La recent visita de Mary O’Farrell a Barcelona, al CCCB, per presentar la seva darrera novela, un endinsament a les corts renaixentistes de la Florència del s. XVI, i que ve precedida de l’exitosa Hamnet, també una aproximació a personatges històrics remarcables, com Shakespeare, m’ha fet pensar en un excel·lent escriptor que va fer de la seva carrera un llegat enlluernador de novel·la històrica de la de veritat, aquella que mai es classificaria així.
Manuel Mújica Laínez és un narrador col·losal, com ho són els jardins manieristes que hi ha a Viterbo, els de Bomarzo, que van inspirar una de les millors novel·lesque es poden llegir per entendre què va significar el Renaixement, què es va abandonar i què es va incorporar, potser el moment més decisiu de la història i cultura europees. L’essencialitat del ser humà.
Home d’una cultura inabastable, ens ha deleitat amb molts llibresextraordinaris, i sempre molt peculiars, però Bomarzo (1962), el mateix any de Rayuela, és una fita que pocs autors han aconseguit. Es va inspirar per escriure-la en els jardins del castell dels Orsini (també conegut com el parc dels monstres), situats a Bomarzo, província de Viterbo, i que l’autor va visitar l’any 1958. Va ser tan fonda la impressió que li van causar les desmesurades escultures tallades a la roca que, en tornar d’Itàlia, es va dedicar en cos i ànima a la reconstrucció de la vida del seu creador: Pier Francesco Orsini, duc de Bomarzo.
És el mateix duc qui ens narra la seva vida, que transcorre entre 1510 i 1572. Una vida marcada per dues malformacions, una gepa i una coixesa a la cama dreta, i unes relacions amb els seus pares, germans i avis que contribueixen decisivament a formar la seva personalitat, que es caracteritzarà per la gelosia, la covardia, l’egoisme i la venjança. La narració abasta la totalitat de la vida del duc, des dels seus records d’infància i adolescència fins a la seva retirada, ja a la vellesa, a la soledat més absoluta, passant pels seus matrimonis, fills i altres famílies. Tot plegat, com ja hem dit, en ple segle XVI a Itàlia, en ple Renaixement. Per tant, seguirem les aventures de Pier Francesco Orsini per ciutats reals i mítiques alhora com Roma, Florència i Venècia, ens referirem a il·lustres cognoms com Farnese o Medicis, ens les veurem amb artistes com Cellini, Tiziano, Miquel Angel o Cervantes, o Paracels, reviurem la coronació com a emperador de Carles V o la batalla de Lepant. Tots personatges clau de la Història d’Europa. I tot això amanit amb traïcions, assassinats, guerres, llibertinatge, mags, alquimistes, religiositat, llegendes i creences paganes. La fi del feudalisme.
El tractament que ha rebut aquesta obra, a diferència de Rayuela, per exemple, no li fa els honors. Crec que és degut a un llenguatge d’una riquesa manierista, potser barroca i això no l’afavoreix en el moment que apareix, quan les literatures sudamericanes innoven i experimenten de forma intensiva i extensiva. Bomarzo és un llibre “entenimentat”, en aquest sentit. Insisteixo: És la història d’una fascinació.
Joaquín Soler Serrano, en un dels inoblidables programes de A Fondo, el va entrevistar i el resultat us l’incorporo, perquè queda palesa la talla de l’escriptor i de l’entrevistador, de tots dos.
Iniciem la ruta a la plaça de l’Àngel, per dirijir.nos al carrer Baixada de la Llibretaria, antiga via romana on hi havia la “Porta Principale Sinestra”; travessant a dreta i esquerra les antigues muralles de la ciutat. Ens situem al Mont Tàber, part de l’antic nucli de la ciutat. En aquest espai hi havia una de les quatre portes de la ciutat. D’aquesta sortia la Via Augusta, que anava a parar a les poblacions del Vallès i del Maresme.
El 10 de març de 1908 “Alfonso XIII”, i el llavors president Antonio Maura varen iniciar les obres d’obertura de la Via Laietana. L’objectiu d’aquesta reforma va ser unir el mar i la muntanya i que l’Eixample arribes al mar. Molta gent, inclòs Gaudí, van protestar per aquest projecte.
Fa més de cent anys, el rei agafa un mall i amb un lleu cop de maluc, tira part d’una paret del núm. 77 del carrer Ample. Iniciant les obres de construcció – el nom li ve dels laietans, poblat ibèric anterior als romans que es va assentar a prop de Barcelona -, dividint en dos el barri antic de la Ciutat. Es van enderrocar 2.199 habitatges, diversos palaus medievals, van desaparèixer 85 carrers i un total de 10.000 veïns, se’n van veure afectats, sense res a canvi. A més es va unir el carrer de la Princesa amb el carrer Ferran, per tenir una “via militar”, recta i directa, des de Montjuïc a la Ciutadella.
Via Laietana 1910
Al carrer Princesa i carrers circumdants, podem trobar edificis singulars; plaques de carrers originals, amb senyals de direcció, d’entrada i sortida de carros i carruatges; carrers en voltes, edificis amb balcons sobresortits d’amunt del carrer per guanyar espai. Com el carrer de Voltes de Coromines (1850).
En el núm. 7 del carrer Princesa, hi ha la botiga Arquinesia, que originalment era una barreteria (1900-1920), després va ser una camiseria i actualment és una botiga de perfums naturals. Manté el mobiliari original fet d’una sola peça, des de fa cent vint anys. A l’interior d’una de les portes de fusta d’un armari, hi ha uns anuncis, de fa noranta anys, de com la gent s’oferia per a treballar.
En el núm. 11, El Rei de la Màgia, fundada l’any 1881. És la botiga de màgia més antiga del món, i té una placa al carrer.
Carrer dels Cotoners, on hi havia comerciants que exposaven els seus productes a la planta baixa i tenien l’habitatge en dalt de la botiga. Avui podem veure els artesans treballant en aquests espais.
Les “carasses”, evidencien un dels temes controvertits de la ciutat catalana. La vinculació històrica amb la prostitució, conegudes com a “casa de barrets”, es varen instal.lar a la ciutat durant la guerra dels Segadors 1640.
Són figures de pedra que representant el cap d’un dimoni o sàtirs, fèmines, meduses, o rostres pecaminosos. Són elements arquitectònics que destaquen a les cantonades dels edificis on hi havia els “bordells” del S. XVII, com les del carrer Vigatans i carrer dels Mirallers.
Carrer Barra de Ferro – tancaven el carrer amb una barra de ferro, que va costar, el 22 /9/1688, 32 lliures i 12 sous.
En el núm. 5, el MEAM – Museu Europeu d’Art Modern – és el primer museu dedicat exclusivament a l’exposició i promoció d’art figuratiu contemporània – Palau Gomis del S. XVIII.
Carrer Banys Vells: en el núm. 2 restaurant La Habana Vieja, en el núm. 4, botiga d’art africà, amb un dipòsit d’oli, que es pot veure a través del vidre que hi ha a terra. En el carrer Grunyí moltes portes del S. XIX.
En el carrer Basea, es pot apreciar com va quedar de trinxat el carrer per l’obertura de la Via Laietana.
Núm. 13 del carrer Mirallers, placa on va néixer Francesc Pi i Margall. Segon president del govern de la Primera República Espanyola.
