Lídia Pujol: Conversando con Cecilia, Satélite K (2021)
En principi, no sóc massa partidari que qui canta en l’entorn cultural de Catalunya i els Països Catalans ho faci en una altra llengua que no sigui el català. Però pot haver-hi excepcions. Com, posem per cas, la de l’altre dia, que vaig anar a escoltar, en el marc del 41 Festival de Jazz de Terrassa, un molt bon concert de Queralt Albinyana Trio, amb interpretacions encertadíssimes de temes clàssics del blues. O la que ara us presento, en la qual una inspiradíssima Lídia Pujol ens posa a l’abast les seves excel·lents versions de temes d’Evangelina Sobredo, l’enyorada Cecilia.
Ara que de llengua, per bé i per mal, se’n parla tant, cal dir que ser bilingües té molts inconvenients, però també algun avantatge. Com el de poder escoltar, en el seu idioma original, uns temes que no han perdut força, expressivitat ni interès amb el pas dels anys…
Lídia Pujol
La cantautora Cecilia, FACEBOOK CECILIA
.
En el panorama de la cançó en castellà, Cecilia és, juntament amb Nino Bravo, la pèrdua per accident més infortunada, i per això aquests dos referents artístics han perviscut, en una àmplia complicitat dels seus públics respectius. Un altre cantant valencià, Emili Baldoví -de nom artístic Bruno Lomas-, també figura en aquesta llista macabra d’infortunats a la carretera, tot i que, en el seu cas, el temps de viure seria una mica més generós. No tant, en l’àmbit català i en altres maneres de morir, el de l’enyorat Carles Sabater; o, en el gallec, Andrés do Barro. I una mica més en el cas de Carlos Cano, en l’andalús…
Bravo, al llarg dels anys, ha estat homenatjat per reconeguts artistes. I la Sobredo ha trobat recentment una nova i no tan inesperada còmplice, la nostra Lídia Pujol, sempre singular, sempre inspirada, sempre inquieta i amatent a la renovació i diversificació dels seus projectes, amb nous continguts.
La carrera artística de Cecilia, dissortadament, va ser curta. Filla d’un militar i diplomàtic espanyol destacat als Estats Units i altres països, va tenir una infantesa itinerant i una educació cosmopolita. La seva lírica està vinculada a l’existencialisme i a una actitud feminista, a més d’esdevenir nexe o baula entre mentalitats i generacions diferents. No és estrany, doncs, que Lídia Pujol, ni que sigui a anys de distància, hi hagi volgut “conversar”.
I així, temes tan admirats al seu temps com Soldadito de plomo, Dona Estefaldina, Ramito de violetes, Nada de nada o Mi querida España, entre d’altres, són interpretats per la Lídia amb tanta inspiració com delicadesa…
L’art, no gens menor, de les versions
Això de fer versions de temes musicals és tot un art, i no menor, precisament. Ja vaig assenyalar en l’entrada “7 pecats capitals” que Joan Isaac, posem per cas, és, a més d’un excel·lent cantant i autor, molt bon versionador de temes d’altri. I de vegades et trobes amb sorpreses tan plaents com inesperades. Com ben recentment, sense anar més lluny.
Albert Fabà, en el seu concert raimonià a la biblioteca de Singuerlín. (Foto: Joan Solé Camardons)
Raimon
I és que l’altre dia, jo escoltava amb delectació superbes interpretacions de temes raimonians a càrrec d’un artista que no és ben bé professional, l’ebrenc Albert Fabà. Valia la pena desplaçar-se fins a la biblioteca de Singuerlín, a Santa Coloma de Gramenet, per a gaudir-ne. En acabar l’emotiu i reeixit concert, vaig animar l’Albert -sociolingüista- a continuar itinerant pel territori aquesta mena d’”integral Raimon”, i encara més quan el de Xàtiva s’ha retirat dels escenaris.
L’especial sororitat
Tornant a Lídia Pujol i Cecilia, conformen, en el disc que us presento, una “conversa” fluïda, plaent, compromesa. Feta de vasos comunicants que lliguen els temps, vinculen les vivències i les transmeten a més generacions.
I què dir més, de la Lídia, una artista singularíssima en el nostre panorama musical i cultural? Una dona que començà la seva carrera fent duet amb la també valuosa Sílvia Comes, i després, ja en solitari, impulsant projectes de l’interès d’Els amants de Lilith, Iter Luminis o Panikkar, poeta i fangador, a més de diferents espectacles que la vinculen a una ben explícita espiritualitat laica que motiva, commou i, a voltes, subjuga.
En definitiva, una “conversa”, la seva amb l’enyorada Cecilia, per seguir i escoltar amb tota l’atenció que mereix l’especial sororitat entre dues dones i dues artistes de tant interès.
Wangari Maathai va ser una activista política i ecologista kenyana, d’ètnia kikuyu. El 2004 va rebre el Premi Nobel de la Pau per “les seves contribucions al desenvolupament sostenible, a la democràcia i a la pau”.Li deien la dona arbre per la labor que va fer en favor de l’ecologisme i la conservació de la vida, i encara més per posar en valor la vàlua de la donaafricana, en particular.
Aquest proper 8 de març seguim celebrant el dia de la dona, i ens seguim repetint consignes, i seguim reivindicant drets i reconeixements que haurien de ser obvis, però es veu que no, que cal insistir, i sobretot que cal educar, i molt.
He preparat una petita llista de dones, podria ser molt més extensa, que les persones no enteses en certes matèries crec que no coneixem, o molt de passada. Dones de tots els àmbits i condicions que es van esforçar en allò que creien i les empenyia a viure. Evidentment la llista és breu, i afortunadament, ja no contempla algunes de les que els darrers anys hem anat descobrint, també perquè han estat motiu de biografies, estudis, novel·lles, pel·lícules…, noms com: Hipàcia d’Alexandria, Dhuoda de Septimània, Sofonisba Anguissola, Artemisia Gentileschi, Cosima Liszt, Clara (Schumann) Wieck, Berthe Morrisot, Camille Claudel, Lou Andreas-Salomé, i tantes i tantes altres dones artistes, escriptores, científiques, activistes, … Com dic, la tria d’avui encara podria ser més llarga, llarguíssima, l’anonimat de moltes d’elles és una vergonya, entre altres coses, dels diferents i delirants sistemes educatius. Preneu-la només com un testimoni, i disculpeu les absències que hi desitjarieu haver trobat.
