixant pel carrer del Coronel Sanfeliu, s’anomena Carrer Washington en honor del primer president dels EAU.
Continuant per aquest estret carrer topem amb la plaça i l’edifici del Mercat del Clot. Hi entrem i veiem altre cop a la seva cara nord-oriental i en alçada la imatge del patró del barri, Sant Martí de Tours, i a sota la llegenda del Sant.
En sortir del mercat hi ha un espai quadrangular que és com una ampliació de la mateixa plaça però amb un nom diferent, plaça de Font i Sagué que fou un geòleg i introductor de l’espeleologia a Catalunya. Sortint de la plaça a la cruïlla amb el carrer del Clot advertim una pastisseria molt reconeguda al barri.
Pastisseria La Palma
Carrer Rossend Nobas, de grans records de la meva infantesa.
On més tard tornarem……
Travessem el carrer del Clot i fem cap el carrer de la Séquia Comtal. En el número 2 s’hi troba un edifici que en podríem dir curiós.
Si no recordo malament, hi havia una antiga comissaria de policia (dels grisos), on entre altres coses, també, si feien els carnets d’identitat…… (???)
Seguint aquest carrer arribem a la cruïlla de l’Avd Meridiana amb el carrer d’Aragó, on identifiquem una escultura singular formada per dues “Pajarites”. És un monument homenatge a l’anarquista aragonès Ramón Acín afusellat pels franquistes l’any 1936.
El conjunt escultòric és una rèplica inaugurada el 4 de maig de 1991, de les idèntiques que es van instal.lar el 1929 al parc municipal d’Osca, que va realitzar el mateix Acin.
Un duplicat de la mateixa escultura tanca l’altre extrem del carrer d’Aragó amb el carrer de Bilbao. Milers de ciutadans hi passen cada dia sense imaginar.se quin drama si amaga..
A la seva esposa, catalana, Conchita Monrás, la mataren solament per ser la dona. A les seves filles d’11 i 13 anys i de noms Sol i Katia, la dictadura les va obligar a canviar de noms per “unos mucho más católicos: Marisol y Ana María”
En el mateix carrer Aragó a mà esquerra direcció Besòs destaca una església que va ser cremada el 19 de juliol de l’any 1936 finalitzant la reconstrucció el 1954. És l’església de Sant Martí del Clot assentada a la plaça del Canonge Rodó, que fou el rector durant 36 anys. També arribar a ser canonge de la Seu de Barcelona, i primer responsable del temple de la Sagrada Família.
A l’altre costat del carrer la Placeta de Marconi, Premi Nobel de Física i inventor de la ràdio. Continuem direcció de mar, però de seguida girem a la dreta prenent novament el carrer que ens fa d’eix de la passejada, el carrer del Clot. El nostre guia-conductor ens fa adonar que hi ha edificis que sobresurten i altres edificats més enrere que la línia de la vorera. Això és a causa dels diferents plans urbanístics que han anat dissenyant la fesomia dels carrers.
Arribem a una cantonada amb el nom de carrer Rafael Capdevila, que domina la cantonada, anteriorment era una sucursal de La Caixa. Just davant s’observa l’antiga fàbrica de paraigües, J Budesca on hi destaca el seu nom i logotip fets en mosaic.
Entrem al carrer mencionat i tot just a la dreta ens trobem amb el Centre Cultural Islàmic Català de Barcelona. Demanem autorització per visitar l’espai i el porter hi accedeix amb la col·laboració d’una jove musulmana, amb el seu característic mocador islàmic o hijab, que és qui ens acompanya. Ens descalcem i visitem la sala de la mesquita que és al soterrani.
Sortint del centre religiós encarem de nou el carrer del Clot direcció carrer de les Escoles fins a arribar a una gran plaça: el Parc del Clot on abans de ser soterrada radicava l’estació del Clot dels ferrocarrils de la RENFE. Amb una visió general hi despunten una mena de columnes de totxana, restes de l’edificació antiga.
La mirada cap al fons i a l’est es dirigeix a la torre del rellotge de l’ajuntament del districte de Sant Martí, on després anirem.
Caminem uns passos, direcció sud i ens dirigim al carrer de Rossend Nobas on hi ha la casa mare de la seu dels castellers de Barcelona. En el número 37 d’aquest carrer s’hi ubica el Passatge Robacols tancat per una porta de ferro. Una dona molt amable, a instàncies d’en Narcís, ens permet l’entrada al passatge. Entrem en un món entre antic, decadent i romàntic. Carreró curt no massa endreçat, però que val molt la pena de visitar. Les cases són del segle XIX i es conserven en el seu estat original.