Arribem a la basílica de Santa Maria del Mar, d’estil gòtic català pur, coneguda per la “Catedral de la Ribera” o la “Catedral del Mar”. La construcció va començar el 25 de març de 1329 i finalitzar l’any 1383, a càrrec dels descarregadors del moll anomenats “bastaixos”.
Durant el juliol del 36 – guerra civil – l’interior va ser destruïda i cremada totalment.
Mereix una visita a part
Carrer Sombrerers, 23: Botiga “casa Gispert” (casa emblemàtica que projecte la seva llum a les parets de la imponent basílica de la Catedral del Mar, on venen tota mena de productes colonials: cafè, cacau, safrà, i una amalgama de fruits secs torrats amb llenya. Activitat que han mantingut fins al dia d’avui. Molt amablement ens han deixat visitar, i que inclou la joia de la corona: un forn de l’any 1851, data de la fundació de la botiga i amb un taulell d’una sola peça de fusta de noguera; en un ambient de quietud i tranquil.litat que contrasta, amb el bullici de la Via Laietana.
No va parar la seva activitat ni durant la malaurada guerra civil….. Això sí, durant la pandèmia van tancar una setmana.
Sortim per la rere botiga al carrer St. Antoni dels Sombrerers, davant el Rte. Zafra. Ens dirigim al carrer de Montcada, i observem els detalls de sota els balcons, i fer al final de la ruta visita al Xampanyet.
Carrer de les Mosques – el carrer més estret de Barcelona – Passeig del Born: carrer de les Voltes dels Tamborets, carrer de la Volta d’en Bufanalla i carrer de la Volta d’en Dusai. Al final vegem “El Born Centre de Cultura i Memòria” .
El carrer Montcada, és testimoni d’una sèrie de palaus medievals, renaixentistes, inclús barrocs, que ens obren les seves portalades, per endinsar.nos dins de sumptuosos patis amb tot de pedres venerables.
On els comtes catalans, gratificar als nobles i mercaders del comerç marítim, amb terrenys perquè construïssin aquestes cases senyorials i palaus típics del gòtic català. Habitatges estructurats al voltant d’un pati central al qual s’accedeix, a través d’una escalinata a la planta noble. Aquest indret és la mostra del més ric, poderós i gloriós, del que va ser el més noble i principal carrer de la Barcelona medieval.
Poden admirar els conservats palaus Aguilar, Meca o Baró de Castellet, seu del museu Picasso; el palau Cervelló i el palau barroc Dalmases, on visitar esplèndides galeries d’art i museus.
Fossar de les Moreres, … on no s’enterra cap traïdor !!
Lloc de concentració i manifestació reivindicativa independentista de la nit del 10 de setembre.
1977
En el mur de Sta. Maria del Mar, davant de la torxa, que mai s’apaga, del Fossar, es pot endevinar el lloc on hi havia el pont que comunicava el Palau Reial amb la basílica.
Darrere de la font gòtica de Santa Maria, s’accedeix a l’insòlit carrer de les Caputxes. El nom prové dels tallers de confecció de caputxes.
Són característics els edificis que configuren un pas cobert sobre el carrer amb dobles arcades, els porxos sostinguts per columnes gòtiques octogonals i els balcons de ferro forjat amb rajoles. Aquestes senzilles construccions del segle XVIII són una bona mostra de com l’urbanisme es va desenvolupar a la ciutat. El creixement de Barcelona, limitat per muralles, va fer que s’hagués de construir de manera vertical i amb balcons que sobresurten a la façana.
La prolongació del carrer Pla de Palau rep el nom de Canvis Vells, en record de l’activitat dels canvis que s’hi feien a l’època medieval.
No podem passar per alt el restaurant del Passadís del Pep.
Carrer de l’Anisadeta, el més curt de Barcelona, amb 4 metres de longitud. Deu el seu nom a l’antic local on servien licor, que dona entrada al carrer Canvis Vells, i la plaça de la font de Santa Maria del Mar, que data de l’any 1403, cantonat carrer de l’Argenteria i carrer dels Abaixadors.
Carrer de les Trompetes, amb la botiga de cereals “El Flako”.
Carrer del Consolat del Mar, amb el monument encara no desballestat del tot – sols es va retirar l’estàtua, no el peu del monòlit, on diu: “gran naviero, senador vitalicio y primer marques de comillas”.
S’hi van deixar de posar “i gran esclavista”. La seva immensa fortuna va ser amb el negoci de negrer.
Josep M. Fradera -17 /03/2023, El País -, en el seu article de “La memòria, la ciutat i el país”, va escriure:
La ciutat no vol una plaça dedicada a algú que es va fer ric amb el tràfic d’esclaus. Però, així i tot, no s’ha d’oblidar que el negoci de comprar i vendre éssers humans sí que va ser una peça decisiva del complex colonial i de les relacions exteriors de l’economia espanyola…
…(i altre va dir) – “sintamos el orgullo por un pasado que ha trascendido nuestras fronteras”, com va afirmar Felip VI?.
Exaltar el passat no fa cap falta, pensar-hi sí que val la pena.
Edifici històric de la Llotja de Mar, amb l’Escola d’Arts i Oficis, la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, i la Cambra de Comerç de Barcelona; també va ser seu de la Borsa de Barcelona.
Carrer dels Orgues, amb porxos, arcades i voltes, juntament amb el carrer Consolat del Mar, i la mencionada plaça del negrer Antonio López, des de l’any 1391 i durant mig segle es varen instal.lar els Encants – el que avui coneixem com a Fira de Bellcaire a la plaça de les Glòries Catalanes.
Seguim cap al carrer de les Panses on trobem altra carcassa que ens indica l’existència passada d’un bordell. Seguin de nou pel carrer dels Canvis Vells, fins a la plaça del Pla de Palau, on s’ubicava l’antic Palau Reial, que es va cremar totalment, i que es comunicava amb Santa Maria del Mar, per un pont que devia passar per avui carrer del Malcuinat, que peta al Fossar de les Moreres.
Passem per carrer del Rec, fins a arribar Al Born Centre de Cultura i Memòria (mereix una visita a part), on veiem els mástil de 1714 centímetres, que recorda l’any que la ciutat va caure sota la dominació de les tropes borbòniques.
Carrer de la Seca, antiga fàbrica de moneda i el Euskal Etxea Taberna, carrer dels Flassaders, amb l’Espai i la Fundació Joan Brossa, la plaça de Jaume Sabartés – amic i secretari de Pablo Picasso –obrir el museu seguim pel carrer Cremat Gran i xic i arribem al carrer de Montcada, carrer emblemàtic de palaus medievals amb els museus: Etnològic i de cultures del Món, museu Moco, el Palau Dalmases – antiga seu d’Òmnium Cultural -, i el museu Picasso, on Porcioles va acceptar obrir el museu al Palau Aguilar, núm. 15 del carrer de Montcada l’any 1963, però amb la condició que no es digués Picasso, a causa de les diferències polítiques existents entre el pintor i el règim franquista. Es va obrir amb el nom de Col.lecció Sabartés. Avui ocupa un espai de cinc grans centres i palaus al carrer de Montcada i voltants, amb més de 10.500 metres quadrats.
Finalitzem l’itinerari amb una copa de cava a el Xampanyet.