Us proposo que entreu a cada un dels noms de les imatges, el qual està una mica més ampliat amb un breu resum i enllaçat amb una pàgina que m’ha semblat que en parla amb prou claredat. Està organitzat cronològicament i cada encapçalament indica la professió o activitat i l’època de la biografiada. Hi ha també un parell d’enllaços a la bibliografia i filmografia, si existeix, encara que sigui un documental, o un curt sobre el personatge.
Finalment adjunto un document fet per l’Institut Català de les Dones: Elles, 65 dones oblidades de la història publicat el 2017. I la pàgina del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, de l’exposició que es pot visitar fins desembre de 2022(In)visibles i (O)cultes
Aquest títol no és meu, apareix a un article de fa un parell de dies de la revista Núvol, amb motiu d’una nova traducció al català d’Orgull i Prejudici, de Jane Austen, traduida per Yannick Garcia i editada per la Casa del Clàssics, que està fent una labor ingent, també hi estan insistint altres editorials catalanes, per mantenir la modernitat dels clàssics universals.
La lectura d’aquesta entrevista al traductor, que recomano als que la coneixen i als que no, m’ha fet pensar un cop més cóm de necessari és reivindicar certs clàssics, que la crítica masculina al llarg dels temps, no ha entés gens bé; el mateix que va pasar a Espanya amb La Regenta. Tothom hauria de rellegir-les, però sobretot els homes, que llencin els prejudicis, que són molts, a la paparera de la seva mal portada masculinitat, amb lloables excepcions, i en treguin alguna bona conclusió pel seu propi benefici. Ho dic per això de les tassetes, domesticitat i moltes més definicions de la seva obra, que estan molt lluny de demostrar que s’hagi entés el seu món i com de dura podia arribar a ser.
Austen en general no és fàcil, tot i que ho sembli, el seu humor menys, i Orgull i prejudici, tampoc, més si no ets anglès, concretament, i, al contrari d’ells, no tens dins del teu curriculum un contacte amb el cànon des de l’escola.
L’article posa en valor també la importancia de la traducció, de cóm s’hi enfronta el traductor cada època i cóm necessita veure i beure de les anteriors, a part de conèixer la llengua i la societat de l’època que ha de descriure i adaptar-les a la contemporaneitat.
Les ximpleries deixen de ser-ho quan són realitzades de forma atrevida per gent amb sensibilitat.
M’ha semblat adient, per celebrar el 150 aniversari de la Comuna de París de 1871, rellegir un dels clàssics, escrit poc temps després per una protagonista directa dels fets. Es tracta de l’escriptora, pedagoga i anarquista Louise Michel i el llibre La Comuna de París escrit a Londres pocs anys després i editat entorn de 1898. Es tracta de la primera edició traduïda completament al castellà i editada per La Malatesta – Tierra de Fuego, 2014.
L’he estat simultaniejant amb la lectura d’un altre clàssic sobre el mateix tema, la Historia de la Comuna de París 1871 de Prosper – Olivier Lissagaray publicada en una primera versió només cinc anys desprès dels fets.
Louise Michel presenta a més la característica de ser dona i escriptora en un moment en què les dones comptaven molt poc i les seves opinions eren sovint menystingudes. El llibre no relata els fets d’una forma encadenada, és més, explica idees pròpies i de moltes altres persones en forma de cites i de poemes barrejats amb relats de fets concrets que ajuden a entendre la situació però, no són més que exemples dins un context general.
Paris. — Les clubs. — Une conférence de Louise Michel à la salle Graffard.— (Dessin de M. de Haenen.)
Qui busqui un relat, ordenat, més o menys veraç dels fets, aquest no és un llibre adient per ell. Es tracta d’un document interessant construït en base a records personals uns anys després dels fets per una persona que en va ser protagonista i que evidentment ens dona la seva visió personal. En la narració hi trobem el caràcter anarquista i poc disciplinat de l’autora.
Per contra, el relat de Lissagaray Historia de la Comuna de París 1871 és un escrit ordenat, on els fets es succeeixen un darrera l’altre sense comentaris externs. És també l’obra d’un protagonista dels mateixos fets i del mateix bàndol però que intenta fer una descripció neutral, acurada i documentada amb relats d’altres participants recollits posteriorment.
Recordem que l’aixecament de La Comuna (18-3-1871) es produeix en plena desfeta de l’exèrcit de la III República francesa hereu del imperial de Napoleó III derrotat a Sedan el setembre de 1870 i amb l’exercit prussià a les portes de París.
Louise Michel, ens parla dels antecedents burgesos del règim de l’imperi, amb la industrialització, la construcció del París modern i de com de malament ho passava el poble que no volia ni entenia la guerra però que tampoc volia rendir-se i lliurar París. Amb la proclamació de La Comuna el 18 de març s’intenta una democràcia popular diferent de la classista de la república que havia substituït el imperi de Napoleó feia poc.
Dones lluitant a la Comuna de París; “Une rue de Paris en mai 1871” de Maximilien Luce
El llibre està molt documentat amb escrits de personatges importants, dels dos costats, que ens mostren les seves idees. Hi ha fotos i gravats interessants que ens donen una idea gràfica de la situació. També ens parla de les comunes de províncies, del relatiu poc paper que varen tenir en la revolta i la repressió no proporcionada, exagerada, que sofriren.
Ens parla molt de la repressió tant de la feta sense judicis a peu de carrer i amb poques dades a part de testimoni, com de la repressió oficial, que fou també brutal. També dels consells de guerra, de la situació a les presons, de les condemnes a mort, dels desterraments a Nova Caledònia. Ens comenta l’organització de la repressió en els processos judicials principalment el dels membres de la Comuna i del Comitè Central de l’agost de l’any següent. Els informes de la policia amb relats manipulats. Les execucions de parelles quan sembla que l’únic possible culpable era un dels dos.
Hi ha una frase referent a la repressió que ens diu:
La Comuna había muerto, pero la Revolución estaba viva
Resumeix molt bé com ha costat a la humanitat aconseguir l’evolució en cada etapa històrica i què difícils que han estat els avenços socials.