Sortim del passatge i penetrem en el Parc del Clot travessant-lo per un pas elevat. Al fons sud despunta un frontó. És un dels poquíssim frontons lliures de Barcelona. El parc presenta depressions i alturons, però abans era tot pla perquè com hem dit era l’antiga estació del tren. Entre nosaltres i el rellotge de l’Ajuntament s’alça una gran xemeneia, record del temps de la industrialització.
Caminant pel pont arribem a l’altre extrem, la plaça de Joan Casanelles. Aquest personatge fou un parlamentari del Parlament de Catalunya abans de la guerra del 1936 i posteriorment al 1984 va ser de nou elegit parlamentari (essent l’únic diputat del Parlament de Catalunya que ho va ser abans i després de la guerra). Aquesta plaça és adjacent en el seu vèrtex sud amb la Plaça Valentí Almirall seu de l’Ajuntament del districte de Sant Martí . Valentí Almirall que morí l’any 1904 és un dels pares fundadors del catalanisme modern i ponent del Memorial de Greuges presentat a Alfons XII.
A la façana, al costat esquerre de la porta de l’Ajuntament s’hi veu una placa commemorativa d’una gesta dels Castellers de Barcelona. Ens hi endinsem i aturem per contemplar la font de les granotes, que descansa al mateix vestíbul de l’edifici consistorial.
Sortim de la casa gran i enfront nostre es troba ubicada una escola el nom de la qual, Escola Casas, al carrer Sant Joan de Malta, ret homenatge a Camila Casas la propietària de l’edificació que havia pertanyut en un temps molt pretèrit a l’Ordre dels Cavallers de Malta. Aquí parlem del desastre que representà en l’àmbit educatiu amb l’arribada del feixisme. El model educatiu de la República mai més s’ha recuperat a casa nostra. La qualitat de l’ensenyament va caure amb picat, amb la repressió franquista.
Josep Godai i Casals (1881-1936), arquitecte i historiador “menys perdre el temps a l’escola privada i entreu a la pública”. Entren 1917 i 1923 va edificar els grups escolars de Baixeras, Lluís Vives, La Farigola de Vallcarca, el Grup Escolar Pere Vila, Institut Pau Claris, Ramon Llull, Milà i Fontanals, l’escola Lluïsa Cura i l’Escola del Mar, l’edifici d’estil clàssic abarrocat de “Correos y Telégrafos” a Barcelona, i dissenya el Pavelló de Barcelona per a l’Exposició Internacional del 1929. Va ser estret col.laborador de Josep Puig i Cadafalch.
Recordar, també, a Antoni Benaiges i Nogués, el mestre que va prometre el mar (Mont-roig 1903 – Villafranca Montes de Oca 1936), mestre molt involucrat en el món de la pedagogia i política república. Està documentat el seu assassinat per “elementos de las milicias falangistas, el 25 de julio de 1936”, tot just començar la guerra civil…..
A l’escola finalitza a la instructiva passejada.
Molts dels comentaris i fotografies han sigut efectuats pels companys de curs: José Luis Fernández Bosch i Neus Camps Cura, que s’han ocupat de les fotografies i Neus Camps Cura i Antoni Codina Barreras, de la redacció.
Just a tocar de la sala de ball més bonica i més kitch de Barcelona, La Paloma, hi ha un bar petit, antic, anodí, que té una cuina que no ho és gens, ben al contrari. El bar El Pollo fa unes truites de somni, de tot el que es pugui desitjar i més, sempre per aquells que ens agraden meloses, més enllà del ceba sí, ceba no. El cuiner, un xicot basc que sap de cuina, en general, i de tapes en particular, i que ja té un currículum.
Sembla ser que la Rosalia està entre la clientela, i les xarxes en van plenes. Jo no ho sabia fins que ja havia provat les truites i unes tapes elaborades, tot de molta qualitat, per tant els meus influencers han estat el meu paladar i el de qui m’hi ha acompanyat. Si s’hi vol anar a sopar entaulat, cal reservar i preparar la butxaca, o potser a la barra sempre podrem trobar un racó. El que era un bar de barri, dels de tota la vida, ara va ple de millennials, cool, i modernets en general, quines coses. Tot sigui per les truites.
Per als qui el director Steven Spielberg ens ha fet passar grans moments davant les grans pantalles, aquesta pel·lícula és una més, una altra meravella, una injecció de saber, d’humilitat, de passió pel que es fa, de vida. Obviament la seva. Sembla un exercici de cloenda, esperem que no sigui així, seria una llàstima. Amb un guionista de prestigi, com és Tony Kushner, s’han embrancat en una biografia també molt cinematogràfica.