He segit la guia del treball fet per:
Isabel Angel
Montse Angel
Mª Jose López
Joan Carles Segarra
Marila Pérez
També ha col.laborat amb les fotografies el company Toni Gascón
Amb retocs, comentaris, correccions, fotografies i apunts de la meva “collita”.
Joan-Lluís Lluís nascut a Perpinyà el 1963 és un novel·lista, poeta i traductor català que ha rebut diversos premis literaris, en particular el premi Sant Jordi per Jo sóc aquell que va matar Franco i el Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any per Junil a les terres dels bàrbars. És també un militant de la llengua catalana i a través d’escrits i xerrades ha denunciat el lingüicidi comès històricament per l’Estat francès. Va créixer a Morellàs (Rosselló), i després d’estudis secundaris a Ceret (Vallespir) i a Perpinyà, es va llicenciar en Història de l’Art a la Universitat Paul-Valéry de Montpeller i en Estudis Catalans a la Universitat de Perpinyà.
ELS INVISIBLES és un llibre breu, però molt recomanable. L’autor, relata en primera persona quin ha estat el seu recorregut personal per arribar a catalanitzar-se en un entorn hostil a qualsevol altra llengua que no sigui el francès. Es tracta d’una història de la seva conquesta de la llengua catalana.
De pares catalans del Principat, emigrats a la Catalunya Nord, descriu la seva infantesa dins un entorn social netament francès, on el català estava circumscrit gairebé exclusivament a l’entorn familiar.
Un dia anant a l’escola es troba un pintada en català que deia “entre tots ho farem tot” i el sorprèn que una paret pugui oferir-li motius de reflexió. Més endavant a través de les cançons de Lluís Llach i de Francesc Pi de la Serra o de Raimon s’adona de la riquesa de la llengua, contrasta amb el català rudimentari, cada dia més precari, assetjat, aïllat i estabornit per la llengua francesa. A partir d’aquí comença a interesar-se per la literatura catalana.
El llibre ve a ser una autobiografia lingüística de l’autor sobre la seva relació i aproximació a la llengua catalana des de la Catalunya del Nord. De mica en mica es va fer conscient del que significava una llengua oprimida i gairebé en extinció, per motivar-se i acabar sent un notable escriptor en la nostra llengua.
“Preferia sentir-me bé en el fàstic fictici del català que sentir-me mercenari de la pretesa noblesa d’una llengua amb monopoli d’estat.”
«Vaig entendre que (el català) era també un riu que tenia la seva font en un passat llunyà i que havia travessat les generacions fins a arribar dintre meu.»
En general, estem assistint a una irrupció de literatura de gran qualitat i a tot arreu escrita per dones, i que no cal que sigui expressament femenina o feminista.
Aquest és un dels molts casos, però l’èxit i l’aureola que l’acompanyava em van fer parar més atenció. I ara ho entenc. Una crítica de La Vanguardia en fa el millor resum Virginia Feito convierte en terror doméstico la vida acomodada de una mujer anodina. Tot i així, o agrada molt o gens. I està meitat, meitat.
Potser se l’ha comparada massa amb popes de la literatura i el cinema negres. I no és cap de les dues coses, em sembla. A mi m’ha agradat precisament per això. Hi passa lliscant, s’hi aventura, però no, és una novela d’una trama simple, on hi ha un personatge principal, que no té nom, és l’únic que no en te, i que des del principi ja ens posa nervioses, ja veiem que anirem pel pedregar.
La literatura ha donat molts personatges com aquest, molts, però aquí una escriptura lineal, continguda, ens va avisant lentament. Es eficient des del punt de vista merament literari i estilístic, i del temps de la narració. Persones que no són qui aparenten ser, paranoies, o no, moltes inseguretats, massa pressions de tots tipus, un esquema de vida decadent, ens aboquen a un final espasmòdic, que seria un crim rebelar.
Pot resultar inquietant, perquè en major o menor mesura totes tenim un bocí de la senyora March.
Editorial La Lletra d’Or (L’Hospitalet de Llobregat, octubre del 2021)
Posa’t de moda
Em sabria greu que aquest llibre passés poc menys que desapercebut. No s’ho mereixen ni l’autor, el conegut perruquer i estilista Pascual Iranzo -desaparegut recentment-, ni tampoc l’editorial. I és que ens trobem davant d’un volum amb un text notori, amarat d’autèntica filosofia vital.
És un llibre breu però dens, i per ambdues coses convida a la lectura. Iranzo ha estat tot un personatge, tal com m’assegura el meu perruquer de fa anys, que va aprendre l’ofici amb ell. Un professional de referència, tant a nivell nacional com internacional. Nascut l’any 1930 a Barcelona i mort a la capital catalana el mes de setembre del 2022, als 92 anys, durant tota la seva vida va estudiar sobre el món de la moda no solament pel que fa al cabell, sinó amb tots els seus derivats, tal com aquesta obra ho demostra plenament.
Hereu d’una perruqueria que era del seu pare, el 1959 va guanyar la Rose d’Or en el Festival de Perruqueria Internacional de París. Ha donat conferències a urbs nord-americanes com Nova York, San Francisco o Los Ángeles, entre d’altres ciutats, culminades el 2004 amb Imatgepersonal i protocol, impartida a la Universitat Pompeu Fabra. Aquestes intervencions han estat publicades en forma d’opuscles i de llibres, i també reproduïdes per ràdio i televisió. Fou distingit amb la Creu de Sant Jordi l’any 1998.
Pascual Iranzo, circa any 1970 Foto: Arxius RTVE
En Posa’t de moda va molt més enllà de l’aspecte capil·lar, que, de fet, no és del que més tracta. Fixeu-vos, si més no, en uns quants dels temes:
“Saber-se vestir”.
“L’aura, el vestit invisible”.
“La boca o el desig”.
“La conducta humana”.
“El contingut intel·lectual”.
“La cosmètica i l’estètica”.
“L’elegància personal o el bon gust”.
“El gest, símbol de la comunicació”.
“La imatge humana”.
“Les mans i les carícies”.
“La mirada, el llenguatge dels silencis”.
“El mirall, la constància del dubte”.
“L’olor i el perfum: les essències”.
“La pell, com a vestit”.
“El protocol”.
“La seducció, el sentit de l’atracció”.
“La veu, la bellesa sonora”.
“El client”.
“El perruquer”.
Etcètera.
Com us deia, tota una filosofia. Un estil de vida del qual se’n desprenen nombroses observacions i consells, amb molts dels quals podem estar-hi d’acord però que sovint ens costa complir, jo el primer…
En definitiva, aquest llegat d’Iranzo és fet d’ofici, reflexió i, sobretot, de sensibilitat, elegància i subtilesa.
Anarquista i d’origen obrer, Iranzo es formà com a estilista a França. Foto La Vanguardia
Jornada ‘L’estel fugaç de la llibertat: a 150 anys de la Primera República (1873-1874)
Dissabte 25 de març, de 09.30 h a 18.00 h tingué lloc al Born Centre de Cultura i Memòria (Sala Moragues), organitzat per la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC), amb la col·laboració del Born Centre de Cultura i Memòria aquesta Jornada sobre la Primera República.
Programa de la Jornada
El Born CCM acollí a la Sala Moragues, en el marc de la commemoració dels 150 anys de la Primera República Espanyola, aquesta jornada organitzada per la UPEC i en la qual s’analitzà la importància de la Primera República en les polítiques democràtiques posteriors, en l’extensió del sufragi, la democratització de la terra, la regulació de la jornada laboral o l’ensenyança laica.