Es destaca el paper de les dones, moltes revolucionàries dels anys 20 i 48, com es lògic amb un grau de politització important que ràpidament van apuntar-se a anar a les barricades. Aquesta presència va fer que en part la repressió fos tant o més brutal en elles, al cap i a la fi el poder hi veia en la seva llibertat i autonomia un perill a tenir molt present.
Descriu també la seva vida i l’entorn a Nova Caledònia on fou condemnada i deportada durant set anys. Les condicions en què vivien tots els castigats.
Tota l’obra és un clam a la llibertat. No hi ha res de què penedir-se. Defensava en vida i defensa en el llibre les seves mateixes idees assumint les conseqüències que li comportin.
En resum, una història de La Comuna de París molt diferent d’altres relats històrics a què estem acostumats. No és un llibre d’Història pròpiament dit, però no per això menys interessant. La prova és que podem trobar, poesia popular, de l’autora i diverses cites d’altres autors.
Impressió del sol naixent, de Monet que va donar nom a l’Impressionisme el 1872
La comesa essencial de l'art és captar l'universal en la quotidianitat, el que és propi de l'aquí i l'ara, el present Charles Baudelaire
Tres pinzellades preses de la natura són més importants que dos dies d'estudi i cavallet Louis-Eugène Boudin
Efectivament els Impressionistes són a l’art de les posteriors avantguardes, el que el Jazz és a tota la música que el segueix i Joyce o Virginia Woolf són a la literatura actual.
Ara ens semblen fàcils i superats, però el rebombori que social i tècnicament van representar val la pena recordar-lo, encara més perquè de forma inusual s’hi incorporen dones que exposen amb ells.
L’any 1863 representa una data clau en la història de l’art i un punt d’inflexió en el despertar de l’art modern. Es va produir la unió de diversos factors que van portar al desenvolupament posterior del grup de ElsImpressionistes, clau per al desenvolupament de les avantguardes. El Saló dels Rebutjats, l’Olimpia de Manet, els primers indicis d’una contracultura artística i la publicació de l’assaig de Charles Baudelaire El pintor de la vida moderna, van ser els fonaments clau que ho van canviar tot en el món de l’art i van permetre el despertar de l’art modern. L’assaig de Baudelaire va proporcionar un manual d’actuació per als artistes parisencs que lluitaven contra la tirania de l’Acadèmia des de la segona meitat del segle XIX.
L’Acadèmie des Beaux Arts dominava el món de l’art, a més de les importants ramificacions i negocis que realitzava en aquest sector, i només volia a les seves files artistes que pintessin temes de mitologia, iconografia religiosa, història o l’Antiguitat clàssica, sempre des d’un punt de vista idealitzat. Els artistes havien d’estar en els seus estudis i des d’ells pintar imatges heroiques que miressin al passat. Aquestes eren les obres que les classes adinerades volien penjar a les parets, la mateixa classe que llegiria i s’esgarrifaria d’una coetània seva, Madame Bovary (1857), i no diem de la posterior Thérèse Raquin (1867), per només citar-ne un parell. Es seguia donant per bona la forma de pintar a la grande maniera renaixentista de Leonardo, Miquel Àngel o Rafael. El dibuix seguia sent tot i havia de ser precís.
No obstant això, la realitat era una altra, s’intuïen vents de canvi. París va viure al segle XIX el primer gran projecte de transformació i ampliació urbana, que seguirien altres capitals europees. Va passar de ser una ciutat laberint de tall medieval, a un ciutat desenvolupada i un centre artístic, per encàrrec de Napoleó III al prefecte Haussmann . Tots els canvis polítics que van esdevenir després d’aquest fet històric, van tenir el seu marc d’acció especialment a París, on la burgesia, la classe obrera i el govern eren protagonistes d’importants conflictes socials. Sorgeix, en aquest ambient, el canvi de tendència artística, arribant també la innovació a la tècnica pictòrica. Fins al 1840 els artistes havien de treballar en els seus estudis, per la complicació de transportar els materials. Ara ja hi ha la possibilitat de transportar els olis en petits tubs, que portaven un codi de color. D’altra banda sorgeix la fotografia, un mitjà barat de reproduir imatges i que podia posar en perill la professió de l’artista acadèmic, que, fins aleshores, era l’única font per representar imatges dels poderosos. L’Acadèmia actuava com una trava a tots els avanços, i la seva intransigència es va convertir en el germen i punt de partida del despertar de l’art modern.
Des de les primeres dècades del s. XIX s’escoltaven veus en contra del règim artístic establert per l’Acadèmia. Théodore Géricault (1791-1824), va ser una de les primeres veus a contradir-la. Géricault va pintar una de les obres mes cèlebres de l’època, El rai de la Medusa entre 1818 i 1819. En aquesta obra l’artista presenta l’escena del naufragi amb minuciositat. Accentua els contrastos de llum i ombres per obtenir un efecte dramàtic. Encara conserva elements de les tradicions de la pintura històrica, però tant l’elecció del tema, com la dramàtica presentació representen un trencament respecte a la calma i ordre de l’escola neoclassicista, aleshores predominant. La figura d’Eugène Delacroix, el pintor més important del Romanticisme, va influir enormement al grup impressionista. Delacroix, mitjançant pinzellades enèrgiques i ràpides, va decidir plasmar l’energia de la França del moment en les seves obres. Per a ell l’important era captar el moment. L’artista també va ser dels primers a fer servir colors sense barrejar, que donaven a les seves obres més energia i vitalitat. Va presentar al Saló de 1831, l’obra La llibertat guiant el poble (1830), convertint-se en una sensació per a tothom. La monarquia francesa va considerar l’obra com una autèntica provocació pel missatge prorrepublicà que contenia, encara que ben romantitzada. Tot i així va ser admesa. Tècnicament és una obra amb aportacions modernes, pels colors vius, l’ús de la llum i pinzellades enèrgiques. Elements que després seran bàsics en l’Impressionisme. Un altre artista que va influir en el grup impressionista seria Gustave Courbet (1819-1877) representant del realisme. Courbet, artista amb fama de brusc, dur i bevedor, sempre va voler pintar temes que l’Acadèmia i les classes adinerades consideraven vulgars i de mal gust. Courbet va aportar el realisme total, l’obra sense cap idealització, la vida quotidiana elevada a obra d’art.