Parlem de passió, d’una addicció, d’un impuls. Sembla que només així, i amb una dosi enorme de talent, es pot arribar a dominar un llenguatge tan universal. Parlem també de l’entorn, de la família, de les circumstàncies que ajuden i també les que són una pedra a la sabata. Només cal treure-se-la. Això, tot això és el que li passa a un nen, i més tard a un adolescent, que un dia de 1952 entra per primera vegada a un cinema. I aquí comença una aventura sobretot vital, i més tard professional i econòmica, que ha fet de Spilbergun dels directors més envejats. Sí, li va costar molt, es va guanyar abans el públic i la crítica que el reconeixement dels factotums de la indústria cinematogràfica. La seva joventut i l’amplitud de públic a qui dirigia les pel·lícules, li van posar també moltes pedres a les sabates.
Una bona història, una història explicada per ell i per a nosaltres. Amb la senzillesa que sembla que tot sigui fàcil, una de les seves millors característiques, i un record de cóm la infantesa ens pot dictar un camí, i s’ha de saber escoltar. L’enginy, la tenacitat, i les circumstàncies faran la resta.
Als seus 92 anys -i després de superar un ictus-, Jordi Pujol, expresident de la Generalitat, sembla haver obtingut el perdó implícit de la ciutadania un cop superats, poc o molt, alguns fets singulars relacionats amb la justícia dels quals n’ha estat un dels protagonistes. L’assistència massiva a les seves aparicions públiques recents així ho dóna a entendre.
Ara torna a ser notícia per dues publicacions: la reedició, ampliada, del seu llibre dels anys 70 Des dels turons a l’altra banda del riu, i l’edició d’una conversa amb l’escriptor, traductor, professor universitari i catalanòfil reconegut -una mica rara avis venint del Japó- Ko Tazawa, per dissort desaparegut fa uns mesos.
L’expresident de la Generalitat Jordi Pujol conversa amb el catalanòfil japonès Ko Tazawa LAPISLÀTZULI EDITORIAL
Aquesta, forçosament, última conversa constitueix, sobretot, un encontre serè i savi. I és una gran sort que hagi tingut lloc, precisament, al poble ripollès de Queralbs, on Pujol hi té casa i Kazawa -afortunada casualitat- l’hi tenia també. Una trobada de gran interès en un entorn tranquil i, com sabreu, plaent.
Al breu volum, publicat per Lapislàtzuli -una editorial barcelonina en la qual les produccions japoneses hi tenen una presència destacada-, s’hi tracta, en primer lloc, del paper del Japó en el món, un país que el president ha visitat en tres ocasions. També s’hi analitzen un factor avui d’interès cabdal com és el tema de l’energia, els crims derivats de les guerres -malauradament, de rabiosa actualitat-, la dimensió humana dels polítics, el paper de l’honor i la religió, temes tan valuosos com la llengua i la identitat -en els quals Pujol té molt a dir-hi- i fins i tot qüestions relacionades amb dues cuines tan diferents com la catalana i la japonesa… Capítol a part el mereix la molt merescuda Creu de Sant Jordi que el Govern català concedí a Ko Tazawa, i de la qual el de Yokohama se’n sentia ben orgullós…
Ko Tazawa havia rebut la Creu de Sant Jordi
Tot plegat configura un diàleg tan relaxant com intel·ligent. Els dos protagonistes bé que s’ho valen. Sempre penso, en el cas de Jordi Pujol, que l’actiu de la seva trajectòria prevaldrà clarament sobre el passiu, i que la seva activitat al capdavant de Convergència i Unió posà les bases del sobiranisme actual, la qual cosa no treu que en aquest procés no hi hagi hagut molts altres artífexs destacats, en una evolució col·lectiva necessàriament plural.
Quant a Ko Tazawa, ben cert que no és gens freqüent que un japonès destacat hagi esdevingut un clar i sòlid amic de Catalunya. Per tant, i ara que ja no figura entre nosaltres, és una sort que el seu prestigiós llegat -entre altres mèrits, traductor al japonès de títols emblemàtics de la nostra literatura com Tirant lo Blanc, La plaça del Diamant i Camí de sirga– s’hagi pogut rematar amb aquesta última conversa a Queralbs amb el polític català més influent dels darrers quaranta anys.
Ko Tazawa: Petjades d’un japonès. Catalunya i un japonès 30 anys després
Des de l’encant del Pirineu català, gaudiu-ne de ple…
Més informació
Ko Tazawa: «Traduir és fer molts canvis i prendre moltes decisions» Entrevista d’Esteve Plantada per a l’Institut Ramon Llull, 2019
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.