A la jornada hi participen historiadors, professors universitaris i juristes, i s’analitza el republicanisme a Catalunya i Espanya en tres sessions:
9.30 a 11.30 h: El llarg camí per la llibertat: les llavors del republicanisme a Catalunya i Espanya
Amb Xavier Domènech, historiador i professor a la UAB, Jordi Roca Vernet, historiador i professor a la UB i Florencia Peyrou, historiadora i professora de la UAM.
12.00 a 14.00 h: Una República que es va atrevir a ser: democràcia, federació i socialisme
Amb Pere Gabriel, historiador i Catedràtic emèrit de la UAB, Ester García Moscardó, investigadora postdoctoral a la UV i Jaume Montés, investigador predoctoral a la UB.
16:00 a 18:00 h: Fills i filles de la tradició republicana: Estat català i (con)federalisme
Amb Jeanne Moisand, professora d’història social i cultural, i Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC.
Més informació
Deia Walter Benjamin que «la memòria era la facultat èpica que estava per sobre de totes les coses i que únicament gràcies a una àmplia memòria l’èpica podia apropiar-se del curs de les coses». La Jornada reflexionarà entorn de la Primera República, i farà memòria sobre diversos factors, des de les tradicions de pensament polític que van determinar aquell moment en la forma que va prendre, fins a la qüestió social; com seria pensada pels seus protagonistes fins a l’articulació territorial de la República que es plantejà.
Bibliografia bàsica comentada
La Secció d’Història i la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, han preparat una bibliografia bàsica comentada, en ocasió del 150è aniversari de la Primera República. Es pot consultar aquí
Després del fallit intent de proclamar l’Estat Català, continuen les tensions entre federals intransigents i els partidaris de la república unitària. La Campana de Gràcia, 16/3/1873, núm. 152, p. 1
View of the city from Park Guell in Barcelona, Spain with moving clouds.
Agafem el bus barri 116 a plaça Lesseps, districte de Gràcia, fins a arribar carrer d’Arnold Schönberg, al cap de munt del carrer Verdi on començarem l’itinerari fins a arribar al carrer d’Escorial. En ple barri de la Salut, entre el Carmel i la Rovira
A la segona meitat del S. XIX, en un entorn rural, es construeix la capella de la Mare de Déu de la Salut (1864), d’aquí el nom del barri. Encara que jo diria més, per referir-me al nom del barri: s’ha de tenir molt bones cames i “salut” per a moure’s i o accedir pel seu interior.
Comencem l’itinerari:
Baixada de Briz , 20-22. Can Sellent. Casa construïda el 1926 per l’arquitecte Salvador Valeri i Pupurull, per a ús personal, en la que va residir el compositor Arnold Schönberg, des de l’octubre de 1931 fins al juliol de 1932.
A la façana del carrer hi ha una placa commemorativa de la seva estada i les composicions musicals que hi va crear.
Núm. 319: Casa construïda el 1915, habitatge particular de l’actor Fermí Reixach i García. Actualment, hi viu la família del seu fill, que molt amablement, una jove molt simpàtica, ens va obrir les portes de casa seva, per poder admirar l’espai interior i la seva original decoració.
Núm. 268 i 270: Cases que, en les parets dels seus accessos, conserven una part del trencadís modernista.
Núm. 266: Casa amb un escut de les 4 barres (tapat durant el franquisme).
Al capdamunt de la Baixada de la Glòria hi ha un mirador esplèndid davant d’un carrer sense sortida.
Continuem per l’Adv. Del Coll del Portell fins al Mirador de Consol Casals i Genover (activista).
En aquest indret es troba una de les entrades al Parc Güell i es pot veure la part de darrere de La Miranda, seu d’una associació cultural i comunitària del barri de la Salut.
Passem pel Pas del Coll del Portell, i ens adonem del fort pendent i de la quantitat d’escales i de bones cames que hem de tenir per accedir a la Casa Vilaró, si hi pugem a peu.
En el núm. 67, Casa Vilaró, primera obra del moviment racionalista – 1929 – o coneguda com a Casa del Vaixell. El seu arquitecte fou Sixte Illescas i Mirosa. Membre del GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània).
Avui destinada a casa de lloguer de turisme de luxe.
Placeta de Montserrat Riera Moreno (mestra) Pedagoga vinculada a l’escola Heidi (avui Turó del Caragol) del barri de la Salut,
En el núm. 50, casa ocupada que té el sostre pintat de manera reivindicativa, amb el lema «Okupa y resiste».
Rambla de Mercedes núm. 3, edifici amb escales del tipus modernista, que era propietat d’una família Suïssa que després de la Guerra Civil es va intentar fer un Hotel i va quedar sense finalitzar.
El nom del carrer és definit per què, Mª de las Mercedes Güell i López era la filla gran d’Eusebi Güell i Bacigalupe (comte de Güell) i germana de Joan Antoni Güell i López (marquès de Comillas). També li dona nom al passatge i al carrer, que estan a tocar.
A l’Avd. Santuari de Sant Josep de la Muntanya, hi ha una altra porta d’entrada al Parc Güell, d’on es pot observar restes d’orificis, a la paret muntanya, que eren l’entrada de dues portes, actualment tapiades, d’un antic refugi de la guerra civil.
Carrer Olot: Des del més alt del carrer Olot, es pot veure l’entrada principal al Parc Güell – Parc Güell, conjunt arquitectònic que mereix una visita especial a part.
Anomenada tan sols com a “La Casa”. Estava previst que fos la caserna de la guàrdia civil, per protegir els 60/80 xalets que s’havien de construir en l’interior del Parc Güell i que tan sols se’n van construir dos – (la de l’Eusebi Güell i la del Dr. Martí Trias – els hereus són els únics que poden accedir amb cotxe dins del recinte. El 1906 el mateix Antoni Gaudí hi va tenir la seva residència).
La “Kasa de la Muntanya” de caserna a icona okupa.
En un lateral hi ha un gran mural d’una miliciana anarquista.
El nom del carrer és definit per Pere Alexandre de Larrard i de Llauder, que va ser comerciant de blat i de pesca noruega. Fou suplent de les Corts de Cadis, però no va arribar a ocupar mai la vacant. Propietari d’un palau al carrer Ample de Barcelona i d’un gran predi a la muntanya Pelada de Gràcia.
Santuari Sant Josep de la Muntanya
Construcció impulsada per la Beata Petra de San José (Ana Josefa Pérez Florido 1845-1906), que fou fundadora de la Congregació de les Mares de Desemparats i Sant Josep de la Muntanya.
L’edifici, gegantí, immens, fora de lloc, impressionant i d’estil neoromànic amb elements del modernisme, fou ideat per l’arquitecte Francesc Berenguer i Mestres, construït amb pedra de la mateixa muntanya Pelada i inaugurat el 20 d’abril de 1902. Des dels seus inicis ha estat un centre d’acollida de menors amb risc d’exclusió social.
Carrer Marianao, al final de la rambla Mercedes: On es troba la Font del Carbó que actualment – en reconstrucció -, és un espai cedit a l’entitat Masoveria Urbana de la Llar Alternativa (MULA) per fer activitats lúdiques i culturals a l’aire lliure.