Posats els fonaments, només faltava l’artista que unifiqués tots els avenços: el virtuosisme tècnic de Delacroix amb el realisme total de Courbet. I aquest artista va ser Edouard Manet (1832-1883). La primera obra que Manet va presentar a l’Acadèmia va ser El bevedor d’absenta (1858-1859). Una obra que representa un rodamón borratxo dels suburbis. Manet el pinta de cos sencer, format que estava reservat per a personatges importants, i a més vestit amb un respectable barret i capa. L’ampolla buida indica que l’home està totalment borratxo. És un retrat fosc que no segueix cap dels preceptes bàsics de l’Acadèmia: ni el tema, ni la tècnica. Es va rebutjar amb tota l’energia, però l’artista va seguir el seu camí, sense cap intenció de cedir als consells, i el 1863 va presentar Dinar a l’herba, que volia ser una actualització d’un primitiu quadre de Rafael. A la temàtica, va unir la tècnica de colors forts, sense cap gradació i sense sensació de profunditat. L’Acadèmia la va considerar una vinyeta picant, més que un treball propi d’un artista. Aquest cop no només va rebutjar la seva obra, les d’artistes com Cézanne, Whistler i Camille Pissarro també ho van ser. La tensió entre l’Acadèmia i aquests artistes que demanaven pas, va ser de tal calibre que va arribar a esquitxar Napoleó III, qui en to conciliador va insistir en la creació d’una segona exposició que complementés el Saló de l’Acadèmia i que fos el públic el que triés quina preferia. La mostra resultant va ser el 1863 i va rebre el nom ja citat de Saló dels Rebutjats, i lògicament estava formada per totes les obres que havien estat rebutjades al Saló de l’Acadèmia de París. Tot i que el Saló dels Rebutjats no va gaudir de l’entusiasme del públic, si ho va fer de la comunitat artística.
Aquesta obra de Manet va cridar l’atenció d’aquest grup de joves artistes que estaven buscant inspiració. Claude Monet hi va veure una nova manera de representació que Manet va tornar a seguir en la seva següent obra, la citada Olimpia. On va tornar a embolicar la seva obra amb referències històriques, que tant li agradaven a l’Acadèmia. El tema principal era un nu femení basat en la Venus d’Urbino de Tiziano. Manet no va idealitzar el seu nu i l’Acadèmia només va veure la representació d’una prostituta. Tot i així, l’obra va ser acceptada, però el públic només es va fixar en la quantitat de referències sexuals que hi havia a la composició… I tornem a l’inici del text, a 1863 i a l’assaig que Baudelaire havia escrit. La major part de les idees exposades en el seu llibre van ser els principis de l’Impressionisme. Baudelaire va afirmar L’esbós dels costums, la representació de la vida a les ciutats … Hi ha una rapidesa en el moviment que exigeix una rapidesa igual en la tècnica artística ... Va falcar el terme Flaneur, per referir-se a l’home urbà del moment. Va animar als artistes a buscar l’etern en la fugacitat de l’instant. Manet va ser el primer o el més important Flaneur de l’època, el primer pintor de la vida moderna. El primer artista rebel que es va convertir, fins i tot sense voler, en el líder del primer moviment de l’art modern.
Una persona clau en el desenvolupament del moviment impressionista va ser el marxant d’art, Paul Durand-Ruel. Va conèixer a Monet, el 1870 a Londres, ciutat a la qual havien viatjat quan França estava en guerra amb Prússia. Va ser ell que el va convèncer de deixar la caricatura per sortir a pintar à plein-air, la qual cosa, recordem, també ho va possibilitar l’aparició dels tubs de zinc que contenien els colors, i no calia fer-los a l’estudi.
Tots els integrants del grup tenien alguna cosa en comú: una actitud moral i política en contra de l’anquilossament, tots ells socialistes, sinó anarquistes, celebraven els principis de la modernitat formulats per Baudelaire, però potser el detonant va ser que les seves obres havien estat rebutjades i criticades per l’Acadèmia, estaven convençuts que tenien alguna cosa nova que mostrar i sabien que el seu punt de vista era valuós. Durand-Ruel portava un temps buscant alguna cosa nova en l’art, tenia molt clar el canvi que s’estava operant en la societat i el mercat artístic, amb la revolució industrial, el procés tecnològic i la nova classe social emergent, la burgesia, que podia ser-ne protagonista, i així va treure a la venda obres de Monet i Pissarro, abans que es celebrés el Saló Anual de l’Acadèmia. Els va donar a conéixer a Estats Units, i d’aquí també venen les grans col·leccions dels seus museus. Es va convertir en representant dels artistes, mantenint-los amb un sou i alliberant-los del lligam econòmic, per poder crear amb llibertat absoluta i abocant-los a una pintura ciutadana, de la ciutat moderna, fora dels temes trascendents d’estils anteriors, que, com la fotografia, els va estimular a elaborar composicions amb diferents perspectives, a congelar un instant irrepetible, possiblement intrascendent. Tal serà el cas de Degas, molt influenciat pels enquadraments fotogràfics. I la representació de la llum va ser la seva gran aliada, també l’absència de dibuix, una pinzellada directa i potser gruixuda, entre altres noves propostes.
I així el 15 d’abril de 1874, inspirats per Manet, i coneguts aleshores com el Grup de Batignolles, per reunir-se al cafè que es trobava en el numero 11 de la Grande Rue des Batignolles, van organitzar la seva pròpia exposició, la dels Artistes Anonymes Associés, més d’una trentena de participants: Pierre-Auguste Renoir, Camille Pisarro, Alfred Sisley, Berthe Morisot, Paul Cézanne, Edgar Degas i Claude Monet, s’unien per desafiar l’Acadèmia de Belles Arts a l’estudi del fotògraf Nadar. Manet no hi va participar mai, sempre va perseguir ser acceptat al saló oficial.
Destacarem quatre pintores que van aconseguir l’excel·lència artística dins del grup Impressionista. Durant molt de temps, la història de l’art les va recordar més com a models que com a artistes. Encara que París estava en ple procès de modernització, els prejudicis contra les dones artistes seguien existint. Les dones del XIX no podien ser admeses a l’Escola de Belles Arts. Seguia sent terreny exclusiu d’homes fins a 1897, en que van ser admeses les primeres dones artistes.
Un segle de grans contradiccions respecte a la dona. Si bé va avançar pel que fa a drets laborals i econòmics, socialment se la segueix veient sota el prisma del model victorià, en el seu paper de mare, esposa i organitzadora de la llar. La formació artística de les dones del moment provenia d’acadèmies particulars com l’acadèmia de Rodolphe Julian. Allà les dones podien seguir el mateix pla d’estudis que els homes rebien a l’ensenyament oficial. Les acadèmies els permetien pintar nus amb models naturals, la qual cosa era un fet sense precedents per a les dones pintores. Un factor positiu d’aquest tipus d’ensenyament va ser la frescor i l’espontaneïtat de les seves obres davant de l’ensenyament més disciplinat que proposava l’educació oficial. Un altre lloc d’aprenentatge va ser el Museu del Louvre, on sí podien anar a l’igual que els homes, per copiar als grans mestres de la pintura, formant-se així en la composició, les diferents tècniques i l’aplicació del color. D’altra banda, tot i que cap d’elles procedia de família de pintors, excepte la Morisot, els seus orígens burgesos van permetre accedir a una educació artística estimulada des del sí familiar. Perquè parlem d’una època en la qual estava ben vist que les dones es dediquessin a la pintura com a afició i entreteniment, com ho era la música, però no de manera professional ni remunerada. D’altra banda estaven mal vistes les dones que es dedicaven a pintar a plein-air, tan propi d’aquest moviment i com ho feien els seus companys homes, fet que les va obligar a realitzar i situar les seves obres dins l’àmbit domèstic. La societat francesa seguia relegant a un segon pla la vida pública de les dones. El seu àmbit, el casolà, la vida domèstica, la seva intimitat i aquest petit cercle burgès en el qual es movien van passar a ser la temàtica principal de les seves obres. Es considerava que les dones no tenien el coneixement de l’anatomia humana fet pel qual no podien representar-la. Pintar escenes del dia a dia, una mica informals, va ser la temàtica principal. Dada curiosa quan més tard, aquest tipus de temàtiques corrents formarien part de la base de l’impressionisme en general. Però malgrat els topalls constants, imposats per la societat i el propi món artístic, van aconseguir formar part d’aquest moviment i que se les reconegués per això. Van establir relacions amb els pintors, la qual cosa va facilitar la seva projecció. El moviment impressionista, com veiem, no respectava les regles a nivell artístic, i això va comportar un canvi de mentalitat en molts sentits. El caràcter certament revolucionari del moviment, va facilitar la presència de les pintores a les seves files. Manet les va retratar en nombroses pintures. Berthe Morisot era neta de Fragonard i va ser cunyada de Manet. Degas i Mary Cassatt van establir una estreta relació personal i professional col·laborant en diversos projectes. Eva Gonzalès va ser alumna de Manet. Marie Bracquemond va tenir com a mentors a Monet i Renoir. A través d’aquestes relacions amb l’elit cultural del moment i amb altres intel·lectuals i artistes com Mallarmé, Puvis de Chavannes o Emile Zola, les dones impressionistes van acabar sent acceptades per la crítica. Tot i així no van tenir una identitat comuna, cadascuna es va relacionar a la seva manera amb els debats artístics i polítics de l’època, però no van formar grup amb una identitat de dones pintores.
Les pintores us les presento dins de la pàgina wikiart, que recull la seva biografia i l’obra. O a la wikipedia per a les menys conegudes. També cal resaltar el recurs que vaig posar fa uns dies Agènce Photo i el recurs de l’artista i gestora cultural Concha Mayordomo on es llisten artistes dones, en diferents disciplines.
Dins del context de l’art contemporani, els autors més tradicionals consideren l’impressionisme com l’últim grup d’artistes que pintaven com il faut, és a dir, com es devia. És clar que aquesta opinió s’establia en relació als moviments d’avantguarda que van arribar després d’ells, els quals en són deutors. Com deia el gran crític i àvid col·leccionista britànic Kenneth Clark, i potser també responsable de les grans col·leccions americanes: la pintura impressionista és la pintura de la felicitat. I ara sabem que va ser més coses, segur.
Tres exemples diferenciats: Bovary, Karènina i Ozores
Madame Bovary, V. Minnelli, 1949 – Anna Karenina, C. Brow, 1935 – La Regenta, Oviedo
_________________________________________________
Potser alguna vegada ens haurem preguntat cóm és que a finals del segle XIX, en diferents àmbits polítics i geogràfics apareix com a protagonista de la novel·la, la gran novel·la realista, la dona que practica l’adulteri.
Dones promíscues ja existien a la literatura, però mai com en aquell moment són tractades amb l’atenció, l’envergadura social i el més important, la justificació dels fets. Mai novel·listes, homes, havien dedicat la seva pluma a descriure les interioritats femenines, els seus anhels i les seves frustracions perllongades en els segles. Aprofiten uns personatges femenins, treballats amb molt detall, per explicar el mòn que les envolta. No són heroïnes, ni princeses… són dones contemporànies, que l’autor vol esbrinar per què arriben aquí. Per què ho fan Flaubert, Tolstoi o Clarín, entre altres? d’on prové aquesta atenció?.
El Romanticisme havia estat un moviment que traspassava les arts, la literatura, la filosofia, el Romanticisme era una actitud. A tot aquest garbuix que se’ns explica hi hem d’afegir, i molt important, l’evolució de l’imprempta a la segona meitat del XIX. Aquest invent, que ens havia fet “moderns” segles enrera, havia experimentat una mecanització, un progrès que permetia imprimir més, millor i més barat. La proliferació de diaris i la impressió de novel·les és un fet que la societat burgesa viu directament com una forma d’estar informada i també de practicar l’oci. La major alfabetització ho facilita. Els polítics viuen pendents dels articulistes. Els nombrosos diaris veuen que una manera de vendre també és publicar per entregues les novel·les romàntiques i les contemporànies.
Aquestes tres protagonistes literàries en són lectores, algunes, aferrissades. La novel·la romàntica les posa davant d’un dilema que els pot canviar la vida: tinc sentiments que ni tan sols m’he permés descobrir. Estan davant d’un possible creixement personal. La raó, la religió, entre altres, havien encotillat, mai millor dit, l’expressivitat, les emocions, l’espontaneïtat, les dones ho portaven com un estigma, que als homes els havia estat permés evitar, quan ho volien. La promiscuitat masculina és un fet destacable, fins i tot admirat, i des de sempre.