Carrer Molist: al cap d’amunt del carrer, casa natal de la metgessa Dolors Aleu i Riera. Primera dona que va assolir el títol de llicenciada en medecina a l’estat Espanyol.
Acabà els estudis de medecina el 1879, però no va obtenir el permís per fer l’examen de llicenciatura fins tres anys després.
Al final de tot del carrer hi ha la Creu del Cottolengo.
Carrer del Pare Jacint Alegre, núm. 10. Edifici on es troba ubicada l’empresa Gestmusic, productora de continguts per a la televisió, que fou creada pels components del grup musical La Trinca.
Carrer de la Mare de Déu de la Salut núm. 44, cantonat carrer de l’Escorial, hi ha una petita capella que sols roman oberta el 8 de setembre, data de la diada de la Mare de Déu de les verges trobades. Santuari de la Mare de Déu de la Salut, que dona nom al barri.
En el núm. 32 del carrer de la Mare de Déu de la Salut, de l’any 1868, va néixer Pompeu Fabra i Poch.
Carrer de l’Escorial núm. 168. La Font de l’atzavara. Font pública que té com a ornamentació, a la part superior, les fulles d’una atzavara, les quals estan pintades de color verd. N’hi ha dues més a Barcelona, situades al carrer de Pau Clarís i a la plaça de Cardona.
Carrer de l’Escorial núm. 163. Parròquia de Sant Miquel dels Santsde Gràcia. És un exemple del noucentisme de postguerra.
L’Església es va voler recrear, l’any 1946, amb alguna versemblança amb el Vaticà.
Maria Schierbeck filla del cònsol de Dinamarca – German Schierlbeck – va fer donació d’una part important dels seus diners per a la construcció d’aquesta església i, per aquest motiu, és considerada mare fundadora de la parròquia.
L’escriptor Juan Marsé (Juan Faneca Roca), en la seva obra més autobiogràfica “Si te dicen que caí”, descriu que en la seva adolescència anava a jugar a unes ruïnes al costat d’una capella amb els seus amics i unes noies orfes del Carmel.
Sembla que l’indret descrit correspon a la part soterrada d’aquesta església, on es troba un espai dedicat a l’esmentat escriptor.
L’any 1938, en un recompte de refugis de la Generalitat de Catalunya, consta que hi havia un refugi de la guerra que era a tocar d’aquest indret.
En el soterrani de l’església, el mossèn, ens ensenya el racó dedicat a l’escriptor i l’entrada del refugi.
Visita guiada de la mà de Mn. Bruno Bérchez.
Institut de Formació Contínua de la Universitat de Barcelona IL3- UBPrograma Gaudir UB. Cursos pel plaer de saber.
Segon Trimestre 2022-2023, del 16 de gener al 31 de març.
Nom del Curs: Passejant, descobrim “més Barcelones”
Professor: Narcís Fradera Bota
Sisè itinerari: Passejada pel barri de La Salut.
Data dimecres 22 de febrer de 2023
L’elaboració del treball ha estat fet seguint el guió dels companys de curs: Montse Agell i Perramon, Lali Coll i Vallvé, i Josep Robert i Ferrer, amb petites aportacions, retocs, apunts i fotografies de la meva part.
Ed. Antoni Bosch / Barcelona / 2023 / 232 pàgines.
Un llibre força interessant que de forma breu fa un recorregut des del Big Bang fins a l’extinció térmica de l’univers, d’aquí a 10.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000 anys (10 elevat a 40). Recorre la trajectòria per la que ha passat l’univers des del seu naixement fa 13,800 milions d’anys, de fet això és de l’ordre de 10 elevat a 10, per tant encara estem en un univers molt i molt recent.
Explica el procés de formació de les estrelles, les galàxies i els planetes en un univers en expansió, que avui mesura una distància de 93.000 milions d’anys llum i que inclou 400.000 milions de galàxies dins l’univers observable.
El procés de la vida comença amb els primers organismes fotosintetitzadors i a partir d’aquí a través de llargs processos de protoevolució arriben els primers organismes unicel.lulars procariotes i eucariotes fa uns 2 milions d’anys.
Repassa les explosions de diversitat, com el càmbric, i les grans extincions, com les del devònic i el cretàci, i els periodes glacials. Avança fins al naixement dels organismes pluricelulars i la seva evolució cap a peixos, rèptils, mamífers… fins l’arribada dels simis que per selecció natural van acabar conformant l’espècie Homo. Homo habilis, Homo erectus i finalment Homo sapiens, ara fa 315.000 anys.
Pensem que una mutació té lloc una vegada cada mil milions de còpies. I això és l’evolució, la selecció natural de gens basada en la seva utilitat evolutiva.
Arribats a l’ésser huma passa per damunt d’alguns esdeveniments fonamentals de la nostra historia. El període de caçadors recol·lectors, sobre els que afirma que tenien millor salut que els humans del període agrari posterior. A partir de la revolució agrícola les poblacions varen prosperar, va començar a escassejar el menjar i els recol·lectors van caure en “la trampa del sedentarisme”.
A partir d’aquí les societats van entrar en un procés de crisis cícliques a través d’un procés d’ Expansió /Tensió / Crisi / Depressió / Recuperació, que s’ha anat succeint alhora que bastia la historia de la humanitat.
Resulta difícil trobar un fil que uneixi tots els esdeveniments de principi a fi, probablement l´increment de la complexitat és l’únic fil que s’ha identificat fins ara.
Finalment arriba al moment actual, a l’antropocè, en el que els humans podem ser capaços, a través de la tecnologia i el coneixement de construir diverses possibilitats de futur. Acaba fent una prospecció cap als futurs imaginables. Futur projectat / Futur probable / Futur possible / Futur descabellat.
Comencem pel carrer de la Creu Roberta. El barri d’Hostafrancs.
En l’edat mitjana, ja es coneixia el lloc, com el turó dels enforcats, del llatí «inter forcatos» o encreuament de camins, punt d’encontre entre vies que donaven entrada a Barcelona.
En aquest mateix turó si instal.là un dels cinc patíbuls de forques que existien a la ciutat on s’aplicava la pena de mort de forma habitual, i a més, aquesta estava en una de les entrades de la ciutat, i servia d’advertència i prova d’iniciació per a tots els nouvinguts del que podia passar a tots aquells que actuessin com malfactors. Dins de la ciutat n’eren quatre: la del Pla de Palau, la de la Boqueria, la de Sant Antoni i la del límit jurisdiccional de l’actual Creu Roberta. “La quinta forca”, es va instal.lar a fora muralles, i molt lluny per les distàncies de l’època, al turó de la Trinitat, entrant pel Pla de Montcada. Sent aquesta la més llunyana de la ciutat.
En el 1344, en el mencionat turó dels forcats si posa la creu del terme, que va ser coberta per un templet, d’aquí el nom de Creu Roberta.
La Creu Coberta i la carretera de Sants, va ser la variant de la Via Augusta.
Es coneixia durant l’edat mitjana com Camí Ral, i també per Via Morisca, en ser la que portava a terres musulmanes de la península, i que es dirigia a Madrid, passant pel Pont de Martorell.
Per què el nom d’Hostafrancs?