Davant de tant desgavell romàntic, amb una industrialització salvatge, amb una ciència que explica certs mites, amb monarquies i constitucions parlamentàries, amb medis de locomoció com el tren, etc. la novel·la s’endinsa en la realitat, que serà diversa segons l’entorn que les produeix, (en aquest cas i cronològicament França, Rússia i Espanya) fins arribar a un naturalisme, on les dones protagonistes ja surten de la classe burgesa, per aterrar a les més miserables situacions, també les més castigades i abusades.
Un altre motiu, i no menys important, que promou aquest tipus de narració serà el naixement de corrents filosòfiques i socials com a resposta als abusos que la industrialització comporta. El marxisme, però més concretament el socialisme utòpic, que a diferència del primer no creu en la lluita de classes, per tant és rebut lluny de les classes obreres. Un corrent hereu de la Il·lustració amb la prèdica d’un cert “bonisme”, però que denuncia que tot el progrès que ha comportat la industrialització no ha servit per avançar socialment, al contrari, l’explotació és un fet, sobretot en dones i nens, treballar a la metallurgia, al tèxtil… no ha donat una millor vida a la gent. La persona no és més feliç gràcies als avenços científics. I una de les consignes que sorgiran als seus escrits i proclames és la defensa del matrimoni per amor.
I aquí tenim el nucli central de la qüestió. Les tres protagonistes tenen el cap ple de literatura on el sentiments els hi són permesos, i ara saben que el seu matrimoni, per interessos econòmics, nobiliaris, socials, etc… podria haver estat d’una altra manera. Només amb ulls d’ara no els podem donar la importància que van tenir aquestes grans novel·les, que n’hi haurà arreu d’Europa i Amèrica. Es una irrupció, que ni el victorianisme va poder evitar. Dones que no estimen, ni les estimen decideixen intentar ser elles, com poden, com saben, s’aventuren a equivocar-se. Encara queden anys pels primers moviments feministes, per les sufragistes, per l’exigència del dret al vot.
Emma Bovary:
Hi ha una consciència molt explícita de la situació de la dona en la societat burgesa del seu temps: de la seva subordinació i de la seva falta de llibertat. De fet, la tragèdia d’Emma Bovary només pren sentit si la relacionem amb les condicions reals en què vivien les dones a la seva època, que Flaubert va descriure amb objectivitat i precisió. Hi ha el fet, incontestable, que Emma Bovary no es resigna al rol social que li correspon com a dona. De tota manera, el fracàs de la provinciana Emma Bovary no s’explica únicament per la situació de la dona en la societat burgesa de la seva època. Flaubert denuncia també, amb una ironia càustica, el seu autoengany, el convencionalisme i la superficialitat de les seves idees, la seva autocomplaença. I, sobretot, el fet que Emma utilitza com a matèria dels seus somnis les formes més desacreditades del romanticisme. Emma, com don Quixot, perd el sentit de la realitat i acaba estavellant-s’hi. Flaubert, aquest home-ploma, era més a prop de la realitat que no Emma.
El Bovarisme és un trastorn descrit com una alteració del sentit de la realitat. La seva frase Bovary c’est moi, va permetre tota classe d’elucubracions misògines, des de Baudelaire a Vargas Llosa.
Anna Karènina:
Russa, aristòcrata, sense revolució feta. Estem davant d’un altre paradigma. Una societat tancada en si mateixa, que viu en un clima extrem i amb extensions de terrenys descomunals. Tot això també influeix i la fa diferent, tot i que el problema sigui el mateix. Ella estima una idea i estima les seves pròpies sensacions. Estima fins el punt de suportar el dolor físic i el seu propi desequilibri. Però pateix, i molt. Mare, esposa i admirada per una societat decadent, mancada de valors, que tot ho fingeix. Estima i és corresposta. Aqui s’introdueix la gelosia com a trastorn. La Karenina és un personatge enèrgic i honest, que trenca les seves pròpies costures, molt interessant pel que te de real, d’humà amb totes les contradiccions possibles esplèndidament descrites. Tolstoi és portentòs, un torrent d’eloqüencia, de loquacitat és un prodigi de la paraula, de la descripció, també és rus.
La Regenta o Ana Ozores:
Vagi per davant que la que escriu és una ferma defensora del magisteri d’aquesta meravellosa novel·la. I suposo que es notarà la falta d’imparcialitat.
Estem a l’Espanya de la Restauració, molt important. Estem a Vetusta o sigui Oviedo, us animo a mirar al diccionari el significat de l’adjectiu vetusta.
La heroica ciudad dormía la siesta. El viento sur, caliente y perezoso empujaba las nubes blanquecinas que se rasgaban al correr hacia el norte. En las calles no había más ruido que el rumor estridente de los remolinos de polvo, trapos, pajas y papeles, que iban de arroyo en arroyo, de acera en acera, de esquina en esquina, revolando y persiguiéndose, como mariposas que se buscan y huyen y que el aire envuelve en sus pliegues invisibles…()… Vetusta, la muy noble y leal ciudad, corte en lejano siglo, hacía la digestión del cocido y de la olla podrida, y descansaba oyendo entre sueños el monótono y familiar zumbido de la campana del coro, que retumbaba en lo alto de la esbelta torre en la Santa basílica.
Aquí ja tenim una novetat, la ciutat és un personatge més, i no qualsevol, una ciutat on Clarín dissecciona més de 150 personatges. Atrevida com poques en aquesta dissecció, tota l’essència de l`Espanya del moment està aquí descrita. Ana Ozores és una dona casada amb un home gran que no té cap interès en ella, ni com a companya de vida, ni com a companya sexual. Es un home d’una burgesia provinciana que la tracta com una filla, una neboda… el casament és un contracte. La Regenta és intel·ligent, curiosa, formada en un estricte catolicisme, que té un aliat en els seus anhels, el seu confessor, un personatge més que interessant, que Clarín utilitza per mostrar-nos la humanitat de les contradiccions en front dels dogmes. Un home que es rendeix a la captivació que li produeix una dona que la veu i la sap desorientada, que també ha llegit moltes novel·les, una dona, de les tres potser la més real, desaprofitada en tots els seus atributs morals i fisics. Una dona que pateix quan se sap estimada per un capellà, que pateix pel tancament que viu a casa seva i a la ciutat, i que es lliurarà als amors amb una mena de “Don Joan” provincià que Clarín destrossa sense compassió. Avui en direm un maltractador, sense pal·liatius.