L’any 1840 quan el lleidatà Joan Corrades i Bosh, que era originari de la petita població d’Hostafrancs municipi de Plans de Sió, comarca de la Segarra, va construir un hostal a l’entrada a la ciutat. Per a quan els viatgers volien descansar o pernoctar un cop eren tancades les muralles de Barcelona, els hi deien: “ves a l’Hostal de franc”.
Iniciem la ruta davant del Mercat d’Hostafrancs, obra de l’arquitecte Antoni Rovira i Trias, inaugurat l’any 1888, d’estructura d’orfebreria de ferro, típica dels mercats de finals del segle XIX, reformat diverses vegades al llarg del temps, tot i que ha mantingut la seva essència històrica. Té una superfície de 976,36 m2. És obra protegida com a bé d’interès cultural de la ciutat.
L’OAC Seu de Districte de Sans Montjuïc. Antiga Tinença d’Alcaldia d’Hostafrancs, construïda per Jaume Gustà i Bondia el 1895. L’edifici, amb la sala de plens modernista, amb elements eclèctics, destaca sobretot pels seus vitralls obra de Francesc Labarta, és també, obra protegida com a bé d’interès cultural. En el seu interior si guarden els Gegants i Capgrossos del Barri.
Continuem cap al carrer 26 de gener de 1641.
Coincideix amb la data de la fatídica entrada de ”los nacionales” a Barcelona per la Diagonal: 26 de gener de 1939, que va donar nom al carrer “26 de gener”. Un aniversari dramàtic. L’endemà el generalYagüe – cap del “Cuerpo del Ejército marroquí” – va celebrar una missa feixista commemorativa a la plaçade Catalunya.
Es diu que quan aquest “ Cuerpo “ va avançar del Marroc cap a Extremadura, als homes que trobaven pel camí els hi arrancaven la camisa i si veien qualsevol signe o senyal a l’espatlla que indiqués que havien disparat o usat una arma, els afusellaven.
Més endavant, quan la situació política va permetre canviar els noms dels carrers i eliminar els vestigis franquistes, els responsables de dur-ho a terme i la ciutadania van dir que no calia, ja que el que realment volien era modificar el nom per CARRER, 26 DE GENER DE 1641 aniversari de la batalla de Montjuïc durant la Guerra dels Segadors, on varen derrotar a les tropes de Felip IV i en què el 23 de gener, el llavors president de la Generalitat Pau Claris va anomenar a Lluís XIII de França Comte de Barcelona, desmarcant-se així de la monarquia espanyola. Els borbons varen enviar 30.000 soldats, per atacar i derrotar a les minses tropes que defensaven Montjuïc.
Anècdotes històriques:
Màrius Torres (1910-1942), poeta, escriptor i metge – “columna de ferro fusell trencat”. D’ell era el poema que figurava en la làpida que recordava els 1619 republicans afusellats, en el Camp de la Bota de Barcelona.
Màrius Torres expressa “La Ciutat Llunyana” tot el que va significar la desfeta del 1939:
“Ara que el braç potent de les fúries aterra
La ciutat d’ideals que volíem bastir.
Entre runes de somnis, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns : la terra no sabrà mai mentir”.
Juan Yagüe, el coronel, conegut com “el carnicero de Badajoz”, va entrar a Extremadura, l’agost de 1936, amb tres columnes de les tropes d’Àfrica, “legionarios y regulares” per reconduir la situació de la Llei de la Reforma Agrària, que es va concedir als agricultors; amb l’ordre directe de Franco de “propinar a las crueles turbas un mazazo rotundo y seco que las dejase inmóviles”. Es parla de més de 3.000 víctimes assassinades a la plaça de braus.
Yagüe i els seus cadàvers
Arribem a la plaça de la Vidriera. Dedicada a l’Agrupació Vidriera (1932-1992). Entitat cooperativa santsenca que es constituí a Barcelona amb seu social i fàbrica al carrer de Gayarre, núm. 59-77, amb la finalitat de millorarla condició social i econòmica dels seus associats i obtenir el millor rendiment del treball encomú sense afany de lucre. La cooperativa es dedicà a lafabricació de les manufactures pròpies de la indústria del vidre.
Seguim l’itinerari pel carrer Gayarre/Gavà, passem pel davant de Ca l’Anglès, amb els seus bons esmorzars de forquilla.
Quan arribem al núm. 32 (Cantonada amb carrer d’Alpens), hi trobem un aparthotel de temàtica ciclista. A la paret de la façana hi ha trossos de bicicleta com a elements decoratius que emergeixen del seu interior, tots de color vermell.
Al carrer d’Alpens, en el nº3 hi ha un petit teatre, amb aforament per 45 espectadors, la Sala FlyHard . És una sala gestionada per la mateixa companyia. El 2006 neix la productora teatral Flyhard Produccions i l’any 2010 obren la Sala Flyhard, on representen les seves pròpies obres, sempre a partir de textos de dramaturgs catalans contemporanis. Realment, el local, passa totalment desapercebut.
Entrem al barri de la Bordeta. Carrer d’Almeria. Al núm. 57 es troba l’Escola Proa. És un centre educatiu, d’iniciativa social, que va ser creada el 1966 per un grup de famílies del barri, vinculades a la Parròquia de Sant Medir, que volien pels seus fills una educació activa, en català i arrelada al país. En 1969-70 entra a formar part de la Fundació García Fossas. És un moviment associatiu de famílies d’alumnes que defensen el model educatiu d’escola pública (Escoles del SEPEC).
Seguim i arribem a la plaça de Can Muns on està situat el centre social del mateix nom, d’aspecte modern, amb un dispositiu que ofereix un servei integrat per a la salut, social i residencial. Francesc d’Assís Muns, va donar nom a aquesta plaça, antigament eren un conjunt de masies i camps de correu.
Carrer Rossend Arus: periodista i dramaturg (1845), maçó i republicà, amic de Francesc Pi i Maragall, a la seva mort (1891), va donar casa seva del passeig de Sant Joan a la ciutat de Barcelona, i la seva excepcional biblioteca especialitzada en l’anarquisme i la francmaçoneria.
Es va alliberar de la destrucció dels “nacionales” gràcies a un amic maçó i falangista que la va tapiar. En el seu interior s’hi troba una rèplica de l’Estàtua de la Llibertat, de 2 metres d’altura i porta allí 122 anys.
També Rovira y Virgili posseïa una gran biblioteca que va desaparèixer amb tots els seus llibres. Els franquistes feien llistes dels noms que trobaven de les fitxes dels seus lectors d’aquestes biblioteques particulars, que els hi servien per a trobar als seus titulars i lliurar les condemnes i afusellaments de tots ells. Moltes fitxes van anar a parar als arxius de Salamanca.
Una mica més endavant, en el Carrer Constitució núm 17 està l’Església de Sant Medir.
Sota la direcció del mossèn i músic Amadeu Oller i Berenguer, rector de Sant Medir des de l’any 1948, dona nom al Premi Amadeu Oller de poesia per poetes inèdits.
El dia 4 de setembre de 1960, essent rector de la parròquia (des del 1957) mossèn Josep Maria Vidal, s’inaugura el definitiu temple parroquial. A partir d’aquell moment, la parròquia va convertir-se en un pol dinamitzador polític, social i cultural de marcat caràcter progressista i catalanista, influent més enllà dels límits del barri de la Bordeta.
Als locals de Sant Medir s’hi reunien grups clandestins opositors del règim, on s’imprimien fulls ciclostilats i s’hi amagaven perseguits polítics de totes les tendències.