Clarín, que mai cau en el retrat de personatges femenins volàtils, aqui s’enfronta amb decisió a l’adulteri, a la postura femenina, a l’educació, a la religió, a la política i a la família. Conegut i temut crític literari publica als 33 anys aquesta joia a Barcelona, el 1884. La resta ja és història, de la censura també.
La Regentaha estat portada a la televisió en una magnífica sèrie que va dirigir Fernando Méndez-Leite per a TVE el 1995 i varen protagonitzar, entre altres, Aitana Sanchez Gijón i Carmelo Gómez.
Sinopsi: Un llibre que recull el transcendental discurs que va oferir l’autora a TEDxTalk (sèrie anual de conferències centrades en l’Africa), sobre el significat de ser feminista en ple segle XXI. Un breu assaig que té el poder que les seves paraules ressonin dins el cap de qui les llegeix. Aquest és el poder que tenen els grans assajos per canviar la societat.
L’autora
Chimamanda Ngozi Adichie (Abba, Estat d’Enugu, 15 de setembre de 1977) és una novel·lista nigeriana. Adichie és el seu cognom, mentres que Chimamanda Ngozi són els seus dos noms, que volen dir “el meu déu no caurà” i “benedicció”, respectivament, en igbo. Ha estat considerada la veu més destacada d’un seguit de nous autors anglòfons que estan aconseguint atreure una generació de lectores i lectors cap a la literatura africana.
Comentari
En ocasió del 8M de 2021 he tornat a llegir aquest llibre de Chimamanda Ngozi Adichie, Tothom hauria de ser feminista, que em va regalar la meva filla Xènia. No pretenc resumir-lo, s’ha de llegir tot sencer. En destaco alguns paràgrafs:
Per dissimular els aspectes “negatius” que li retreien alguns amics sobre el mot femenista, diu amb ironia: En un moment determinat vaig a arribar a ser “feminista feliç africana que no odia els homes i a qui li agradava pintar-se els llavis i dur sabates de taló alt perquè vol i no pas per agradar els homes”
“De manera que en un sentit literal, els homes governen el món. Això tenia sentit fa mil anys […] Avui dia vivim en un món radicalment diferent. La persona més qualificada per ser líder ja no és la persona amb més força física. És la persona més intel·ligent, la que té més coneixements, la més creativa o més innovadora. I per aquests atributs no hi ha hormones. Una dona pot ser igual d’intel·ligent, innovadora i creativa que un home. Nosaltres hem evolucionat, però les idees que tenim sobre el gènere no ho han fet gaire”.
“Passem massa temps ensenyant les noies a preocupar-se pel que en pensaran els nois. I en canvi, al revés no ho fem. No ensenyem els nois a preocupar-se per caure bé. Passem massa temps dient a les dones que no s’enfadin, que no siguin agressives ni dures, la qual cosa ja és prou dolenta, però, a sobre, després ens girem i ens dediquem a elogiar o justificar els homes pels mateixos motius”.
“El problema del gènere és que prescriu com hauríem de ser en comptes de reconèixer com som. Imaginem que feliços que seríem, si fósssim nosaltres de debò i no haguéssim de respondre a les expectatives de gènere.”
He decidit no continuar disculpant-me per la meva feminitat. I vull que em respectin sent tan femenina com sóc. Perquè m’ho mereixo. M’agrada la política i la història, i m’encanta tenir una bona discussió intel·lectual. Sóc femenina. Sóc feliçment femenina. M’agrada dur talons alts i pintar-me els llavis. M’agrada rebre compliments d’homes i dones (tot i que he de ser sincera i dir que m’estimo més els compliments de les dones elegants), però sovint duc roba que no agrada als homes o que no “entenen”. La duc perquè m’agrada i perquè m’hi sento bé. La “mirada masculina” com a definidora de les opcions que prenc a la vida és, en gran part, secundària.”
“Quin és el sentit de la cultura? En última instància, la cultura té com a finalitat garantir la conservació i la continuïtat d’un poble […] La cultura no fa la gent. La gent fa la cultura. Si és cert que no forma part de la nostra cultura el fet que les dones siguin éssers humans de ple dret, aleshores podem i hem de canviar la nostra cultura”.
“La meva definició de feminista és un home o una dona que diu: sí, actualment hi ha un problema amb el gènere tal com l’entenem i l’hem d’arreglar, ho hem de fer millor. Tots nosaltres, dones i homes, ho hem de fer millor”
Feminisme i identitat. Un manifest valent i necessari
Es la història i el rerefons profund de la religió, de l’origen i motius de portar el vel per part de les dones islàmiques, però sense oblidar que fa no tants anys a la nostra societat, a la nostra cultura, les dones havien de dur, obligatòriament, la mantellina en tots els actes religiosos.
En tots els seus llibres explica històries de supervivència, l’adaptació al nou món, els desajustos constants que provoquen les contradiccions entre la fe i la llibertat. Són cent trenta pàgines que és devoren en un no res. No és una novel.la, és un cop de puny en tota la cara a l’actual societat patriarcal i masclista.
S’instrumentalitza en col.lectius feministes el “glamour” del vel, sent els únics beneficiaris els mascles.
S’han d’acabar en totes aquestes estupideses, que a més provoquen irritacions als ofesos radicals prohoms religiosos (de totes les religions), que reclamen i que a més fan bandera, de tenir una dona amb vel en un parlament, donen mostra de llibertat i democràcia, quan el que fan és sotmetre a la dona en una grollera i falsa escenografia de submissió.
El relat de Najat,crec que ens mostra l’experiència viscuda en primera persona de la seva història, i que si més no ha de donar a les joves adolescents una nova visió a partir d’ara: “el que ningú, mai més, parli per elles”.
Ens parla de l’Islam, dins de les noves xarxes socials, del supremacisme radical islàmic, que es considera millor que altre. Ser musulmà és sempre ser millor en qualsevol lloc.