A l’església de Sant Medir, el 20 de novembre de 1964, en una assemblea on van participar uns 300 treballadors de sectors productius diferents, va néixer Comissions Obreres de Catalunya, sent Cipriano García un dels fundadors. Al replà d’accés a l’església, hi trobem una placa commemorativa de la Fundació de CCOO (20/novembre/1964).
A la torre de l’església de Sant Medir hi ha Ràdio Sants des de 1997.
Seguim pel carrer de la Constitució en el núm. 19 (cantonada amb el carrer de Mossèn Amadeu Oller) està Can Batlló. Antic recinte industrial emmurallat que albergava una colònia tèxtil. Antiga Fàbrica Joan Batlló.
El 1878 es va inaugurar la “Fábrica de Hilados y Tejidos de Algodón, Blanqueo, estampados y aprestos de Juan Batlló”. Can Batlló es va sumar a altres negocis tèxtils com el Vapor Vell, el Vapor Nou i la fàbrica Serra i Balet. Al seu voltant va anar sorgint una nova identitat de barri. Actualment, està en procés de reordenació urbanística, després de quaranta anys de lluita veïnal. El recinte mereix una visita a part. Algunes de les naus industrials estan catalogades com a bé d’interès local.
Antic rellotge que podem contemplar a l’entrada del recinte industrial, entrant pel carrer de Mossèn Amadeu Oller.
I arribem al Carrer Olzinelles, Aquí tenim divesos punts d’interès:
Pel trajecte anem veient algunes cases modernistes, com la que hi ha en el núm. 70.
Una Ludoteca en el núm. 113. Carrer de Juan Bravo, (Segles XV-XVI), regidor de Segòvia i un dels caps dels comuners: exèrcit format per milícia urbana, camperols i petita noblesa contra la política de Carles I. Va participar en la batalla de Villalar i va ser ajusticiat després de la derrota (1521).
En el núm. 78, del carrer Olzinelles, la Bomboneria Pons, elaboració artesanal i venda de bombons, xocolata, torró i mones de Pasqua amb un obrador fundat l’any 1960.
En el núm. 73, l’Escola Bressol Guinbó. La història de Guinbó comença l’any 1968, quan unes famílies del barri de la Bordeta —d’aquí el nom de guarderia infantil Bordeta (Guinbó)— van prendre la iniciativa, de crear una llar d’infants. L’escola bressol ocupa la planta baixa i el primer pis, mentre que a la resta està ubicat el Servei Educatiu de Sants-Montjuïc (l’EAP, CREDAC i CRP). En la 2ª planta està ubicat el CREDA Pere Barnils (Centre de Recursos Educatius per a Deficients Auditius de Catalunya).
En el núm. 30 el Centre Social de Sants. Des de fa 15 anys està apuntalat perquè té problemes estructurals greus i només es pot utilitzar la planta baixa.
En el núm. 96 un altra casa modernista.
En el número 31 està La Lleialtat Santsenca, va ser una de les primeres cooperatives del barri de Sants, data de fundació el 22 d’octubre de 1891. L’edifici actual és de l’any 1928. L’any 39 va ser expropiat per la “falange”. L’any 1988 l’ajuntament va rehabilitar l’edifici per a gestió comunitària del barri.
A continuació el carrer d’Ibèria i la plaça d’Ibèria (coneguda popularment com la plaça del Violí),pel restaurant Can Violí.
Ara ens aturem a la plaça de Bonet i Muixí. On hi ha un Monument als Castellers de Sants. Es tracta d’un cercle gran i un altre de més petit, dins tots dos d’un quadrat dividit en quatre parts, a terra, conté gravades les petjades que farien els que fan pinya aixecant un quatre de vuit. Al voltant d’aquest quadrat hi ha ampolles d’aigua, sabates, roba i diversos objectes d’us quotidià, que figura que han deixat els membres del castell, abans d’aixecar-lo.
L’Església que es troba a la plaça és Santa Maria de Sants, és un temple d’estil neoclàssic que data de 1828. L’any 2022, s’hi inaugurà a la Capella de la Immaculada un columbari, on les primeres cendres que s’hi van dipositar foren les de la cantant santsenca Núria Feliu.
Un altre element històric important d’aquesta plaça és el que es coneix com a Refugi 819. Es tracta de les restes subterrànies d’un refugi antiaeri que els mateixos veïns de Sants van construir durant la Guerra Civil. Va ser redescobert l’any 2016 en una intervenció arqueològica prèvia a unes obres. En aquest moment no es pot visitar.
L’any 1984, Centre Cívic de Sants, antigues Cotxeres de Sants, és el major Centre Cívic de Barcelona. L’edifici va ser construït a finals del segle XIX – 1875 – per guardar tramvies i va mantenir la seva funció fins a 1968. El primer tramvia, que va circular per Barcelona, de tracció animal, var ser el que anava des del Pla de la Boqueria als Josepets.
Després del seu tancament i va haver.hi mobilitzacions veïnals reivindicatives que culminaren amb la reforma de les antigues cotxeres per adaptar-les a la seva nova funció de centre cívic.
Sortim de la plaça per passar pel Pas de Fructuós Gelabert (1874-1955). L’any 1897 construí, ell mateix,una càmera cinematogràfica, se’l considera el primer director i fundador del cinema català. Pioner del cinema espanyol amb “Riña en el café” (1897) i “Choque de 2 trasatlánticos” (1898).
Arribats al carrer de Sants núm. 78, trobem Fotografia Daguerre – 1916 -. Es tracta de la primera casa de fotografia a Barcelona. L’estudi encara és propietat de la tercera generació de la família Bonet -Tapia. A la façana de l’establiment hi ha col·locada una placa dedicada a Martí Bonet Berenguer (Guimerà 1882 – Barcelona 1960), fundador de l’estudi.
Seguim pel carrer, fins al núm. 74 on hi ha la Casa VivesPastisseria, d’elaboració artesanal des de 1825. A la cantonada del carrer de Salou núm.54 hi ha una casa modernista amb un mosaic molt interessant.
Seguim pel carrer de Riego, dedicat a Rafael del Riego y Flórez (Astúries 1785 – Madrid 1823), de família noble, militar i polític lliberal. L’1 de gener de 1820, sent tinent coronel, es va revoltar a Cabezas de San Juan (Sevilla) i posar fi a l’absolutisme de Fernando VII, donant pas a un règim constitucional.
Tres anys més tard, i després d’un judici, amb la restauració de l’absolutisme, el condemnaren a morir en el patíbul. La marxa que tocaven les seves tropes, va perdurar en la memòria col.lectiva popular i va donar el seu nom a l’himne adoptat per la II República, com himne nacional.
Arribem a la plaça d’Osca. Molta vida !!!
És una de les places més tradicionals del barri de Sants, rodejada d’edificacions típiques del segle XIX. Fins a l’any 1913 s’hi va ubicar el mercat de Sant fins a la seva ampliació i trasllat a la seva seu actual.
Tot i que antigament se l’havia conegut com a plaça Vella, el seu nom oficial ha anat variant al llarg dels anys: Plaça d’Isabel II i plaça del Mercat. Actualment, es manté el seu esperit popular, sent un lloc de trobada de gents. Tancada al tràfic i flanquejada per alts arbres, la plaça està poblada per bars i restaurants, que amb les seves terrasses fan les delícies dels amants de vermuts i menjars a cel obert.
En el carrer Premià es troben, en el núm. 14 Can Bauti, l’Arrosseria de Sants, en el núm. 18 Las Tres Mentiras i en el núm. 20 el Bar Cooperativa, Terra d’Escudella.
Si seguim pel carrer de Muntades arribem al Parc de l’Espanya Industrial, que està entre el barri de Sants i el d’Hostafrancs, tots dos en el districte de Sants-Montjuïc.
L’Espanya Industrial, Societat Anònima Fabril i Mercantil, va ser una empresa tèxtil fundada el 28 de gener de 1847 a Madrid per la família igualadina Muntadas. A causa de la crisi financera del 1848, es trasllada al barri de Sants l’any 1851.
El 1880 donava treball a 2.500 persones. L’any 1972 l’empresa es trasllada a Mollet del Vallès, tancant l’any 1981.
L’any 1985, després d’una sèrie de reivindicacions veïnals, el solar de l’antiga fàbrica es destinà a la construcció d’habitatges i a la creació de l’actual parc.
L’Espanya Industrial va ser sempre una de les fàbriques més modernes, dedicada al filat, teixit i estampat de cotó, amb una famosa producció de panys i paper d’enquadernar. A més de les instal·lacions industrials comptava amb diversos equipaments per als seus treballadors, com: guarderia, menjador social, instal·lacions esportives, etc. L’Espanya Industrial era coneguda amb el nom del “Vapor Nou” en contraposició al nom que rebia l’altre gran indústria tèxtil instal·lada en l’antic municipi de Sants, el “Vapor Vell”.
El parc s’inspira en els quatre elements primordials: aigua, terra, foc i aire.
Es conserva l’edifici de les oficines de l’antiga fàbrica, la Casa del Mig, que actualment és un casal juvenil. Aquest edifici és, junt amb l’arc monumental d’accés, l’únic que resta de l’antiga fàbrica tèxtil.
En el recinte del parc hi ha nou torres i diverses escultures: la més important és El Drac d’Andrés Nagel (1987), té una alçada de 7 metres i pesa unes 150 tones.
Tors de Dona, d’Enric Casanovas – 1947
Arribem a la plaça de Joan Pelegrí (El Pele), Dedicada a Joan Pelegrí i Partegàs, metge, historiador i pedagog. Dugué a terme una tasca cívica i pedagògica al Centre Montserrat-Xavier i a l’Escola Tècnica Professional d’Hostafrancs, de la qual fou un dels fundadors el 1940.
Molt a prop trobem, la plaça d’Herenni (plaça dels gitanos). La presència dels gitanos al barri d’Hostafrancs va lligada a la industrialització de Barcelona. D’aquí són originaris els gitanos catalans, des de l’època de Carlos III.
Carrer de Béjar, núm. 36 hi ha l’Espai refugi per Ucraïna: Ukrainian Center, en el núm.33 “El Rebost d’Hostafrancs”, un altre restaurant recomanat, i en el núm.53 el Cine Zumzeig, cinema cooperatiu i participatiu amb una programació en versió original i altres activitats culturals.
Endinsats a l’Eixample Esquerre, arribem al Parc de Joan Miró (abans Parc de l’Escorxador– traslladat a Mercabarna). On destaca l’escultura de Joan Miró, “Dona i Ocell”
L’any 1968 l’Ajuntament de Barcelona va suggerir a Joan Miró la realització d’un mural ceràmic per donar la benvinguda als visitants que arribessin per aire des de l’Aeroport. Un cop inaugurat Miró vaproposar la creació de dues obres més, una pensada pels viatgers que arribaven a la ciutat permar i una pels que arribaven per terra. La primera es va concretar amb el Mosaic del Pla de l’Os, el paviment ceràmic que es pot veure al Pla de la Boqueria; la segona havia de ser una esculturade seixanta metres que aniria situada al Parc de Cervantes, on la carretera nacional es convertiaen la Diagonal, però aquesta finalment va ser desestimada. Segons sembla, el projecte de Donai Ocell es va inspirar en aquesta obra. Que és finalment la que dona la benvinguda als viatgers que arriben per terra.
Va ser l’última obra de grans proporcions del polifacètic Joan Miró. L’obra va ser inaugurada el 1983, sense la presència de l’autor a causa dels greus problemes de salut que patia, morint mesos després de la inauguració i a l’edat de noranta anys.
En aquest mateix parc, s’instal.laren provisionalment el Parc de Bombers l’any 2010, “fins al 2013”. …… (????)
La majoria de la redacció, comentaris i fotografies han sigut efectuats pels companys del curs: Marina Heras, Fàtima Salazar i d’en Toni Gascón. També ha col.laborat en algunes de les fotografies el company, Joaquim Ros.
He afegit part de la redacció, comentaris, fotografies i petits retocs de la meva “collita”.
Nom del curs: “Passejant, descobrim més Barcelones”.
La proposta de lectura d’aquest llibre no sembla d’entrada gaire atractiva. És un llibre de categoria epistolar, format exclusivament per cartes que els diversos protagonistes es van creuant al llarg del temps, en un moment indeterminat de les darreres dècades del segle XX. Un grup d’amics de dues generacions diferents, pares, fills, amics, en tres escenaris diferents, Roma i la Umbria a Itàlia, Princeton als Estats Units, lliguen una molt atractiva història on l’amor, l’amistat, les pèrdues, la cerca de la felicitat, conformen una història que va guanyant en intensitat i que converteix la lectura en una deliciosa i apassionant aventura que et permet connectar amb els personatges, les situacions, les penes, les mancances i les alegries que configuren aquesta novel·la que atrau i et lliga quan amb prou feines has llegit unes poques cartes i comences a situar els diferents personatges que conformen la trama. La seqüència de la correspondència ens evoca la crisi de la família, la pèrdua dels rols familiars o de les seguretats que representa la vida i, sobretot el sentit de pertinença que l’autora constantment treu amb la importància que per a tots els protagonistes té l’habitatge i el lloc on es viu.
És la primera obra que llegeixo de Natalia Ginzburg (1916 – 1991) i, la veritat és que quedo impressionat de l’estil i qualitat literària d’aquesta autora. La seva vida i el seu origen jueu queden endinsats en la voràgine social i política del seu país d’origen, Itàlia i de l’Europa del segle XX; el seu marit, fou l’editor i activista polític Leone Ginzburg, de qui ella pren el cognom; quedà vídua, confinada políticament i amb tres fills quan l’any 1944 Leone fou detingut, torturat i assassinat per la Gestapo. Després de la guerra, es tornà a casar amb Gabriele Baldini de qui tindrà dos nous fills. Es dedicà durant molts anys a l’ofici d’escriure, tornà a la militància política dins del Partit Comunista Italià a la dècada dels vuitanta i fou elegida diputada. El llibre que ressenyo va ser la seva darrera obra, publicada l’any 1983.
L’edició d’aquest llibre és de Club Editor, l’any 2017 amb una excel·lent traducció a càrrec de Meritxell Cucurella-Jorba. Jo n’he llegit la quarta edició. Consta de 241 pàgines i una cloenda de cinc pàgines, que us agradarà molt, a càrrec de la traductora. Al final hi ha una una taula amb les dates, els remitents i els destinataris de totes les cartes.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.