Del problema d’identitat dels immigrants musulmans, entre tradició i cultura o entre democràcia i igualtat, es tria tradició i cultura (la musulmana). Les dones estan doblament discriminades, xenofòbia musulmana, i pel fet de ser dona. No té llibertat, tampoc sexual, ni poder econòmic, ni social, ni de possessió, ni d’elecció de vestimenta.
El llibre és una reflexió de la idea social i un manifest personal. Enfoca molt bé el tema musulmà i la discriminació de la dona. Reduir la llibertat és un problema polític molt greu. El purisme i l’esnobisme d’esquerres, està del tot equivocat, el fet de voler portar a l’escola l’islam, també. L’escola pública ha de ser laica. El primer pas és que la religió s’ha de fer fora de l’escola, ha de desaparèixer de l’ensenyança obligatòria. No s’ha de permetre cap símbol religiós, dins de l’escola.
Enfrontar.se a la teva pròpia cultura, a la teva comunitat és molt difícil, en certa ocasió a Viladrau, en venir l’imam de Vic, varen obligar totes les dones marroquines a posar.se el vel, que és símbol de total submissió, i va dir: “ Mentre ells passegen el gos, nosaltres tenim fills. No hem de fer absolutament res. D’aquí a uns anys tindrem moltíssims més fills que ells, i la batalla la guanyarem nosaltres – l’Islam”. La força radicalitzada de l’Imam és brutal.
Les dretes i el masclisme està pujant de forma perillosa, i en part és gràcies a la immigració i la cultura musulmana i sud-americana.
L’autora manifesta: si em poso amb els homes he de semblar més racista que feminista, perquè he de mantenir la meva virginitat i formes, mentre que el meu germà no ha de fer.ho!. El feminisme és una lluita, és un problema de poder, una lluita d’igualtat. No hi ha discriminació més bèstia que la de gènere. Les normes no estan gens clares. Escoles que segreguen per sexe, la instauració i obligació del vel…etc.
La llibertat no es tria, el problema de gènere està molt arrelat dins de la societat occidental – la violència de gènera – No pot ser que les dones cobrin el 20% menys que els homes. Això passa per sobre de qualsevol construcció cultural. Qualsevol capitalisme té contradiccions fonamentals entre capital i treball. Opressió home/dona està entroncada en tota societat i continua sent una assignatura pendent. L’estat ha de ser molt clar en aquests temes, i s’ha de legislar des del principi, igual que les influències dels mitjans de comunicació, és l’abús de poder que va en totes direccions; les lleis han de ser molt clares, començant per les organitzacions sindicals.
Cultura, ideologia, identitat, perjudicis culturals, tradicions, concepció home-dona, masclisme original estructural…. És un efecte sols cultural?, o també econòmic?…. No forma part del mitjà de producció del sistema.
A l’Islam o a l’Àfrica negra, l’explotació d’esclaves sexuals és en l’àmbit particular, en l’àmbit familiar, no en l’àmbit públic – harems.
A Europa hi ha molta hipocresia,…. com que som més rics, som més demòcrates. A l’Islam el vel és explotació….. però i aquí ??… les sabates de taló què?.., i els llavis pintats?.
Existeixen infinitat de contradiccions culturals i de diferències de classe, els temes del socialisme, del feminisme, l’ecologia, etc… La protecció de les dones musulmanes…. Estan protegides de veritat ?, o estan protegides perquè són propietat ?.
No pot ser que qualsevol dret estigui controlat per un estat. Fins on s’han de respectar els costums culturals, religioses ancestrals ?… no poden existir indecisions polítiques.
Va existir l’islamisme progressista, però el finançament del terrorisme islàmic ha estat la causa de la reculada, juntament amb la hipocresia occidental, que ha fet possible aquest islamisme occidental. Molts musulmans al seu país, no anaven a la mesquita, i ara aquí són autèntics fidels islamistes.
Repartiment: Cate Blanchett, Rose Byrne, Uzo Aduba, Margo Martindale
Creadora: Dahvi Waller
Es pot veure a: HBO
SINOPSI
Tema recurrent EL FEMINISME. La sèrie gira al voltant del moviment feminista estatunidenc als anys 70 sobre la igualtat dels drets de la Constitució dels Estats Units, que van intentar fer realitat amb L’Esmena de Igualtat de Drets (Equal Rights Amendment-ERA), un projecte que promovia la igualtat de drets en matèria de treball, divorci i propietat, entre homes i dones als Estats Units, i que es va aprovar a la Càmera de Representants l’any 1971. Ho havien de ratificar 38 estats (3/4 del total). La Càmera va establir un termini de 8 anys per tal d’arribar al total. No ho van aconseguir (van arribar a 35).
La resposta es troba en els punts febles que va saber explotar Phyllis Schlafly (Cate Blanchett), una dona conservadora, ambiciosa que va encapçalar el moviment antifeminista, oposant-se radicalment a l’Esmena i aprofitant aquesta possibilitat per fer carrera política.
Amb el lema STOP ERA, Phyllis Schlafly va liderar un nombrós grup de dones conservadores, l’estratègia de les quals era tergiversar els arguments de l’ERA. Consideraven que l’esmena arrossegaria a les dones a participar forçosament a l’exèrcit, perdent d’aquesta manera els privilegis com mestresses de casa, amenaçant la institució de la família tradicional.
La sèrie dóna espai a les altres protagonistes, les feministes insignes de l’època com Gloria Steinem, Betty Friedan o Shirley Chisholm combinant les històries personals i els errors com a col·lectiu. Dones en constant debat a vegades amb punts de vista polítics diferents.
COMENTARI
Una sèrie molt ben ambientada amb les protagonistes, les líders, molt ben caracteritzades. És un repàs històric sobre el feminisme a la dècada dels 70 als Estats Units i de rebot a Europa. Un passat molt recent que podem extreure lliçons molt vàlides per al feminisme d’avui.
Cate Blanchett en el personatge de Phyllis Schlafly, és impressionant com mostra la seva ambició política defensant posicions a les seves pròpies percepcions como dona. Transmet amb una expressivitat magistral les diferències entre discurs i pensament (un dels seus fills era homosexual), fa que l’espectador s’apropi al personatge al mateix temps que li provoca rebuig.
Cal destacar també la interpretació de la resta de protagonistes, doncs ressaltant la posició política et van obrint la part més personal i humana de cadascuna.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.